Capcelera de la vall de Toran, camí de Liat per les gorges d'Ermèr, Val d'Aran. © RLM
Quins són els boscos més valuosos de Catalunya? El passat dia 15 de novembre és va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans la Xarxa de Boscos Singulars de Catalunya. L’estudi ha estat coordinat pel prestigiós CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), per encàrrec de la Generalitat de Catalunya. Han estat inventariats un total de 292 boscos singulars a partir de criteris com la poca intervenció humana, l’existència d’espècies rares protegides o amenaçades, l’interès sociocultural i educatiu que puguin tenir, o bé la gestió modèlica que s’hi du a terme. La informació d’aquest estudi, sens dubte, serà molt útil i molt valuosa tant per la comunitat científica, com pels gestors d’espai forestals i d’espais naturals protegits.
Boscos de la vessant nord del Matagalls des de la Creu, Osona. © RLM
Al web del projecte s’hi pot trobar informació de l’estudi, la metodologia, la manera de participar-hi però, en canvi, enlloc és pot trobar quins són aquests boscos, és a dir, el llistat dels espais inventariats. El Josep Gordi, un geògraf enamorat dels boscos, es fa ressó al seu blog de la presentació de l’inventari i comenta que, en general, hi han importants reticències per part dels impulsors d’aquests tipus d’estudis per facilitar les dades a la societat. Aquesta prevenció sol justificar-se adduint els possibles impactes negatius que es podrien ocasionar sobre els ecosistemes forestals.
Puc entendre aquestes reticències. Jo mateix les he tingut i les continuo tenint a l’hora d’impulsar la recuperació d’un antic camí (se perfectament que es converteix en un reclam per molts motoristes, malgrat la il·legalitat de circular-hi), i fins i tot existeix algun indret tant fràgil i indefens que he considerat més prudent no divulgar-lo. Ara bé, personalment he arribat a la conclusió que només difonent el valor de les coses serem capaços de preservar-les. La incultura, la barbàrie o la banalitat, només es combaten amb cultura, civilització i passió.
Rouredes als voltants de Solanell, Alt Urgell. © RLM
Entenc el dilema entre difondre i protegir. Entenc que cal valorar cada cas, entenc la prudència, les excepcions i no m’estic referint a aquest estudi en concret perquè encara el desconec. De tota manera, tot el que soni a reservar dades, a amagar coneixement, em resulta, com a mínim, qüestionable (a banda de poc realista). Em fa pensar en aquella famosa frase de “tot pel poble però sense el poble”, la qual em sembla, a hores d’ara, una estratègia per mantenir privilegis per part dels consideren que la societat és immadura i que han de ser ells els qui la condueixin pel bon camí. És un fet que tots els estaments de professionals que tenen a veure amb l’estudi i gestió del patrimoni pateixen i patim el perill, la temptació d’establir vedats només per entesos, només per iniciats.
El bosc de la Grevolosa, Osona. © RLM
Estic convençut que la voluntat d’aquest estudi i la dels seus impulsors va per una altra banda i aviat podrà servir per augmentar la sensibilitat social vers el nostre patrimoni forestal. Respecte al dilema de la protecció dels boscos més valuosos, estic molt d’acord amb el que apunta en Josep Gordi quan afirma que la qüestió clau és cóm es regula la circulació motoritzada pels espais naturals. “Si per arribar a un bosc calgués caminar entre una i dues hores, i només s’hi pogués arribar a peu, no hi hauria mai cap problema de massificació ni impactes sobre l’ecosistema”. A peu, les muntanyes i els nostres boscos es fan més grans, immensos!
Capçalera de la vall del riu Nere, Val d'Aran. © RLM
Bsoc de ribera de l'Ebre al pas de barca de Miravet, Ribera d'Ebre. © RLM
Boscos a la vall de Toran, Val d'Aran. © RLM
Boscos de Nevà a la vora del riu Rigard, Ripollès. © RLM
La Bassa d'Oles, Val d'Aran. © RLM
Bosc de tardor a l'Artiga de Lin, Val d'Aran. © RLM
El bosc de la Marquesa, Tarragonès. © RLM
El serret dels Avencs, Muntanyes de Prades, Conca de Barberà. © RLM
Vall de Toran, Val d'Aran. © RLM
Com això dels blogs entenc que és un instrument per compartir, em ve molt de gust de recomanar-vos un autor que sempre és un plaer llegir i que, a més, tinc el gust de conèixer. De fet, probablement molts l’haureu llegit. Es tracta de Joan Nogué, geògraf i catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona. A més de la bona feina al capdavant de l’Observatori del Paisatge, al meu entendre, el Joan Nogué és una de les veus més lúcides, il·lustrades i clares del pensament sobre paisatge i territori a casa nostra. Destaca no sols per les idees, per les reflexions que fa, sinó també per l’habilitat en transmetre-ho, en comunicar-ho. D’aquesta tasca divulgadora en destaquen els articles publicats a La Vanguardia, especialment al suplement “Culturas”. Pels qui els vulguin llegir o rellegir, va sortir publicat l’any passat un llibre que els recull amb el títol Entre paisajes (Àmbit editorial), que ha estat recentment traduït al italià.
Aquestes fotografies les vaig fer pel llibre Cambrils, espais per a la calma, d’Arola Editors, amb text de 
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
