Arxiu de la categoria ‘turismes i turistes’

04. La platja. Cignes d’aigua salada

dimecres, 18/07/2012
Platja Prat d'en Fores.Cambrils, Baix Camp, Tarragona

Cambrils, Baix Camp. © RLM

El cigne de la platja de Cambrils no acaba d’aixecar el vol. Aquesta barreja kitsch de patí amb pedals i ànec mutant espera a terra ferma que el banyista decideixi fer-se a la mar amb ell. “Cada vegada tenen menys sortida, però ho mantenim com a part de la oferta lúdica”, comenta en Ramon, propietari d’una vintena de barques d’esbarjo a la platja del Regueral. Potser avui algú desembutxacarà els nou euros que el tornaran a la vida./ ENRIC ALFONSO

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

03. La platja. En bona companyia

dimarts, 17/07/2012
Platja dels Eucaliptus.Parc Natural del Delta de l'EbreAmposta, Montsia, Tarragona

Platja Aluet, Parc Natural del Delta de l'Ebre, Amposta, Montsia. © RLM

Entre la solitud amb multitud o la companyia dels elements, l’Alba ha decidit escollir el segon. En ple estiu ella sap bé on trobar la platja dels seus somnis: un relaxant encontre amb l’arena, el cel i el mar. La platja Aluet, situada al delta de l’Ebre, és el divan particular d’aquesta estudiant de Psicologia./ SARA SANS

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

02. La platja. Molta “beer” i molt sol

dilluns, 16/07/2012
Platja de Llevant.Salou, Tarragones, Tarragona

Platja de Llevant, Salou. © RLM

Des que està a Salou, George Johnston va a dormir gairebé a la mateixa hora que s’aixeca a Edimburg. És assistent social però de vacances només assisteix a la platja i als bars. De dia es torra al sol i de nit es refresca a base de cervesa. Amb el seu amic Danny ha estat a Eivissa, Benidom i Torremolinos. Aquest és el seu novè any a Salou./SARA SANS

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

01. La platja. Que bona és la sorra!

diumenge, 15/07/2012
Platja dels Capellans.Tarragona, Tarragones, Tarragona

Platja dels Capellans, Tarragona © RLM

La Núria no parla. Només té sis mesos. Tot ho mira i tot ho toca. Avui és el seu primer  dia de platja i en un tres i no res ha creuat la frontera de la tovallola i ja és a la sorra. El seu pare l’aixeca. Des de dalt, descobreix el mar. La Núria riu. Això és molt millor que la banyera de casa. També riu quan l’apropen a l’aigua. Que freda està! Primer dia de platja i primer constipat./ SARA SANS

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

00. La platja. Deu anys de la serie “La playa” de La Vanguardia

dissabte, 14/07/2012

Si és estiu… toca platja. Alguns els encanta, no podrien viure sense, altres, la gernació, la calor els fa enrera, però, si fa o no fa, tothom hi acaba passant un moment o altra (si tens nens, no cal ni parlar-ne). Han canviat molt aquests espais que durant segles i segles s’havien mantingut buits, erms, perillosos, i sense gaire interès més que quan s’anaven a buscar les restes dels naufragis.

La platja explica molt bé què som com a societat, amb multitud de matisos, amb no poques contradiccions. La platja és un espai fantàstic i realment singular. Com ja he escrit alguna altra vegada, és l’indret on més gent entra en contacte més profund amb la naturalesa (quasi nus o nus directament). El sol a la pell, la sorra als peus, l’aigua, l’aire…, un espai estimat fins i tot per aquells que no tenen una especial sensibilitat pel mon natural. Un espai per anar-hi sol, en parella, amb amics, amb la família…Un espai on no fer res o bé, on no parar de fer coses; de relax o d’intensa activitat. Un espai de solituds o d’atapeïdes gernacions. Un espai on exhibir-se i, lògicament, on anar a mirar. Un espai molt familiar —el paradís dels nens— i, al mateix temps, un espai profundament connotat sexualment. La sorra marca una tàcita frontera molt estricte. Dins es permeten unes coses que fora serien un escàndol. Increible!.

Lloret de Mar, La Selva, Girona

Lloret de Mar, La Selva. © RLM

L’estiu passat vaig voler compartir una bona part del projecte fotogràfic sobre platges que durant anys he estat construint (a sota trobareu els enllaços per si us ve de gust recordar). Enguany tenia moltes ganes de recuperar un dels encàrrecs professionals al que tinc més estima. Es tracta de la sèrie “La playa” que es va publicar ara precisament fa 10 anys —el 2002—, a La Vanguardia, a les pàgines del Vivir en verano.

L’encarreg va ser idea de l’Eugenio Madueño (fantàstic!) i consistia en anar amunt i a vall de les platges catalanes buscant personatges i petites històries. És a dir, fer un retrat de les nostres platges, i de nosaltres mateixos, quan arriba l’estiu i decidim descalçar-nos i que la sorra s’enganxi entre els dits del peus. L’equip que va tirar endavant el projecte el formaven dos redactors i jo com a fotògraf. Vaig tenir la sort de compartir aquells dies amb la Sara Sans i l’Enric Alfonso, dos fantàstics professionals i meravelloses persones. De fet, es tractava de part del extraordinari equip de periodistes, dirigits per Rosa M. Bosch, que La Vangurdia tenia a Tarragona, des d’on es feia un periodisme de molt alt nivell. Aquesta era la impressió que tenia llavors. El temps no a fet sinó confirmar-ho.

Pel que fa a la fotografia, vam voler que tingués un format poc comú en un diari i que això ens ajudés a mostrar un  punt de vista menys habitual. Vaig fer servir la meva estimada X-PAN de Hasselblad, una càmera panoràmica amb rodet normal de 135 mm, i vaig optar, a més, per no fer servir flash, només un reflector (res, podria dir que buscava el màxim de naturalitat, però segurament no és més que una de les manies que tenim els fotògrafs per complicar-nos la vida…).

Platja de la BarcelonetaBarcelona, el Barcelones, Barcelona18.07.2002

Platja de la Barceloneta, Barcelona. © RLM

La Sara i l’Enric es tornaven per acompanyar-me i, malgrat la feina del dia a dia, sempre anaven trobant el racó o el dia per “anar a la platja”. Em pregunto si seria possible repetir aquella experiència avui. Fa temps que enyoro unes quantes coses d’aquell periodisme, coses que caldria tornar a recuperar… però això és una altra història. Sempre vaig pensar que els textos es quedaven curts, que l’Enric i la Sara necessitaven més espai per poder explicar la riquesa de matisos de la gent que entrevistàvem i fotografiàvem. No era fàcil però esgarrapar espai en el diari, i menys per una idea que no deixava de tenir un punt extravagant.

Dia a dia, al llarg d’aquest estiu, tornarem a publicar aquells petits retalls de la platja de fa deu anys. La Sara ha traduït els textos original al català i comptem que les imatges guanyaran al no haver d’imprimir-se sobre paper de diari i, a més de color salmó (aquest cop, les imatges estan preparades per ampliar-se si les cliqueu) . De vegades hi trobareu alguna imatge més a banda de la publicada. El més habitual era comptar amb una sola imatge “bona”, però de tant en tant n’hi havia alguna altra que també m’agradava i que ara ha trobat el moment de “veure la llum”. També apareixeran algunes d’inèdites, de personatges que vam fotografiar de més a més per si la sèrie s’allargava uns dies.

Torredembarra, Tarragones, Tarragona

Torredembarra, Tarragonès. © RLM

Comprovareu segurament que no hem canviat tant. Estic convençut que la platja continua sent un espai sensacional on tothom pot trobar un temps per sentir-se bé. Cada cop tinc més clar que, malgrat el que diguin tots els pocavergonyes que ha provocat aquesta crisi —i que la gestionen—, hem de proposar-nos continuar fruint de la vida, i sent encara més feliços. Aquesta és una de les venjances que podem començar a practicar (altres hauran de passar necessàriament pels tribunals).Que no ens amarguin la vida!

Bon estiu!

Lloret de Mar, La Selva, Girona

Lloret de Mar, La Selva. © RLM

Les entrades del blog dedicades a la platja del passat estiu:

Calors, platges calentetes i… vacances

I si la platja fos el Paradís?

01. La platja familiar, la dels nens, el pati, la sala de jocs

02. La platja dels amics, la platja dels grups

03. La platja de les parelles

04. La platja del sol, el solàrium

05. La platja del mar, la platja del bany

06. La platja de la lectura, la biblioteca oberta

07. La platja dels jocs, dels entreteniments

08. La platja del descans, la platja dels somnis

09. La platja de les passejades, dels esports, el gimnàs

10. La platja de les albades i dels capvespre, la platja del recolliment

11. La platja de la feina, els negocis, els treballadors

12. La platja de les multituds, de les gernacions

13. La platja de les solituds, de les remors

14. La platja més natural

15. La platja eròtica, la de les mirades, per exhibir-se i contemplar

16. La platja de postal, les platges del Paradís

Epíleg (la platja robada)

 

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

Pessebres, obsessions i elitismes intel·lectuals

dissabte, 14/04/2012

Estem de sort. El festival de divulgació històrica Tàrraco Viva ha passat de ser una representació de pastorets a un pessebre vivent. En l’article d’opinió publicat a La Vanguardia el passat 7 d’abril “Sin la soga al cuello”, Quim Monzó continuava la tesi de l’article “Pastorets cada dia del año” al qual vaig dedicar-li una entrada en aquest blog. Segons Monzó: “Espectáculos de recreación histórica”, los llaman. Desde hace décadas, media Europa se dedica a pantomimas parecidas, que arguyen reconstrucciones de un pasado a menudo imaginado a base de péplums y donde las más rigurosas llegan a la categoría de los muchos pesebres vivientes que hay en algunos lugares de Catalunya.”

Aquest cop, a més, li ha tocat el rebre als pessebres vivents. Entenc perfectament que hi hagi molta gent que no els digui res o que directament no els agradin. Jo mateix em trobo incòmode amb els missatges religiosos d’aquesta i altres festes (soc un ateu convençut que les grans religions monoteistes han segrestat la dimensió espiritual de l’ésser humà, per crear una poderosa i lucrativa maquinaria de control social). Tanmateix, els anys m’han portat a veure que la realitat sol ser més complexa del que sembla, i que una de les responsabilitats dels intel·lectuals és, precisament, provar de mostrar-la i no banalitzar-la. Pessebres com el de Castelló de Vandellòs o el de Sant Guim de la Plana, per exemple, no són sinó la millor fórmula que aquelles comunitats han trobat per recuperar la memòria d’un poble abandonat (Castelló) o la riquesa del seu passat agrari. Potser hi han altres maneres de fer-ho, però la feina que fan han fet és digníssima i em mereix un respecte enorme.

D’altra banda, em sorprèn l’obsessió d’en Quim Monzó per negar el caràcter i el rigor que té el festival Tàrraco Viva (sense citar-lo explícitament, això sí). Amb els seus encerts i errors, el festival té com a principal objectiu explicar la història, la nostra cultura clàssica, els nostres fonaments, convençuts que la reflexió sobre el passat ens fa més lliures, que els ciutadans sense memòria històrica són més manipulables. Ara més que mai necessitem reflexionar sobre els elements essencials de la nostra civilització. Per això el festival fa samarretes amb aforismes de Sèneca com “SAPIENTIA, QUAE SOLA LIBERTAS EST” (La saviesa, que és l’única llibertat) o amb aquest altre que m’encanta SI VIS AMARI, AMA (Si vols ser estimat, estima).

Espero que l’opinió d’un escriptor del nivell de Monzó continuï sent resultat de la manca d’informació. D’altra manera, l’actitud seria molt propera a la que manifesten determinats intel·lectuals que s’esforcen a mantenir la inescrutabilitat de la història per reforçar el seu paper sacerdotal d’intermediaris entre el saber del passat i el poble inculte. Un exemple: els que es van oposar a la reconstrucció d’una cel·la de la Cartoixa d’Escaladei. La visita al monestir ha canviat radicalment i els visitants ara entenen com vivia un cartoixà i molt més.

El menyspreu per Tàrraco Viva i el seu rigor suposa també, encara que sigui indirectament, la desqualificació d’opinions d’entusiastes del festival com la directora del prestigiós Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) Isabel Rodà de Llanza, o del reputat catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili Joaquín Ruiz de Arbulo, de Fernando Quesada Sanz, de la Universidad Autónoma de Madrid, de Juan Francisco Martos Montiel, de la Universitat de Màlaga, de Xavier Martí i Oltra, Director del Museu d’història de València, d’Anna Maria Liberati, directora del Museu della Civilità Romana de Roma, d’Alfredo Jimeno Martínez, de la Universidad Complutense, o de periodistes especialitzats com Enric Calpena. (Després de les imatges he afegit  fragments escrits per alguns aquestes persones parlant de Tàrraco Viva; de fet, informar-se i trobar aquestes referències costa tant com entrar al web de  Tàrraco Viva. També he inclós la carta, no publicada, que Joaquín Ruiz de Arbulo va enviar al director de La Vanguardia).

Donat que després del primer ha arribat aquest segon article sobre “señores disfrazados” (això promet ser una sèrie), em pregunto cóm de rígides són les màscares dels personatges que ens construïm nosaltres mateixos? o és tracta d’una obsessió autèntica senyor Monzó? És clar que potser, efectivament com diu vostè, no som més que “guiris y camacos de nivel lelo”.

 

Juan Francisco Martos Montiel

Universitat de Màlaga

Encara que ja havia sentit a parlar de les jornades Tàrraco Viva, sobretot a bastants blogs de cultura clàssica que parlaven del festival amb termes molt elogiosos, no va ser fina a l’edició de 2007 que vaig poder visitar les jornades personalment i conèixer, in situ i amb més detall, aquest fet cultural que any rere any s’està convertint en un referent europeu en l’àmbit de la reconstrucció històrica romana i la divulgació del nostre passat, a nivell dels més importants festivals culturals, no només d’Europa, sinó m’atreviria a dir, de la resta del món.

La quantitat i qualitat de les activitats programades, la seva òptima organització i la seva perfecta conjunció amb el ric patrimoni històric i artístic de la ciutat de Tarragona, ha donat com a resultat, i com a merescuda recompensa al treball dels seus promotors i organitzadors, un èxit de públic sense precedents al nostre país, el que confirma que la divulgació històrica del món romà, i de l’Antiguitat en general, si es fa amb serietat, rigor i qualitat, pot copsar l’atenció i l’interès de la gent, com a mínim, en la mateixa mesura (i millors resultats, sens dubte, pel que fa a l’augment del nivell cultural dels nostres ciutadans) que qualsevol altra festa popular, per multitudinària que sigui. Felicitats doncs, a la ciutat de Tarragona per a poder seguir gaudint y aprenent amb aquestes jornades que enguany fan deu anys i enhorabona també als seus organitzadors, que amb la seva tasca auguren a Tàrraco Viva molts més anys de fructífera vida.

 

Desiderio Vaquerizo Gil

Catedràtic d’Arqueologia Universitat de Còrdova

Avui ningú dubta que l’Arqueologia és una ciència històrica capaç de recrear la cultura de qui ens han precedit en el temps, a partir de l’estudi rigorós de les seves restes materials. Això requereix d’un cos teòric i un mètode propis, que tenen com a objectiu la recollida de dades, l’anàlisi i la interpretació de les mateixes, sometent tot segut els resultats obtinguts a la comunitat científica. Però els arqueòlegs també hem de fer arribar a la societat els avenços històrics que aconseguit amb la nostra feina, revertint en la societat el que ella mateixa ens dóna.

Tenim la obligació de difondre i, una de les maneres més efectives de fer-ho son les jornades de recreació històrica , entre les quals Tàrraco Viva ocupa un lloc de privilegi pel seu caràcter pioner, el seu extraordinari rigor, el seu abast, la seva repercussió (social, cultural, professional…) i la seva magnífica organització.. Son milers de persones les que gaudeixen cada anys de les “conferències il·lustrades” que en realitat suposen la major part de les activitats programades en el seu marc, imbuint-se al temps de l’Antiguitat i de l’Arqueologia. Moltes d’elles fan arribar a l’àmbit familiar o laboral, l’interès per la història i la seva preocupació per la conservació del patrimoni arqueològic: les dues premisses bàsiques per a començar a canviar les coses. En conseqüència, soms molts els que pensem que es tracta d’un model a seguir. Per això, ara que feu els vostres primers deu anys de camí us felicito efusivament i em congratulo de la vostra existència, animant-vos a seguir endavant. Salve Tàrraco Viva.

 

Xavier Martí i Oltra

Director del Museu d’història de València

Des de l’any 2004, el Museu d’història de València ha participat en Tarraco Viva, estant present al stand de la fira “Roma als museus del món” i asistint als nombrosos actes i representacions que cada any es programen dins del festival. Per a mi, com a director del MhV, va ser tota una sorpresa poder descobrir el Reenactment, que només coneixia per referències anglófones o com a complement d’experiències didàctiques en alguns museus. De la mà dels germans Seritjol vaig endinsar-me en la disciplina i vaig tenir el privilegi de contemplar, des de dintre, una presentació de la Legio VII Gemina al MhV, que va gaudir d’un extraordinari èxit de públic. Pocs mesos després acudíem per primera vegada a Tarragona i comprovàvem que allò que havíem vist a València era només una petita part d’un festival gran, consolidat i ben programat, que pren a l’assalt durant una setmana la ciutat vella, i que atreu grups de recreació històrica d’arreu del món.

El festival es completa amb una fira de professionals al voltant de la recreació històrica, i una fira de museus sobre l’època romana. Tot i que el nostre museu no és específic d’aquest període, doncs abasta fins a l’actualitat, hi dediquem un apartat especial a tractar-ho i per això acudim a la fira ben honrats per la invitació. Any rere any, és una ocasió per donar a conèixer les nostres activitats i publicacions, i una oportunitat magnífica per intercanviar experiències amb altres professionals de museus. Considere que Tarraco Viva és una de les millors propostes didàctiques que es poden comtemplar actualment al voltant del patrimoni i l’arqueologia romana, que ha ultrapassat en molt els seus plantejaments inicials per esdevindre una oferta turística de primer ordre per a la ciutat de Tarragona i la seua comarca. Un exemple de com es poden oferir productes alternatius al turisme tradicional, que prenguen com a base el patrimoni, que generen empleament i que atreguen de debó al visitant. Un exemple a seguir.

 

Anna Maria Liberati

Museu della Civilità Romana

Vaig arribar a Tarragona fa molts anys gairebé per casualitat. Com arqueóloga conec be la importancia d’aquesta ciutat romana, però haig de reconeixer que Tàrraco Viva ha estat per mi una experiencia fora del comú. L’entusiasme i la gran preparació cientifica de la organizació, unida a la resposta del pùblic fan de Tarraco Viva una experiencia molt extraordinària: el que aquí es mostra anula la distancia temporal i apropa la vida dels romans a la gent, amb la convicció que només del coneixement neix el respecte per el propi passat i l’esperança de construir un futur millor

 

Alfredo Jimeno Martínez

Universitat Complutense. Pla Director de Numancia

Al llarg d’aquests deu anys, Tàrraco Viva s’ha convertit en un referent mundial dels grups de reconstrucció històrica (re-enactment), com a mitjà per a la difusió del patrimoni arqueològic i històric, en establir lligams de contacte entre el treball científic dels arqueòlegs i historiadors i la seva presentació didàctica, atractiva i comprensible. Tàrraco Viva, en incentivar la trobada de grups i tallers de reconstrucció històrica, amb el suport de l’arqueologia experimental, ha propiciat una nova dimensió en el camp de l’educació, els museus i el turisme, portant el coneixement del passat directament a la societat, utilitzant els espais públics i jugant un paper important al transmetre, reconstruïts amb molta exactitud i documentació fidedigne, les restes arqueològiques i la manera de viure del passat. Com a responsable de la investigació y presentació didàctica del jaciment arqueològic de Numancia, desitjo ressaltar aquesta valuosa contribució de Tàrraco Viva, que ofereix l’exemple a seguir per tal de realitzar amb major eficàcia els objectius de l’Arqueologia, centrats en aportar a la societat un major i millor coneixement del passat, per a entendre millor el moment que ens toca viure.

 

Carta al director de La Vanguardia (no publicada)

Tàrraco Viva 2012

En la seva columna d’ahir, Quim Monzó reflexionava sobre els espectacles de recreació històrica com a simples actes lúdics i muntatges per a turistes. Dins de la columna es fa esment del festival Tàrraco Viva i encara que l’escriptor admet que mai no l’ha vist —això espero de cor que pugui solucionar-se ben aviat— ho posa en el mateix sac. Per això el voldria ara explicar que “Tàrraco Viva” és avui dia una activitat d’alta divulgació. El model en què es basa i aplica de forma rigorosa es el que correspon a un Museu de la Ciència. Aquest professor, com molts altres col·legues de la Universitat Rovira i Virgili, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i els diferents Museus de la ciutat, col·laborem des de fa anys amb cicles de conferències, organització d’exposicions, visites comentades als monuments i, com no, també assistim encantats a les activitats i espectacles de reconstrucció històrica. Tots ells estan mesurats al mil·límetre, res s’ha deixat a l’atzar ni a la improvisació. A Gran Bretanya i Alemanya fa ja molts anys que aquestes activitats representen una forma important de compartir amb els ciutadans els estudis del passat. Aquest és el model aplicat a Tarragona pel Museu d’Història i el Patronat de Turisme. No es tracta d’una festa, ni tampoc un joc, vol ser un Museu a l’aire lliure amb múltiples sales obertes en els diferents monuments de la ciutat. Convido sincerament a Monzó i els seus lectors a que es facin la seva pròpia opinió. Ja queden poques setmanes per Tàrraco Viva 2012.

Joaquín Ruiz de Arbulo Bayona
Catedràtic d’Arqueologia
Universitat Rovira i Virgili

 

De crucificacions i suïcidis (turístics)

divendres, 6/04/2012

Reflexions en una tarda de Divendres Sant

—”Es clar que sí, el turisme és molt important“.

Si sentiu aquesta afirmació de boca de polítics o d’alts funcionaris poseu-la, com a mínim, en dubte. Els fets, massa sovint, contradiuen descarnadament les paraules. Encara que ha millorat, el coneixement sobre la naturalesa de l’activitat turística continua sent ignorada per bona part dels nostres dirigents. Habitualment, tot el que supera l’edició de fulletons turístics i l’anada a Fitur és prescindible.

En el millor dels casos, durant aquests anys de bonança, han deixat fer als seus tècnics i, si han tingut la sort de tenir-ne de bons (o la casualitat, perquè pràcticament mai els han triat atenent a les seves capacitats professionals), les coses han rutllat bé, i fins i tot molt bé. Ara però, amb la crisi, la ignorància i la incompetència apareixen més despullades que mai.

Els exemples es succeeixen. El darrer que m’ha arribat ha tingut lloc a una comarca que conec bé. Acaben de fer fora al seu tècnic en turisme, una persona d’una vàlua extraordinària, un dels pocs que conec que porta incorporat el xip del segle XXI. Inconcebible. Algú que ha tingut un paper clau, decisiu, en el desenvolupament del turisme al seu territori en aquest darrers anys (un exemple, el seu web és considerat pels entesos com un dels millors de Catalunya). Els detalls del seu acomiadament són reveladors (cap reunió ni amb ell ni amb el sector per mirar de trobar alternatives) però tanmateix, no és el més important.

Allò que és fonamental és, al meu entendre, és la miopia respecte a la naturalesa territorial de l’activitat turística i la necessitat d’una mínima gestió pública. Els turistes, els visitants, ens movem, anem a munt i avall, volem conèixer, volem gaudir del territori, consumim territori i molts serveis relacionats. Exceptuant grans ressorts o parcs temàtics, la major part del consum turístic no té lloc en un recinte tancat ordenat empresarialment, amb responsables amb capacitat de gestió directa sobre tots els elements. Al contrari, el territori és divers i ple d’agents que hi intervenen en un sentit o en un altre. La gestió de la dimensió pública de l’activitat és imprescindible.

Espero que quan sàpiga més detalls, entendre la inevitabilitat del comiat però, a hores d’ara, l’únic que veig és un enorme pas enrere (vint anys si fa o no fa), una greu estocada a un dels dos únics motors amb que compta la comarca. Sovint comparo la situació actual a la d’un carro estacat en un fangar. És necessari i recomanable alleugerir pes, però cal saber molt bé que ens pot estirar fora, que ens pot fer créixer, crear llocs de treballs, etc. i el turisme continua sent una de les escasses activitats amb capacitat per resistir la crisi. De fet, i malgrat a fama d’inconsistència que comentaristes ignorants solen donar-li en bona part de les tertúlies mediàtiques, el turisme és l’activitat econòmica que millor ha resistit totes les crisis, des de la del petroli als anys setanta.

Però els turistes ja no venen sols. Cal decidir que volem? Afavorir un turisme coherent amb els valors del nostre territori? Afavorir la dimensió econòmica però també la humana que té aquesta activitat? O esperar a ser redimits per projectes com l’Euro-Vegas? Construir una oferta sobre el que som, sobre la nostra cultura mediterrània europea? O vendre’ns per un plat de llenties? Encara no ha cantat tres cops el gall i la por, l’egoisme (mantenir la cadira) o la simple incompetència, ja fet a molts negar el camí de la coherència.

M’espanta especialment aquesta mentalitat d’alguns gestors públics de “com no hi han diners hem de retallar”, “no podem fer perquè  no hi han diners”. No senyor, de cap manera. Gestionar ara és trobar els recursos, implicar-se amb els sectors productius, amb els privats. És temps d’aliances, d’intel·ligència i de valentia.

Diuen que al tercer dia va arribar la resurrecció. Per si de cas tarda una mica més, jo aniria fent per mirar de sortir-se’n.

(Us deixo amb algunes imatges de la processó del Sant Enterrament de Divendres Sant a Tarragona)

 

Pastorets, romans i patinades

dijous, 29/03/2012

Estic completament d’acord amb Quim Monzó: bona part dels mercats medievals no han fet sinó banalitzar la Història. Seria més digne i honest parlar de mercats d’artesania, o simplement mercats, i deixar d’obligar als comerciants a fer el “paparina”. Malauradament, aquest pòsit de franel·les, de roba de sac barrejada amb tergal no facilitarà gaire refer la divulgació històrica d’època medieval.

Em fa l’efecte que aquest és un dels missatges de fons de l’article publicat ahir a La Vanguadia amb el títol “Pastorets cada dia del año“. L’altre missatge que m’ha semblat llegir també és prou important: tractar d’idiotes als turistes ens idiotitza. Sempre he cregut que un turista no és una nova especie del gènere homo, sinó una persona, un ciutadà que viatja. És clar que n’hi ha de molts tipus —els humans som molt diversos—, però tots som turistes. Menyspreant-los ens menyspreem a nosaltres mateixos.

Les coincidències s’acaben però, quan Monzó desqualifica obertament el festival de divulgació històrica Tàrraco Viva i el programa de recreacions històriques que està sent preparat per aquest estiu. Resulta ben curiós que fos precisament un article del mateix Monzó “La vida disfrazada”, publicat a l’any 2000 al Magazine de La Vanguardia, un dels textos que més van ajudar al creador de Tàrraco Viva (em consta) a explicar allò que no havia de ser el festival.

Paradoxes a banda, Tàrraco Viva beu directament de la tradició anglosaxona i germànica del re-enacment i del líving history, que tant important ha estat per a divulgar el passat a partir del rigor dels coneixements arqueològics i històrics. Els principals museus d’Història del món programen esdeveniments de recreació històrica. Tàrraco Viva en ha demostrat, any rera any, que la Història és atractiva, que és útil, que ens ajuda a reflexionar sobre qui som i d’on venim i ens facilita repensar el present per incidir sobre el futur. Tàrraco Viva ens ha seduït.

El festival ha estat alabat per nombrosos directors de museus i acadèmics (la Complutense i l’Autonoma de Madrid, Còrdova, Màlaga, València …) i sobretot, compta amb el suport i la complicitat de la Universitat Rovira i Virgili i de l’ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica). És més, Tàrraco Viva participa en un dels Campus d’Excel·lència de la URV. D’altra banda l’alt nivell dels grups de reconstrucció històrica nascuts a Tarragona, no fa sinó posar de manifest l’arrelament del festival a la ciutat (no és la primera vegada que parlo de Tàrraco Viva: i, ii, iii, iv, v)

Els entesos solen dir que el futur del patrimoni es sustenta en tres pilars: la conservació, la investigació i la divulgació. En aquests temps difícils que ens han tocat viure, és probable que la divulgació acabi convertint-se en una de les vies destacades d’obtenció de fons pels altres dos pilars. Som molts els que creiem que Tarragona té un gran futur en el camp de la divulgació seriosa de la Història (i no només del periòde romà) i del turisme cultural. Tarragona està en condicions de crear una veritable indústria cultural a partir, entre d’altres coses, precisament del know how acumulat en més d’una dècada del festival Tàrraco Viva. Una indústria capaç de crear llocs de treball, capaç de generar riquesa, basada en el coneixement, la investigació rigorosa i la divulgació atractiva. Una industria a partir d’allò que som, d’allò que tenim.

Finalment, al meu entendre, l’article de Quim Monzó posa de manifest dues qüestions:

— Escriure cada dia un article atractiu i rigorós és complicat.

— Cal seguir treballant per difondre el veritable caràcter cultural del festival.

Ara més que mai, rodejats com estem de discursos negatius, reduccionistes i covards, iniciatives valentes com Tàrraco Viva necessiten complicitats. Estic convençut que aviat podran comptar amb la de Quim Monzó.

Records de Pompeia I

dilluns, 12/03/2012

És imprescindible. Qualsevol persona que tingui un mínim interès pel món i la cultura clàssica —la nostra, per cert— no pot deixar d’anar a Pompeia. Uau! Fa uns dies que he tornat de les ciutats del Vesubi i encara no me les he pogut treure del cap. Tot just he començat a preparar les fotos i volia compartir algunes de les primeres.

Caminar per Pompeia s’apropa molt a fer un viatge en el temps (si la predisposició és l’adequada, és clar). Es fa molt interessant comprovar l’atmosfera familiar dels seus carrers. Les proporcions, els traçats, la llum… t’hi sents bé, res resulta del tot estrany, notes que hi podries viure i trobar-t’hi bé. I tanmateix, quasi dos mil anys ens separen.

_RLM6317.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6322.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6366.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6442.jpg

Pompeia. © RLM

Tot és impressionant, però m’ha emocionat especialment la quantitat de restes de policromia que han perdurat, bé en el mateix lloc, o les dipositades al Museu Arqueològic de Nàpols. Decoració i pintura a tot color i per tot arreu. He tornat a comprovar la gran importància que els nostres avantpassat atorgaven al color, és a dir, a l’alegria. Perquè pintar les parets amb jardins, fonts, colors, és voler viure somrient, que prou dura pot ser l’existència.

_RLM6373.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6371.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6372.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6380.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6377.jpg

Pompeia. © RLM

També he tornat a comprovar que la història té marxa enrera. Com més m’endinso en la cultura romana més m’adono com ha costat recuperar certes coses, i no es tracta només de les clavegueres. Està clar que no era pas una societat perfecta però, que fa dos mil anys disposessin de biblioteques, termes, teatres, auditoris etc., fa pensar. Que una ciutat com la meva, Tàrraco, hagués gaudit pràcticament de més de 400 anys de pau…no és broma. Algú s’imagina com podria ser el país si, aproximadament des del descobriment d’Amèrica —en comptes de dedicar-nos a degollar-nos i cremar-ho tot— ens haguéssim dedicat a viure?
D’altra banda, també he comprovat que els italians, com a mínim en aquesta zona, no estan a l’alçada del seu patrimoni (i alguns visitants tampoc). Segur que hi ha gent fantàstica, però la gestió Pompeia deixa molt que desitjar. I fora de les excavacions, no costa gaire comprovar que aquell territori té més d’un problema. Sap greu admetre-ho, però la desgracia dels altres fa que valoris més allò que aquí hem aconseguit i, a mi em passa que retorno amb més ganes de lluitar per defensar-ho, per apostar per la cultura, per la civilització (per cert, d’allò de Las Vegas, ni en broma).

Calors, platges calentetes i… vacances

divendres, 22/07/2011

Arriba l’estiu i… ja se sap… arriben les vacances  (em sembla que començo a notar els símptomes de l’estrès post-traumàtic). Aquest blog també es relaxarà una temporadeta per intentar això que en diuen desconnectar  (algú sap com es fa?).

Mentre tant us deixo amb algunes imatges d’un projecte sobre platges que vaig construint a poc a poc. La platja em sembla un espai sensacional, no tant com usuari (hi vaig molt poc a l’estiu) sinó com observador. No hi ha cap altra espai similar. No hi ha cap altra espai tant ple de paradoxes i complementarietats. És l’indret on més gent entra en contacte més profund amb la naturalesa (quasi nus o nus directament). El sol a la pell, la sorra als peus, l’aigua, l’aire…, un espai estimat fins i tot per aquells que no tenen una especial sensibilitat pel mon natural. Un espai per anar-hi sol, en parella, amb amics, amb la família…Un espai on no fer res o bé, on no parar de fer coses; de relax o d’intensa activitat. Un espai de solituds o d’atapeïdes gernacions. Un espai on exhibir-se i, lògicament, un espai espectacle per a curiosos i “mirons”. Un espai molt familiar —el paradís dels nens— i, al mateix temps, un espai profundament connotat sexualment. La sorra marca una tàcita frontera molt estricte. Dins es permeten unes coses que fora serien un escàndol. Increible!.

De vegades em pregunto com  ho analitzaran els estudiosos d’aquí cent o dos-cents anys?

Bon estiu!