Arxiu de la categoria ‘món rural’

Pessebres molt vius

dijous, 26/12/2013

Captura de pantalla 2013-12-26 a les 9.59.53.jpg“Natalis Solis Invicti, aquest era el nom que rebia a l’antiga Roma la festa del solstici d’hivern, el dia en què celebraven el naixement del sol invicte, del sol que a partir de llavors tornaria a allargar els dies i escurçar les foscors.”

Així comença un nou llibre de la col·lecció Post Festum, d’Arola Editors, dedicat aquest cop al Pessebre Vivent de Sant Guim de la Plana, amb textos de Ferran Baile i fotos d’un tal López-Monné.

En efecte, abans que el Nadal portés aquest nom, ja el festejavem. Els antics romans celebraven el naixement del Sol Invicte (Dies Natalis Solis Invicti), una festivitat associada al naixement del déu Apol·lo com el déu solar Heli. La tradició de fer-se regals també ve de llavors, de les Saturnals, festes vinculades al solstici d’hivern, durant les quals, les famílies es visitaven i compartien regals.

El bisbe siríac Jacob Bar-Salibi, del segle XII, explica l’adopció cristiana d’aquesta festa pagana (com moltes altres). “Era costum pagà el de celebrar el mateix 25 de desembre l’aniversari del sol, durant el qual encenien espelmes en senyal de festivitat. Els cristians també prenien part d’aquestes solemnitats i celebracions. Sembla que quan els doctors de l’Església veieren que aquest festival era del gust dels cristians, decidiren que la veritable celebració del naixement s’hauria de solemnitzar aquell dia”.

Els pessebres vivents van arribar més tard, a l’Edat Mitjana. Tal com explica Baile al llibre, sembla que va ser sant Francesc d’Assís qui va realitzar la primera representació popular del naixement amb persones, la primera escenificació viva del pessebre. A Greccio, en una pobre gruta al mig del bosc, la nit de Nadal del 1223, Francesc d’Assís va oficiar la missa acompanyat del naixement, dotze camperols, un petit burro i un bou. Hi varen assistir la gent del poble i els habitants del castell que portaven torxes enceses.

El Pessebre de Sant Guim de la Plana és, sens dubte, un dels més interessants de Catalunya. Mes que no pas descriure escenes bíbliques (només hi ha el Naixement) el pessebre de Sant Guim gira al voltant de la ruralitat i els antics oficis, molts dels quals han desaparegut. De fet, Sant Guim és un excel·lent exemple de com, un esdeveniment de caire religiós es converteix en una celebració cultural que transcendeix aquesta primera dimensió per convertir-se en una festa reivindicativa d’identitats, en aquest cas, la rural i la segarrenca.

En aquest moments d’involucions democràtiques que estem vivint, no puc deixar de pensar en una de les dificultats més serioses a les que s’ha d’hagut d’enfrontar el pessebre de Sant Guim. A més dels rigors hivernals, el pessebre ha hagut de superar el conflicte amb un alcalde que va intentar prohibir-lo i va arribar a enviar els Mossos d’Esquadra. Es van fer famosos titular a la premsa com ara “Detinguin aquest pessebre!” Per sort, el pessebre vivent és més viu que mai i m’agradaria pensar que aquest llibre pugui ajudar a renovar il·lusions, ben bé com la renovació del Solis Invicti.

El llibre és pot adquirir a Sant Guim durant les representacions del Pessebre Vivent. És possible que encara tardi en arribar a les llibreries però també es pot comprar directament a l’editorial a través del seu web.

 

 

Oliveres i arquitectes

dissabte, 30/11/2013

primavera_estiu_etcetera_blog.jpgAcabo de llegir la novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, i m’ha fet passar unes estones fantàstiques. Quina delícia! (moltes gràcies Sara i Roser per recomanar-me-la).

Els que teniu poca feina i seguiu aquest bloc, ja sabeu que no és pas un espai de crítica literària, no. A més vaig tard. La novel·la es va publicar el 2011. L’obra és sòlida, potent, i a més a més de bona literatura (n’estic segur) l’obra aporta altres elements que a mi em captiven especialment. A l’igual que el llibre Marges, de Roger Vila, del qual en vaig parlar en una entrada anterior, aquesta és literatura creada i pensada des dels espais del sud, literatura que enriqueix mirades, que ajuda a crear-ne de noves sobre uns espais encara massa invisibles. Literatura que conforma nous universos en una part del país on no n’anem sobrats.

La força de l’obra es centra en el relat de la protagonista, una arquitecta de 34 anys, en mig d’una crisi personal, que retorna al poble on va néixer per retrobar-se a si mateixa. La història és ben comuna, però els pensaments i diàlegs interiors de la protagonista la converteixen en extraordinària. El personatge de l’Èlia ens atrapa immediatament, probablement perquè sabem que algun moment o altre ens l’hem creuada pel carrer i només l’atzar ha fet que no compartíssim algun o altre sopar. Tanmateix, a més de la trama, a mi m’ha seduït la descripció del món rural, tant nostre, tant humà, tant normal i, alhora, tant extraordinari. Permeteu-me transcriure un petit fragment que trobo deliciós, de pensaments de la protagonista mentre ajuda al seu pare a collir olives:

… I mira per on, tots aquests milers d’olivers també m’han vist néixer, m’han posat el plat calent a taula i encara m’han pagat la carrera, que no és que sigui barata (…/…) De sobte, no puc evitar que m’envaeixi un respecte profund cap a aquest ésser de gravetat pètria i metabolisme lentíssim. Aquest oliver, i l’altre, i tots els que m’envolten em veuran passar, com han vist passar als meus padrins, i als padrins dels meus padrins. El seu temps es mesura amb una altra escala de l’escalímetre. Les meves circumpstàncies passen a 1:1.000, i les seues a 1:20, potser a 1:5. Per a ells soc un insecte frenètic de temporada. I resulta que jo els ho dec tot i ells no em deuen res de res.

El llenguatge que utilitza, el tractament de la llengua oral i del microdialecte local que hi apareix, al meu entendre, també és un element fonamental de la força d’aquesta novel·la. Com diu el propi personatge: …Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perqué el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no? És un exercici sensacional de diversitat. És un exercici fonamental de dignitat.

La lectura de Primavera, estiu, etcètera ha resultat ser un autèntic regal. Moltes gràcies Èlia, moltes gràcies Marta. Us deixo amb algunes esquitxades del món de la protagonista.

Muntanyes de Prades i reivindicacions eternes

divendres, 8/11/2013

portadadescobrir188-22898.jpgLes Muntanyes de Prades és el territori que ocupa el dossier central del número de novembre de la revista Descobrir Catalunya. Val a dir que vaig acceptar la responsabilitat del reportatge fotogràfic amb una certa por i, a l’hora, amb molt, molt de gust. La temor ve donada perquè sovint és més difícil fotografiar allò que coneixes que no pas un territori desconegut, on la sorpresa ajuda a triar. La proximitat fa més difícil prioritzar, és inevitable. Tanmateix, em venia molt de gust poder mostrar la meva visió d’aquest territori. Som molts els que ens sentim aquestes muntanyes com a nostres, i no pas per una qüestió de propietat, sinó perquè formen part de la nostres vides, dels nostres escenaris vitals, que dirien alguns.

188Dobles2_Página_1.jpg

Descobrir ja havia parlat de les Muntanyes de Prades en altres ocasions, però aquest és el primer cop que els hi dedica el dossier central. Fantàstic! Alhora però, que el dossier arribi després de 182 números pot ser llegit com un indicador del pes d’aquest territori en l’imaginari col·lectiu català. Poquet, hi pesa poquet. I no és per falta de valors, no. Per començar, part d’aquestes muntanyes estan estretament vinculades amb un dels monestirs cistercencs més importants d’Europa, declarat patrimoni Mundial (el dossier dedica un article a parlar del bosc de Poblet). Altres serres envolten Siurana, el darrer reducte musulmà de Catalunya, en mig d’uns escenaris absolutament corprenedors, d’aquells que els anglesos qualifiquen de “dramàtics” (la foto de portada està feta des d’allí).

Fa quasi trenta anys, quan estudiava Geografia a la Universitat, que sento parlar del futur Parc Natural de les Muntanyes de Prades. Pot semblar que en aquest país hi han coses que van una mica massa lentes… o potser el territori no és prou madur, o ja li està bé aquesta situació. En tot cas, el nostre govern continua sense considerar-ho prioritari, malgrat els mil i un estudis realitzats.

Val a dir que la por a perdre capacitat de decisió sobre el propi territori ha frenat bona part de la població local a llençar-se a reclamar el Parc. I no deixa de ser comprensible. Un exagerat biaix biologista en la gestió dels espais naturals por portar a situacions on els habitats se senten estrangers. Sovint s’oblida que la figura del parc natural, en la legislació catalana, és un figura especialment destinada a afavorir el desenvolupament territorial d’àrees rurals. La protecció dels valors de l’indret ha de ser en l’eix de les estratègies, sí, però han d’estar dirigides a fixar població —a atreure’n si es pot— i a millorar-ne la qualitat de vida. Si l’objectiu només és la protecció, hi han altres figures més adients.

Entre les coses que crec que valdria la pena reflexionar sobre el món dels parc hi ha el fet que les figures de director (de parcs naturals o nacionals) siguin càrrecs pràcticament de per vida. Això significa que, si no t’hi entens, has begut oli (tècnics, veïns, institucions local, etc.). Sembla més prudent que aquest tipus de càrrecs de gestió (directors de parcs, de museus, de patronats, de consorcis, etc.) estiguessin associats a un projecte de direcció acotat en el temps. Vuit o deu anys per desenvolupar-los i després, un nou destí, amb nous reptes, nova gent i noves possibilitats. Potser estic equivocat, però em sembla més interessant i, sobretot, més higiènic, més saludable tant pel territori com per les pròpies persones, per evitar-ne, per exemple, l’esclerosi professional.

Sigui com sigui, les Muntanyes de Prades encara no son Parc Natural. Més enllà dels beneficis i inconvenients d’aquesta possibilitat, i ha un fet important que un parc (o alguna altra opció aglutinadora) podria ajudar a aconseguir: consciència, identitat i imatge conjunta. Aquesta encara no existeix, i probablement això té molt a veure amb la feblesa de la seva projecció exterior. Aquestes serres s’estenen dins quatre comarques (Alt Camp, Baix Camp, Conca de Barberà i Priorat) i a cada banda es tendeix a veure només una cara, un vessant. Recorden la faula dels savis cecs i l’elefant? És comprensible, però aquest país necessita visions més àmplies, més ambicioses. Necessitem un servei de globus aerostàtics.  Hi ha bon amic meu que sempre em diu que per evitar capelletes el millor és construir una catedral.

Us deixo amb algunes de les imatge que no van poden sortir en el reportatge.

Capafonts des de la serra Plana. Al davant, el Picorandan i darrera, els Motllats. Muntanyes de Prades.Capafonts, Baix Camp, Tarragona

Capafonts des de la serra Plana. Al davant, el Picorandan i darrera, els Motllats. Muntanyes de Prades.Capafonts, Baix Camp. © RLM

 

Mas de Flassada, vinyes de Torres.Barranc de Vallerdú, serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.Al fons, els vessants del puig d'en Cama.La Selva del Camp, Baix Camp, Tarragona

Mas de Flassada, vinyes de Torres.Barranc de Vallerdú, serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.Al fons, els vessants del puig d'en Cama.La Selva del Camp, Baix Camp. © RLM

 

Les muntanyes de Vandellòs i el Baix Camp.  Vista des de camí vell de Reus a Prades sota el pla de la Mola.Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.L'Albiol, Baix Camp, Tarragona

Les muntanyes de Vandellòs i el Baix Camp. Vista des de camí vell de Reus a Prades sota el pla de la Mola.Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.L'Albiol, Baix Camp. © RLM

 

Vall del riu Brugent. Al fons, la torre d'en Petrol. Muntanyes de Prades.Mont-ral, Alt Camp, Tarragona

Vall del riu Brugent. Al fons, la torre d'en Petrol. Muntanyes de Prades.Mont-ral, Alt Camp. © RLM

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp, Tarragona

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp. © RLM

 

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp, Tarragona

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp. © RLM

 

Mas d'en Carles, serret dels Avencs, barranc de la Baridana, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona2003.04

Mas d'en Carles, serret dels Avencs, barranc de la Baridana, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà. © RLM

 

Centre d'Interpretació d'Art Rupestre Muntanyes de Prades - Montblanc (CIAR).Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona

Centre d'Interpretació d'Art Rupestre Muntanyes de Prades - Montblanc (CIAR).Montblanc, Conca de Barberà. © RLM

 

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat, Tarragona

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat,. © RLM

 

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana, sector esperó de Primavera. Dani Celma a "Se m'acaba la baldufa" 7a.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat, Tarragona

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana, sector esperó de Primavera. Dani Celma a "Se m'acaba la baldufa" 7a.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat. © RLM

 

 

 

 

Elogi de les pedres

dimecres, 11/09/2013

explorar_1_4.jpgAcabo de llegir el llibre Marges, de Roger Vilà, i m’ha encantat (Editorial Barcino, 2013). No havia llegit comentaris a favor o en contra, sols la recomanació d’una bona amiga i ja en tenia prou. És un llibre que parla només d’un petit poble, Margalef, i una mica de la comarca on es troba, el Priorat. No se si això li haurà valgut l’etiqueta d’autor local, però no m’estranyaria. Ves quina bajanada. Com si no ho fossin locals tots els autors (d’un lloc o altre vull dir). Com si la qualitat d’una obra depengués des d’on es publica. En canvi, llegint Marges, la universalitat del missatge és ben palesa (em fa pensar en Jesús Montcada).

El llibre m’ha enamorat per moltes raons, i una és precisament aquesta universalitat. És un llibre poderós. Parla d’introspecció personal, de relació íntima amb l’entorn, de valoració i de respecte pel treball de les anteriors generacions, per exemple.

L’obra descriu uns espais i un univers que em són molt propers, molt familiars. Reconec personatges, reconec indrets i, sobretot, reconec sensacions, sentiments. I tot en una clau interpretativa que comparteixo. I és clar, les sensacions són molt agradables.

A banda d’aquestes sensacions més personals, segons jo ho veig, un dels grans valors de l’obra és la seva contribució a la construcció present del paisatge prioratí i, molt concretament, a la de Margalef i el seu entorn, aquesta part de Montsant, per a molts, encara massa poc coneguda.

És l’art qui crea els paisatges, és a dir, qui construeix una determinada manera de veure i interpretar estèticament i emocionalment el territori; i la literatura ha jugat un gran paper en aquests processos. Abans que arribessin els pintors, van ser els poetes i escriptors de finals del XVIII els que van iniciar el canvi de percepció dels europeus sobre la muntanya, sobre els Alps concretament.

La construcció cultural del paisatge prioratí és quelcom més recent. De fa dos dies podríem dir. I les contribucions literàries —tot i haver-les i de molt interesants—, en conjunt, encara no han jugat el paper que poden arribar a representar. En aquest sentit, val la pena destacar el paper dinamitzador que està jugant a la comarca el Centre Quim Soler de la literatura i el vi i les magnifiques trobades d’escriptors Priorat en persona.

Només per donar més credibilitat als elogis descrits, crec que em sobra el petit apèndix fotogràfic. Les imatges són interessants des d’un punt de vista informatiu, però queden molt lluny d’un text que atrapa, que sedueix. Permeteu-me compartir un bocinet d’aquest text:

“Tot el Priorat és ple de costers escrits, travessats per aquestes línies cal·ligràfiques on les lletres han estat substituïdes per un traç ferm i segur de rocs; saber-hi llegir el que ens han volgut dir, el que hi han deixat gravat, és arribar al moll de l’os del territori, comprendre com eren els qui hi van treballar en altres èpoques.”

Moltes gracies Roger per aquesta preciosa obra. Us deixo amb algunes imatges de marges prioratins i pedra seca.

Poda de vinyes velles a la serra de la Figuera.Jaume Roca, Celler Ficària Vins, DO Montsant.La Figuera, Priorat, Tarragona

© RLM

Vinyes del celler Mas de Sant Rafel.DO Montsant.La Torre de Fontaubella, Priorat, Tarragona

© RLM

Vinya de l'Ermita, celler Alvaro Palacios, DOQ PrioratTorroja, Priorat, Tarragona2004.01

© RLM

Vinyes de coster, llicorella, partida dels Masos d'en Ferrer,DOQ Priorat,Porrera, Priorat, Tarragona2001.11

© RLM

Empeltat de vinyes velles al coster del Riuet, DOQ Priorat,La Vilella Baixa, Priorat, Tarragona2003.02

© RLM

Barranc de les Escomelles, camí del Mas de la Plana del Sebes, costers de llicorella, vinyes del celler Vall Llac, DOQ Priorat, Porrera, Priorat, Tarragona

© RLM

Bancals d'oliveres al barranc del Coll de Manxa, Montsant,La Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

© RLM

Camí del Grau GranLa Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

© RLM

Serrall de les Roques, antic camí ral de Cabacés a Margalef Parc Natural del Montsant.Cabacés, Priorat, Tarragona

© RLM

 

 

Tardor a la Ribagorça (I), turisme per “exploradors”

dilluns, 26/11/2012

Ho vaig comprovar fa un any i, ho he certificat aquest mateix cap de setmana: octubre i novembre és temporada baixa a les valls ribagorçanes. Estem parlant de valls tan conegudes (i concorregudes) com la de Boí, per exemple. La tardor representa, de fet, un parèntesi entre el turisme estival i el turisme de neu. Tot i les evidències, em costa de creure-ho (locals tancats, hotels de vacances, tranquil·litat, molta tranqui·litat…). És precisament ara que aquestes valls es mostren fantàstiques! Les bromes, les primeres neus, les fulles de colors que van encatifant el terra… tot agafa un to sublim, un pel melancòlic, ho reconec, però carregat de bellesa. A mi em sembla que, precisament, aquesta és l’època més pictòrica i més suggerent per entrar en contacte amb el sensacional romànic que guarden aquestes valls. Així ho vam pensar també al Descobrir i el número d’aquest novembre  ha estat dedicat a aquests sensacional territori.

Ves per on, endinsar-se ara en aquestes valls té alguna cosa d’exploració, de descoberta. No serem pioners però…casi. Anar contracorrent té aquests privilegis (i alguna incomoditat, és clar). Abans que entri de ple l’hivern, us deixo amb algunes de les imatges que no van cabre dins el central.

Boires matinals prop del poble de Gotarta.El pont de Suert, Alta Ribagorca, Lleida

Boires matinals prop del poble de Gotarta. El Pont de Suert, Alta Ribagorca. © RLM

La vall de Boi. La Vall de Boi, Alta Ribagorca, Lleida

Boires des de Boí. La Vall de Boi, Alta Ribagorca. © RLM

Vall de la Noguera Ribagorcana.El Pont de Suert, Alta Ribagoca, Lleida

Vall de la Noguera Ribagorcana. El Pont de Suert, Alta Ribagoca. © RLM

Garganta de Obarra, rio de Isabena.Veracruz, La Ribagorza, Huesca

Congost d'Obarra, riu d'Isàbena. La Ribagorça, Osca. © RLM

Ermita de Sant Quirc de Durro, romanica s. XII, Patrimoni de la Humanitat (UNESCO),Vall de Boi, Alta Ribagorca, Lleida

Ermita de Sant Quirc de Durro, s. XII, Patrimoni de la Humanitat (UNESCO), Vall de Boi, Alta Ribagorca. © RLM

Vista de la vall de la Noguera Ribagorcana des de la carretera de Gotarta i Iguerri.El Pont de Suert, Alta Ribagorca, Lleida

La vall de la Noguera Ribagorcana des de la carretera de Gotarta. El Pont de Suert, Alta Ribagorca. © RLM

Salencar de BarrueraLa Vall de Boi, Alta Ribagorca, Lleida

Salencar de Barruera. La Vall de Boi, Alta Ribagorca. © RLM

La vall de la Noguera Ribagorcana des del poble de Gotarta. El Pont de Suert, Alta Ribagorca, Lleida

La vall de la Noguera Ribagorcana des del poble de Gotarta. El Pont de Suert, Alta Ribagorca. © RLM

Priorat i pell… més Priorat que mai

dijous, 20/09/2012

Tinc un bon amic que afirma que la propera revolució important en el món del turisme, de la cultura i de les relacions socials, no vindrà de la tecnologia, sinó que serà “la de la pell”. Sí, la revolució de la pell, de la proximitat, d’allò que no és virtual, que és pot tocar, que és imperfecte però autèntic, que és humà, que és de veritat.

L’evolució de les pràctiques turístiques, les noves tendències, no són sinó un reflex de la nostra evolució com a societat. Ara que segurament tenim centenars d’amics al facebook, de seguidors al Twitter, val la pena pensar quants d’ells estarien disposats a escoltar els teus problemes amb un ampolla de vi sobre la taula, o arreglar el món en una tarda, o riure com a marrecs per qualsevol collonada i… deixar-se anar, deixar-se anar… És temps de recuperar la paraula, la conversa, la tertúlia, la proximitat. Temps de retrobar els sabors de les coses fetes amb il·lusió, amb passió, els petits grans plaers que ja coneixem i que tan feliços ens han fet. En efecte, estic convençut que són molts els que coneixen els secret de la felicitat. A què esperem?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

El Priorat és precisament, un territori de pell, un territori d’intensitats, de duresa i d’autenticitats (pregunteu-ho als cellers de grans personatges que venien a menjar-se’l i han sortit escaldats). Amb l’actual context de crisi, la major part de gent del Priorat té clar que aquí no aterrarà Eurovegas, ni Barcelona World (ni ho volen). Al Priorat no caben les grans operacions, les grans ostentacions. El paisatge cataclismàtic que deia Josep Pla no ho posa fàcil. Els prioratins (nascuts o arrelats) saben que no vindran de fora a salvar-los. S’han de reinventar. I ho fan a partir del que són, del que tenen.

Al Molar, la Roser Vernet, lletraferida de mena i prioratina compromesa fins a la medul·la, regenta el Perxe, un dels allotjaments rurals amb més personalitat del Priorat (la seva). Perxe és també la seu del Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi,  una associació cultural que, d’una bada, recull el fons de l’escriptor Joaquim Soler Ferret i vol fomentar l’estudi i la difusió de la seua obra; i de l’altra, vol ser un espai que vinculi la literatura i el vi, dos realitats, dos passions, que al llarg de la història de la humanitat han tingut molts vincles.

Perxe, residència-casa de pagès i Centre Quim Soler, centre de documentació i activitats entorn de la literatura i el viEl Molar, Priorat, Tarragona

Perxe i Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi. El Molar, Priorat. © RLM

La Roser acaba de llançar una proposta que em sembla fantàstica, excel·lent, vinculada amb el món de la literatura, l’art i la cultura: Priorat, versió original. Us imagineu poder parlar tranquil·lament, per exemple, amb algun dels escriptors que us agraden? És tracta de compartir un cap de setmana al Priorat amb un convidat (un escriptor, un pensador, un artista…), i com a molt 10 persones més. Com diu la proposta, “una estada feta al gust i les ganes de qui convidem, per  enraonar de la seua obra, d’allò que, més ençà o més enllà s’hi relaciona o la caracteritza, i de  tot allò que es vulgui proposar durant l’estada”. La primera convidada, el 5, 6 i 7 d’octubre serà l’escriptora Maria Barbal i ja estan confirmats Sílvia Alcántara (novembre) i Ramon Solsona (desembre). Sensacional.

Prop de Porrera, un dels allotjaments rurals de més prestigi del país, Mas Ardèvol, està a punt de llençar una proposta també molt temptadora. Mas Ardèvol és regentat per la Gemma Peyrí, una altra de les grans dones d’aquesta comarca, pionera en el turisme rural i incansable emprenedora. És ella, per exemple, la impulsora i ànima de la línia de productes cosmètics d’alta qualitat Nina Mas Ardèvol, basats en el vi i les avellanes. Podeu imaginar quelcom més arrelat a la terra?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

En aquest cas, la iniciativa va de vi, de paisatge i també de tertúlies. Amb el nom de Vins Panoràmics és proposa un cap de setmana per descobrir algun dels grans vins que s’elaboren a Porrera de la ma dels propis enòlegs, tot passejant entre vinyes d’alçada i participant en un sopar amb els creadors dels vins. L’estada inclou una passejada amb guia per camins entre vinyes  per contemplar els grans horitzons dels paisatges del vi —que tan identifiquen al Priorat— i conèixer les històries humanes que van transformar la comarca. A mig camí, entre les vinyes, es fa un tast del vi proposat que, per iniciar la sèrie sembla que serà del prestigiós celler Cims de Porrera.

Ambdues propostes respiren coherència, honestedat i sensibilitat. Ambdues persones viuen del turisme, però no el conceben únicament com una activitat econòmica, sinó com una activitat que posa en relació persones, una activitat on la satisfacció d’uns és també la satisfacció dels altres; una activitat que persegueix un objectiu d’una enorme transcendència: intentar ser una miqueta més feliços. Bona sort!

Terra endins, Terra Alta, imatges inèdites

dijous, 6/09/2012

Hem dit adéu a la platja, si més no, a la platja estiuenca i que millor que mirar terra endins i a una comarca on la terra és més terra que en lloc: la Terra Alta.

Fa uns dies que va sortir el número de setembre de la revista Descobrir Catalunya i el reportatge central ha estat dedicat a aquest territori, la Terra Alta, un país que m’impressiona, sempre em captiva i em deixa tocat. Donat que és impossible publicar dins la revista totes les fotos que vam fer, us deixo amb un petit recull de les que no hi van cabre. Així veuen la llum, la llum de les vostres pantalles (i la dels vostres ulls) i prenen vida. Gràcies.

 

Ara sí! Ja ha sortit la guia del Priorat

dijous, 12/07/2012

Ja tenim a les mans la guia A peu pel Priorat del vi i l’oli, una nova guia de la col·lecció “De ferradura, guies per a caminants curiosos”, que publica Arola Editors. De fet, no és un primícia. Se m’ha avançat a explicar-ho pel Facebook el meu bon amic José Luís Ordovás, l’autor de la georeferenciació de les excursions, els tracks per a GPS.

Fa temps que vaig publicant entrades que tenen a veure amb el Priorat, els seus camins tradicional i el projecte que hem dut a terme aquests darrers anys, per exemple: “Beu vi que l’aigua espatlla els camins”. També sobre les amenaces que els afecten, com és el cas del motorisme il·legal de muntanya o sobre el recent mapa excursionista. Concretament, sobre la guia, vaig parlar-ne el passat Sant Jordi, avisant que finalment ens caldria esperar una mica més per veure-la en paper. Llavors vaig destacar el magnífic pròleg que ens ha regalat l’Eduard Punset i vaig a penjar un pdf amb la primera part de la guia, per si algú tenia ganes de donar-li un cop ull  (pots descarregar-lo clicant AQUÍ).

D’altra banda, temps enrere, a través d’aquest blog vam fer una crida a voluntaris que volguessin comprovar els recorreguts. La resposta va ser fantàstica. Moltes gràcies un altre cop. En pocs dies rebreu un exemplar de la guia com a mostra del nostre agraïment. Esperem que us agradi.

No crec que sigui prudent atabalar gaire més sobre aquesta guia, però sí voldriem tornar a donar les  gràcies a tothom qui ha participat (que són molts) i especialment al David Esteller, veritable ànima de la guia i de tantes altres coses al Priorat. Nosaltres, els autors, el Toni Orensaz i jo mateix estem molt satisfets (i això no és gens senzill). L’editorial ha fet una bona feina.

Estem treballant per presentar-la al setembre al Priorat (amb passejada inclosa pels qui ho vulguin) i al Centre de Lectura de Reus. Us deixo amb el text que apareix a la contracoberta (la darrera frase té avui més sentit que mai si pensem en les noticies que porten els diaris):

Al Priorat els camins tenen gust de vi i d’oli. Els empedrats, polits a força de ferradures i d’espardenyes, encara guarden el so de les mules, els renecs dels traginers, els salms dels cartoixans, les cançons de les mosses… Aquest és un territori ric en camins i en històries. Aquesta guia vol precisament explicar alguns d’aquests relats i ajudar a entendre i fruir a peu del Priorat que ha arribat fins els nostres dies.

Tenim l’esperança que, quan tasteu un vi d’aquesta terra i escampeu damunt el pa torrat un bon raig del seu oli, ho acompanyeu amb els records dels camins prioratins i degusteu també porcions del paisatge d’aquest bocí de mon. De fet, això no és una guia. Voldríem que fos un manual per ser una mica més feliços.

Portada_punset.jpg

Boscos amagats

dilluns, 21/11/2011
Capcelera de la vall de Toran, camí de Liat per les gorges d'Ermèr, GR 211Canejan, Val d'Aran, Lleida

Capcelera de la vall de Toran, camí de Liat per les gorges d'Ermèr, Val d'Aran. © RLM

Quins són els boscos més valuosos de Catalunya? El passat dia 15 de novembre és va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans la Xarxa de Boscos Singulars de Catalunya. L’estudi ha estat coordinat pel prestigiós CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), per encàrrec de la Generalitat de Catalunya. Han estat inventariats un total de 292 boscos singulars a partir de criteris com la poca intervenció humana, l’existència d’espècies rares protegides o amenaçades, l’interès sociocultural i educatiu que puguin tenir, o bé  la gestió modèlica que s’hi du a terme. La informació  d’aquest estudi, sens dubte, serà molt útil i molt valuosa tant per la comunitat científica, com pels gestors d’espai forestals i d’espais naturals protegits.

Boscos de la vessant nord del Matagalls vists des de la Creu.
Viladrau, Osona, Barcelona
1994

Boscos de la vessant nord del Matagalls des de la Creu, Osona. © RLM

Al web del projecte s’hi pot trobar informació de l’estudi, la metodologia, la manera de participar-hi però, en canvi, enlloc és pot trobar quins són aquests boscos, és a dir, el llistat dels espais inventariats. El Josep Gordi, un geògraf enamorat dels boscos, es fa ressó al seu blog de la presentació de l’inventari i comenta que, en general, hi han importants reticències per part dels impulsors d’aquests tipus d’estudis per facilitar les dades a la societat. Aquesta prevenció sol justificar-se adduint els possibles impactes negatius que es podrien ocasionar sobre els ecosistemes forestals.

Puc entendre aquestes reticències. Jo mateix les he tingut i les continuo tenint a l’hora d’impulsar la recuperació d’un antic camí (se perfectament que es converteix en un reclam per molts motoristes, malgrat la il·legalitat de circular-hi), i fins i tot existeix algun indret tant fràgil i indefens que he considerat més prudent no divulgar-lo. Ara bé, personalment he arribat a la conclusió que només difonent el valor de les coses serem capaços de preservar-les. La incultura, la barbàrie o la banalitat, només es combaten amb cultura, civilització i passió.

Rouredes als voltants de Solanell, des del camí de Sendes a Solanell,
Montferrer i Castellbó, Alt Urgell, Lleida

Rouredes als voltants de Solanell, Alt Urgell. © RLM

Entenc el dilema entre difondre i protegir. Entenc que cal valorar cada cas, entenc la prudència, les excepcions i no m’estic referint a aquest estudi en concret perquè encara el desconec. De tota manera, tot el que soni a reservar dades, a amagar coneixement, em resulta, com a mínim, qüestionable (a banda de poc realista). Em fa pensar en aquella famosa frase de “tot pel poble però sense el poble”, la qual em sembla, a hores d’ara, una estratègia per mantenir privilegis per part dels consideren que la societat és immadura i que han de ser ells els qui la condueixin pel bon camí. És un fet que tots els estaments de professionals que tenen a veure amb l’estudi i gestió del patrimoni pateixen i patim el perill, la temptació d’establir vedats només per entesos, només per iniciats.

El bosc de la Grevolosa (el nom ve del català boix grèvol, "grèvol" en castellà (Ilex aquifolium) es troba en una vall de la serra dels Llancers, del Prepirineu català, entre les serres de Curull, San Miguel i Cabrera i al sud del cim de Puigsacalm (1515 m), en el massís de Collsacabra. El bosc, d'unes poques hectàrees i a una altitud mitjana d'1.000 metres, posseeix un gran nombre de fajos centenaris d'una grandària que aconsegueix els quaranta metres d'altura gràcies al microclima i a l'aïllament de la tancada vall. Es tracta d'un lloc recòndit, al que només es pot accedir a peu des del nord per la collada de Bracons, venint de Sant Andreu de la Vola o de Joanetes, o pel sud, des de la ermita de Sant Nazario (documentada des de 1382, d'estil barroc), a la qual s'accedeix per una sendera des de Sant Andreu de la Vola.
Sant Pere de Torelló, Osona, BarcelonaEl bosc pertany actualment al PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya) serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt i Savassona.

El bosc de la Grevolosa, Osona. © RLM

Estic convençut que la voluntat d’aquest estudi i la dels seus impulsors va per una altra banda i aviat podrà servir per augmentar la sensibilitat social vers el nostre patrimoni forestal. Respecte al dilema de la protecció dels boscos més valuosos, estic molt d’acord amb el que apunta en Josep Gordi  quan afirma que la qüestió clau és cóm es regula la circulació motoritzada pels espais naturals. “Si per arribar a un bosc calgués caminar entre una i dues hores, i només s’hi pogués arribar a peu, no hi hauria mai cap problema de massificació ni impactes sobre l’ecosistema”. A peu, les muntanyes i els nostres boscos es fan més grans, immensos!

Salt d'aigua a la vall de ToranCanejan, Val d'Aran, Lleida

Vall de Toran, Val d'Aran. © RLM

Com recuperar l’essència del territori

dijous, 30/06/2011
En primer terme la muntanya Blanca, darrera el Cabrafiga i, al fons, les muntanyes de Vandellòs. Vista des de l'ermita de la Mare de Déu de la Roca. Mont-roig del Camp, Baix Camp, Tarragona

Horitzons des de l'ermita de la Mare de Déu de la Roca. Mont-roig del Camp, Baix Camp. En primer terme la muntanya Blanca, darrera el Cabrafiga i, al fons, les muntanyes de Vandellòs. © RLM

Ahir vaig sentir una entrevista al president Jordi Pujol a Catalunya Ràdio mentre conduïa cap a la val d’Aran, cap a Les, a fotografiar per Descobrir Catalunya la plantada del Haro que es cremarà el Sant Joan de l’any vinent (una festa encisadora, per cert). La música de l’ex-president sona bé. Sempre ha estat un bon músic. Fer país, treballar, anar per feina, deixar-se de romanços…Ara bé, quan va haver de posar lletra als romanços, la cosa va agafar un altre to. Menystenint absolutament als qui discrepen d’alló que ell pensa, va escandalitzar-se que una central eòlica hagués tardat 10 anys en obtenir permisos degut a l’oposició dels ciutadans. Déu meu! que insolidaris aquesta gent que només pensa en el seu paisatge i no en les necessitats del país, va arribar a deixar entendre. És clar, les serres de l’Ebre no son Queralb, ni Núria, ni Montserrat… Calen sacrificis pel país i, si això significa industrialitzar tot el conjunt dels horitzons del sud, que hi farem, oi?

Sembla que oblidem amb extrema facilitat la importància que te el paisatge en la identitat de les persones i, sobre tot, en la seva auto estima. I sense auto estima no hi ha desenvolupament possible, ni individual ni col·lectiu. Probablement estic equivocat però, de vegades, penso que al país ja li va bé tenir un pati del darrera amb gent resignada, depenent de subvencions, de cementiris com a únic futur possible, disposats a vendre’s el seu paisatge, un dels darrers recursos que els queda, encara que això sigui pa per avui i ….

Ah! hi han altres models d’implantació d’energies renovables que no impliquen acabar amb els paisatges de mig país, com ha demostrat un estat tan seriós com Alemanya on, aproximadament el 80 % de la potència energètica renovable està instal·lada en zones urbanes, exactament al revés del que succeïx a casa nostra. A més, ningú no parla de com afectarà això a l’activitat turística que s’ha anat desenvolupant en aquest territoris i que tant ha costat d’arrelar. Tota activitat té repercussions, també negatives, i l’energia eòlica no es una excepció.

Parlant de territori i d’identitats, demà divendres es presenta a Barcelona l’estudi Recuperar, com revitalitzar l’essència del territori, impulsat per l’Institut del Territori (IdT) i el CADS, a partir de les 10.00 h al Museu M. Colet (c. Buenos Aires, 56-58 de Barcelona). A l’acte hi participen Eliseu Climent, portaveu de l’IdT, Ramon Arribas, director del CADS, i Xavier Basora i Xavier Sabater, coautors de l’estudi socis d’X3 Estudis Ambientals. A mi m’han convidat a donar una ponència sobre quins elements del territori recuperar i per a què. Segur que els camins antics hi apareixeran en un moment o un altre. L’acte clourà amb una taula rodona sobre algunes bones pràctiques en la recuperació del patrimoni natural i cultura a casa nostra: el cas dels boscos de ribera, les varietat agrícoles locals, els Camins Vius i l’Escola de Pastors.

Camps d'arròs innundats al delta de l'Ebre. Al fons, la serra de Montsià. Amposta, Montsià, Tarragona 2001.12

Arrossar al delta de l'Ebre amb la serra de Montsià al fons. © RLM

Es poden consultar i descarregar les intervencions aquí.