Si, ho reconec. Aparentment, no té cap sentit que un respectable senyor de 40 anys es vesteixi amb un amb roba de cabaretera, de lluentors vermelles, botes de canya alta, també amb lluentors, i surti ensenyant el pit pelós i ple de purpurina pels carrers del poble.
D’altra banda, si una característica ens identifica als catalans com a col·lectiu, és el sentit de la mesura. Tot, però sense excessos, no fos cas… (M’encanta el personatge de Sirisi del programa de RAC 1 La Competència! Ho claven!). Aquesta característica tan nostra és certament pràctica. Ens omple de prudència i, com a país petit que som, pot semblar que en ajuda a sobreviure. No negaré que la prudència sigui una virtut però, en excés, es converteix en covardia, en mediocritat… Ens cal saber pensar de manera ambiciosa, atrevida i, ves per on, el Carnaval resulta un exercici mental molt higiènic.
Llavors sortiran els intel·lectuals parlant que el carnaval d’ara no és l’autèntic, que no hi ha sàtira… No hi ha més cec que el qui no vol veure. Proveu a desbotonar-vos les cotilles mentals. Resulta alliberador que arribi oxigen al cervell. I un bon lloc, sens dubte són les estrafolàries i irreverents rues del Carnaval de Sitges. Sensacionals! Us deixo amb el treball de l’any passat. Cliqueu a sobre (si us atreviu, és clar).
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
