Entrades amb l'etiqueta ‘festes’

Castells, llibres i exposicions

dimecres, 16/11/2011

Al setembre vaig comentar la publicació del llibre Castells i castellers, una voluntat col·lectiva, que acabava de veure la llum, publicat per Lunwerg Editores, amb fotografies de José Carlos León, Lucas Vallecillos i jo mateix. Si algú li ve gust, avui dimecres 16 de novembre es fa la presentació oficial a Barcelona, a les 18 h al palau Robert i, tot seguit, s’inaugura l’exposició Castells i castellers. Patrimoni immaterial de la Humanitat, que l’editorial ha preparat a partir del llibre. Ara, més que mai, els valors que representen els castells són més necessaris que mai: esforç, valor, risc, compromís, passió… Pit i amunt!

L’energia de la festa

dimecres, 28/09/2011
Dia 23, esmorzar al carrer, als "quatre Cantons". Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Matinades el dia de Santa Tecla, Tarragona. © RLM

Santa Tecla ha quedat enrera. Les coses van tant despresa que només uns dies semblen mesos. En canvi, em fa l’efecte que aquesta ha estat una Santa Tecla especial. Es pot dir que és la primera dins ben be de la crisi. I quan els diaris, ràdios i mitjans sembla que animin a la immolació col·lectiva, aquí ens tornem bojos treien a passejar un braç. Ho reconec, això no te ni cap ni peus (només vam aconseguir el braç incorrupte de la santa), però funciona!

Segur que la crisi és molt greu. No ho nego. Al contrari, precisament per la seva gravetat ens cal ser més optimistes que mai. El setge que va patir Tarragona el 1811 a mans de les tropes franceses, va convertir una ciutat d’uns 10.000 habitants, en una ruïna habitada per menys d’un miler de persones. Només durant els tres dies de saqueig van ser assassinades 5.700 persones. Alló sí que va ser una crisi.

Dos anys després, l’octubre de 1813, just quan els francesos la van abandonar fent volar pels aires bona part del que quedava en peu, hi va arribar un viatger britànic, Edward Hawke Locker, que es confessava sorprès del bon ànim dels tarragonins considerant les enormes desgràcies que havien patit. Locker escriu: ” La ciutat presentava un aspecte molt animat. Malgrat que la meitat de les cases estaven en ruïnes i la majoria de les demès patien els senyals dels projectils dels canons i dels mosquets, els carrers es mostraven alegres, amb tendes provisionals, i els camperols s’afanyaven a vendre els seus productes. Grups de treballadors s’ocupaven d’aixecar de nou les fortificacions. A l’esplanada hi havia tropes allotjades en barracons i soldats disseminats, lluint uniformes de tots colors. La platja estava sembrada de canons de bronze mutilats que l’enemic havia abandonat en la seva retirada. Grups de mariners s’arremolinaven al moll, on les embarcacions descarregaven els pertrets militars provinents dels transports que es trobaven fondejats dins els port destruït. Al fons es veien els vaixells de guerra britànics, ancorats en formació de ruta. La combinació de tots aquests elements produïa un quadre extremadament animat.”

Parlant de britànics, recordo de memòria una frase del sempre genial W. Shakespeare que ve a dir que no són les dificultats allò que fa fracassar els homes, sinó la por. Em fa patir que el pessimisme que comença a instal·lar-se es pugui transformar en por. Amb por no som capaços de raonar i, en canvi, per sortir de la crisi ens fa falta més intel·ligència, esforç i ganes de viure que mai. I parlant de ganes de viure, Santa Tecla —des del cel o des de dins el braç de plata— aconsegueix una comunió especial entre els tarragonins i la vida (poc que s’ho podia imaginar aquesta santa de l’Anatòlia del segle I). Es meravellós trobar els carrers plens de música, somriures, nanos de guants blancs, víbries amb pits, àligues elegants o mulasses esbojarrades.

Suposo que l’energia que transmet Santa Tecla és comuna a la gran majoria de festes. De fet, aquest és una de les grans funcions de la festa. Seria bo saber aprofitar aquest entusiasme, aquesta mobilització per abordar les dificultats que sembla que ens esperen. Soc dels convençuts que se’n sortirem i en sortirem millorats, per varies raons. Per exemple, perquè tenim fills i volem que visquin en un món que probablement no serà tan ric, però que pot ser més feliç, més humà, més lliure. Se’n sortirem perquè creiem en aquesta ciutat (sovint massa aturada però) i en aquest país (acostumat a sortir-se’n), i també en una Europa hereva i bressol dels valors que avui reclama tot el planeta. I se’n sortirem perquè estem convençuts de fer-ho. Val la pena recordar aquella cita de Virgili: “Ho aconseguiren perquè van creure que podien fer-ho“.

Festes, castellers i llibres

dimecres, 21/09/2011

Ja som dins les festes de Santa Tecla i la gent surt —massivament— al carrer per retrobar-se amb músiques, bèsties, balls i foc. M’encanten. És cert que els entesos destaquen aquestes festes com unes de les més riques i interessants de Catalunya i fin i tot de l’Estat però, a banda d’això (que sempre fa de bon sentir, és clar) són les meves, les dels meus fills, família, amics… amb moments exultants i d’altres d’íntims, que sovint fan olor de Chartreuse i pólvora.

Correfoc petit. Festes de Santa Tecla Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Correfoc petit, Santa Tecla 2011. Tarragona. © RLM

D’altra banda, acaba de sortir el llibre de Lunwerg Castells i castellers. Una voluntat col·lectiva. Aquest ha estat el darrer projecte del meu estimat amic Andrés Gamboa, durant molts anys director d’art i ànima de Lunwerg. La idea ve de lluny. L’any 2001, tot just vam acabar el llibre Festes de Catalunya. Una mostra de la diversitat del patrimoni popular, l’Andrés em va explicar la seva idea de fer un gran llibre sobre castells i castellers. La seva mare havia estat una de les primeres nenes de la història en fer d’enxaneta i aquest món el tenia captivat. Finalment, nou anys més tard, va aconseguir convèncer els nous editors  de Lunwerg per tirar endavant el projecte. Malauradament, ens va deixar mentre acabàvem les sessions fotogràfiques. No li perdonaré mai. Això no es fa.

El llibre ha tirat endavant, no sense dificultats (ja se sap que això de fer castells no és cosa fàcil), de la mà de la seva filla Alexandra i de l’equip editorial. L’Andrés és insubstituïble tanmateix, se n’han sortit i el llibre fa molt goig. Segur que els entesos hi trobaran que manca una o altra cosa, més tractant-se de l’exigent i susceptible món casteller. Els llibres perfectes no existeixen, però sí els bons llibres i aquest serà una referència en el tema. Hi trobareu un pròleg de Màrius Carol i textos de Jordi Bertran, Xavier Brotons, Jaume Ayats i Iris Gayete i Joan Beumala. L’extens portafoli fotogràfic és obra de José Carlos León, Lucas Vallecillos i jo mateix. Us convido a unes quantes imatges del reportatge, inèdites (al llibre en trobareu moltes altres). Pinya i amunt!

De pólvora, gegants, àligues, ossos i altra fauna solsonina

dimarts, 13/09/2011

Després de la ressaca de la platja m’ha calgut un temps de descans…uf!  I, sense gaire temps pel mig arriba la festa! D’aquí no res serà Santa Tecla, la festa gran de Tarragona i fa no res que els habitants de Solsona han acabat de celebrar la seva festa Major. L’any passat vaig ser-hi, treballant pel Descobrir Catalunya. De fet, vaig penjar algunes imatges en una entrada del setembre passat al blog . El reportatge en paper el podeu veure ara, en el número d’aquest més de la revista, amb text de Jordi Castañeda. He tingut la sort de viure un bon grapat de festes com a fotògraf i tinc clar que la de Solsona és una de les meves preferides. La barreja entre intensitat, ritual, familiaritat i calidesa és excepcional. Ja se sap que les pàgines de les revistes són limitades i he pensat que podria ser una bona idea compartir algunes imatges que no han pogut ser impreses. Bona festa Major!

Ooooh!

dilluns, 11/07/2011
2è Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona Foti International Fireworks (Austràlia) Tarragona, Tarragonès, Tarragona

22è Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona. © RLM

Ha finalitzat una nova edició del Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona. Va ser creat el 1990. És a dir, fa 22 anys que, la primera setmana de juliol, durant cinc o sis dies, el cel de Tarragona esclata de colors  amb el “concurs dels petardos” que diuen els meus fills petits. Fantàstic!

Tarragona té una llarga tradició en això de fer esclatar coses per l’aire. I no és només per les tones de pólvora que van cremar els francesos durant el setge de 1811. De fet, quan van abandonar la ciutat hi va tornar a haver “castell de focs”. Van volar el poc que havia quedat dret, entre altres coses, el castell del Patriarca i bona part de la capçalera del circ romà que havia arribat en molt bones condicions fins aquell fatídic començament de segle XIX.

A banda de desgracies, aquesta ha estat històricament una ciutat força “animadeta”, des de les impressionants curses de carros al circ (era una bogeria ciutadana) fins a fer baixar àligues, mulasses i demés bestiari per les escales de la Catedral. I aquí les festes fa molt de temps que fan olor de pólvora. Es té notícia de fabricació de “voladors de foc grec” a la ciutat l’any 1383. Els fabricaven els droguers i els especiers i es tractava de pirotècnia per a les festes populars. De fet, es té notícia històrica de la cel·lebració de les festes de Santa Tecla des de 1321.

2è Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona Foti International Fireworks (Austràlia) Tarragona, Tarragonès, Tarragona

22è Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona. © RLM

El primer antecedent del concurs de focs artificials a Tarragona és de 1891 i també va estar relacionat també amb les festes de Santa Tecla. A hores d’ara, aquest és el primer concurs de focs artificials de què es té notícia a Espanya i sembla que també arreu del món. Sortosament s’han conservat les bases del concurs, la qual cosa significa que són les primeres d’un certamen pirotècnic.

Més enllà de jurats, guanyadors i perdedors, allò que és impressionant és la qualitat dels castells que es llancen i el fabulós espectacle que pot gaudir tothom que tregui el nas sobre la punta del Miracle. Personalment, el concurs m’encanta perquè puc fer fotos sense moure’m de casa (sí, sí, reconec certes dosis de droperia…)

2è Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona Foti International Fireworks (Austràlia) Tarragona, Tarragonès, Tarragona

22è Concurs Internacional de Focs Artificials Ciutat de Tarragona. © RLM

Pecadors, penediu-vos!

dissabte, 12/03/2011
Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Després de tantes plomes i generositats carnals, és clar, arribarà d’aquí no res la Setmana Santa. No fos, cas… Curiosament, les processons de Setmana Santa mostren un esquema festiu amb intrigants similituds amb el Carnaval. Que Déu em perdoni, però jo hi veig desfilades pel carrer, carrosses amb personatges (abans que hi posessin estàtues, els passos o “carros” portaven gent interpretant passatges de les sagrades escriptures), gent disfressada que va a lluir i public que va a mirar. I pel que fa a la transcendència, si per això entenem l’acció de transcendir la realitat, em quedo amb el Carnaval.

Personalment, la Setmana Santa m’interessa per la dimensió humana de la festa —com el Carnaval—, pel que suposa de trobada de gent, de colles, d’objectius compartits, d’esforços, de disciplines i de recompenses. I també per un altre aspecte que em va fer veure un amic meu: per la pedagogia que suposa de la mort i del dol. La mort és un aspecte essencial de la qualitat humana que la societat actual procura amagar de manera immadura i irresponsable. I això ens fa terriblement febles.

De tota manera, el motiu d’aquesta entrada del bloc, era més per parlar-vos d’un excel·lent llibre que acaba de publicar el fotògraf i bon amic Tino Soriano. El títol és Foto a Foto 02 Tino Soriano i es tracta d’una publicació especialment recomanada pels amants de la fotografia que vulguin aprendre dels consells d’un gran  fotògraf. A banda d’il·lustrar cada tema amb les seves impressionants fotos —sempre plenes d’una humanitat desbordant— el Tino ha convidat a deu fotògrafs a publicar-ne una i comentar-la. Són César Lucas Abreu,  David Airob,  Marcos Bauza,  Ernest Costa, Paco Elvira,  Toti Ferrer, Yurian Quintanas,  Siqui Sánchez, Manel Úbeda i jo mateix. En el meu cas vam triar una foto de la processó de Verges, un reportatge que vam fer plegats pel llibre que la col·lecció Post Festum d’Arola Editors, va dedicar a aquesta impressionant celebració, amb textos de Jordi Roca. La foto triada ha estat la que ve a continuació. A més, n’incloc algunes altres de la selecció prèvia que vam fer.

I recordeu, és hora de penedir-se que “doña” Quaresma ja és aquí.

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

… i arriba l’Extermini (de les plomes)

dimarts, 8/03/2011
Rua de l'Extermini, Carnaval de Sitges, Sitges, Garraf, Barcelona

Rua de l'Extermini, Carnaval de Sitges, 2008. © RLM

Dissabte  i diumenge passat van ser dies de rues de Carnaval, el moment més esperat, més participat de moltes de les festes de Carnestoltes que es celebren arreu. D’entre les que conec, m’encanta la de la meva ciutat i especialment la de Sitges, que demà dimarts veurà la segona sessió d’enguany amb la rua de l’Extermini.

El carnaval de Sitges té solera i no és només la rua, són els balls a les entitats, les xatonades, l’arribada de sa Majestat, el predicot, les visites del seguici als mercats, les botigues, les escoles, les llars d’avis i l’enterrament. Les fonts documentals constaten la seva celebració des de fa més d’un segle. De fet, segons els sitgetans, són ells qui van inventar el carnaval i en un acte que honora la seva generositat “no han demanat mai el copyright”.

“Una festa és festa qual la gent la celebra, qual la gent se la fa seva. Una festa és mes festa com menys es pot controlar des del poder. A Sitges el Carnaval és de la gent “ escriu l’antropòleg Josep Fornés. De fet, com ha passat en altres llocs, el principal problema de la festa és precisament el seu èxit. No és fàcil gestionar-ho. A les passades edicions, l’abassegadora presència dels anti-abalots dels Mossos produïa un contrast difícil de digerir. Tanmateix, encara hi han racons, carrerons, on es pot tastar la rua sitgetana més disbauxada, sense guions, caòtica, desastrosa com a desfilada, però terriblement humana, càlida, propera, provocadora i catàrtica.

“El Carnaval de Sitges és un dels més participatius i exportats dels Països Catalans, tot i que sovint la seva universalitat ha estat un pretext per negar-li una puresa il∙lusòria”. Aquest és un fragment de la contraportada del llibre El carnaval de Sitges, publicat per Arola Editors a la col·lecció Post Festum, amb textos de Jordi Cubillos i fotografies d’un servidor. “Tant per als experimentats i coneixedors, com per als inexperts però curiosos, aquest llibre és una eina imprescindible per reconèixer les virtuts de la seva sana disbauxa, o per descobrir com és i quina personalitat té aquesta festa, sens dubte un dels carnavals més prestigiosos, singulars i reverencialment irreverents”.

I pels seguidors carnavaleros he preparat una selecció d’imatges dels darrers anys que podeu trobar a la pàgina Carnaval de Sitges (trieu una música adequada).

Carnaval de Sitges.  Rua de l'Extermini. Sitges, Garraf, Barcelona

Rua de l'Extermini, Carnaval de Sitges, 2009. © RLM

El Carnaval ha mort, visca el Carnaval!

dijous, 3/03/2011
Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

El Carnaval ha mort. Tal com va dir Caro Baroja, sense Quaresma no hi ha Carnaval. La modernitat, el benestar i uns saludables aires de laïcitat fa temps que van liquidar la vella Quaresma i amb ella bona part del sentit del Carnaval tradicional. Tanmateix, resulta evident que s’han generat noves formes i nous significats. Hi ha qui, d’entrada, desqualifica desfilades, comparses, disfresses, etc., adduint que es tracta de modes importades, tot defensant una suposada puresa tradicional. Déu salvi els purs!

Potser el Carnaval no és el que era, però els fets mostren clarament que milers i milers de persones es mobilitzen en aquestes dates per sortir al carrer d’una forma, diguem-ne, “poc habitual”. Quins són aquests nous significats? Quin és el sentit del Carnaval actual? No es fàcil respondre aquestes preguntes, però en tot cas, no hi dubte que el Carnaval provoca la trobada de gent, l’organització de colles, el treball conjunt, les reunions, els assajos, en definitiva, la vida social. I arriba el gran dia, la Rua de Carnaval. Als humans ens agrada mirar i mostrar-nos, ens agrada desfilar, lluir, sorprendre, embadalir… i especialment fer-ho trencant la rutina, subvertint una quotidianitat que pot ser terriblement alienant.

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Les tradicionals desfilades urbanes “a la italiana” han retornat a Europa després d’haver passat per la influència dels carnavals caribenys. Vestits sumptuosos i cossos provocatius es barregen amb música en diferents proporcions, sense oblidar les carroces, que poden arribar a ser veritables obres d’art o engendres mòbils divertidíssims, hereus d’una tradició satírica molt arrelada a Catalunya.

Cos, lluïment i espectacle són elements essencials de les rues actuals. Per unes hores, persones anònimes es converteixen en veritables protagonistes, en estrelles de fantasia, tot vestint disfresses singulars, imaginatives, sofisticades o provocatives, que mai es podrien imaginar portar posades en cap altre moment que no fos el Carnaval. Dones ben normals, amb un barret lluent, i corses que ho pugen tot, amb la penombra per aliada, es transformen en veritables estrelles de Hollywood, descarades, provocatives, elegants, sublims. I els fotògrafs disparem els flashos seguint la fantàstica comèdia organitzada sense necessitat d’anar a fer el ridícul en un programa de Televisió. I tot això es fa desfilant, és a dir ocupant el carrer, per fer-se amos de l’asfalt mentre passegen i ballen davant de milers d’ulls que esperen l’espectacle, que esperen mirar, sorprendre’s i divertir-se. Ulls sovint plens de complicitat i també d’enveja, reconeguda o amagada sota crítiques banals.

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Aquest pot ser un dels nous valors del Carnaval: democratitzar el lluïment. Per uns moments ser el rei o la reina de la ciutat i robar les mirades (com si es tractés d’una gran boda). En una societat marcada obsessivament per la imatge, pels models estètics, per la popularitat instantània que fomenten els grans mitjans de comunicació, el Carnaval és el mitjà de aconseguir somnis i moments que se suposen reservats a minories. No es tracta tant de trencar estrictes normes, com de transgredir la pròpia realitat quotidiana, normalment menys “espectacular”.

Això és precisament la festa. I, ara, en temps de crisi, encara és més necessària que mai perquè, algú s’imagina que remuntarem des del pessimisme, des de l’abatiment? S’en sortirem —no tinc cap dubte— amb intel·ligència, coratge, solidaritat, però sobretot amb ganes de viure, amb ganes de ser feliços ara, aquí i malgrat tot (alguns diuen que hi ha una altra vida, però jo només conec aquesta).

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Aquesta és una nova versió d’un article que va aparèixer fa uns anys a Públics, una publicació de l’ajuntament de Tarragona. I parlant de la meva ciutat, val a dir que el Rei Carnestoltes i la seva elegant Concubina acaben d’arribar, avui dimecres, a Tarragona per començar el seu breu però intens regnat. Molts no els havien oblidat i d’altres, de fet, han viscut tot l’any esperant-los. Pels que vulguin reviure edicions passades he creat una pàgina expressament dedicada a l’edició de l’any 2006, l’any del 25è aniversari de la recuperació del Carnaval de Tarragona. es tracta d’un dels carnavals més destacats de l’àmbit català precisament per la seqüència ritual, per la fantasia i el treball de les disfresses que llueixen les comparses i especialment pel dol i mort del Carnestoltes. Llarga vida al Carnaval!

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Màscares, balls, vi i Carnaval

dimarts, 1/03/2011
Gran baile de máscaras a la italiana y presentación de nuevas añadas de vino de 15 bodegas de Haro, un grupo de actores dramatizan una historia relacionada con el mundo del vino y Haro, acompañados por una orquesta clásica barroca (Bóreas Cámara), DOC Rioja, Haro, la Rioja

Gran Baile de Máscaras, Carnaval del Vino, Haro. © RLM

Gran baile de máscaras a la italiana y presentación de nuevas añadas de vino de 15 bodegas de Haro, un grupo de actores dramatizan una historia relacionada con el mundo del vino y Haro, acompañados por una orquesta clásica barroca (Bóreas Cámara), DOC Rioja,Haro, la Rioja

Gran Baile de Máscaras, Carnaval del Vino, Haro. © RLM

“Mira bien la fotografía que acompaña estas páginas y no te confundas. No. No es Venecia. Es Haro. Es el Carnaval del Vino, un baile de máscaras de postín, de esos que se ven en las películas, con ropajes lujosos y música de época” Així comença un article publicat fa uns dies al diari El Correo on es feia ressó de la segona edició d’aquest esdeveniment. La ciutat d’Haro és, juntament amb Jerez, el bressol històric del vi a Espanya. Disset cellers instal·lats a la població ho corroboren. Això no significa però, que no els calgui repensar estratègies per fer front als nous reptes dels difícils mercats vinícoles.

Des de fa uns anys estic col·laborant amb el pla de dinamització turística que està sent desenvolupat a la ciutat, dirigit per l’empresa Sepinum. A més de conèixer els cellers —alguns veritablement excepcionals— he pogut conèixer de primera ma estratègies i projectes. Aquest Carnaval del Vino, per exemple, neix com a iniciativa pensada per afavorir el treball conjunt dels cellers d’Haro, quelcom que ni aquí ni enlloc no resulta fàcil. El ball de màscares és lògicament, una estratègia per enfortir i projectar la imatge vinícola d’Haro però, molt especialment l’excusa per tal d’aconseguir que més d’una dotzena de cellers mostrin conjuntament els vins que sortiran al mercat. Entre aquests estan noms tan destacats com López de Heredia, La Rioja Alta, CVNE, Muga, Bilbaínas, Roda, Ramón Bilbao o Carlos Serres (Dinastia Vivancos).

Gran baile de máscaras a la italiana y presentación de nuevas añadas de vino de 15 bodegas de Haro, un grupo de actores dramatizan una historia relacionada con el mundo del vino y Haro, acompañados por una orquesta clásica barroca (Bóreas Cámara), DOC Rioja,Haro, la Rioja

Gran Baile de Máscaras, Carnaval del Vino, Haro. © RLM

Gran baile de máscaras a la italiana y presentación de nuevas añadas de vino de 15 bodegas de Haro, un grupo de actores dramatizan una historia relacionada con el mundo del vino y Haro, acompañados por una orquesta clásica barroca (Bóreas Cámara), DOC Rioja,Haro, la Rioja

Gran Baile de Máscaras, Carnaval del Vino, Haro. © RLM

Està clar però, que l’excusa havia d’estar a l’alçada de la imatge que volen projectar aquests grans cellers i la primera edició no sols no va defraudar sinó que va superar totes les expectatives. L’equip de Sepinum, amb Julio Grande al capdevant, van tornar a confiar en la capacitat de l’art per transformar realitats, per generar imatge, per projectar futurs. L’espectacle va ser encarregat a una companyia de teatre professional que, amb guió simpàtic, excel·lent música barroca, bons actors i balladors i un vestuari de somni, van aconseguir un espectacle que destil·lava bon gust, elegància i sensualitat.

Algú se li acut millors qualitats per associar-les al vi?

Gran baile de máscaras a la italiana y presentación de nuevas añadas de vino de 15 bodegas de Haro, un grupo de actores dramatizan una historia relacionada con el mundo del vino y Haro, acompañados por una orquesta clásica barroca (Bóreas Cámara), DOC Rioja,Haro, la Rioja

Gran Baile de Máscaras, Carnaval del Vino, Haro. © RLM

Les gallines amb sabates i els capons amb sabatots…

divendres, 24/12/2010

Sí, ja ho se que el Nadal és el paradigma del consumisme i que el pare Noel era verd i la Coca Cola va canviar-li el color del vestit i que molts odien les nadales dels supermercats  i que … Però això no és culpa del Nadal sinó que, senzillament, és un dels reflexos de la societat que hem creat entre tots. El Nadal és però, molt més. Per començar el Nadal recull les velles celebracions del solstici d’hivern, és a dir, celebrem el principi del final de l’hivern. Els dies començaran a fer-se més llargs, és el triomf de la llum i de la vida (només cal veure les antiquíssimes cel·lebracion de les falles de Nadal que es conserven a Bagà i Sant Julià de Cerdanyola). El temps ha quedat prenyat de vida nova que esclatarà a la primavera, és a dir, la vida reneix i també l’esperança (no és casual que els cristians triessin aquesta data per celebrar el naixement de Jesús).

Fia Faia de Sant Julià de Cerdenyola, Berguedà, Barcelona24 de desembre 1999

Fia faia a Sant Julià de Cerdanyola, la nit del 24 de desembre. Berguedà. © RLM

Festa de la Fia faia, nit de NadalSant Julià de Cerdanyola, el Berguedà, Barcelona

Fia faia a Sant Julià de Cerdanyola, la nit del 24 de desembre. Berguedà. © RLM

Festa de la Fia faia, nit de NadalSant Julià de Cerdanyola, el Berguedà, Barcelona

Fia faia a Sant Julià de Cerdanyola, la nit del 24 de desembre. Berguedà. © RLM

El Nadal és, fonamentalment, festa i la festa és quelcom imprescindible pels humans. És d’aquesta manera que trenquem rutines i fen mosses en el temps per fixar records, per evitar que es converteixi en un tobogan vertiginós. Segons jo ho entenc, a la festa i especialment al Nadal, celebrem que som vius, que encara estem aquí —i no és poca cosa— perquè, com diu un bon amic meu, “això de viure mata”. I a mi em sembla una bona i consistent raó per fer festa, per reunir-nos, per compartir somriures, per adonar-nos que, malgrat tots els problemes, això d’Europa és una meravella i cal ser-ne conscients per fruir, defensar i millorar la civilització que tenim (calen ganes, pebrots i moltes dosis d’il·lusió per sortir de la crisi). És un bon moment per celebrar la vida i, amb sort, que tenim al costat algú que ens estima.

Bon Nadal!El Puigmal. Vista des del mirador del Turó Galliner de la serra de Cadí. Parc Natural del Cadí-Moixeró.Alàs i Cerc, Alt Urgell, Lleida