Arxiu de la categoria ‘turismes i turistes’

T’has oblidat la crema?

dijous, 23/02/2017

Fa unes setmanes vam presentar el vídeo que ens van encarregar el 2016 per donar a conèixer Terres del Mestral, el territori que agrupa els municipis d’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs, Pratdip i Tivissa. El fotògraf i periodista Rafa Pérez i jo vam assumir el repte de mirar de plasmar en tres minuts la diversitat i riquesa de paisatges, patrimoni i possibilitats de lleure  a l’àrea,  que va des de l’Ebre a les platges del Coll de Balaguer (apa!).

Aquest és un d’aquells projectes que necessàriament han de preparar-se pensant en dos grans públics alhora: els visitants i la població. És a dir, a banda de la seva capacitat per contribuir a construir una determinada imatge de destinació, aquests materials audiovisuals, si es fan bé, si procuren fugir de la banalitat, poden contribuir als processos de construcció i reforçament d’identitats. És a dir, la gent la zona ha de sentir-se a gust i contenta amb el vídeo, sense caure però en cofoismes buits de continguts.

Aquest és un territori molt interessant, on estan succeint coses també interessants. Una d’elles és la mateixa MIDIT —el nostre client—, la mancomunitat que agrupa els tres municipis citats i que, a més, pertanyen a dues comarques diferents. No és gaire habitual encara trobar exemples com aquest al nostre país i tinc la sensació que  són a les beceroles del que pot arribar a donar una col·laboració d’aquest tipus (sempre que hi hagi prou voluntat política per apostar-hi, és clar).

Com vam plantejar el projecte? D’entrada teníem només una premissa clara: volíem intentar anar més enllà dels vídeos purament descriptius i mirar de crear una estructura narrativa, per petita que fos (és a dir, complicar-nos la vida). En segon lloc, tractant-se d’un vídeo de promoció turística, vam concretar amb l’equip tècnic de la MIDIT, a quin segment de visitants es dirigiria principalment el vídeo. El públic familiar va ser l’opció triada. Val a dir que la col·laboració  ha estat especialment agradable i fluida (no és habitual trobar equips que respectin tant la feina dels professionals).

En tercer lloc calia definir el missatge principal a transmetre. En aquest cas han estat els paisatges la font d’inspiració: “Un territori de muntanyes amb caràcter amb el blau de la Mediterrània per horitzó”. A més, el vídeo havia de mostrar un ventall ampli de les diferents possibilitats de lleure que ofereix el territori, des del descans rural glamurós als esports nàutics.

El següent pas però, era tocar de peus a terra (això ens costa molt, cal reconèixer-ho). Calia plantejar un guió que fos realitzable. Hem tingut la sort de comptar amb un fantàstic equip tècnic (Laura Folch, Toni Orensanz, Guillem i Sergi Sánchez, Rafa P. Garcia i Berna Rios). Ara bé, val a dir que hauríem naufragat si no hagués estat per la col·laboració generosa i entusiasta de veïns, amics, institucions i empreses. Estem amb deute especialment amb la família del Pau Lanceta i l’Anna Vernet (i amb la Judit, el Martí i la Jordina), els quals —sense saber gaire on es posaven—, van acceptar encarnar els protagonistes del vídeo. Els crèdits finals permeten comprovar el suport, l’ajuda i el compromís que vam trobar arreu. De tot el cor, moltes, moltes gràcies. Pot sonar a tòpic però és absolutament cert que sense ells aquest vídeo no hagués estat possible.

 

I love Salou, nou llibre per a la platja d’Europa

dissabte, 22/08/2015

portades_senseLogos_Página_2.jpgAquest estiu Salou ha estrenat llibre: I love Salou; en qual tingut el privilegi de coordinar i il·lustrar. L’obra és el resultat d’un gran treball col·lectiu i pretén ser una invitació a anar més enllà dels tòpics que arrossega aquesta ciutat.

Admetem-ho, això de pensar fa molta mandra i els tòpics són fantàstics, sempre a punt, sempre preparats precisament per això: no haver de qüestionar-se les coses. Sempre és més còmode deixar-se dur pel corrent, pel mainstream que es diu, i no portar la contrària. Humanament és un fet comprensible, que fins i tot els científics expliquen en clau d’evolució de l’espècie. Tanmateix, segueixo pensant (dieu-me il·lús) que alguns sectors professionals i formadors d’opinió haurien de ser capaços de qüestionar i d’anar més lluny dels discursos simplistes. És allò que en dèiem esperit crític, oi?

M’esglaia veure com suposats intel·lectuals i professionals de la comunicació menyspreen directament o indirecta els milers i milers de persones que a l’estiu decideixen passar las vacances a la platja en indrets com Salou. A mi, per exemple, el futbol o el Barça m’atreuen ben poc— per no dir gens—, però aquesta orientació personal no em porta a desqualificar a la gent que sí els agrada. A més, no em costa gaire diferenciar els brètols que de tant en tant surten a les televisions i diaris, del milers i milers de persones normals, amb seny, que cada diumenge omplen els estadis.

Salou, per començar, no és un resort, és una ciutat de prop de 30.000 habitants a l’hivern, sense turistes. Al llarg de la història les ciutats han sorgit per motius diversos: militars, comercials, cruïlles de comunicació, etc. En aquest cas, estem assistint al naixement d’una ciutat originada pel fenomen de desenvolupament social i econòmic més important a Europa d’ençà de la II Guerra Mundial: el lleure i el turisme.

Tal com assenyala Salvador Anton, “Salou no s’explica sense el turisme. Qualsevol imatge de Salou té a veure amb les vacances, l’entreteniment i la platja. Són més de 150 els anys d’història com un espai de vacances. Els mateixos que separen aquest llibre de la construcció de les primeres casetes de bany a l’actual platja de Ponent, l’any 1863”.

El fenomen del turisme, les vacances i la platja està directament connectat amb els importantíssims canvis culturals que durant el segle XVIII i especialment el XIX, transformarien radicalment la percepció dels europeus respecte al seu espai, especialment vers les muntanyes i la costa. Va ser a partir de llavors que vam aprendre a veure paisatges allí on només hi havia territori. Va ser des de la cultura que la visió de les costes es va transformar radicalment. Així, d’espais perillosos, lletjos, resultat de la violència del Diluvi Universal —és a dir, del càstig diví—, d’espais sense interès si no era per anar a cercar restes de naufragis; va anar transformant-se en espai de desig i somnis. Avui dia, milions de persones miren de trobar vora el mar un bocí del Paradís en el que tots somniem.

 I love Salou és un llibre prou singular. Neix de la voluntat del consistori i del patronat de turisme de comptar amb un nou “llibre de prestigi”. Tanmateix, va molt més enllà que la majoria d’aquestes obres (no hi trobareu, per exemple, les usuals salutacions oficials, quelcom molt intel·ligent d’altra banda). El seu principal impulsor, en Benet Presas, regidor de turisme de l’ajuntament, va apostar en ferm per aconseguir un llibre diferent. Fugir de la comoditat implica però, haver de gestionar reptes i dificultats. Treballar amb ell i amb l’equip del Patronat ha estat realment molt gratificant (gràcies per tot Berta!).

Un cop rebut l’encàrrec d’impulsar-lo, el primer va ser sumar al projecte el Salvador Anton, catedràtic de Geografia a la URV, un reputat expert internacional en turisme i, a més, un bon amic. El Salvador no només havia de ser qui escrivís els textos, sinó que el discurs del llibre havia de sortir d’un treball de reflexió conjunta (a partir de nombroses trobades en despatxos, cafeteries i bars). Textos i imatges havien d’estar al servei d’un relat que en cap cas no podia ser banal. No podíem perdre aquesta oportunitat per intentar anar més enllà de les idees preconcebudes. Així, de seguida vam tenir clar que el llibre no parlaria tant de Salou sinó d’allò que Salou representa a la nostra societat. L’index dels capítols del llibre ja permet intuir-ho: Salou, la ciutat; Beaching; Holiday making; Entertaining; Living i Celebrating.

Tanmateix, l’encàrrec comportava més d’un repte. En essència, els llibres institucionals han de fer patxoca, és a dir, ha de ser de tapa dura, han de pesar una mica i han de dur moltes fotos en colors i poc text. Habitualment s’obren al ser rebuts, es fullegen una vegada, es tanquen i, malauradament (o no) molts resten per sempre més abandonats en un prestatge (disculpeu la simplicitat i cruesa de la descripció). Com aconseguir que el llibre fos obert més d’una vegada? El meu amic Magí Seritjol em va donar la clau: amb la literatura. A I love Salou trobareu cinc fantàstics relats curts obra dels escriptors Joan Todó (“La samarreta”), Albert Vilaró (“C-14”), Toni Orensaz (“L’augur”), X. R. Trigo (“L’arquebisbe a la Torre”) i Roger Vila (“El vell caminaire”). L’objectiu no ha estat només provocar l’interès del lector, sinó contribuir a la creació d’espais simbòlics en una ciutat que tot just està naixent. La coordinació de l’apartat literari va recaure en el bon olfacte i experiència del Toni Orensanz. Al calaix han quedat alguns relats sensacionals, d’autors que no desvetllarem encara, que esperem puguin ser publicats en breu.

A més, cadascun dels relats compta amb un dibuix de la il·lustradora Cinta Vidal que ajuden a crear un espai singular dins el conjunt de l’obra. En aquest sentit, la responsabilitat de com havia de respirar el llibre ha anat a càrrec del dissenyador gràfic Xavier Gasol, de Simbòlic Comunicació. La feina no era fàcil en el cas d’un llibre tant complex. Él resultat a mi em sembla sensacional. No hi ha res com treballar amb gent extraordinària.

En aquest tipus de llibre, on la lectura visual és tant important, la responsabilitat de les imatges i la fluïdesa del discurs visual resulta fonamental. En aquest cas, el repte que tenia per davant era ben clar: les fotografies havien de reflectir Salou en la seva complexitat i riquesa. Ha calgut fotografiar la vida de Salou durant totes les estacions de l’any, i des de totes les perspectives que en han estat possibles: des d’helicòpter (i també penjat d’un parasailing), barques, catamarans, piragües… Hi ha un espai però que hem privilegiat conscientment per considerar-lo essencial: la platja, el gran escenari que ha donat vida a la ciutat i on es reflecteixen, any rera any, les expectatives i els somnis de felicitat de tantes i tantes persones. Val a dir però que la feina ja l’havíem començat a fer un any abans d’iniciar el projecte del llibre, per tal d’obtenir un bon arxiu fotogràfic per al Patronat de Turisme. Això explica en bona part la riquesa i matisos del treball fotogràfic.

Lunwerg Editores ha estat l’editorial triada per dur a terme l’edició (per cert, l’absència de logos a la portada és un petit homenatge al qui va ser l’ànima d’aquesta editorial, el meu amic, el gran Andrés Gamboa). Finalment però, seran els lectors qui jutjareu en quina mesura o no hem aconseguit allò que ens proposàvem: oferir una visió de Salou més complexa, rica, menys tòpica, més contrastada, en definitiva, més humana. De moment, us deixo amb algunes de les imatges que no van poder entrar al llibre.

Castells i castellers des de dins

dissabte, 29/06/2013

TGN_Castellers_Cartell_14JUNY.jpgTarragona, ciutat de castells. Aquest és el lema d’una setmana ben especial dedicada a apropar els castells a tothom que tingui curiositat per conèixer més de prop el món de les colles castelleres i de les torres humanes que  tan ens captiven en aquesta ciutat. Les activitats programades inclouen, per exemple, rutes guiades pels llocs més emblemàtics (inclosos els locals de les colles) o la participació activa en els assajos de castells, per acabar compartint sopars amb els castellers. A banda també s’ha programat actuacions castelleres al carrer, amb la participació, a més de les colles locals, dels Castellers de Vilafranca.

Es tracta d’una proposta singular, sens dubte. L’ha impulsat Turisme de Tarragona i les colles castelleres. A més de reforçar la imatge de Tarragona com a ciutat castellera, es busca generar fons econòmics per a les colles, en un moment en que els cal trobar noves fonts de recursos.

Els qui, en comptes de creuar-se de braços davant la fatalitat imaginen, busquen i proven noves sortides, em mereixen admiració i tot el meu respecte. A més a més, les propostes que es plantegen, lluny de banalitzar els castells, crec que poden aconseguir un altre objectiu (buscat o no) que sembla especialment interessant: passar de la simple visió dels castells com a espectacle corprenedor a endinsar-se en la seva dimensió més humana: les persones.

Us deixo amb una selecció d’imatges del passat Concurs de Castells de Tarragona (i si no las vau veure en el seu dia, doneu un cop d’ull també a les de Lucas Vallecillos, excel·lents) . Per anar fent boca pel de l’any que ve. Pit i amunt!

Pyrenades, Gourdon i gpx

dissabte, 16/03/2013

Tots els qui ens agrada pujar muntanyes, recorre vells camins a peu, o embadalir-se amb les fantasies de les boires matinals, compartim quelcom molt significatiu: som hereus directes d’un canvi revolucionari esdevingut a la cultura europea, no fa tant de temps. Un canvi que ens va ensenyar a mirar les muntanyes d’una manera com mai abans ho havíem fet.

Fossin conqueridors de l’inútil, com va anomenar-los Terray, o aquella colla de sonats, com molts altres pensaven, aquells pioners, que cercaven la bellesa que els poetes cantaven o que els pintors plasmaven, van obrir un camí que encara recorrem a hores d’ara.

El Montardo d'Aran (2.833 m) i la vall de Valarties, vista des d'Arties, Naut Aran, Val d'Aran, Lleida2002.07

El Montardo d'Aran (2.833 m) i la vall de Valarties des d'Arties, Val d'Aran. © RLM

Què va succeir? Què va provocar que les “muntanyes horribles”, rebutjades per la gent es convertissin en indrets, admirats, somiats, capaços d’atreure a milers i milers de persones? I per què ara, que poden arribar en cotxe pràcticament a tot arreu, hi ha tanta gent que vol caminar? Coneixeu la íntima relació que existeix entre un track (gpx, plt o kmz, és igual) i els calendaris amb el paisatge de la Heidi, que regalava la botiga de pollastres de la cantonada?

Provarem d’esbrinar-ho i parlarem de tot plegat la setmana que ve, el diumenge 24, en un lloc molt especial, en el refugi Rosta de Salardú. El mateix on es va allotjar, per exemple, Maurice Gourdon, l’explorador dels cims aranesos. I ho farem dins un festival que em sembla fantàstic, Pyrenades, que aquest any es celebraran del 23 al 30 de març.

D’entrada, els cartells del festival són preciosos i un bon preludi de la sensibilitat d’aquest esdeveniment. Pyrenades és un festival sobre el Pirineisme, és a dir, el moviment cultural que va portar al mirar, recórrer i difondre el Pirineu amb els nous ulls que va adquirir la cultura europea. Així com la descoberta dels Alps —i l’alpinisme— ha estat un fenomen àmpliament difós, en el cas del pirineisme, encara resta molta feina per fer.

El festival té un format molt interessant: excursions i passejades pel matí, xerrades i conferències al vespre i cicles de pel·lícules a la nit. I exposicions. La d’enguany és especialment interessant: “El Pirineu en profunditat”. Elaborada amb fons propis, està dedicada a la fotografia estereoscòpica i 3 D. El festival compta també amb música tradicional, un ingredient més que col·labora a crear aquells ambients que fan sentir-se a gust, amb vetllades que voldries que no s’acabessin mai.

A3 triptico_2 [1600x1200].jpg

Com sempre passa, tot això té un secret: el Manel Rocher i la Mari Àngels. Ells són l’ànima de les jornades i del refugi, és clar. I és que aquest refugi és excepcional, però no sols pel seu passat i perquè conserva admirablement la mateixa l’estructura arquitectònica i el caràcter des de fa més de cent anys. La clau de la seva singularitat, en aquests moments, està en la mentalitat dels qui el dirigeixen.

Davant els reptes que plantegen els estàndards actuals de la hoteleria, l’opció més habitual hagués estat una completa remodelació interior (és a dir, tirar-ho tot a terra) i mantenir la façana. Ells, en canvi, van optar per conservar i revaloritzar l’ambient centenari de l’hostal. I van anar més lluny, l’han convertit en el Pyrenmuseu, el museu del Pirineisme, sense deixar de ser un hostal. En efecte, avui podeu dormir a la mateixa cambra que ho va fer Gourdon i reviure una època — i tocar-la— sense que calguin gaires virtualitats. Tot un luxe. Moltes gràcies Manel i Maria Àngels!

postal rosta.jpg

L'hostal Rosta. © Pyrenmuseu

Podeu descarregar-vos l’entrevista que va fer-los Josepmaria Rispa per El Portarró, el butlletí del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici.

Caramels termals

dijous, 31/01/2013

Dissabte passat, mentre jeia endormiscat al sofà després de dinar —mig en aquest món, mig en un altre— va sonar el mòbil: —És vostè Rafael López-Monné? Li comuniquem que acaba de guanyar el premi Pica d’Estats, que convoca la Diputació de Lleida, en la modalitat de fotografia, pel reportatge fotogràfic “Pirineu termal“, publicat a la revista Descobrir Catalunya.

Sortosament ningú no va fer una foto de la meva cara d’idiota. La sorpresa va ser majúscula perquè, per començar, van ser els meus companys de la revista els que van presentar-me al concurs…i jo no sabia res.

Deixeu-me que aprofiti aquesta bona ocasió per felicitar-los a ells, agrair-los la seva bona tasca i, sobretot, l’amabilitat i com de fàcil resulta treballar amb ells. En aquests moment de dificultats, les relacions humanes tenen més importància que mai.

No exagero quan dic la revista Descobrir s’han convertit en un patrimoni per a tots els que ens agrada la fotografia i el periodisme de viatges (i no m’imagino un país independent que no tingui un mitja on explicar relats sobre el seu territori, els seus paisatges, la seva gent).

D’altra banda, tinc molts deutes pendents amb tots els que vam ajudar-me durant el reportatge. A tots, moltes gràcies per la vostra paciència i suport.

L’octubre passat vaig publicar una entrada parlant d’aquest dossier central amb el títol “T’agrada que et cuidin?”, on trobareu algunes de les imatges que no van cabre a la revista. A més, podeu veure una selecció de les imatges publicades a la galeria que han preparat al web de la revista: Pirineu termal, banys d’aigües càlides entre muntanyes.

Relaxeu-vos…

T’agrada que et cuidin?

dimarts, 30/10/2012
Centre termal Baronia de Les.Les, Val d'Aran, Lleida

Tractament amb caviar. Centre termal Baronia de Les, Val d'Aran. © RLM

–”Tu si que tens sort”. Em diuen sovint els amics quan parlem de feina —i és veritat— i podeu imaginar-vos la seva cara quan els vaig explicar que me’n anava de balnearis… El número d’octubre de la revista Descobrir ha estat dedicat als establiments termals del Pirineu català i jo vaig rebre l’encàrrec de realitzar bona part del reportatge. La veritable sort però, no van ser els massatges (encara estan pendents…) , sinó, com sempre, el privilegi de conèixer gent interessant, amable, gent amb anhels i experiències per compartir que acaben enriquint-te.

La periodista Elisenda Roca a l'Hotel Balneari Sant Vicent. El lloc es esmentat des del segle X i des del 1775 que ha estat regentat ininterrompudament per la familia Pal.Els Banys de Sant Vicenc Pont de Bar, Alt Urgell, Lleida

Hotel Balneari Sant Vicent. El lloc es esmentat des del segle X i des del 1775 que ha estat regentat ininterrompudament per la familia Pal. Pont de Bar, Alt Urgell. © RLM

Vaig conèixer personalment l’Elisenda Roca, la periodista i presentadora de televisió. Ella havia d’escriure un reportatge de l’estada en el balneari dels Banys de Sant Vicenç i jo fotografiar-la. M’encanten aquests reportatges en que s’uneix redactor i fotògraf (en deien periodisme d’això?) És clar que hi ha el risc de no entendre’s però, sempre que ho he fet ha sortit bé, molt bé. I també en aquest cas. L’Elisenda em van encantar. Ofici, sensibilitat, i una conversadora brillant (i incansable).

La periodista Elisenda Roca a l'Hotel Balneari Sant Vicent. El lloc es esmentat des del segle X i des del 1775 que ha estat regentat ininterrompudament per la familia Pal.Els Banys de Sant Vicenc Pont de Bar, Alt Urgell, Lleida

La periodista Elisenda Roca a l'Hotel Balneari Sant Vicent. Pont de Bar, Alt Urgell. © RLM

L’indret triat va ser una sorpresa per a mi. El balneari Banys de Sant Vicenç és el paradigma de l’hoteleria familiar ben entesa. Sensacional el treball que porten a terme les germanes Marta i Anna i la família sencera. En pocs llocs he vist innovar tant bé i alhora mantenir l’essència del passat. Amabilitat, intel·ligència i treball, molt treball. Es podrien organitzar uns quants màsters sobre turisme i hoteleria amb l’exemple d’aquesta família i aquest establiment.

Balneari de Caldes de Boi.Vall de Boi, Alta Ribagorca, Lleida

Balneari de Caldes de Boi. Vall de Boi, Alta Ribagorça. © RLM

Coneixia de fa molt, molts anys el balneari de Caldes de Boí, però mai havia estat dins les seves instal·lacions. Aquesta va ser la ocasió. Em vaig quedar parat de la riquesa d’aigües termals i vaig quedar en deute amb l’amabilitat dels treballadors que em van ajudar a fer les fotografies, especialment l’Estrella. La placeta de les botigues, davant l’església del balneari, d’origen romànic, em va encantar. Guarda encara algun regust dels segles d’història i m’he quedat amb ganes de saber més del passat medieval d’aquest indret .

Pla dels Banhs, vall d'AiguamogL'edifici groc es l'Hotel Balneari Banhs de Tredos.Al fons, les muntanyes del cercle de Colomers.Parc Nacional d'Aiguestortes i Estany de Sant MauriciNaut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pla dels Banhs, vall d'Aiguamog. L'edifici groc es l'Hotel Balneari Banhs de Tredos. Al fons, les muntanyes del cercle de Colomers. Parc Nacional d'Aiguestortes i Estany de Sant Maurici. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Els Banys de Tredós són un caramel. Estan situats en un lloc sensacional, privilegiat, sota mateix del cercle de Colomers i la seva mida, petita, els fa especialment encantadors. No vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment els seus gestors però, novament, els personal que hi treballa es va desviure per facilitar-me la feina. Finalment van dinar plegats, i va ser un d’aquells dinars que desborden els límits de la feina per relacionar persones. Preciós. Ara només em falta deixar algun dia la càmera i anar a tastar els plaers que vaig fotografiar. Perquè a tothom ens agrada que ens cuidin, oi?

Dutxa Vichi.Hotel balneari Banhs de Tredos.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Dutxa Vichi. Hotel balneari Banhs de Tredos. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

48. La platja. Julián acomiada l’estiu

divendres, 31/08/2012

47. La platja. Volant milles darrera l’estel

dijous, 30/08/2012
Sant Pere Pescador, Alt Empordà, Girona

Sant Pere Pescador, Alt Empordà. © RLM

Aquest estiu en Jordi estrena estel. És molt gran. No és un estel qualsevol. És un “nasa” i és capaç d’arrossegar a qui el manega des de l’aigua. En Jordi aprofita el vent de la platja de Sant Pere Pescador per deixar-se arrossegar i sempre hi ha algún voluntari disposat a ajudar. Conduir aquest artefacte no és tan fàcil com sembla. / ENRIC ALFONSO

Totes les fotografies d’aquesta sèrie —apareguda a La Vanguardia ara fa 10 anys— es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

46. La platja. La partida inacabable

dimecres, 29/08/2012

45. La platja. Tot per un bocí de mar

dimarts, 28/08/2012