Arxiu de la categoria ‘General’

Afortunades excepcions

diumenge, 27/06/2010

Aquest passat divendres va aparèixer a La Vanguardia un article d’en Xavier Bru de Sala parlant del Priorat en termes francament positius. Val a dir que hi surto citat, així com les meves guies i la feina d’Arola Editors. Em fa l’efecte que l’article  té alguna cosa a veure amb la darrera experiència prioratina de l’autor. Fa uns mesos vaig trucar-lo per demanar-li si voldria escriure el pròleg de la guia A peu per les Comarques de Tarragona. Vol. VI, la darrera que recull els articles que van aparèixer a La Vanguardia, a les pàgines del suplement desaparegut “Vivir en Tarragona”. La guia havia de sortir per Sant Jordi, però l’atabalament de les feines editorials prèvies a aquesta data van aconsellar, finalment, endarrerir la publicació per poder garantir prou temps per revisar-la i acabar-la com cal. Ara  mateix està enllestida, a punt per entrar a màquines i esperem tenir-la a les mans abans de l’agost.

Antic camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura,Falset, Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

La resposta d’en Bru de Sala al meu oferiment va ser immediata, afirmativa, i el text va arribar puntual a les dates previstes. Ens va semblar que una bona manera d’agrair la feina i la seva amabilitat podria ser convidar-lo, precisament, a caminar i a recórrer un dels camins tradicionals recuperats al Priorat, concretament l’antic camí ral de Falset a Gratallops, un dels meus favorits. Amb l’ànim resolutiu que el caracteritza, va acceptar l’oferiment de seguida. Va arribar la data fixada i vam enxampar un dia nuvolat, fred, amb imminent risc de pluja. Vaig pensar “vaja, l’hem ben encertat”, però l'”equip expedicionari” format per l’intrèpid articulista, els dos editors —l’Alfred i el Fèlix—, el Llorenç Brell i jo mateix, vam decidir continuar amb l’excursió prevista. Val a dir que el camí estava preciós, el bosc exhalava frondositat, una fertilitat exagerada.

Antic camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura,Gratallops Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Més endavant però, a meitat de camí, vam trobar un Siurana que baixava ben alegre (de vegades és quasi un simple rajolí). No ens vam acovardir i el vam travessar amb aigua ben a sobre dels genolls. Llavors sí que vaig pensar que aquell bon home no voldria tornar a saber mai més res de nosaltres. Ja havia arribat una mica constipat i, caram! entre l’aigua gelada i el fred que feia… Però el fet és que, segurament gràcies als bons vins de l’August Vicens o al saborós dinar que ens va preparar la Roser Vernet a casa seva, es va acomiadar agraint una jornada, certament, poc convencional. De fet, els meus editors no són gens convencionals i el Priorat tampoc.

Vinyes DOQ Priorat, antic camí ral de Falset a Gratallops, Gratallops Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

A l’article, en Bru de Sala parla de moltes coses (no es pot qüestionar que no hagi trepitjat el terreny) tanmateix, al meu entendre, un dels elements fonamentals és, precisament, l’article en ell mateix. En Bru de Sala és —o a mí m’ho sembla— un dels escassos intel·lectuals, amb dimensió mediàtica, que  sap mirar al sud, que coneix el sud i, quan en parla, d’entrada aconsegueix l’agraïment de molts de nosaltres per fer-nos una mica més “visibles”. Un exemple d’aquesta invisibilitat és el programa de tertúlia “Els matins de Catalunya Radio”, que tan brillantment està conduint Manel Fuentes. Val la pena però, fixar-se d’on provenen els tertulians i les localitzacions geogràfiques a les que habitualment fan referència. Si algun estudiant americà analitzés  el programa com a treball antropològic, podria arribar a la conclusió que les comarques de Tarragona, de l’Ebre i les terres de Lleida són aragoneses, allò que s’anomena la “franja”, potser.

Article de Xavier Bru de Sala “Priorat modélico”

Color, color, color…

dijous, 27/05/2010
Església de Sant Quirze de Pedret, absidiola del sud, reproducció de les pintures romàniques traslladades al MNAC el 1922, una màndorla  envolta la imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen,Cercs, el Berguedà, Barcelona

Església de Sant Quirze de Pedret, absidiola del sud, reproducció de les pintures romàniques traslladades al MNAC el 1922, una màndorla envolta la imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen, Cercs, Berguedà. © RLM

Ho reconec, veig la vida en color molt més que no pas en blanc i negre i estic obsessionat amb la policromia de l’art clàssic i emprenyat amb la poca atenció que la majoria de gestors patrimonials hi dediquen. No pot ser que seguim mostrant estàtues romanes sense dir que eren completament pintades (alguna de les estàtues del teatre romà de Tarragona, exposades al Museu Nacional Arqueològic, encara conserva unes minses traces de l’intens vermell amb que van pintar la capa). No pot ser que seguim identificant l’art romànic amb l’art de la pedra quan el referent és Bizanci i és color, color i color. No pot ser que al costat de la portalada de Ripoll encara no hi hagi una senzilla il·lustració de l’aspecte que podia tenir en el seu origen, completament policromada (absència que resulta paradoxal davant la reinvenció de l’església que va fer Elies Rogent). ¿Algú s’atreviria a defensar que un esquelet humà representa la imatge d’una persona? doncs, ¿per què ho fem amb l’art antic?

Temple de Deir el Bahari o temple de Hapsetsut, Luxor, Egipte

Temple de Deir el Bahari o temple de Hapsetsut, Luxor, Egipte © RLM

Es per això que, malgrat les crítiques que hagi pogut tenir, la reconstrucció de la policromia d’una de les absidioles de Sant Quirze de Pedret (Berguedà) em resulta tant gratificant i estic profundament agraït als qui van tenir el coratge de tirar-ho endavant. Perquè, als que ens agrada la història, els que ens apassiona és el viatge mental en el temps. Espero que algú s’atreveixi a construir de nou (no cal reconstruir) una petita església romànica, pintar-la completament i il·luminar-la com era a la seva època (una altra assignatura pendent) amb tot el rigor dels coneixements que tenim actualment. El valor i les possibilitats didàctiques serien enormes i l’atractiu indiscutible. Perquè allò que m’interessa especialment de l’arquitectura no són les façanes, que tenen una dimensió més escultòrica, sinó la creació d’espais interiors en funció d’un determinat pensament, d’una determinada ideologia. Tants museus, tantes inversions… potser hauré d’esperar que es decideixi a fer-ho Port Aventura (els espais temàtics van ser decorats amb un rigor altíssim, una història que també caldria explicar).

Templo faraónico de Esna,Esna, Luxor, Egipto

Temple faraònic d'Esna, Egipte © RLM

Templo faraónico de Esna,Esna, Luxor, Egipto

Temple faraònic d'Esna, Egipte © RLM

El gener passat, durant el viatge que vaig poder fer per Egipte, allò que més em va impressionar —a més és clar de les magnituds monumentals dels temples— va ser la policromia. Tots els temples estaven absolutament pintats, com després també ho estaria el Partenó d’Atenes, per exemple, les cases i els temples romans, els gòtics, els renaixentistes, els barrocs… En relació al romànic, és molt recomanable el recent llibre de Xavier Barral i Altet L’art romànic a debat, d’Edicions 62. Sols un fragment: “Les neteges de les parets romàniques per deixar la pedra vista o els morters refets haurien de ser pecats mortals, perquè fan desaparèixer els vestigis del passat. L’església romànica dels segles XI i XII era policromada, tota plena de color. Sense arrebossar i pintar, els homes de l’edat mitjana l’haurien trobada indigna i pobra.” (p. 24)

No puc deixar de pensar que ens estan estafant una bona part de la història de l’art —sense mala intenció, suposo. Tanmateix però, el color és vida, energia, dinamisme, alegria… m’atreviria a dir quasi llibertat.

Fa uns dies vaig estar a l’Aran treballant pel proper número del Descobrir Catalunya i vaig aprofitar per gaudir del fantàstic patrimoni de pintures murals que té la vall, molt ben acompanyat de l’Elisa Ros, el Daniel Vilarubias, el Ricard Novell i la Dolors López (moltes gràcies!). Us convido a un petit tastet:

Restes de les pintures romàniques de l'absis de l'església de Santa Eulàlia d'Unha, del segle XII. Rostre d'un dels apòstols probablement,Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Restes de les pintures romàniques de l'absis de l'església de Santa Eulàlia d'Unha, segle XII, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, Naut Aran, Val d'Aran © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena de l'infern.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena de l'infern. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena del Cel.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena del Cel. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI,Naut Aran, Val d'Aran, LleidaEsglésia romànica de Santa Eulàlia d’Unha. Pintures murals del s. XVI,  Naut Aran, Val d’Aran. © RLM
Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI, la Crucifixió,Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI, la Crucifixió, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església de Sant Andrèu de Salardú, pintures del segle XVII on es representen diverses personalitats i exemplificacions bíbliquesNaut Aran, Val d'Aran, Lleida

Església de Sant Andrèu de Salardú, pintures del segle XVII on es representen diverses personalitats i exemplificacions bíbliques Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals de finals de segle XVI o principis del XVII, i en elles es representen les set virtuts teològiques i cardinals, representades per personatges femenins i en estil clàssic. Les pintures s'ubiquen en el primer tram de la volta de la paret sud lateral de l'església.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures murals de finals de s. XVI o principis del XVII, de l’església de Santa Eulàlia d'Unha. Apareixen les set virtuts teològiques i cardinals, representades per personatges femenins i en estil clàssic. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pedra sobre pedra

diumenge, 16/05/2010
Barraca del Jaume de la Cota, pedra seca La Palma Negra Mont-roig del Camp, Baix Camp, Tarragona 2000

Barraca del Jaume de la Cota, La Palma Negra, Mont-roig del Camp, Baix Camp. © RLM

Ni fang, ni morter, ni ciment… pedra sobre pedra, habilitat, enginy i la gravetat com a única aliada. Pedra sobre pedra per bastir marges, bancals, barraques, cabanes, arneres, aljubs, cocons, pous de gel… funcionalitat per sobre de tot. L’arquitectura de la pedra seca ens apropa a un món  humil, d’esforç i voluntats fermes, que ens fascina per la tenacitat i la calidesa que transpira. És un testimoni cabdal de la història del nostre món rural i, a hores d’ara, està convertint-se en un paisatge identitari de primer ordre.

Barraca de pedra seca de la Casera Altafulla, Tarragons, Tarragona 2000

Barraca de pedra seca de la Casera, Altafulla, Tarragonès. © RLM

Blog_20100516_imatge_03.jpgEl 2008 va sortir publicat un petit “gran” llibre amb el títol Pedra seca a les comarques de Tarragona. Patrimoni i paisatge, directament promogut per la Diputació de Tarragona. La publicació és obra de un bon grapat d’estudiosos i apassionats d’aquest món, com la Maria Adserias, el Josep Aragonès, l’August Bernat, la Rosa Canela, el Benjamí Català, el Josep Gironès, l’Antoni López Daufí, el Manel Martínez, el Julio Mateus Borràs, el Josep Olivas, el Roger Pasqual, el Xavier Rebés, el Sergi Saladie, el Miquel Subirats i el Josep Vallès. Vaig tenir el gust de compartir la coordinació amb un bon amic i també geògraf, el Jordi Blay (un dels grans docents amb que compta la Universitat Rovira i Virgili). El disseny del llibre és obra d’un altre apreciat company, el Xavier Gasol, un dissenyador exquisit amb una profunda sensibilitat pel patrimoni. Val a dir que, des de l’àrea de cultura de la Diputació de Tarragona, el suport de la Pilar Casas durant tot el projecte va ser molt valuós (així com la comprensió i benevolència davant els retards…) La publicació es distribueix gratuïtament i es pot sol·licitar per correu electrònic, cultura@dipta.cat, o trucant al 977 23 50 32.

Blog_20100516_imatge_04.jpg

El proper dijous dia 20, a les 20 h, al pati de la Diputació de Tarragona, s’inaugura l’exposició que s’ha originat a partir del llibre i que ha estat concebuda i dirigida pel Xavier Gasol. He treballat amb ell en l’edició gràfica i estic convençut que l’exposició serà un èxit. L’objectiu principal és molt clar, estendre la sensibilitat per aquest patrimoni i pels paisatges que configura.

Barraca de pedra seca al peu de la tossa Gran de Montferri,  Montferri, Alt Camp, Tarragona 2003.02.24

Barraca de pedra seca al peu de la Tossa Gran de Montferri, Montferri, Alt Camp. © RLM

Especialment aquí, als territoris del sud, la pedra seca diu molt de qui som, d’on venim i de que hem estat. Nomes pensar en la quantitat de mans que han aixecat el milers de quilòmetres de murs de pedra seca repartits per les nostres comarques hauria de provocar un respecte reverencial. Aquesta és la nostra “Gran Muralla xinesa”, aixecada per defensar-se d’un enemic terrible: la gana.

Ametllers i vinyes de Mas d'en Gil, DOQ Priorat,  Bellmunt del Priorat, Priorat, Tarragona. 2005.03

Ametllers de Mas d'en Gil, Bellmunt del Priorat, Priorat. © RLM

Per descarregar-se la Invitacio pedra seca

Hola!

dimecres, 21/04/2010
Vessants del barranc del Carrer Ample, Ports d'Horta,Parc Natural dels Ports, Horta, Terra Alta, Tarragona 2003.01.26

Vessant del barranc del Carrer Ample, Els Ports, Terra Alta. © RLM

Si algun dels intrèpids exploradors de les immensitats internàutiques ha anat a parar a aquest blog: benvingut! Avui l’estrenem, amb ganes, però també amb molts dubtes.

Qui escriu aquestes ratlles no és pas un convençut dels blogs (tret d’algunes magnífiques excepcions). Reconec que em costa molt posar-me a pescar en un oceà on les bones captures neden en mig de tanta banalitat. Tampoc no tinc gaire clar que el meu aconsegueixi ser diferent, és a dir, que pugui explicar coses prou interessants com perquè un grapat de persones hi dediquin part del seu valuós temps.

Sóc un enamorat de les converses de sobretaula, d’aquelles que es fan grans mentre l’ampolla de vi s’acaba —quan millor gust té—, d’aquelles on assaboreixes la sensació de participar d’una tradició que és alhora íntima i mil·lenària. Tanmateix, és innegable que la xarxa ofereix nous i atractius vehicles per a la comunicació que, si més no, val la pena considerar.

Als amics que s’hagin connectat, només vull dir-los que queden eximits d’aguantar-me també a la xarxa (dient-me només que el blog “és molt interessant” n’hi haurà prou). Els adverteixo que, si se’n descuiden, també els faré col·laborar d’una manera o d’altre. De fet, pensant en allò que diuen que un blog ha de ser molt personal, m’he tornat a adonar que a les coses interessants que he pogut fer en aquesta vida, sempre he comptat amb amics. Amics que han millorat considerablement les meves idees o que senzillament les han fet possible. Gaudeixo d’aquest privilegi molt conscientment i només em preocupa no ser capaç d’agrair prou tot el que rebo.

Una prova és aquest blog. La idea no és meva i no hagués acceptat la invitació de la revista Descobrir Catalunya si no fos per l’empenta (espero que benintencionada) del Joan Morales, el seu director. És una persona amb quin tinc una especial empatia, una excel·lent relació professional i, sobre tot, de qui en respecto molt el criteri. És això el que m’ha portat al present atreviment. Així doncs, si acabeu trobant alguna cosa d’interès li haureu d’agrair a ell la iniciativa. Dels errors i les ximpleries el responsable en soc jo.

En aquest blog hi trobareu coses relacionades amb la geografia i la fotografia. Compartiré amb vosaltres temes relacionats amb el paisatge, notícies, impressions i, especialment, algunes de les reflexions que llegeixo dels estudiosos d’aquesta matèria. Serà inevitable que apareguin comentaris sobre camins, especialment els camins tradicionals, i sobre el plaer de caminar.  I, és clar, les imatges tindran un protagonisme especial, com no podria ser de cap altra manera en algú que es passa la major part del seu temps darrera una càmera o davant un ordinador.

No afegeixis el blog a la teva llista de favorits, espera una mica a veure si val la pena.