Juanito Martínez, agutzil, El Lloar, Priorat. © RLM

Heu sentit parlar de l’aiguat de Safres? no? no em digueu! Si més no, el que sí que coneixeu és el diluvi de paper imprès que arriba cada Sant Jordi. En el cas que algú l’enxampi sense paraigües i volgués trobar un llibre deliciós, ple d’humanitat, un llibre per relligar la nostra història recent, però també per riure ben a gust (a mi em van saltar les llàgrimes), us en diré un d’un tal Toni Orensanz (val, sí, d’acord, és amic meu). A El falsari, l’autor hi aboca un bon grapat de les històries de Falset que pacientment i laboriosa ha recollit durant anys. Personalment, l’obra em fa pensar en Jesús Moncada, no pas per l’estil, prou diferent, sinó per la capacitat que fets absolutament locals prenguin una dimensió universal. El Toni sembla que escrigui com parla —i això és molt difícil—, amb una espontaneïtat vigorosa, familiar, que et guanya per l’estomac.

Una de les històries té a veure precisament amb l’aiguat de Safres, que Javier Rull va explicar al autor. —Oh! va ser més gros que el diluvi universal. Mira si va ploure que els peixos mossegaven les estrelles pensant-se que eren molles de pa—. Cada cop que recordo aquesta imatge…  quina preciositat! Déu meu! Si voleu saber on és Safres però, us caldrà comprar el llibre.