Arxiu de la categoria ‘camins’

Pedals de cultura

divendres, 21/10/2011

Si tot va bé, el dissabte seré a Ciutadella, a Menorca, rodejat de gent que no conec però amb la que estic segur comparteixo sensibilitats i desitjos. M’han convidat ha fer una intervenció parlant del valor dels camins tradicionals i com recuperar-los, com a coautor d’El Llibre dels Camins (al Xavier Campillo el tenim vivint a Gales). Les  jornades porten un títol preciós i molt encertat “Camins de Menorca, recuperar el passat per gaudir el futur”. És difícil dir més en en un sola frase.

Les jornades no les organitzen pas l’Administració, sinó un club ciclista, el de Ciutadella. M’encanta. I no sols pel que té de demostració de l’empenta de la societat civil (més indispensable ara que mai) sinó perquè, a més a més, ajuda a trencar els tòpics dels ciclistes de BTT com a ansiosos adrenalínics només preocupats per llançar-se muntanya avall. La realitat sempre és més complexa i és fantàstic que des d’aquesta petita illa ens arribin noves lliçons de cultura. No és estrany que hagi estat aquí on diputats s’hagin posat al davant de marxes per enfrontar-se a terratinents per reclamar la titularitat pública del seu magnífic camí de ronda, el camí de Cavalls. Ara, aquest camí té una llei pròpia que el protegeix. De vegades em sembla reconèixer en aquesta gent algunes de les virtuts que admiro dels britànics. No serà que no van marxar del tot.

Uns fan i altres desfan

dimecres, 22/06/2011
_RLM3954.jpg

Camí ral del Lloar a la Figuera, Priorat. © RLM

Hi ha qui, fins i tot, d’aquesta expressió en fa categoria i assegura que el món es divideix entre persones que construeixen i les que destrueixen, entre els que sumen i els que resten. No m’atreviria a anar tant lluny (els humans som contradictoris i complexos) però voldria parlar d’uns fantàstics exemples del grup dels que fan.

En la darrera entrada del blog vaig tornar a fer èmfasi en la gravetat del procés de destrucció del nostre patrimoni viari tradicional. No em cansaré de repetir que  trànsit de motos per antics camins de ferradura accelera vertiginosament la seva destrucció. Continuo sense trobar cap, absolutament cap raó que pugui justificar la circulació d’aquests vehicles per aquests camins. Al meu parer, és un dramàtic episodi més de la vella lluita entre civilització i barbàrie que acompanya a l’home des del seu orígen.

A l’altra banda, a Catalunya, trobem cada cop més exemples de conservació i restauració d’antics camins. Són esforços encara insuficients per aturar la tragèdia, però enormement esperançadors. De manera paradoxal, la majoria són potenciats per l’administració pública, la mateixa que després es mostra tan feble a l’hora de protegir aquest patrimoni. Entre els diversos exemples que conec, per la meva implicació directa, permeteu-me parlar del cas del Priorat.

Camí ral de la Morera a Poboleda. Xarxa de camins del Priorat. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí ral de la Morera de Montsant a Poboleda, Priorat. © RLM

A hores d’ara, a la comarca, han coincidit treballant fins a quatre brigades —més o menys grans i amb major o menor intensitat. Quelcom inaudit, inimaginable anys enrera. El Consell Comarcal, l’impulsor del projecte de recuperació d’antics camins, ha aconseguit novament destinar un petit grup de persones a la neteja i senyalització de camins, a partir de plans d’ocupació. El grup d’enguany el formen dos nois i una noia que s’han entusiasmat amb el projecte i que estan realitzant una magnífica tasca. També aprofitant un pla d’ocupació, l’ajuntament de la Morera de Montsant —un dels més sensibilitzats  i compromesos amb aquest projecte— han abordat la recuperació d’un magnific camí de ferradura entre la Morera i Poboleda.

Antic camí ral de la Bisbal de Falset a Cabacés. Xarxa de camins del Priorat. La Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

Camí ral de la Bisbal de Falset a Cabacés, Parc Natural Serra de Montsant, Priorat. © RLM

El Consorci de la serra de Llaberia fa anys que està impulsant una impressionant tasca de recuperació d’antics camins a les seves muntanyes, part de les quals són al Priorat. A més, han arribat a constituir una empresa especialitzada que dona feina a persones amb discapacitats.

Fa també temps que la brigada del Parc Natural Serra de Montsant està reobrint i conservant els camins d’aquesta altra muntanya (que no són pocs). Sovint dic que, només el seu treball justifica amb escreix la declaració del Parc Natural. Hem tingut la sort que els dos caps que ha tingut la brigada, el Biel Roig i el David Martra, són dos entusiastes dels camins antics, i es nota. Caram tu si es nota! La feina de desbrossament és excel·lent però, allò que realment sobresurt —i a mi m’emociona— és que ja han començat a abordar tasques de restauració utilitzant la tècnica tradicional de pedra seca. Un magnífic exemple és la recuperació d’una bona part del camí ral de la Bisbal de Falset a Cabacés. Fantàstic!

Brigada del Parc Natural Serra de Montsant arreglant el camí de l'ermita de Santa Magdalena. Filmació de TV3 pel programa El medi ambient. Ulldemolins, Priorat, Tarragona

Brigada del Parc Natural Serra de Montsant, camí de l'ermita de Santa Magdalena, Priorat. © RLM

Fa uns dies, per mostrar la seva feina a un equip de gravació del programa de TV3 “El medi ambient“, van empedrar un petit tram del camí de l’ermita de Santa Magdalena d’Ulldemolins. Estic segur que les sensacions emocionals i estètiques que provoca veure tornar a empedrar un camí  tenen quelcom de revolucionari. Tota una declaració de futur. No és virtual, no senyor. Pedra, mans, terra i habilitat. És de veritat!

Brigada del Parc Natural Serra de Montsant arreglant el camí de l'ermita de Santa Magdalena. Filmació de TV3 pel programa El medi ambient. Ulldemolins, Priorat, Tarragona

David Martra, Brigada del Parc Natural Serra de Montsant, camí de l'ermita de Santa Magdalena, Priorat. © RLM

Camins, motos, lleis i equivocacions

diumenge, 12/06/2011
Camí de Riqüerna, camí de ferradura empedratla Vall FoscaCabdella, Pallars Jussà, Lleida2004.07

Camí de Riqüerna, camí de ferradura a la Vall Fosca, Cabdella, Pallars Jussa. © RLM

Déu n’hi do l’enrenou  desfermat per la Llei Òmnibus. Pel que fa a la modificació de la Llei d’accés al medi natural, un article aparegut a La Vanguardia el dimarts 7 de juny titulava: “Pista lliure a la muntanya. El govern permetrà circular per vials de menys de quatre metres“. Una mitja veritat també és una mitja mentida i, sobre tot, afegeix confusió en comptes d’informar, alhora que no ajudar als lectors a formar-se una opinió fonamentada. És veritat que l’interior de l’article explica el detall de la norma, però el titular i la redacció predisposen a una idea errònia.

La modificació proposada no liberalitza de manera generalitzada la circulació motoritzada per camins de menys de 4 m, tal com la majoria de gent ha entès. El text és molt clar:

“6.3 Es permet la circulació motoritzada per les pistes i els camins delimitats en xarxes o itineraris establerts pel Departament competent en matèria de medi natural. La delimitació d’aquests vials, que podran tenir amplada inferior a quatre metres i diversos tipus de ferms, s’efectuarà mitjançant Ordres del conseller competent en matèria de medi natural, en les quals es podran establir condicions especifiques de circulació i característiques dels vials, i haurà de ser incorporada a l’inventari comarcal corresponent.”

És a dir, la modificació només afectarà xarxes i itineraris que es puguin establir. Una altra cosa és cóm es dissenyaran aquestes xarxes i itineraris. Sorprèn, d’entrada, la discrecionalitat del paper reservat al conseller. Tanmateix, el fracàs a dia d’avui dels inventaris comarcals que era prevists realitzar segons la Llei d’accés al medi natural del 1995, no augura un desenvolupament senzill d’aquesta nova norma.

Camí vell de Vilaplana a la Mussara, camí de ferradura, revolt empedrat Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades Vilaplana, Baix Camp, Tarragona

Camí vell de Vilaplana a la Mussara, camí de ferradura a la serra de la Mussara, Baix Camp. © RLM

Algunes manifestacions oficials en els mitjans parlen de l’establiment de circuits utilitzant pistes forestals privades que comportessin el pagament per utilitzar-los i compensacions als propietaris. La idea sembla molt interessant. De fet, les pràctiques esportives motoritzades al medi natural haurien de quedar circumscrites dins de circuïts fixats. La xarxa pública de camins difícilment pot conciliar un trànsit obert i un d’esportiu basat en la velocitat. Això mateix passa  amb les carreteres on quasi tothom comença a tenir clar que els qui els agrada córrer ho han de fer en circuits o proves regulades.

És a dir, si s’arriba a aprovar la modificació que recull la Llei Òmnibus, continuarà estant prohibit el trànsit motoritzat per camins de menys de 4 m a la immensa majoria de la xarxa de camins i… molt probablement, continuarà incomplint-se la llei de manera generalitzada en molts territori. Això, malgrat els esforços dels agents rurals i sense tenir en compte el hipotètic “efecte crida” que pugui tenir la interpretació que s’ha fet d’aquesta modificació.

Camí cap a la vall de CarlacBausen, Baish Aran, Val d'Aran, Lleida

Camí de Bausen a la vall de Carlac, camí de ferradura, Val d'Aran. © RLM

D’altra banda, no crec que el govern hagi triat un bon camí. Les modificacions proposades no afronten el veritable problema de fons: tenim una mala llei d’accés motoritzat al medi natural. Es un llei molt difícil d’aplicar i que no ajuda a gestionar els problemes. Com ha demostrat abastament Xavier Campillo (El llibre dels camins), basar les limitacions en les amplades dels camins ha estat un error (cap legislació dels principals països europeus ho ha fet). Probablement la majoria trobaríem exemples de camins de més de 4 m que caldria tancar i altres de 3 que perfectament podrien estar oberts a un trànsit responsable. De fet, l’anterior govern havia iniciat el procés de consultes amb els agents implicats per canviar la llei i existeix un primer esborrany redactat.

Camí del Barranc de BiniaraixSerra de Tramuntana, Soller, Mallorca

Camí del Barranc de Biniaraix, camí de ferradura a la serra de Tramuntana, Mallorca. © RLM

El debat encetat però, ens deixa, com a mínim, dues constatacions clares i de signe oposat. La primera:  pràcticament resta absent del debat els impactes de la circulació motoritzada sobre els camins tradicionals. Es parla dels impactes sobre el medi natural, els boscos, el soroll, la seguretat, però no pas del valor patrimonial dels antics camins. En una entrada anterior en aquest mateix blog vaig argumentar la idea que els camins tradicionals, els que no van ser pensats pel transit motoritzat, haurien de quedar al marge d’aquesta utilització. La circulació amb vehicles a motor per aquests camins hauria de ser assimilable a la prohibició expressa de circular fora pista.

Per exemple, la fragilitat dels camins de ferradura sota les rodes d’una moto d’enduro és més que evident. Ahir mateix vaig tornar a comprovar-ho. Davant meu, tres motos van enfilar al recte una baixada, pou malmesa, saltant-se i destruint les giragonses que una brigada havia marcat laboriosament amb pedres. No es tractava de motoristes mal educats i ni especialment salvatges. Senzillament, no es poden manipular rellotges amb guants de boxa. Malauradament, estem immersos en procés gravíssim de pèrdua de patrimoni viari, de patrimoni històric, cultural —també de recursos econòmics— que les generacions futures lamentaran. Els costarà entendre perquè ho vam permetre.

La segona és una clara manifestació de la “majoria silenciosa”, la que no té un lobby industrial al darrera, ni un representant clar, però que té opinió. A la “Pregunta del dia” del Matí de Catalunya Radio sobre facilitar el trànsit de motos en espais naturals, el 80 % dels participants van dir no.

Camí vell de l'ermita de Sant Blai (GR 7), Muntanyes de Tivissa,  Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona 2002.02

Camí de la Llena, camí de ferradura de Tivissa, Ribera d'Ebre. © RLM

Suïssa, del turisme a peu al turisme urbà

dijous, 26/05/2011
Trompe l'œil en un carrer de Berna Berna, Suïssa

Trompe l'œil en un carrer de Berna, Suïssa. © RLM

Es pot aprendre molt de l’experiència suïssa en matèria de camins —ho he comentat més d’una vegada— i no sols del seu concepte de xarxa o del valor que atorguen als camins històrics i els esforços que hi dediquen per investigar-los i divulgar-los. També resulta molt interessant la manera amb que van decidir promocionar el seu país com a destinació de turisme a peu. En un post anterior d’ara fa un any, convidava a veure el magnific anunci de promoció del senderisme a Suïssa (“Hacemos todo para que sus vacaciones de senderismo sean perfectas“).

Sensacional! És un relat (té estructura narrativa) amb tensió dramàtica, simpatia i molta, molta humanitat; i va directe a tocar l’anhel que té qualsevol de nosaltres quan viatgem (quan exercim de turistes): que ens ajudin a ser una mica més feliços.

Carrers de Berna Berna, Suïssa

Berna, Suïssa. © RLM

Aquesta primavera van anunciar amb el trailer “Dos hombres entran en un nuevo mundo” una segona part dirigida a potenciar el turisme urbà. Bé, ja ha sortit l’espot complert: “Suiza, mucho más que montañas“. No sorprèn tant com el primer, però val molt la pena donar-li un cop d’ull. Hi trobareu molts tocs d’humor i, novament, bones lliçons de comunicació turística.




Caminar per la dignitat d’un riu, i d’un territori

dilluns, 25/04/2011
Font de Sant Magí de la Brufaganya Pontils, Conca de Barberà, Tarragona 2001.05

Fonts de Sant Magí de la Brufaganya, Pontils, Conca de Barberà. © RLM

Caminar és una de les millors opcions que tenim els humans per entrar en contacte amb el patrimoni, sens dubte. I és lògic que sigui així. De fet, és el mitjà de locomoció més “humà”  dels que gaudim. El particular tempo del caminar permet aproximacions pausades, tranquil·les, atentes amb tot allò que considerem que te valor, que val la pena ser mirat. Les exposicions les visitem a peu, les ciutats les explorem a peu per sentir com bateguen i els paisatges que vivim amb més intensitat solen ser aquells que assaborim caminant, passejant. De fet, el propi concepte de paisatge va néixer estretament vinculat al passeig a peu.

Camps de cereal a la primavera, la Baixa Segarra, Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, Tarragona

Camps de cereal de Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà. © RLM

A peu també ha estat el mitjà per dur a terme reivindicacions socials i polítiques. Gandhi, Luther King, miners, pobles indígenes… molts han caminat i caminen per aconseguir ser escoltats. Alguna cosa té de incontestable i rotund el fet que un col·lectiu es posi en marxa, a peu, tranquil·lament, per reivindicar alló que considera just.

Font dels Comptes o de les Canelles, Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, Tarragona 2004.02

Font dels Comptes o de les Canelles, Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà. © RLM

A finals de més, els dies 29, 30 d’abril i 1 de maig, tindrà lloc la II Marxa per les Terres del Gaià; una marxa per reivindicar la conservació i protecció d’aquest territori i el cabal ecològic del riu, organitzada per la plataforma  Salvem el Gaià. L’itinerari dissenyat preveu acompanyar el recorregut del riu des del la seva capçalera a Santa Coloma de Queralt fins la desembocadura a tocar d’Altafulla i l’antic poble de Tamarit. Es tracta d’una excel·lent oportunitat per recórrer aquest petit país del Gaià, interessantíssim i veritablement sorprenent (sovint he dit que les terres del Gaià guarden mons amagats que creiem desapareguts). Aquesta va ser durant molts anys terra de frontera i el seguit de castells i fortificacions que encara resten, a casa del país veí haguessin donat lloc a rutes i propostes turístiques de tota mena, per exemple.

Aquest és un territori que ha patit una perllongada somnolència, fruit en bona part de la sagnia d’un èxode de població, especialment acusat a la conca mitjana i alta del riu. D’ençà d’un temps però, creix la consciència i el compromís dels seus habitants per reivindicar un futur digne per aquest país i, personalment, estic convençut que se’n sortiran. El fre a l’insensat projecte d’urbanització de Querol és un bon exemple.

El tram final del riu, la darrera desena de quilòmetres, ha quedat pràcticament sec, sense aigua durant la major part de l’any. Repsol YPF gaudeix d’una concessió d’aigua que sembla exagerada tenint en compte el cabal del Gaià. Tanmateix, les enormes filtracions del terreny —incomprensiblement menystingudes pels responsables— fan que mai no s’ompli l’embassament  i que la industria li hagi calgut disposar, a més a mes,  d’altres sistemes per garantir-se el subministrament d’aigua. El resultat de tot plegat és un riu moribund en el seu darrer tram, sense cabal ecològic, i una pressa fora de mida com a testimoni d’una pífia i d’una manera d’actuar on es menysté la dignitat d’un territori (em nego a creure que no hi ha una altra manera d’aconseguir que la indústria disposi de l’aigua que necessita que no sigui acabant amb un riu).

Per debatre i aprendre

dijous, 14/04/2011
Vall d'Asua, Pallars Sobirà, LleidaPastures a la vall del riu de Caregue, Espot. Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici2002.07

Pastures a la vall del riu de Caregue, Vall d’Àssua, Pallars Sobirà. Camins Vius, el Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. © RLM

Seria agosarat assegurar que és la comunitat capdavantera; que, a hores d’ara, els tècnics de les comarques del Pirineu català formen el grup més avançat, a nivell estatal, en matèria de reflexió tècnica i conceptual sobre models de gestió de xarxes de camins per a mobilitats alternatives. Tanmateix, jo no conec una altra experiència igual.

A casa nostra comptem amb una comunitat —no oficial— de tècnics i professionals que regularment es troben per debatre i compartir experiències en el camp dels camins i la mobilitat de muntanya. La consecució d’aquest petit —gran— miracle es deu directament al bon fer de l’Institut pel Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran (Felicitacions al govern actual que n’ha valorat la utilitat abans de caure en la temptació de liquidar-lo). Ha estat el procés engegat per l’IDAPA el que ha permès generar debat, reflexió i transferència de coneixement —el famós know how— i la construcció d’aquestes xarxes de relacions personals de col·laboració —tant importats com el coneixement—.

Vall d'Asua, camí del port de Triador. Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici, projecte Camins ViusLlessuí, ,Pallars Sobirà, Lleida2002.07

Camí del port del Triador, Vall d’Àssua, Pallars Sobirà. Camins Vius, el Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. © RLM

El 2009 vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb l’IDAPA a dissenyar un curs específicament enfocat a tècnics que tinguessin responsabilitat en matèria de camins i ús públic, deixant expressament en un segon pla els aspectes més turístics. En qualsevol procés resulta fonamental, abans que res, situar les coses al seu lloc, aclarir la dimensió conceptual i pràctica dels principals elements, si es vol evitar desenfocar els plantejaments que ens han de permetre avançar i superar dificultats. Parlem d’aclarir conceptes com, què és un camí? de qui són? i un itinerari? un GR és una infraestructura o un equipament? quins són els principals models de senyalització? quins són els seus avantatges i inconvenients.

Espot, Pallars Sobirà, LleidaCamí vell. Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici2002.07

Camí dels Prats de Salvente, Vall d’Àssua, Pallars Sobirà. Camins Vius, el Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. © RLM

Com a fruit d’aquella experiència s’han dut a terme dos viatges formatius (el primer a Suïssa i el segon als alps italians) i un seguit de trobades a les diferents comarques que permeten als diferents tècnics trobar-se, conèixer de primera ma que fan els companys de les comarques veïnes i debatre aspectes relacionats amb la seva feina. El 2010 és van fer dues, una a l’Alta Ribagorça i l’altre a la Cerdanya. La propera Jornada tècnica sobre gestió de camins, mobilitat i turisme està programada pel 28 i 29 d’abril al Pallars Sobirà, amb el títol “De la gestió de camins a la comercialització de productes de senderisme”. L’evolució del procés seguit ha portat a incorporar progressivament la dimensió turística dels camins i els reptes d’aquesta activitat. A Sort, a mes presentar i debatre els models de gestió de camins de la comarca, és vol avançar cap a la definició d’una estratègia conjunta pel que fa a la comercialització dels productes de senderisme a l’Alt Pirineu i l’Aran.

Pastures a la vall d'Assua,Sort, Pallars Sobirà, Lleida2002.09

Pastures a la vall d'Assua, Pallars Sobirà. Camins Vius, el Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. © RLM

Són especialment dirigides a tècnics d’espais protegists, consells comarcals, ajuntaments i professionals turístics. Són obertes a tothom, de dins i fora del territori IDAPA. De fet, s’han establert relacions molt enriquidores amb comarques com el Berguedà, o la Garrotxa, el Ripollès i l’Alt Empordà i el seu projecte Itinerànnia.  Podeu descarregar-vos el tríptic en aquí.

La vall d'Àsua, Sort, Pallars Sobirà, Lleida 2002.10

La vall d'Àssua, Pallars Sobirà. © RLM

A peu per camins de càtars

dijous, 7/04/2011
El Cadí sota la llum de la lluna des de la Seu d'Urgell, La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

El Cadí sota la llum de la lluna des de la Seu d'Urgell, Alt Urgell © RLM

La història de la Humanitat és, en bona part i malauradament, la història de les seves guerres i crueltats. Com diu Eudald Carbonell, encara no som plenament humans, i això que pensadors com ell defensen que el progrés de la Humanitat es deu més a ser competents que no  pas a ser competitius, més a saber  col·laborar que  no pas a la confrontació.  Tanmateix, la sang dels innocents alimenta rius cabalosos i el pitjor càstig que poden rebre és l’oblid.

Església romànica de Sant Serni de Coborriu fou consagrada el 1137. És un edifici del s. XII, de nau única i absis semicircular, amb dues finestres de doble esqueixada amb l'arc de mig punt i una decoració constituïda per una corona de cartel·les motllurades en forma de tor. La porta és a migdia. En una pedra del muntant dret hi ha gravat el bust d'un orant. La capella, al mur de migdia, fou afegida al s. XVII juntament amb una altra al mur de tramuntana, de la qual resten senyals a la paret. Bellver de Cerdanya, la Cerdanya, Lleida

Església romànica de Sant Serni de Coborriu, consagrada el 1137. En una pedra del muntant dret hi ha gravat el bust d'un orant. Bellver de Cerdanya, la Cerdanya. © RLM

En aquest sentit, es interessat constatar que es manté ben viu l’interès despertat fa unes dècades per conèixer la ignominiosa creuada contra els albigesos —també anomenats catars. Bona prova és la salut de la grau ruta a peu entre Berga i Montsegu, el Camí del Bons Homes, la nombrosa literatura existent o iniciatives com, per exemple, l’interessant cicle de conferències celebrades al Centre Excursionista de Lleida el passat febrer amb el títol “Episodis Temàtics del catarisme“.

Ermita romànica de Santa Eulàlia, camí vell de Tírvia a Alendo, Farrera, Pallars Sobirà, Lleida

Ermita romànica de Santa Eulàlia, camí vell de Tírvia a Alendo, Farrera, Pallars Sobirà. © RLM

L’exili càtar a Catalunya és, precisament, el tema de la darrera guia de la col·lecció De ferradura d’Arola Editors que va ser presentada a Bagà el gener passat. A peu per camins de càtars al Pirineu català ha estat impulsada pel Consell Regulador del Camí dels Bons Homes i busca apropar-se a peu, pausadament, a la dramàtica història dels exiliats occitans —els anomenats «bons homes»— que a l’edat mitjana van haver de deixar les seves terres i cases per salvar la vida, tot fugint de la intolerància religiosa, l’ambició dels poderosos i la barbàrie de la força. Alhora, el llibre vol ser també una petita incursió en el món medieval català dels segles XIII i XIV, fonamentalment.

S’han dissenyat un conjunt de 14 excursión —de mig dia i de dia— repartides per set comarques: el Ripollès, el Berguedà, la Cerdanya, el Solsonès, l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i la Val d’Aran. Es tracta de propostes per a caminadors diversos: per als que volen una passejada tranquil·la, per a qui vulgui fer-la amb nens i també n’hi han per als més experimentats.

Carrer del Clos, Vilamitjana del Cantó, municipi de Montferrer i Castellbò, Alt Urgell, Lleida

Carrer del Clos, Vilamitjana del Cantó, municipi de Montferrer i Castellbò, Alt Urgell. © RLM

L’objectiu principal ha estat evocar uns fets i un territori de tal manera que el lector s’animi a recórrer els itineraris proposats, els quals compten tots amb un petit relat on es barregen personatges històrics amb altres d’inventats per la imaginació de la Montse Subirana i magnífiques il·lustracions de Llorenç Brell. Si la història serveix per aprendre del passat, aquesta és una lliçó que seria bo tenir sempre present.

Santa Maria de Talló, església romànica documentada el s. X, el campanar és de finals del s. XVII, Bellver de Cerdanya, la Cerdanya, Lleida

Santa Maria de Talló, església romànica documentada el segle X. Bellver de Cerdanya, la Cerdanya. © RLM

Ens agradaria pensar, tal com va manifestar Antoni Dalmau a la presentació de Bagà, que aquesta humil obra pugui contribuir a un rescabalament, una mena de compensació històrica per honorar les víctimes. Ens agradaria pensar que la guia, a més de fer passar unes bones jornades als seus lectors, pugui ajudar a rescatar la memòria d’aquells homes bons de l’oblid que van esforçar-se –i molt– a teixir els seus poderosos botxins, el Papa i el rei francès, principalment.

Camí vell d'Arres de Jos a Arres de Sus, camí de ferradura. Al fons, Arres de Jos. Ruta del Camin Reiau, GR 211 Arres, Val d'Aran, Lleida

Camí vell d'Arres de Jos a Arres de Sus. Al fons, Arres de Jos. Ruta del Camin Reiau, Val d'Aran. © RLM

Pels qui els pugui venir de gust , aquest dijous 7 d’abril, a 2/4 de 8 del vespre, tornem a presentar la guia a la seu del Centre Excursionista Catalunya (Paradís nº 10, Barcelona) i el dissabte 9, a les 8 del vespre al Consell Comarcal de l’Alt Urgell (Passeig Brudieu nº 15, La Seu d’Urgell).

Catars_inviatcio CEC+CCAU.jpg

“Beu vi, que l’aigua espatlla els camins”

divendres, 1/04/2011
Vinyes del mas de Sant Antoni. DOQ Priorat. Al fons, el camí de Cabacés i els cingles de la serra Major del Montsant. Parc Natural de la Serra de Montsant. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí de Cabacés sota els cingles de la Serra Major del Montsant i vinyes del mas de Sant Antoni, Parc Natural de la Serra de Montsant, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

“Beu vi, que l’aigua espatlla els camins”, això diu la saviesa popular i segur que té raó. L’aigua és, en efecte, el principal enemic dels camins tradicionals, a més de l’abandonament i la ignorància, és clar. I pel que fa al vi, les noves anyades ja estan llestes al Priorat i els camins per passejar entre vinyes també.

PS_PortadesCat.jpg

Fa pocs dies que es van presentar un seguit de tríptics que recullen una desena de propostes per assaborir sense presses i intensament els paisatges d’aquesta comarca. Petites píndoles per aconseguir moments de felicitat. Podeu descarregar-vos-en una aquí i les trobareu totes penjades al web: www.turismepriorat.org. Alhora també és va presentar un singular cicle d’excursions a peu, guiades, que inclouen visites i tast en cellers prioratins. Unes propostes, sens dubte molt suggerents, que volen barrejar el millor dels dos mons.

Camí del Mas de la Plana del Ceba, xarxa de camins del Priorat. Vinyes a la zona del mas de la Rosa, DOQ Priorat. Porrera, Priorat, Tarragona

Camí del Mas de la Plana del Seba, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Antic camí ral de Falset a Gratallops, vinyes DOQ Priorat,  Gratallops, Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Fa un temps el Priorat es va proposar recuperar alguns dels seus vells camins per tornar a connectar pobles, vinyes, oliveres, cellers, molins… per poder circular —ara que tenim alta velocitat— amb el mitjà de transport més humà: les cames. Respon a un exercici de repensar la modernitat, sense renunciar als avenços, però sense perdre els elements fonamentals que a les persones ens ajuden a trobar sentit a l’existència.

Aquesta és una opció agosarada, és veritat. Implica destinar recursos econòmics i humans per recuperar vells camins en desús, ara que hi han tantes necessitats. Tanmateix, és una opció que connecta amb els corrents culturals més avançats de les societats modernes i, alhora, amb els fonaments d’aquest territori, és a dir, amb la ruralitat. És una opció que reforça coherències. Algú s’imagina degustar un vi prioratí amb presses? Quina ruralitat pot experimentar-se des de l’asfalt?

Camí del Mas de la Plana del Ceba, xarxa de camins del Priorat. Vinyes a la zona del mas de la Rosa, DOQ Priorat. Porrera, Priorat, Tarragona

Camí del Mas de la Plana del Seba, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Aquest és un territori tossut, d’arrels profundes, com les de les vinyes que penetren els sols pissarrosos metres i metres, buscant la humitat. Aquest és un territori que està vivint un riquíssim procés de presa de consciència de qui és, on està i cap a on vol anar. I això li dóna un força enorme, formidable.

En termes d’estratègia turística l’opció del Priorat és clara. Lluny de voler explorar-ho tot —un error— ha optat per impulsar els aspectes relacionats amb el món del vi, de l’oli i el turisme a peu. Tanmateix, no es reobren camins només per convidar als visitants a conèixer pausadament aquest singular territori. La recuperació d’aquest patrimoni va molt més enllà i es revela com una aposta identitària. El text de presentació de la Xarxa de camins del Priorat ho deixa ben clar:

“Diuen que són els fils de la memòria, que els vells camins guarden els secrets de la història, i no només la de les grans gestes o desfetes, sinó la de la gent senzilla, la que cavava solcs, podava la vinya i maleïa el cel i tots els sants quan no plovia.

Al Priorat estem capficats en recuperar-ne un bon grapat perquè volem que la canalla pugui tornar a seguir els camins dels seus padrins, perquè pugui veure el futur de la seva terra amb els ulls dels qui la van treballar durant segles. Perquè hi han secrets que només es revelen a peu, pausadament.

Sabem que cada dia són més els que gaudeixen del plaer de caminar, els que aposten per defugir banalitats i recuperar la pell, el tacte, la intensitat i la grandiositat de les experiències bàsiques: el soroll del propi cor, el descobriment d’un horitzó rera un turó, el vent que juga a fet i amagar entre les vinyes, la llum que daura les oliveres…

Volem que el Priorat es pugui creuar a peu i compartir la profunda dimensió humana d’aquest petit territori. La xarxa de camins del Priorat es una invitació a descobrir i gaudir intensament d’aquest racó de muntanya mediterrània on l’agricultura encara dóna vida i on les aromes i els sabors són de veritat.”

Camí de l'Ermita de la Consolació, DOQ Priorat, La Vilella Alta, Priorat, Tarragona

Camí de l'Ermita de la Consolació, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí dels Trossets, xarxa de camins del Priorat. A fons, Porrera. Vinyes DOQ Priorat. Porrera, Priorat, Tarragona

Camí dels Trossets i Porrera al fons, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí de la Drecera, antic camí de ferradura que connecta La Morera amb Poboleda. Xarxa de camins del Priorat. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí de la Drecera, la Morera de Montsant, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí del Mas de Cabaló. Vinyes de la  DOQ Priorat. El Molar, Priorat, Tarragona

Camí del Mas de Cabaló, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí del Pinell, antic camí de ferradura, xarxa de camins del Priorat. DOQ Priorat. Torroja, Priorat, Tarragona

Camí del Pinell, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Bassa i font del Mas de Sant Antoni.  Parc Natural de la Serra de Montsant. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí de la Font de Sant Antoni, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Qui manté els camins? o la injustificable arrogància de la motorfília

dimecres, 23/02/2011
Els Rogerals, camí de Damunt Roca, El Lloar, Priorat, Tarragona

Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral del Lloar a la Figuera, Priorat. © RLM

Fa dos setmanes que l’anticicló hivernal va regalar-nos un matí de diumenge radiant, harmoniós, agosaradament primaveral. Havíem sortit a fer una passejada a peu tota la família —la meva dona i els meus petits de quatre i set anys— i uns bons amics als quals havia explicat l’engrescador projecte de recuperació de camins antics que des de fa uns anys està sent desenvolupat al Priorat. Vaig triar el camí de Damunt Roca, el vell camí ral que connecta el Lloar amb la Figuera. Volia mostrar-los l’elegància d’un camí de ferradura històric, probablement d’origen medieval, tant antic com els pobles que comunica, ple d’històries de pagesos, vinyes, veremes, o de fervents barcelonistes (unes de les primeres televisions que va arribar al Priorat va aterrar a la Figuera i més d’un veí del Lloar utilitzava el camí vell per anar a peu a veure el Barça).

Els Rogerals, camí de Damunt Roca, El Lloar, Priorat, Tarragona

Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral que comunica el Lloar i la Figuera, Priorat. © RLM

A l’inici del camí tradicional vam veure com tres motoristes estaven baixant-lo. Quan van arribar on érem els vaig demanar que s’aturessin i amablement van fer-ho. Vaig preguntar-los si sabien que allò que estaven fent estava prohibit per llei, que si eren conscients que l’empedrat del vell camí no estava preparat per resistir el pas de les seves motos d’enduro i que molta gent estava esforçant-se precisament per conservar aquest patrimoni. Em van respondre que sempre havien fet allò i que continuarien fent-ho. Van donar gas i van desaparèixer afirmant que eren ells, precisament, els que mantenien els camins.

Sota l’aspecte anònim i ferotge que confereixen les ulleres i els cascs estic segur que, en la majoria de casos, trobaria persones amb les que podria fer un bon vermut i petar la xerrada. Entenc perfectament —i comparteixo, ho reconec— el gust per la velocitat, el risc, l’habilitat…, tanmateix resulta frustrant comprovar el difícil que resulta provar d’explicar que no tot s’hi val, que resulta absolutament injustificable la destrucció d’un patrimoni històric pel plaer que poden obtenir els practicants d’una activitat esportiva (no m’imagino foradant la portalada gòtica de la catedral de Tarragona per posar ancoratges argumentant les virtuts de l’escalada urbana).

Camí vell de l'Argentera al castell d'Escornalbou, camí de ferradura.L'Argentera, Baix Camp, Tarragona

Camí vell de l'Argentera al castell d'Escornalbou, Baix Camp. © RLM

Es pot debatre sobre la necessitat i conveniència d’establir circuits, sobre quins territoris tenen una major facilitar per evocar la pau, el silenci, la tranquil·litat i quins altres poden assumir millor activitats de motor. Tanmateix, a més de ser una pràctica il·legal, és una evidència empírica que el pas de motocicletes per camins de ferradura provoca la seva destrucció. És cert que qualsevol trànsit provoca efectes erosius. També les botes dels excursionistes, les bicicletes o els cavalls. Tanmateix, resulta difícil igualar la capacitat destructora del pneumàtic d’una motocicleta d’enduro en un camí de muntanya.

L’argument que “les motos mantenen els camins” es fonamenta en l’efecte que el trànsit motoritzat pot tenir en el control de la vegetació de les vores dels camins. Tot i admetre que, efectivament, es pot donar aquest efecte, l’argument resulta absolutament fals donat que allò essencial d’un camí és la seva caixa és a dir, la plataforma. Un camí embardissat resulta relativament fàcil i factible de recuperar, en canvi, quan la plataforma s’erosiona, quan salten els empedrats, quan es formen xaragalls, la recuperació del camí és molt difícil i té un cost econòmic molt elevat. Els resultat són evidents, molts camins han esdevinguts pràcticament intransitables, empedrats amb segles d’història han saltat pels aires i són molt rars els projectes que aborden veritables restauracions de camins.

Erosió a l'antic camí ral de Reus a  Prades sota el coll de les Saleres.Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.Vilaplana, Baix Camp, Tarragona

Erosió a l'antic camí ral de Reus a Prades sota el coll de les Saleres, serra de la Mussara. © RLM

Seria injust afirmar que els processos d’erosió que pateixen molts dels nostres camins històrics es deuen només al trànsit de motocicletes. Els camins antics, com qualsevol via de comunicació, els cal manteniment. Per exemple, quan les aigüeres queda tapada de sorra (la línia de pedres més elevades que travessen el camí i que condueixen l’aigua fora), les pluges torrencials es desboquen camí avall amb efectes que poden resultar terriblement destructors. Altres cops és l’obertura irreflexiva de pistes, per exemple, el causant de la destrucció de camins antics.

La llista és més llarga però, de tota manera, repeteixo, res justifica que se segueixi circulant amb vehicles a motor per aquests camins, res justifica la destrucció irresponsable i gratuïta d’aquest patrimoni col·lectiu. Estic convençut que, a mesura que creix la sensibilitat social pels camins històrics, també més motoristes prenen consciència d’aquest valor i opten per modificar els seus hàbits. De tota manera, la fragilitat d’aquest patrimoni es tan gran que, malauradament, resulta imprescindible les tasques de vigilància que realitzen els cossos d’Agents Rurals i els Mossos d’Esquadra.

Als ciutadans preocupats pels nostres camins, pel nostre patrimoni, ens cal manifestar arreu i sempre que puguem aquesta preocupació, per exemple, davant els nostres alcaldes (la gran majoria de camins són de propietat municipal) o bé avisant les autoritats quan ens trobem amb motoristes que incompleixin deliberadament la llei (coordinació 24 h dels Agents Rurals 93 574 00 36).

Els Rogerals, camí ral del Lloar a la Figuera, camí de ferradura, al fons, el poble del Lloar, serra de la Figuera, DOQ Priorat,El Lloar, Priorat, Tarragona

Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral del Lloar a la Figuera, Priorat. © RLM

Camins amb olor de llana

divendres, 11/02/2011
Sagàs, el Berguedà, Barcelona

Josep Armengol amb un corder extraviat prop de Sagàs, el Berguedà. © RLM

Hi han coses que valen més pel que representen que pel que són. Aquesta és una de les definicions que més m’agraden del concepte de patrimoni. No se si un mapa acabat d’editar fa només uns mesos podria ser considerat patrimoni però, en tot cas, tinc clar que és molt més que un mapa. Camins ramaders de Catalunya, eixos principals 1:50.000, editat per la Fundació del Món Rural i l’Institut Cartogràfic de Catalunya és resultat d’una iniciativa que ha donat lloc també a un document molt interessant Camins ramaders i transhumància a Catalunya. Tal com s’explica al seu web, l’informe “és un recull de recomanacions i propostes elaborat per un grup de treball impulsat per la Fundació del Món Rural amb l’objectiu de promoure la recuperació d’aquest tipus de vies. El document va ser presentat en la jornada “Els camins ramaders i la transhumància a Catalunya” el 7 d’octubre a Lleida.”

Ramat d'ovelles i pastor,Horta, Terra Alta, Tarragona

Ramat d'ovelles prop d'Horta, Terra Alta. © RLM

Els camins ramaders, cabaneres, carrerades o lligallos, són els camins destinats a la transhumància del bestiar, sobretot d’ovelles. Els camins ramaders són un lligam entre les pastures d’hivern, a la terra baixa, i les d’estiu, a muntanya.  Els camins ramaders constitueixen un patrimoni econòmic, cultural, històric, arquitectònic, paisatgístic i ecològic que és imprescindible preservar. Segons la llei 3/1995, de 23 de març, de Vies Pecuàries, els camins ramaders han d’estar classificats, fitats i senyalitzats. Es tracta d’un patrimoni públic, la titularitat del qual correspon a la Generalitat de Catalunya, i, per tant, tenim una responsabilitat moral i legal indefugible de preservar-lo (a banda de les evidents funcions que poden acomplir a hores d’ara, desconeixem quin paper que poden arribar a tenir en el futur).

En aquest sentit, el mapa posa en evidència un fet alarmant: el flagrant retard  en el compliment d’aquest mandat després de més de 15 anys. A Catalunya, actualment, hi ha 3.056 km de camins ramaders reconeguts oficialment (camins classificats segons la legislació de vies pecuàries), però la seva extensió real ha de ser molt superior. Un inventari de l’any 1999 recull 700 km de cabaneres a la comarca del Pallars Sobirà i un altre, de l’any 2007, 900 km de camins ramaders a la del Berguedà, mentre el catàleg d’Eusebi Martí Lamich, de l’any 1926, identificava gairebé 7.000 km de camins ramaders, només a la província de Lleida. En base a aquestes dades es pot estimar l’existència a Catalunya d’una xarxa de camins ramaders amb una extensió aproximada d’uns 20.000 km.

Ramat d'ovelles a les pastures de Llessuí a finals d'estiu, vall d'Àssua, Pirineu català,Sort, Pallars, Sobirà, Lleida2004.09

Ramat d'ovelles a les pastures de Llessuí a finals d'estiu, vall d'Àssua, Pallars, Sobirà. © RLM

Tal com ha remarca Xavier Campillo a El llibre dels Camins, amb el ritme de classificació dels darrers trenta anys (un expedient anual), Catalunya sabrà els quilòmetres que té de vies pecuàries l’any 2845. En canvi, la comunitat autònoma d’Andalusia ha aprovat una mitjana anual de 11 expedients entre 1998 i 2007 i té classificats més de 30.000 km de vies pecuàries (la pràctica totalitat de la xarxa).

El mapa editat per la FMR no és una classificació, sinó una recopilació d’informació oficial i no oficial en la que han participat entitats diverses i una bona colla d’especialistes. No té una validesa oficial però, en canvi, té un enorme valor referencial per sensibilitzar i difondre la dimensió d’aquest patrimoni i per mostrar, malauradament, que no hem fet els deures (el darrer mapa que recollia una informació similar té més de 50 anys).

Pastor dalt el cap de la Gallina Pelada, serra d'Ensija,Saldes, el Berguedà, Barcelona

Ceferino Ballesteros, pastor, dalt el cap de la Gallina Pelada, serra d'Ensija, el Berguedà. © RLM

I una agradable coincidència: acaba de ser publicat el llibre Camins ramaders del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Es tracta d’una obra de caràcter divulgatiu coordinada per l’Àlex Farnòs, estudiós i veterà defensor d’aquest patrimoni a les Terres de l’Ebre. Ha estat publicada dins la col·lecció Difusió cultural de la Diputació de Tarragona la qual facilita gratuïtament exemplars a tothom qui els demana.

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès,  muntanya i pasturas de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Marton Jov i el seu gos, prop del coll de la Bona, pastures de Nevà, Ripollès. © RLM