Arxiu de la categoria ‘fotografia’

Caramels termals

dijous, 31/01/2013

Dissabte passat, mentre jeia endormiscat al sofà després de dinar —mig en aquest món, mig en un altre— va sonar el mòbil: —És vostè Rafael López-Monné? Li comuniquem que acaba de guanyar el premi Pica d’Estats, que convoca la Diputació de Lleida, en la modalitat de fotografia, pel reportatge fotogràfic “Pirineu termal“, publicat a la revista Descobrir Catalunya.

Sortosament ningú no va fer una foto de la meva cara d’idiota. La sorpresa va ser majúscula perquè, per començar, van ser els meus companys de la revista els que van presentar-me al concurs…i jo no sabia res.

Deixeu-me que aprofiti aquesta bona ocasió per felicitar-los a ells, agrair-los la seva bona tasca i, sobretot, l’amabilitat i com de fàcil resulta treballar amb ells. En aquests moment de dificultats, les relacions humanes tenen més importància que mai.

No exagero quan dic la revista Descobrir s’han convertit en un patrimoni per a tots els que ens agrada la fotografia i el periodisme de viatges (i no m’imagino un país independent que no tingui un mitja on explicar relats sobre el seu territori, els seus paisatges, la seva gent).

D’altra banda, tinc molts deutes pendents amb tots els que vam ajudar-me durant el reportatge. A tots, moltes gràcies per la vostra paciència i suport.

L’octubre passat vaig publicar una entrada parlant d’aquest dossier central amb el títol “T’agrada que et cuidin?”, on trobareu algunes de les imatges que no van cabre a la revista. A més, podeu veure una selecció de les imatges publicades a la galeria que han preparat al web de la revista: Pirineu termal, banys d’aigües càlides entre muntanyes.

Relaxeu-vos…

Somriures i plomes contra la crisi

divendres, 25/01/2013

Els carnavals estan a punt d’arribar i, a Tarragona, és fa festa gran.  Ja he confessat altres cops la meva debilitat per aquesta festa. A l’entrada “El Carnaval ha mort, visca el Carnaval” hi trobaren les raons principals que em fan defensar-la apassionadament. Cada cop hi crec més. Crec més en el valor del treball conjunt de les colles, en el teixit social que això ajuda a construir, i cada cop crec més en les coses que tenen un punt d’insensatesa, d’atreviment, de manca d’estricta racionalitat.

No es pot negar que desfilar mig vestit, mig despullat, en ple més de febrer és una insensatesa. És veritat, aparentment no té ni solta ni volta. Però només aparentment. Ara mateix, la majoria dels poders volen que ens resignem que ens tornem més grisos, que ens apaguem, que obeïm, que siguem raonables, prudents… Ara mateix, omplir-se de plomes o  disfressar-se de granota,  tan se val, o d’arquebisbe (amb un fulard amb els colors de la bandera gay) és un acte de supervivència. Serveix, fonamentalment, per respirar. Uns trien la crítica directa, punyent, desvergonyida. Fantàstic! Altres decideixen les lluentors, les plomes, per revelar-se contra una quotidianitat que pot resultar profundament alienant; per revelar-se contra la dictadura d’un glamour mediàtic prohibit per a la majoria de la gent. Ambdues opcions —la satírica i la de lluïment— tenen més en comú del que podria semblar.

El carnaval és higiènic, saludable, balsàmic. I podem remuntar-nos com a mínim a l’època romana per trobar-ne els orígens. Desfilar, ocupar el carrer, provocar, seduir i riure, sobretot riure. És bo recordar-nos l’enorme poder desmitificador, i per tant alliberador, que té el riure. Tothom sap que el dimecres de cendra arribarà. I n’hi haurà un de definitiu. I què? Com deia aquell savi, l’important no és saber si hi ha vida després de la mort. L’essencial és saber si n’hi ha abans de la mort.

El de Tarragona, segons els entesos, és un dels carnavals més rellevants de l’Estat, si bé no dels més coneguts. La seva seqüència ritual és molt rica i la festa s’enriqueix encara més amb actes tan divertits com “La baixa del Pajaritu“, un descens pels carrers de la part Alta amb andròmines i molt, molt bon humor (aquí teniu el programa d’enguany).

Us deixo amb algunes imatges del Concurs de la Disfressa d’Or i de la rua de l’any passat. Pels qui tinguin gana de més, podeu donar un cop al recull maquetat del Carnaval de Tarragona que he penjat a Issuu … i comenceu a somriure!

 

Foc i festa, festes de foc

dimecres, 9/01/2013

Aquest Nadal, els reis botargues, m’han portat un llibre exquisit: Calendari de festes amb foc, de Manel Carrera i Escudé. És clar que a mi m’interessen les festes i m’entusiasma el foc, però estic segur que no soc pas l’únic.

portadacalendarifestesfoc.jpg

El llibre fa referència als territoris de llengua catalana i tal com explica l’autor, té un triple objectiu: donar a conèixer l’extraordinària riquesa i diversitat de celebracions festives que tenen el foc com a protagonista; mostrar la bellesa plàstica que el foc té quan s’utilitza en contextos festius; i aportar dades per aprofundir en el coneixement del simbolisme associat al foc com a fet cultural i dels múltiples significats que se li atorguen.

En Manel està convertint-se en un dels experts en festes tradicionals més rellevants del país. És un gran documentalista, però dels de veritat, dels que van als llocs, dels que hi arriben aviat, dels que busquen la conversa franca amb la gent i dels que prenen nota, llegeixen i comparteixen amb rigor i generositat el que han aprés. Per certificar-ho només cal entrar en el web de festes.org. Una pàgina extraordinàriament important per a la cultura del nostre país (en serio).

En Manel, a més a més, s’ha convertit en un excel·lent fotògraf. Té bon ull, composa molt bé però, sobretot, sap què fotografia, sap què vol explicar. I això és fonamental. I això es pot comprovar en cada fotografia. És un narrador amb imatges, un reporter vaja. L’ús del flash és escassíssim i sempre molt suau. La pràctica totalitat de les fotografies que apareixen al llibre estan festes sense. Això complica el treball però, en canvi, ens regala aquella atmosfera tant especial que crea el foc. En definitiva, són imatges escrites amb un llenguatge que conec, que comparteixo plenament. Són imatges que m’agradaria signar. De fet, és un llibre que m’agradaria signar.

La impressió és molt bona, i això que no resulta fàcil reproduir fotos amb tant negre. El disseny és net, elegant, respira bon gust i sensibilitat. Tanmateix, encara que sigui per donar més validesa als elogis enumerats, discrepo de l’opció d’incorporar text dins les imatges. En la majoria d’aquest casos, la imatge es converteix en un fons merament decoratiu. La impressió del número de pàgina (i la línia que l’acompanya) dins la fotografia em sembla un error. Les imatges són narracions que expliquen històries. Introduir elements que dificultin la lectura neta i nítida del que tenen que dir em sembla  difícilment justificable. El disseny ha buscar afavorir sempre la narració tant dels textos com de les imatges. Mai ha d’estar per sobre. En tot cas però, aquest detall no desmereix gens ni mica el llibre ni la immensa feina feta per l’autor i el dissenyador (només que soc un “tiquis-miquis” irrecuperable).

El llibre és una realitat gràcies al micromecenatge. Moltes gràcies a tots els que l’heu fet possible. De veritat. Es ven principalment per internet. Es pot demanar a l’adreça info@botarga.cat i val 30 €, despeses d’enviament incloses. Tot i això, també hi ha algunes llibreries que el tenen: Gaudí de Reus, Cu-cut de Torroella de Montgrí i Arola de Molins de Rei. Properament també el tindran a La Capona de Tarragona. També l’ofereix el web Productes de la Terra.

48. La platja. Julián acomiada l’estiu

divendres, 31/08/2012

47. La platja. Volant milles darrera l’estel

dijous, 30/08/2012
Sant Pere Pescador, Alt Empordà, Girona

Sant Pere Pescador, Alt Empordà. © RLM

Aquest estiu en Jordi estrena estel. És molt gran. No és un estel qualsevol. És un “nasa” i és capaç d’arrossegar a qui el manega des de l’aigua. En Jordi aprofita el vent de la platja de Sant Pere Pescador per deixar-se arrossegar i sempre hi ha algún voluntari disposat a ajudar. Conduir aquest artefacte no és tan fàcil com sembla. / ENRIC ALFONSO

Totes les fotografies d’aquesta sèrie —apareguda a La Vanguardia ara fa 10 anys— es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

46. La platja. La partida inacabable

dimecres, 29/08/2012

45. La platja. Tot per un bocí de mar

dimarts, 28/08/2012

44. La platja. Junts però sense la mare

dilluns, 27/08/2012
Platja d'Aro, Baix Emporda, Girona

Platja d'Aro, Baix Emporda. © RLM

Van estudiar junts i treballen junts entre joies i altres ornaments. Els dos són incrustadors de pedres. Llàtzer i Raquel també surten junts i junts es relaxen aquests dies sobre la sorra de Platja d’Aro. Altres estius els acompanyava la mare d’ell: “però aquest any està malalta i no ha pogut venir. Posi-ho que li agradarà”. Doncs aquí està.

Totes les fotografies d’aquesta sèrie —apareguda a La Vanguardia ara fa 10 anys— es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

43. La platja. Un mar de respostes

diumenge, 26/08/2012
El Port de la Selva, Alt Emporda, Girona

El Port de la Selva, Alt Emporda. © RLM

Li agrada molt tractar amb la gent. I li agrada el seu treball en un hotel de Barcelona. Però quan té un dia de festa, David s’escapa i ben lluny. Avui es relaxa a la platja del Port de la Selva, deixant-se bressolar pel vaivé de l’aigua, submergit en les preguntes i respostes d’una revista de ciència. Demà, de nou a la feina. / RLM

Totes les fotografies d’aquesta sèrie —apareguda a La Vanguardia ara fa 10 anys— es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

42. La platja. Les reines del parxís

dissabte, 25/08/2012
Platja de la Pineda.Vila-seca, Tarragones, Tarragona

Platja de la Pineda, Vila-seca, Tarragonès. © RLM

Baixen a la platja amb el parxís sota el braç. Com treballen de nit, acostumen a anar-hi a la tarda. La Juani de Lucía, que juga amb les fitxes verdes, sempre guanya. Denise i Petti s’ho agafen rient. ¡Quin remei! Passen l’estiu gairebé juntes: de dia, a la platja de La Pineda; de nit, a la sala Bagdad, on Juani deixa de jugar i exerceix d’empresària./SARA SANS

Totes les fotografies d’aquesta sèrie —apareguda a La Vanguardia ara fa 10 anys— es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.