Entrades amb l'etiqueta ‘Alta Ribagorça’

Estanys singulars i rutes inoblidables: “El Cinquè Llac”

divendres, 28/10/2016

224-portada-36811.jpgAra és un moment perfecte. La tardor al Pallars i al Pirineu és, sens dubte, un dels grans moments per deixar-se seduir per boscos acolorits i camins humits. Aquest mes d’octubre la revista Descobrir ha dedicat el seu dossier central als camins del Pallars on es tracta amb detall la proposta de ruta coneguda com “El Cinquè Llac”. Les imatges han estat responsabilitat d’un servidor i hi trobareu textos de la Sara Sans (que ha caminat els més de cent quilòmetres de la ruta), del Pep Coll (profund coneixedor del substrat màgic de la ruta i del Pirineu), del Xavier Valls (encarregat de parlar de pobles i patrimoni)  i un darrer —dedicat als camins— escrit per un tal Rafael López-Monné.

Val a dir que ha estat un dels reportatges que més temps hi he dedicat i, alhora, que més he gaudit. Es podria pensar que ha estat perquè els paisatges per on transcorre la ruta són encisadors. I és veritat. La ruta transcorre per la falda del Pirineu, amb els grans cims com a decorat de fons. És a dir, per la part que històricament ha estat més viscuda pels habitants d’aquestes muntanyes. Així, la ruta descobreix ponts construïts pel diable, tombes que havien estat la casa de gegantes o un estany on es submergien els ossos de petits màrtirs quan calia demanar pluja. El resultat és recorregut magnífic per un territori profundament humanitzat, amb una xarxa de camins tradicionals sensacional, amb un enorme poder d’evocació. Tanmateix el paisatge no explica tot l’encant d’aquesta proposta.

Personalment crec que el gran secret de l’èxit del Cinquè Llac són les persones, els somriures, l’hospitalitat, la calidesa dels seus allotjaments, els sabors de la seva cuina i l’honestedat de tot plegat. La ruta i els seus amfitrions (els allotjament que la promouen) destil·len un profund compromís amb el país, amb els seus valors, un veritable respecte pel seu passat i unes enormes energies per arremangar-se i implicar-se en la construcció d’un futur que posi en valor el millor d’aquestes muntanyes. I això no són només paraules. Quan conegueu les filles de la Mireia corrent davant de Casa Leonardo ho entendreu tot.

Us deixo amb algunes de les imatges que no van trobar espai en el paper.

Romànic amb espelmes. Tardor a la Ribagorça (III)

divendres, 7/12/2012

Si no aprenem a il·luminar, no entendrem mai l’art antic. Habitualment, il·luminem els espais arquitectònics com si es tractés de la taula d’un metge forense. És a dir, volem veure-ho tot. Ens mou un esperit científic, seccionador, higienista; lloable, però parcial en excés. Ens encanta aprofundir en els detalls, però sovint ens oblidem del que a mi em sembla més important: les atmosferes. El fonamental d’un quadre, per exemple, no és el tipus de pigments que utilitza (que pot ser interessant i important, no ho nego). Alló essencial d’una obra d’art són les emocions que provoca, la ideologia que mostra, la cosmovisió que hi ha al darrera. Això és l’art, un dels grans sistemes humans per crear realitats.

Hem il·luminat moltes esglésies antigues, romàniques per exemple, de manera no gaire diferent de com il·luminaríem una granja (m’he passat, ho se). L’objectiu buscat la majoria de vegades és que s’hi vegi, com més millor, sense que sembli que hi hagi cap reflexió sobre la il·luminació amb que havia estat pensat l’edifici en qüestió. En els casos que es conserva alguna peça important (pintures, retaules, etc.), l’opció passa per col·locar un nombre com més gran millor de focus per tal que no quedi cap racó sense llum. Que es vegi tot i que es vegi bé. Que llueixi. Sovint sota una llum freda, blavosa, quan no verdosa… Com sempre, hi han excepcions, però no són gaires.

Sembla que hem oblidat que una església és un espai arquitectònic creat específicament amb l’objecte de representar-hi un “misteri”. L’espai de culte és un espai profundament escenogràfic. I els escenògrafs saben bé que tan important com la llum és l’ombra. Els qui aquesta idea els resulti atractiva fruiran amb l’excel·lent —i breu— assaig de l’escriptor japonès Junichiro Tanizaki El elogio de la sombra, publicat en castellà per Siruela. En transcric un fragment que em resulta especialment suggeridor: ” Un cofre, una bandeja de mesa baja, un anaquel de laca decorados con oro molido, pueden parecer llamativos, chillones, incluso vulgares; pero hagamos el siguiente experimento: dejemos el espacio que los rodea en una completa oscuridad, luego sustituyamos la luz solar o eléctrica por la luz de una única lámpara de aceite o de una vela, y veremos immediatamente que esos llamativos objetos cobran profundidad, sobriedad y densidad” (p.35). Probablement, el text  portarà a més d’un a entendre  perquè resulta tant difícil admirar un altar barroc hiperil·luminat , oi?

En el número de novembre de Descobrir Catalunya dedicat a la Ribagorça romànica, ens vam proposar abordar l’extraordinari patrimoni romànic d’aquest territori a partir de dues idees fonamentals i encara desmitificadores de la visió més estesa: l’arquitectura romànica no és l’art de la pedra sinó del color i no és l’art nacional de Catalunya sinó l’art que ens fa europeus. Com a fotògraf, em resulta més que evident que el color depèn de la llum. Per tot plegat, vaig proposar a la directora del Centre del Romànic de la Vall de Boí al seu equip realitzar un petit experiment: il·luminar Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí amb les espelmes (les que poguéssim trobar). No es tractava d’un experiment amb rigor històric, però vam pensar que, si més no, els resultats ens aproparien als ambients que haguessin pogut tenir aquests temples a l’antiguitat més que no pas la llum elèctrica (em cal agrair molt especialment l’entusiasme del fantàstic equip del Centre).

Com ja havia escrit en una entrada anterior on parlava d’aquestes “neures” meves, espero el dia que algú s’atreveixi a edificar una petita església romànica, de manera rigorosa, i la ompli de policromia, arrebossi les parets exteriors, les decori amb els motius de l’època i torni a il·luminar el seu interior amb llums d’oli, una llum càlida, que es mou i mou les ombres, que fa olor i que ens evoca el passat més llunyà dels homes. I viatjarem en el temps, ens emocionarem i, probablement, descobrirem un altre romànic. És clar que jo no soc cap expert en tot això i demano disculpes als experts i acadèmics per les bestieses que hagi pogut dir (eppur si muove).

 

Tardor a la Ribagorça (II), tardor al Parc Nacional

dijous, 29/11/2012

Uau! com estava la vall de Sant Nicolau. Durant la preparació del dossier central  del número de novembre de la revista Descobrir Catalunya, dedicat a la Ribagorça, vam poder dedicar una escapada a l’interior del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. No teníem gaire temps, però vam arribar-nos fins l’estany Redó, al costat del Portarró d’Espot. Feia molts, molts anys que no hi havia tornat i vaig  recordar moments molt intensos de la meva descoberta adolescent del Pirineu. Passejar per aquests escenaris sempre és una meravella. És una natura potent, salvatge, amb força i caràcter. A més però, fer-ho acompanyat d’un bon amic que, és guia interpretador del Parc, és un privilegi. Ho reconec.