Arxiu del mes: maig 2013

Roma desembarca a Tàrraco

divendres, 24/05/2013

Ja ha arribat Tarraco Viva, el festival romà de Tarragona; un festival cultural que creu fermament que el coneixement de la història és apassionant, que ens fa més lliures i que ens hauria de permetre evitar errors i construir futurs millors. Ciceró deia: Desconèixer que és el que ha passat abans del nostre naixement és ésser sempre un nen. Què és en efecte, la vida d’un home sinó s’uneix a la vida dels seus avantpassats mitjançant el record dels fets antics.

AMPHITHEATRUM REFECIT. Epigrafia a l’arena dels gladiadorsDiana Gorostidi. Visita comentadaTàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XIVa edició.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

AMPHITHEATRUM REFECIT. Epigrafia a l’arena dels gladiadors. Diana Gorostidi. Visita comentada. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XIVa edició. ©RLM

El personatge de l’edició d’enguany és Juli Cèsar. El seu assassinat habitualment ha estat presentat com un tiranicidi. L’opinió entre la majoria d’historiadors, tant antics com moderns, és que els assassins de Cèsar estaven intentant restaurar les llibertats republicanes, eliminant a un usurpador despòtic. Aquesta va ser la justificació preferida pels propis assassins. Tanmateix però, no tothom ho interpreta de la mateix manera. Una d’alternativa considera que, en realitat,  els aristòcrates del Senat varen matar a Cèsar perquè el percebien com a un líder popular que amenaçava els seus interessos de privilegi i l’assassinat va ser una manifestació dramàtica de la llarga lluita entre conservadors opulents i reformadors recolzats pel poble.

Com diu el seu director  Magí Seritjol “Al llarg de la present edició del festival intentarem aprofundir en aquestes visions contraposades. L’assassinat de Cèsar però, servirà per repensar o viatjar a un dels moments més apassionants de la història de l’antiga Roma; el final de la República. Un moment que significà la fi, no només d’una classe oligàrquica que havia monopolitzat el poder polític durant segles, sinó també el final de les aspiracions reformistes de les classes populars i els seus líders. Amb el fum de la pira funerària de Cèsar al Fòrum de Roma, no només s’estava cremant el cadàver d’un home brillant, també desapareixia tot un sistema polític. La societat occidental tardarà mil vuit-cents anys en recuperar l’esperit reformador i democràtic de la societat romana de la República tardana. En els moments actuals potser val la pena que hi reflexionem”.

IURISPRUDENTIA QUID IURIS SITEl judici d’Hortènsia i les matrones indignadesNemesis ARQ Grup de reconstrucció històrica de Tarragona.Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XIVa edició.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

IURISPRUDENTIA QUID IURIS SITEl judici d’Hortènsia i les matrones indignades. Nemesis ARQ. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XIVa edició.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

A més a més, enguany el festival Tarraco Viva celebra el seu quinzè aniversari. El seu director ho explica així:

“Si alguna cosa podem dir dels antics romans, o al menys crec que podríem destacar, és la seva tenacitat per aconseguir el que es proposaven. Acceptaven la derrota en el camp de batalla, però només l’entenien com un obstacle per a la victòria final, de la qual no en dubtaven mai. Penso en això i miro enrere, quinze anys per a ser exactes. Era 1999 i un nou festival debutava a la nostra ciutat. Un festival una mica estrany ja que no era d’arts escèniques ni plàstiques, tampoc era un festival de música. Proposàvem un festival dedicat a la divulgació de la història de l’antiga Roma. No era una proposta fàcil, al contrari, era una proposta arriscada. Un festival sense concessions a la banalització de la història, basat en el coneixement científic de la mateixa però amb claus interpretatives que la fessin un model de divulgació.

Quinze anys després, el festival està mes viu que mai, intentant superar aquest temps de certa penúria però mirant cap el futur. Un futur per a la millor qualitat de vida de tots els ciutadans i on la cultura, en aquest cas des de la divulgació del patrimoni històric, ens ajudi a prosperar. A prosperar no només en l’aspecte econòmic, que també, sinó especialment en l’aprofundiment de les nostres arrels, la nostra identitat.

Som encara romans, o així ho vull creure. Malgrat la visió en gran part negativa que de la civilització romana ens ha llegat una certa historiografia i el món de “l’entertainment”, la romana va ser una civilització d’èxit. Potser la primera gran civilització global d’èxit. En ella estan les llavors de coses que creiem assumides i ara tornen a estar en perill: l’estat del benestar, les lleis per a tothom, el gaudi de la vida, el treball ben fet i una certa grandesa en la mirada. Què altre cosa són sinó el dret romà, les termes, els aqüeductes, les clavegueres o la prefectura de l’annona (per evitar les crisis alimentàries)? Parlem d’una gran civilització urbana connectada per una xarxa de carreteres públiques i una gran autopista, la Mediterrània. Tarragona encara ara és un somni mediterrani.”

Podeu descarregar-vos la revista-catàleg del festival al web o be visionar-la aquí.

 

 

 

A punt per rondar a ran de mar

dimarts, 14/05/2013

Els camins de ronda són els protagonistes del proper dossier central de la revista Descobrir Catalunya, de l’exemplar de juny. I els plecs ja està entrant a màquines! Aquest número em fa especial il·lusió perquè reflecteix l’esperit del treball que vam realitzar sobre camins de ronda a Catalunya, per encarreg del Museu Marítim de Barcelona i la Xarxa de Museus Marítims. Al començar el projecte ens vam adonar d’una primera paradoxa, els camins de ronda s’han fet molt populars però, en canvi, sabem molt poc d’ells.

D’altra banda, m’agradaria excusar-me amb els seguidors del blog, per aquest dilatat descans. Una altra paradoxa: la causa no té a veure per a res amb el descans, sinó tot el contrari. I ja enyorava teclejar dins la maqueta del WordPress intentant no cometre gaires errors al pujar les fotos, al posar els peus, etc.

Mentre arriba el número del Descobrir, us deixo amb un petit article que vaig escriure per la revista Argos, la del Museu Marítim de Barcelona, parlant d’aquests interessant camins de costa.

Bosc de la Marquesa i la cala Fonda, platja nudista, espai natural protegit de la Punta de la Mora, Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Bosc de la Marquesa i la cala Fonda, des del camí de la Costa, camí de ronda. Tarragona. © RLM

Camins de ronda, noves funcions i nous reptes

El dia 27 juliol de l’any del Senyor de 1576 va ser fatídic per fra Miquel d’Aradiga. Només feia tres dies que havia estat nomenat nou prior del castell de Sant Jordi d’Alfama, bastit a tocar de la costa sud del coll de Balaguer, en els mars de Tortosa, per tal de procurar combatre els continus desembarcament de corsaris barbarescs. El mateix emperador Carles I havia recriminat als mestres de les ordes de Sant Jordi d’Alfama i de Santa Maria de Montesa la manca de vigilància i els deia que “habéis de tener guardas en la fortaleza para que de dia con humo y de noche con fuego dar aviso (…) porque dicen que los vaxeles de cristianos que andan en la mar y los caminantes por la tierra, viendo que la fortaleza no señala, pensando que la costa está segura, pasan sin recelo alguno y los moros salen y los toman al descuido…”

Aquell malaurat dia, fra Miquel d’Aradiga i tretze persones més, sembla que havien sortit de la fortalesa amb intenció d’inspeccionar la costa quan van ser assaltats i capturats per corsaris sarraïns. Fra Miquel va ser portat a Alger i allí va ser comprat per un moro anomenat Caxeta. Sembla que no era gaire amic dels cristians perquè les cròniques parlen que el va martiritzar i que va acabar per cremar-lo viu el 28 de març de l’any següent.

Ruines del castell medieval de Sant Esteve de Mar i punta de Sant Esteve, al fons el cap Gros. GR 92.Costa Brava.Palamós, Baix Empordà, Girona

Ruines del castell medieval de Sant Esteve de Mar i punta de Sant Esteve, al fons el cap Gros. Palamós, Baix Empordà, Girona. © RLM

Els camins de vora mar que ressegueixen les costes de Sant Jordi d’Alfama —i les de tot el litoral català—, guarden aquesta i moltes altres històries de quan la gent no feia cua per estirar-se a la platja i bronzejar-se. Guarden històries que expliquen que els camins ronda servien precisament per això, per fer la ronda i vigilar un mar temut d’on arribava perills i desgràcies. Prova d’això és que els camins importants que connectaven poblacions –els camins rals— sempre que podien s’allunyaven de la costa. Sovint, els camins de ronda no han passat de ser simples corriols, senderes per on hi podien transitar persones, però no cavalleries.

Dos segles després, als vols de 1775, prop del castell de Sant Jordi d’Alfama, a la deserta cala de l’Ametlla, van arribar Joan Baptista Gallart i la seva família, pescadors valencians. A ells el van seguir altres que van anar aixecant el poblet de l’Ametlla de Mar. Els camins de ronda que seguien soldats i pirates, ara els utilitzaven els “caleros” per anar, per exemple, al port de l’Estany, un port natural on deixaven embarcacions. Anant a vela o a rem, era important tenir les barques prop dels caladers i, a més, no sempre es podia tornar al port d’on havies sortit. Els canvis de vent, les tempestes obligaven sovint a buscar refugi en alguna cala i, llavors, es retornava al poble seguint els camins de ronda. I és que, abans que per vigilar, des de temps prehistòrics, els camins vora el mar han servit als habitants de la costa per anar a pescar i trobar aliment.

PLatja d'Altafulla i botigues de Mar, l'antic barri de pescadors.
Altafulla Tarragonès, Tarragona

Platja d'Altafulla i botigues de Mar, l'antic barri de pescadors, des del camí de ronda. Altafulla, Tarragonès. © RLM

Els pirates barbarescs van deixar d’arribar a les nostres costes, però la necessitat de vigilar el mar continuava. Calia, per exemple, vigilar el compliment de les quarantenes en els vaixells on s’havia declarat alguna epidèmia. Així trobem camins de ronda anomenats camins de Sanitat, com el de Cambrils. Fins a la darrera Guerra Civil i la postguerra, l’horitzó ha estat vigilat des de la costa per línies defensives, búnquers i canons, i quan no ha estat per divisar l’enemic ha estat —i continua— per tal de vigilar el contraban. No fa tants anys, els carrabiners o guàrdies civils hi tenien barraques o cabanes i encara feien la ronda.

Tanmateix, a partir del segle XVIII i especialment durant el segle XIX, els europeus vam aprendre a veure paisatges on abans només hi havia territori, vam educar els ulls per descobrir les dimensions estètiques i emocionals dels paratges que contemplem i la percepció de la costa va transformar-se radicalment. Les platges ermes, els aiguamolls insalubres plens de malària, els violents penya-segats que provaven irrefutablement l’existència del Diluvi Universal, tot plegat va deixar pas a les postes de sol, a la bellesa del mar embravit, a les passions romàntiques, al gaudi de la tranquil·litat, de la solitud… I vam convertir la costa en un dels espais més desitjats, més valorats probablement per la seva condició d’espai frontera, d’espai d’encontre entre la terra i el mar.

Camí de ronda entre la punta de la Creu i la Platja de sa Riera.Costa Brava,Begur, Baix Empordà, Girona

Camí de ronda entre la punta de la Creu i la Platja de sa Riera. Begur, Baix Empordà. © RLM

La construcció del camí de ronda de S’Agaró, començat al primer terç, del segle XX, constata clarament la nova funció sorgida d’aquest canvi de percepció de la costa. Rafael Massó va dissenyar-lo específicament per passejar a peu al costat del mar. Tal com defensen nombrosos experts, la percepció i el gaudi del paisatge és més el fruit d’un recorregut que d’una instantània, és més una experiència que una idea i caminar prop del mar s’ha convertit en una experiència molt valorada a hores d’ara. És a dir, els camins de ronda ens ajuden ara a sentir-nos bé, a gaudir de la naturalesa, del patrimoni, a ser una mica més feliços.

Els humans però, som especialistes en devorar allò que tan desitgem i quedar-nos sense. Prova d’això són els processos d’urbanització, transformació radical que ha patit bona part del nostre litoral. Ens cal protegir els camins de ronda que tenim, està clar. Tanmateix, cada cop es fa més urgent abordar seriosament el debat sobre quin caràcter volem que tinguin?, quin grau de transformació estem disposats a acceptar? Sembla evident que les decisions haurien de tenir en compte el paper evocador dels camins de ronda pel que als espais naturals i el patrimoni. Els serà difícil explicar la trista història de fra Miquel d’Aradiga entre fanals, ciment i formigó. Aquest cop, l’absència és plena de significats.

Platja d'Altafulla a l'alçada de la desembocadura del riu Gaià. L'antic poble frotificat de Tamarit al fons.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Platja de Tamarit. Tarragona. © RLM