August, els colors i els perills d’empetitir un país

D’acord, ho reconec, la policromia en l’art antic és una de les meves debilitats (i obsessions). Segur que exagero però em fa l’efecte que, des del maig passat, i gràcies al festival Tarraco Viva, en aquests moments Tarragona és probablement capdavantera mundial pel que fa a les interpretacions de la policromia en l’art clàssic. No és broma. Ho tenim tant a prop que ens costa reconèixer-ho i, a més a més, hi juguen en contra certs complexes d’inferioritat i la incapacitat manifesta de les grans capitals de mirar fora dels seus límits estrictes, com si la cultura només hi pogués créixer allí.

 

Encara hi ha molta gent que continua pensant en l’escultura i l’arquitectura clàssica, com l’art del marbre blanc. Res més allunyat de la realitat. El món antic era un món en color. Color, color i més color. Durant segles, ens han “estafat” la veritable història de l’art. D’una banda, les modes enamorades de la fàcil i elegant abstracció que regala el blanc marmori i, de l’altra, la incapacitat o covardia generalitzada de la majoria de responsables de museus per anar mes allà de les restes trobada i atrevir-se a interpretar —amb tot el rigor és clar— la realitat primigènia dels objectes, la seva estètica, les seves funcions, la ideologia a que responia cada obra. És a dir, parlo de l’aclaparadora absència de voluntat per intentar copsar la mirada dels nostres avantpassats.

 

images.jpegFa un temps va sortir a la llum les investigacions sobre les escasses restes de policromia que havien estat trobades a l’estàtua de l’August de Prima Porta, mercès a la utilització de les tecnologies d’investigació química més avançades que mai s’havien utilitzat. A partir d’aquests resultats, els investigadors dels Museus Vaticans van llençar una proposta de com podia haver estat pintada l’estàtua. Una proposta, certament impactant que va donar la volta al món. Malgrat el rigor científic aplicat però, aquesta proposta patia d’una enorme mancança: no s’havien tingut en compte les tècniques pictòriques de l’època i, malgrat el rigor científic, el resultat, probablement, era molt lluny de l’aspecte que l’estàtua podia haver tingut. Nomes una apreciació, els artistes antics no pintaven barrejant colors en la paleta, sinó que els obtenien a partir d’aplicar-ne diferents, un damunt un altre, en capes molt fines —veladures— que permetien que el color de sota es barregés visualment amb el de sobre.

 

I ves per on, aquí, a Tarragona, comptem amb uns excel·lents restauradors Emma Zahonero i Jesús Mendiola (madrilenys d’origen), especialistes en aquestes tècniques clàssiques. El festival Tarraco Viva, dins de l’edició especial per commemorar el bimil·lenari d’August, els va encarregar obtenir una rèplica en resina de l’estàtua en bronze que hi ha a les muralles de la ciutat (a la vegada rèplica de l’original romana). L’objectiu era pintar-la, mostrar una nova proposta de com podia haver estar policromada. El resultat és fantàstic, realment es tracta d’una hipòtesi molt ben argumentada i molt interessant que està despertant l’interès d’altres especialistes arreu del món.

Procés d'elaboració de la proposta policromada de l'estàtua d'August de Prima Porta  a l'estudi dels restauradors Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte a Cabra del Camp (Alt Camp). TARRACO VIVA, el festival romà de Tarragona. XVIa ed.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Procés d'elaboració de la proposta policromada de l'estàtua d'August de Prima Porta  a l'estudi dels restauradors Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte a Cabra del Camp (Alt Camp). TARRACO VIVA, el festival romà de Tarragona. XVIa ed.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

 

201407 TGN Historia Viva_Página_01.jpgAquesta mateixa setmana, en el marc de les activitats que durant l’estiu es realitzen als monuments de Tarragona —Història Viva— encara es pot assistir en directe a les xerrades que els propis restauradors realitzen davant l’estàtua. Amb el títol “Els colors d’August” coneixereu el què, el com i els perquès d’aquesta proposta. Si teniu un mínim interès o curiositat pel món clàssic, per l’art, no perdeu aquesta oportunitat. Probablement, mai més tornareu a veure igual l’art de l’antiguitat.

 

Els colors d'August. Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte.Tarragona Història Viva, estiu 2014. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

 

D’altra banda, avui 19 d’agost, dia de la mort d’August i festa a Tarragona (el naixement, el 23 de setembre, també fem festa) al diari Ara, apareixen una plana dedicada a l’emperador. L’enfocament és August i Barcino. Em sembla interessant que es toquin els aspectes més poc coneguts d’un tema si abans però, se n’ha mostrat els principals. És cert que, de passada es parla d’August i Tàrraco, i fins i tot del festival Tàrraco Viva, però obliden mencionar, per exemple, tots els actes que encara s’estan fent aquest estiu i que, a més de les xerrades sobre la policromia de l’estàtua d’August, inclouen uns excel·lents monòlegs a càrrec d’actors que donen vida als personatges que van conèixer l’emperador, tals com Mecenes, Marc Antoni, la seva esposa Lívia, la seva filla Júlia, etc. Res, ni una línia.

Mecenes. L'ideoleg del règim. Carles AlcoyGent d'August.Tarragona Història Viva, estiu 2014. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

 

Els 130.000 espectadors que van assistir al festival Tarraco Viva en la seva XVI edició —que els experts consideren com el festival de divulgació històrica romana més important d’Europa— tampoc van ser prou per tal que la majoria de mitjans barcelonins giressin el cap vers el sud. Estic convençut però, que la responsabilitat és fonamentalment nostra i dels nostres representants. Tanmateix, com a país, tenim un problema.

 

Fa uns mesos, en una auto-entrevista per parlar del seu darrer llibre (molt poc elegant, per cert), el director de La Vanguardia va vindre a dir que l’essència de Catalunya residia a l’Empordà, que si un cataclisme arrasés el país, aquest es podria reconstruir a partir d’aquesta comarca. Res a dir davant una opinió personal, sinó fos perquè aquesta l’expressa el director del diari més influent del país i rebla el clau d’una visió que considero pobre, tòpica i reduccionista (malgrat que l’Empordà em sembli fantàstic). La meva reacció no va ser d’indignació sinó de profunda tristesa.

 

Catalunya és, en efecte, un país de dimensions petites. Ara bé, aquesta incapacitat per mirar el sud —i l’oest, per cert— l’empetiteixen mentalment d’una manera especialment greu en els moments històrics que estem vivint. No crec que cap català discuteix la importància de Barcelona i de tenir una gran capital. Al contrari, n’estem ben orgullosos. Tanmateix, una cosa és tenir una gran capital i l’altra que només existeixi una gran capital. Si el problema d’Espanya és Madrid, seria bo evitar que el de Catalunya acabi sent Barcelona (i en aquest punt, el nou periodisme hi té molt a dir a l’hora de proposar noves mirades, noves perspectives que enriqueixin la imatge simplificada que ara tenim del país).

 

La idea de Catalunya nascuda de la Renaixença és, en essència, profundament carolíngia i, des del punt de vista polític, és evident que Catalunya neix a l’Edat Mitjana. Tanmateix, culturalment, venim de molt més enrere. De fet, encara parlem llatí. I això em porta a preguntar-me quin serà el nou relat per una Catalunya independent? Serem capaços de superar Guifré el Pilós? D’anar més enllà? De recuperar les nostres arrels clàssiques i convertir-nos en una veritable capital de la mediterraneïtat? Un bon amic meu fa temps que diu que som hereus i estem en millor situació que ningú per capitalitzar els valors universals sorgits d’aquest petit racó del món. Jo me’l crec i, si una cosa podem recuperar del que ens va ensenyar August, és a pensar en gran.

Els colors d'August. Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte.Tarragona Història Viva, estiu 2014. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús