Entrades amb l'etiqueta ‘caminar’

Ha estat bé, molt bé (CB VI)

dimecres, 21/07/2010

S’ha acabat aquest curt però intens viatge per la costa gironina i s’ha acabat bé, molt bé, amb una visita de luxe al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, de la ma de l’Antoni Roviras, amb qui m’uneix una bona i antiga relació. No us perdeu, si podeu escapar-vos-hi, l’exposició “Veus de la Mediterrània”, un projecte ambiciós i ben travat que ofereix una singular mirada de les cultures que vivim a redós d’aquest mar.

Aquesta aposta de la revista Descobrir d’unir escriptor i fotògraf per realitzar junts una crònica de viatge, em va semblar una gran idea pel que té de posar l’accent en la mirada —en les mirades— més que no pas en la descripció més clàssica d’un territori. Dubto que hi hagi un espai més escrit, descrit i lloat pels catalans que la Costa Brava (he comprovat que mig país hi estiueja, és a dir, Barcelona, acompanyats de mitja Holanda, algun barri moscovita i una parella d’americans que feien exercici prop de la cala d’Aiguafreda). Tanmateix, estic convençut que el relat que en sortirà d’aquesta experiència serà ric i interessant, fins i tot pels els qui coneixen a fons aquestes muntanyes que es banyen a la Mediterrània (crec recordar que el número 150 serà el d’octubre o novembre).

_RLM9242BX.jpg

Turista americana fent exercici matinal prop de la cala d'Aiguafreda, Baix Empordà. © RLM

D’altra banda, ha estat un plaer compartir aquesta experiència amb el Pep Coll. És obvi que, a més d’un bon escriptor (un fet contrastat), també és un gran caminador i excel·lent company de viatge. Em costa trobar entre els escriptors que coneix-ho algú capaç de digerir la temperatura i llargada de les etapes que hem recorregut sense maleir constantment el sol, la calor i la seva excelsa mare.

_RLM9298BX.jpg

Platja de sa Riera, Baix Empordà. © RLM

Val a dir que el viatge ha comptat amb el valuós —i còmode— suport de l’agrupació hotelera Costa Brava Centre Hotels i del patronat de turisme Costa Brava de la Diputació de Girona. Ens hem sentit molt ben tractats. A més de facilitar-nos informació i reservar els hotels, hem pogut gaudir del servei de transports dels equipatges d’hotel a hotel. És a dir, caminàvem amb una motxilla només amb aigua, menjar, la crema solar, els mapes, una guia…, tot i que un dels dos carregava també ferros i vidres, és clar. Val a dir que aquesta agrupació i el seu gerent, el Martí Sabrià, fa molts anys que aposten i creuen en el turisme a peu. De fet, són uns pioners (vaig conèixer el Martí quan vaig triar els primers productes de senderisme que van començar a elaborar amb operadors especialitzats anglesos, a mitjans dels noranta, com a cas d’estudi per a la meva tesi de llicenciatura). Ens comentava que, en pocs mesos oferiran la possibilitat de recórrer la costa a peu i contractar via internet aquests serveis. Una gran idea, sens dubte.

Pels qui s’animin a fer-ho cal advertir que l’estiu no és, definitivament, la millor època. La primavera i la tardor són, en canvi, molt més adients i fins i tot les llums d’hivern poden fer el recorregut molt interessant, alhora que el mestral hi pot afegir un punt d’èpica. A més a més, la llargada de les etapes que s’estableixen a la topoguia del GR 92 les trobo excessives, especialment si el temps és calorós, és clar, però no sols per aquesta raó. Soc conscient que vint i tants kilòmetres és una distància assumible pels bons caminadors. De fet, hi ha qui en faria tres vegades més sense despentinar-se i tallant-se les ungles dels peus alhora. Ara bé, aquest és un itinerari per badar, per degustar, per assaborir racons, cales, penya-segats, llums i aigües; per passejar pels pobles, per fer cafès, per entrar als museus, per fer-la petar amb els qui hi viuen. Etapes d’uns quinze o setze kilòmetres serien perfectes. Jo ho veig així, és clar, però si algú té pressa per arribar (a on?) o vol batre rècords… endavant!

De tota manera, allò que sí hem pogut copsar caminant en ple juliol, és com batega la Costa Brava en plena ebullició (mai millor dit).

_RLM9277BX.jpg

Les aigües de la reserva marina de ses Negres, Baix Empordà. © RLM

On ets mestral ? (CB V)

dissabte, 17/07/2010

Avui el mestral ha fet vacances i la xafogor ha tornat a ser molt considerable. Si bé, la temperatura no ha estat tan desmesurada com el dimarts i dimecres, el sol ha picat de valent. El tram entre Aiguablava i la platja de Pals resseguint el cap de Begur ha resultat ser més aviat prescindible sinó fos que algunes raconades són magnífiques. La primera pujada al cap de Begur, el GR s’enfila com pot per un vessant molt dreterut on, temps enrera, segur hi havia hagut un camí de ferradura entre vinyes. Ara però, l’experiència es salvatge i mancada de cap lògica. Tanmateix, la vista sobre Aiguablava acaba sent magnífica. Més endavant ve l’urbanització de la Borna. Déu meu! horrorós i lamentable el que han fet amb aquest vessant del cap de Begur. Després, l’encantadora platja de l’Illa Roja ens ha reconciliat amb el paisatge, just abans d’entrar en la immensitat de la platja de Pals. A l’arribar a l’Estartit ens esperava una altra sorpresa. Hem sortit a passejar i a donar la volta a les illes Medes gràcies a una senyora riallera, però molt reservada, la Mare de Déu del Carme. Ni el nen Jesús ni la cobla s’han marejat.

I demà tornem a casa.

_RLM9763BX.jpg

Tatuatge d'una dependenta en una botiga de records de l'Estartit, Baix Empordà. © RLM

Ha bufat Mestral. Déu existeix! (CB IV)

dissabte, 17/07/2010

Si algú ha seguit el dia a dia d’aquesta singular singladura, haurà comprovat que ahir no hi van haver notícies. L’hotel que havien volgut reservar-nos l’Aiguablava —un clàssic de prestigi— era ple i l’altre únic hotel  a la petita cala —el Bonaigua— no tenia internet, ni aire condicionat i eixugar-se amb les tovalloles era un exercici delicat per no endur-se la pell que el sol havia castigat durant hores (masses hores). En canvi, han estat molt, molt amables. Vam perdre el bus per puja a Begur i, sense esperar-ho, un responsable de l’hotel va aparèixer amb les claus d’un cotxe dient: —Jo no el necessito fins demà a les quatre. A més, no vam pensar en avisar a temps que volíem alguna cosa per esmorzar a quarts de set. A l’anar a dormir (passades les 12 h), després d’un suculent i encantador sopar amb Martí Sabrià, la cuina del nostre hotel era, lògicament, tancada. Doncs bé, l’avia de la família propietària de l’hotel ens ha atès fantàsticament bé quan tot l’hotel dormia.

El dijous va bufar una mica de mestral que, a més de netejar el cel, va fer baixar la humitat i va refrescar una miqueta. A les set del matí ja feia una estona que caminàvem i la jornada entre Palamós i Begur va resultar, probablement, la més bonica (és clar que el fet d’haver tancat la porta del forn va ajudar). Novament van ser més de vint kilòmetres, però aquest cop ens vam aturar al migdia, a refrescar-nos amb un inoblidable bany a les refrescants aigües de Tamariu. Després, un entrepà, una cervesa i 15 minutets de migdiada reparadora sota l’ombra de pins i alzines sureres. Una jornada cansada però plaent, per recordar. I Begur, amb molt d’ambient d’estiu entre uns carrers endreçats que recorden més Europa que casa nostra.

_RLM9065BX.jpg

Mercat d'artesans als carrers de Begur, Baix Empordà. © RLM

Senderistes al vapor (CB III)

dijous, 15/07/2010

El temps segueix igual d’esplèndid. A les 7 h del matí ja portava la camisa xopa de suor. Déu meu, la humitat és tan alta que netejar-te les ulleres ja et fa suar. No cal explicar doncs l’aspecte que teníem quan, a les 14 h i sota un sol egipci, hem arribat a l’hotel de cala Fosca, passat Palamós, després de vint i no se quants kilòmetres (no recordava haver suat així des de fa molts anys).

Val a dir però, que el paisatge ha estat preciós. Les cales, els camins de ronda, les platges… La bellesa de s’Agaró però, m’ha deixat un cert neguit. Comprovar que una arquitectura dels anys 30 del segle passat va ser admirada en el seu dia i ho continua sent avui dia, t’enfronta de manera descarnada amb la realitat de l’arquitectura que hem estat fent les darreres dècades (cal començar a considerar com un ofici de futur el de barrinador i tècnic d’explosius) .

Aquesta tarda hem visitat el Museu de la Pesca de Palamós. Molt bé, si senyor. És realment recomanable i amb un horari adaptat al públic d’estiu (de 10 h del matí a les 9 h del vespre). En un moment m’han vingut al cap moltes lliçons pendents que encara tenim a Tarragona (per exemple).

Demà tenim una altra etapa ben bonica, igual o més suada, i jo tinc el genoll esquerra ben emprenyat. Espero que la nit faci de bàlsam.

_RLM8318BX.jpg

Comprant més crema de protecció solar a Platja d'Aro, Baix Empordà. © RLM

Calor… calor, calor! (CB II)

dimecres, 14/07/2010

Les previsions s’han complert. Totes. Hem patit molta calor  i, tot i que hem sortit aviat, hem arribat tard, a les 2 de migdia, amb els peus bullint, completament amarats de suor i més morts que vius després de vint i tants quilometres i un desnivell gens menyspreable per tractar-se d’una ruta costanera. Primer la dutxa i després la piscina però, han fet miracles i sembla que reviscolem.

El massís de Cadiretes ha de ser un lloc ben interessant…, però a l’hivern potser. Avui, massa sol, massa llum i pistes massa amples. Només ha faltat l’aspecte decadent del que havia estat el gran santuari de Sant Grau d’Ardenya. Tanmateix, caminar entre alzines sureres sempre resulta sorprenent, amb aquells troncs mig despullats de pells d’aram.

Sant Feliu de Guíxols transmet unes sensacions molt agradables; principalment la d’una població turística que no ha esta fagocitada per aquesta activitat i que manté la seva personalitat.

Demà partim cap a Palamós i, no se perquè no deixo de pensar en aquell acudit de l’Eugenio

—…a  ti te parió una madre

—Y a ti una gamba, bandarra!

_RLM8161BX.jpg

Mirador de l'Ermita de Sant Telm, Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà. © RLM

La Costa Brava calenteta (CB I)

dilluns, 12/07/2010

Aquesta tarda hem arribat a Tossa de Mar. La població mostrava un animat ambient estiuenc, però sense ser excessiu. Aquí ens havíem citat l’escriptor Pep Coll i jo per dur a terme un encàrrec ben especial de la revista Descobrir Catalunya que ja prepara el seu número 150 amb una edició especial.

El Pep Coll té la missió de confeccionar un relat de viatge d’un indret prou allunyats dels seus Pirineus estimats (i “maleïts” també, és clar). El meu és d’acompanyar-lo i confeccionar el relat visual. El viatge el començarem demà, a les 6 del matí, a peu, caminant amb unes prediccions que parlen de temperatures de 37º. Està clar que hem encertat els dies (Déu meu, no faig més que pensar en aquells cucurutxos de gelat que se’ls cauen als nens damunt l’asfalt bullint… i no se perquè).

Si no arribo fos, ho provaré d’explicar.

_RLM7943BX.jpg

Tossa de Mar, la Selva @ RLM

Incansables!

dimarts, 29/06/2010

Probablement recordareu una entrada al blog del dissabte 22 de maig (Lliçons des de Suïssa) on parlava l’anunci que han fet a Suïssa per promocionar el turisme a peu (no us el perdeu!). Bé, tinc un bon amic suís —el Ueli—, que prop de casa seva, a l’estació de Chur (la capital de Grischun), fa uns dies es va trobar aquests individus i la pedra.

Bild046.jpg

Estació de Chur, Suïssa. © Ueli Redman

Afortunades excepcions

diumenge, 27/06/2010

Aquest passat divendres va aparèixer a La Vanguardia un article d’en Xavier Bru de Sala parlant del Priorat en termes francament positius. Val a dir que hi surto citat, així com les meves guies i la feina d’Arola Editors. Em fa l’efecte que l’article  té alguna cosa a veure amb la darrera experiència prioratina de l’autor. Fa uns mesos vaig trucar-lo per demanar-li si voldria escriure el pròleg de la guia A peu per les Comarques de Tarragona. Vol. VI, la darrera que recull els articles que van aparèixer a La Vanguardia, a les pàgines del suplement desaparegut “Vivir en Tarragona”. La guia havia de sortir per Sant Jordi, però l’atabalament de les feines editorials prèvies a aquesta data van aconsellar, finalment, endarrerir la publicació per poder garantir prou temps per revisar-la i acabar-la com cal. Ara  mateix està enllestida, a punt per entrar a màquines i esperem tenir-la a les mans abans de l’agost.

Antic camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura,Falset, Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

La resposta d’en Bru de Sala al meu oferiment va ser immediata, afirmativa, i el text va arribar puntual a les dates previstes. Ens va semblar que una bona manera d’agrair la feina i la seva amabilitat podria ser convidar-lo, precisament, a caminar i a recórrer un dels camins tradicionals recuperats al Priorat, concretament l’antic camí ral de Falset a Gratallops, un dels meus favorits. Amb l’ànim resolutiu que el caracteritza, va acceptar l’oferiment de seguida. Va arribar la data fixada i vam enxampar un dia nuvolat, fred, amb imminent risc de pluja. Vaig pensar “vaja, l’hem ben encertat”, però l'”equip expedicionari” format per l’intrèpid articulista, els dos editors —l’Alfred i el Fèlix—, el Llorenç Brell i jo mateix, vam decidir continuar amb l’excursió prevista. Val a dir que el camí estava preciós, el bosc exhalava frondositat, una fertilitat exagerada.

Antic camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura,Gratallops Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Més endavant però, a meitat de camí, vam trobar un Siurana que baixava ben alegre (de vegades és quasi un simple rajolí). No ens vam acovardir i el vam travessar amb aigua ben a sobre dels genolls. Llavors sí que vaig pensar que aquell bon home no voldria tornar a saber mai més res de nosaltres. Ja havia arribat una mica constipat i, caram! entre l’aigua gelada i el fred que feia… Però el fet és que, segurament gràcies als bons vins de l’August Vicens o al saborós dinar que ens va preparar la Roser Vernet a casa seva, es va acomiadar agraint una jornada, certament, poc convencional. De fet, els meus editors no són gens convencionals i el Priorat tampoc.

Vinyes DOQ Priorat, antic camí ral de Falset a Gratallops, Gratallops Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

A l’article, en Bru de Sala parla de moltes coses (no es pot qüestionar que no hagi trepitjat el terreny) tanmateix, al meu entendre, un dels elements fonamentals és, precisament, l’article en ell mateix. En Bru de Sala és —o a mí m’ho sembla— un dels escassos intel·lectuals, amb dimensió mediàtica, que  sap mirar al sud, que coneix el sud i, quan en parla, d’entrada aconsegueix l’agraïment de molts de nosaltres per fer-nos una mica més “visibles”. Un exemple d’aquesta invisibilitat és el programa de tertúlia “Els matins de Catalunya Radio”, que tan brillantment està conduint Manel Fuentes. Val la pena però, fixar-se d’on provenen els tertulians i les localitzacions geogràfiques a les que habitualment fan referència. Si algun estudiant americà analitzés  el programa com a treball antropològic, podria arribar a la conclusió que les comarques de Tarragona, de l’Ebre i les terres de Lleida són aragoneses, allò que s’anomena la “franja”, potser.

Article de Xavier Bru de Sala “Priorat modélico”

Evocacions càtares entre pastures ripolleses

dijous, 10/06/2010
Sant Marcel de Planés, església romànica  construïda a finals del segle XI, amb una sola nau amb absis i campanar de cadireta Té les teulades de llosa antiga i el seu absis mostra una planta de ferradura o arc molt obert a l'interior.Planoles, Ripollès, Girona

Sant Marcel de Planés, església romànica construïda a finals del segle XI, Planoles, Ripollès © RLM

Seguim treballant en la guia d’excursions que ha d’evocar el mon medieval dels Pirineus catalans que van viure el bons homes, els anomenats càtars, pels seus perseguidors. Es tracta d’una iniciativa impulsada pel Consell Regulador del Camí dels Bons Homes.  No és tracta però, d’una altra ruta de senderisme per etapes sinó d’un conjunt de propostes excursions a peu de mitja jornada o de jornada sencera, algunes fins i tot per fer amb nens, i que abasta un àmbit que va més enllà dels territoris per on passa la ruta clàssica que uneix Berga i Montsegur.

Cim del Pla de Pujals (2.055m ) serra de Montgrony, vista des del vessant est del Pedra Picada, sota, el coll del Remoló,  muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Cim del Pla de Pujals (2.055m ) serra de Montgrony, vista des del vessant est del Pedra Picada; davant, el coll del Remoló; muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Un dels itineraris  transcorre per la muntanya de Nevà, al Ripollès i està relacionat amb el món dels pastors transhumants. A la vall de Toses hi ha noticies històriques de presència càtara i, d’altra banda, es sabut que l’expansió d’aquesta religió herètica—segons l’església catòlica, és clar— va tenir molt a veure amb les rutes transhumants de l’època. Val a dir que la importància de la ramaderia va ser enorme durant aquells segles. Era una de les grans activitats econòmiques del país, no pas però pel plaer de degustar costelletes de corder sinó per raó de la llana, el material bàsic amb que es vestia la immensa majoria d’europeus de llavors.

Acabo de preparar les fotos de la sortida i, mentre es cuina la guia, us faig un tastet (moltes gràcies Xavier per una excursió i una companyia tan agradable).

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès,  muntanya i pasturas de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Marton Jov, pastor rumanès, muntanya de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès,  muntanya i pasturas de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès, muntanya de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Camí ramader del coll de la Bona, muntanya i  plans de Nevà,  senyals d'Itinerània,Toses, Ripollès, Girona

Camí ramader del coll de la Bona, plans de Nevà, senyals de la xarxa de camins Itinerània, Toses, Ripollès © RLM

Sant Cristòfol de Toses, església romànica segle XIToses, Ripollès, Girona

Sant Cristòfol de Toses, església romànica segle XI, Toses, Ripollès © RLM

Campanar de Sant Víctor de Dòrria, església romànica consagrada el segle X (es conserven murs preromànics).Toses, Ripollès, Girona

Campanar de Sant Víctor de Dòrria, Toses, Ripollès © RLM

El passeig i el paisatge

diumenge, 6/06/2010
Passeig de Llevant Cambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig de Llevant, Cambrils, Baix Camp. © RLM

Blog_20100605_imatge_02.jpgCom això dels blogs entenc que és un instrument per compartir, em ve molt de gust de recomanar-vos un autor  que sempre és un plaer llegir i que, a més, tinc el gust de conèixer. De fet, probablement molts l’haureu llegit. Es tracta de Joan Nogué, geògraf i catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona. A més de la bona feina al capdavant de l’Observatori del Paisatge, al meu entendre, el Joan Nogué és una de les veus més lúcides, il·lustrades i clares del pensament sobre paisatge i territori a casa nostra. Destaca no sols per les idees, per les reflexions que fa, sinó també per l’habilitat en transmetre-ho, en comunicar-ho. D’aquesta tasca divulgadora en destaquen els articles publicats a La Vanguardia, especialment al suplement “Culturas”. Pels qui els vulguin llegir o rellegir, va sortir publicat l’any passat un llibre que els recull amb el títol Entre paisajes (Àmbit editorial), que ha estat recentment traduït al italià.

Cambrils, Baix Camp, Tarragona

El pont del passeig que creua la riera de Maspujols, Cambrils, Baix Camp. © RLM

Un dels articles que hi trobareu porta el títol “El arte de pasear” i pels qui ens agrada el fet de caminar resulta especialment interessant. L’autor comença fent notar que viatjar i passejar no és exactament el mateix i destaca precisament l’escassa velocitat com una de les diferències fonamentals. Molt sovint el passeig es fa a peu, amb bicicleta, a cavall,  mitjans que permeten precisament gaudir de ritmes pausats.

Buscant a la història, el Joan Nogué ens explica que l’interès pel passeig va créixer de manera molt destacada a partir de les reflexions de personatges com Jean-Jaques Rousseau (Las ensoñaciones de un paseante solitario, 1776-1778) o Goethe (Werther, 1802) i molt especialment de l’aparició de l’obra El arte de pasear de Karl Gottolb Schelle.

Parc de la LlosaCambrils, Baix Camp, Tarragona

Parc de la Llosa Cambrils, Baix Camp. © RLM

La relació entre la conquesta cultural de la idea de paisatge per part dels europeus i el passeig té una relació més estreta que no pas podríem imaginar. A partir de finals del s. XVIII i inicis del XIX, “el paisatge será más el fruto de un recorrido que de una instantánia, más una experiencia que una cosa o una idea” (p. 36). Aquesta reflexió em sembla fonamental, cabdal. Els pensadors de l’època argumentaven que el paisatge no pot apreciar-se ni descobrir-se sense l’estat d’ànim receptiu que genera el passeig. Així, el passeig esdevé una experiència estètica i una manera d’aprehendre, de capturar, d’abastar el territori, que també pot incloure dosis de denúncia i de crítica social explícita o implícita (p. 39).

Passeig Llevant, al fons les Muntanyes de VandellòsCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig Llevant, al fons les Muntanyes de Vandellòs Cambrils, Baix Camp. © RLM

L’article acaba citant a l’artista i poeta Perejaume amb unes paraules ben evocadores: “con los años, los seres humanos nos hemos perfeccionado como sujetos e instrumentos de camino, como paseantes, en definitiva. Quizás sea verdad, entonces, que es en el camino y actuando como paseantes donde mejor podemos reconocer aquello que nos hace humanos”. (p. 41)

Passeig de Llevant prop de la riera de MaspujolsCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig de Llevant prop de la riera de Maspujols Cambrils, Baix Camp. © RLM

Blog_20100605_imatge_08.jpgAquestes fotografies les vaig fer pel llibre Cambrils, espais per a la calma, d’Arola Editors, amb text de Roser Guasch Bea. Va ser un encàrrec de l’ajuntament que buscava una publicació que parlés dels seus parcs (val a dir que conec pocs alcaldes amb tanta sensibilitat pels llibres i la cultura). Des de l’editorial els vam proposar un llibre que no es centrés en recollir parcs sinó que anés dirigit a subratllar precisament el valor dels espais amb que compta Cambrils per passejar, per gaudir de la calma, els espais per trobar-se amb el paisatge, per retrobar-se amb un mateix.

Cambrils, per exemple, és un municipi de costa on es possible recórrer a peu o en bicicleta absolutament tot el seu litoral —que no és poca cosa—, acompanyat pels horitzons de la Mediterrània i de les muntanyes del Camp. I de tant en tant, bancs que inviten a seure davant el mar. Potser no s’adonem, però acceptar aquesta invitació és un acte profundament cultural.

Passeig marítim de Ponent, platja Horta de Santa MariaCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig marítim de Ponent, platja Horta de Santa Maria Cambrils, Baix Camp. © RLM