Som a la plaça del Campo de Siena. Esperem la cursa del Palio. Manquen quasi tres hores per a que comenci. No hem pogut agafar primera fila i la plaça ja és mig plena. Les fotos seran les d’un turista baixet, en mig d’una gernació, desesperat buscant un forat entre milers de caps. Ho tinc fotut. Algú podria pensar que els professionals tenim ales, però no és així. En un esdeveniment multitudinari com aquest, sense acreditació no voles. No deixa de ser una cura d’humilitat ara que tothom te càmeres.

Vaig decidir que aquest seria un viatge de vacances amb els amics. Res de feina. Ara però, confesso un neguit per no poder situar-me en el lloc que caldria per obtenir unes bones imatges de la festa. Potser hagués estat millor no haver portat la càmera. Potser sí, però no és fàcil. No.

Un dels primers en entrar a la plaça és l’esquadra de carabinieri a cavall, amb vestit de gala, i el sabre a la ma. Fan goig. Després de la primera volta, a la senyal del capità (o el que sigui)  en fan una altra a la càrrega, amb l’arma estesa, apuntant al davant. Fan por! No puc mes que pensar en els desgraciats d’altres temps que veien apropar-se una càrrega de cavalleria com aquesta, però de veritat. Déu meu, que bé que vivim!

I comença el seguici històric, amb centenars de participants representants de totes les entitats sieneses que hom pot imaginar. Més d’una hora d’abanderats i personatges diversos. Els vestits i caracteritzacions són molt acurades i l’ambient renaixentista és sorprenent. També en el ritme. Tot va molt a poc a poc, una lentitud que contrastarà amb el poc temps que durarà la cursa. Uns 90 segons només. Com un ristretto exagerat. Tanmateix, com assenyala un amic meu, és una competició on la clau és la velocitat, però una velocitat animal, sense motor. Novament el passat es fa molt present a Siena.

Continuo immers en un mar de turistes penitents —molts americans— i locals acostumats als ritmes de la festa. Davant, unes adolescents italianes. Dues bessones rialleres encantadores. S’agraeix.

M’he assegut una estona terra per descansar peus i espatlla. La maquina penjada, amb el 200 mm posat, es fa notar. Ara si que no veig res. Només cames i pantalons. M’acaba de caure una patata fregida a sobre. La senyora americana del costat te gana, o potser mata el temps … Me la menjo (la patata). Començo a pensar que part de la emoció de la cursa es deu a que tot plegat està a punt d’acabar-se i el somni d’una cervesa fresca i una cadira és més a prop. Molt emocionant tot plegat. Sí.

De sobte, la gent s’activa al meu voltant. Alguna cosa passa. M’aixeco (però no noto gaire la diferència). Tothom és amb els braços alçats amb càmeres, telèfons, tablets, nens…  fins i tot novietes ufanoses a espatlles d’adolescents testosterònics. Finalment, després de la desfilada del seguici dels deu barris que corren avui (són disset en total) ha estrat a la plaça (just per on som) el gran carruatge on s’exhibeix el penó —el palio— que passarà a mans del guanyador. Fa l’efecte de ser la reminiscència d’un vexilium, els estàndards de les legions romanes. El carruatge em recorda les Roques del Corpus de València, origen dels actuals passos de Setmana Santa. Tot plegat fa molta patxoca, però allò realment m’ha impressionat són els quatre enormes bous blancs que l’arrosseguen com si res, com si fos de paper.

Déu meu, mai havia vist uns bous tan enormes! El llom sobrepassava dos pams els caps dels seus cuidadors. Quina majestat! M’ha tornat a vindre al cap el relat de cerimònies romanes que alguna vegada m’han explicat els amics. La delimitació del perímetre de les ciutats, per exemple, o el ritus iniciàtics associats a la deessa Cibeles, on un bou era decapitat mentre la seva sang regalimava sobre l’iniciat. Blanc, vermell, mort, vida.

El carruatge s’ha retirat i d’una de les portes del palau de l’Ajuntament comencen a sortir els cavalls i els genets, vestits amb els colors cridaners que identifiquen cada barri. La plaça és un ou. Només queda lliure la pista de terra sienesa que la volta. A les cases i palaus no hi ha una sola finestra o balcó que no estigui ocupat per ulls curiosos o emocionats que porten hores, dies o mesos esperant aquest moment.

I de sobte, la plaça emmudeix. Es fa el silenci per escoltar la veu del jutge que canta en directe el sorteig de les posicions. Aquila, Pantera, Lupa … La sort és clau en aquesta competició, més que no pas l’esforç o el treball.

La gent està molt inquieta, els nervis continguts es fan evidents. El gran moment s’acosta i jo em temo el pitjor. Serà impossible trobar un bon forat entre tants caps movent-se per poder disposar d’una bona vista del famós tomb de Sant Martino. I només hi passaran tres cops, i volant. Decideixo jugar-me-la i provar de fer les fotos amb la càmera alçada, les mas estirades, aguantat com pugui el 200, que avui sembla més llarg i pesat que mai. Passo a visió de pantalla, tot i que quasi no la veig. A més, això farà que els dispars amb ràfegues s’alenteixen considerablement. Fantàstic, només em falta que m’agafi una rampa.

Després d’una estona d’indecisions arriba la sortida bona. La corda cau (jo no veig res però), els genets surten esperitats (tampoc els veig) i l’emoció es desferma. Em sembla que estan arribant al tomb. Disparo. Així les tres vegades.

La cursa s’ha acabat. Els seguidors del guanyador salten enfervorits a la pista per abraçar el genet i, sobretot, el cavall, el veritable heroi de la festa. Jo tinc la sensació de no haver vist res… Avui, més que mai, la càmera ha estat els meus ulls (i no se si m’ha agradat gaire).