Arxiu de la categoria ‘arts i exposicions’

Records de Pompeia II

diumenge, 18/03/2012
Antigua ciudad romana de Pompeia.
Amfiteatre.
Pompeia, ItàliaAmfiteatre. Pompeia. © RLM

“Sembla que qualsevol moment els seus habitants, els antics pompeians, han de retornar”, comenta el meu company. I té bona part de raó. Pompeia no és una ciutat intacta. És una ciutat devastada per un volcà. Tanmateix, la força evocadora que conserva és enorme perquè, tot i destruir-la, la va congelar en el temps. Arqueòlegs i historiadors han aprés moltíssim de Pompeia. Entre altres coses, molts es van acabar de convèncer de la importància de la pintura, la policromia i el color: absolutament omnipresent arreu. “Tot estucadet i pintadet” com diu un amic meu.

Records de Pompeia I

dilluns, 12/03/2012

És imprescindible. Qualsevol persona que tingui un mínim interès pel món i la cultura clàssica —la nostra, per cert— no pot deixar d’anar a Pompeia. Uau! Fa uns dies que he tornat de les ciutats del Vesubi i encara no me les he pogut treure del cap. Tot just he començat a preparar les fotos i volia compartir algunes de les primeres.

Caminar per Pompeia s’apropa molt a fer un viatge en el temps (si la predisposició és l’adequada, és clar). Es fa molt interessant comprovar l’atmosfera familiar dels seus carrers. Les proporcions, els traçats, la llum… t’hi sents bé, res resulta del tot estrany, notes que hi podries viure i trobar-t’hi bé. I tanmateix, quasi dos mil anys ens separen.

_RLM6317.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6322.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6366.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6442.jpg

Pompeia. © RLM

Tot és impressionant, però m’ha emocionat especialment la quantitat de restes de policromia que han perdurat, bé en el mateix lloc, o les dipositades al Museu Arqueològic de Nàpols. Decoració i pintura a tot color i per tot arreu. He tornat a comprovar la gran importància que els nostres avantpassat atorgaven al color, és a dir, a l’alegria. Perquè pintar les parets amb jardins, fonts, colors, és voler viure somrient, que prou dura pot ser l’existència.

_RLM6373.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6371.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6372.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6380.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6377.jpg

Pompeia. © RLM

També he tornat a comprovar que la història té marxa enrera. Com més m’endinso en la cultura romana més m’adono com ha costat recuperar certes coses, i no es tracta només de les clavegueres. Està clar que no era pas una societat perfecta però, que fa dos mil anys disposessin de biblioteques, termes, teatres, auditoris etc., fa pensar. Que una ciutat com la meva, Tàrraco, hagués gaudit pràcticament de més de 400 anys de pau…no és broma. Algú s’imagina com podria ser el país si, aproximadament des del descobriment d’Amèrica —en comptes de dedicar-nos a degollar-nos i cremar-ho tot— ens haguéssim dedicat a viure?
D’altra banda, també he comprovat que els italians, com a mínim en aquesta zona, no estan a l’alçada del seu patrimoni (i alguns visitants tampoc). Segur que hi ha gent fantàstica, però la gestió Pompeia deixa molt que desitjar. I fora de les excavacions, no costa gaire comprovar que aquell territori té més d’un problema. Sap greu admetre-ho, però la desgracia dels altres fa que valoris més allò que aquí hem aconseguit i, a mi em passa que retorno amb més ganes de lluitar per defensar-ho, per apostar per la cultura, per la civilització (per cert, d’allò de Las Vegas, ni en broma).

Castells, llibres i exposicions

dimecres, 16/11/2011

Al setembre vaig comentar la publicació del llibre Castells i castellers, una voluntat col·lectiva, que acabava de veure la llum, publicat per Lunwerg Editores, amb fotografies de José Carlos León, Lucas Vallecillos i jo mateix. Si algú li ve gust, avui dimecres 16 de novembre es fa la presentació oficial a Barcelona, a les 18 h al palau Robert i, tot seguit, s’inaugura l’exposició Castells i castellers. Patrimoni immaterial de la Humanitat, que l’editorial ha preparat a partir del llibre. Ara, més que mai, els valors que representen els castells són més necessaris que mai: esforç, valor, risc, compromís, passió… Pit i amunt!

Ooooh!

dilluns, 11/07/2011
2è Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona Foti International Fireworks (Austràlia) Tarragona, Tarragonès, Tarragona

22è Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona. © RLM

Ha finalitzat una nova edició del Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona. Va ser creat el 1990. És a dir, fa 22 anys que, la primera setmana de juliol, durant cinc o sis dies, el cel de Tarragona esclata de colors  amb el “concurs dels petardos” que diuen els meus fills petits. Fantàstic!

Tarragona té una llarga tradició en això de fer esclatar coses per l’aire. I no és només per les tones de pólvora que van cremar els francesos durant el setge de 1811. De fet, quan van abandonar la ciutat hi va tornar a haver “castell de focs”. Van volar el poc que havia quedat dret, entre altres coses, el castell del Patriarca i bona part de la capçalera del circ romà que havia arribat en molt bones condicions fins aquell fatídic començament de segle XIX.

A banda de desgracies, aquesta ha estat històricament una ciutat força “animadeta”, des de les impressionants curses de carros al circ (era una bogeria ciutadana) fins a fer baixar àligues, mulasses i demés bestiari per les escales de la Catedral. I aquí les festes fa molt de temps que fan olor de pólvora. Es té notícia de fabricació de “voladors de foc grec” a la ciutat l’any 1383. Els fabricaven els droguers i els especiers i es tractava de pirotècnia per a les festes populars. De fet, es té notícia històrica de la cel·lebració de les festes de Santa Tecla des de 1321.

2è Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona Foti International Fireworks (Austràlia) Tarragona, Tarragonès, Tarragona

22è Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona. © RLM

El primer antecedent del concurs de focs artificials a Tarragona és de 1891 i també va estar relacionat també amb les festes de Santa Tecla. A hores d’ara, aquest és el primer concurs de focs artificials de què es té notícia a Espanya i sembla que també arreu del món. Sortosament s’han conservat les bases del concurs, la qual cosa significa que són les primeres d’un certamen pirotècnic.

Més enllà de jurats, guanyadors i perdedors, allò que és impressionant és la qualitat dels castells que es llancen i el fabulós espectacle que pot gaudir tothom que tregui el nas sobre la punta del Miracle. Personalment, el concurs m’encanta perquè puc fer fotos sense moure’m de casa (sí, sí, reconec certes dosis de droperia…)

2è Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona Foti International Fireworks (Austràlia) Tarragona, Tarragonès, Tarragona

22è Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona. © RLM

Encara som romans

dimecres, 11/05/2011

Tinta grassa per recordar

dimecres, 26/01/2011
_BAL4718.jpg

© Jaume Balanyà

No deixa de sorprendre que ara, quan pràcticament tot el mon de la imatge resta dominat pel monopoli dels pixels, algunes persones decideixin fer un esforç per mirar enrere i recuperar tècniques fotogràfiques pràcticament oblidades. No crec que es tracti de qüestionar la supremacia de la tecnologia digital sinó més aviat de mantenir encès el foc de la reflexió sobre els orígens per no perdre la noció de perspectiva, tan importat sempre per copsar les dimensions i significats dels fenòmens.

Una d’aquestes persones és un extraordinari fotògraf que admiro sincerament, el Jaume Balanyà. És tracta, per exemple, d’una de les mirades que van marcar l’estil dels primers anys de la revista Descobrir, juntament amb noms com els d’Oriol Alamany o Ernest Costa. La seva és una mirada serena, elegant i especialment respectuosa amb la gent. Personalment m’encanten alguns dels seus treballs en blanc i negre sobre l’Àfrica.

D’un temps ençà, el Jaume s’ha capbussat en el mon del bromoli, un procediment fotogràfic del segle passat, pràcticament oblidat a hores d’ara. El diccionari la defineix com un “procediment fotogràfic, d’entre els anomenats pigmentaris, en el qual la prova final presenta un aspecte similar a l’aiguafort. Hom l’obté a partir d’una còpia al bromoli sobre superfície de gelatina. Hom aplica tinta grassa sobre la superfície en relleu que en resulta: les parts enfonsades admeten la tinta, i les inflades la rebutgen. L’estampació de la prova entintada i humida sobre paper de dibuix mitjançant la pressió d’un tòrcul de cilindres és anomenada bromoli transportat”.

Els qui estigueu interessats en veure els resultats, el Jaume Balanyà exposa fotografies del trekking a l’Annapurna positivades amb aquest procediment, fins el 18 de febrera la Saleta del Centre Golferichs (Gran Via, 491 Barcelona).

_BAL4704.jpg

© Jaume Balanyà

_BAL4691.jpg

© Jaume Balanyà

Cent cinquanta i més que una revista

dimarts, 14/12/2010
Festa de la Primavera (carnaval passat de dates degut a les prohibicions franquistes).Palafrugell, Baix Empordà, Girona1999

Festa de la Primavera (un carnaval mogut de dates degut a les prohibicions franquistes). Palafrugell, Baix Empordà. Reportatge "Carnaval fora de temps", Descobrir Catalunya 54, maig 2002. © RLM

És per celebrar-ho, si senyor! Tal com està el món en general i el de la premsa en particular, que una una revista arribi als 150 números és tot un èxit. Si, a més a més, es tracta d’una revista de geografia i viatges d’un país petit com Catalunya, escrita en català, l’èxit té regust de miracle. Cent cinquanta números és una bona excusa per aturar-se a mirar enrere, per reflexionar i per projectar-se endavant. Aquest ha estat l’objectiu de l’exposició que ha organitzat la revista Descobrir Catalunya amb el títol “El país de les emocions” que s’inaugura el proper dijous 16 de desembre a les 19 h al Palau Robert. Entre altres coses, l’exposició inclou una mostra de 15 de les millors imatges aparegudes a la revista, en gran format. No cal dir que tothom qui vulgui hi està convidat.

Expo Descobrir.jpg

El primer número de la revista va aparèixer el març de 1997 amb un contundent dossier central dedicat al Berguedà, amb magnífiques fotografies d’Ernest Costa, un dels grans fotògrafs d’aquest país (les seves imatges són plenes d’una gran humanitat, respectuoses, serenes i les composicions són sempre elegants i amarades d’una bellesa clàssica exquisida). Aquest primer número ens va sorprendre a tothom. No havíem tingut a les mans una revista amb aquesta qualitat d’imatges, de textos, de tractament gràfic, de paper, etc., dedicada al nostre país. I els lectors la van rebre molt bé, és clar. A més, quan no era habitual, la revista va apostar des del primer dia pels reportatges d’autor i d’aquesta manera és va convertit en una referència pels fotògrafs catalans.

Costa i penya-segats prop de la punta de l'Àliga, L'Ametlla de Mar, Baix Ebre, Tarragona1997

Penya-segats prop de la punta de l'Àliga, L'Ametlla de Mar, Baix Ebre. Reportatge "Camins de Tarragona", Descobrir Catalunya 56, juliol-agost 2002. © RLM

Mes rera mes van anar sortint números que mostraven comarques, indrets i racons com ningú no ho havia fet fins llavors. També van arribar però, èpoques difícils on les polítiques empresarials que regien la revista, semblaven més guiades per procurar munyir-la al màxim que per l’ambició per millorar, crèixer, consolidar-se… Van arribar retalls i retallades i el paper va baixar de gramatge fins a límits insospitats, mentre els equips de redacció i col·laboradors feien miracles per treure al mercat una revista digna. Van arribar èpoques en que, per exemple, els màxims responsables van decidir no sols no actualitzar tarifes hipercongelades dels redactors i fotògrafs col·laboradors sinó endarrerir els pagaments de 60 a 120 dies tot dient que podien avançar els diners però pagant interessos. Paradoxalment, aquestes mesures arribaven de la ma d’una empresa vinculada a una gran corporació bancària que fa bandera del mecenatge de la cultura i la ciència. Segur que un simple col·laborador com jo només percebia fragments d’una realitat molt més complexa. Tanmateix, crec fermament que és més rendible generar relacions de complicitat i reconeixement amb els col·laboradors que escanyar-los.

Aquest període va coincidir també amb el canvi tecnològic de la fotografia digital. Déu meu com vam patir tots plegats! Finalment ja controlem tot això dels perfils de color i ens reconeixem esclaus —de bon grat o no— de photoshop. La manera de treballar ha canviat radicalment en molt poc temps, tant que sovint penso que la nostra és una generació de “supervivents”. Qui recorda ja els rodets de Velvia, els marquets etiquetats, les taules de llum…

Munició republicana d'origen rus i rellotge trobats al front de Vilalba dels Arcs. Batalla de l'Ebre, Guerra Civil Espanyola.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona2002.11

Munició republicana d'origen rus i rellotge trobats al front de Vilalba dels Arcs, Terra Alta. Batalla de l'Ebre. Central "Serra de Montsant", Descobrir Catalunya 62, febrer 2003. © RLM

I la revista ha aconseguit sobreviure a tot, i amb bona salut. ¿Com ho ha aconseguit? Intueixo que part de la resposta està relacionada amb el fet que —com succeeix en altres àmbits del nostre país— Descobrir Catalunya és quelcom més que una simple revista. És la nostra, és el nostre petit gran National Geographic. Potser això ajuda a entendre la gran fidelitat de la major part dels lectors, una fidelitat admirable que realment ha salvat a la revista en els moments més difícils. Sincerament, penso que el país necessita aquest tipus de productes culturals. Productes on la qualitat no és només només un mitja sinó que forma part del missatge. Potser en el futur algú estudiarà la relació de la revista amb la construcció de la visió contemporània dels paisatges catalans. Sense caure en l’exageració, estic convençut que Descobrir ha tingut un paper destacat en l’enriquiment de la mirada dels catalans sobre el seu país.

Vinyes velles de coster, DOQ PrioratLa Vilella Baixa, Priorat, Tarragona2003.03

Vinyes velles de coster a La Vilella Baixa, Priorat. Central "Serra de Montsant", Descobrir Catalunya 65, maig 2003. © RLM

Probablement això ajuda a entendre l’entusiasme i la dedicació de tothom qui està directament implicat en l’elaboració de la revista, és a dir, el reduït equip de redacció —magnífic, creieu-me— que construeix mes a mes la revista i els professionals externs que hi col·laborem, els fotògrafs, articulistes, il·lustradors, etc.  No tenim  els mitjans que pot tenir un National Geographic, és clar —tot arribarà— però el cas és que tothom qui hi col·labora acaba posat molt més del que es podria exigir, precisament per aquesta implicació emocional amb la revista. I aquesta implicació emocional constitueix, probablement la seva ànima i un dels seus principals actius. Qualsevol dels responsables empresarials que hagin de gestionar-la faran bé de reconèixer aquest intangible i cuidar-lo, alhora que evitar la temptació d’abusar-ne.

Enxaneta fent l’aleta i carregant el castell, colla Xiquets de Tarragona,Diada de Santa Tecla, castells a la plaça de la Font,Tarragona, Tarragonès, Tarragona1995.09.23

Enxaneta carregant el castell, colla Xiquets de Tarragona, Diada de Santa Tecla a la plaça de la Font, Tarragona. Reportatge "Santa Tecla, Tarragona de festa", Descobrir Catalunya 68, setembre 2003. © RLM

El present i el futur arriben amb nous i grans reptes, sens dubte. Descobrir no és l’únic mitjà que “descobreix” el país i, d’altra banda, es pot arribar a pensar que poca cosa queda ja per treure a la llum. Tanmateix, si l’accent és posa més en la mirada que no pas en l’objecte, el país és torna infinit. Precisament per la riquesa de la seva història i la seva vitalitat, continua sent necessari re-descobrir-lo, saber observar-lo amb ulls curiosos i diversos, amb mirades renovades —crítiques també— que apostin per les emocions, les històries, la bellesa, la honestedat i els continguts rigorosos.  Aquesta és una de les formes més civilitzades i plaents de fer país que conec.

Llarga vida pel Descobrir!

Via Crucis, Divendres Sant, Setmana Santa, la Selva del Camp, Baix Camp, Tarragona2002

Via Crucis del Divendres Sant a la Selva del Camp, Baix Camp. Reportatge "La via Augusta. Vestigis de la Catalunya romana", Descobrir Catalunya 69, octubre 2003. © RLM

Perifèries bucòliques i estigmatitzades

dijous, 4/11/2010
Berga.jpg

Josep Berga i Boix, "Veïnat de Sangles" 1871, aquarel·la sobre paper, Museu de la Garrotxa

Gasolinera a la N-240. Al fons, el polígon industrial petroquímic Nord, Perafort, Tarragonès, Tarragona

Carretera Tarragona-Lleida i polígon petroquímic nord, Tarragona. © RLM

Triar obres del museu que permetessin elaborar un discurs visual sobre les perifèries actuals. Aquest va ser la suggestiva proposta que vaig rebre del Museu de la Garrotxa d’Olot.

El museu i l’Observatori del Paisatge de Catalunya van convidar a cinc fotògrafs a “reflexionar sobre les diferents representacions del paisatge i, al mateix temps, apreciar com ha canviat el paisatge de les perifèries en les últimes dècades”. L’objectiu ha estat aconseguir una exposició on es contraposi “la imatge idíl·lica i bucòlica representada en els quadres de paisatge de finals del segle XIX i principis del XX (de Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix, Ramon Casas, Enric Galwey) amb la visió de les perifèries actuals dels fotògrafs Jordi Bernadó, Albert Gusi, Rafael López-Monné, Aleix Plademunt i Llorenç Rosanes”.

Habitualment, els meus encàrrecs professionals van en una altra línia. És a dir, la invitació del que serà el futur Museu del Paisatge de Catalunya em va suposar un repte i alhora un joc (moltes gràcies!). Les perifèries actuals són espais que reflecteixen no poques de les contradiccions que tenim com a societat i no constitueixen pas espais “còmodes”. A més, en el meu cas, les meves perifèries són, en general, espais profundament estigmatitzats per un element singular: la gran indústria petroquímica.

El record dels antics espais agrícoles del Camp de Tarragona, que l’alba despertava poc a poc, suaument, humitejats per la boirina del riu, contrasta ara amb un enginy grandiós, ple de llumetes i xemeneies, que no descansa mai i que evoca les ovelles elèctriques amb les que probablement somniaven els androides.

Tanmateix, la gran indústria simbolitza només una part d’aquests canvis. Un altre que em crida tan o més l’atenció és l’abandonament cru i ignominiós d’antics masos i molins que han quedat en terra de ningú, en un territori que no sabem que és, però sí el que ja no tornarà a ser. Els veig amb tristor, com el símbol d’un fracàs, de la incapacitat de refuncionalitzar edificis i de preservar una certa dignitat dels espais que ja “no són”.

L’exposició porta el nom de “Els paisatges de les perifèries. Mirades creuades” i s’inaugura el proper  dia 6 de novembre a les 7 de la tarda. Constitueix alhora una activitat complementària del seminari internacional “Franges. Els paisatges de la perifèria”, que organitza l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

Enllaço la nota de premsa del Museu i el targetó de l’exposició i penjo algunes de les imatges que no estaran presents a Olot.

Polígon industrial petroquímic Nord.El Morell, Tarragonès, Tarragona

Polígon petroquímic nord, Tarragona. © RLM

Mas enrunat al costat de l'autovia de Tarragona a Salou (C-31B), al fons el port de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Port de Tarragona. © RLM

Molí abandonat del riu Gaià al costat de l'antiga carretera N-340 aprop d'Altafulla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

N-340 i molí abandonat del Gaià a l'entrada d'Altafulla. © RLM

Records de Fellini. Roma IV

dissabte, 30/10/2010
Plaza del Campidoglio ('Capitolio'), remodelada según diseño de Miguel Ángel.Roma, Italia.

Plaça del Capitolio, Roma. © RLM

Roma continua sent, a més de tot el que és i representa, un magnífic escenari, un gran plató. Val a dir però, que no vam tenir la sort d’ensopegar amb  l’Anita Ekbert, ni a la font de Trevi ni als carrers del voltant. Per acabar la sèrie romana he seleccionat imatges de la ciutat  amb models, nuvis i fotògrafs que vam anar trobant, i especialment imatges d’una arquitectura que esdevé un decorat simfònic i grandiós de plans i més plans encavalcats o d’elegants harmonies frontals.

Sesión de fotos en la columnata del Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Columnes del Museo della Civiltà Romana. Roma @ RLM

Sesión de fotos en la columnata del Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Columnes del Museo della Civiltà Romana. Roma @ RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Itàlia

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Itàlia

Roma. © RLM

Roma, Itàlia

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

ITA_RLM8587BX.jpg

Roma. © RLM

ITA_RLM8597BX.jpg

Roma. © RLM

Records d’Antínous. Roma III

dijous, 28/10/2010
Escultura romana. Antinus.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

La feina se’m menja però no volia deixar de “revelar”  les fotos de Roma. Tanta bellesa… Us proposo un petit —i necessàriament breu— itinerari per l’impressionant museu Palazzo Massimo alle Terme. Son imatges preses durant una visita corrent, d’un matí, sense trípode, sense guió i absolutament abassegat i aclaparat per la força de les escultures i de la millor col·lecció de mosaics i pintura al fresc romana que es pot contemplar a Roma. Són fotos d’aquelles que es fan sols pel desig irrefrenable d’intentar “robar” l’objecte, de capturar la seducció que emana de l’obra, quelcom ben difícil, és clar. No podia però, deixar d’intentar-ho.

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana. El boxeadorMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana. El boxeadorMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM
Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Frescos provinientes de la Casa de Livia en el Palatino.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

FrescosMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

FrescosMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Mosaicos romanos.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM