Arxiu de la categoria ‘paisatges’

Tardor a la Ribagorça (II), tardor al Parc Nacional

dijous, 29/11/2012

Uau! com estava la vall de Sant Nicolau. Durant la preparació del dossier central  del número de novembre de la revista Descobrir Catalunya, dedicat a la Ribagorça, vam poder dedicar una escapada a l’interior del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. No teníem gaire temps, però vam arribar-nos fins l’estany Redó, al costat del Portarró d’Espot. Feia molts, molts anys que no hi havia tornat i vaig  recordar moments molt intensos de la meva descoberta adolescent del Pirineu. Passejar per aquests escenaris sempre és una meravella. És una natura potent, salvatge, amb força i caràcter. A més però, fer-ho acompanyat d’un bon amic que, és guia interpretador del Parc, és un privilegi. Ho reconec.

 

Tardor a la Ribagorça (I), turisme per “exploradors”

dilluns, 26/11/2012

Ho vaig comprovar fa un any i, ho he certificat aquest mateix cap de setmana: octubre i novembre és temporada baixa a les valls ribagorçanes. Estem parlant de valls tan conegudes (i concorregudes) com la de Boí, per exemple. La tardor representa, de fet, un parèntesi entre el turisme estival i el turisme de neu. Tot i les evidències, em costa de creure-ho (locals tancats, hotels de vacances, tranquil·litat, molta tranqui·litat…). És precisament ara que aquestes valls es mostren fantàstiques! Les bromes, les primeres neus, les fulles de colors que van encatifant el terra… tot agafa un to sublim, un pel melancòlic, ho reconec, però carregat de bellesa. A mi em sembla que, precisament, aquesta és l’època més pictòrica i més suggerent per entrar en contacte amb el sensacional romànic que guarden aquestes valls. Així ho vam pensar també al Descobrir i el número d’aquest novembre  ha estat dedicat a aquests sensacional territori.

Ves per on, endinsar-se ara en aquestes valls té alguna cosa d’exploració, de descoberta. No serem pioners però…casi. Anar contracorrent té aquests privilegis (i alguna incomoditat, és clar). Abans que entri de ple l’hivern, us deixo amb algunes de les imatges que no van cabre dins el central.

Boires matinals prop del poble de Gotarta.El pont de Suert, Alta Ribagorca, Lleida

Boires matinals prop del poble de Gotarta. El Pont de Suert, Alta Ribagorca. © RLM

La vall de Boi. La Vall de Boi, Alta Ribagorca, Lleida

Boires des de Boí. La Vall de Boi, Alta Ribagorca. © RLM

Vall de la Noguera Ribagorcana.El Pont de Suert, Alta Ribagoca, Lleida

Vall de la Noguera Ribagorcana. El Pont de Suert, Alta Ribagoca. © RLM

Garganta de Obarra, rio de Isabena.Veracruz, La Ribagorza, Huesca

Congost d'Obarra, riu d'Isàbena. La Ribagorça, Osca. © RLM

Ermita de Sant Quirc de Durro, romanica s. XII, Patrimoni de la Humanitat (UNESCO),Vall de Boi, Alta Ribagorca, Lleida

Ermita de Sant Quirc de Durro, s. XII, Patrimoni de la Humanitat (UNESCO), Vall de Boi, Alta Ribagorca. © RLM

Vista de la vall de la Noguera Ribagorcana des de la carretera de Gotarta i Iguerri.El Pont de Suert, Alta Ribagorca, Lleida

La vall de la Noguera Ribagorcana des de la carretera de Gotarta. El Pont de Suert, Alta Ribagorca. © RLM

Salencar de BarrueraLa Vall de Boi, Alta Ribagorca, Lleida

Salencar de Barruera. La Vall de Boi, Alta Ribagorca. © RLM

La vall de la Noguera Ribagorcana des del poble de Gotarta. El Pont de Suert, Alta Ribagorca, Lleida

La vall de la Noguera Ribagorcana des del poble de Gotarta. El Pont de Suert, Alta Ribagorca. © RLM

Priorat i pell… més Priorat que mai

dijous, 20/09/2012

Tinc un bon amic que afirma que la propera revolució important en el món del turisme, de la cultura i de les relacions socials, no vindrà de la tecnologia, sinó que serà “la de la pell”. Sí, la revolució de la pell, de la proximitat, d’allò que no és virtual, que és pot tocar, que és imperfecte però autèntic, que és humà, que és de veritat.

L’evolució de les pràctiques turístiques, les noves tendències, no són sinó un reflex de la nostra evolució com a societat. Ara que segurament tenim centenars d’amics al facebook, de seguidors al Twitter, val la pena pensar quants d’ells estarien disposats a escoltar els teus problemes amb un ampolla de vi sobre la taula, o arreglar el món en una tarda, o riure com a marrecs per qualsevol collonada i… deixar-se anar, deixar-se anar… És temps de recuperar la paraula, la conversa, la tertúlia, la proximitat. Temps de retrobar els sabors de les coses fetes amb il·lusió, amb passió, els petits grans plaers que ja coneixem i que tan feliços ens han fet. En efecte, estic convençut que són molts els que coneixen els secret de la felicitat. A què esperem?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

El Priorat és precisament, un territori de pell, un territori d’intensitats, de duresa i d’autenticitats (pregunteu-ho als cellers de grans personatges que venien a menjar-se’l i han sortit escaldats). Amb l’actual context de crisi, la major part de gent del Priorat té clar que aquí no aterrarà Eurovegas, ni Barcelona World (ni ho volen). Al Priorat no caben les grans operacions, les grans ostentacions. El paisatge cataclismàtic que deia Josep Pla no ho posa fàcil. Els prioratins (nascuts o arrelats) saben que no vindran de fora a salvar-los. S’han de reinventar. I ho fan a partir del que són, del que tenen.

Al Molar, la Roser Vernet, lletraferida de mena i prioratina compromesa fins a la medul·la, regenta el Perxe, un dels allotjaments rurals amb més personalitat del Priorat (la seva). Perxe és també la seu del Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi,  una associació cultural que, d’una bada, recull el fons de l’escriptor Joaquim Soler Ferret i vol fomentar l’estudi i la difusió de la seua obra; i de l’altra, vol ser un espai que vinculi la literatura i el vi, dos realitats, dos passions, que al llarg de la història de la humanitat han tingut molts vincles.

Perxe, residència-casa de pagès i Centre Quim Soler, centre de documentació i activitats entorn de la literatura i el viEl Molar, Priorat, Tarragona

Perxe i Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi. El Molar, Priorat. © RLM

La Roser acaba de llançar una proposta que em sembla fantàstica, excel·lent, vinculada amb el món de la literatura, l’art i la cultura: Priorat, versió original. Us imagineu poder parlar tranquil·lament, per exemple, amb algun dels escriptors que us agraden? És tracta de compartir un cap de setmana al Priorat amb un convidat (un escriptor, un pensador, un artista…), i com a molt 10 persones més. Com diu la proposta, “una estada feta al gust i les ganes de qui convidem, per  enraonar de la seua obra, d’allò que, més ençà o més enllà s’hi relaciona o la caracteritza, i de  tot allò que es vulgui proposar durant l’estada”. La primera convidada, el 5, 6 i 7 d’octubre serà l’escriptora Maria Barbal i ja estan confirmats Sílvia Alcántara (novembre) i Ramon Solsona (desembre). Sensacional.

Prop de Porrera, un dels allotjaments rurals de més prestigi del país, Mas Ardèvol, està a punt de llençar una proposta també molt temptadora. Mas Ardèvol és regentat per la Gemma Peyrí, una altra de les grans dones d’aquesta comarca, pionera en el turisme rural i incansable emprenedora. És ella, per exemple, la impulsora i ànima de la línia de productes cosmètics d’alta qualitat Nina Mas Ardèvol, basats en el vi i les avellanes. Podeu imaginar quelcom més arrelat a la terra?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

En aquest cas, la iniciativa va de vi, de paisatge i també de tertúlies. Amb el nom de Vins Panoràmics és proposa un cap de setmana per descobrir algun dels grans vins que s’elaboren a Porrera de la ma dels propis enòlegs, tot passejant entre vinyes d’alçada i participant en un sopar amb els creadors dels vins. L’estada inclou una passejada amb guia per camins entre vinyes  per contemplar els grans horitzons dels paisatges del vi —que tan identifiquen al Priorat— i conèixer les històries humanes que van transformar la comarca. A mig camí, entre les vinyes, es fa un tast del vi proposat que, per iniciar la sèrie sembla que serà del prestigiós celler Cims de Porrera.

Ambdues propostes respiren coherència, honestedat i sensibilitat. Ambdues persones viuen del turisme, però no el conceben únicament com una activitat econòmica, sinó com una activitat que posa en relació persones, una activitat on la satisfacció d’uns és també la satisfacció dels altres; una activitat que persegueix un objectiu d’una enorme transcendència: intentar ser una miqueta més feliços. Bona sort!

Terra endins, Terra Alta, imatges inèdites

dijous, 6/09/2012

Hem dit adéu a la platja, si més no, a la platja estiuenca i que millor que mirar terra endins i a una comarca on la terra és més terra que en lloc: la Terra Alta.

Fa uns dies que va sortir el número de setembre de la revista Descobrir Catalunya i el reportatge central ha estat dedicat a aquest territori, la Terra Alta, un país que m’impressiona, sempre em captiva i em deixa tocat. Donat que és impossible publicar dins la revista totes les fotos que vam fer, us deixo amb un petit recull de les que no hi van cabre. Així veuen la llum, la llum de les vostres pantalles (i la dels vostres ulls) i prenen vida. Gràcies.

 

Ara sí! Ja ha sortit la guia del Priorat

dijous, 12/07/2012

Ja tenim a les mans la guia A peu pel Priorat del vi i l’oli, una nova guia de la col·lecció “De ferradura, guies per a caminants curiosos”, que publica Arola Editors. De fet, no és un primícia. Se m’ha avançat a explicar-ho pel Facebook el meu bon amic José Luís Ordovás, l’autor de la georeferenciació de les excursions, els tracks per a GPS.

Fa temps que vaig publicant entrades que tenen a veure amb el Priorat, els seus camins tradicional i el projecte que hem dut a terme aquests darrers anys, per exemple: “Beu vi que l’aigua espatlla els camins”. També sobre les amenaces que els afecten, com és el cas del motorisme il·legal de muntanya o sobre el recent mapa excursionista. Concretament, sobre la guia, vaig parlar-ne el passat Sant Jordi, avisant que finalment ens caldria esperar una mica més per veure-la en paper. Llavors vaig destacar el magnífic pròleg que ens ha regalat l’Eduard Punset i vaig a penjar un pdf amb la primera part de la guia, per si algú tenia ganes de donar-li un cop ull  (pots descarregar-lo clicant AQUÍ).

D’altra banda, temps enrere, a través d’aquest blog vam fer una crida a voluntaris que volguessin comprovar els recorreguts. La resposta va ser fantàstica. Moltes gràcies un altre cop. En pocs dies rebreu un exemplar de la guia com a mostra del nostre agraïment. Esperem que us agradi.

No crec que sigui prudent atabalar gaire més sobre aquesta guia, però sí voldriem tornar a donar les  gràcies a tothom qui ha participat (que són molts) i especialment al David Esteller, veritable ànima de la guia i de tantes altres coses al Priorat. Nosaltres, els autors, el Toni Orensaz i jo mateix estem molt satisfets (i això no és gens senzill). L’editorial ha fet una bona feina.

Estem treballant per presentar-la al setembre al Priorat (amb passejada inclosa pels qui ho vulguin) i al Centre de Lectura de Reus. Us deixo amb el text que apareix a la contracoberta (la darrera frase té avui més sentit que mai si pensem en les noticies que porten els diaris):

Al Priorat els camins tenen gust de vi i d’oli. Els empedrats, polits a força de ferradures i d’espardenyes, encara guarden el so de les mules, els renecs dels traginers, els salms dels cartoixans, les cançons de les mosses… Aquest és un territori ric en camins i en històries. Aquesta guia vol precisament explicar alguns d’aquests relats i ajudar a entendre i fruir a peu del Priorat que ha arribat fins els nostres dies.

Tenim l’esperança que, quan tasteu un vi d’aquesta terra i escampeu damunt el pa torrat un bon raig del seu oli, ho acompanyeu amb els records dels camins prioratins i degusteu també porcions del paisatge d’aquest bocí de mon. De fet, això no és una guia. Voldríem que fos un manual per ser una mica més feliços.

Portada_punset.jpg

Sang, vent i paisatges

dissabte, 7/07/2012

La Terra Alta, els nous emprenedors, les brigades internacionals a la Batalla de l’Ebre, els lluitadors per la memòria, aquests són alguns dels aspectes que recollirà el dossier central de la revista Descobrir Catalunya en el número del proper setembre. Fa pocs dies que vaig acabar les sessions fotogràfiques i els records són frescos, intensos, molt intensos i també contradictoris. Aquest número de la revista promet. Aquesta terra no deixa indiferent, la seva gent tampoc.

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a BotHorta, Terra Alta, Tarragona

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a Bot. Horta, Terra Alta. © RLM

Reconec que m’ha costat tornar a la Terra Alta. Per a mi era la terra dels grans horitzons agraris. La vista davallava dels dels Ports i s’estenia, serena, antiga, com fa centenars d’anys, dins les planes i turons de l’Aragó, sense aturador, fins a trobar les muntanyes del Pirineu. Sovint pensava que aquesta serenor contrastava amb l’horror i la tragèdia que aquestes terres havien viscut durant la Guerra Civil. M’agradava creure que aquesta serenor havia de ser balsàmica, que podria ajudar a tancar ferides…

La nostra visió estètica i emocional del territori —és a dir, allò que en diem paisatge— sempre és personal i subjectiva, si bé la compartim més o menys amb els altres (i això ens fa especialment feliços). És evident que allí on jo veia serenor, bellesa, identitat agrària, altres veien desesperança, improductivitat, emigració, o res. Un passat ple privacions, i amb la tragèdia de la Guerra Civil amarant-ho tot, no facilita precisament la generació de paisatges. La connotació estètica dels territoris és fruit de la cultura. Les societats més cultes generen visions —paisatges— més riques, més complexes i les doten d’un major valor identitari. És quan el paisatge es converteix en part de la nostra identitat que serveix per saber qui som, per enfrontar-se als canvis, al futur sabent on tenim els peus, sabent millor discernir entre allò que és essencial del que no ho es tant, o directament del que és banal.

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Bona part del paisatge d’aquesta comarca s’ha transformat de manera dràstica recentment. Passejar en cotxe per la carretera que uneix la Fatarella amb Vilalba dels Arcs, sota els enormes aerogeneradors, és una experiència impressionant, molt interessant, molt recomanable.

Reconec que m’encanten aquestes bèsties de 120 m  (tot i que arriben a fer una mica de por). Gegants blancs que es retallen sovint en un blau immens, cadenciosos, imperturbables, indiferents al que passa sota els seus peus, amb la mirada posada en l’horitzó, esperant ansiosos que el vent els doni vida. M’agrada veure’ls entre vinyes, ametllers o oliveres, com si d’una altra plantació es tractés. Un nombre reduït em semblen molt atractius, tanmateix, a la Terra Alta, a un parc el segueix un altre, i un altre i un altre … La seva dimensió és extraordinària (l’edifici més alt de Tarragona fa la meitat d’alçada) i seu número és tal que aquell paisatge obert, generòs, ple de matisos, ple d’humanitats antigues, ha desaparegut. Els molins xuclen totes les mirades. Ara el paisatge són ells.

Central eòlica de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Central eòlica de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. Al fons, els Ports. © RLM

Els nostres governants consideren inevitable sacrificar tots els horitzons (i dic tots sense exagerar gaire) del sud de Catalunya en pro de l’obtenció d’energia eòlica. Però, si us plau, que no ho venguin com ecologisme. El paradigma que hi ha al darrera del model d’implantació que hem triat segueix sent el mateix de sempre: produir més per gastar més, per fer més negoci, per continuar afavorint les grans empreses productores d’energia i els seus monopolis. Seguim sense voler entendre que el món ha canviat. Crec fermament que hem d’acabar tancant les nuclears el més aviat possible, crec en les energies renovables, però seguim sense posar l’accent en la reducció del consum d’energia.

A hores d’ara estem en camí de sacrificar els paisatges d’un terç del país—i una part de la seva identitat— per tal que les botigues continuïn tenint les portes obertes tot l’any, per gelar-nos de fred en els cinemes durant l’estiu o anant amb màniga curta a l’hivern, per il·luminar mig univers durant la nit i quedar-nos sense estels, per continuar dissenyant edificis sense ventilació natural on siguin imprescindibles els aires condicionats, per obrir les  finestres dels instituts a l’hivern quan la calefacció es fa insuportable, etc., etc. Però això és el sud. Sacrificarem paisatges abans d’haver-los pogut valorar. Un altre cop, sembla que arribem tard. És veritat que la misèria només engendra misèria…

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Els incomptables aerogenerados de la Terra Alta no deixen de semblar-me (potser només a mi) desenes i desenes de piques verticals clavades en la mil·lenària horitzontalitat ferida del seu paisatge. No puc evitar pensar que a aquest territori encara no li ha arribat la pau, que les ferides continuen obertes. Les identitats han de ser molt fràgils si el territori només és vist com un recurs  productiu.

Un exemple: l’indret conegut com Quatre Camins, davant Vilalba dels Arcs, va ser el trist escenari d’un dels episodis més terribles i dramàtics que van tenir lloc durant la Batalla del Ebre. L’assalt de la punta Targa (un simple turonet) per part de les tropes franquistes del Terç de Montserrat va ser absolutament esgarrifós. El terra encara ha d’estar amarat de sang. Això però, no ha estat cap impediment per instal·lar-hi a tocar dos aerogeneradors. Em sembla una trista mostra de menyspreu, del nivell moral de la nostra societat i dels nostres governants, una imprudència històrica greu, una mostra també de la miopia davant un patrimoni, el de la Guerra Civil, d’abast internacional.

Llibres i paisatges prioratins a poc a poc

dilluns, 23/04/2012

Bon Sant Jordi, bons llibres i bon paisatge!

Ens hagués agradat poder compartir aquest dia amb la guia d’Arola Editors A peu per camins del Priorat a les mans, finalment publicada. Però… Sant Jordi, el cavall, el drac, la princesa… tots han acabat ensopegant i amuntegant-se i, malgrat que la guia ja està llesta, no ha estat possible imprimir-la amb condicions (sí, ja se que sovint fai elogi de la lentitud però he de confessar que aquesta vegada m’hagués agradat disposar d’una mica més de velocitat).

De tota manera, també és veritat que em fa pànic a córrer davant de Sant Jordi, i no és per cap esperit de drac que pugui tenir, sinó per les patinades que es poden fer quan es va massa embalat. Tanmateix però, al Toni Orensanz i a mi ens sap greu no tenir encara la guia per poder-la compartir amb tota la gent que ens ha ajudat, els qui ens han explicat històries, els qui han reobert camins, els qui ens han prepart els mapes i tracks, els qui ens han deixat precioses fotografies antigues o els que “intrèpidament” es van oferir voluntaris per a provar els itineraris.

Res. Ens caldrà esperar algunes setmanes més (espero que poques). Mentre tant, no hem pogut estar de penjar un bon fragment de la guia per celebrar aquest dia de llibres amb tots vosaltres. Així podreu llegir el fantàstic pròleg que ens ha fet l’Eduard Punset. De veritat, molt bo. Desitgem que to plegat us agradi aquest avançament en primícia (podeu descarregar-lo AQUÍ)

Camí del grau del Rebull.Xarxa de Camins del PrioratLa Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

Camí del grau del Rebull. Xarxa de Camins del Priorat. La Bisbal de Falset, Priorat. © RLM

També avança lentament, però constant, el procés per presentar la candidatura del Priorat per ser declarat paisatge cultural patrimoni de la Humanitat. Fa uns dies vam tenir la bona notícia que el Parlament de Catalunya ha donat el seu suport a la candidatura. Aquest és un dels actes que no formen part dels requeriments oficials exigits per la UNESCO però que tenen una considerable importància simbòlica. Podeu consultar el text integre AQUÍ. Està molt bé. Ara però, ens caldran compromisos reals —a banda dels simbòlics— de part dels nostres polítics.

Pel Priorat, per tal que aquest territori tan singular i difícil pugui tirar endavant aquest gran projecte, necessitarà de totes les aliances possibles. No se m’acut un projecte millor, més positiu, més optimista, més aglutinador i carregat de futur pel Priorat que aquesta candidatura a paisatge cultural patrimoni de la Humanitat. Aquest no és però un projecte comarcal, sinó un projecte realment de país directament vinculat al món agrari, al respecte al paisatge, als pagesos, a la terra, a una altra manera de veure el futur.

És evident que la crisi ha afegit nous reptes al procés i no penso tant en la manca de recursos com en la pluja de desànim que dia sí i dia també ens cau a tots a sobre. Les temptacions de tancar-se a casa són enormes —al Priorat i arreu—. Ara més que mai però, cal tenir present que l’ordit és el que fa fort els fils. El desànim, per contra, esfilagarsa els teixits.  En un comentari recent, el meu amic Jaume Salvat deia “el Priorat és una comarca valenta, ambiciosa, que no es resigna a les adversitat. Tot el contrari, n’ha  sabut fer virtud“. És hora de comprovar-ho, és l’hora dels valents.

Com estem de primícies, us avanço  el text de les samarretes de la nova edició del meu estimat festival de cultura clàssica Tàrraco Viva: “CALAMITAS VIRTUTIS OCCASIO EST” “En l’adversitat es demostra el valor”, SÈNECA.

 


Periodisme, paisatge i identitat

dilluns, 19/03/2012
Salines de la Trinitat, situades a la península de la Banya, al meridió del delta de l'Ebre, que tanca el port dels Alfacs. Sant Carles de la Ràpita, Montsià, Tarragona

Salines de la Trinitat, situades a la península de la Banya del delta de l'Ebre. Montsià. © RLM

Ara, més que mai, necessitem bon periodisme. No cal ser un expert per adonar-se que periodisme i llibertat són elements que van molt units. La greu crisi que afecta actualment els mitjans —i que és prèvia a la financera— és prou complexa com per atrevir-se a analitzar-la en unes línies. Tanmateix, intueixo que, a hores d’ara, un factor important té a veure amb la gran dependència de tercers (publicitat, suports de l’administració, etc.). Les estratègies de gratuïtat em semblen nefastes i molt, molt perilloses. “El que res no costa, res no val” diuen els padrins. No pagar el que costen les coses, paradoxalment, ens està empobrint i debilitant-nos com a societat. Només és una intuïció, però em fa l’efecte que el periodisme del futur haurà de basar-se, fonamentalment, en el suport dels seus lectors. Els qui volem comptar amb informació de qualitat, haurem d’acostumar-nos a pagar-la. Només així el periodisme recuperarà la independència que li cal per treballar (la llibertat no és mai total, però calen uns mínims).

Els canvis, les transformacions ja estan produint-se i en aquest context s’agraeix molt els incentius a la reflexió que promou la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb el cicle de conferències “Experiència de periodista”. Un any més —malgrat la crisi— i mercès al suport de Catalunya Caixa, s’han començat a celebrar a l’auditori de l’antiga Caixa Tarragona. El passat dia 12 vam comptar amb verb eloqüent i reflexiu de Màrius Serra. Avui, dilluns 19, és el torn de Carles Capdevila, el director del diari Ara i el dilluns següent, el 26, seré jo el convidat a parlar de la meva experiència professional. L’acte coincidirà amb la inauguració de l’exposició Imatges 2011, que recull una mostra del millor fotoperiodisme de les comarques tarragonines.

Ja podeu imaginar que compartir cartell amb un Màrius Serra i un Carles Capdevila impressiona (per no dir una altra paraula). Espero que els aires de l’Atlàntic m’ajudin a afinar la meva exposició perquè hauré acabat d’arribar de La Palma, d’haver participat en el prestigiós seminari Fotonature, i d’haver explicat també la meva professió de fotògraf a la classe de pàrvuls —P5— de la meva filla (en serio, el mateix dilluns). Vull agrair als companys del Col·legi de Periodistes la seva confiança, és clar, però també, i molt especialment, el fet d’haver pensat en un fotoperiodista que no treballa habitualment en la premsa diària.

Les exposicions dels fotògrafs en aquestes jornades es centren habitualment en descriure la seva experiència professional. En el meu cas tinc intenció de parlar de la meva feina, però a partir d’exposar  algunes reflexions sobre les relacions que s’estableixen entre el periodisme, la fotografia i la construcció de paisatges i de identitats. Posats a assumir reptes… que caram!, ho intentarem.

D’altra banda, els que estiguin interessats en conèixer l’opinió dels fotoperiodistes sobre la situació de la seva professió, val molt la pena el documental de Roger Leixà “Reinventant el fotoperiodisme“.

 

 

 

La Palma: fotografia, naturalesa i camins

dimarts, 7/02/2012

El Paradís que ens han promès dubto molt que existeixi però, mentre no arribi el moment de comprovar-ho, tenim l’oportunitat de visitar  les illes Canàries. Estic segur que, si poguéssim barrejar parts d’unes illes i d’altres, aconseguiríem quelcom molt similar a la Terra Promesa. Pels amants de la naturalesa i del paisatge, pels entusiastes de la fotografia, aquest arxipèlag és una bogeria, però també pels amants de l’excursionisme, pels enamorats dels camins.

Totes les illes comptes amb escenaris i amb camins fantàstics, però hi ha una que ha fet una aposta especialment decidida pel turisme de naturalesa i el turisme a peu: La Palma.

Si us cal una excusa per fer una escapadeta, aquest març es celebra una nova edició del prestigiós festival de fotografia FOTONATURA. La Maria Rosa Vila, l’editora gràfica del Descobrir ha escrit al seu facebook:

” Ya está a punto uno de los grandes acontecimientos fotográficos del año, el Fotonature 2012. 6 ponentes de lujo, 6 temáticas diferentes y 1 taller práctico, impartidos por los mejores profesionales: Hugo Rodríguez, Manel Soria (Agrimensor Frikosal), Rafael López-MonnéRafa Pérez, Javier Selva, Tino Soriano y el editor gráfico de National Geographic Todd James. Y todo a un precio muy asequible. Un lujazo de curso, vamos. Yo no me lo perdería”.

Imagen 1.png

Condueix el festival el Tino Soriano, l’excel·lent fotògraf resident a Banyoles (quan no està donant la volta al mon), un dels fotògrafs de la revista americana National Geographic (aprofita aquesta relació per portar a Todd James i a Jane Menyawi, editors gràfics de la prestigiosa revista). En Tino Soriano imprimeix al festival un tarannà que, al meu entendre, el fa molt interessant. Lluny de quedar-se reduït únicament al mon de la fotografia de naturalesa, el festival s’obre al món del paisatge, els viatges i les persones. I si algú sap captar la humanitat amb una càmera, aquest és el Tino Soriano.

Aquesta edició compta amb la participació de amb experts en la fotografia de paisatges hiper realistes de 360º (Hugo Rodríguez), de la fotografia nocturna d’estels (Manel Soria Agrimensor Frikosal), de la fotografia de viatges més antropològica (Rafa Pérez), de la fotografia d’aventures i grans expedicions (Javier Selva), de l’assaig fotogràfic (Tino Soriano) i de la fotografia els camins i el senderisme (Rafael López-Monné).

A més, hi han dues classes gratuïtes a càrrec de Jane Menyawi, editora de fotografia de la divisió de llibres de National Geographic, i de Todd James, editor de la revista.

En el meu cas, a més de la sessió més teòrica dedicada a parlar de paisatge, camins i fotografia, m’han demanat la realització d’un taller que em fa molta il·lusió: una passejada fotogràfica per alguns dels antics camins de l’illa.

No he estat mai a la Palma i en tinc moltes ganes. Mentre arriben les imatges del març, us deixo amb algunes imatges de la illa del Hierro, una altra de les peces del puzle paradisíac somiat per tots.

 

Visions esfèriques i prestidigitadors (anònims?)

dimarts, 31/01/2012

Un dels avantatges que ha portat la revolució digital a la fotografia, ha estat la facilitat per unir imatges sense necessitat de equips gaire sofisticats. Com sempre però, hi ha un bon tros d’allò que tècnicament és possible, fins arribar a una bona foto. Primer van ser les fotos panoràmiques (personalment però, enyoro molt la meravellosa XPan de Hasselblad). I després  van arribar les imatges de 360º. Una foto que, en realitat, és una esfera. Uau!

Sortosament, aquestes imatges no han alterat per a res l’interès que desperta una imatge clàssica. Si el futur de la fotografia convencional està assegurat (a mi m’ho sembla) és pel caràcter amable de la proposta comunicativa que representa. No atabala, no mareja, no és invasiva —tot i que pot ser molt directa i incisiva— i permet mirar-la i remirar-la, una i altra vegada, pausadament. Les imatges esfèriques proposen una altra cosa: entrar dins una gran bola visual i delectar-s’hi passejant per ella. Fantàstic!

Tinc un bon amic que s’ha especialitzat en aquest tipus d’imatges fins al punt que s’ha convertit en un mestre, amb un nivell, que l’ha de fer sobresortir fins i tot internacionalment. És el Mateu Salvat i viu a Riudoms. Porta un estudi de fotografia dels de tota la vida, d’aquells que ara costa tant de tirar endavant. El Mateu però, no és home de conformar-se, de plegar-se davant les dificultats. Tot el contrari, lluny d’estar content només amb unir —i unir bé— fotografies per construir una bona imatge esfèrica, va tenir la idea de suspendre la càmera a l’exterior de grans balconades per —des del buit— fotografiar els 360º. Les fotos són increïbles, espectaculars, però més encara el procés seguit per acabar dissenyant els aparells i la tècnica que li permeten aquestes imatges dignes d’un veritable prestidigitador. I com a bon mag, sap que els trucs no es revelen…

Es pot veure una vista espectacular de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca de Mont-roig al web del IVRPA, la International VR Photography Association, entitat americana que agrupa fotògrafs de tot el mon especialitzats en imatges panoràmiques i esfèriques (VR correspon a les sigles de Virtual Reality).

També el portal tarragoní Tinet disposa d’una bona col·lecció d’imatges esfèriques del Mateu Salvat, tot i que només algunes han estat realitzades amb aquesta darrera tècnica de la càmera suspesa al buit (mireu la del castell de Miravet).

Fa uns dies, el gestor portal, la Diputació de Tarragona, va enviar un comunicat a la premsa anunciant les imatges al portal (ja estaven penjades però, molt encertadament, les van recol·locar per fer-les més accessibles). Incomprensiblement però, enlloc del comunicat es citava l’autor de les imatges (glups! es fan soles). Sort que  la la LEY 22/1987 de 11 de noviembre de Propiedad Intelectual, obliga a citar els autors de les obres… Dies després va aparèixer un article al Diari de Tarragona on no es cita l’autor de les imatges de les quals es parlen, i les que acompanyaven el text anaven signades com a Tinet (¿qui és Tinet?, ¿és el dit de Tinet qui apreta l’obturador? Déu meu!). Impressionant l’agudesa del mitjà de comunicació que no va perdre un minut en provar d’esbrinar l’autoria (ja se sap que el periodisme d’investigació és molt car…).

Encara ens costa —o no volem— diferenciar l’autor d’una obra de qui té els drets per exposar-la. ¿Las Meninas las va pintar El Prado? L’anonimat del comunicat de premsa i de la noticia posen en evidència, a més d’una manca absoluta de sensibilitat per la creació i pel treball dels altres, una greu manca de professionalitat (compareu-la amb el web del  IVRPA). Després de conèixer el treball que hi ha darrera de cada imatge, l’esforç, la passió, la capacitat per sumar voluntats i l’extraordinari enginy per resoldre reptes (si el Mateu hagués nascut el segle XIX hagués inventat el submarí per poder fer fotos sota l’aigua), després de tot això, l’anonimat em fereix i em resulta insultant.