Entrades amb l'etiqueta ‘retrats’

Retrats sense retrets

dimarts, 27/01/2015

Els fotògrafs de premsa, de viatges, de festes, els cronistes gràfics de la realitat ja ho comencen a tenir clar. Fotografiar gent és quasi pecat, i si són nens, pecat mortal. Justament a l’època on bona part de la població llença la seva intimitat per la finestra de les xarxes socials i es despulla impúdicament, fer fotos on es puguin reconèixer persones, pot acabar sent un delicte. Excepte en els casos que s’estigui informant de l’actualitat, en els demés, segons la llei, cal l’autorització per escrit de les persones que apareguin a la fotografia.

S’imaginen al mig de qualsevol festa major demanar a la gent que comenci a ompli formularis per tal que cedeixin els seus drets d’imatge? Aquest no és un tema fàcil, ho reconec. És delicat, complex, enrevessat i altres amb major coneixement l’han abordat millor que jo. En tot cas però, comencin a repassar els grans noms de fotògrafs que han retrat la quotidianitat. Ara podrien estar arruïnats per les demandes o engarjolats (si Cartier-Bresson aixequés el cap!).

Alguns diran que les lleis busquen garantir de totes totes els drets de les persones. Jo però, crec que es tracta fonamentalment d’un acte de droperia. Allò que cal és perseguir i castigar  els abusos, no els usos. Però ja se sap, ens agrada més allò de “mort el gos, morta la ràbia”.  “No fotos, no problem” que dirien alguns. Els qui, des del futur, vulguin estudiar el nostre temps, es trobaran amb tones, tones i tones d’imatges (píxels, volia dir), però amb menys relats visuals meditats, serens, aprofundits de qui som i que fem. Paradoxal, oi? Un senyal més dels processos d’idiotització als quals estem exposats.

Tanmateix, com sol passar, es tanquen unes portes i s’obren d’altres. Qui escriu aquestes línies s’ha format com a fotògraf a l’aire lliure; a la muntanya, al camp i al carrer. Difícilment trepitjava un estudi on, per cert, els fotògrafs li semblaven més mags que altre cosa en mig de tants artefactes i equips. Quan des de Tarragona Turisme li van proposar fotografiar personatges per a una sèrie d’entrevistes que havien de ser publicades al bloc Tarragona Experience, li va semblar una d’aquelles oportunitats que et donen els altres per encetar nous camins. Un repte, sí senyor.

Val a dir que, novament, he tingut la sort de treballar amb gent molt bona. Parlo de l’Oriol Margalef, un excel·lent periodista amb el qual preparem prèviament les entrevistes. De la barreja dels nostres punts de vista, d’influenciar-nos mútuament han anat sorgint fotos i textos. I crec que es nota aquesta manera de treballar.

No cal dir que el genere dels retrat té diversos avantatges. Per començar, els subjectes hi estan d’acord i no tenen intenció de denunciar-te (a no ser pel resultat, és clar). Parlant seriosament, és un privilegi poder conèixer gent interessant i compartir, encara que sigui una estoneta, un bocinet del seu món (i com jo soc molt lent treballant…). Encaro recordo, per exemple, el petit concert que em va regalar Richard White (al mig d’una rotonda) mentre s’amagava el sol. Confesso que vaig allargar la sessió tant com vaig poder. Us deixo amb els personatges del 2014. Els text de cada entrevista el trobareu a Tarragona Experience.

 

 

Qui té un amic… aprèn a fer anar el flash

dimarts, 1/04/2014

Tots venim d’un lloc o altre, oi? Com a fotògraf jo vinc de les muntanyes, dels paisatges, dels trípodes i de les llums daurades dels capvespres. També dels viatges i de remirar una vegada i altra els National Geographics quan era jovenet. Després van arribar les festes tradicionals, el foc dels diables, el llibre de les Festes de Catalunya de Lunwerg, la col·lecció Post Festum d’Arola Editors… Gaire bé sempre espais oberts i  reportatges periodístics. La contraposició entre les solituds i calmes dels grans paisatges i la tensió i les dificultats de la fotografia de festes, ha resultat molt positiva i inspiradora. Funciona.

En canvi, he tingut molt poc contacte amb el món de la fotografia que en diuen d’estudi. Si cal, endavant, però m’agrada més que em toqui l’aire. A més, confesso una nul·la atracció pel món tecnològic de la fotografia, més enllà dels aspectes que em resulten imprescindibles. Això no vol dir però, que no sigui conscient que sempre hi han coses per aprendre i millorar. El món del flash era un d’aquestes assignatures, però la solució  d’apuntar-me a un curs (la més lògica i recomanable), en el meu cas, era molt complicada.

És llavors (com tants altres cops) que recorro als meus amics (i en aquest sentit confesso que soc molt afortunat). Per exemple, estic en deute permanent amb el José Carlos León, o amb el Rafa Pérez (sort que vivim en un gran país de vi). Amb el tema del flash vaig anar a buscar el millor, el Síqui Sánchez. El Siqui és un mestre dels flashos (a més dels waters, és clar). Certament hi han molts bons fotògrafs especialistes en il·luminació amb flashos, però la barreja d’atreviment i classicisme del Síqui m’encanta. Mireu, per exemple, el darrer retrat que ha penjat al seu blog: “Retrato (no tan) clásico” o bé el “Retrato de verano“. Té treballs exquisits.

Us deixo amb uns quants dels retrats apareguts al blog de Tarragona Turisme on vaig provant això dels flashos (els textos de les entrevistes —de l’Oriol Margalef— sí que són bons).  Estic a “Flash, nivell pàrvuls”, però hi poso moltes ganes, de veritat.