Acabo de llegir la novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, i m’ha fet passar unes estones fantàstiques. Quina delícia! (moltes gràcies Sara i Roser per recomanar-me-la).
Els que teniu poca feina i seguiu aquest bloc, ja sabeu que no és pas un espai de crítica literària, no. A més vaig tard. La novel·la es va publicar el 2011. L’obra és sòlida, potent, i a més a més de bona literatura (n’estic segur) l’obra aporta altres elements que a mi em captiven especialment. A l’igual que el llibre Marges, de Roger Vila, del qual en vaig parlar en una entrada anterior, aquesta és literatura creada i pensada des dels espais del sud, literatura que enriqueix mirades, que ajuda a crear-ne de noves sobre uns espais encara massa invisibles. Literatura que conforma nous universos en una part del país on no n’anem sobrats.
La força de l’obra es centra en el relat de la protagonista, una arquitecta de 34 anys, en mig d’una crisi personal, que retorna al poble on va néixer per retrobar-se a si mateixa. La història és ben comuna, però els pensaments i diàlegs interiors de la protagonista la converteixen en extraordinària. El personatge de l’Èlia ens atrapa immediatament, probablement perquè sabem que algun moment o altre ens l’hem creuada pel carrer i només l’atzar ha fet que no compartíssim algun o altre sopar. Tanmateix, a més de la trama, a mi m’ha seduït la descripció del món rural, tant nostre, tant humà, tant normal i, alhora, tant extraordinari. Permeteu-me transcriure un petit fragment que trobo deliciós, de pensaments de la protagonista mentre ajuda al seu pare a collir olives:
… I mira per on, tots aquests milers d’olivers també m’han vist néixer, m’han posat el plat calent a taula i encara m’han pagat la carrera, que no és que sigui barata (…/…) De sobte, no puc evitar que m’envaeixi un respecte profund cap a aquest ésser de gravetat pètria i metabolisme lentíssim. Aquest oliver, i l’altre, i tots els que m’envolten em veuran passar, com han vist passar als meus padrins, i als padrins dels meus padrins. El seu temps es mesura amb una altra escala de l’escalímetre. Les meves circumpstàncies passen a 1:1.000, i les seues a 1:20, potser a 1:5. Per a ells soc un insecte frenètic de temporada. I resulta que jo els ho dec tot i ells no em deuen res de res.
El llenguatge que utilitza, el tractament de la llengua oral i del microdialecte local que hi apareix, al meu entendre, també és un element fonamental de la força d’aquesta novel·la. Com diu el propi personatge: …Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perqué el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no? És un exercici sensacional de diversitat. És un exercici fonamental de dignitat.
La lectura de Primavera, estiu, etcètera ha resultat ser un autèntic regal. Moltes gràcies Èlia, moltes gràcies Marta. Us deixo amb algunes esquitxades del món de la protagonista.
Via Crucis de Divendres Sant, a la Palma d'Ebre, Ribera d'Ebre. © RLM
Joc de bitlles. Divendres Sant a la Palma d'Ebre, Ribera d'Ebre. © RLM
Camps d'olivers a la Palma d'Ebre, Ribera d'Ebre. © RLM
Camps d'olivers a la Palma d'Ebre, Ribera d'Ebre. © RLM
A l'oliva a la Bisbal de Falset © RLM
A l'oliva a la Bisbal de Falset © RLM
A l'oliva a la Bisbal de Falset © RLM
A l'oliva a la Bisbal de Falset © RLM
A l'oliva a la Bisbal de Falset © RLM
A l'oliva a la Bisbal de Falset © RLM
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
