Els gripaus no són únics, està clar. Potser encara és una mica d’hora, però als boscos atlàntics de la Vall d’Aran són a punt d’arribar les cerimònies d’aparellament dels galls fers. L’any passat vaig ser convidat per la consultora DNA Expertus i per Torisme Val d’Aran, a tastar un producte turístic molt singular i també exclusiu, tant per l’absència de conforts, com pel seu preu. Es tracta d’un producte pensat pels amants de la fotografia de naturalesa. Una empresa especialitzada de la vall, d’acord amb els responsables de l’administració en matèria de protecció de fauna, instal·len cada any uns petits hides (amagatalls per a fotògrafs) en un cantador del galls fers. És a dir, en una zona on els mascles d’aquestes aus, canten a l’albada per atreure les femelles i copular. Aquesta és una espècie protegida a casa nostra, una espècie molt fràgil, que no ho té gens fàcil per sobreviure rodejada de tanta transformació humana. Per tant, les coses han de fer-se amb molta, molta cura; amb molt, molt respecte.
Finals de maig. Hem quedat amb el guia a Viella. Es presenta puntual amb el tot terreny. És un tipus jove, molt agradable, de bona conversa i gran coneixedor dels animals que anem a observar. De fet, crec és més bon naturalista que no pas guia turístic; la qual cosa, en aquest cas, ja m’està bé que sigui així.
Els hides que utilitzen són petites tendes de campanya per a dues persones instal·lades on creuen que podrà observar-se millor la parada dels animals. La neu que encara resta a la zona sol servir de plataforma on instal·lar-les. L’entrada als hides cal fer-la la tarda abans, quan els galls fers són lluny de l’indret. Al caure el dia comencen a apropar-se, molt sigil·losament, mentre els intrusos (nosaltres) restem en silenci i intentem dormir, només aïllats de la neu pels prims matalassets que hem portat. No cal dir que cal disposar d’un bon sac. Jo tinc el meu de plomes a casa i he agafat el de les colònies del meu fill. Anem bé. Molt autèntic tot plegat, d’això no ens podem queixar.
Amb la tremolor de l’alba començen a sentir-se els primers cants. El soroll és molt característic. Em recorda el cops sords d’un d’aquells gots de plàstic dur sobre les taules de fusta de pic-nic. És l’hora de la veritat per un fotògraf. I si, a més, no és cap especialista en fotografiar “gallines” (perdó, volia dir aus), doncs encara més. Acosto el cap als forats de la tenda. Miro i miro… i miro. —Collons! no veig res! Nen! tu no serveixes per això—. Val a dir que tinc una profunda admiració pels fotògrafs de naturalesa. No pels qui lloguen hides, sinó pels qui els construeixen, pels qui es passen dies, setmanes, mesos, pensant-se-les totes per intentar capturar una imatge. Jo no podria. En conec uns quants de bons. A més, dos, són grans amics meus. El seu treball m’entusiasma.
Em sento estrany. Com si envaís un territori que no em pertoca. Els galls només els sento. A veure si tindré la mala sort que no s’aproparà cap? M’assalten tots els dubtes tècnics i aquest extraordinari 500 mm que m’han deixat, pesa com un mort i em costa de moure. A més m’estic pixant i, és clar, no puc sortir de hide. No puc fer fotos si em pixo. L´única solució és acabar-me l’aigua que em queda a l’ampolla i …. Sí, ja ho se, això no és gaire glamurós, però… és el que m’han explicat que fa tothom i funciona.
Per fi! Ara sí. Acabo de veure un gall entre els trocs de la dreta. Ostres que maco que és! Aquest mateix individu va estar una estona llarga passejant davant meu. Potser es va adonar de la meva inexperiència i va decidir ajudar-me a que assegurés la foto. Fantàstic! Moltes gràcies. Prometo no tornar a anomenar-los “pollastres”.
Passat un temps, el galls van anar allunyant-se de la zona del cantador. Quan tot va quedar tranquil, els voyers vam anar sortint de les tendes. Vam recollir-ho tot i vam abandonar el regne del bosc contents per haver assistit a un espectacle de la naturalesa. Encara avui però, no tinc clara la meva opinió sobre aquest tipus d’activitat. Pel que vaig poder observar —sense ser un expert— tot sembla fet amb una enorme cura per tal de no alterar la vida dels animals. Els organitzadors semblen tenir clar que l’èxit del seu producte rau precisament en mantenir aquest fràgil equilibri entre l’intervenció humana i la vida animal.
D’altra banda, em sembla raonable que, si les coses es van ben fetes, la conservació de la naturalesa pugui generar economies pels territoris on es desenvolupa. Hi han persones que “col·leccionen” obtenir imatges de fauna, que tenen prou poder adquisitiu per adquirir bons equips fotogràfics (millors que els d’alguns professionals) i que estan disposats a pagar per fer ús d’aquestes facilitats.
Els meus dubtes però, tenen més a veure amb el perill de la banalització. Per exemple, jo havia assumit perfectament que aquests tipus d’experiències no estaven al meu abast. No tant per capacitat com per disposició. És a dir, no tinc prou passió per la fotografia de fauna com per dedicar-li el temps que demana (en canvi, per altres projectes fotogràfics sí que ho faig). Així de senzill, i no em suposava cap trauma. És més, tot i que l’experiència va ser molt gratificant, estic segur que no la vaig viure, ni de lluny, amb la profunditat dels fotògrafs que estudien, busquen i aconsegueixen, pels seus propis mitjans, fotografiar una espècie (i encara que no sigui tant emblemàtica com el gall fer).
Vaig retornar a casa admirant encara més els meus companys fotògrafs de natura i, alhora, convençut de les opcions personals que he triat. També vaig veure clar que el seu futur, com a fotògrafs professionals, difícilment passarà per la comercialització de les seves imatges i que, probablement, tots hi perdrem. Però aquesta és una altra història.
Etiquetes: aparellament, aus, fotografia de natura, gall fer, naturalesa, primavera
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
jana
27/04/2015 - 20:52
Grandíssimes fotos! Declarat fotograf de fauna des d’ara mateix!
Quines meravelles ens amaga encara la Creació!
Gràcies per apropar-nos-les.
Xavi Basora
28/04/2015 - 11:53
Hola Rafael,
Sensacional aquesta crònica sobre com vas viure l’experiència de fotografiar els galls fers. M’ha encantat, i crec que has transmès perfectament l’emoció que sentim els humans quan assistim a un dels molts espectacles que ens ofereix la natura salvatge, sobretot quan tenen aquest alt grau d’intimitat.
Sobre la reflexió que fas al voltant d’aquest tipus de producte ecoturístic i el possible perill de banalització, afegeixo un punt de vista personal. Sense conèixer a fons com són els clients reals d’aquest tipus de productes que es comercialitzen a diversos indrets del Pirineu i del país, imagino que el perfil tipus més habitual ve marcat i filtrat per les incomoditats que tan bé descrius i pel propi preu (sovint elevat). Aquests filtres fan que els consumidors d’aquests productes acostumin a ser fotògrafs, tant professionals com afeccionats, especialitzats en fauna i que per tant tenen unes expectatives molt elevades, un coneixement profund de l’espècie i, en general, un gran respecte per la conservació de l’entorn.
Si aquestes hipòtesis que plantejo són certes, i que ens haurien de confirmar les empreses que comercialitzen aquests productes, m’aventuro a dir que el seu risc de banalització (és a dir, de treure’n interès) és baix o nul.
D’altra banda, comparteixo plenament quan dius que “si les coses es van ben fetes, la conservació de la naturalesa pugui generar economies pels territoris on es desenvolupa”. És una de les màximes de l’ecoturisme (http://blogs.descobrir.cat/perterramariaire/2013/09/12/ecoturisme-un-concepte-confus).
Salutacions i fins aviat,
Xavi Basora
Xavi Basora
28/04/2015 - 11:58
Per cert,
De les fotografies no en dic res perquè ja ens hi tens acostumats, però són magnífiques. Posats a triar, em quedo amb l’última!
Rafael López-Monné
28/04/2015 - 12:14
Gràcies Jana!
Rafael López-Monné
28/04/2015 - 12:24
Gràcies pels teus comentaris Xavi!
És un plaer que enriqueixis la crònica i celebro molt que t’hagi agradat. Estic completament d’acord en el fons del que planteges. Podria matisar algun cosa, però vaja, poca cosa. Per exemple, em fa l’efecte que el risc de banalització mai es nul. Els humans som molt diversos. Fins i tot dins el segments dels naturalistes, trobes de tot. De fet, això passa a qualsevol col·lectiu. La combinació entre incomoditats i preu em sembla un bon filtre, sí senyor. Ara bé, em fa l’efecte que l’evolució del producte, la cura amb la que es desenvolupi, les limitacions que s’autoimposi la pròpia empresa (a més de les legals), dependrà evidentment del tarannà dels seus responsables però també, de la sensibilitat social per aquests temes. I més del que ens pensem. Per aquesta raó, la feina que feu tots els que us dediqueu a aquests temes és tant rellevant.
Una abraçada!
Rafel
Rafael López-Monné
28/04/2015 - 12:24
Moltes gràcies!!!
:)))
Pep Artigues
28/04/2015 - 21:47
Comprar una experiència no és el mateix que construir-te-la. Qui la compra tot pensant-ho, s’enganya. Tens raó, Rafael: no vas experimentar el mateix que els fotògrafs de natura «que estudien, busquen i aconsegueixen, pels seus propis mitjans, fotografiar una espècie». La banalització no es produeix per la massificació, sinó sobretot per la simplificació, pel relaxament de l’exigència, per la facilitació. És pagar per un simulacre, com l’ofici més vell del món. Salut!
Xavi Basora
29/04/2015 - 10:42
Hola Pep,
Interessant el debat que planteges. Estic d’acord amb tu que no és el mateix comprar una experiència ja muntada com aquesta que construir-se-la un mateix. En el segon cas, l’esforç de preparació és molt més elevat i, segurament per això, la gratificació final és més gran. Però és precisament aquesta preparació prèvia la que un fotògraf –sigui professional o afeccionat– ha de valorar si vol assumir-la o pagar perquè algú altre l’assumeixi (en aquest cas, l’empresa ecoturística).
En alguns casos a un fotògraf li pot interessar assumir-la (per les raons de gratificació que plantegeu en Rafel i tu), però en d’altres potser no, ja sigui per falta de temps, perquè té pocs dies per estar en una destinació, perquè ve de lluny, o per les raons que siguin. Sovint paguem per un servei perquè, tot i que un mateix podria assumir-lo, preferim estalviar-nos el temps que comporta dur-lo a terme. També podem pagar perquè nosaltres som incapaços de dur-lo a terme. Sigui quina sigui la raó per la que paguem per aquell servei, l’experiència resultant, tot i que potser no és tan gratificant com si ho preparéssim nosaltres mateixos, també pot resultar molt enriquidora.
I en aquest cas concret d’observació de fauna, no comparteixo que es tracti d’un simulacre. El fotògraf es troba situat en l’indret on els galls fers, de manera natural, canten per atraure la parella. I si la presència del fotògraf no interfereix gens en aquest comportament, que és del que es tracta si es fa ben fet, aquest es converteix en observador (passiu) d’un espectacle real, no pas simulat.
En tot cas, respecto totalment la teva visió i, recalco, trobo que el debat és molt interessant.
Salutacions,
Xavi
Carles Santana
29/04/2015 - 13:04
Salutacions a tothom. Em presento breument, el meu nom és Carles Santana i sóc un dels responsables de Photo Logistics, empresa que comercialitza estades en hides fotogràfics per bona part de la la Península (per cert, també fem gall fer, tot i que no a la vall d’Aran, no en tenda de campanya,sión en hide i a un altre preu).
No acostumem a intervenir en aquesta mena de discussions sobre l’autenticitat de les experiències de turisme fotogràfic pel simple motiu que qualsevol cosa que diguin els responsables d’una empresa que es dedica a comercialitzar aquestes experiències serà considerat d’entrada com a interessat, lògicament. Aquest cop, però, m’he animat a mirar d’argumentar una mica el tema, des de la nostra experiència.
Fa sis anys que existeix la nostra empresa i us puc assegurar que hem tingut tota mena d’usuaris, des de gent que no havia vist mai una mallerenga de tan a prop com experimentats naturalistes. En uns casos, com diu en Xavier Basora es tracta de gent que no pot muntar un hide per falta d’experiència i en altres es tracta només de complementar arxiu amb espècies que o bé no tenen en el seu entorn immediat o bé resulten massa complicades i costoses econòmicament (paradoxalment és més barat fer servir un hide de gall fer o de trencalòs d’una empresa que fer-ho per un mateix). Per tant, posar tots els usuaris en un mateix sac és impossible.
D’altra banda hi ha el tema ambiental, crec sincerament que la valoració que obtenen aquestes espècies quan es converteixen en font d’ingressos és molt superior a qualsevol altra mesura. en el nostre cas una part dels ingressos va a parar a la propietat i us ben asseguro que la satisfacció que experimentes quan un propietari de les terres del Segarra-Garrigues et demana què ha de fer per tenir més sisons es inexplicable.
Nosaltres particularment animem els nostres clients a fer fotografia pel seu compte i fins i tot hem instal·lat hides perquè clients els gestionin per ells mateixos. Això no treu que hi hagi espècies que siguin complicades i que de vegades sigui més fàcil recórrer a una empresa. Que banalitzem? per suposat que ho fem, de la mateixa manera que la fotografia digital fa més fàcil tot el procés i ja no cal tenir una habitació pel revelatge. També podríem dir que gràcies a la nostra feina es democratitza aquesta experiència i que ja no són només uns quants privilegiats amb temps i diners els que la poden fer.
Que ens carreguem la feina dels professionals de la fotografia? Si més no hi contribuïm, sí. No ho negaré.
Que cada cop són més persones les que valoren la fauna com a objecte del seu temps lliure? I tant!
I, disculpeu-me si sóc massa directe, accepto totes les crítiques, però hauríem d’evitar al·lusions a la prostitució en tota aquesta discussió. No ve al cas frivolitzar d’aquesta manera.
Rafael López-Monné
29/04/2015 - 13:28
Sí, Pep, sí. Estem molt d’acord. Ho has exposat molt clarament. Moltes gràcies! Aquests és precisament el perill que intueixo.
Tanmateix, no voldria caure en condemnar tot allò que no entenguem com a “pur”, com a autèntic. Tampoc hi crec. Tots paguem per serveis que ens fan més fàcil la vida o l’obtenció d’experiències. No ho veig necessàriament com a quelcom negatiu. No sempre vull la màxima autenticitat. Finalment però, és cadascú qui decideix el grau de simplificació que està disposat a admetre. I, com sempre, tot té avantatges i inconvenients.
En aquest cas, em preocupa que els bons professionals de la fotografia de natura tinguin cada cop més difícil (o directament impossible) guanyar-se la vida amb el seu treball . Amb aquesta situació hi perdem tots. I no tinc clar l’efecte que poden tenir sobre aquest context productes com el que he descrit.
És un signe dels temps —ho se—, del canvis que no afecten només aquest sector, sinó al treball de creació i intel·lectual en general. Tinc la sensació que dia a dia el nostre múscul cultural s’afebleix més.
Pel que fa a l’activitat, allò que sí és essencial és el màxim respecte a l’espècie. Ja hem comès masses errors. Com en qualsevol activitat turística, l’exigència de sostenibilitat (ambiental, social i econòmica) és fonamental. En aquest sentit, però canviant completament d’àmbit, us recomano un article molt interessant de Xavier Roig: http://www.ara.cat/opinio/Menyspreu-pels-ecosistemes-humans_0_1340865924.html
Rafael López-Monné
29/04/2015 - 13:41
Sensacional Xavi! Molt interessant. Què bé gaudir de les vostres aportacions! El perill de la banalització que pot portar la simplificació de la que parla el Pep és real, però no sols en el context de l’ecoturisme, sinó en el nostre món en general. Tanmateix, estic molt d’acord amb el que exposes. Els equilibris no són fàcils. Per aquesta raó és tant necessari el debat. Moltes gràcies!
Rafael López-Monné
29/04/2015 - 14:02
Benvingut al debat Carles. Moltes gràcies!
Excel·lent exposició. M’ha agradat especialment el que expliques del canvi d’actitud dels propietaris quan comproven que la protecció d’espècies també pot aportar beneficis econòmics. Compartim completament la importància d’aquest fet. També t’agreixo que exposis tant directament els aspectes positius i també menys positius d’aquest fenòmens. Estem en plena evolució de professions, percepcions, potser també de valors.
Resulta paradoxal que un dels principals divulgadors de la fauna i el món natural —els fotògrafs—, siguin precisament els sacrificats en aquesta evolució. Ja veurem com va tot. De fet, no seria la primera vegada que això passa.
En tot cas però, crec que el repte rau en aconseguir que la divulgació i l’apropament dels ciutadans als valors naturals als que fas referència, reverteixi en la seva conservació, en més coneixement, en més llocs de treball, en més cultura, en més riquesa. I per això, el debat és fonamental.
D’altra banda, no crec que la intenció del Pep fos frivolitzar o menystenir ningú. Crec era més la de provocar la reflexió a partir d’un exemple molt contundent.
Salut!
Tarraco Viva, les rotondes i el salami- Descobrir.cat
03/05/2015 - 22:15
[…] una recent entrada en aquest blog (Seduccions primaverals en boscos atlàntics), expressava els meus dubtes i pressentiments en relació amb el futur dels professionals de la […]
therx forum
25/05/2015 - 01:42
therx forum
Seduccions primaverals en boscos atlàntics- Descobrir.cat