Arxiu de la categoria ‘fotografia’

01. La platja. Que bona és la sorra!

diumenge, 15/07/2012
Platja dels Capellans.Tarragona, Tarragones, Tarragona

Platja dels Capellans, Tarragona © RLM

La Núria no parla. Només té sis mesos. Tot ho mira i tot ho toca. Avui és el seu primer  dia de platja i en un tres i no res ha creuat la frontera de la tovallola i ja és a la sorra. El seu pare l’aixeca. Des de dalt, descobreix el mar. La Núria riu. Això és molt millor que la banyera de casa. També riu quan l’apropen a l’aigua. Que freda està! Primer dia de platja i primer constipat./ SARA SANS

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

00. La platja. Deu anys de la serie “La playa” de La Vanguardia

dissabte, 14/07/2012

Si és estiu… toca platja. Alguns els encanta, no podrien viure sense, altres, la gernació, la calor els fa enrera, però, si fa o no fa, tothom hi acaba passant un moment o altra (si tens nens, no cal ni parlar-ne). Han canviat molt aquests espais que durant segles i segles s’havien mantingut buits, erms, perillosos, i sense gaire interès més que quan s’anaven a buscar les restes dels naufragis.

La platja explica molt bé què som com a societat, amb multitud de matisos, amb no poques contradiccions. La platja és un espai fantàstic i realment singular. Com ja he escrit alguna altra vegada, és l’indret on més gent entra en contacte més profund amb la naturalesa (quasi nus o nus directament). El sol a la pell, la sorra als peus, l’aigua, l’aire…, un espai estimat fins i tot per aquells que no tenen una especial sensibilitat pel mon natural. Un espai per anar-hi sol, en parella, amb amics, amb la família…Un espai on no fer res o bé, on no parar de fer coses; de relax o d’intensa activitat. Un espai de solituds o d’atapeïdes gernacions. Un espai on exhibir-se i, lògicament, on anar a mirar. Un espai molt familiar —el paradís dels nens— i, al mateix temps, un espai profundament connotat sexualment. La sorra marca una tàcita frontera molt estricte. Dins es permeten unes coses que fora serien un escàndol. Increible!.

Lloret de Mar, La Selva, Girona

Lloret de Mar, La Selva. © RLM

L’estiu passat vaig voler compartir una bona part del projecte fotogràfic sobre platges que durant anys he estat construint (a sota trobareu els enllaços per si us ve de gust recordar). Enguany tenia moltes ganes de recuperar un dels encàrrecs professionals al que tinc més estima. Es tracta de la sèrie “La playa” que es va publicar ara precisament fa 10 anys —el 2002—, a La Vanguardia, a les pàgines del Vivir en verano.

L’encarreg va ser idea de l’Eugenio Madueño (fantàstic!) i consistia en anar amunt i a vall de les platges catalanes buscant personatges i petites històries. És a dir, fer un retrat de les nostres platges, i de nosaltres mateixos, quan arriba l’estiu i decidim descalçar-nos i que la sorra s’enganxi entre els dits del peus. L’equip que va tirar endavant el projecte el formaven dos redactors i jo com a fotògraf. Vaig tenir la sort de compartir aquells dies amb la Sara Sans i l’Enric Alfonso, dos fantàstics professionals i meravelloses persones. De fet, es tractava de part del extraordinari equip de periodistes, dirigits per Rosa M. Bosch, que La Vangurdia tenia a Tarragona, des d’on es feia un periodisme de molt alt nivell. Aquesta era la impressió que tenia llavors. El temps no a fet sinó confirmar-ho.

Pel que fa a la fotografia, vam voler que tingués un format poc comú en un diari i que això ens ajudés a mostrar un  punt de vista menys habitual. Vaig fer servir la meva estimada X-PAN de Hasselblad, una càmera panoràmica amb rodet normal de 135 mm, i vaig optar, a més, per no fer servir flash, només un reflector (res, podria dir que buscava el màxim de naturalitat, però segurament no és més que una de les manies que tenim els fotògrafs per complicar-nos la vida…).

Platja de la BarcelonetaBarcelona, el Barcelones, Barcelona18.07.2002

Platja de la Barceloneta, Barcelona. © RLM

La Sara i l’Enric es tornaven per acompanyar-me i, malgrat la feina del dia a dia, sempre anaven trobant el racó o el dia per “anar a la platja”. Em pregunto si seria possible repetir aquella experiència avui. Fa temps que enyoro unes quantes coses d’aquell periodisme, coses que caldria tornar a recuperar… però això és una altra història. Sempre vaig pensar que els textos es quedaven curts, que l’Enric i la Sara necessitaven més espai per poder explicar la riquesa de matisos de la gent que entrevistàvem i fotografiàvem. No era fàcil però esgarrapar espai en el diari, i menys per una idea que no deixava de tenir un punt extravagant.

Dia a dia, al llarg d’aquest estiu, tornarem a publicar aquells petits retalls de la platja de fa deu anys. La Sara ha traduït els textos original al català i comptem que les imatges guanyaran al no haver d’imprimir-se sobre paper de diari i, a més de color salmó (aquest cop, les imatges estan preparades per ampliar-se si les cliqueu) . De vegades hi trobareu alguna imatge més a banda de la publicada. El més habitual era comptar amb una sola imatge “bona”, però de tant en tant n’hi havia alguna altra que també m’agradava i que ara ha trobat el moment de “veure la llum”. També apareixeran algunes d’inèdites, de personatges que vam fotografiar de més a més per si la sèrie s’allargava uns dies.

Torredembarra, Tarragones, Tarragona

Torredembarra, Tarragonès. © RLM

Comprovareu segurament que no hem canviat tant. Estic convençut que la platja continua sent un espai sensacional on tothom pot trobar un temps per sentir-se bé. Cada cop tinc més clar que, malgrat el que diguin tots els pocavergonyes que ha provocat aquesta crisi —i que la gestionen—, hem de proposar-nos continuar fruint de la vida, i sent encara més feliços. Aquesta és una de les venjances que podem començar a practicar (altres hauran de passar necessàriament pels tribunals).Que no ens amarguin la vida!

Bon estiu!

Lloret de Mar, La Selva, Girona

Lloret de Mar, La Selva. © RLM

Les entrades del blog dedicades a la platja del passat estiu:

Calors, platges calentetes i… vacances

I si la platja fos el Paradís?

01. La platja familiar, la dels nens, el pati, la sala de jocs

02. La platja dels amics, la platja dels grups

03. La platja de les parelles

04. La platja del sol, el solàrium

05. La platja del mar, la platja del bany

06. La platja de la lectura, la biblioteca oberta

07. La platja dels jocs, dels entreteniments

08. La platja del descans, la platja dels somnis

09. La platja de les passejades, dels esports, el gimnàs

10. La platja de les albades i dels capvespre, la platja del recolliment

11. La platja de la feina, els negocis, els treballadors

12. La platja de les multituds, de les gernacions

13. La platja de les solituds, de les remors

14. La platja més natural

15. La platja eròtica, la de les mirades, per exhibir-se i contemplar

16. La platja de postal, les platges del Paradís

Epíleg (la platja robada)

 

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

Records de l’atemptat que va aterrir Tarragona

dijous, 14/06/2012
Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Dimarts va fer 25 anys de l’atemptat  d’ETA al rack d’Empetrol de Tarragona. Sara Sans, periodista de La Vanguardia, ha escrit un petit, però excel·lent article, que recorda el desconcert i veritable terror que va viure bona part de la gent de Tarragona aquella nit. Tanmateix, m’he quedat amb les ganes de llegir més en relació al pànic desfermat per les flames de més de 150 metres que van il·luminar el cel de la ciutat aquella negra nit. El dia següent, els mitjans, especialment la televisió, van minimitzar considerablement el que havia passat. No recordo que ningú expliqués que la gent corria pels carrers aterrida o que algunes mares van arribar a demanar als conductors dels vehicles que provaven de marxar que, si us plau, prenguessin i salvessin els seus fills…

Jo tenia 22 anys, volia ser fotògraf i m’enlluernaven els grans fotoperiodistes. Vaig agafar la càmera, l’únic rodet de diapositives que tenia a casa, el Seat Panda d’una amiga i vaig dirigir-me cap al foc. Suposava que la policia hauria tallat la carretera d’accés al polígon des de Tarragona i vaig decidir jugar-me-la i donar una volta per entrar des de La Pineda. I va funcionar! Només vaig trobar un petit control més preocupat pel que podia passar que per aturar a un jove fotògraf inconscient.

Un cop dins, ningú no em va posar cap obstacle. Tothom tenia massa feina com per tenir-me en compte. La cosa era molt greu. Vaig aconseguir arribar fins al final de la principal línia de bombers i, a més a més de fotografiar-los, vaig poder parlar amb ells. Em van explicar que, francament, no les tenien totes. D’una banda temien que els dipòsits de gas propers poguessin explotar per simpatia degut a les altes temperatures però, sobre tot, que el foc s’estengués i pogués passar a l’altra costat de l’autovia. L’ambient era molt tens, jo estava nerviós, però no recordo haver passat por. Suposo que estava massa excitat per tot el que estava veient. A més, no em vaig trobar amb cap altra fotògraf en aquell indret (alguns d’ells em van explicar després que no havien pogut passar la barrera de la policia) i tenia la sensació que havia captat quelcom important.

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Aquella nit vaig dormir ben poc. Al matí següent vaig agafar un tren per anar a Barcelona i portar a revelar el rodet de “diapos”. A Tarragona no havia cap laboratori que revelés transparències. Eren altres temps. Quan finalment les vaig tenir a les mans, vaig trucar a alguns mitjans per si podien estar interessats, però arreu la resposta va ser negativa. Temps després, el desaparegut diari Catalunya Sud en va publicar una.

Tot plegat va resultar molt alliçonador. La principal ensenyança però, va ser  constatar que la notícia no estava entre les flames i els bombers —per molt espectacular i perillós que això fos. La “foto”, la imatge realment important, la tenia molt més a prop de casa. Era als carrers de la ciutat, era el pànic dels meus veïns intentant fugir d’un desastre que, probablement, vam tenir més aprop que no ens pensem. No crec en Déu, però sí en la Mare de Déu del Polígon (per constatació empírica, és clar).

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Patum, Patum, Patum

dimecres, 6/06/2012
El tabaler, anada a OficiLa PatumBerga, el Berguedà, Barcelona1997

El tabaler, anada a Ofici. La Patum de Berga. © RLM

Fa dies que els berguedans, siguin a Berga o Afganistan, senten el so del tabal. Patum, patum, patum… Les  festes són quelcom essencial per a les societats humanes, per relacionar-se, per trencar la quotidianitat, per cohesionar els grups, per festejar… Conec poques però, que siguin viscudes amb la intensitat de la Patum de Berga.

Enguany torno a fotografiar-la i a retrobar-me amb un espai, un moment i una gent que admiro profundament (va se a Berga, saltant Plens, on més a prop de l’infern he estat; almenys de l’infern del Pere Botero, perquè, de fet, n’hi d’altres de terribles i que no els cal el foc). Procuraré no abusar de la “barreja” (la veguda oficial) per poder enfocar correctament les imatges. Ja us explicaré…

Fotos, camins i caminadors: el taller de fotografia i senderisme de Fotonature

dimecres, 28/03/2012

— ¿Quant s’han apuntat?—

Li vaig demanar al  Tino Soriano que em tornés a repetir la xifra d’inscrits en el taller de Fotografía y Senderismo del Fotonature de La Palma i vaig començar a preocupar-me de veritat.

És cert que em sento còmode fotografiant camins, caminants i paisatges. Tot això forma part dels meus projectes i de les meves passions, però una cosa es sortir amb dos o tres amics a caminar amb la càmera i l’altra sistematitzar i explicitar allò que un fa per tal de poder transmetre-ho d’una manera ordenada i intel·ligible a un grup de persones —un grup que no era precisament petit.

No havia estat maia a a La Palma i el dimecres vam començar a buscar localitzacions acompanyats per Manuel, un excel·lent coneixedor de l’illa (moltes gràcies). No vam trobar la localització perfecta però sí una de prou bona. He de reconèixer que comptar amb les opinions de la Maria Rosa Vila i del Rafa Pérez em va facilitar les coses.

Finalment va arribar el divendres i a les 8 h del matí em vaig trobar amb un autobús (sí, sí, un autobús) ple fotògrafs desitjosos d’aprendre quelcom nou i que, entre “bon dia” i càmeres penjant, procuraven dissimular la incertesa de si perdrien o no temps. Van haver 46 inscrits i jo recomano sempre no passar de 15 (màxim 20) participants, ja sigui un taller o un itinerari guiat. Anem a morir d’èxit, vaig pensar, però cal intentar-ho…

Segueixo pensant que hagués estat millor treballar, com a mínim, amb dos grups però, el cert és que vaig acabar relativament satisfet amb els resultats. Les limitacions (les meves i les derivades del nombre de participants) es van veure feliçment compensades per un fet fonamental: la sintonia, la bona predisposició i les ganes de participar de tots. És a dir, per la capacitat que tenim les persones per empatitzar. Sensacional!

M’emporto un meravellós record de les persones amb les que vaig compartir el matí del passat divendres. M’emporto allò que sovint busco en un paisatge: humanitat.

No vaig estar gens pendent de fer fotos ni el dia era el millor, però aquí penjo algunes imatges dels exercicis que anàvem fent per tal que els participants recordin alguns dels moments viscuts. A més, si algú te ganes de recordar les imatges que vaig presentar durant la masterclass, pot trobar-les aquí.

La Palma: fotografia, naturalesa i camins

dimarts, 7/02/2012

El Paradís que ens han promès dubto molt que existeixi però, mentre no arribi el moment de comprovar-ho, tenim l’oportunitat de visitar  les illes Canàries. Estic segur que, si poguéssim barrejar parts d’unes illes i d’altres, aconseguiríem quelcom molt similar a la Terra Promesa. Pels amants de la naturalesa i del paisatge, pels entusiastes de la fotografia, aquest arxipèlag és una bogeria, però també pels amants de l’excursionisme, pels enamorats dels camins.

Totes les illes comptes amb escenaris i amb camins fantàstics, però hi ha una que ha fet una aposta especialment decidida pel turisme de naturalesa i el turisme a peu: La Palma.

Si us cal una excusa per fer una escapadeta, aquest març es celebra una nova edició del prestigiós festival de fotografia FOTONATURA. La Maria Rosa Vila, l’editora gràfica del Descobrir ha escrit al seu facebook:

” Ya está a punto uno de los grandes acontecimientos fotográficos del año, el Fotonature 2012. 6 ponentes de lujo, 6 temáticas diferentes y 1 taller práctico, impartidos por los mejores profesionales: Hugo Rodríguez, Manel Soria (Agrimensor Frikosal), Rafael López-MonnéRafa Pérez, Javier Selva, Tino Soriano y el editor gráfico de National Geographic Todd James. Y todo a un precio muy asequible. Un lujazo de curso, vamos. Yo no me lo perdería”.

Imagen 1.png

Condueix el festival el Tino Soriano, l’excel·lent fotògraf resident a Banyoles (quan no està donant la volta al mon), un dels fotògrafs de la revista americana National Geographic (aprofita aquesta relació per portar a Todd James i a Jane Menyawi, editors gràfics de la prestigiosa revista). En Tino Soriano imprimeix al festival un tarannà que, al meu entendre, el fa molt interessant. Lluny de quedar-se reduït únicament al mon de la fotografia de naturalesa, el festival s’obre al món del paisatge, els viatges i les persones. I si algú sap captar la humanitat amb una càmera, aquest és el Tino Soriano.

Aquesta edició compta amb la participació de amb experts en la fotografia de paisatges hiper realistes de 360º (Hugo Rodríguez), de la fotografia nocturna d’estels (Manel Soria Agrimensor Frikosal), de la fotografia de viatges més antropològica (Rafa Pérez), de la fotografia d’aventures i grans expedicions (Javier Selva), de l’assaig fotogràfic (Tino Soriano) i de la fotografia els camins i el senderisme (Rafael López-Monné).

A més, hi han dues classes gratuïtes a càrrec de Jane Menyawi, editora de fotografia de la divisió de llibres de National Geographic, i de Todd James, editor de la revista.

En el meu cas, a més de la sessió més teòrica dedicada a parlar de paisatge, camins i fotografia, m’han demanat la realització d’un taller que em fa molta il·lusió: una passejada fotogràfica per alguns dels antics camins de l’illa.

No he estat mai a la Palma i en tinc moltes ganes. Mentre arriben les imatges del març, us deixo amb algunes imatges de la illa del Hierro, una altra de les peces del puzle paradisíac somiat per tots.

 

Visions esfèriques i prestidigitadors (anònims?)

dimarts, 31/01/2012

Un dels avantatges que ha portat la revolució digital a la fotografia, ha estat la facilitat per unir imatges sense necessitat de equips gaire sofisticats. Com sempre però, hi ha un bon tros d’allò que tècnicament és possible, fins arribar a una bona foto. Primer van ser les fotos panoràmiques (personalment però, enyoro molt la meravellosa XPan de Hasselblad). I després  van arribar les imatges de 360º. Una foto que, en realitat, és una esfera. Uau!

Sortosament, aquestes imatges no han alterat per a res l’interès que desperta una imatge clàssica. Si el futur de la fotografia convencional està assegurat (a mi m’ho sembla) és pel caràcter amable de la proposta comunicativa que representa. No atabala, no mareja, no és invasiva —tot i que pot ser molt directa i incisiva— i permet mirar-la i remirar-la, una i altra vegada, pausadament. Les imatges esfèriques proposen una altra cosa: entrar dins una gran bola visual i delectar-s’hi passejant per ella. Fantàstic!

Tinc un bon amic que s’ha especialitzat en aquest tipus d’imatges fins al punt que s’ha convertit en un mestre, amb un nivell, que l’ha de fer sobresortir fins i tot internacionalment. És el Mateu Salvat i viu a Riudoms. Porta un estudi de fotografia dels de tota la vida, d’aquells que ara costa tant de tirar endavant. El Mateu però, no és home de conformar-se, de plegar-se davant les dificultats. Tot el contrari, lluny d’estar content només amb unir —i unir bé— fotografies per construir una bona imatge esfèrica, va tenir la idea de suspendre la càmera a l’exterior de grans balconades per —des del buit— fotografiar els 360º. Les fotos són increïbles, espectaculars, però més encara el procés seguit per acabar dissenyant els aparells i la tècnica que li permeten aquestes imatges dignes d’un veritable prestidigitador. I com a bon mag, sap que els trucs no es revelen…

Es pot veure una vista espectacular de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca de Mont-roig al web del IVRPA, la International VR Photography Association, entitat americana que agrupa fotògrafs de tot el mon especialitzats en imatges panoràmiques i esfèriques (VR correspon a les sigles de Virtual Reality).

També el portal tarragoní Tinet disposa d’una bona col·lecció d’imatges esfèriques del Mateu Salvat, tot i que només algunes han estat realitzades amb aquesta darrera tècnica de la càmera suspesa al buit (mireu la del castell de Miravet).

Fa uns dies, el gestor portal, la Diputació de Tarragona, va enviar un comunicat a la premsa anunciant les imatges al portal (ja estaven penjades però, molt encertadament, les van recol·locar per fer-les més accessibles). Incomprensiblement però, enlloc del comunicat es citava l’autor de les imatges (glups! es fan soles). Sort que  la la LEY 22/1987 de 11 de noviembre de Propiedad Intelectual, obliga a citar els autors de les obres… Dies després va aparèixer un article al Diari de Tarragona on no es cita l’autor de les imatges de les quals es parlen, i les que acompanyaven el text anaven signades com a Tinet (¿qui és Tinet?, ¿és el dit de Tinet qui apreta l’obturador? Déu meu!). Impressionant l’agudesa del mitjà de comunicació que no va perdre un minut en provar d’esbrinar l’autoria (ja se sap que el periodisme d’investigació és molt car…).

Encara ens costa —o no volem— diferenciar l’autor d’una obra de qui té els drets per exposar-la. ¿Las Meninas las va pintar El Prado? L’anonimat del comunicat de premsa i de la noticia posen en evidència, a més d’una manca absoluta de sensibilitat per la creació i pel treball dels altres, una greu manca de professionalitat (compareu-la amb el web del  IVRPA). Després de conèixer el treball que hi ha darrera de cada imatge, l’esforç, la passió, la capacitat per sumar voluntats i l’extraordinari enginy per resoldre reptes (si el Mateu hagués nascut el segle XIX hagués inventat el submarí per poder fer fotos sota l’aigua), després de tot això, l’anonimat em fereix i em resulta insultant.

 

Fotografia i festes

dimecres, 18/01/2012

AnunciCursFestaDCbaixa.jpg

La revista Descobrir i l’Escola superior de fotografia GrisArt s’han unit per dissenyar tallers pensats pels lectors i amics que vulguin millorar i les seves habilitats com a fotògrafs. Pel proper mes de febrer està previst realitzar-ne un dedicat a la fotografia de festes i han confiat en mi per dur-lo a terme. No cal dir que és obligatori passar-s’ho bé per poder aprendre.

Podeu trobar més informació a l’apartat Cursos del web del Descobrir. A l’apartat de Galeria Fotogràfica, trobareu  una petita serie d’imatges de festes. Si voleu començar a ambientar-vos amb el Carnaval, podeu donar un cop d’ull a la galeria dedicada al Carnaval de Tarragona i la dedicada al Carnaval de Sitges.

D’altra banda, si voleu estar al dia sobre festes hi ha un web imprescindible: www.festes.org, una veritable meravella que destaca pel seu rigor i sensibilitat en relació al valor patrimonial del fet festiu. El seu responsable, Manel Carrera, té un web personal, El Tirabou, on descobrireu a més d’interessants apunts d’etnografia, el vast coneixement que aquest expert té sobre les festes tradicionals del Nepal. Fantàstic!

A continuació, us deixo amb una altra selecció variada per anar fent boca. Prepareu la càmera!

Reis, regals i alegria per rebre un any que promet…

dilluns, 9/01/2012

Els Reis ja han marxat. Espero que les seves majestats hagin estat generosos amb tothom. De fet, també han passat pel nostre blog. Malauradament però, el Pare Noel no ho va aconseguir. El transport aeri és més ràpid, és clar, però  els camells han estat més fiables. Sembla que és millor anar poc a poc…

Accident Pare Noel.jpg

Per celebrar  i posar bona cara a l’any que arriba (o que ens cau a sobre, segons les fonts), durant aquesta setmana, els seguidors del blog que els vingui de gust alguna de les imatges que hi han aparegut poden demanar-la. Només cal que envii un correu (lopezmonne@gmail.com) especificant la imatge. S’entén que l’ús ha de ser privat, no comercial (per exemple, per fer-la servir de fons de pantalla). Si algú li ve de gust passar-la a paper, cap problema. Caldrà que ho especifiqui, assenyalant també la mida a la qual la vol ampliar. Prepararé la imatge i li enviaré l’arxiu llest per poder portar-lo a un laboratori fotogràfic.

Bon Any!

 

Castells, llibres i exposicions

dimecres, 16/11/2011

Al setembre vaig comentar la publicació del llibre Castells i castellers, una voluntat col·lectiva, que acabava de veure la llum, publicat per Lunwerg Editores, amb fotografies de José Carlos León, Lucas Vallecillos i jo mateix. Si algú li ve gust, avui dimecres 16 de novembre es fa la presentació oficial a Barcelona, a les 18 h al palau Robert i, tot seguit, s’inaugura l’exposició Castells i castellers. Patrimoni immaterial de la Humanitat, que l’editorial ha preparat a partir del llibre. Ara, més que mai, els valors que representen els castells són més necessaris que mai: esforç, valor, risc, compromís, passió… Pit i amunt!