Entrades amb l'etiqueta ‘Dionís’

Tenen ànima els paisatges?

divendres, 13/11/2015

acc9787860395c4cbed62adfb0921694_400x400.jpegTenen ànima els espais? Si no fos així, com és que hi han paisatges que ens commouen, que ens inspiren? com és que hi han territoris capaços d’evocar la vida i els anhels de generacions senceres d’avantpassats?, de crear estats d’ànim?, com és que hi han paisatges balsàmics, tranquil·litzadors?, com és que hi han espais que ens captiven i amb els quals establim lligams anímics, íntims?

És una evidència que els humans, amb diferències segons les cultures, establim relacions emocionals amb els espais. Tanmateix, els espais no tenen més ànima que la nostra, que la que nosaltres hi volem abocar. La natura és indeterminada i som nosaltres, les persones, les cultures, les arts les que la determinem. La connotació ètica i estètica dels espais és l’origen de la visió de paisatges allà on abans només hi havia territori. Una visió evidentment subjectiva, fruit dels mecanismes de la cultura. Aquesta conquesta cultural —esdevinguda a Europa a partir del segle XVIII i sobretot el XIX— ha resultat ser una extraordinària revolució que ha canviat profundament la nostra percepció de l’entorn.

El dossier central del número de novembre de Descobrir Catalunya, està dedicat de ple a parlar de paisatges, concretament, a parlar dels valors i significats dels paisatges del Priorat. Fer-ho ara té tot el sentit donat que aquest territori està impulsant una candidatura per tal de ser declarada paisatge cultural patrimoni mundial, per part de la Unesco.

El dossier comença amb una magnífica introducció de Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya i un dels nostres millors pensadors sobre paisatge. Hi trobareu un primer article escrit per Toni Orensanz, dedicat al caràcter mediterrani i excepcional del seu paisatge, és a dir, a les raons que fan que mereix ser inscrit en la llista de paisatges patrimoni de la Humanitat. El segon, escrit per Oriol Margalef, està dedicat a posar de relleu l’extraordinària diversitat dels paisatges dins aquest petit territori. El tercer, a càrrec de la Roser Vernet, parla de dos dels elements centrals que estructuren aquest territori: els pobles i els camins. Són els camins antics precisament, un dels element que millor permet evocar l’evolució d’aquesta comarca; són els fils de la memòria dels vells pagesos, dels Priorats passats i també dels actuals.

Jo he tingut el privilegi de il·lustrar-los amb imatges i també d’escriure el darrer article, el dedicat a l’espiritualitat. Per redactar-lo he recuperat una part d’un article propi publicat al llibre Priorat, publicat per Lunwerg fa més de quinze anys. M’ha resultat gratificant comprovar la persistència de la meva visió, però encara més l’evolució que m’ha portat més enllà d’aquella espiritualitat basada en la història dels eremites i cartoixans. A hores d’ara, entenc que l’espiritualitat d’aquest territori es connecta amb aspectes essencials del món clàssic, dels orígens de la nostra civilització. El Priorat em permet evocar les antigues relacions entre els homes, els déus i la naturalesa. El Priorat em permet retrobar, per exemple, les velles creences en Dionysos, el xenikos daimon —el dimoni estranger— i els orígens dels simbolisme del vi, les arrels de les qual s’allarguen probablement fins el Neolític. Vi, fermentacions, resurreccions…. Espero que a algú li resulti interessant i inspiradora aquesta regressió. Com hem començat dient, el paisatge no reflecteix res més que el que portem dins. Salut!

 

 

Els millors desitjos (dionisíacs)

diumenge, 28/12/2014

S’acaba l’any i els humans que compartim calendari s’afanyem a desitjar-nos el millor pel nou any que comença. Tinc la sensació que no és cap estupidesa, tot i que  sabem que l’any que començarà difícilment serà el que ens agradaria que fos; què és impossible canviar tot el que no ens agrada de cop i volta.

Sabem amb certesa però, que les coses poden anar a pitjor. També sabem que millorar-les depèn molt del que fem. Per començar, està bé desitjar-nos el millor. No es canvia res des del pessimisme, des de l’abatiment. Per sort, els humans sabem trobar refugis de felicitats —per petits que siguin— en la pitjor de les tempestes. Això ens fan grans, resistents, supervivents. I som ambiciosos. Volem més felicitat, encara que no sempre encertem on buscar-la.

Espero molt d’aquest any que arriba. Reconec alguns desitjos certament quimèrics, com el d’aconseguir reservar més temps per coses que m’agraden (aquest blog ha patit molt en els darrers mesos per culpa dels meus col·lapses organitzatius). M’agradaria que el temps anés més a poc a poc però… reconec que és una estupidesa. Som naltros els qui hauríem d’anar més a poc a poc. Donar a la gent, a les coses, als projectes el temps que els cal, que mereixen. Tinc però la sensació que tot s’ha accelerat de manera extraordinària i perillosa. Temo més la banalització que l’absència.

Aquest 2015 és l’any que veurà la llum l’inici del projecte “El retorn dels Déus“. Més d’una trentena de persones estan col·laborant per fer retornar, en primer lloc, al gran Διόνυσος, Dionís, al qui el romans anomenaran Bacus. N’esperem l’arribada pel inicis del mes de maig. Podeu començar a posar en quarantena els tòpics que d’ell tingueu perquè volem esmicolar-los!

Bon Any 2015BX