Entrades amb l'etiqueta ‘festes’

Un turista al Palio de Siena. Cròniques toscanes

dijous, 10/07/2014

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Som a la plaça del Campo de Siena. Esperem la cursa del Palio. Manquen quasi tres hores per a que comenci. No hem pogut agafar primera fila i la plaça ja és mig plena. Les fotos seran les d’un turista baixet, en mig d’una gernació, desesperat buscant un forat entre milers de caps. Ho tinc fotut. Algú podria pensar que els professionals tenim ales, però no és així. En un esdeveniment multitudinari com aquest, sense acreditació no voles. No deixa de ser una cura d’humilitat ara que tothom te càmeres.

Vaig decidir que aquest seria un viatge de vacances amb els amics. Res de feina. Ara però, confesso un neguit per no poder situar-me en el lloc que caldria per obtenir unes bones imatges de la festa. Potser hagués estat millor no haver portat la càmera. Potser sí, però no és fàcil. No.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

Un dels primers en entrar a la plaça és l’esquadra de carabinieri a cavall, amb vestit de gala, i el sabre a la ma. Fan goig. Després de la primera volta, a la senyal del capità (o el que sigui)  en fan una altra a la càrrega, amb l’arma estesa, apuntant al davant. Fan por! No puc mes que pensar en els desgraciats d’altres temps que veien apropar-se una càrrega de cavalleria com aquesta, però de veritat. Déu meu, que bé que vivim!

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

I comença el seguici històric, amb centenars de participants representants de totes les entitats sieneses que hom pot imaginar. Més d’una hora d’abanderats i personatges diversos. Els vestits i caracteritzacions són molt acurades i l’ambient renaixentista és sorprenent. També en el ritme. Tot va molt a poc a poc, una lentitud que contrastarà amb el poc temps que durarà la cursa. Uns 90 segons només. Com un ristretto exagerat. Tanmateix, com assenyala un amic meu, és una competició on la clau és la velocitat, però una velocitat animal, sense motor. Novament el passat es fa molt present a Siena.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

Continuo immers en un mar de turistes penitents —molts americans— i locals acostumats als ritmes de la festa. Davant, unes adolescents italianes. Dues bessones rialleres encantadores. S’agraeix.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

M’he assegut una estona terra per descansar peus i espatlla. La maquina penjada, amb el 200 mm posat, es fa notar. Ara si que no veig res. Només cames i pantalons. M’acaba de caure una patata fregida a sobre. La senyora americana del costat te gana, o potser mata el temps … Me la menjo (la patata). Començo a pensar que part de la emoció de la cursa es deu a que tot plegat està a punt d’acabar-se i el somni d’una cervesa fresca i una cadira és més a prop. Molt emocionant tot plegat. Sí.

De sobte, la gent s’activa al meu voltant. Alguna cosa passa. M’aixeco (però no noto gaire la diferència). Tothom és amb els braços alçats amb càmeres, telèfons, tablets, nens…  fins i tot novietes ufanoses a espatlles d’adolescents testosterònics. Finalment, després de la desfilada del seguici dels deu barris que corren avui (són disset en total) ha estrat a la plaça (just per on som) el gran carruatge on s’exhibeix el penó —el palio— que passarà a mans del guanyador. Fa l’efecte de ser la reminiscència d’un vexilium, els estàndards de les legions romanes. El carruatge em recorda les Roques del Corpus de València, origen dels actuals passos de Setmana Santa. Tot plegat fa molta patxoca, però allò realment m’ha impressionat són els quatre enormes bous blancs que l’arrosseguen com si res, com si fos de paper.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

Déu meu, mai havia vist uns bous tan enormes! El llom sobrepassava dos pams els caps dels seus cuidadors. Quina majestat! M’ha tornat a vindre al cap el relat de cerimònies romanes que alguna vegada m’han explicat els amics. La delimitació del perímetre de les ciutats, per exemple, o el ritus iniciàtics associats a la deessa Cibeles, on un bou era decapitat mentre la seva sang regalimava sobre l’iniciat. Blanc, vermell, mort, vida.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

El carruatge s’ha retirat i d’una de les portes del palau de l’Ajuntament comencen a sortir els cavalls i els genets, vestits amb els colors cridaners que identifiquen cada barri. La plaça és un ou. Només queda lliure la pista de terra sienesa que la volta. A les cases i palaus no hi ha una sola finestra o balcó que no estigui ocupat per ulls curiosos o emocionats que porten hores, dies o mesos esperant aquest moment.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

I de sobte, la plaça emmudeix. Es fa el silenci per escoltar la veu del jutge que canta en directe el sorteig de les posicions. Aquila, Pantera, Lupa … La sort és clau en aquesta competició, més que no pas l’esforç o el treball.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

La gent està molt inquieta, els nervis continguts es fan evidents. El gran moment s’acosta i jo em temo el pitjor. Serà impossible trobar un bon forat entre tants caps movent-se per poder disposar d’una bona vista del famós tomb de Sant Martino. I només hi passaran tres cops, i volant. Decideixo jugar-me-la i provar de fer les fotos amb la càmera alçada, les mas estirades, aguantat com pugui el 200, que avui sembla més llarg i pesat que mai. Passo a visió de pantalla, tot i que quasi no la veig. A més, això farà que els dispars amb ràfegues s’alenteixen considerablement. Fantàstic, només em falta que m’agafi una rampa.

Després d’una estona d’indecisions arriba la sortida bona. La corda cau (jo no veig res però), els genets surten esperitats (tampoc els veig) i l’emoció es desferma. Em sembla que estan arribant al tomb. Disparo. Així les tres vegades.

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

Festa del Palio.Siena, Toscana, Itàlia

 

La cursa s’ha acabat. Els seguidors del guanyador salten enfervorits a la pista per abraçar el genet i, sobretot, el cavall, el veritable heroi de la festa. Jo tinc la sensació de no haver vist res… Avui, més que mai, la càmera ha estat els meus ulls (i no se si m’ha agradat gaire).

Quan els catalanets deixem de ser mesuradets

dissabte, 1/03/2014

Si, ho reconec. Aparentment, no té cap sentit que un respectable senyor de 40 anys es vesteixi amb un amb roba de cabaretera, de lluentors vermelles, botes de canya alta, també amb lluentors, i surti ensenyant el pit pelós i ple de purpurina pels carrers del poble.

D’altra banda, si una característica ens identifica als catalans com a col·lectiu, és el sentit de la mesura. Tot, però sense excessos, no fos cas… (M’encanta el personatge de Sirisi del programa de RAC 1 La Competència! Ho claven!). Aquesta característica tan nostra és certament pràctica. Ens omple de prudència i, com a país petit que som, pot semblar que en ajuda a sobreviure. No negaré que la prudència sigui una virtut però, en excés, es converteix en covardia, en mediocritat… Ens cal saber pensar de manera ambiciosa, atrevida i, ves per on, el Carnaval resulta un exercici mental molt higiènic.

Llavors sortiran els intel·lectuals parlant que el carnaval d’ara no és l’autèntic, que no hi ha sàtira… No hi ha més cec que el qui no vol veure. Proveu a desbotonar-vos les cotilles mentals. Resulta alliberador que arribi oxigen al cervell. I un bon lloc, sens dubte són les estrafolàries i irreverents rues del Carnaval de Sitges. Sensacionals! Us deixo amb el treball de l’any passat. Cliqueu a sobre (si us atreviu, és clar).

RLM 2013 Carnaval Sitges.jpg

 

 

Monarquies d’usar i cremar

dimarts, 25/02/2014
Caranaval de Tarragona. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Carnaval a Tarragona. © RLM

No totes les monarquies duren el mateix, no. I és mala sort que, precisament les més divertides, no durin ni una setmana. És clar que, per sort, cada any tornen … de moment. Val la pena tenir present que la involució és un risc real del nostre temps i recordar que, durant llargs períodes, l’arribada de sa majestat el rei Carnestoltes i la seva Concubina va estar prohibida per les autoritats eclesiàstiques o civils, o per les dues. Per quines raons? Quina por pot fer un ninot, unes plomes, un ball provocador o una faldilla més curta?

Segur que molts recorden el missatge de la famosa novel·la d’Umberto Eco El nom de la Rosa: el poder del riure. Exacte!  L’alegria, la desinibició tenen un enorme poder alliberador, i transformador. Algú s’imagina que els canvis —personals o col·lectius— siguin possibles des del pessimisme? des de l’apatia? des de la frustració? D’acord, l’alegria no és una condició suficient, però sí necessària.

Venedors disfressats al Mercat Central. Carnaval de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Parades del Mercat Central. Carnaval a Tarragona. © RLM

Venedors disfressats al Mercat Central. Carnaval de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Parades del Mercat Central. Carnaval a Tarragona. © RLM

Venedors disfressats al Mercat Central. Carnaval de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Parades del Mercat Central. Carnaval a Tarragona. © RLM

Concert i confeti a la Part Alta. La Pipel Entertaiment. Carnaval de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Concert de la Pipel Entertaiment. Carnaval a Tarragona. © RLM

Els seguidors d’aquest altre bloc innecessari (copiant el meu amic Siqui), ja coneixen la meva defensa del Carnaval com a festa imprescindible per higiènica i saludable. No tornaré a repetir els meus arguments. Els podeu trobar en entrades com: El Carnaval ha mort, visca el Carnaval!, o El carnaval, la crisi i la mare que els va parir.

8a edició de la Baixada del Pajarito, cursa d’andròmines. Carnaval de Tarragona. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Baixada del Pajarito, cursa d’andròmines. Carnaval de Tarragona. © RLM

8a edició de la Baixada del Pajarito, cursa d’andròmines. Carnaval de Tarragona. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Baixada del Pajarito, cursa d’andròmines. Carnaval de Tarragona. © RLM

8a edició de la Baixada del Pajarito, cursa d’andròmines. Carnaval de Tarragona. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Baixada del Pajarito, cursa d’andròmines. Carnaval de Tarragona. © RLM

8a edició de la Baixada del Pajarito, cursa d’andròmines. Carnaval de Tarragona. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Baixada del Pajarito, cursa d’andròmines. Carnaval de Tarragona. © RLM

El reportatge fotogràfic que em va encarregar Tarragona Turisme l’any passat, ha donat lloc a dos petits vídeos. Un està dedicat a la Disfressa d’Or i l’altre a les Rues. El primer ha estat editat i muntat per Rafa Pérez, de Kamaleon Travel i el segon per Manel Granell. Ha estat un plaer treballar amb ells. De veritat. I el resultats són sorprenents. Dos treballs molt sensibles i agradables de veure. No busqueu estridències ni els 40 Principales…

A banda, un any més m’he animat a construir dos nous porfolis digitals dedicats al Carnaval de Tarragona.  Com en el cas dels vídeos un està dedicat a la Disfressa d’Or i l’altre a les Rues. Dos formats, dos lectures que es complementen (si no teniu al·lèrgia a les plomes, és clar).

Si podeu, aneu a  YouTube i trieu l’opció de d’alta definició HD, a la rodeta dentada que apareix abaix a la dreta. Llavors poseu el video a pantalla completa i pugeu el volum…



Confeti d’hivern

dissabte, 15/02/2014

Si passegeu per alguns dels tranquils carrers de Salou (ara), encara trobareu els senyals de la disbauxada del Cos Blanc, l’acte central de la festa d’hivern de Salou que es celebra el primer dissabte de febrer. I és que el confeti té un marcat caràcter llibertari. Per molt que intentis controlar-lo, res! Es cola per tota arreu i, malgrat els esforços de les brigades de neteja, passaran dies abans que desaparegui completament el seu rastre.

El Cos Blanc és una desfilada carnavalesca de carrosses on el veritable protagonista són aquests petits bocinets de papers de colors. Se’n arriben a llençar més de 20 tones! La desfilada té el seu espai neuràlgic en el carrer Advocat Gallego que, per unes hores, es transforma en una espectacular discoteca, amb llums (550.000 vats), efectes i un DJ punxant música en directe. En aquest carrer es distribueixen estratègicament 20 canons encarregats de llençar el confeti per l’aire. Després, la gent fa la resta (podeu trobar confeti en llocs del cos que no haguéssiu imaginat mai!).

Si els balnearis i spas els trobeu massa tranquils, proveu un bany de confeti. Els que ho han provat asseguren que és especialment bo per exfoliar cabòries, manies i complexos (és clar que potser no en teniu cap i no us fa falta). No resol els problemes, és cert, però tonifica i ajuda a posar a punt l’arma mes poderosa amb que comptem els humans per afrontar les adversitats i transformar la realitat: l’alegria.

Aquesta és una festa jove, com la ciutat. No té cinc segles, és veritat, i haurà d’evolucionar, enriquir-se, destilar-se… però té la força de la joventut i es viscuda molt intensament. Sensacional!

Els visitants són benvinguts, però està pensada ben bé pels salouencs.  És ben cert que, de vegades, els rigors de l’hivern no ho posen fàcil, que potser lluiria més en una altra època de l’any. Tanmateix, perdria aquest punt de irreductibilitat, d’estratègia per combatre les apaties hivernals. En tot cas, està clar que en aquest país, quan se’ns posa una cosa al cap…

Festa del Cos Blanc.Salou, Tarragonès, Tarragona

Festa del Cos Blanc. Salou. © RLM

 

 

Les imatges corresponen al Cos Blanc de 2013

Pessebres molt vius

dijous, 26/12/2013

Captura de pantalla 2013-12-26 a les 9.59.53.jpg“Natalis Solis Invicti, aquest era el nom que rebia a l’antiga Roma la festa del solstici d’hivern, el dia en què celebraven el naixement del sol invicte, del sol que a partir de llavors tornaria a allargar els dies i escurçar les foscors.”

Així comença un nou llibre de la col·lecció Post Festum, d’Arola Editors, dedicat aquest cop al Pessebre Vivent de Sant Guim de la Plana, amb textos de Ferran Baile i fotos d’un tal López-Monné.

En efecte, abans que el Nadal portés aquest nom, ja el festejavem. Els antics romans celebraven el naixement del Sol Invicte (Dies Natalis Solis Invicti), una festivitat associada al naixement del déu Apol·lo com el déu solar Heli. La tradició de fer-se regals també ve de llavors, de les Saturnals, festes vinculades al solstici d’hivern, durant les quals, les famílies es visitaven i compartien regals.

El bisbe siríac Jacob Bar-Salibi, del segle XII, explica l’adopció cristiana d’aquesta festa pagana (com moltes altres). “Era costum pagà el de celebrar el mateix 25 de desembre l’aniversari del sol, durant el qual encenien espelmes en senyal de festivitat. Els cristians també prenien part d’aquestes solemnitats i celebracions. Sembla que quan els doctors de l’Església veieren que aquest festival era del gust dels cristians, decidiren que la veritable celebració del naixement s’hauria de solemnitzar aquell dia”.

Els pessebres vivents van arribar més tard, a l’Edat Mitjana. Tal com explica Baile al llibre, sembla que va ser sant Francesc d’Assís qui va realitzar la primera representació popular del naixement amb persones, la primera escenificació viva del pessebre. A Greccio, en una pobre gruta al mig del bosc, la nit de Nadal del 1223, Francesc d’Assís va oficiar la missa acompanyat del naixement, dotze camperols, un petit burro i un bou. Hi varen assistir la gent del poble i els habitants del castell que portaven torxes enceses.

El Pessebre de Sant Guim de la Plana és, sens dubte, un dels més interessants de Catalunya. Mes que no pas descriure escenes bíbliques (només hi ha el Naixement) el pessebre de Sant Guim gira al voltant de la ruralitat i els antics oficis, molts dels quals han desaparegut. De fet, Sant Guim és un excel·lent exemple de com, un esdeveniment de caire religiós es converteix en una celebració cultural que transcendeix aquesta primera dimensió per convertir-se en una festa reivindicativa d’identitats, en aquest cas, la rural i la segarrenca.

En aquest moments d’involucions democràtiques que estem vivint, no puc deixar de pensar en una de les dificultats més serioses a les que s’ha d’hagut d’enfrontar el pessebre de Sant Guim. A més dels rigors hivernals, el pessebre ha hagut de superar el conflicte amb un alcalde que va intentar prohibir-lo i va arribar a enviar els Mossos d’Esquadra. Es van fer famosos titular a la premsa com ara “Detinguin aquest pessebre!” Per sort, el pessebre vivent és més viu que mai i m’agradaria pensar que aquest llibre pugui ajudar a renovar il·lusions, ben bé com la renovació del Solis Invicti.

El llibre és pot adquirir a Sant Guim durant les representacions del Pessebre Vivent. És possible que encara tardi en arribar a les llibreries però també es pot comprar directament a l’editorial a través del seu web.

 

 

Una història de banyes

divendres, 20/09/2013

IMG_1801BX.jpgEl Ball de Diables de Tarragona compleix enguany 30 anys de la seva recuperació. Ara que Tarragona torna a fer olor de pólvora, ara que ja entrem de ple a les festes de Santa Tecla (la versió cristiana de les festes que devien celebrar a Tàrraco en honor a August), és bon moment per recordar aquests banyuts. (Hi a qui assegura que Tarragona té 5 estacions; a més de primavera, estiu, tardor i hivern, aquí tenim Santa Tecla. Doneu un cop d’ull sinó al blog de Gabriella Nonino).

Les fonts històriques parlen de diables a les festes del Corpus de Tarragona des del segle XV i estan connectats directament amb la tradició del teatre medieval. És a dir, si per parlar del cel sortien nens vestits d’àngels, també calia que apareguessin les forces del mal, de l’Avern, mal vestits, mal parlats i llençant foc del de veritat, del que crema.

Recuperat el 1984, el Ball de Diables de Tarragona es va convertir aviat en un dels col·lectius més implicats en la recuperació de les festes de Santa Tecla, les quals han esdevingut un dels principals elements identitaris de la ciutat (poca broma amb la importància de les festes en la salut de les col·lectivitats). Va ser el Ball de Diables qui va recupera l’Àliga de la ciutat (una meravella obra d’Antoni Mas) i va ser clau en el naixement de la Santa Tecla Petita.

La meva relació amb el Ball de Diables ve de lluny, de molt lluny i ha estat intensa i molt profitosa. De fet, està molt lligada al meu tarannà com a fotògraf. Els dec moltes vivències i experiència. Fa quasi trenta anys era un fotògraf novell, apassionat per la fotografia de reportatge però amb molt poca experiència encara. Em vaig plantejar trobar algun tema per tractar-lo amb profunditat, i vet aquí que aquest tema va ser el Ball de Diables de Tarragona. Així, un bon dia, em vaig presentar al seu local per demanar-los permís per acompanyar-los i fer fotos.

Els devia semblar humanitari adoptar un fotògraf (no són tan mala gent com diuen) i, la veritat és que em van acollir molt bé, i amb molta paciència, considerant que eren dimonis joves que no estaven per osties. Eren els temps dels rodets de diapositives (que no eren barats), de sensibilitats  màximes de 400 ASA si volies que el gra de la pel·lícula fos més petit que la cara dels personatges, temps de càmeres sense autofocus… Us puc assegurar que, a banda de les limitacions personals, no era gens fàcil fotografiar aquests bandarres. El resultat van ser bons amics, molts filtres cremats (també barrets, camises i la closca, és clar) i una especial vocació per fotografiar festes tradicionals que ha marcat bona part de la meva vida com a fotògraf.

IMG_2367.JPGIMG.jpgA més a més, aquests han estat un diables peculiars, molt interessats, per exemple, en impulsar la publicacions de llibres (la malèfica influència del Jordi Bertran em temo). Així, el primer llibre que vam fer plegats va ser El Ball del Diables de Tarragona. Teatre i festa a Catalunya (El Mèdol, 1993), i el segon Els Colors de Santa Tecla, conjuntament amb el fotògraf i amic Jordi Tutusaus (El Mèdol, 1998). Els dos van ser llibres pioners en la seva matèria i n’estem molt ogullosos

Continuo fotografiant-los cada Santa Tecla. Els relleus generacionals —imprescindibles— fa que cada cop em trobi més i més cares noves que no conec i no em coneixen. La vida. Per això em fa especial il·lusió retrobar els “vells diables” (no deixeu de llegir l’entrevista feta enguany a la senyora Diablesa) i també és bonic veure que no falta  gaire per a que els seus propis fills els fotin una patada al cul per jubilar-los .

He estat escanejant un bon grapat d’imatges antigues sobre el Ball. Me aturat al 2003. Em temo que algunes fins i tot podrien ser considerades com a “vintage”. Però vaja, si mirar enrera pot provocar vertigen, el bo que té  és que vol dir que encara estem al davant. I no és poca cosa. No m’ha donat temps d’aconseguir datar-les totes. Així que, si algú vol col·laborar, fantàstic!

Visca Santa Tecla i visca l’Infern! (és clar)

Ball de Diables de Tarragona. Vilanova i la Geltrú, Garraf, Barcelona

Ball de Diables de Tarragona. © RLM

Ball de Diables de Tarragona. Lectura dels versots.Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Ball de Diables de Tarragona. © RLM

Ball de Diables de Tarragona. Lectura dels versots.Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Ball de Diables de Tarragona. © RLM

Castells i castellers des de dins

dissabte, 29/06/2013

TGN_Castellers_Cartell_14JUNY.jpgTarragona, ciutat de castells. Aquest és el lema d’una setmana ben especial dedicada a apropar els castells a tothom que tingui curiositat per conèixer més de prop el món de les colles castelleres i de les torres humanes que  tan ens captiven en aquesta ciutat. Les activitats programades inclouen, per exemple, rutes guiades pels llocs més emblemàtics (inclosos els locals de les colles) o la participació activa en els assajos de castells, per acabar compartint sopars amb els castellers. A banda també s’ha programat actuacions castelleres al carrer, amb la participació, a més de les colles locals, dels Castellers de Vilafranca.

Es tracta d’una proposta singular, sens dubte. L’ha impulsat Turisme de Tarragona i les colles castelleres. A més de reforçar la imatge de Tarragona com a ciutat castellera, es busca generar fons econòmics per a les colles, en un moment en que els cal trobar noves fonts de recursos.

Els qui, en comptes de creuar-se de braços davant la fatalitat imaginen, busquen i proven noves sortides, em mereixen admiració i tot el meu respecte. A més a més, les propostes que es plantegen, lluny de banalitzar els castells, crec que poden aconseguir un altre objectiu (buscat o no) que sembla especialment interessant: passar de la simple visió dels castells com a espectacle corprenedor a endinsar-se en la seva dimensió més humana: les persones.

Us deixo amb una selecció d’imatges del passat Concurs de Castells de Tarragona (i si no las vau veure en el seu dia, doneu un cop d’ull també a les de Lucas Vallecillos, excel·lents) . Per anar fent boca pel de l’any que ve. Pit i amunt!

Records de Patum

diumenge, 2/06/2013

A hores d’ara, la plaça de Sant Pere de Berga bull d’emocions amb els darrers salts de plens de la Patum d’enguany. Des de casa puc sentir l’olor d’herba tallada (que emmascara la de suor) i els sons dels músics tocant en la foscor encesa d’un infern creat per humans. Uns humans una mica descreguts, tot s’ha de dir, que o bé se’n en foten de Pere Botero, ho bé  es preparen per quan vagin a parar tots als regnes de Llucifer. Amb tanta “barreja” (la beguda anisada de les festes) no es difícil traspassar els límits del pecat. A l’infern, els de Berga segur que ballaran sota les flames (i jo els envejaré). De fet, sempre explico que la vegada que vaig saltar és el més aprop de l’Avern que recordo haver estat.

Tal com explicava en una entrada passada, vaig estar fotografiant la Patum de l’any passat. Us deixo amb unes quantes imatges d’una de les festes que més extraordinàries que conec i on sempre, els berguedans, m’han fet sentir com a casa. (Dedicades a l’àngel que em va recollir a l’aire quan la guita em va fer fora de la barana)

Déu, polímers i processons

dimecres, 27/03/2013
Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona. © RLM

Déu Nostre Senyor ha d’estar molt ocupat. Se li acumula la feina amb tants banquers, comptables i polítics penedits, resant tot el dia per no caure en les flames eternes de l’infern. Deu ser per això que no sempre presta atenció a les pregaries dels seus fidels quan li demanen bon temps per les processons de Setmana Santa (o potser no li agrada que li recordin que vam crucificar el seu fill, ves a saber). I el temps és boig i tant pot passar que els pobres penitents es torrin dins les cucurulles, que faci un fred que congeli les avies que se’ls miren o que troni i plogui a bots i barrals.

No és que el portadors dels misteris s’arronsin per quatre gotes, no. I menys els de la Setmana Santa de Tarragona. Però les talles i les robes són prou valuoses per no deixar que la pluja les faci malbé. Llavors, si les oracions fallen i es posa a ploure, se sent algun “mecagonDéu” que no ajuda a millorar la situació, és clar. Tanmateix, ràpidament, de sota els misteris, com per art de màgia, apareixen grans llençols de polietilè de baixa densitat —és a dir, de plàstic— . Els confrares més àgils s’enfilen dalt els passos i, circulant entre creus, apòstols i Mares de Déu, se les empesquen per cobrir-los i protegir-los de l’aigua inoportuna. Sense trencar ni desmuntar res, cosa que no és pas fàcil, per cert.

Llavors, els més sentits se’ls posa cara de pomes agres. I s’entén. Tants dies de feina, de posar-ho tot a punt, sense oblidar els diners gastats en les flors, per exemple, per a que ara la pluja o desllueixi tot. I emprenya, és clar que sí, tant a les germandats com al públic, i també a molts fotògrafs que no podran captar la imatge que esperaven. En canvi però, apareixen d’altres de sorprenents, no exemptes d’un cert surrealisme

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona. © RLM

Somriures i plomes contra la crisi

divendres, 25/01/2013

Els carnavals estan a punt d’arribar i, a Tarragona, és fa festa gran.  Ja he confessat altres cops la meva debilitat per aquesta festa. A l’entrada “El Carnaval ha mort, visca el Carnaval” hi trobaren les raons principals que em fan defensar-la apassionadament. Cada cop hi crec més. Crec més en el valor del treball conjunt de les colles, en el teixit social que això ajuda a construir, i cada cop crec més en les coses que tenen un punt d’insensatesa, d’atreviment, de manca d’estricta racionalitat.

No es pot negar que desfilar mig vestit, mig despullat, en ple més de febrer és una insensatesa. És veritat, aparentment no té ni solta ni volta. Però només aparentment. Ara mateix, la majoria dels poders volen que ens resignem que ens tornem més grisos, que ens apaguem, que obeïm, que siguem raonables, prudents… Ara mateix, omplir-se de plomes o  disfressar-se de granota,  tan se val, o d’arquebisbe (amb un fulard amb els colors de la bandera gay) és un acte de supervivència. Serveix, fonamentalment, per respirar. Uns trien la crítica directa, punyent, desvergonyida. Fantàstic! Altres decideixen les lluentors, les plomes, per revelar-se contra una quotidianitat que pot resultar profundament alienant; per revelar-se contra la dictadura d’un glamour mediàtic prohibit per a la majoria de la gent. Ambdues opcions —la satírica i la de lluïment— tenen més en comú del que podria semblar.

El carnaval és higiènic, saludable, balsàmic. I podem remuntar-nos com a mínim a l’època romana per trobar-ne els orígens. Desfilar, ocupar el carrer, provocar, seduir i riure, sobretot riure. És bo recordar-nos l’enorme poder desmitificador, i per tant alliberador, que té el riure. Tothom sap que el dimecres de cendra arribarà. I n’hi haurà un de definitiu. I què? Com deia aquell savi, l’important no és saber si hi ha vida després de la mort. L’essencial és saber si n’hi ha abans de la mort.

El de Tarragona, segons els entesos, és un dels carnavals més rellevants de l’Estat, si bé no dels més coneguts. La seva seqüència ritual és molt rica i la festa s’enriqueix encara més amb actes tan divertits com “La baixa del Pajaritu“, un descens pels carrers de la part Alta amb andròmines i molt, molt bon humor (aquí teniu el programa d’enguany).

Us deixo amb algunes imatges del Concurs de la Disfressa d’Or i de la rua de l’any passat. Pels qui tinguin gana de més, podeu donar un cop al recull maquetat del Carnaval de Tarragona que he penjat a Issuu … i comenceu a somriure!