Arxiu de la categoria ‘fotografia’

Històries de Montsant, la muntanya viscuda

dimecres, 26/10/2011

Acaba de sortir el número de novembre de la revista Descobrir Catalunya i aquest cop està dedicat a Montsant, la que sempre dic és la “meva” muntanya (i la de molts altres, és clar). He tingut la sort d’elaborar el reportatge fotogràfic i de treballar molt estretament amb l’equip de redacció i amb els diferents periodistes autors dels textos. I ha estat un plaer, si senyor!

Montsant, aquesta gran muntanya, ja havia estat tractada en altres números del Descobrir. És la primera vegada però, que directament se li dedica un central. Hem procurat que la mirada sobre aquest territori fos nova, diferent i hem posat el focus fonamentalment en les persones que hi viuen, que hi treballen i que estan vinculades anímicament a la muntanya.

Aquest és un reportatge fet com alguns entenem el periodisme —també el de viatges—. Redactor i fotògraf hem treballat plegats per tal que els dos discursos, l’escrit i el visual, estiguin el més trenats possible. Això no assegura que el resultat sigui bo, però sí que ajuda molt a que sigui el més coherent possible. El resultat, evidentment, ha de ser jutjat pels lectors.

En aquest número hi trobareu un article excel·lent —i gens fàcil de fer— de la Sara Sans (aquesta dona cada dia escriu millor) sobre el Montsant més simbòlic i la seva relació amb els creadors literaris i amb els activistes de la cultura a la comarca. Després ve un article sobre el Montsant dels pagesos, escrit i viscut per l’Oriol Margalef, un periodista nascut a les Terres de l’Ebre, vinculat al camp i amb un cognom que delata la indefectible necessitat de recuperar antics i profunds vincles amb aquesta comarca. Ell us explicarà les converses amb un grup pagesos que treballen a les faldes de la muntanya, gent que creu profundament amb la terra, gent valenta, dignes successors de les generacions de pagesos prioratins que s’han deixat l’esquena en els costers i bancals d’aquest petit país. Hi trobareu també recomanacions per tastar vins, olis, festucs i préssecs conreats al peu de Montsant.

T29_RLM0342BX.jpgRoger Aleu i el periodista Oriol Margalef a l’ horta de L’Esparver. La Bisbal de Falset, Priorat. © RLM

L’Isaac Albesa escriu un article que probablement us sorpendrà i que parla de gent que va deixar casa seva per vindre a viure al peu de Montsant, atrets per la roca, la verticalitat i la salvatge seducció del buit. Sí, sí, corrents migratòries originades pel l’atracció dels cingles, que han portat nous pobladors i famílies a una de les capitals internacionals de l’escalada, Cornudella de Montsant. Hem volgut que aquest article el fes un bon periodista però que no hagués practicat mai l’escalada, per tal que els seus ulls fossin una mica els de la majoria dels lectors. El resultat és molt espectacular.

El periodista Isaac Albesa, al grau de Carrasclet. Serra Major de Montsant, Priorat. © RLM

El darrer article porta la signatura del Toni Orensaz i és, en la meva modesta opinió, un dels millors que he llegit mai sobre la cartoixa de Scala Dei. El Toni ens acompanya a descobrir la “nova” cartoixa que està apareguent sota les runes, allí on molts pensaven que ja no es podia trobar res. Ho fem de la mà de dos persones apassionades per aquest monestir, l’arquitecte i l’arqueòleg responsables de les excavacions que s’estan duent a terme al vell monestir —Carles Brull i Josep M. Vila— els quals ens han ajudat, i molt, a entedre les veritables dimensions físiques i simbòliques de la poderosa cartoixa barroca aixecada als peus de la muntanya santa.

Al final de cada un dels articles hi trobareu una proposta d’excursió vinculada amb el tema tractat. Algunes són passejades per fer amb família i altres poden constituir tot un repte pels amants dels cingles i les emocions fortes. Són propostes que recorren antics camins de ferradura, alguns dels quals han estat recentment recuperats pel Parc Natural de la Serra de Montsant. Alguna altre cop ja he destacat l’extraordinària tasca que ha fet el Parc i la seva brigada en relació als camins.

L’objectiu d’aquestes propostes és clar. En agradaria que els lectors, a més de llegir còmodament la revista al sofà de casa, es calcessin les botes per experimentar en primera persona els articles de la revista. Estem convençuts que una de les millors maneres de viure intensament els paisatges és recorre’ls a peu. De fet, alguns dels secrets que guarden els territoris només es revelen apropant-s’hi així, lentament, caminant.

T29_RLM1588BX.jpg

Serrall de les Roques. L’antic camí ral de Cabacés a Margalef travessa una plantació d’oliveres. Cabacés, Priorat. © RLM

Si algú s’anima, dijous  27 d’octubre, a les set de la tarda, a l’absis del Castell del Vi de Falset, es farà la presentació d’aquest número de la revista Descobrir.

 

 

Paisatges observats

dilluns, 17/10/2011
Vinyes DO Montsant i el campanar dels Guiamets, al fons, la serra de Cavalls (Terra Alta),Capçanes Priorat, Tarragona

© RLM

Uf! quin parèntesi. La meva incapacitat (una més) de digerir adequadament acumulacions de feina, sumat a un “simpàtic” virus, m’han tingut allunyat del blog més de l’habitual. Tampoc és que passi res però… diuen que en això dels blogs, la regularitat és fonamental. A la meva edat, això de la regularitat comença a tenir aires de resistència. Com deia el cèlebre filòsof Rocky Balboa, “cal resistir, resistir i tirar endavant”. De fet, ara recordo que la màxima de la família de Sir Ernest Henry Shackleton era “Resistir és vèncer”, i bé que la posar a prova. Sempre que penso en Shackelton en ve a la memòria l’anunci que va publicar a The Times per reunir la tripulació amb l’objectiu d’intentar travessar l’Antàrtida a peu: “Es busquen homes per viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit”. Em pregunto si avui els aconseguiria en aquesta Europa acomodada, on l’agosarament sembla patrimoni de brokers i banquers sense escrúpols.

No tinc clar que el concepte de resistència es pugui aplicar als paisatges. Tot canvia, fins i tot també la nostra manera d’apreciar els territoris. Ara bé, una cosa és l’evolució i la transformació i l’altra la destrucció i banalització dels nostres paisatges  (és llavors quan resem per tal que els paisatges que estimem i que formen part de la nostra vida tinguin la fortuna de “resistir” les escomeses del “progrés”).

Els ritmes del canvis i la importància patrimonial que té el paisatge en la construcció de les nostres identitats són raons de pes (entre altres) que justifiquen àmpliament l’existència de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. He tingut la sort de col·laborar amb ells en diverses ocasions i conec el compromís personal dels que hi treballen i la seva excel·lent tasca. L’excusa per tornar a parlar-ne em toca de ple. Em van demanar fa un temps una selecció d’imatges de paisatge per sortir a la capçalera del seu web. Ja fa unes setmanes que funcionen i m’encanta veure-les donant la benvinguda als visitants on line de l’Observatori. Us recomano visitar-la, és clar, i endinsar-se en els seus continguts. A més, si us ve de gust, us convido al joc de localitzar els paisatges del grupet d’imatges que apareixen en aquesta entrada.

Festes, castellers i llibres

dimecres, 21/09/2011

Ja som dins les festes de Santa Tecla i la gent surt —massivament— al carrer per retrobar-se amb músiques, bèsties, balls i foc. M’encanten. És cert que els entesos destaquen aquestes festes com unes de les més riques i interessants de Catalunya i fin i tot de l’Estat però, a banda d’això (que sempre fa de bon sentir, és clar) són les meves, les dels meus fills, família, amics… amb moments exultants i d’altres d’íntims, que sovint fan olor de Chartreuse i pólvora.

Correfoc petit. Festes de Santa Tecla Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Correfoc petit, Santa Tecla 2011. Tarragona. © RLM

D’altra banda, acaba de sortir el llibre de Lunwerg Castells i castellers. Una voluntat col·lectiva. Aquest ha estat el darrer projecte del meu estimat amic Andrés Gamboa, durant molts anys director d’art i ànima de Lunwerg. La idea ve de lluny. L’any 2001, tot just vam acabar el llibre Festes de Catalunya. Una mostra de la diversitat del patrimoni popular, l’Andrés em va explicar la seva idea de fer un gran llibre sobre castells i castellers. La seva mare havia estat una de les primeres nenes de la història en fer d’enxaneta i aquest món el tenia captivat. Finalment, nou anys més tard, va aconseguir convèncer els nous editors  de Lunwerg per tirar endavant el projecte. Malauradament, ens va deixar mentre acabàvem les sessions fotogràfiques. No li perdonaré mai. Això no es fa.

El llibre ha tirat endavant, no sense dificultats (ja se sap que això de fer castells no és cosa fàcil), de la mà de la seva filla Alexandra i de l’equip editorial. L’Andrés és insubstituïble tanmateix, se n’han sortit i el llibre fa molt goig. Segur que els entesos hi trobaran que manca una o altra cosa, més tractant-se de l’exigent i susceptible món casteller. Els llibres perfectes no existeixen, però sí els bons llibres i aquest serà una referència en el tema. Hi trobareu un pròleg de Màrius Carol i textos de Jordi Bertran, Xavier Brotons, Jaume Ayats i Iris Gayete i Joan Beumala. L’extens portafoli fotogràfic és obra de José Carlos León, Lucas Vallecillos i jo mateix. Us convido a unes quantes imatges del reportatge, inèdites (al llibre en trobareu moltes altres). Pinya i amunt!

Els colors de la Rússia del darrer Tsar

divendres, 20/05/2011
Diapositiva33.jpg

Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii

No m’ho podia creure, un reportatge fotogràfic dels darrers anys de l’imperi rus, a color! Sabia que la primera foto a color experimental era de la dècada dels 60 del segle XIX, però l’inici del reportatge  a color sempre havia pensat que havia arribat de la ma del senyor Eastman i el llançament l’any 1935 de la pel·lícula Kodachrome.

És possible que hagi estat el darrer en assabentar-me’n i tothom estigui al corrent de la història del fotògraf de tsar però, per si de cas hi ha algú altre com jo, he decidit compartir-ho.

Diapositiva07.jpg

Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii

Val a dir, que no me’n he assabentat en unes jornades internacionals de fotografia, ni remenant en una botiga especialitzada. No. La cosa és més prosaica però també un signe dels nous temps. Suposo que no soc l’únic que rep power points de floretes, gatets i postes de sol, oi?  La meva mare és una especialista en això de reenviar. Vet aquí però, que molt de tant en tant, arriba algun petit tresor. I aquest ha estat fantàstic (signat per Pilar M.E.).

Habitualment veig el món en color i la reivindicació de la policromia en l’art és una de les meves dèries. El blanc i negre l’utilitzo en comptades ocasions, només quan jutjo que el color no és necessari pel missatge que vull explicar  i que aquest arribarà més directe i més net sense ell. Sovint, quan veig fotografies antigues o pel·lícules en blanc i negre em pregunto pels colors d’aquell món simplificat dràsticament a una escala de grisos. Podeu intuir doncs la meva emoció al contemplar les imatges de Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii.

Diapositiva10.jpg

Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii

El protagonista d’aquesta història és un fotògraf rus, nascut el 1863, format com a químic i que va dedicar la seva vida a l’avenç de la fotografia en color. El 1907 va idear un projecte fotogràfic per poder mostrar als escolars la diversitat de l’imperi rus amb colors i va acabar per convèncer el tsar Nicolau II. Va muntar el seu laboratori en un vagó de ferrocarril i, comptant amb els permisos reials per penetrar fins i tot en àrees restringides,Prokudin-Gorskii va recórrer i fotografiar l’imperi rus entre els anys 1909 i 1915, és a dir, poc abans que desaparegués.

La visió de Prokudin-Gorskii és prou esbiaixada. És la visió idíl·lica del poder, la Rússia que els tsars volien veure i volien mostrar. El poble rus patia en aquell moment impostos desmesurats, grans fams i matances. No hi ha res d’això en les seves fotografies. Tanmateix, el document històric és impressionat.

Diapositiva37.jpg

Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii

Per fotografiar utilitzava “plaques de vidre de 3 x 9 polzades preses a través d’una càmera amb un xassís triple, que efectuava tres exposicions sobre la mateixa placa en successió ràpida. Cadascuna d’aquestes exposicions es feia a través de filtres de color blau, verd i vermell. Els negatius en blanc i negre obtinguts així eren positivats i després aquests positius transparents es projectaven davant el públic amb un projector triple que tenia els mateixos filtres de color en cada lent. Les tres plaques que havien descompost la imatge cromàticament la tornaven a compondre quan coincidien les tres projeccions sobre una pantalla blanca d’acord amb els principis del mètode additiu”.

Diapositiva68.jpg

Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii

El 1918, Prokudin-Gorskii va abandonar Rússia al assabentar-se de la mort del Tsar i la seva família. Va passar per Noruega i Anglaterra abans d’instal·lar-se a París, on va morir el 1944. Quatre anys després, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va comprar les seves fotografies als seus fill. El 2010 es va organitzar una exposició i el seu treball es pot consultar on line i, fins i tot descarregar les imatges. Val la pena invertir-hi una estona o visionar el vídeo penjat a Youtube.

Pecadors, penediu-vos!

dissabte, 12/03/2011
Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Després de tantes plomes i generositats carnals, és clar, arribarà d’aquí no res la Setmana Santa. No fos, cas… Curiosament, les processons de Setmana Santa mostren un esquema festiu amb intrigants similituds amb el Carnaval. Que Déu em perdoni, però jo hi veig desfilades pel carrer, carrosses amb personatges (abans que hi posessin estàtues, els passos o “carros” portaven gent interpretant passatges de les sagrades escriptures), gent disfressada que va a lluir i public que va a mirar. I pel que fa a la transcendència, si per això entenem l’acció de transcendir la realitat, em quedo amb el Carnaval.

Personalment, la Setmana Santa m’interessa per la dimensió humana de la festa —com el Carnaval—, pel que suposa de trobada de gent, de colles, d’objectius compartits, d’esforços, de disciplines i de recompenses. I també per un altre aspecte que em va fer veure un amic meu: per la pedagogia que suposa de la mort i del dol. La mort és un aspecte essencial de la qualitat humana que la societat actual procura amagar de manera immadura i irresponsable. I això ens fa terriblement febles.

De tota manera, el motiu d’aquesta entrada del bloc, era més per parlar-vos d’un excel·lent llibre que acaba de publicar el fotògraf i bon amic Tino Soriano. El títol és Foto a Foto 02 Tino Soriano i es tracta d’una publicació especialment recomanada pels amants de la fotografia que vulguin aprendre dels consells d’un gran  fotògraf. A banda d’il·lustrar cada tema amb les seves impressionants fotos —sempre plenes d’una humanitat desbordant— el Tino ha convidat a deu fotògrafs a publicar-ne una i comentar-la. Són César Lucas Abreu,  David Airob,  Marcos Bauza,  Ernest Costa, Paco Elvira,  Toti Ferrer, Yurian Quintanas,  Siqui Sánchez, Manel Úbeda i jo mateix. En el meu cas vam triar una foto de la processó de Verges, un reportatge que vam fer plegats pel llibre que la col·lecció Post Festum d’Arola Editors, va dedicar a aquesta impressionant celebració, amb textos de Jordi Roca. La foto triada ha estat la que ve a continuació. A més, n’incloc algunes altres de la selecció prèvia que vam fer.

I recordeu, és hora de penedir-se que “doña” Quaresma ja és aquí.

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Tinta grassa per recordar

dimecres, 26/01/2011
_BAL4718.jpg

© Jaume Balanyà

No deixa de sorprendre que ara, quan pràcticament tot el mon de la imatge resta dominat pel monopoli dels pixels, algunes persones decideixin fer un esforç per mirar enrere i recuperar tècniques fotogràfiques pràcticament oblidades. No crec que es tracti de qüestionar la supremacia de la tecnologia digital sinó més aviat de mantenir encès el foc de la reflexió sobre els orígens per no perdre la noció de perspectiva, tan importat sempre per copsar les dimensions i significats dels fenòmens.

Una d’aquestes persones és un extraordinari fotògraf que admiro sincerament, el Jaume Balanyà. És tracta, per exemple, d’una de les mirades que van marcar l’estil dels primers anys de la revista Descobrir, juntament amb noms com els d’Oriol Alamany o Ernest Costa. La seva és una mirada serena, elegant i especialment respectuosa amb la gent. Personalment m’encanten alguns dels seus treballs en blanc i negre sobre l’Àfrica.

D’un temps ençà, el Jaume s’ha capbussat en el mon del bromoli, un procediment fotogràfic del segle passat, pràcticament oblidat a hores d’ara. El diccionari la defineix com un “procediment fotogràfic, d’entre els anomenats pigmentaris, en el qual la prova final presenta un aspecte similar a l’aiguafort. Hom l’obté a partir d’una còpia al bromoli sobre superfície de gelatina. Hom aplica tinta grassa sobre la superfície en relleu que en resulta: les parts enfonsades admeten la tinta, i les inflades la rebutgen. L’estampació de la prova entintada i humida sobre paper de dibuix mitjançant la pressió d’un tòrcul de cilindres és anomenada bromoli transportat”.

Els qui estigueu interessats en veure els resultats, el Jaume Balanyà exposa fotografies del trekking a l’Annapurna positivades amb aquest procediment, fins el 18 de febrera la Saleta del Centre Golferichs (Gran Via, 491 Barcelona).

_BAL4704.jpg

© Jaume Balanyà

_BAL4691.jpg

© Jaume Balanyà

Cent cinquanta i més que una revista

dimarts, 14/12/2010
Festa de la Primavera (carnaval passat de dates degut a les prohibicions franquistes).Palafrugell, Baix Empordà, Girona1999

Festa de la Primavera (un carnaval mogut de dates degut a les prohibicions franquistes). Palafrugell, Baix Empordà. Reportatge "Carnaval fora de temps", Descobrir Catalunya 54, maig 2002. © RLM

És per celebrar-ho, si senyor! Tal com està el món en general i el de la premsa en particular, que una una revista arribi als 150 números és tot un èxit. Si, a més a més, es tracta d’una revista de geografia i viatges d’un país petit com Catalunya, escrita en català, l’èxit té regust de miracle. Cent cinquanta números és una bona excusa per aturar-se a mirar enrere, per reflexionar i per projectar-se endavant. Aquest ha estat l’objectiu de l’exposició que ha organitzat la revista Descobrir Catalunya amb el títol “El país de les emocions” que s’inaugura el proper dijous 16 de desembre a les 19 h al Palau Robert. Entre altres coses, l’exposició inclou una mostra de 15 de les millors imatges aparegudes a la revista, en gran format. No cal dir que tothom qui vulgui hi està convidat.

Expo Descobrir.jpg

El primer número de la revista va aparèixer el març de 1997 amb un contundent dossier central dedicat al Berguedà, amb magnífiques fotografies d’Ernest Costa, un dels grans fotògrafs d’aquest país (les seves imatges són plenes d’una gran humanitat, respectuoses, serenes i les composicions són sempre elegants i amarades d’una bellesa clàssica exquisida). Aquest primer número ens va sorprendre a tothom. No havíem tingut a les mans una revista amb aquesta qualitat d’imatges, de textos, de tractament gràfic, de paper, etc., dedicada al nostre país. I els lectors la van rebre molt bé, és clar. A més, quan no era habitual, la revista va apostar des del primer dia pels reportatges d’autor i d’aquesta manera és va convertit en una referència pels fotògrafs catalans.

Costa i penya-segats prop de la punta de l'Àliga, L'Ametlla de Mar, Baix Ebre, Tarragona1997

Penya-segats prop de la punta de l'Àliga, L'Ametlla de Mar, Baix Ebre. Reportatge "Camins de Tarragona", Descobrir Catalunya 56, juliol-agost 2002. © RLM

Mes rera mes van anar sortint números que mostraven comarques, indrets i racons com ningú no ho havia fet fins llavors. També van arribar però, èpoques difícils on les polítiques empresarials que regien la revista, semblaven més guiades per procurar munyir-la al màxim que per l’ambició per millorar, crèixer, consolidar-se… Van arribar retalls i retallades i el paper va baixar de gramatge fins a límits insospitats, mentre els equips de redacció i col·laboradors feien miracles per treure al mercat una revista digna. Van arribar èpoques en que, per exemple, els màxims responsables van decidir no sols no actualitzar tarifes hipercongelades dels redactors i fotògrafs col·laboradors sinó endarrerir els pagaments de 60 a 120 dies tot dient que podien avançar els diners però pagant interessos. Paradoxalment, aquestes mesures arribaven de la ma d’una empresa vinculada a una gran corporació bancària que fa bandera del mecenatge de la cultura i la ciència. Segur que un simple col·laborador com jo només percebia fragments d’una realitat molt més complexa. Tanmateix, crec fermament que és més rendible generar relacions de complicitat i reconeixement amb els col·laboradors que escanyar-los.

Aquest període va coincidir també amb el canvi tecnològic de la fotografia digital. Déu meu com vam patir tots plegats! Finalment ja controlem tot això dels perfils de color i ens reconeixem esclaus —de bon grat o no— de photoshop. La manera de treballar ha canviat radicalment en molt poc temps, tant que sovint penso que la nostra és una generació de “supervivents”. Qui recorda ja els rodets de Velvia, els marquets etiquetats, les taules de llum…

Munició republicana d'origen rus i rellotge trobats al front de Vilalba dels Arcs. Batalla de l'Ebre, Guerra Civil Espanyola.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona2002.11

Munició republicana d'origen rus i rellotge trobats al front de Vilalba dels Arcs, Terra Alta. Batalla de l'Ebre. Central "Serra de Montsant", Descobrir Catalunya 62, febrer 2003. © RLM

I la revista ha aconseguit sobreviure a tot, i amb bona salut. ¿Com ho ha aconseguit? Intueixo que part de la resposta està relacionada amb el fet que —com succeeix en altres àmbits del nostre país— Descobrir Catalunya és quelcom més que una simple revista. És la nostra, és el nostre petit gran National Geographic. Potser això ajuda a entendre la gran fidelitat de la major part dels lectors, una fidelitat admirable que realment ha salvat a la revista en els moments més difícils. Sincerament, penso que el país necessita aquest tipus de productes culturals. Productes on la qualitat no és només només un mitja sinó que forma part del missatge. Potser en el futur algú estudiarà la relació de la revista amb la construcció de la visió contemporània dels paisatges catalans. Sense caure en l’exageració, estic convençut que Descobrir ha tingut un paper destacat en l’enriquiment de la mirada dels catalans sobre el seu país.

Vinyes velles de coster, DOQ PrioratLa Vilella Baixa, Priorat, Tarragona2003.03

Vinyes velles de coster a La Vilella Baixa, Priorat. Central "Serra de Montsant", Descobrir Catalunya 65, maig 2003. © RLM

Probablement això ajuda a entendre l’entusiasme i la dedicació de tothom qui està directament implicat en l’elaboració de la revista, és a dir, el reduït equip de redacció —magnífic, creieu-me— que construeix mes a mes la revista i els professionals externs que hi col·laborem, els fotògrafs, articulistes, il·lustradors, etc.  No tenim  els mitjans que pot tenir un National Geographic, és clar —tot arribarà— però el cas és que tothom qui hi col·labora acaba posat molt més del que es podria exigir, precisament per aquesta implicació emocional amb la revista. I aquesta implicació emocional constitueix, probablement la seva ànima i un dels seus principals actius. Qualsevol dels responsables empresarials que hagin de gestionar-la faran bé de reconèixer aquest intangible i cuidar-lo, alhora que evitar la temptació d’abusar-ne.

Enxaneta fent l’aleta i carregant el castell, colla Xiquets de Tarragona,Diada de Santa Tecla, castells a la plaça de la Font,Tarragona, Tarragonès, Tarragona1995.09.23

Enxaneta carregant el castell, colla Xiquets de Tarragona, Diada de Santa Tecla a la plaça de la Font, Tarragona. Reportatge "Santa Tecla, Tarragona de festa", Descobrir Catalunya 68, setembre 2003. © RLM

El present i el futur arriben amb nous i grans reptes, sens dubte. Descobrir no és l’únic mitjà que “descobreix” el país i, d’altra banda, es pot arribar a pensar que poca cosa queda ja per treure a la llum. Tanmateix, si l’accent és posa més en la mirada que no pas en l’objecte, el país és torna infinit. Precisament per la riquesa de la seva història i la seva vitalitat, continua sent necessari re-descobrir-lo, saber observar-lo amb ulls curiosos i diversos, amb mirades renovades —crítiques també— que apostin per les emocions, les històries, la bellesa, la honestedat i els continguts rigorosos.  Aquesta és una de les formes més civilitzades i plaents de fer país que conec.

Llarga vida pel Descobrir!

Via Crucis, Divendres Sant, Setmana Santa, la Selva del Camp, Baix Camp, Tarragona2002

Via Crucis del Divendres Sant a la Selva del Camp, Baix Camp. Reportatge "La via Augusta. Vestigis de la Catalunya romana", Descobrir Catalunya 69, octubre 2003. © RLM

Perifèries bucòliques i estigmatitzades

dijous, 4/11/2010
Berga.jpg

Josep Berga i Boix, "Veïnat de Sangles" 1871, aquarel·la sobre paper, Museu de la Garrotxa

Gasolinera a la N-240. Al fons, el polígon industrial petroquímic Nord, Perafort, Tarragonès, Tarragona

Carretera Tarragona-Lleida i polígon petroquímic nord, Tarragona. © RLM

Triar obres del museu que permetessin elaborar un discurs visual sobre les perifèries actuals. Aquest va ser la suggestiva proposta que vaig rebre del Museu de la Garrotxa d’Olot.

El museu i l’Observatori del Paisatge de Catalunya van convidar a cinc fotògrafs a “reflexionar sobre les diferents representacions del paisatge i, al mateix temps, apreciar com ha canviat el paisatge de les perifèries en les últimes dècades”. L’objectiu ha estat aconseguir una exposició on es contraposi “la imatge idíl·lica i bucòlica representada en els quadres de paisatge de finals del segle XIX i principis del XX (de Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix, Ramon Casas, Enric Galwey) amb la visió de les perifèries actuals dels fotògrafs Jordi Bernadó, Albert Gusi, Rafael López-Monné, Aleix Plademunt i Llorenç Rosanes”.

Habitualment, els meus encàrrecs professionals van en una altra línia. És a dir, la invitació del que serà el futur Museu del Paisatge de Catalunya em va suposar un repte i alhora un joc (moltes gràcies!). Les perifèries actuals són espais que reflecteixen no poques de les contradiccions que tenim com a societat i no constitueixen pas espais “còmodes”. A més, en el meu cas, les meves perifèries són, en general, espais profundament estigmatitzats per un element singular: la gran indústria petroquímica.

El record dels antics espais agrícoles del Camp de Tarragona, que l’alba despertava poc a poc, suaument, humitejats per la boirina del riu, contrasta ara amb un enginy grandiós, ple de llumetes i xemeneies, que no descansa mai i que evoca les ovelles elèctriques amb les que probablement somniaven els androides.

Tanmateix, la gran indústria simbolitza només una part d’aquests canvis. Un altre que em crida tan o més l’atenció és l’abandonament cru i ignominiós d’antics masos i molins que han quedat en terra de ningú, en un territori que no sabem que és, però sí el que ja no tornarà a ser. Els veig amb tristor, com el símbol d’un fracàs, de la incapacitat de refuncionalitzar edificis i de preservar una certa dignitat dels espais que ja “no són”.

L’exposició porta el nom de “Els paisatges de les perifèries. Mirades creuades” i s’inaugura el proper  dia 6 de novembre a les 7 de la tarda. Constitueix alhora una activitat complementària del seminari internacional “Franges. Els paisatges de la perifèria”, que organitza l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

Enllaço la nota de premsa del Museu i el targetó de l’exposició i penjo algunes de les imatges que no estaran presents a Olot.

Polígon industrial petroquímic Nord.El Morell, Tarragonès, Tarragona

Polígon petroquímic nord, Tarragona. © RLM

Mas enrunat al costat de l'autovia de Tarragona a Salou (C-31B), al fons el port de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Port de Tarragona. © RLM

Molí abandonat del riu Gaià al costat de l'antiga carretera N-340 aprop d'Altafulla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

N-340 i molí abandonat del Gaià a l'entrada d'Altafulla. © RLM

Records de Fellini. Roma IV

dissabte, 30/10/2010
Plaza del Campidoglio ('Capitolio'), remodelada según diseño de Miguel Ángel.Roma, Italia.

Plaça del Capitolio, Roma. © RLM

Roma continua sent, a més de tot el que és i representa, un magnífic escenari, un gran plató. Val a dir però, que no vam tenir la sort d’ensopegar amb  l’Anita Ekbert, ni a la font de Trevi ni als carrers del voltant. Per acabar la sèrie romana he seleccionat imatges de la ciutat  amb models, nuvis i fotògrafs que vam anar trobant, i especialment imatges d’una arquitectura que esdevé un decorat simfònic i grandiós de plans i més plans encavalcats o d’elegants harmonies frontals.

Sesión de fotos en la columnata del Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Columnes del Museo della Civiltà Romana. Roma @ RLM

Sesión de fotos en la columnata del Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Columnes del Museo della Civiltà Romana. Roma @ RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Itàlia

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Itàlia

Roma. © RLM

Roma, Itàlia

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

ITA_RLM8587BX.jpg

Roma. © RLM

ITA_RLM8597BX.jpg

Roma. © RLM

La Savinosa, la vergonya d’un lloc prohibit

divendres, 3/09/2010
Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monravà Soler, construït sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Després de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i famílies amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tràgics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i és propietat de la Diputació de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada i d'edifici de la Savinosa, Tarragona. © RLM

Arriba el setembre i tanquem el parèntesi estival, on hi ha hagut vacances, sopars a la fresca, piscines… i també feina. Entre els encàrrecs que havia d’enllestir durant l’estiu n’hi havia un que em feia especial il·lusió. L’editorial La Galera m’havien demanat que preparés un imatge per la portada d’una novel·la de la col·lecció juvenil El corsari. L’obra és de Miquel Fanyanás i va estar guanyadora del premi literari Ciutat de Badalona de literatura juvenil. La trama es desenvolupa en el sanatori i orfenat de la Savinosa, aquest trist edifici aixecat en una punta preciosa del litoral de Tarragona.

Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monravà Soler, construït sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Després de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i famílies amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tràgics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i és propietat de la Diputació de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada, darrera, l'edifici de la Savinosa, Tarragona. © RLM

El primer que vaig fer va ser contactar amb patrimoni de la Diputació de Tarragona, l’administració propietària de l’edifici, per demanar l’autorització per entrar a fer les fotos. Hem vaig quedar parat quan em van advertir que tenien per norma no autoritzar la realització de fotografies. De tota manera, ens van recomanar fer una petició formal que l’editorial els va fer arribar tot seguit. La resposta va ser però, negativa del tot.

Un es pregunta com pot ser que una administració pública negui el permís per fotografiar un patrimoni públic, i més quan es tracta d’il·lustrar una obra literària. Em costa d’entendre. Tot seguit vaig fer una recerca a internet i em vaig quedar bocabadat. Resulta que hi ha col·lectius de gent a Espanya i a l’estranger que tenen com a principal afició entrar en recintes abandonats i llocs prohibits per fer-ne fotos i filmar-los. La Sabinosa, precisament, apareix al capdemunt del ranking com un dels indrets més interessants d’Espanya. Val a dir que algun dels reportatges publicats són francament interessants, mireu sinó aquesta incursió realitzada per un pare i un fill: www.forbidden-places.net/urban-exploration-Sabinosa-s-Sanatorium#gal

De tota manera, les sorpreses no van acabar aquí. Llegint els comentaris publicats als webs en vaig trobar alguns escrits per persones que de petits havien estat recloses a la Savinosa i, la veritat, em va canviar la imatge —bastant neutre— que tenia de l’edifici. Sempre havia sentit a dir que havia estat un sanatori per a tuberculosos però va arribar a ser més que això. Durant molts anys va funcionar com una mena d’horfanat dirigit per ments abjectes impregnades de la més rància moral franquista —segons sembla i a jutjar pels comentaris que es poden llegir a la xarxa. Va estar en actiu curiosament fins el 1975. La mort del dictador va ser també la d’aquesta institució. Des de llavors, el debat de què fer amb la Savinosa és un dels temes recorrents a la ciutat. Fins hi tot el Col·legi d’Arquitectes en va organitzar unes jornades fa una anys.

A hores d’ara crec que seria bo documentar tot el que fes falta i fotografiar minuciosament les ruïnes per tal d’assegurar  una memòria gràfica el més completa possible. Després, donat que de l’edifici està en estat ruïnós, crec que una opció sensata seria aterrar-lo, plantar pins i canviar un indret vergonyós per un bon parc des d’on contemplar el mar i recordar valors tant importants com la llibertat, el respecte, la infantesa…

La punta de l'Arrabassada Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada, Tarragona. © RLM

Aquesta opció, a més, permetria a la Diputació deixar de sentir-se còmplice i culpable de la vergonya que transmet l’edifici (suposo que d’aquí arrenca la negativa a deixar-nos entrar amb una càmera). D’altra banda, sense permís per accedir-hi, i amb la intenció de trobar una alternativa digna per la portada de la novel·la, vaig triar un dia ben gris per anar a voltar la tanca de la finca. El resultat final de la foto triada la teniu abaix. El llibre  encara no ha sortit imprès, però val a dir que me’l llegiré amb moltes ganes.

RLM portada Sabinosa.jpg