Entrades amb l'etiqueta ‘paisatges’

Cent cinquanta i més que una revista

dimarts, 14/12/2010
Festa de la Primavera (carnaval passat de dates degut a les prohibicions franquistes).Palafrugell, Baix Empordà, Girona1999

Festa de la Primavera (un carnaval mogut de dates degut a les prohibicions franquistes). Palafrugell, Baix Empordà. Reportatge "Carnaval fora de temps", Descobrir Catalunya 54, maig 2002. © RLM

És per celebrar-ho, si senyor! Tal com està el món en general i el de la premsa en particular, que una una revista arribi als 150 números és tot un èxit. Si, a més a més, es tracta d’una revista de geografia i viatges d’un país petit com Catalunya, escrita en català, l’èxit té regust de miracle. Cent cinquanta números és una bona excusa per aturar-se a mirar enrere, per reflexionar i per projectar-se endavant. Aquest ha estat l’objectiu de l’exposició que ha organitzat la revista Descobrir Catalunya amb el títol “El país de les emocions” que s’inaugura el proper dijous 16 de desembre a les 19 h al Palau Robert. Entre altres coses, l’exposició inclou una mostra de 15 de les millors imatges aparegudes a la revista, en gran format. No cal dir que tothom qui vulgui hi està convidat.

Expo Descobrir.jpg

El primer número de la revista va aparèixer el març de 1997 amb un contundent dossier central dedicat al Berguedà, amb magnífiques fotografies d’Ernest Costa, un dels grans fotògrafs d’aquest país (les seves imatges són plenes d’una gran humanitat, respectuoses, serenes i les composicions són sempre elegants i amarades d’una bellesa clàssica exquisida). Aquest primer número ens va sorprendre a tothom. No havíem tingut a les mans una revista amb aquesta qualitat d’imatges, de textos, de tractament gràfic, de paper, etc., dedicada al nostre país. I els lectors la van rebre molt bé, és clar. A més, quan no era habitual, la revista va apostar des del primer dia pels reportatges d’autor i d’aquesta manera és va convertit en una referència pels fotògrafs catalans.

Costa i penya-segats prop de la punta de l'Àliga, L'Ametlla de Mar, Baix Ebre, Tarragona1997

Penya-segats prop de la punta de l'Àliga, L'Ametlla de Mar, Baix Ebre. Reportatge "Camins de Tarragona", Descobrir Catalunya 56, juliol-agost 2002. © RLM

Mes rera mes van anar sortint números que mostraven comarques, indrets i racons com ningú no ho havia fet fins llavors. També van arribar però, èpoques difícils on les polítiques empresarials que regien la revista, semblaven més guiades per procurar munyir-la al màxim que per l’ambició per millorar, crèixer, consolidar-se… Van arribar retalls i retallades i el paper va baixar de gramatge fins a límits insospitats, mentre els equips de redacció i col·laboradors feien miracles per treure al mercat una revista digna. Van arribar èpoques en que, per exemple, els màxims responsables van decidir no sols no actualitzar tarifes hipercongelades dels redactors i fotògrafs col·laboradors sinó endarrerir els pagaments de 60 a 120 dies tot dient que podien avançar els diners però pagant interessos. Paradoxalment, aquestes mesures arribaven de la ma d’una empresa vinculada a una gran corporació bancària que fa bandera del mecenatge de la cultura i la ciència. Segur que un simple col·laborador com jo només percebia fragments d’una realitat molt més complexa. Tanmateix, crec fermament que és més rendible generar relacions de complicitat i reconeixement amb els col·laboradors que escanyar-los.

Aquest període va coincidir també amb el canvi tecnològic de la fotografia digital. Déu meu com vam patir tots plegats! Finalment ja controlem tot això dels perfils de color i ens reconeixem esclaus —de bon grat o no— de photoshop. La manera de treballar ha canviat radicalment en molt poc temps, tant que sovint penso que la nostra és una generació de “supervivents”. Qui recorda ja els rodets de Velvia, els marquets etiquetats, les taules de llum…

Munició republicana d'origen rus i rellotge trobats al front de Vilalba dels Arcs. Batalla de l'Ebre, Guerra Civil Espanyola.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona2002.11

Munició republicana d'origen rus i rellotge trobats al front de Vilalba dels Arcs, Terra Alta. Batalla de l'Ebre. Central "Serra de Montsant", Descobrir Catalunya 62, febrer 2003. © RLM

I la revista ha aconseguit sobreviure a tot, i amb bona salut. ¿Com ho ha aconseguit? Intueixo que part de la resposta està relacionada amb el fet que —com succeeix en altres àmbits del nostre país— Descobrir Catalunya és quelcom més que una simple revista. És la nostra, és el nostre petit gran National Geographic. Potser això ajuda a entendre la gran fidelitat de la major part dels lectors, una fidelitat admirable que realment ha salvat a la revista en els moments més difícils. Sincerament, penso que el país necessita aquest tipus de productes culturals. Productes on la qualitat no és només només un mitja sinó que forma part del missatge. Potser en el futur algú estudiarà la relació de la revista amb la construcció de la visió contemporània dels paisatges catalans. Sense caure en l’exageració, estic convençut que Descobrir ha tingut un paper destacat en l’enriquiment de la mirada dels catalans sobre el seu país.

Vinyes velles de coster, DOQ PrioratLa Vilella Baixa, Priorat, Tarragona2003.03

Vinyes velles de coster a La Vilella Baixa, Priorat. Central "Serra de Montsant", Descobrir Catalunya 65, maig 2003. © RLM

Probablement això ajuda a entendre l’entusiasme i la dedicació de tothom qui està directament implicat en l’elaboració de la revista, és a dir, el reduït equip de redacció —magnífic, creieu-me— que construeix mes a mes la revista i els professionals externs que hi col·laborem, els fotògrafs, articulistes, il·lustradors, etc.  No tenim  els mitjans que pot tenir un National Geographic, és clar —tot arribarà— però el cas és que tothom qui hi col·labora acaba posat molt més del que es podria exigir, precisament per aquesta implicació emocional amb la revista. I aquesta implicació emocional constitueix, probablement la seva ànima i un dels seus principals actius. Qualsevol dels responsables empresarials que hagin de gestionar-la faran bé de reconèixer aquest intangible i cuidar-lo, alhora que evitar la temptació d’abusar-ne.

Enxaneta fent l’aleta i carregant el castell, colla Xiquets de Tarragona,Diada de Santa Tecla, castells a la plaça de la Font,Tarragona, Tarragonès, Tarragona1995.09.23

Enxaneta carregant el castell, colla Xiquets de Tarragona, Diada de Santa Tecla a la plaça de la Font, Tarragona. Reportatge "Santa Tecla, Tarragona de festa", Descobrir Catalunya 68, setembre 2003. © RLM

El present i el futur arriben amb nous i grans reptes, sens dubte. Descobrir no és l’únic mitjà que “descobreix” el país i, d’altra banda, es pot arribar a pensar que poca cosa queda ja per treure a la llum. Tanmateix, si l’accent és posa més en la mirada que no pas en l’objecte, el país és torna infinit. Precisament per la riquesa de la seva història i la seva vitalitat, continua sent necessari re-descobrir-lo, saber observar-lo amb ulls curiosos i diversos, amb mirades renovades —crítiques també— que apostin per les emocions, les històries, la bellesa, la honestedat i els continguts rigorosos.  Aquesta és una de les formes més civilitzades i plaents de fer país que conec.

Llarga vida pel Descobrir!

Via Crucis, Divendres Sant, Setmana Santa, la Selva del Camp, Baix Camp, Tarragona2002

Via Crucis del Divendres Sant a la Selva del Camp, Baix Camp. Reportatge "La via Augusta. Vestigis de la Catalunya romana", Descobrir Catalunya 69, octubre 2003. © RLM

Petjades i senyals

dissabte, 20/11/2010
Carena de la punta de Jovara o del Corb, Muntanyes de Tivissa i Vandellòs,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona2002.12.24

Carena de la punta de Jovara o del Corb, Muntanyes de Tivissa, Ribera d'Ebre. © RLM

El sisè i darrer volum de la sèrie A peu per les comarques de Tarragona (Arola Editors, 2010) continua fidel al format de la primera guia. El cos central segueix format per les vint-i-cinc propostes d’excursions. Abans d’aquest apartat, hem tornat a incloure el capítol «Algunes notes sobre…» on es tracta més extensament algun dels temes als quals sovint es fa referència en els escrits.

Serra de la Mussara des de la Mola, al fons, Vilaplana, Muntanyes de Prades,Vilaplana, Baix Camp, Tarragona2002.12.31

Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades, Baix Camp. © RLM

En el primer volum, aquest espai va estar dedicat a les muntanyes de les comarques de Tarragona; en la segona guia, van ser els camins tradicionals; la tercera va incloure algunes reflexions al voltat del concepte de paisatge i el valor que li atorguem; la quarta va parlar de la pedra seca i en el cinquè volum, el capítol va estar dedicat als molins hidràulics.

En aquest cas, el tema triat ha estat el caminar com a fet cultural i el fenomen de la senyalització de rutes i camins per excursionistes. Aquests són temes que m’han apassionat profundament i no volia deixar passar l’ocasió de compartir-los amb els lectors, si bé soc conscient que els lectors no tenen perquè coincidir amb algunes de les consideracions expressades.

Camí de Capçada, serra Major, Montsant, Parc Natural, Morera de Montsant, Priorat, Tarragona2002.09

Senyalització dalt la serra Major, Montsant, Priorat. © RLM

El text comença parlant de la importància creixent del caminar a la nostra societat actual. Caminar per plaer constitueix una manifestació de la nostra cultura europea, una manifestació íntimament unida a la manera com mirem i valorem emotivament i estètica els nostres territoris. El gust per les excursions a peu guarda relació amb la salut física i psicològica i amb el benestar, tant individual com col·lectiu. Caminar és un mitjà privilegiat de relació amb la naturalesa i el patrimoni entès en qualsevol de les seves formes.

A continuació s’aborda, molt resumidament, allò que considero com l’origen del gust per caminar a la nostra societat. El fenómen de realitzar excursions a peu, connecta amb processos culturals absolutament claus en l’evolució moderna de les societats occidentals, ja que es vincula amb la transformació de la mirada col·lectiva sobre la muntanya i amb la pròpia conquesta cultural de la noció de paisatge per part de la cultura europea.

Barranc del Carrer Ample, els Ports d'Horta,Parc Natural dels Ports,Horta, Terra Alta, Tarragona2003.02

Barranc del Carrer Ample, els Ports d'Horta, Terra Alta. © RLM

Més endavant es mostra breument la història de la senyalització de camins per a excursionistes, que comença als anys 20 del segle XX al Pirineu Gironí, a la zona de Setcases. El projecte va ser impulsat pel Centre Excursionista Catalunya i finançat per la Mancomunitat de Catalunya. També s’inclou un petit resum de la història dels senders de Gran Recorregut i, finalment es planteja una petita diagnosi del moment actual. S’exposen el dos grans models conceptuals existents a hores d’ara —senyalitzar itineraris o senyalitzar xarxes de camins— i s’expliquen les raons que, personalment, considero que fan més recomanable el model de xarxes de camins.

GR 171 a la vora de la cartoixa de Scala Dei, al fons els cingles de la Serra Major del Montsant, Parc Natural, La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

GR 171 sobre la cartoixa d'Scala Dei, al fons, el Montsant. © RLM

Soc conscient que els meus plantejaments són vistos amb recel i preocupació per alguns sectors del món federatiu excursionista. No estic segur si he estat capaç de comunicar adequadament els meus punts de vista, tanmateix, estic plenament convençut que el model proposat és molt respectuós amb l’herència rebuda del món excursionista (del qual em considero membre). La convivència amb els senders senyalitzats per la FEEC no és només recomanable, sinó  necessària i imprescindible. En tot cas, sempre he considerat com un fonament de la ciència i la cultura, ser capaços de qüestionar la realitat, els models heretats. No ens ha de fer por pensar, argumentar el nostre discurs i sotmetre’l a la crítica. Només així podem millorar i avançar.

Els qui estiguin interessats en llegir aquest capítol poden decarregar-lo aquí: Petjades i senyals RLM

_RLM2071BX.jpg

Senyal de la Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Un camí llarg, ple d’amics i complicitats

divendres, 12/11/2010
El Montalt,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona2002.11.02

El Josep Jordana i Josep Artigues al cim del Montalt. © RLM

Fa no gaire que ha arribat de l’enquadernador el sisè volum de la guia A peu per les comarques de Tarragona. Com els anteriors volums, la guia recull 25 propostes d’excursions per les comarques tarragonines que van sortir publicades a La Vanguardia, a la secció Vivir en Tarragona (els qui tinguin curiositat, poden baixar-se una  excursió de mostra). Aquest volum té però una característica especial: és l’últim de la sèrie. Van ser 150 excursions publicades al diari i han donat lloc a sis volums de la col·lecció “De ferradura, guies per a caminants curiosos”, la col·lecció de guies excursionistes d’Arola Editors (la majoria de la gent les coneix però com la col·lecció de guies “A peu” perquè tots els títols comencen amb aquestes paraules, les quals apareixen molts destacades a la suggestiva portada que va dissenyar l’Elena Cruz) .

Va ser precisament el primer volum el que va donar lloc a la col·lecció ara ja fa set anys. Durant molt de temps havia donant tombs a la idea de com m’agradaria que fossin les guies i llegia amb admiració el treball d’excursionistes com Juli Soler Santaló o Josep Iglésies. Paradoxalment, la cura i el rigor d’aquelles obres de començament de segle XX, encara costa trobar-les als nostres dies. He de confessar, amb enveja mal dissimulada, que continuo emmirallant-me amb la qualitat i saber fer de la majoria d’autors i editors britànics de guies per caminar. De fet, la nostra col·lecció De ferradura ha incorporat alguns elements inspirats en les guies d’aquell país. Les idees cal concretar-les i els articles publicats a La Vanguardia van convertir-se en l’oportunitat perfecte. Val a dir però, que va resultar fonamental l’oferiment del meu amic Xavier Vigil a traduir els articles al català (en un sopar on el vi del Priorat probablement hi va tenir alguna cosa a veure). D’altra forma, qui sap si la idea de la col·lecció encara restaria en el calaix dels projectes.

Carrer de Rojals, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona2001.04

L'Ismael Alcañiz i el Giussepe a Rojals. © RLM

Faltava només trobar el més important, una editorial que cregués en el projecte i, afortunadament, els Déus em van somriure i vaig aconseguir despertar l’interès dels germans Arola pel projecte, uns editors atrevits, que s’estimen profundament els llibres i amb els quals m’he entès extraordinàriament bé. L’aposta continua ben viva, fer guies el més acurades possible, tan pel que fa als textos com a les fotografies, la maquetació i la edició. Fer guies que, a més de descriure itineraris, expliquin històries i que ajudin a veure allò que no és evident, allò que guarden els llocs però que sovint resta reservat només als ulls d’uns pocs entesos i iniciats.

Cingles del Portell de Llaberia, serra de Llaberia, al fons a l'esquerra la mola de Colldejou,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona

La Montse Riera a la Miranda de Llaberia. © RLM

Aquest VI volum és també una bona excusa per intentar agrair una petita part de les ajudes que de tants amics he rebut. Un bon exemple dels deutes adquirits és el suggeridor pròleg que ha escrit per aquesta guia el Xavier Bru de Sala, així com la resta que apareixen en els altres volums, escrits pel Joan Morales, director de la revista Descobrir Catalunya, el Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge, el Salvador Anton, director de l’Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili, el Dioni Serrano, cap de redacció de la revista Grandes Espacios i la Rosa Maria Bosch, la cap de La Vanguardia a Tarragona, la persona qui precisament va tindre la idea de la sèrie i amb qui tant he aprés. Del Jordi Blay, geògraf i professor a la URV, és l’interessant article sobre els molins hidràulics que va apareixen en el volum V.

Vista de les muntanyes del Priorat des de la Roca Corbatera, Serra Major del Montsant, Parc Natural, Priorat, Tarragona2002.12

El Pep i la Carme a la roca Corbatera, el Montsant. © RLM

El disseny del primer volum va ser obra de la Elena Cruz, un dels dissenyadors més sensibles i elegants amb els que he treballat. Durant aquest temps, la col·lecció ha anat polint-se i millorant sota els ulls i les mans expertes del Fèlix, i ara també de la Paula. En tot aquest procés, la contribució sempre incisiva i reflexiva del Pep Artigues ha estat fonamental. No conec ningú més apassionat per les lleis i els ritmes de la tinta sobre el paper. I parlant de tinta, al final tot queda a les mans de qui té el poder —i la responsabilitat— que enormes fulls de paper blanc deixin de ser-ho. Estic convençut que la implicació del Paco i el seu equip va més enllà de la d’un bon impressor. I els avantatges d’un editorial de la mida d’Arola és que tothom s’implica i mima les guies De ferradura. La Patrícia, la Montse, la Maite, la Tere i la resta de l’equip multipliquen pans i peixos per tal que tot funcioni.

Els Puntals, barranc del Mas, serra de Cardó,Benifallet, Baix Ebre, Tarragona

El Josep M. Escoda i l'Estrella al barranc del Mas, Benifallet. © RLM

Pel que fa a les sortides, s’equivoquen els que puguin pensar que soc un expert en les muntanyes de Tarragona capaç de proposar 150 excursions diferents. He begut de totes les guies que m’han passat per les mans i, molt especialment, dels amics i bons coneixedors del país que m’han acompanyat. A ells els dec molt més que suggeriments d’itineraris i informació. Els dec hores i hores de converses agradables, de compartir camins fantàstics i horitzons colpidors (hem arreglat el món diverses vegades però, caram, al tornar a casa continua com sempre). Tinc uns records especialment entranyables dels esmorzars amb el Pep Artigues, sempre en llocs ben triats, davant de panoràmiques generoses, amb el gotet de vi, les olives i el fogonet per escalfar l’aigua del cafè. I també de les nombroses caminades fetes amb el Josep Jordana, el Josep M. Escoda, el Joan Baptista Beltran, l’Ismael Alcañiz, la Montse Riera, el Josep Gironès, el José Luís Ordovás, el Jordi Blay o el Josep Insa entre altres companys i amics. Finalment, la magnífica acollida de les guies entre els lectors i la constatació que compartim no poques complicitats, té un valor enorme per tots els qui ens hem implicat en aquestes guies. Moltes, moltes gràcies a tots els “caminants curiosos”.

Riu Glorieta, el Niu de l'Àliga,Muntanyes de Prades,Alcover, Alt Camp, Tarragona2002.04

El riu Glorieta i el Niu de l'Àliga, Muntanyes de Prades, Alcover, Alt Camp. © RLM

Perifèries bucòliques i estigmatitzades

dijous, 4/11/2010
Berga.jpg

Josep Berga i Boix, "Veïnat de Sangles" 1871, aquarel·la sobre paper, Museu de la Garrotxa

Gasolinera a la N-240. Al fons, el polígon industrial petroquímic Nord, Perafort, Tarragonès, Tarragona

Carretera Tarragona-Lleida i polígon petroquímic nord, Tarragona. © RLM

Triar obres del museu que permetessin elaborar un discurs visual sobre les perifèries actuals. Aquest va ser la suggestiva proposta que vaig rebre del Museu de la Garrotxa d’Olot.

El museu i l’Observatori del Paisatge de Catalunya van convidar a cinc fotògrafs a “reflexionar sobre les diferents representacions del paisatge i, al mateix temps, apreciar com ha canviat el paisatge de les perifèries en les últimes dècades”. L’objectiu ha estat aconseguir una exposició on es contraposi “la imatge idíl·lica i bucòlica representada en els quadres de paisatge de finals del segle XIX i principis del XX (de Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix, Ramon Casas, Enric Galwey) amb la visió de les perifèries actuals dels fotògrafs Jordi Bernadó, Albert Gusi, Rafael López-Monné, Aleix Plademunt i Llorenç Rosanes”.

Habitualment, els meus encàrrecs professionals van en una altra línia. És a dir, la invitació del que serà el futur Museu del Paisatge de Catalunya em va suposar un repte i alhora un joc (moltes gràcies!). Les perifèries actuals són espais que reflecteixen no poques de les contradiccions que tenim com a societat i no constitueixen pas espais “còmodes”. A més, en el meu cas, les meves perifèries són, en general, espais profundament estigmatitzats per un element singular: la gran indústria petroquímica.

El record dels antics espais agrícoles del Camp de Tarragona, que l’alba despertava poc a poc, suaument, humitejats per la boirina del riu, contrasta ara amb un enginy grandiós, ple de llumetes i xemeneies, que no descansa mai i que evoca les ovelles elèctriques amb les que probablement somniaven els androides.

Tanmateix, la gran indústria simbolitza només una part d’aquests canvis. Un altre que em crida tan o més l’atenció és l’abandonament cru i ignominiós d’antics masos i molins que han quedat en terra de ningú, en un territori que no sabem que és, però sí el que ja no tornarà a ser. Els veig amb tristor, com el símbol d’un fracàs, de la incapacitat de refuncionalitzar edificis i de preservar una certa dignitat dels espais que ja “no són”.

L’exposició porta el nom de “Els paisatges de les perifèries. Mirades creuades” i s’inaugura el proper  dia 6 de novembre a les 7 de la tarda. Constitueix alhora una activitat complementària del seminari internacional “Franges. Els paisatges de la perifèria”, que organitza l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

Enllaço la nota de premsa del Museu i el targetó de l’exposició i penjo algunes de les imatges que no estaran presents a Olot.

Polígon industrial petroquímic Nord.El Morell, Tarragonès, Tarragona

Polígon petroquímic nord, Tarragona. © RLM

Mas enrunat al costat de l'autovia de Tarragona a Salou (C-31B), al fons el port de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Port de Tarragona. © RLM

Molí abandonat del riu Gaià al costat de l'antiga carretera N-340 aprop d'Altafulla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

N-340 i molí abandonat del Gaià a l'entrada d'Altafulla. © RLM

La Savinosa, la vergonya d’un lloc prohibit

divendres, 3/09/2010
Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monravà Soler, construït sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Després de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i famílies amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tràgics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i és propietat de la Diputació de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada i d'edifici de la Savinosa, Tarragona. © RLM

Arriba el setembre i tanquem el parèntesi estival, on hi ha hagut vacances, sopars a la fresca, piscines… i també feina. Entre els encàrrecs que havia d’enllestir durant l’estiu n’hi havia un que em feia especial il·lusió. L’editorial La Galera m’havien demanat que preparés un imatge per la portada d’una novel·la de la col·lecció juvenil El corsari. L’obra és de Miquel Fanyanás i va estar guanyadora del premi literari Ciutat de Badalona de literatura juvenil. La trama es desenvolupa en el sanatori i orfenat de la Savinosa, aquest trist edifici aixecat en una punta preciosa del litoral de Tarragona.

Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monravà Soler, construït sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Després de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i famílies amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tràgics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i és propietat de la Diputació de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada, darrera, l'edifici de la Savinosa, Tarragona. © RLM

El primer que vaig fer va ser contactar amb patrimoni de la Diputació de Tarragona, l’administració propietària de l’edifici, per demanar l’autorització per entrar a fer les fotos. Hem vaig quedar parat quan em van advertir que tenien per norma no autoritzar la realització de fotografies. De tota manera, ens van recomanar fer una petició formal que l’editorial els va fer arribar tot seguit. La resposta va ser però, negativa del tot.

Un es pregunta com pot ser que una administració pública negui el permís per fotografiar un patrimoni públic, i més quan es tracta d’il·lustrar una obra literària. Em costa d’entendre. Tot seguit vaig fer una recerca a internet i em vaig quedar bocabadat. Resulta que hi ha col·lectius de gent a Espanya i a l’estranger que tenen com a principal afició entrar en recintes abandonats i llocs prohibits per fer-ne fotos i filmar-los. La Sabinosa, precisament, apareix al capdemunt del ranking com un dels indrets més interessants d’Espanya. Val a dir que algun dels reportatges publicats són francament interessants, mireu sinó aquesta incursió realitzada per un pare i un fill: www.forbidden-places.net/urban-exploration-Sabinosa-s-Sanatorium#gal

De tota manera, les sorpreses no van acabar aquí. Llegint els comentaris publicats als webs en vaig trobar alguns escrits per persones que de petits havien estat recloses a la Savinosa i, la veritat, em va canviar la imatge —bastant neutre— que tenia de l’edifici. Sempre havia sentit a dir que havia estat un sanatori per a tuberculosos però va arribar a ser més que això. Durant molts anys va funcionar com una mena d’horfanat dirigit per ments abjectes impregnades de la més rància moral franquista —segons sembla i a jutjar pels comentaris que es poden llegir a la xarxa. Va estar en actiu curiosament fins el 1975. La mort del dictador va ser també la d’aquesta institució. Des de llavors, el debat de què fer amb la Savinosa és un dels temes recorrents a la ciutat. Fins hi tot el Col·legi d’Arquitectes en va organitzar unes jornades fa una anys.

A hores d’ara crec que seria bo documentar tot el que fes falta i fotografiar minuciosament les ruïnes per tal d’assegurar  una memòria gràfica el més completa possible. Després, donat que de l’edifici està en estat ruïnós, crec que una opció sensata seria aterrar-lo, plantar pins i canviar un indret vergonyós per un bon parc des d’on contemplar el mar i recordar valors tant importants com la llibertat, el respecte, la infantesa…

La punta de l'Arrabassada Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada, Tarragona. © RLM

Aquesta opció, a més, permetria a la Diputació deixar de sentir-se còmplice i culpable de la vergonya que transmet l’edifici (suposo que d’aquí arrenca la negativa a deixar-nos entrar amb una càmera). D’altra banda, sense permís per accedir-hi, i amb la intenció de trobar una alternativa digna per la portada de la novel·la, vaig triar un dia ben gris per anar a voltar la tanca de la finca. El resultat final de la foto triada la teniu abaix. El llibre  encara no ha sortit imprès, però val a dir que me’l llegiré amb moltes ganes.

RLM portada Sabinosa.jpg

Evocacions càtares entre pastures ripolleses

dijous, 10/06/2010
Sant Marcel de Planés, església romànica  construïda a finals del segle XI, amb una sola nau amb absis i campanar de cadireta Té les teulades de llosa antiga i el seu absis mostra una planta de ferradura o arc molt obert a l'interior.Planoles, Ripollès, Girona

Sant Marcel de Planés, església romànica construïda a finals del segle XI, Planoles, Ripollès © RLM

Seguim treballant en la guia d’excursions que ha d’evocar el mon medieval dels Pirineus catalans que van viure el bons homes, els anomenats càtars, pels seus perseguidors. Es tracta d’una iniciativa impulsada pel Consell Regulador del Camí dels Bons Homes.  No és tracta però, d’una altra ruta de senderisme per etapes sinó d’un conjunt de propostes excursions a peu de mitja jornada o de jornada sencera, algunes fins i tot per fer amb nens, i que abasta un àmbit que va més enllà dels territoris per on passa la ruta clàssica que uneix Berga i Montsegur.

Cim del Pla de Pujals (2.055m ) serra de Montgrony, vista des del vessant est del Pedra Picada, sota, el coll del Remoló,  muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Cim del Pla de Pujals (2.055m ) serra de Montgrony, vista des del vessant est del Pedra Picada; davant, el coll del Remoló; muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Un dels itineraris  transcorre per la muntanya de Nevà, al Ripollès i està relacionat amb el món dels pastors transhumants. A la vall de Toses hi ha noticies històriques de presència càtara i, d’altra banda, es sabut que l’expansió d’aquesta religió herètica—segons l’església catòlica, és clar— va tenir molt a veure amb les rutes transhumants de l’època. Val a dir que la importància de la ramaderia va ser enorme durant aquells segles. Era una de les grans activitats econòmiques del país, no pas però pel plaer de degustar costelletes de corder sinó per raó de la llana, el material bàsic amb que es vestia la immensa majoria d’europeus de llavors.

Acabo de preparar les fotos de la sortida i, mentre es cuina la guia, us faig un tastet (moltes gràcies Xavier per una excursió i una companyia tan agradable).

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès,  muntanya i pasturas de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Marton Jov, pastor rumanès, muntanya de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès,  muntanya i pasturas de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès, muntanya de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Camí ramader del coll de la Bona, muntanya i  plans de Nevà,  senyals d'Itinerània,Toses, Ripollès, Girona

Camí ramader del coll de la Bona, plans de Nevà, senyals de la xarxa de camins Itinerània, Toses, Ripollès © RLM

Sant Cristòfol de Toses, església romànica segle XIToses, Ripollès, Girona

Sant Cristòfol de Toses, església romànica segle XI, Toses, Ripollès © RLM

Campanar de Sant Víctor de Dòrria, església romànica consagrada el segle X (es conserven murs preromànics).Toses, Ripollès, Girona

Campanar de Sant Víctor de Dòrria, Toses, Ripollès © RLM

El passeig i el paisatge

diumenge, 6/06/2010
Passeig de Llevant Cambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig de Llevant, Cambrils, Baix Camp. © RLM

Blog_20100605_imatge_02.jpgCom això dels blogs entenc que és un instrument per compartir, em ve molt de gust de recomanar-vos un autor  que sempre és un plaer llegir i que, a més, tinc el gust de conèixer. De fet, probablement molts l’haureu llegit. Es tracta de Joan Nogué, geògraf i catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona. A més de la bona feina al capdavant de l’Observatori del Paisatge, al meu entendre, el Joan Nogué és una de les veus més lúcides, il·lustrades i clares del pensament sobre paisatge i territori a casa nostra. Destaca no sols per les idees, per les reflexions que fa, sinó també per l’habilitat en transmetre-ho, en comunicar-ho. D’aquesta tasca divulgadora en destaquen els articles publicats a La Vanguardia, especialment al suplement “Culturas”. Pels qui els vulguin llegir o rellegir, va sortir publicat l’any passat un llibre que els recull amb el títol Entre paisajes (Àmbit editorial), que ha estat recentment traduït al italià.

Cambrils, Baix Camp, Tarragona

El pont del passeig que creua la riera de Maspujols, Cambrils, Baix Camp. © RLM

Un dels articles que hi trobareu porta el títol “El arte de pasear” i pels qui ens agrada el fet de caminar resulta especialment interessant. L’autor comença fent notar que viatjar i passejar no és exactament el mateix i destaca precisament l’escassa velocitat com una de les diferències fonamentals. Molt sovint el passeig es fa a peu, amb bicicleta, a cavall,  mitjans que permeten precisament gaudir de ritmes pausats.

Buscant a la història, el Joan Nogué ens explica que l’interès pel passeig va créixer de manera molt destacada a partir de les reflexions de personatges com Jean-Jaques Rousseau (Las ensoñaciones de un paseante solitario, 1776-1778) o Goethe (Werther, 1802) i molt especialment de l’aparició de l’obra El arte de pasear de Karl Gottolb Schelle.

Parc de la LlosaCambrils, Baix Camp, Tarragona

Parc de la Llosa Cambrils, Baix Camp. © RLM

La relació entre la conquesta cultural de la idea de paisatge per part dels europeus i el passeig té una relació més estreta que no pas podríem imaginar. A partir de finals del s. XVIII i inicis del XIX, “el paisatge será más el fruto de un recorrido que de una instantánia, más una experiencia que una cosa o una idea” (p. 36). Aquesta reflexió em sembla fonamental, cabdal. Els pensadors de l’època argumentaven que el paisatge no pot apreciar-se ni descobrir-se sense l’estat d’ànim receptiu que genera el passeig. Així, el passeig esdevé una experiència estètica i una manera d’aprehendre, de capturar, d’abastar el territori, que també pot incloure dosis de denúncia i de crítica social explícita o implícita (p. 39).

Passeig Llevant, al fons les Muntanyes de VandellòsCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig Llevant, al fons les Muntanyes de Vandellòs Cambrils, Baix Camp. © RLM

L’article acaba citant a l’artista i poeta Perejaume amb unes paraules ben evocadores: “con los años, los seres humanos nos hemos perfeccionado como sujetos e instrumentos de camino, como paseantes, en definitiva. Quizás sea verdad, entonces, que es en el camino y actuando como paseantes donde mejor podemos reconocer aquello que nos hace humanos”. (p. 41)

Passeig de Llevant prop de la riera de MaspujolsCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig de Llevant prop de la riera de Maspujols Cambrils, Baix Camp. © RLM

Blog_20100605_imatge_08.jpgAquestes fotografies les vaig fer pel llibre Cambrils, espais per a la calma, d’Arola Editors, amb text de Roser Guasch Bea. Va ser un encàrrec de l’ajuntament que buscava una publicació que parlés dels seus parcs (val a dir que conec pocs alcaldes amb tanta sensibilitat pels llibres i la cultura). Des de l’editorial els vam proposar un llibre que no es centrés en recollir parcs sinó que anés dirigit a subratllar precisament el valor dels espais amb que compta Cambrils per passejar, per gaudir de la calma, els espais per trobar-se amb el paisatge, per retrobar-se amb un mateix.

Cambrils, per exemple, és un municipi de costa on es possible recórrer a peu o en bicicleta absolutament tot el seu litoral —que no és poca cosa—, acompanyat pels horitzons de la Mediterrània i de les muntanyes del Camp. I de tant en tant, bancs que inviten a seure davant el mar. Potser no s’adonem, però acceptar aquesta invitació és un acte profundament cultural.

Passeig marítim de Ponent, platja Horta de Santa MariaCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig marítim de Ponent, platja Horta de Santa Maria Cambrils, Baix Camp. © RLM

Pedra sobre pedra

diumenge, 16/05/2010
Barraca del Jaume de la Cota, pedra seca La Palma Negra Mont-roig del Camp, Baix Camp, Tarragona 2000

Barraca del Jaume de la Cota, La Palma Negra, Mont-roig del Camp, Baix Camp. © RLM

Ni fang, ni morter, ni ciment… pedra sobre pedra, habilitat, enginy i la gravetat com a única aliada. Pedra sobre pedra per bastir marges, bancals, barraques, cabanes, arneres, aljubs, cocons, pous de gel… funcionalitat per sobre de tot. L’arquitectura de la pedra seca ens apropa a un món  humil, d’esforç i voluntats fermes, que ens fascina per la tenacitat i la calidesa que transpira. És un testimoni cabdal de la història del nostre món rural i, a hores d’ara, està convertint-se en un paisatge identitari de primer ordre.

Barraca de pedra seca de la Casera Altafulla, Tarragons, Tarragona 2000

Barraca de pedra seca de la Casera, Altafulla, Tarragonès. © RLM

Blog_20100516_imatge_03.jpgEl 2008 va sortir publicat un petit “gran” llibre amb el títol Pedra seca a les comarques de Tarragona. Patrimoni i paisatge, directament promogut per la Diputació de Tarragona. La publicació és obra de un bon grapat d’estudiosos i apassionats d’aquest món, com la Maria Adserias, el Josep Aragonès, l’August Bernat, la Rosa Canela, el Benjamí Català, el Josep Gironès, l’Antoni López Daufí, el Manel Martínez, el Julio Mateus Borràs, el Josep Olivas, el Roger Pasqual, el Xavier Rebés, el Sergi Saladie, el Miquel Subirats i el Josep Vallès. Vaig tenir el gust de compartir la coordinació amb un bon amic i també geògraf, el Jordi Blay (un dels grans docents amb que compta la Universitat Rovira i Virgili). El disseny del llibre és obra d’un altre apreciat company, el Xavier Gasol, un dissenyador exquisit amb una profunda sensibilitat pel patrimoni. Val a dir que, des de l’àrea de cultura de la Diputació de Tarragona, el suport de la Pilar Casas durant tot el projecte va ser molt valuós (així com la comprensió i benevolència davant els retards…) La publicació es distribueix gratuïtament i es pot sol·licitar per correu electrònic, cultura@dipta.cat, o trucant al 977 23 50 32.

Blog_20100516_imatge_04.jpg

El proper dijous dia 20, a les 20 h, al pati de la Diputació de Tarragona, s’inaugura l’exposició que s’ha originat a partir del llibre i que ha estat concebuda i dirigida pel Xavier Gasol. He treballat amb ell en l’edició gràfica i estic convençut que l’exposició serà un èxit. L’objectiu principal és molt clar, estendre la sensibilitat per aquest patrimoni i pels paisatges que configura.

Barraca de pedra seca al peu de la tossa Gran de Montferri,  Montferri, Alt Camp, Tarragona 2003.02.24

Barraca de pedra seca al peu de la Tossa Gran de Montferri, Montferri, Alt Camp. © RLM

Especialment aquí, als territoris del sud, la pedra seca diu molt de qui som, d’on venim i de que hem estat. Nomes pensar en la quantitat de mans que han aixecat el milers de quilòmetres de murs de pedra seca repartits per les nostres comarques hauria de provocar un respecte reverencial. Aquesta és la nostra “Gran Muralla xinesa”, aixecada per defensar-se d’un enemic terrible: la gana.

Ametllers i vinyes de Mas d'en Gil, DOQ Priorat,  Bellmunt del Priorat, Priorat, Tarragona. 2005.03

Ametllers de Mas d'en Gil, Bellmunt del Priorat, Priorat. © RLM

Per descarregar-se la Invitacio pedra seca

La roca estimada

dimecres, 5/05/2010
El poblet de Canalda i, darrera, la roca de Canalda, vessant sud de la serra de Querol, port del Comte, Odn, Solsons, Lleida

El poblet de Canalda al peu de la roca. © RLM

Canalda és un poblet petit, com tants altres dels que hi ha a Catalunya. És un poble de muntanya, un poble vell. L’etimologia del seu nom és preromana, probablement celta. Canalda podria passar desapercebuda sinó fos perquè es troba al peu d’una monumental cinglera a la qual dóna nom. L’enorme rocam manté una estreta relació amb els humans que habiten als seus peus. Protegeix el poble del vent del nord que gela les testes del Port del Comte i fins i tot, quan ha calgut, els ha proporcionat balmes per aixoplugar-se, per guardar els ramats o, fins i tot, per construir-hi cases.

Font de Pallerols, al costat del torrent d'Ordoll, vessants de la roca de Canalda, serra de Querol, port del Comte, Odn, Solsons, Lleida

Font de Pallerols, al costat del torrent d'Ordoll, la roca de Canalda. © RLM

Ara fa uns dies vaig ser a Canalda fent una ruta per una guia que estem preparant sobre l’èxode càtar i el món medieval del Pirineu català. Vaig gaudir de la contundent presència i la bellesa de la seva Roca, però encara més de la companyia dels qui em vam mostrar la ruta, el Marcel Camps i la seva dóna, la Rosa Maria Parera. Com s’estimen aquesta muntanya! com mimen les fonts i els camins!

Espluga Grˆtines, roca de Canalda, Odn, Solsons, Lleida

Espluga Gràtines, roca de Canalda. © RLM

Des de fa nou anys, cada setembre el Marcel i un colla d’amics i col·laboradors organitzen una caminada popular. Arreu de Catalunya es celebren moltes altres, tanmateix, a Canalda editen un opuscle, molt acurat, ben dissenyat i imprès on, a més de la descripció de l’itinerari triat, es divulga la memòria d’aquestes muntanyes: els camins rals, els bandolers, la vegetació, els primers esquiadors, la Missió Musical de l’any 1922… En realitat és tracta de petits tresors, riquíssimes píndoles de sensibilitat i cultura que fan més gran la Roca de Canalda i millor aquest país.

Ca la Rita, roca de Canalda, Odn, Solsons, Lleida

Ca la Rita, roca de Canalda. © RLM

El regne dels cels i de la… Terreta

dilluns, 3/05/2010
Voltor a la collada de Castellet, EIN Alta vall de Serradell, Tremp, Pallars Jussˆ, Lleida

Voltor a la collada de Castellet, Alta vall de Serradell, La Terreta, Tremp. © RLM

Sempre és un privilegi que algú et descobreixi coses noves. El divendres passat vaig tenir el gust de conèixer un paratge ben especial, la Terreta, i fer-ho de la ma de dos dels seus enamorats, el fotògraf Jordi Tutusaus i Josep Àngel Alert, tècnic de l’àrea de recursos naturals de l’ajuntament de Tremp. Ja sabia que aquest bocí de l’enorme terme municipal de Tremp (el més gran de Catalunya) és un reputat indret d’observació d’aus, especialment de grans ocells com el trencalòs, el voltor comú, el voltor negre i l’aufrany. La visita va ser molt curta però intensa. Al capdamunt d’un turó, prop de la collada de Castellet, vam ensopegar de nassos (sense temps per treure la càmera) amb dotzenes de voltors que assistien al part d’un petit cabrit, tot esperant la placenta de la mare (no m’imagino un part més “estresant”). La nostra sobtada presència va espantar a uns i altres però va deixar ben clar que aquest és un lloc on la naturalesa encara s’escriu amb majúscules. Sens dubte, es tracta d’un paradís per ornitòlegs, amants del ocells i fotògrafs especialitzats en fauna.

L’ajuntament de Tremp sembla prou conscient dels valors que sobrevolen aquest espai i està apostant decididament per afavorir les activitats que tinguin relació amb el món de l’ornitologia i la naturalesa. A més del cel però, aquest petit territori guarda altres tresors. Per aquelles persones que van més enllà l’arquetip de paisatge clàssic —muntanyes alpines amb neu a la punta i prats amb vaques a la falda— la Terreta és un regal per obrir. Aquest és un paisatge dur, directe, sever, però d’una honestedat cristal·lina. És un paisatge llegible, ordenat encara, que parla de segles de pagesia i ramaderia, de l’esforç per guanyar-se el pa en un territori que no regala res (prova d’això és l’alarmant descens de població dels seus poblets). En molts aspectes, recorda paisatges de més al sud, paisatges amb els que personalment em trobo molt identificat. Aquest és un d’aquells territoris que es tornen més i mes valuosos cada dia que passa, en una Catalunya —molt petita— que es transforma a una velocitat vertiginosa i no sempre amb el seny del qual presumeix.

La Terreta, Tremp, Pallars Jussˆ, Lleida

L'Espluga Freda, La Terreta, Tremp. © RLM