El Ball de Diables de Tarragona compleix enguany 30 anys de la seva recuperació. Ara que Tarragona torna a fer olor de pólvora, ara que ja entrem de ple a les festes de Santa Tecla (la versió cristiana de les festes que devien celebrar a Tàrraco en honor a August), és bon moment per recordar aquests banyuts. (Hi a qui assegura que Tarragona té 5 estacions; a més de primavera, estiu, tardor i hivern, aquí tenim Santa Tecla. Doneu un cop d’ull sinó al blog de Gabriella Nonino).
Les fonts històriques parlen de diables a les festes del Corpus de Tarragona des del segle XV i estan connectats directament amb la tradició del teatre medieval. És a dir, si per parlar del cel sortien nens vestits d’àngels, també calia que apareguessin les forces del mal, de l’Avern, mal vestits, mal parlats i llençant foc del de veritat, del que crema.
Recuperat el 1984, el Ball de Diables de Tarragona es va convertir aviat en un dels col·lectius més implicats en la recuperació de les festes de Santa Tecla, les quals han esdevingut un dels principals elements identitaris de la ciutat (poca broma amb la importància de les festes en la salut de les col·lectivitats). Va ser el Ball de Diables qui va recupera l’Àliga de la ciutat (una meravella obra d’Antoni Mas) i va ser clau en el naixement de la Santa Tecla Petita.
La meva relació amb el Ball de Diables ve de lluny, de molt lluny i ha estat intensa i molt profitosa. De fet, està molt lligada al meu tarannà com a fotògraf. Els dec moltes vivències i experiència. Fa quasi trenta anys era un fotògraf novell, apassionat per la fotografia de reportatge però amb molt poca experiència encara. Em vaig plantejar trobar algun tema per tractar-lo amb profunditat, i vet aquí que aquest tema va ser el Ball de Diables de Tarragona. Així, un bon dia, em vaig presentar al seu local per demanar-los permís per acompanyar-los i fer fotos.
Els devia semblar humanitari adoptar un fotògraf (no són tan mala gent com diuen) i, la veritat és que em van acollir molt bé, i amb molta paciència, considerant que eren dimonis joves que no estaven per osties. Eren els temps dels rodets de diapositives (que no eren barats), de sensibilitats màximes de 400 ASA si volies que el gra de la pel·lícula fos més petit que la cara dels personatges, temps de càmeres sense autofocus… Us puc assegurar que, a banda de les limitacions personals, no era gens fàcil fotografiar aquests bandarres. El resultat van ser bons amics, molts filtres cremats (també barrets, camises i la closca, és clar) i una especial vocació per fotografiar festes tradicionals que ha marcat bona part de la meva vida com a fotògraf.
A més a més, aquests han estat un diables peculiars, molt interessats, per exemple, en impulsar la publicacions de llibres (la malèfica influència del Jordi Bertran em temo). Així, el primer llibre que vam fer plegats va ser El Ball del Diables de Tarragona. Teatre i festa a Catalunya (El Mèdol, 1993), i el segon Els Colors de Santa Tecla, conjuntament amb el fotògraf i amic Jordi Tutusaus (El Mèdol, 1998). Els dos van ser llibres pioners en la seva matèria i n’estem molt ogullosos
Continuo fotografiant-los cada Santa Tecla. Els relleus generacionals —imprescindibles— fa que cada cop em trobi més i més cares noves que no conec i no em coneixen. La vida. Per això em fa especial il·lusió retrobar els “vells diables” (no deixeu de llegir l’entrevista feta enguany a la senyora Diablesa) i també és bonic veure que no falta gaire per a que els seus propis fills els fotin una patada al cul per jubilar-los .
He estat escanejant un bon grapat d’imatges antigues sobre el Ball. Me aturat al 2003. Em temo que algunes fins i tot podrien ser considerades com a “vintage”. Però vaja, si mirar enrera pot provocar vertigen, el bo que té és que vol dir que encara estem al davant. I no és poca cosa. No m’ha donat temps d’aconseguir datar-les totes. Així que, si algú vol col·laborar, fantàstic!
Visca Santa Tecla i visca l’Infern! (és clar)
L'arcàngel Sant Miquel del Ball de Diables de Tarragona, 1994. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Relacions internacionals del Ball de Diables de Tarragona a l'Entierro de la Sardina, Múrcia © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1997. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1997. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1997. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1997. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 2003. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1997. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 2003. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1997. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 2003. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 2001. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1994. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 2000. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1997. © RLM
Ball de Diables de Tarragona. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1997. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1997. © RLM
ball de Diables de Tarragona, 1999. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1997. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1997. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1997. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1997. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1992. © RLM
Ball de Diables de Tarragona, 1994. © RLM
Acabo de llegir el llibre Marges, de Roger Vilà, i m’ha encantat (Editorial Barcino, 2013). No havia llegit comentaris a favor o en contra, sols la recomanació d’una bona amiga i ja en tenia prou. És un llibre que parla només d’un petit poble, Margalef, i una mica de la comarca on es troba, el Priorat. No se si això li haurà valgut l’etiqueta d’autor local, però no m’estranyaria. Ves quina bajanada. Com si no ho fossin locals tots els autors (d’un lloc o altre vull dir). Com si la qualitat d’una obra depengués des d’on es publica. En canvi, llegint Marges, la universalitat del missatge és ben palesa (em fa pensar en Jesús Montcada).
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
