Entrades amb l'etiqueta ‘llibres’

El passeig i el paisatge

diumenge, 6/06/2010
Passeig de Llevant Cambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig de Llevant, Cambrils, Baix Camp. © RLM

Blog_20100605_imatge_02.jpgCom això dels blogs entenc que és un instrument per compartir, em ve molt de gust de recomanar-vos un autor  que sempre és un plaer llegir i que, a més, tinc el gust de conèixer. De fet, probablement molts l’haureu llegit. Es tracta de Joan Nogué, geògraf i catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona. A més de la bona feina al capdavant de l’Observatori del Paisatge, al meu entendre, el Joan Nogué és una de les veus més lúcides, il·lustrades i clares del pensament sobre paisatge i territori a casa nostra. Destaca no sols per les idees, per les reflexions que fa, sinó també per l’habilitat en transmetre-ho, en comunicar-ho. D’aquesta tasca divulgadora en destaquen els articles publicats a La Vanguardia, especialment al suplement “Culturas”. Pels qui els vulguin llegir o rellegir, va sortir publicat l’any passat un llibre que els recull amb el títol Entre paisajes (Àmbit editorial), que ha estat recentment traduït al italià.

Cambrils, Baix Camp, Tarragona

El pont del passeig que creua la riera de Maspujols, Cambrils, Baix Camp. © RLM

Un dels articles que hi trobareu porta el títol “El arte de pasear” i pels qui ens agrada el fet de caminar resulta especialment interessant. L’autor comença fent notar que viatjar i passejar no és exactament el mateix i destaca precisament l’escassa velocitat com una de les diferències fonamentals. Molt sovint el passeig es fa a peu, amb bicicleta, a cavall,  mitjans que permeten precisament gaudir de ritmes pausats.

Buscant a la història, el Joan Nogué ens explica que l’interès pel passeig va créixer de manera molt destacada a partir de les reflexions de personatges com Jean-Jaques Rousseau (Las ensoñaciones de un paseante solitario, 1776-1778) o Goethe (Werther, 1802) i molt especialment de l’aparició de l’obra El arte de pasear de Karl Gottolb Schelle.

Parc de la LlosaCambrils, Baix Camp, Tarragona

Parc de la Llosa Cambrils, Baix Camp. © RLM

La relació entre la conquesta cultural de la idea de paisatge per part dels europeus i el passeig té una relació més estreta que no pas podríem imaginar. A partir de finals del s. XVIII i inicis del XIX, “el paisatge será más el fruto de un recorrido que de una instantánia, más una experiencia que una cosa o una idea” (p. 36). Aquesta reflexió em sembla fonamental, cabdal. Els pensadors de l’època argumentaven que el paisatge no pot apreciar-se ni descobrir-se sense l’estat d’ànim receptiu que genera el passeig. Així, el passeig esdevé una experiència estètica i una manera d’aprehendre, de capturar, d’abastar el territori, que també pot incloure dosis de denúncia i de crítica social explícita o implícita (p. 39).

Passeig Llevant, al fons les Muntanyes de VandellòsCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig Llevant, al fons les Muntanyes de Vandellòs Cambrils, Baix Camp. © RLM

L’article acaba citant a l’artista i poeta Perejaume amb unes paraules ben evocadores: “con los años, los seres humanos nos hemos perfeccionado como sujetos e instrumentos de camino, como paseantes, en definitiva. Quizás sea verdad, entonces, que es en el camino y actuando como paseantes donde mejor podemos reconocer aquello que nos hace humanos”. (p. 41)

Passeig de Llevant prop de la riera de MaspujolsCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig de Llevant prop de la riera de Maspujols Cambrils, Baix Camp. © RLM

Blog_20100605_imatge_08.jpgAquestes fotografies les vaig fer pel llibre Cambrils, espais per a la calma, d’Arola Editors, amb text de Roser Guasch Bea. Va ser un encàrrec de l’ajuntament que buscava una publicació que parlés dels seus parcs (val a dir que conec pocs alcaldes amb tanta sensibilitat pels llibres i la cultura). Des de l’editorial els vam proposar un llibre que no es centrés en recollir parcs sinó que anés dirigit a subratllar precisament el valor dels espais amb que compta Cambrils per passejar, per gaudir de la calma, els espais per trobar-se amb el paisatge, per retrobar-se amb un mateix.

Cambrils, per exemple, és un municipi de costa on es possible recórrer a peu o en bicicleta absolutament tot el seu litoral —que no és poca cosa—, acompanyat pels horitzons de la Mediterrània i de les muntanyes del Camp. I de tant en tant, bancs que inviten a seure davant el mar. Potser no s’adonem, però acceptar aquesta invitació és un acte profundament cultural.

Passeig marítim de Ponent, platja Horta de Santa MariaCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig marítim de Ponent, platja Horta de Santa Maria Cambrils, Baix Camp. © RLM

Color, color, color…

dijous, 27/05/2010
Església de Sant Quirze de Pedret, absidiola del sud, reproducció de les pintures romàniques traslladades al MNAC el 1922, una màndorla  envolta la imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen,Cercs, el Berguedà, Barcelona

Església de Sant Quirze de Pedret, absidiola del sud, reproducció de les pintures romàniques traslladades al MNAC el 1922, una màndorla envolta la imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen, Cercs, Berguedà. © RLM

Ho reconec, veig la vida en color molt més que no pas en blanc i negre i estic obsessionat amb la policromia de l’art clàssic i emprenyat amb la poca atenció que la majoria de gestors patrimonials hi dediquen. No pot ser que seguim mostrant estàtues romanes sense dir que eren completament pintades (alguna de les estàtues del teatre romà de Tarragona, exposades al Museu Nacional Arqueològic, encara conserva unes minses traces de l’intens vermell amb que van pintar la capa). No pot ser que seguim identificant l’art romànic amb l’art de la pedra quan el referent és Bizanci i és color, color i color. No pot ser que al costat de la portalada de Ripoll encara no hi hagi una senzilla il·lustració de l’aspecte que podia tenir en el seu origen, completament policromada (absència que resulta paradoxal davant la reinvenció de l’església que va fer Elies Rogent). ¿Algú s’atreviria a defensar que un esquelet humà representa la imatge d’una persona? doncs, ¿per què ho fem amb l’art antic?

Temple de Deir el Bahari o temple de Hapsetsut, Luxor, Egipte

Temple de Deir el Bahari o temple de Hapsetsut, Luxor, Egipte © RLM

Es per això que, malgrat les crítiques que hagi pogut tenir, la reconstrucció de la policromia d’una de les absidioles de Sant Quirze de Pedret (Berguedà) em resulta tant gratificant i estic profundament agraït als qui van tenir el coratge de tirar-ho endavant. Perquè, als que ens agrada la història, els que ens apassiona és el viatge mental en el temps. Espero que algú s’atreveixi a construir de nou (no cal reconstruir) una petita església romànica, pintar-la completament i il·luminar-la com era a la seva època (una altra assignatura pendent) amb tot el rigor dels coneixements que tenim actualment. El valor i les possibilitats didàctiques serien enormes i l’atractiu indiscutible. Perquè allò que m’interessa especialment de l’arquitectura no són les façanes, que tenen una dimensió més escultòrica, sinó la creació d’espais interiors en funció d’un determinat pensament, d’una determinada ideologia. Tants museus, tantes inversions… potser hauré d’esperar que es decideixi a fer-ho Port Aventura (els espais temàtics van ser decorats amb un rigor altíssim, una història que també caldria explicar).

Templo faraónico de Esna,Esna, Luxor, Egipto

Temple faraònic d'Esna, Egipte © RLM

Templo faraónico de Esna,Esna, Luxor, Egipto

Temple faraònic d'Esna, Egipte © RLM

El gener passat, durant el viatge que vaig poder fer per Egipte, allò que més em va impressionar —a més és clar de les magnituds monumentals dels temples— va ser la policromia. Tots els temples estaven absolutament pintats, com després també ho estaria el Partenó d’Atenes, per exemple, les cases i els temples romans, els gòtics, els renaixentistes, els barrocs… En relació al romànic, és molt recomanable el recent llibre de Xavier Barral i Altet L’art romànic a debat, d’Edicions 62. Sols un fragment: “Les neteges de les parets romàniques per deixar la pedra vista o els morters refets haurien de ser pecats mortals, perquè fan desaparèixer els vestigis del passat. L’església romànica dels segles XI i XII era policromada, tota plena de color. Sense arrebossar i pintar, els homes de l’edat mitjana l’haurien trobada indigna i pobra.” (p. 24)

No puc deixar de pensar que ens estan estafant una bona part de la història de l’art —sense mala intenció, suposo. Tanmateix però, el color és vida, energia, dinamisme, alegria… m’atreviria a dir quasi llibertat.

Fa uns dies vaig estar a l’Aran treballant pel proper número del Descobrir Catalunya i vaig aprofitar per gaudir del fantàstic patrimoni de pintures murals que té la vall, molt ben acompanyat de l’Elisa Ros, el Daniel Vilarubias, el Ricard Novell i la Dolors López (moltes gràcies!). Us convido a un petit tastet:

Restes de les pintures romàniques de l'absis de l'església de Santa Eulàlia d'Unha, del segle XII. Rostre d'un dels apòstols probablement,Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Restes de les pintures romàniques de l'absis de l'església de Santa Eulàlia d'Unha, segle XII, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, Naut Aran, Val d'Aran © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena de l'infern.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena de l'infern. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena del Cel.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena del Cel. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI,Naut Aran, Val d'Aran, LleidaEsglésia romànica de Santa Eulàlia d’Unha. Pintures murals del s. XVI,  Naut Aran, Val d’Aran. © RLM
Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI, la Crucifixió,Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI, la Crucifixió, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església de Sant Andrèu de Salardú, pintures del segle XVII on es representen diverses personalitats i exemplificacions bíbliquesNaut Aran, Val d'Aran, Lleida

Església de Sant Andrèu de Salardú, pintures del segle XVII on es representen diverses personalitats i exemplificacions bíbliques Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals de finals de segle XVI o principis del XVII, i en elles es representen les set virtuts teològiques i cardinals, representades per personatges femenins i en estil clàssic. Les pintures s'ubiquen en el primer tram de la volta de la paret sud lateral de l'església.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures murals de finals de s. XVI o principis del XVII, de l’església de Santa Eulàlia d'Unha. Apareixen les set virtuts teològiques i cardinals, representades per personatges femenins i en estil clàssic. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pedra sobre pedra

diumenge, 16/05/2010
Barraca del Jaume de la Cota, pedra seca La Palma Negra Mont-roig del Camp, Baix Camp, Tarragona 2000

Barraca del Jaume de la Cota, La Palma Negra, Mont-roig del Camp, Baix Camp. © RLM

Ni fang, ni morter, ni ciment… pedra sobre pedra, habilitat, enginy i la gravetat com a única aliada. Pedra sobre pedra per bastir marges, bancals, barraques, cabanes, arneres, aljubs, cocons, pous de gel… funcionalitat per sobre de tot. L’arquitectura de la pedra seca ens apropa a un món  humil, d’esforç i voluntats fermes, que ens fascina per la tenacitat i la calidesa que transpira. És un testimoni cabdal de la història del nostre món rural i, a hores d’ara, està convertint-se en un paisatge identitari de primer ordre.

Barraca de pedra seca de la Casera Altafulla, Tarragons, Tarragona 2000

Barraca de pedra seca de la Casera, Altafulla, Tarragonès. © RLM

Blog_20100516_imatge_03.jpgEl 2008 va sortir publicat un petit “gran” llibre amb el títol Pedra seca a les comarques de Tarragona. Patrimoni i paisatge, directament promogut per la Diputació de Tarragona. La publicació és obra de un bon grapat d’estudiosos i apassionats d’aquest món, com la Maria Adserias, el Josep Aragonès, l’August Bernat, la Rosa Canela, el Benjamí Català, el Josep Gironès, l’Antoni López Daufí, el Manel Martínez, el Julio Mateus Borràs, el Josep Olivas, el Roger Pasqual, el Xavier Rebés, el Sergi Saladie, el Miquel Subirats i el Josep Vallès. Vaig tenir el gust de compartir la coordinació amb un bon amic i també geògraf, el Jordi Blay (un dels grans docents amb que compta la Universitat Rovira i Virgili). El disseny del llibre és obra d’un altre apreciat company, el Xavier Gasol, un dissenyador exquisit amb una profunda sensibilitat pel patrimoni. Val a dir que, des de l’àrea de cultura de la Diputació de Tarragona, el suport de la Pilar Casas durant tot el projecte va ser molt valuós (així com la comprensió i benevolència davant els retards…) La publicació es distribueix gratuïtament i es pot sol·licitar per correu electrònic, cultura@dipta.cat, o trucant al 977 23 50 32.

Blog_20100516_imatge_04.jpg

El proper dijous dia 20, a les 20 h, al pati de la Diputació de Tarragona, s’inaugura l’exposició que s’ha originat a partir del llibre i que ha estat concebuda i dirigida pel Xavier Gasol. He treballat amb ell en l’edició gràfica i estic convençut que l’exposició serà un èxit. L’objectiu principal és molt clar, estendre la sensibilitat per aquest patrimoni i pels paisatges que configura.

Barraca de pedra seca al peu de la tossa Gran de Montferri,  Montferri, Alt Camp, Tarragona 2003.02.24

Barraca de pedra seca al peu de la Tossa Gran de Montferri, Montferri, Alt Camp. © RLM

Especialment aquí, als territoris del sud, la pedra seca diu molt de qui som, d’on venim i de que hem estat. Nomes pensar en la quantitat de mans que han aixecat el milers de quilòmetres de murs de pedra seca repartits per les nostres comarques hauria de provocar un respecte reverencial. Aquesta és la nostra “Gran Muralla xinesa”, aixecada per defensar-se d’un enemic terrible: la gana.

Ametllers i vinyes de Mas d'en Gil, DOQ Priorat,  Bellmunt del Priorat, Priorat, Tarragona. 2005.03

Ametllers de Mas d'en Gil, Bellmunt del Priorat, Priorat. © RLM

Per descarregar-se la Invitacio pedra seca

La roca estimada

dimecres, 5/05/2010
El poblet de Canalda i, darrera, la roca de Canalda, vessant sud de la serra de Querol, port del Comte, Odn, Solsons, Lleida

El poblet de Canalda al peu de la roca. © RLM

Canalda és un poblet petit, com tants altres dels que hi ha a Catalunya. És un poble de muntanya, un poble vell. L’etimologia del seu nom és preromana, probablement celta. Canalda podria passar desapercebuda sinó fos perquè es troba al peu d’una monumental cinglera a la qual dóna nom. L’enorme rocam manté una estreta relació amb els humans que habiten als seus peus. Protegeix el poble del vent del nord que gela les testes del Port del Comte i fins i tot, quan ha calgut, els ha proporcionat balmes per aixoplugar-se, per guardar els ramats o, fins i tot, per construir-hi cases.

Font de Pallerols, al costat del torrent d'Ordoll, vessants de la roca de Canalda, serra de Querol, port del Comte, Odn, Solsons, Lleida

Font de Pallerols, al costat del torrent d'Ordoll, la roca de Canalda. © RLM

Ara fa uns dies vaig ser a Canalda fent una ruta per una guia que estem preparant sobre l’èxode càtar i el món medieval del Pirineu català. Vaig gaudir de la contundent presència i la bellesa de la seva Roca, però encara més de la companyia dels qui em vam mostrar la ruta, el Marcel Camps i la seva dóna, la Rosa Maria Parera. Com s’estimen aquesta muntanya! com mimen les fonts i els camins!

Espluga Grˆtines, roca de Canalda, Odn, Solsons, Lleida

Espluga Gràtines, roca de Canalda. © RLM

Des de fa nou anys, cada setembre el Marcel i un colla d’amics i col·laboradors organitzen una caminada popular. Arreu de Catalunya es celebren moltes altres, tanmateix, a Canalda editen un opuscle, molt acurat, ben dissenyat i imprès on, a més de la descripció de l’itinerari triat, es divulga la memòria d’aquestes muntanyes: els camins rals, els bandolers, la vegetació, els primers esquiadors, la Missió Musical de l’any 1922… En realitat és tracta de petits tresors, riquíssimes píndoles de sensibilitat i cultura que fan més gran la Roca de Canalda i millor aquest país.

Ca la Rita, roca de Canalda, Odn, Solsons, Lleida

Ca la Rita, roca de Canalda. © RLM

Un haiku “popular i tradicional”

diumenge, 25/04/2010
Festa de l'Encamisada, Sant Antoni,  Falset, Priorat, Tarragona Dies 15 i 16 de gener de 2005

Festa de l'Encamisada, Sant Antoni, Falset, Priorat. © RLM

Permeteu-me, si us plau, apuntar-vos una cirereta més del llibre del Toni Orensanz, una de les històries més condensades i, tanmateix, amb un enorme poder evocador:

—On vas, Josep Maria?

—On vols que vagi… A missa, mecagon Déu!

(Com diu un amic meu, en un haiku, el contingut, la profunditat, la posa el lector)

De diluvis, peixos i estrelles

divendres, 23/04/2010
Juanito Martinez, aguatzil, El Lloar, Priorat, Tarragona 2003.09

Juanito Martínez, agutzil, El Lloar, Priorat. © RLM

Heu sentit parlar de l’aiguat de Safres? no? no em digueu! Si més no, el que sí que coneixeu és el diluvi de paper imprès que arriba cada Sant Jordi. En el cas que algú l’enxampi sense paraigües i volgués trobar un llibre deliciós, ple d’humanitat, un llibre per relligar la nostra història recent, però també per riure ben a gust (a mi em van saltar les llàgrimes), us en diré un d’un tal Toni Orensanz (val, sí, d’acord, és amic meu). A El falsari, l’autor hi aboca un bon grapat de les històries de Falset que pacientment i laboriosa ha recollit durant anys. Personalment, l’obra em fa pensar en Jesús Moncada, no pas per l’estil, prou diferent, sinó per la capacitat que fets absolutament locals prenguin una dimensió universal. El Toni sembla que escrigui com parla —i això és molt difícil—, amb una espontaneïtat vigorosa, familiar, que et guanya per l’estomac.

Una de les històries té a veure precisament amb l’aiguat de Safres, que Javier Rull va explicar al autor. —Oh! va ser més gros que el diluvi universal. Mira si va ploure que els peixos mossegaven les estrelles pensant-se que eren molles de pa—. Cada cop que recordo aquesta imatge…  quina preciositat! Déu meu! Si voleu saber on és Safres però, us caldrà comprar el llibre.