Arxiu de la categoria ‘llibres’

Factures i amics enyorats

dilluns, 29/11/2010
La muntanya de l'Areny. Al fons, la mola de Colldejou.Mont-roig del Camp, Baix Camp, Tarragona2004

La muntanya de l'Areny i, darrera, la mola de Colldejou, Baix Camp. © RLM

He volgut esperar uns dies a comentar  la trista notícia de la mort de Francesc Beato, un reputat excursionista, sots president del Centre Excursionista de Catalunya, un personatge de primer ordre dins l’excursionisme de casa nostra (podeu llegir la interessant ressenya escrita per Jordi Pasques al Diari d’Andorra). La mort d’una persona estimada sempre és dolorosa però, en aquest cas, les tràgiques circumstàncies agreugen el dol dels seus amics i molt especialment, és clar, de la seva família. Dissortadament es va veure involucrat en un esgarrifós accident prop de Riudoms, precisament quan es dirigia a Siurana, a preparar l’excursió que era previst realitzar al cap de pocs dies amb motiu de la inauguració de les obres de remodelació del refugi Ciriac Bonet del CEC. A mes del Francesc també hi van perdre la vida el seu fill i una neboda. M’esgarrifa la idea només de provar d’imaginar el dolor que ha caigut sobre els seus familiars.

No estic segur que els serveixi de gaire cosa el reconeixement que fem els qui el vam conèixer, però em consta que avui som molts els qui compartirm el dol, els qui l’enyorem i ens aferrem —incapaços de digerir encara l’evidència— als bons records que guardem de Francesc Beato.

— Rafael López Monné? Hola, soc en Francesc Beato…

El nostre primer contacte va ser telefònic. Era el primer cop que sentia aquella veu seva tan característica però, en canvi, aquell nom em sonava molt… És clar! l’havia llegit mil vegadades mentre, preparant la tesi, buidava els números de la magnifica revista del CEC Muntanya. Ell era, entre altres coses, l’home dels llibres, de les ressenyes i ara el tenia al telèfon. Em deia que havia llegit la meva tesi i que li havia agradat molt (Senderisme, camins i senyals, Arola Editors, 1999). I pels comentaris que em feia l’havia llegit de dalt a baix i a fons, caram!  No recordo quanta estona vam estar enganxats al telèfon, però per a mi va ser extraordinàriament gratificat comprovar que el meu treball li havia resultat interessant.

Em va proposar presentar el llibre al local del CEC tot fent una conferència sobre els fets que jo havia estudiat. No crec que fos completament conscient de la il·lusió que aquella petició  em va fer. Estic prou acostumat a xerrar en públic, classes, ponències, conferències… és part de la meva feina. Tanmateix, el local del Centre Excursionista Catalunya tenia per a mi quelcom de santuari. No era només que guardés aquelles columnes de l’antic temple romà de Barcino (que sempre m’han semblat extraordinàries i amb una capacitat evocativa enorme, sense comptar l’enveja que també em provoquen davant l’evidència que del temple d’August a Tàrraco no en queda res més que algunes traces dels fonaments). Aquell local era l’espai físic per on ha via passat la història de l’excursionisme català i, cal no oblidar, que en els seus orígens era un dels centres on es trobava bona part de la intel·lectualitat catalana. De fet, per exemple, va exercir un paper extraordinari en la construcció de la mirada col·lectiva sobre els paisatges catalans.

Al cap d’un temps  vaig rebre un sobre enviat per en Beato. Dins hi havia les còpies de les factures originals de la primera senyalització de camins excursionistes duta a terme a Catalunya, concretament al Pirineu gironí, a Setcases. Aquell projecte va ser impulsada pel CEC i pagat per la Mancomunitat de Catalunya. No cal dir que em va encantar el regal i durant anys he esperat el moment de poder incloure aquests documents històrics en alguna publicació adient.

Fa no gaire va arribar el moment. Una de les factures de la senyalització surt reproduïda a la guia A peu per les comarques de Tarragona. Vol. VI (Arola Editors, 2010). Concretament apareix en el capítol Petjades i senyals, que vaig comentar en el passat post, dedicat al fet de caminar i la història de la senyalització de camins per excursionistes. Una altra factura apareixerà molt aviat en l’obra El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets (Arola Editors, 2010), que hem fet el Xavier Campillo i jo. I aprofito ara el blog per mostrar-ne una altra.

No cal dir que em feia moltíssima il·lusió enviar aquests llibre al Francesc Beato i fruir plegats d’aquesta petita “conquesta” en la divulgació de la història de l’excursionisme. Em va fer molta, molta ràbia que ens privessin d’aquests moments. Se que és una tonteria dins la tragèdia, però no puc deixar de sentir-me estafat per un destí cec i cruel.

Gràcies per tot Francesc. Em sento molt afortunat d’haver-te conegut.

Factures_senyals_CEC_04BX.jpg

Una de les factures del projecte de senyalització de camins per excursionistes impulsat pel CEC i finançat per la Mancomunitat de Catalunya l'any 1920. Arxiu del Centre Excursionista Catalunya

_MG_7690BX.jpg

Una de les senyals col·locades a Setcases, Ripollès. © Quim Oliver "Xari"

Un camí llarg, ple d’amics i complicitats

divendres, 12/11/2010
El Montalt,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona2002.11.02

El Josep Jordana i Josep Artigues al cim del Montalt. © RLM

Fa no gaire que ha arribat de l’enquadernador el sisè volum de la guia A peu per les comarques de Tarragona. Com els anteriors volums, la guia recull 25 propostes d’excursions per les comarques tarragonines que van sortir publicades a La Vanguardia, a la secció Vivir en Tarragona (els qui tinguin curiositat, poden baixar-se una  excursió de mostra). Aquest volum té però una característica especial: és l’últim de la sèrie. Van ser 150 excursions publicades al diari i han donat lloc a sis volums de la col·lecció “De ferradura, guies per a caminants curiosos”, la col·lecció de guies excursionistes d’Arola Editors (la majoria de la gent les coneix però com la col·lecció de guies “A peu” perquè tots els títols comencen amb aquestes paraules, les quals apareixen molts destacades a la suggestiva portada que va dissenyar l’Elena Cruz) .

Va ser precisament el primer volum el que va donar lloc a la col·lecció ara ja fa set anys. Durant molt de temps havia donant tombs a la idea de com m’agradaria que fossin les guies i llegia amb admiració el treball d’excursionistes com Juli Soler Santaló o Josep Iglésies. Paradoxalment, la cura i el rigor d’aquelles obres de començament de segle XX, encara costa trobar-les als nostres dies. He de confessar, amb enveja mal dissimulada, que continuo emmirallant-me amb la qualitat i saber fer de la majoria d’autors i editors britànics de guies per caminar. De fet, la nostra col·lecció De ferradura ha incorporat alguns elements inspirats en les guies d’aquell país. Les idees cal concretar-les i els articles publicats a La Vanguardia van convertir-se en l’oportunitat perfecte. Val a dir però, que va resultar fonamental l’oferiment del meu amic Xavier Vigil a traduir els articles al català (en un sopar on el vi del Priorat probablement hi va tenir alguna cosa a veure). D’altra forma, qui sap si la idea de la col·lecció encara restaria en el calaix dels projectes.

Carrer de Rojals, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona2001.04

L'Ismael Alcañiz i el Giussepe a Rojals. © RLM

Faltava només trobar el més important, una editorial que cregués en el projecte i, afortunadament, els Déus em van somriure i vaig aconseguir despertar l’interès dels germans Arola pel projecte, uns editors atrevits, que s’estimen profundament els llibres i amb els quals m’he entès extraordinàriament bé. L’aposta continua ben viva, fer guies el més acurades possible, tan pel que fa als textos com a les fotografies, la maquetació i la edició. Fer guies que, a més de descriure itineraris, expliquin històries i que ajudin a veure allò que no és evident, allò que guarden els llocs però que sovint resta reservat només als ulls d’uns pocs entesos i iniciats.

Cingles del Portell de Llaberia, serra de Llaberia, al fons a l'esquerra la mola de Colldejou,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona

La Montse Riera a la Miranda de Llaberia. © RLM

Aquest VI volum és també una bona excusa per intentar agrair una petita part de les ajudes que de tants amics he rebut. Un bon exemple dels deutes adquirits és el suggeridor pròleg que ha escrit per aquesta guia el Xavier Bru de Sala, així com la resta que apareixen en els altres volums, escrits pel Joan Morales, director de la revista Descobrir Catalunya, el Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge, el Salvador Anton, director de l’Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili, el Dioni Serrano, cap de redacció de la revista Grandes Espacios i la Rosa Maria Bosch, la cap de La Vanguardia a Tarragona, la persona qui precisament va tindre la idea de la sèrie i amb qui tant he aprés. Del Jordi Blay, geògraf i professor a la URV, és l’interessant article sobre els molins hidràulics que va apareixen en el volum V.

Vista de les muntanyes del Priorat des de la Roca Corbatera, Serra Major del Montsant, Parc Natural, Priorat, Tarragona2002.12

El Pep i la Carme a la roca Corbatera, el Montsant. © RLM

El disseny del primer volum va ser obra de la Elena Cruz, un dels dissenyadors més sensibles i elegants amb els que he treballat. Durant aquest temps, la col·lecció ha anat polint-se i millorant sota els ulls i les mans expertes del Fèlix, i ara també de la Paula. En tot aquest procés, la contribució sempre incisiva i reflexiva del Pep Artigues ha estat fonamental. No conec ningú més apassionat per les lleis i els ritmes de la tinta sobre el paper. I parlant de tinta, al final tot queda a les mans de qui té el poder —i la responsabilitat— que enormes fulls de paper blanc deixin de ser-ho. Estic convençut que la implicació del Paco i el seu equip va més enllà de la d’un bon impressor. I els avantatges d’un editorial de la mida d’Arola és que tothom s’implica i mima les guies De ferradura. La Patrícia, la Montse, la Maite, la Tere i la resta de l’equip multipliquen pans i peixos per tal que tot funcioni.

Els Puntals, barranc del Mas, serra de Cardó,Benifallet, Baix Ebre, Tarragona

El Josep M. Escoda i l'Estrella al barranc del Mas, Benifallet. © RLM

Pel que fa a les sortides, s’equivoquen els que puguin pensar que soc un expert en les muntanyes de Tarragona capaç de proposar 150 excursions diferents. He begut de totes les guies que m’han passat per les mans i, molt especialment, dels amics i bons coneixedors del país que m’han acompanyat. A ells els dec molt més que suggeriments d’itineraris i informació. Els dec hores i hores de converses agradables, de compartir camins fantàstics i horitzons colpidors (hem arreglat el món diverses vegades però, caram, al tornar a casa continua com sempre). Tinc uns records especialment entranyables dels esmorzars amb el Pep Artigues, sempre en llocs ben triats, davant de panoràmiques generoses, amb el gotet de vi, les olives i el fogonet per escalfar l’aigua del cafè. I també de les nombroses caminades fetes amb el Josep Jordana, el Josep M. Escoda, el Joan Baptista Beltran, l’Ismael Alcañiz, la Montse Riera, el Josep Gironès, el José Luís Ordovás, el Jordi Blay o el Josep Insa entre altres companys i amics. Finalment, la magnífica acollida de les guies entre els lectors i la constatació que compartim no poques complicitats, té un valor enorme per tots els qui ens hem implicat en aquestes guies. Moltes, moltes gràcies a tots els “caminants curiosos”.

Riu Glorieta, el Niu de l'Àliga,Muntanyes de Prades,Alcover, Alt Camp, Tarragona2002.04

El riu Glorieta i el Niu de l'Àliga, Muntanyes de Prades, Alcover, Alt Camp. © RLM

La Savinosa, la vergonya d’un lloc prohibit

divendres, 3/09/2010
Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monravà Soler, construït sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Després de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i famílies amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tràgics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i és propietat de la Diputació de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada i d'edifici de la Savinosa, Tarragona. © RLM

Arriba el setembre i tanquem el parèntesi estival, on hi ha hagut vacances, sopars a la fresca, piscines… i també feina. Entre els encàrrecs que havia d’enllestir durant l’estiu n’hi havia un que em feia especial il·lusió. L’editorial La Galera m’havien demanat que preparés un imatge per la portada d’una novel·la de la col·lecció juvenil El corsari. L’obra és de Miquel Fanyanás i va estar guanyadora del premi literari Ciutat de Badalona de literatura juvenil. La trama es desenvolupa en el sanatori i orfenat de la Savinosa, aquest trist edifici aixecat en una punta preciosa del litoral de Tarragona.

Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monravà Soler, construït sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Després de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i famílies amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tràgics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i és propietat de la Diputació de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada, darrera, l'edifici de la Savinosa, Tarragona. © RLM

El primer que vaig fer va ser contactar amb patrimoni de la Diputació de Tarragona, l’administració propietària de l’edifici, per demanar l’autorització per entrar a fer les fotos. Hem vaig quedar parat quan em van advertir que tenien per norma no autoritzar la realització de fotografies. De tota manera, ens van recomanar fer una petició formal que l’editorial els va fer arribar tot seguit. La resposta va ser però, negativa del tot.

Un es pregunta com pot ser que una administració pública negui el permís per fotografiar un patrimoni públic, i més quan es tracta d’il·lustrar una obra literària. Em costa d’entendre. Tot seguit vaig fer una recerca a internet i em vaig quedar bocabadat. Resulta que hi ha col·lectius de gent a Espanya i a l’estranger que tenen com a principal afició entrar en recintes abandonats i llocs prohibits per fer-ne fotos i filmar-los. La Sabinosa, precisament, apareix al capdemunt del ranking com un dels indrets més interessants d’Espanya. Val a dir que algun dels reportatges publicats són francament interessants, mireu sinó aquesta incursió realitzada per un pare i un fill: www.forbidden-places.net/urban-exploration-Sabinosa-s-Sanatorium#gal

De tota manera, les sorpreses no van acabar aquí. Llegint els comentaris publicats als webs en vaig trobar alguns escrits per persones que de petits havien estat recloses a la Savinosa i, la veritat, em va canviar la imatge —bastant neutre— que tenia de l’edifici. Sempre havia sentit a dir que havia estat un sanatori per a tuberculosos però va arribar a ser més que això. Durant molts anys va funcionar com una mena d’horfanat dirigit per ments abjectes impregnades de la més rància moral franquista —segons sembla i a jutjar pels comentaris que es poden llegir a la xarxa. Va estar en actiu curiosament fins el 1975. La mort del dictador va ser també la d’aquesta institució. Des de llavors, el debat de què fer amb la Savinosa és un dels temes recorrents a la ciutat. Fins hi tot el Col·legi d’Arquitectes en va organitzar unes jornades fa una anys.

A hores d’ara crec que seria bo documentar tot el que fes falta i fotografiar minuciosament les ruïnes per tal d’assegurar  una memòria gràfica el més completa possible. Després, donat que de l’edifici està en estat ruïnós, crec que una opció sensata seria aterrar-lo, plantar pins i canviar un indret vergonyós per un bon parc des d’on contemplar el mar i recordar valors tant importants com la llibertat, el respecte, la infantesa…

La punta de l'Arrabassada Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada, Tarragona. © RLM

Aquesta opció, a més, permetria a la Diputació deixar de sentir-se còmplice i culpable de la vergonya que transmet l’edifici (suposo que d’aquí arrenca la negativa a deixar-nos entrar amb una càmera). D’altra banda, sense permís per accedir-hi, i amb la intenció de trobar una alternativa digna per la portada de la novel·la, vaig triar un dia ben gris per anar a voltar la tanca de la finca. El resultat final de la foto triada la teniu abaix. El llibre  encara no ha sortit imprès, però val a dir que me’l llegiré amb moltes ganes.

RLM portada Sabinosa.jpg

Afortunades excepcions

diumenge, 27/06/2010

Aquest passat divendres va aparèixer a La Vanguardia un article d’en Xavier Bru de Sala parlant del Priorat en termes francament positius. Val a dir que hi surto citat, així com les meves guies i la feina d’Arola Editors. Em fa l’efecte que l’article  té alguna cosa a veure amb la darrera experiència prioratina de l’autor. Fa uns mesos vaig trucar-lo per demanar-li si voldria escriure el pròleg de la guia A peu per les Comarques de Tarragona. Vol. VI, la darrera que recull els articles que van aparèixer a La Vanguardia, a les pàgines del suplement desaparegut “Vivir en Tarragona”. La guia havia de sortir per Sant Jordi, però l’atabalament de les feines editorials prèvies a aquesta data van aconsellar, finalment, endarrerir la publicació per poder garantir prou temps per revisar-la i acabar-la com cal. Ara  mateix està enllestida, a punt per entrar a màquines i esperem tenir-la a les mans abans de l’agost.

Antic camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura,Falset, Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

La resposta d’en Bru de Sala al meu oferiment va ser immediata, afirmativa, i el text va arribar puntual a les dates previstes. Ens va semblar que una bona manera d’agrair la feina i la seva amabilitat podria ser convidar-lo, precisament, a caminar i a recórrer un dels camins tradicionals recuperats al Priorat, concretament l’antic camí ral de Falset a Gratallops, un dels meus favorits. Amb l’ànim resolutiu que el caracteritza, va acceptar l’oferiment de seguida. Va arribar la data fixada i vam enxampar un dia nuvolat, fred, amb imminent risc de pluja. Vaig pensar “vaja, l’hem ben encertat”, però l'”equip expedicionari” format per l’intrèpid articulista, els dos editors —l’Alfred i el Fèlix—, el Llorenç Brell i jo mateix, vam decidir continuar amb l’excursió prevista. Val a dir que el camí estava preciós, el bosc exhalava frondositat, una fertilitat exagerada.

Antic camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura,Gratallops Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Més endavant però, a meitat de camí, vam trobar un Siurana que baixava ben alegre (de vegades és quasi un simple rajolí). No ens vam acovardir i el vam travessar amb aigua ben a sobre dels genolls. Llavors sí que vaig pensar que aquell bon home no voldria tornar a saber mai més res de nosaltres. Ja havia arribat una mica constipat i, caram! entre l’aigua gelada i el fred que feia… Però el fet és que, segurament gràcies als bons vins de l’August Vicens o al saborós dinar que ens va preparar la Roser Vernet a casa seva, es va acomiadar agraint una jornada, certament, poc convencional. De fet, els meus editors no són gens convencionals i el Priorat tampoc.

Vinyes DOQ Priorat, antic camí ral de Falset a Gratallops, Gratallops Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

A l’article, en Bru de Sala parla de moltes coses (no es pot qüestionar que no hagi trepitjat el terreny) tanmateix, al meu entendre, un dels elements fonamentals és, precisament, l’article en ell mateix. En Bru de Sala és —o a mí m’ho sembla— un dels escassos intel·lectuals, amb dimensió mediàtica, que  sap mirar al sud, que coneix el sud i, quan en parla, d’entrada aconsegueix l’agraïment de molts de nosaltres per fer-nos una mica més “visibles”. Un exemple d’aquesta invisibilitat és el programa de tertúlia “Els matins de Catalunya Radio”, que tan brillantment està conduint Manel Fuentes. Val la pena però, fixar-se d’on provenen els tertulians i les localitzacions geogràfiques a les que habitualment fan referència. Si algun estudiant americà analitzés  el programa com a treball antropològic, podria arribar a la conclusió que les comarques de Tarragona, de l’Ebre i les terres de Lleida són aragoneses, allò que s’anomena la “franja”, potser.

Article de Xavier Bru de Sala “Priorat modélico”

Evocacions càtares entre pastures ripolleses

dijous, 10/06/2010
Sant Marcel de Planés, església romànica  construïda a finals del segle XI, amb una sola nau amb absis i campanar de cadireta Té les teulades de llosa antiga i el seu absis mostra una planta de ferradura o arc molt obert a l'interior.Planoles, Ripollès, Girona

Sant Marcel de Planés, església romànica construïda a finals del segle XI, Planoles, Ripollès © RLM

Seguim treballant en la guia d’excursions que ha d’evocar el mon medieval dels Pirineus catalans que van viure el bons homes, els anomenats càtars, pels seus perseguidors. Es tracta d’una iniciativa impulsada pel Consell Regulador del Camí dels Bons Homes.  No és tracta però, d’una altra ruta de senderisme per etapes sinó d’un conjunt de propostes excursions a peu de mitja jornada o de jornada sencera, algunes fins i tot per fer amb nens, i que abasta un àmbit que va més enllà dels territoris per on passa la ruta clàssica que uneix Berga i Montsegur.

Cim del Pla de Pujals (2.055m ) serra de Montgrony, vista des del vessant est del Pedra Picada, sota, el coll del Remoló,  muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Cim del Pla de Pujals (2.055m ) serra de Montgrony, vista des del vessant est del Pedra Picada; davant, el coll del Remoló; muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Un dels itineraris  transcorre per la muntanya de Nevà, al Ripollès i està relacionat amb el món dels pastors transhumants. A la vall de Toses hi ha noticies històriques de presència càtara i, d’altra banda, es sabut que l’expansió d’aquesta religió herètica—segons l’església catòlica, és clar— va tenir molt a veure amb les rutes transhumants de l’època. Val a dir que la importància de la ramaderia va ser enorme durant aquells segles. Era una de les grans activitats econòmiques del país, no pas però pel plaer de degustar costelletes de corder sinó per raó de la llana, el material bàsic amb que es vestia la immensa majoria d’europeus de llavors.

Acabo de preparar les fotos de la sortida i, mentre es cuina la guia, us faig un tastet (moltes gràcies Xavier per una excursió i una companyia tan agradable).

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès,  muntanya i pasturas de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Marton Jov, pastor rumanès, muntanya de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès,  muntanya i pasturas de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès, muntanya de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Camí ramader del coll de la Bona, muntanya i  plans de Nevà,  senyals d'Itinerània,Toses, Ripollès, Girona

Camí ramader del coll de la Bona, plans de Nevà, senyals de la xarxa de camins Itinerània, Toses, Ripollès © RLM

Sant Cristòfol de Toses, església romànica segle XIToses, Ripollès, Girona

Sant Cristòfol de Toses, església romànica segle XI, Toses, Ripollès © RLM

Campanar de Sant Víctor de Dòrria, església romànica consagrada el segle X (es conserven murs preromànics).Toses, Ripollès, Girona

Campanar de Sant Víctor de Dòrria, Toses, Ripollès © RLM

El passeig i el paisatge

diumenge, 6/06/2010
Passeig de Llevant Cambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig de Llevant, Cambrils, Baix Camp. © RLM

Blog_20100605_imatge_02.jpgCom això dels blogs entenc que és un instrument per compartir, em ve molt de gust de recomanar-vos un autor  que sempre és un plaer llegir i que, a més, tinc el gust de conèixer. De fet, probablement molts l’haureu llegit. Es tracta de Joan Nogué, geògraf i catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona. A més de la bona feina al capdavant de l’Observatori del Paisatge, al meu entendre, el Joan Nogué és una de les veus més lúcides, il·lustrades i clares del pensament sobre paisatge i territori a casa nostra. Destaca no sols per les idees, per les reflexions que fa, sinó també per l’habilitat en transmetre-ho, en comunicar-ho. D’aquesta tasca divulgadora en destaquen els articles publicats a La Vanguardia, especialment al suplement “Culturas”. Pels qui els vulguin llegir o rellegir, va sortir publicat l’any passat un llibre que els recull amb el títol Entre paisajes (Àmbit editorial), que ha estat recentment traduït al italià.

Cambrils, Baix Camp, Tarragona

El pont del passeig que creua la riera de Maspujols, Cambrils, Baix Camp. © RLM

Un dels articles que hi trobareu porta el títol “El arte de pasear” i pels qui ens agrada el fet de caminar resulta especialment interessant. L’autor comença fent notar que viatjar i passejar no és exactament el mateix i destaca precisament l’escassa velocitat com una de les diferències fonamentals. Molt sovint el passeig es fa a peu, amb bicicleta, a cavall,  mitjans que permeten precisament gaudir de ritmes pausats.

Buscant a la història, el Joan Nogué ens explica que l’interès pel passeig va créixer de manera molt destacada a partir de les reflexions de personatges com Jean-Jaques Rousseau (Las ensoñaciones de un paseante solitario, 1776-1778) o Goethe (Werther, 1802) i molt especialment de l’aparició de l’obra El arte de pasear de Karl Gottolb Schelle.

Parc de la LlosaCambrils, Baix Camp, Tarragona

Parc de la Llosa Cambrils, Baix Camp. © RLM

La relació entre la conquesta cultural de la idea de paisatge per part dels europeus i el passeig té una relació més estreta que no pas podríem imaginar. A partir de finals del s. XVIII i inicis del XIX, “el paisatge será más el fruto de un recorrido que de una instantánia, más una experiencia que una cosa o una idea” (p. 36). Aquesta reflexió em sembla fonamental, cabdal. Els pensadors de l’època argumentaven que el paisatge no pot apreciar-se ni descobrir-se sense l’estat d’ànim receptiu que genera el passeig. Així, el passeig esdevé una experiència estètica i una manera d’aprehendre, de capturar, d’abastar el territori, que també pot incloure dosis de denúncia i de crítica social explícita o implícita (p. 39).

Passeig Llevant, al fons les Muntanyes de VandellòsCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig Llevant, al fons les Muntanyes de Vandellòs Cambrils, Baix Camp. © RLM

L’article acaba citant a l’artista i poeta Perejaume amb unes paraules ben evocadores: “con los años, los seres humanos nos hemos perfeccionado como sujetos e instrumentos de camino, como paseantes, en definitiva. Quizás sea verdad, entonces, que es en el camino y actuando como paseantes donde mejor podemos reconocer aquello que nos hace humanos”. (p. 41)

Passeig de Llevant prop de la riera de MaspujolsCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig de Llevant prop de la riera de Maspujols Cambrils, Baix Camp. © RLM

Blog_20100605_imatge_08.jpgAquestes fotografies les vaig fer pel llibre Cambrils, espais per a la calma, d’Arola Editors, amb text de Roser Guasch Bea. Va ser un encàrrec de l’ajuntament que buscava una publicació que parlés dels seus parcs (val a dir que conec pocs alcaldes amb tanta sensibilitat pels llibres i la cultura). Des de l’editorial els vam proposar un llibre que no es centrés en recollir parcs sinó que anés dirigit a subratllar precisament el valor dels espais amb que compta Cambrils per passejar, per gaudir de la calma, els espais per trobar-se amb el paisatge, per retrobar-se amb un mateix.

Cambrils, per exemple, és un municipi de costa on es possible recórrer a peu o en bicicleta absolutament tot el seu litoral —que no és poca cosa—, acompanyat pels horitzons de la Mediterrània i de les muntanyes del Camp. I de tant en tant, bancs que inviten a seure davant el mar. Potser no s’adonem, però acceptar aquesta invitació és un acte profundament cultural.

Passeig marítim de Ponent, platja Horta de Santa MariaCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig marítim de Ponent, platja Horta de Santa Maria Cambrils, Baix Camp. © RLM

Pedra sobre pedra

diumenge, 16/05/2010
Barraca del Jaume de la Cota, pedra seca La Palma Negra Mont-roig del Camp, Baix Camp, Tarragona 2000

Barraca del Jaume de la Cota, La Palma Negra, Mont-roig del Camp, Baix Camp. © RLM

Ni fang, ni morter, ni ciment… pedra sobre pedra, habilitat, enginy i la gravetat com a única aliada. Pedra sobre pedra per bastir marges, bancals, barraques, cabanes, arneres, aljubs, cocons, pous de gel… funcionalitat per sobre de tot. L’arquitectura de la pedra seca ens apropa a un món  humil, d’esforç i voluntats fermes, que ens fascina per la tenacitat i la calidesa que transpira. És un testimoni cabdal de la història del nostre món rural i, a hores d’ara, està convertint-se en un paisatge identitari de primer ordre.

Barraca de pedra seca de la Casera Altafulla, Tarragons, Tarragona 2000

Barraca de pedra seca de la Casera, Altafulla, Tarragonès. © RLM

Blog_20100516_imatge_03.jpgEl 2008 va sortir publicat un petit “gran” llibre amb el títol Pedra seca a les comarques de Tarragona. Patrimoni i paisatge, directament promogut per la Diputació de Tarragona. La publicació és obra de un bon grapat d’estudiosos i apassionats d’aquest món, com la Maria Adserias, el Josep Aragonès, l’August Bernat, la Rosa Canela, el Benjamí Català, el Josep Gironès, l’Antoni López Daufí, el Manel Martínez, el Julio Mateus Borràs, el Josep Olivas, el Roger Pasqual, el Xavier Rebés, el Sergi Saladie, el Miquel Subirats i el Josep Vallès. Vaig tenir el gust de compartir la coordinació amb un bon amic i també geògraf, el Jordi Blay (un dels grans docents amb que compta la Universitat Rovira i Virgili). El disseny del llibre és obra d’un altre apreciat company, el Xavier Gasol, un dissenyador exquisit amb una profunda sensibilitat pel patrimoni. Val a dir que, des de l’àrea de cultura de la Diputació de Tarragona, el suport de la Pilar Casas durant tot el projecte va ser molt valuós (així com la comprensió i benevolència davant els retards…) La publicació es distribueix gratuïtament i es pot sol·licitar per correu electrònic, cultura@dipta.cat, o trucant al 977 23 50 32.

Blog_20100516_imatge_04.jpg

El proper dijous dia 20, a les 20 h, al pati de la Diputació de Tarragona, s’inaugura l’exposició que s’ha originat a partir del llibre i que ha estat concebuda i dirigida pel Xavier Gasol. He treballat amb ell en l’edició gràfica i estic convençut que l’exposició serà un èxit. L’objectiu principal és molt clar, estendre la sensibilitat per aquest patrimoni i pels paisatges que configura.

Barraca de pedra seca al peu de la tossa Gran de Montferri,  Montferri, Alt Camp, Tarragona 2003.02.24

Barraca de pedra seca al peu de la Tossa Gran de Montferri, Montferri, Alt Camp. © RLM

Especialment aquí, als territoris del sud, la pedra seca diu molt de qui som, d’on venim i de que hem estat. Nomes pensar en la quantitat de mans que han aixecat el milers de quilòmetres de murs de pedra seca repartits per les nostres comarques hauria de provocar un respecte reverencial. Aquesta és la nostra “Gran Muralla xinesa”, aixecada per defensar-se d’un enemic terrible: la gana.

Ametllers i vinyes de Mas d'en Gil, DOQ Priorat,  Bellmunt del Priorat, Priorat, Tarragona. 2005.03

Ametllers de Mas d'en Gil, Bellmunt del Priorat, Priorat. © RLM

Per descarregar-se la Invitacio pedra seca

Un haiku “popular i tradicional”

diumenge, 25/04/2010
Festa de l'Encamisada, Sant Antoni,  Falset, Priorat, Tarragona Dies 15 i 16 de gener de 2005

Festa de l'Encamisada, Sant Antoni, Falset, Priorat. © RLM

Permeteu-me, si us plau, apuntar-vos una cirereta més del llibre del Toni Orensanz, una de les històries més condensades i, tanmateix, amb un enorme poder evocador:

—On vas, Josep Maria?

—On vols que vagi… A missa, mecagon Déu!

(Com diu un amic meu, en un haiku, el contingut, la profunditat, la posa el lector)

De diluvis, peixos i estrelles

divendres, 23/04/2010
Juanito Martinez, aguatzil, El Lloar, Priorat, Tarragona 2003.09

Juanito Martínez, agutzil, El Lloar, Priorat. © RLM

Heu sentit parlar de l’aiguat de Safres? no? no em digueu! Si més no, el que sí que coneixeu és el diluvi de paper imprès que arriba cada Sant Jordi. En el cas que algú l’enxampi sense paraigües i volgués trobar un llibre deliciós, ple d’humanitat, un llibre per relligar la nostra història recent, però també per riure ben a gust (a mi em van saltar les llàgrimes), us en diré un d’un tal Toni Orensanz (val, sí, d’acord, és amic meu). A El falsari, l’autor hi aboca un bon grapat de les històries de Falset que pacientment i laboriosa ha recollit durant anys. Personalment, l’obra em fa pensar en Jesús Moncada, no pas per l’estil, prou diferent, sinó per la capacitat que fets absolutament locals prenguin una dimensió universal. El Toni sembla que escrigui com parla —i això és molt difícil—, amb una espontaneïtat vigorosa, familiar, que et guanya per l’estomac.

Una de les històries té a veure precisament amb l’aiguat de Safres, que Javier Rull va explicar al autor. —Oh! va ser més gros que el diluvi universal. Mira si va ploure que els peixos mossegaven les estrelles pensant-se que eren molles de pa—. Cada cop que recordo aquesta imatge…  quina preciositat! Déu meu! Si voleu saber on és Safres però, us caldrà comprar el llibre.