Arxiu de la categoria ‘General’

No tothom vol que arribi el bon temps

dijous, 2/03/2017

La idea de bon temps que la majoria de gent té al cap, coincideix amb dies assolellats, temperatures agradables, calma… Si a més es pensa en Salou, per exemple, el més habitual és vincular aquesta ciutat amb l’estiu, les vacances, la platja, els banyistes, la cervesa freda…

En canvi, l’hivern és el moment més interessant i esperat per un col·lectiu pels quals, el mal temps sol ser sinònim d’alegria. Els vaig poder veure en acció fa no gaire i, la veritat és que és tot un espectacle. Ho explico en un petit article publicat al web especialitzat en viatges Kamaleon.

RLM170122_093©.jpg

A punt per rondar a ran de mar

dimarts, 14/05/2013

Els camins de ronda són els protagonistes del proper dossier central de la revista Descobrir Catalunya, de l’exemplar de juny. I els plecs ja està entrant a màquines! Aquest número em fa especial il·lusió perquè reflecteix l’esperit del treball que vam realitzar sobre camins de ronda a Catalunya, per encarreg del Museu Marítim de Barcelona i la Xarxa de Museus Marítims. Al començar el projecte ens vam adonar d’una primera paradoxa, els camins de ronda s’han fet molt populars però, en canvi, sabem molt poc d’ells.

D’altra banda, m’agradaria excusar-me amb els seguidors del blog, per aquest dilatat descans. Una altra paradoxa: la causa no té a veure per a res amb el descans, sinó tot el contrari. I ja enyorava teclejar dins la maqueta del WordPress intentant no cometre gaires errors al pujar les fotos, al posar els peus, etc.

Mentre arriba el número del Descobrir, us deixo amb un petit article que vaig escriure per la revista Argos, la del Museu Marítim de Barcelona, parlant d’aquests interessant camins de costa.

Bosc de la Marquesa i la cala Fonda, platja nudista, espai natural protegit de la Punta de la Mora, Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Bosc de la Marquesa i la cala Fonda, des del camí de la Costa, camí de ronda. Tarragona. © RLM

Camins de ronda, noves funcions i nous reptes

El dia 27 juliol de l’any del Senyor de 1576 va ser fatídic per fra Miquel d’Aradiga. Només feia tres dies que havia estat nomenat nou prior del castell de Sant Jordi d’Alfama, bastit a tocar de la costa sud del coll de Balaguer, en els mars de Tortosa, per tal de procurar combatre els continus desembarcament de corsaris barbarescs. El mateix emperador Carles I havia recriminat als mestres de les ordes de Sant Jordi d’Alfama i de Santa Maria de Montesa la manca de vigilància i els deia que “habéis de tener guardas en la fortaleza para que de dia con humo y de noche con fuego dar aviso (…) porque dicen que los vaxeles de cristianos que andan en la mar y los caminantes por la tierra, viendo que la fortaleza no señala, pensando que la costa está segura, pasan sin recelo alguno y los moros salen y los toman al descuido…”

Aquell malaurat dia, fra Miquel d’Aradiga i tretze persones més, sembla que havien sortit de la fortalesa amb intenció d’inspeccionar la costa quan van ser assaltats i capturats per corsaris sarraïns. Fra Miquel va ser portat a Alger i allí va ser comprat per un moro anomenat Caxeta. Sembla que no era gaire amic dels cristians perquè les cròniques parlen que el va martiritzar i que va acabar per cremar-lo viu el 28 de març de l’any següent.

Ruines del castell medieval de Sant Esteve de Mar i punta de Sant Esteve, al fons el cap Gros. GR 92.Costa Brava.Palamós, Baix Empordà, Girona

Ruines del castell medieval de Sant Esteve de Mar i punta de Sant Esteve, al fons el cap Gros. Palamós, Baix Empordà, Girona. © RLM

Els camins de vora mar que ressegueixen les costes de Sant Jordi d’Alfama —i les de tot el litoral català—, guarden aquesta i moltes altres històries de quan la gent no feia cua per estirar-se a la platja i bronzejar-se. Guarden històries que expliquen que els camins ronda servien precisament per això, per fer la ronda i vigilar un mar temut d’on arribava perills i desgràcies. Prova d’això és que els camins importants que connectaven poblacions –els camins rals— sempre que podien s’allunyaven de la costa. Sovint, els camins de ronda no han passat de ser simples corriols, senderes per on hi podien transitar persones, però no cavalleries.

Dos segles després, als vols de 1775, prop del castell de Sant Jordi d’Alfama, a la deserta cala de l’Ametlla, van arribar Joan Baptista Gallart i la seva família, pescadors valencians. A ells el van seguir altres que van anar aixecant el poblet de l’Ametlla de Mar. Els camins de ronda que seguien soldats i pirates, ara els utilitzaven els “caleros” per anar, per exemple, al port de l’Estany, un port natural on deixaven embarcacions. Anant a vela o a rem, era important tenir les barques prop dels caladers i, a més, no sempre es podia tornar al port d’on havies sortit. Els canvis de vent, les tempestes obligaven sovint a buscar refugi en alguna cala i, llavors, es retornava al poble seguint els camins de ronda. I és que, abans que per vigilar, des de temps prehistòrics, els camins vora el mar han servit als habitants de la costa per anar a pescar i trobar aliment.

PLatja d'Altafulla i botigues de Mar, l'antic barri de pescadors.
Altafulla Tarragonès, Tarragona

Platja d'Altafulla i botigues de Mar, l'antic barri de pescadors, des del camí de ronda. Altafulla, Tarragonès. © RLM

Els pirates barbarescs van deixar d’arribar a les nostres costes, però la necessitat de vigilar el mar continuava. Calia, per exemple, vigilar el compliment de les quarantenes en els vaixells on s’havia declarat alguna epidèmia. Així trobem camins de ronda anomenats camins de Sanitat, com el de Cambrils. Fins a la darrera Guerra Civil i la postguerra, l’horitzó ha estat vigilat des de la costa per línies defensives, búnquers i canons, i quan no ha estat per divisar l’enemic ha estat —i continua— per tal de vigilar el contraban. No fa tants anys, els carrabiners o guàrdies civils hi tenien barraques o cabanes i encara feien la ronda.

Tanmateix, a partir del segle XVIII i especialment durant el segle XIX, els europeus vam aprendre a veure paisatges on abans només hi havia territori, vam educar els ulls per descobrir les dimensions estètiques i emocionals dels paratges que contemplem i la percepció de la costa va transformar-se radicalment. Les platges ermes, els aiguamolls insalubres plens de malària, els violents penya-segats que provaven irrefutablement l’existència del Diluvi Universal, tot plegat va deixar pas a les postes de sol, a la bellesa del mar embravit, a les passions romàntiques, al gaudi de la tranquil·litat, de la solitud… I vam convertir la costa en un dels espais més desitjats, més valorats probablement per la seva condició d’espai frontera, d’espai d’encontre entre la terra i el mar.

Camí de ronda entre la punta de la Creu i la Platja de sa Riera.Costa Brava,Begur, Baix Empordà, Girona

Camí de ronda entre la punta de la Creu i la Platja de sa Riera. Begur, Baix Empordà. © RLM

La construcció del camí de ronda de S’Agaró, començat al primer terç, del segle XX, constata clarament la nova funció sorgida d’aquest canvi de percepció de la costa. Rafael Massó va dissenyar-lo específicament per passejar a peu al costat del mar. Tal com defensen nombrosos experts, la percepció i el gaudi del paisatge és més el fruit d’un recorregut que d’una instantània, és més una experiència que una idea i caminar prop del mar s’ha convertit en una experiència molt valorada a hores d’ara. És a dir, els camins de ronda ens ajuden ara a sentir-nos bé, a gaudir de la naturalesa, del patrimoni, a ser una mica més feliços.

Els humans però, som especialistes en devorar allò que tan desitgem i quedar-nos sense. Prova d’això són els processos d’urbanització, transformació radical que ha patit bona part del nostre litoral. Ens cal protegir els camins de ronda que tenim, està clar. Tanmateix, cada cop es fa més urgent abordar seriosament el debat sobre quin caràcter volem que tinguin?, quin grau de transformació estem disposats a acceptar? Sembla evident que les decisions haurien de tenir en compte el paper evocador dels camins de ronda pel que als espais naturals i el patrimoni. Els serà difícil explicar la trista història de fra Miquel d’Aradiga entre fanals, ciment i formigó. Aquest cop, l’absència és plena de significats.

Platja d'Altafulla a l'alçada de la desembocadura del riu Gaià. L'antic poble frotificat de Tamarit al fons.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Platja de Tamarit. Tarragona. © RLM

“…et in pulverem reverteris”

diumenge, 10/02/2013

Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, és a dir: “recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs”. Sí, sí, però mentre tant….

El porfoli de Sitges és, de fet, un test que mesura la capacitat de supervivència davant la crisi. Si heu somrigut: bé, patireu però se’n sortireu. Si descaradament heu xalat (això ho diem els de Tarragona): fantàstic! no només se’n sortireu sinó que Déu nostre Senyor us ha encomanat la missió de treure’ns a tots endavant. Si us heu ofès: malament, teniu un problema (a més del de la crisi). La teràpia és una mica agressiva però funciona. Robeu el tanga de la veïna del segon i desfileu el dimarts per Sitges. I ha perill d’agafar una galipàndria, és cert, però xatos, viure restrets tota la vida que us quedi és pitjor. Apa, sort!

Si voleu recuperar entrades passades al blog sobre el carnaval de Sitges: “… i arriba l’Extermini (de les plomes)“, “El carnaval, la crisi i la mare que els va parir“.

Caramels termals

dijous, 31/01/2013

Dissabte passat, mentre jeia endormiscat al sofà després de dinar —mig en aquest món, mig en un altre— va sonar el mòbil: —És vostè Rafael López-Monné? Li comuniquem que acaba de guanyar el premi Pica d’Estats, que convoca la Diputació de Lleida, en la modalitat de fotografia, pel reportatge fotogràfic “Pirineu termal“, publicat a la revista Descobrir Catalunya.

Sortosament ningú no va fer una foto de la meva cara d’idiota. La sorpresa va ser majúscula perquè, per començar, van ser els meus companys de la revista els que van presentar-me al concurs…i jo no sabia res.

Deixeu-me que aprofiti aquesta bona ocasió per felicitar-los a ells, agrair-los la seva bona tasca i, sobretot, l’amabilitat i com de fàcil resulta treballar amb ells. En aquests moment de dificultats, les relacions humanes tenen més importància que mai.

No exagero quan dic la revista Descobrir s’han convertit en un patrimoni per a tots els que ens agrada la fotografia i el periodisme de viatges (i no m’imagino un país independent que no tingui un mitja on explicar relats sobre el seu territori, els seus paisatges, la seva gent).

D’altra banda, tinc molts deutes pendents amb tots els que vam ajudar-me durant el reportatge. A tots, moltes gràcies per la vostra paciència i suport.

L’octubre passat vaig publicar una entrada parlant d’aquest dossier central amb el títol “T’agrada que et cuidin?”, on trobareu algunes de les imatges que no van cabre a la revista. A més, podeu veure una selecció de les imatges publicades a la galeria que han preparat al web de la revista: Pirineu termal, banys d’aigües càlides entre muntanyes.

Relaxeu-vos…

“Els castells són còsmics” i també xinesos

divendres, 28/09/2012
Colla de castellers xinesa Xiquets de Hangzhou al inci d'una gira a Catalunya.Hotel Calypso, Medplaya.Salou, Tarragones, Tarragona

Colla de castellers xinesa Xiquets de Hangzhou. Hotel Calypso. Salou. © RLM

“Els castells són còsmics, són energia positiva, molta energia positiva” comentava el cap de colla dels Xiquets de Hangzhou a Josep Solé, el president de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Són precisament els de Valls, els padrins d’aquesta colla de castellers xinesos que, en poc temps, han estat capaços d’aixecar castells de set, amb  una sorprenent facilitat.

“Si aquests s’hi posen, ja podem plegar” ha estat el comentari de més d’un casteller vallenc, mig en broma mig en serio, al veure com aquests xiquets aixequen els seus castells. La veritat és però, que omple de joia també d’orgull —perquè no dir-ho— veure com aprecien els castells i com sonen les gralles en les mans de gent d’una cultura tant diferent de la xinesa. Potser sí que els catalans tenin quelcom d’universal. Ves a saber.

Més de 160 membres de la colla castellera de Hangzhou acaben d’arribar a terres catalanes per realitzar una petit gira. La colla és formada per treballadors de l’empresa tèxtil Antex i seran presents al Concurs de Castells de Tarragona, on col·laboraran amb la Colla Vella de Valls. Aquestes són imatges dels primers castells aixecats ahir mateix en l’hotel Calypso de Salou que els acull, per a sorpresa de russos, britànics, espanyols… Més globalització impossible. Apa, pit i amunt!

 

 

Sang, vent i paisatges

dissabte, 7/07/2012

La Terra Alta, els nous emprenedors, les brigades internacionals a la Batalla de l’Ebre, els lluitadors per la memòria, aquests són alguns dels aspectes que recollirà el dossier central de la revista Descobrir Catalunya en el número del proper setembre. Fa pocs dies que vaig acabar les sessions fotogràfiques i els records són frescos, intensos, molt intensos i també contradictoris. Aquest número de la revista promet. Aquesta terra no deixa indiferent, la seva gent tampoc.

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a BotHorta, Terra Alta, Tarragona

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a Bot. Horta, Terra Alta. © RLM

Reconec que m’ha costat tornar a la Terra Alta. Per a mi era la terra dels grans horitzons agraris. La vista davallava dels dels Ports i s’estenia, serena, antiga, com fa centenars d’anys, dins les planes i turons de l’Aragó, sense aturador, fins a trobar les muntanyes del Pirineu. Sovint pensava que aquesta serenor contrastava amb l’horror i la tragèdia que aquestes terres havien viscut durant la Guerra Civil. M’agradava creure que aquesta serenor havia de ser balsàmica, que podria ajudar a tancar ferides…

La nostra visió estètica i emocional del territori —és a dir, allò que en diem paisatge— sempre és personal i subjectiva, si bé la compartim més o menys amb els altres (i això ens fa especialment feliços). És evident que allí on jo veia serenor, bellesa, identitat agrària, altres veien desesperança, improductivitat, emigració, o res. Un passat ple privacions, i amb la tragèdia de la Guerra Civil amarant-ho tot, no facilita precisament la generació de paisatges. La connotació estètica dels territoris és fruit de la cultura. Les societats més cultes generen visions —paisatges— més riques, més complexes i les doten d’un major valor identitari. És quan el paisatge es converteix en part de la nostra identitat que serveix per saber qui som, per enfrontar-se als canvis, al futur sabent on tenim els peus, sabent millor discernir entre allò que és essencial del que no ho es tant, o directament del que és banal.

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Bona part del paisatge d’aquesta comarca s’ha transformat de manera dràstica recentment. Passejar en cotxe per la carretera que uneix la Fatarella amb Vilalba dels Arcs, sota els enormes aerogeneradors, és una experiència impressionant, molt interessant, molt recomanable.

Reconec que m’encanten aquestes bèsties de 120 m  (tot i que arriben a fer una mica de por). Gegants blancs que es retallen sovint en un blau immens, cadenciosos, imperturbables, indiferents al que passa sota els seus peus, amb la mirada posada en l’horitzó, esperant ansiosos que el vent els doni vida. M’agrada veure’ls entre vinyes, ametllers o oliveres, com si d’una altra plantació es tractés. Un nombre reduït em semblen molt atractius, tanmateix, a la Terra Alta, a un parc el segueix un altre, i un altre i un altre … La seva dimensió és extraordinària (l’edifici més alt de Tarragona fa la meitat d’alçada) i seu número és tal que aquell paisatge obert, generòs, ple de matisos, ple d’humanitats antigues, ha desaparegut. Els molins xuclen totes les mirades. Ara el paisatge són ells.

Central eòlica de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Central eòlica de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. Al fons, els Ports. © RLM

Els nostres governants consideren inevitable sacrificar tots els horitzons (i dic tots sense exagerar gaire) del sud de Catalunya en pro de l’obtenció d’energia eòlica. Però, si us plau, que no ho venguin com ecologisme. El paradigma que hi ha al darrera del model d’implantació que hem triat segueix sent el mateix de sempre: produir més per gastar més, per fer més negoci, per continuar afavorint les grans empreses productores d’energia i els seus monopolis. Seguim sense voler entendre que el món ha canviat. Crec fermament que hem d’acabar tancant les nuclears el més aviat possible, crec en les energies renovables, però seguim sense posar l’accent en la reducció del consum d’energia.

A hores d’ara estem en camí de sacrificar els paisatges d’un terç del país—i una part de la seva identitat— per tal que les botigues continuïn tenint les portes obertes tot l’any, per gelar-nos de fred en els cinemes durant l’estiu o anant amb màniga curta a l’hivern, per il·luminar mig univers durant la nit i quedar-nos sense estels, per continuar dissenyant edificis sense ventilació natural on siguin imprescindibles els aires condicionats, per obrir les  finestres dels instituts a l’hivern quan la calefacció es fa insuportable, etc., etc. Però això és el sud. Sacrificarem paisatges abans d’haver-los pogut valorar. Un altre cop, sembla que arribem tard. És veritat que la misèria només engendra misèria…

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Els incomptables aerogenerados de la Terra Alta no deixen de semblar-me (potser només a mi) desenes i desenes de piques verticals clavades en la mil·lenària horitzontalitat ferida del seu paisatge. No puc evitar pensar que a aquest territori encara no li ha arribat la pau, que les ferides continuen obertes. Les identitats han de ser molt fràgils si el territori només és vist com un recurs  productiu.

Un exemple: l’indret conegut com Quatre Camins, davant Vilalba dels Arcs, va ser el trist escenari d’un dels episodis més terribles i dramàtics que van tenir lloc durant la Batalla del Ebre. L’assalt de la punta Targa (un simple turonet) per part de les tropes franquistes del Terç de Montserrat va ser absolutament esgarrifós. El terra encara ha d’estar amarat de sang. Això però, no ha estat cap impediment per instal·lar-hi a tocar dos aerogeneradors. Em sembla una trista mostra de menyspreu, del nivell moral de la nostra societat i dels nostres governants, una imprudència històrica greu, una mostra també de la miopia davant un patrimoni, el de la Guerra Civil, d’abast internacional.

Records de La Palma: camins de llum

dijous, 22/03/2012

Una fantàstica nit sota l’immensitat de l’Univers, dalt el Roque de los Muchachos, el cim de l’illa de La Palma. Inoblidable! Demà més camins, però sorgits de les entrayes de la Terra. Comença el Fotonature.

RLM_La_Palma_03BX.jpg

La Via Làctea i el telescopi Gran Canària, "el Gran Can". La Palma. © RLM

 


				

Records de Pompeia I

dilluns, 12/03/2012

És imprescindible. Qualsevol persona que tingui un mínim interès pel món i la cultura clàssica —la nostra, per cert— no pot deixar d’anar a Pompeia. Uau! Fa uns dies que he tornat de les ciutats del Vesubi i encara no me les he pogut treure del cap. Tot just he començat a preparar les fotos i volia compartir algunes de les primeres.

Caminar per Pompeia s’apropa molt a fer un viatge en el temps (si la predisposició és l’adequada, és clar). Es fa molt interessant comprovar l’atmosfera familiar dels seus carrers. Les proporcions, els traçats, la llum… t’hi sents bé, res resulta del tot estrany, notes que hi podries viure i trobar-t’hi bé. I tanmateix, quasi dos mil anys ens separen.

_RLM6317.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6322.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6366.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6442.jpg

Pompeia. © RLM

Tot és impressionant, però m’ha emocionat especialment la quantitat de restes de policromia que han perdurat, bé en el mateix lloc, o les dipositades al Museu Arqueològic de Nàpols. Decoració i pintura a tot color i per tot arreu. He tornat a comprovar la gran importància que els nostres avantpassat atorgaven al color, és a dir, a l’alegria. Perquè pintar les parets amb jardins, fonts, colors, és voler viure somrient, que prou dura pot ser l’existència.

_RLM6373.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6371.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6372.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6380.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6377.jpg

Pompeia. © RLM

També he tornat a comprovar que la història té marxa enrera. Com més m’endinso en la cultura romana més m’adono com ha costat recuperar certes coses, i no es tracta només de les clavegueres. Està clar que no era pas una societat perfecta però, que fa dos mil anys disposessin de biblioteques, termes, teatres, auditoris etc., fa pensar. Que una ciutat com la meva, Tàrraco, hagués gaudit pràcticament de més de 400 anys de pau…no és broma. Algú s’imagina com podria ser el país si, aproximadament des del descobriment d’Amèrica —en comptes de dedicar-nos a degollar-nos i cremar-ho tot— ens haguéssim dedicat a viure?
D’altra banda, també he comprovat que els italians, com a mínim en aquesta zona, no estan a l’alçada del seu patrimoni (i alguns visitants tampoc). Segur que hi ha gent fantàstica, però la gestió Pompeia deixa molt que desitjar. I fora de les excavacions, no costa gaire comprovar que aquell territori té més d’un problema. Sap greu admetre-ho, però la desgracia dels altres fa que valoris més allò que aquí hem aconseguit i, a mi em passa que retorno amb més ganes de lluitar per defensar-ho, per apostar per la cultura, per la civilització (per cert, d’allò de Las Vegas, ni en broma).

Epíleg (la platja robada)

dissabte, 3/09/2011

Probablement, la darrera de les paradoxes que es donen a la platja sigui amb la que acabava el comentari de la darrera entrada: què poc cuidem un espai que hem convertit en tan valuós. Les platges i la costa ens ha acabat agradant tant que, si podem, l’acaben fagocitant. Volem ser-hi tant aprop que l’acabem omplint de ciment i de formigó com si d’una muralla es tractés. Arreu han crescut, en primera línia, hotels, apartament o passejos marítims on no caldria; així com pàrquings nàutics —els ports esportius—, irresponsables, plens sovint de vanitats i capricis, que desvien els corrents que alimentaven de sorra les platges, condemnant-les a regeneracions insostenibles. Ens resulta encara difícil entendre que, en molts llocs, menys és més. Als convençuts en el paradís de la platja no ens toca altra remei que defensar i reivindicar la seva importància.

(Moltes  gràcies a tothom per la bona acollida que ha tingut la sèrie. Espero no haver-me fet gaire pesat. Prometo deixar passar un any fins tornar-hi, per  cert, amb un dels treballs que més m’estimo…)

16. La platja de postal, les platges del Paradís

divendres, 2/09/2011

Per a molts, les platges del Paradís han de tenir palmeres a ran d’aigua, sorra blanca i nadiues amb faldilles de palla i collars de flors per regalar. Reconec que la idea no em sembla malament però… més que el paradís promès m’interessa el paradís real, el conquerit, el defensat. Les platges són lloc molt agraïts. A poc que ens esforcem a mirar de preservar la seva naturalitat, la platja ens ho retorna amb ambients agradables, balsàmics, espais de satisfacció, de plaer, d’aquells que serveixen per tranquil·litzar l’ànima. Sense que calgui viatjar gaire, al sud de Catalunya mateix, encara tenim platges de postal. Algunes potser cal deixar passar la intensitat de l’estiu i saber esperar les llums de tardor i els dies d’hivern per redescobrir-les. Altres, mantenen la seva capacitat de seducció tot l’any. Sorprèn que, amb la importància que ha arribat a tenir la platja a la nostra societat, ens costi tan preservar una costa més amable.