Entrades amb l'etiqueta ‘senderisme’

“Beu vi, que l’aigua espatlla els camins”

divendres, 1/04/2011
Vinyes del mas de Sant Antoni. DOQ Priorat. Al fons, el camí de Cabacés i els cingles de la serra Major del Montsant. Parc Natural de la Serra de Montsant. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí de Cabacés sota els cingles de la Serra Major del Montsant i vinyes del mas de Sant Antoni, Parc Natural de la Serra de Montsant, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

“Beu vi, que l’aigua espatlla els camins”, això diu la saviesa popular i segur que té raó. L’aigua és, en efecte, el principal enemic dels camins tradicionals, a més de l’abandonament i la ignorància, és clar. I pel que fa al vi, les noves anyades ja estan llestes al Priorat i els camins per passejar entre vinyes també.

PS_PortadesCat.jpg

Fa pocs dies que es van presentar un seguit de tríptics que recullen una desena de propostes per assaborir sense presses i intensament els paisatges d’aquesta comarca. Petites píndoles per aconseguir moments de felicitat. Podeu descarregar-vos-en una aquí i les trobareu totes penjades al web: www.turismepriorat.org. Alhora també és va presentar un singular cicle d’excursions a peu, guiades, que inclouen visites i tast en cellers prioratins. Unes propostes, sens dubte molt suggerents, que volen barrejar el millor dels dos mons.

Camí del Mas de la Plana del Ceba, xarxa de camins del Priorat. Vinyes a la zona del mas de la Rosa, DOQ Priorat. Porrera, Priorat, Tarragona

Camí del Mas de la Plana del Seba, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Antic camí ral de Falset a Gratallops, vinyes DOQ Priorat,  Gratallops, Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Fa un temps el Priorat es va proposar recuperar alguns dels seus vells camins per tornar a connectar pobles, vinyes, oliveres, cellers, molins… per poder circular —ara que tenim alta velocitat— amb el mitjà de transport més humà: les cames. Respon a un exercici de repensar la modernitat, sense renunciar als avenços, però sense perdre els elements fonamentals que a les persones ens ajuden a trobar sentit a l’existència.

Aquesta és una opció agosarada, és veritat. Implica destinar recursos econòmics i humans per recuperar vells camins en desús, ara que hi han tantes necessitats. Tanmateix, és una opció que connecta amb els corrents culturals més avançats de les societats modernes i, alhora, amb els fonaments d’aquest territori, és a dir, amb la ruralitat. És una opció que reforça coherències. Algú s’imagina degustar un vi prioratí amb presses? Quina ruralitat pot experimentar-se des de l’asfalt?

Camí del Mas de la Plana del Ceba, xarxa de camins del Priorat. Vinyes a la zona del mas de la Rosa, DOQ Priorat. Porrera, Priorat, Tarragona

Camí del Mas de la Plana del Seba, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Aquest és un territori tossut, d’arrels profundes, com les de les vinyes que penetren els sols pissarrosos metres i metres, buscant la humitat. Aquest és un territori que està vivint un riquíssim procés de presa de consciència de qui és, on està i cap a on vol anar. I això li dóna un força enorme, formidable.

En termes d’estratègia turística l’opció del Priorat és clara. Lluny de voler explorar-ho tot —un error— ha optat per impulsar els aspectes relacionats amb el món del vi, de l’oli i el turisme a peu. Tanmateix, no es reobren camins només per convidar als visitants a conèixer pausadament aquest singular territori. La recuperació d’aquest patrimoni va molt més enllà i es revela com una aposta identitària. El text de presentació de la Xarxa de camins del Priorat ho deixa ben clar:

“Diuen que són els fils de la memòria, que els vells camins guarden els secrets de la història, i no només la de les grans gestes o desfetes, sinó la de la gent senzilla, la que cavava solcs, podava la vinya i maleïa el cel i tots els sants quan no plovia.

Al Priorat estem capficats en recuperar-ne un bon grapat perquè volem que la canalla pugui tornar a seguir els camins dels seus padrins, perquè pugui veure el futur de la seva terra amb els ulls dels qui la van treballar durant segles. Perquè hi han secrets que només es revelen a peu, pausadament.

Sabem que cada dia són més els que gaudeixen del plaer de caminar, els que aposten per defugir banalitats i recuperar la pell, el tacte, la intensitat i la grandiositat de les experiències bàsiques: el soroll del propi cor, el descobriment d’un horitzó rera un turó, el vent que juga a fet i amagar entre les vinyes, la llum que daura les oliveres…

Volem que el Priorat es pugui creuar a peu i compartir la profunda dimensió humana d’aquest petit territori. La xarxa de camins del Priorat es una invitació a descobrir i gaudir intensament d’aquest racó de muntanya mediterrània on l’agricultura encara dóna vida i on les aromes i els sabors són de veritat.”

Camí de l'Ermita de la Consolació, DOQ Priorat, La Vilella Alta, Priorat, Tarragona

Camí de l'Ermita de la Consolació, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí dels Trossets, xarxa de camins del Priorat. A fons, Porrera. Vinyes DOQ Priorat. Porrera, Priorat, Tarragona

Camí dels Trossets i Porrera al fons, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí de la Drecera, antic camí de ferradura que connecta La Morera amb Poboleda. Xarxa de camins del Priorat. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí de la Drecera, la Morera de Montsant, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí del Mas de Cabaló. Vinyes de la  DOQ Priorat. El Molar, Priorat, Tarragona

Camí del Mas de Cabaló, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí del Pinell, antic camí de ferradura, xarxa de camins del Priorat. DOQ Priorat. Torroja, Priorat, Tarragona

Camí del Pinell, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Bassa i font del Mas de Sant Antoni.  Parc Natural de la Serra de Montsant. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí de la Font de Sant Antoni, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

“Qui no porti bon camí que no esperi bona fi”

dilluns, 6/12/2010
Camps de cereal a la primavera als voltants de Senan,Senan, Conca de Barberà, Tarragona

Camí agrícola a Senan, Conca de Barberà. © RLM

Camins humils, camins plens de vida, de històries, de paisatges, de mirades… Els qui em coneixen saben de la meva passió pels camins i per caminar-los. Aquesta és un gust compartit amb nombrosos companys i lectors i, molt especialment amb el Xavier Campillo i Besses, qui sens dubte —a més d’un bon amic— és un dels majors experts en aquesta matèria a Catalunya.

Fa temps que, quan es trobàvem,  acabàvem parlant que ens calia esforçar-nos per reunir en una publicació l’experiència que anàvem acumulant durant anys de treball professional en el camp dels camins, dels seus conflictes jurídics, de l’accessibilitat al medi natural i del senderisme.

Camps al terme de Nulles, Alt Camp, Tarragona

Camí particular, Alt Camp. © RLM

No ha estat fàcil però, finalment, el llibre està a punt de veure la llum. La presentació està programada pel dilluns dia 20 de desembre, a les 19 h, a Barcelona, a la sala d’actes del Museu Melcior Colet (C/ Buenos Aires, 56-58). La presentació anirà a càrrec del Ferran Miralles —un altre vell amic—, un dels grans experts en transhumància i camins ramaders. Segur que valdrà la pena. INVITACIÓ El llibre dels camins coberta.jpg

Com és habitual, publicar un llibre és una aventura col·lectiva que va molt més enllà dels autors. En aquest cas, ens cal agrair especialment el suport rebut pel CADS (Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible), pel seu director el Ramon Arribas i per l’infatigable Xavier Cazorla.  El dia a dia sovint acaba frustrant molts projectes que demanen un temps que no saps d’on treure. En aquest cas, el compromís amb el CADS i el seu entusiasme ha estat clau per tirar el projecte endavant. D’altra banda, Arola Editors, novament ha posat tot l’esforç i molta il·lusió per fer un bon llibre que, a més d’útil, sigui bonic.

La publicació porta el títol de El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets. Tot i ser fruït del treball en equip, val a dir que beu principalment de la rica experiència del Xavier com a geògraf i com a pèrit judicial especialitzat en camins.

Empedrat del camí vell de Colldejou a Montroig (Falset a Reus pel coll del Guix). Camí de ferradura. Darrera la serra de LlaberiaColldejou, Baix Camp, Tarragona

Camí vell de Colldejou a Mont-roig, Baix Camp. © RLM

A continuació trobareu un breu text de resum de l’obra i, els qui tinguin curiositat, poden descarregar-se’n un FRAGMENT.

“Els camins —i no les carreteres— són la categoria més extensa de la xarxa viària, però també la més menystinguda. I tanmateix els camins satisfan al medi rural necessitats socials i econòmiques fonamentals i plenament actuals, no solament en el camp de l’agricultura i la ramaderia, o de la silvicultura, ans també en àmbits com l’accés als nuclis de població, la gestió ambiental, la lluita contra el foc i la protecció civil.

Els camins públics constitueixen la infraestructura essencial que permet al comú dels ciutadans a exercir dos drets fonamentals i complementaris que són el dret a circular i el dret a gaudir del medi ambient d’una forma respectuosa i responsable. Sense camins no hi ha llibertat.

Els camins constitueixen un patrimoni cultural de primer ordre, essencial per entendre la història dels nostres territoris. A més, avui dia, a través del turisme i del senderisme, poden acomplir noves funcions socials i esdevenir un recurs econòmic per als municipis.

Aquesta obra, rigorosa i didàctica alhora, posa en mans del públic una reflexió actualitzada sobre aquesta infraestructura viària, analitzant la problemàtica que l’afecta, presentant-ne les potencialitats i apuntant les estratègies possibles per integrar els camins dins les polítiques generals d’infraestructures i mobilitat.”

Camino de Stockalper. Senyalización de senderos en Brig, alpes suizos,Valais, Suiza

Senyalització de camins a Suïssa. © RLM

Factures i amics enyorats

dilluns, 29/11/2010
La muntanya de l'Areny. Al fons, la mola de Colldejou.Mont-roig del Camp, Baix Camp, Tarragona2004

La muntanya de l'Areny i, darrera, la mola de Colldejou, Baix Camp. © RLM

He volgut esperar uns dies a comentar  la trista notícia de la mort de Francesc Beato, un reputat excursionista, sots president del Centre Excursionista de Catalunya, un personatge de primer ordre dins l’excursionisme de casa nostra (podeu llegir la interessant ressenya escrita per Jordi Pasques al Diari d’Andorra). La mort d’una persona estimada sempre és dolorosa però, en aquest cas, les tràgiques circumstàncies agreugen el dol dels seus amics i molt especialment, és clar, de la seva família. Dissortadament es va veure involucrat en un esgarrifós accident prop de Riudoms, precisament quan es dirigia a Siurana, a preparar l’excursió que era previst realitzar al cap de pocs dies amb motiu de la inauguració de les obres de remodelació del refugi Ciriac Bonet del CEC. A mes del Francesc també hi van perdre la vida el seu fill i una neboda. M’esgarrifa la idea només de provar d’imaginar el dolor que ha caigut sobre els seus familiars.

No estic segur que els serveixi de gaire cosa el reconeixement que fem els qui el vam conèixer, però em consta que avui som molts els qui compartirm el dol, els qui l’enyorem i ens aferrem —incapaços de digerir encara l’evidència— als bons records que guardem de Francesc Beato.

— Rafael López Monné? Hola, soc en Francesc Beato…

El nostre primer contacte va ser telefònic. Era el primer cop que sentia aquella veu seva tan característica però, en canvi, aquell nom em sonava molt… És clar! l’havia llegit mil vegadades mentre, preparant la tesi, buidava els números de la magnifica revista del CEC Muntanya. Ell era, entre altres coses, l’home dels llibres, de les ressenyes i ara el tenia al telèfon. Em deia que havia llegit la meva tesi i que li havia agradat molt (Senderisme, camins i senyals, Arola Editors, 1999). I pels comentaris que em feia l’havia llegit de dalt a baix i a fons, caram!  No recordo quanta estona vam estar enganxats al telèfon, però per a mi va ser extraordinàriament gratificat comprovar que el meu treball li havia resultat interessant.

Em va proposar presentar el llibre al local del CEC tot fent una conferència sobre els fets que jo havia estudiat. No crec que fos completament conscient de la il·lusió que aquella petició  em va fer. Estic prou acostumat a xerrar en públic, classes, ponències, conferències… és part de la meva feina. Tanmateix, el local del Centre Excursionista Catalunya tenia per a mi quelcom de santuari. No era només que guardés aquelles columnes de l’antic temple romà de Barcino (que sempre m’han semblat extraordinàries i amb una capacitat evocativa enorme, sense comptar l’enveja que també em provoquen davant l’evidència que del temple d’August a Tàrraco no en queda res més que algunes traces dels fonaments). Aquell local era l’espai físic per on ha via passat la història de l’excursionisme català i, cal no oblidar, que en els seus orígens era un dels centres on es trobava bona part de la intel·lectualitat catalana. De fet, per exemple, va exercir un paper extraordinari en la construcció de la mirada col·lectiva sobre els paisatges catalans.

Al cap d’un temps  vaig rebre un sobre enviat per en Beato. Dins hi havia les còpies de les factures originals de la primera senyalització de camins excursionistes duta a terme a Catalunya, concretament al Pirineu gironí, a Setcases. Aquell projecte va ser impulsada pel CEC i pagat per la Mancomunitat de Catalunya. No cal dir que em va encantar el regal i durant anys he esperat el moment de poder incloure aquests documents històrics en alguna publicació adient.

Fa no gaire va arribar el moment. Una de les factures de la senyalització surt reproduïda a la guia A peu per les comarques de Tarragona. Vol. VI (Arola Editors, 2010). Concretament apareix en el capítol Petjades i senyals, que vaig comentar en el passat post, dedicat al fet de caminar i la història de la senyalització de camins per excursionistes. Una altra factura apareixerà molt aviat en l’obra El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets (Arola Editors, 2010), que hem fet el Xavier Campillo i jo. I aprofito ara el blog per mostrar-ne una altra.

No cal dir que em feia moltíssima il·lusió enviar aquests llibre al Francesc Beato i fruir plegats d’aquesta petita “conquesta” en la divulgació de la història de l’excursionisme. Em va fer molta, molta ràbia que ens privessin d’aquests moments. Se que és una tonteria dins la tragèdia, però no puc deixar de sentir-me estafat per un destí cec i cruel.

Gràcies per tot Francesc. Em sento molt afortunat d’haver-te conegut.

Factures_senyals_CEC_04BX.jpg

Una de les factures del projecte de senyalització de camins per excursionistes impulsat pel CEC i finançat per la Mancomunitat de Catalunya l'any 1920. Arxiu del Centre Excursionista Catalunya

_MG_7690BX.jpg

Una de les senyals col·locades a Setcases, Ripollès. © Quim Oliver "Xari"

Petjades i senyals

dissabte, 20/11/2010
Carena de la punta de Jovara o del Corb, Muntanyes de Tivissa i Vandellòs,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona2002.12.24

Carena de la punta de Jovara o del Corb, Muntanyes de Tivissa, Ribera d'Ebre. © RLM

El sisè i darrer volum de la sèrie A peu per les comarques de Tarragona (Arola Editors, 2010) continua fidel al format de la primera guia. El cos central segueix format per les vint-i-cinc propostes d’excursions. Abans d’aquest apartat, hem tornat a incloure el capítol «Algunes notes sobre…» on es tracta més extensament algun dels temes als quals sovint es fa referència en els escrits.

Serra de la Mussara des de la Mola, al fons, Vilaplana, Muntanyes de Prades,Vilaplana, Baix Camp, Tarragona2002.12.31

Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades, Baix Camp. © RLM

En el primer volum, aquest espai va estar dedicat a les muntanyes de les comarques de Tarragona; en la segona guia, van ser els camins tradicionals; la tercera va incloure algunes reflexions al voltat del concepte de paisatge i el valor que li atorguem; la quarta va parlar de la pedra seca i en el cinquè volum, el capítol va estar dedicat als molins hidràulics.

En aquest cas, el tema triat ha estat el caminar com a fet cultural i el fenomen de la senyalització de rutes i camins per excursionistes. Aquests són temes que m’han apassionat profundament i no volia deixar passar l’ocasió de compartir-los amb els lectors, si bé soc conscient que els lectors no tenen perquè coincidir amb algunes de les consideracions expressades.

Camí de Capçada, serra Major, Montsant, Parc Natural, Morera de Montsant, Priorat, Tarragona2002.09

Senyalització dalt la serra Major, Montsant, Priorat. © RLM

El text comença parlant de la importància creixent del caminar a la nostra societat actual. Caminar per plaer constitueix una manifestació de la nostra cultura europea, una manifestació íntimament unida a la manera com mirem i valorem emotivament i estètica els nostres territoris. El gust per les excursions a peu guarda relació amb la salut física i psicològica i amb el benestar, tant individual com col·lectiu. Caminar és un mitjà privilegiat de relació amb la naturalesa i el patrimoni entès en qualsevol de les seves formes.

A continuació s’aborda, molt resumidament, allò que considero com l’origen del gust per caminar a la nostra societat. El fenómen de realitzar excursions a peu, connecta amb processos culturals absolutament claus en l’evolució moderna de les societats occidentals, ja que es vincula amb la transformació de la mirada col·lectiva sobre la muntanya i amb la pròpia conquesta cultural de la noció de paisatge per part de la cultura europea.

Barranc del Carrer Ample, els Ports d'Horta,Parc Natural dels Ports,Horta, Terra Alta, Tarragona2003.02

Barranc del Carrer Ample, els Ports d'Horta, Terra Alta. © RLM

Més endavant es mostra breument la història de la senyalització de camins per a excursionistes, que comença als anys 20 del segle XX al Pirineu Gironí, a la zona de Setcases. El projecte va ser impulsat pel Centre Excursionista Catalunya i finançat per la Mancomunitat de Catalunya. També s’inclou un petit resum de la història dels senders de Gran Recorregut i, finalment es planteja una petita diagnosi del moment actual. S’exposen el dos grans models conceptuals existents a hores d’ara —senyalitzar itineraris o senyalitzar xarxes de camins— i s’expliquen les raons que, personalment, considero que fan més recomanable el model de xarxes de camins.

GR 171 a la vora de la cartoixa de Scala Dei, al fons els cingles de la Serra Major del Montsant, Parc Natural, La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

GR 171 sobre la cartoixa d'Scala Dei, al fons, el Montsant. © RLM

Soc conscient que els meus plantejaments són vistos amb recel i preocupació per alguns sectors del món federatiu excursionista. No estic segur si he estat capaç de comunicar adequadament els meus punts de vista, tanmateix, estic plenament convençut que el model proposat és molt respectuós amb l’herència rebuda del món excursionista (del qual em considero membre). La convivència amb els senders senyalitzats per la FEEC no és només recomanable, sinó  necessària i imprescindible. En tot cas, sempre he considerat com un fonament de la ciència i la cultura, ser capaços de qüestionar la realitat, els models heretats. No ens ha de fer por pensar, argumentar el nostre discurs i sotmetre’l a la crítica. Només així podem millorar i avançar.

Els qui estiguin interessats en llegir aquest capítol poden decarregar-lo aquí: Petjades i senyals RLM

_RLM2071BX.jpg

Senyal de la Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Un camí llarg, ple d’amics i complicitats

divendres, 12/11/2010
El Montalt,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona2002.11.02

El Josep Jordana i Josep Artigues al cim del Montalt. © RLM

Fa no gaire que ha arribat de l’enquadernador el sisè volum de la guia A peu per les comarques de Tarragona. Com els anteriors volums, la guia recull 25 propostes d’excursions per les comarques tarragonines que van sortir publicades a La Vanguardia, a la secció Vivir en Tarragona (els qui tinguin curiositat, poden baixar-se una  excursió de mostra). Aquest volum té però una característica especial: és l’últim de la sèrie. Van ser 150 excursions publicades al diari i han donat lloc a sis volums de la col·lecció “De ferradura, guies per a caminants curiosos”, la col·lecció de guies excursionistes d’Arola Editors (la majoria de la gent les coneix però com la col·lecció de guies “A peu” perquè tots els títols comencen amb aquestes paraules, les quals apareixen molts destacades a la suggestiva portada que va dissenyar l’Elena Cruz) .

Va ser precisament el primer volum el que va donar lloc a la col·lecció ara ja fa set anys. Durant molt de temps havia donant tombs a la idea de com m’agradaria que fossin les guies i llegia amb admiració el treball d’excursionistes com Juli Soler Santaló o Josep Iglésies. Paradoxalment, la cura i el rigor d’aquelles obres de començament de segle XX, encara costa trobar-les als nostres dies. He de confessar, amb enveja mal dissimulada, que continuo emmirallant-me amb la qualitat i saber fer de la majoria d’autors i editors britànics de guies per caminar. De fet, la nostra col·lecció De ferradura ha incorporat alguns elements inspirats en les guies d’aquell país. Les idees cal concretar-les i els articles publicats a La Vanguardia van convertir-se en l’oportunitat perfecte. Val a dir però, que va resultar fonamental l’oferiment del meu amic Xavier Vigil a traduir els articles al català (en un sopar on el vi del Priorat probablement hi va tenir alguna cosa a veure). D’altra forma, qui sap si la idea de la col·lecció encara restaria en el calaix dels projectes.

Carrer de Rojals, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona2001.04

L'Ismael Alcañiz i el Giussepe a Rojals. © RLM

Faltava només trobar el més important, una editorial que cregués en el projecte i, afortunadament, els Déus em van somriure i vaig aconseguir despertar l’interès dels germans Arola pel projecte, uns editors atrevits, que s’estimen profundament els llibres i amb els quals m’he entès extraordinàriament bé. L’aposta continua ben viva, fer guies el més acurades possible, tan pel que fa als textos com a les fotografies, la maquetació i la edició. Fer guies que, a més de descriure itineraris, expliquin històries i que ajudin a veure allò que no és evident, allò que guarden els llocs però que sovint resta reservat només als ulls d’uns pocs entesos i iniciats.

Cingles del Portell de Llaberia, serra de Llaberia, al fons a l'esquerra la mola de Colldejou,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona

La Montse Riera a la Miranda de Llaberia. © RLM

Aquest VI volum és també una bona excusa per intentar agrair una petita part de les ajudes que de tants amics he rebut. Un bon exemple dels deutes adquirits és el suggeridor pròleg que ha escrit per aquesta guia el Xavier Bru de Sala, així com la resta que apareixen en els altres volums, escrits pel Joan Morales, director de la revista Descobrir Catalunya, el Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge, el Salvador Anton, director de l’Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili, el Dioni Serrano, cap de redacció de la revista Grandes Espacios i la Rosa Maria Bosch, la cap de La Vanguardia a Tarragona, la persona qui precisament va tindre la idea de la sèrie i amb qui tant he aprés. Del Jordi Blay, geògraf i professor a la URV, és l’interessant article sobre els molins hidràulics que va apareixen en el volum V.

Vista de les muntanyes del Priorat des de la Roca Corbatera, Serra Major del Montsant, Parc Natural, Priorat, Tarragona2002.12

El Pep i la Carme a la roca Corbatera, el Montsant. © RLM

El disseny del primer volum va ser obra de la Elena Cruz, un dels dissenyadors més sensibles i elegants amb els que he treballat. Durant aquest temps, la col·lecció ha anat polint-se i millorant sota els ulls i les mans expertes del Fèlix, i ara també de la Paula. En tot aquest procés, la contribució sempre incisiva i reflexiva del Pep Artigues ha estat fonamental. No conec ningú més apassionat per les lleis i els ritmes de la tinta sobre el paper. I parlant de tinta, al final tot queda a les mans de qui té el poder —i la responsabilitat— que enormes fulls de paper blanc deixin de ser-ho. Estic convençut que la implicació del Paco i el seu equip va més enllà de la d’un bon impressor. I els avantatges d’un editorial de la mida d’Arola és que tothom s’implica i mima les guies De ferradura. La Patrícia, la Montse, la Maite, la Tere i la resta de l’equip multipliquen pans i peixos per tal que tot funcioni.

Els Puntals, barranc del Mas, serra de Cardó,Benifallet, Baix Ebre, Tarragona

El Josep M. Escoda i l'Estrella al barranc del Mas, Benifallet. © RLM

Pel que fa a les sortides, s’equivoquen els que puguin pensar que soc un expert en les muntanyes de Tarragona capaç de proposar 150 excursions diferents. He begut de totes les guies que m’han passat per les mans i, molt especialment, dels amics i bons coneixedors del país que m’han acompanyat. A ells els dec molt més que suggeriments d’itineraris i informació. Els dec hores i hores de converses agradables, de compartir camins fantàstics i horitzons colpidors (hem arreglat el món diverses vegades però, caram, al tornar a casa continua com sempre). Tinc uns records especialment entranyables dels esmorzars amb el Pep Artigues, sempre en llocs ben triats, davant de panoràmiques generoses, amb el gotet de vi, les olives i el fogonet per escalfar l’aigua del cafè. I també de les nombroses caminades fetes amb el Josep Jordana, el Josep M. Escoda, el Joan Baptista Beltran, l’Ismael Alcañiz, la Montse Riera, el Josep Gironès, el José Luís Ordovás, el Jordi Blay o el Josep Insa entre altres companys i amics. Finalment, la magnífica acollida de les guies entre els lectors i la constatació que compartim no poques complicitats, té un valor enorme per tots els qui ens hem implicat en aquestes guies. Moltes, moltes gràcies a tots els “caminants curiosos”.

Riu Glorieta, el Niu de l'Àliga,Muntanyes de Prades,Alcover, Alt Camp, Tarragona2002.04

El riu Glorieta i el Niu de l'Àliga, Muntanyes de Prades, Alcover, Alt Camp. © RLM

Ha estat bé, molt bé (CB VI)

dimecres, 21/07/2010

S’ha acabat aquest curt però intens viatge per la costa gironina i s’ha acabat bé, molt bé, amb una visita de luxe al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, de la ma de l’Antoni Roviras, amb qui m’uneix una bona i antiga relació. No us perdeu, si podeu escapar-vos-hi, l’exposició “Veus de la Mediterrània”, un projecte ambiciós i ben travat que ofereix una singular mirada de les cultures que vivim a redós d’aquest mar.

Aquesta aposta de la revista Descobrir d’unir escriptor i fotògraf per realitzar junts una crònica de viatge, em va semblar una gran idea pel que té de posar l’accent en la mirada —en les mirades— més que no pas en la descripció més clàssica d’un territori. Dubto que hi hagi un espai més escrit, descrit i lloat pels catalans que la Costa Brava (he comprovat que mig país hi estiueja, és a dir, Barcelona, acompanyats de mitja Holanda, algun barri moscovita i una parella d’americans que feien exercici prop de la cala d’Aiguafreda). Tanmateix, estic convençut que el relat que en sortirà d’aquesta experiència serà ric i interessant, fins i tot pels els qui coneixen a fons aquestes muntanyes que es banyen a la Mediterrània (crec recordar que el número 150 serà el d’octubre o novembre).

_RLM9242BX.jpg

Turista americana fent exercici matinal prop de la cala d'Aiguafreda, Baix Empordà. © RLM

D’altra banda, ha estat un plaer compartir aquesta experiència amb el Pep Coll. És obvi que, a més d’un bon escriptor (un fet contrastat), també és un gran caminador i excel·lent company de viatge. Em costa trobar entre els escriptors que coneix-ho algú capaç de digerir la temperatura i llargada de les etapes que hem recorregut sense maleir constantment el sol, la calor i la seva excelsa mare.

_RLM9298BX.jpg

Platja de sa Riera, Baix Empordà. © RLM

Val a dir que el viatge ha comptat amb el valuós —i còmode— suport de l’agrupació hotelera Costa Brava Centre Hotels i del patronat de turisme Costa Brava de la Diputació de Girona. Ens hem sentit molt ben tractats. A més de facilitar-nos informació i reservar els hotels, hem pogut gaudir del servei de transports dels equipatges d’hotel a hotel. És a dir, caminàvem amb una motxilla només amb aigua, menjar, la crema solar, els mapes, una guia…, tot i que un dels dos carregava també ferros i vidres, és clar. Val a dir que aquesta agrupació i el seu gerent, el Martí Sabrià, fa molts anys que aposten i creuen en el turisme a peu. De fet, són uns pioners (vaig conèixer el Martí quan vaig triar els primers productes de senderisme que van començar a elaborar amb operadors especialitzats anglesos, a mitjans dels noranta, com a cas d’estudi per a la meva tesi de llicenciatura). Ens comentava que, en pocs mesos oferiran la possibilitat de recórrer la costa a peu i contractar via internet aquests serveis. Una gran idea, sens dubte.

Pels qui s’animin a fer-ho cal advertir que l’estiu no és, definitivament, la millor època. La primavera i la tardor són, en canvi, molt més adients i fins i tot les llums d’hivern poden fer el recorregut molt interessant, alhora que el mestral hi pot afegir un punt d’èpica. A més a més, la llargada de les etapes que s’estableixen a la topoguia del GR 92 les trobo excessives, especialment si el temps és calorós, és clar, però no sols per aquesta raó. Soc conscient que vint i tants kilòmetres és una distància assumible pels bons caminadors. De fet, hi ha qui en faria tres vegades més sense despentinar-se i tallant-se les ungles dels peus alhora. Ara bé, aquest és un itinerari per badar, per degustar, per assaborir racons, cales, penya-segats, llums i aigües; per passejar pels pobles, per fer cafès, per entrar als museus, per fer-la petar amb els qui hi viuen. Etapes d’uns quinze o setze kilòmetres serien perfectes. Jo ho veig així, és clar, però si algú té pressa per arribar (a on?) o vol batre rècords… endavant!

De tota manera, allò que sí hem pogut copsar caminant en ple juliol, és com batega la Costa Brava en plena ebullició (mai millor dit).

_RLM9277BX.jpg

Les aigües de la reserva marina de ses Negres, Baix Empordà. © RLM

On ets mestral ? (CB V)

dissabte, 17/07/2010

Avui el mestral ha fet vacances i la xafogor ha tornat a ser molt considerable. Si bé, la temperatura no ha estat tan desmesurada com el dimarts i dimecres, el sol ha picat de valent. El tram entre Aiguablava i la platja de Pals resseguint el cap de Begur ha resultat ser més aviat prescindible sinó fos que algunes raconades són magnífiques. La primera pujada al cap de Begur, el GR s’enfila com pot per un vessant molt dreterut on, temps enrera, segur hi havia hagut un camí de ferradura entre vinyes. Ara però, l’experiència es salvatge i mancada de cap lògica. Tanmateix, la vista sobre Aiguablava acaba sent magnífica. Més endavant ve l’urbanització de la Borna. Déu meu! horrorós i lamentable el que han fet amb aquest vessant del cap de Begur. Després, l’encantadora platja de l’Illa Roja ens ha reconciliat amb el paisatge, just abans d’entrar en la immensitat de la platja de Pals. A l’arribar a l’Estartit ens esperava una altra sorpresa. Hem sortit a passejar i a donar la volta a les illes Medes gràcies a una senyora riallera, però molt reservada, la Mare de Déu del Carme. Ni el nen Jesús ni la cobla s’han marejat.

I demà tornem a casa.

_RLM9763BX.jpg

Tatuatge d'una dependenta en una botiga de records de l'Estartit, Baix Empordà. © RLM

Ha bufat Mestral. Déu existeix! (CB IV)

dissabte, 17/07/2010

Si algú ha seguit el dia a dia d’aquesta singular singladura, haurà comprovat que ahir no hi van haver notícies. L’hotel que havien volgut reservar-nos l’Aiguablava —un clàssic de prestigi— era ple i l’altre únic hotel  a la petita cala —el Bonaigua— no tenia internet, ni aire condicionat i eixugar-se amb les tovalloles era un exercici delicat per no endur-se la pell que el sol havia castigat durant hores (masses hores). En canvi, han estat molt, molt amables. Vam perdre el bus per puja a Begur i, sense esperar-ho, un responsable de l’hotel va aparèixer amb les claus d’un cotxe dient: —Jo no el necessito fins demà a les quatre. A més, no vam pensar en avisar a temps que volíem alguna cosa per esmorzar a quarts de set. A l’anar a dormir (passades les 12 h), després d’un suculent i encantador sopar amb Martí Sabrià, la cuina del nostre hotel era, lògicament, tancada. Doncs bé, l’avia de la família propietària de l’hotel ens ha atès fantàsticament bé quan tot l’hotel dormia.

El dijous va bufar una mica de mestral que, a més de netejar el cel, va fer baixar la humitat i va refrescar una miqueta. A les set del matí ja feia una estona que caminàvem i la jornada entre Palamós i Begur va resultar, probablement, la més bonica (és clar que el fet d’haver tancat la porta del forn va ajudar). Novament van ser més de vint kilòmetres, però aquest cop ens vam aturar al migdia, a refrescar-nos amb un inoblidable bany a les refrescants aigües de Tamariu. Després, un entrepà, una cervesa i 15 minutets de migdiada reparadora sota l’ombra de pins i alzines sureres. Una jornada cansada però plaent, per recordar. I Begur, amb molt d’ambient d’estiu entre uns carrers endreçats que recorden més Europa que casa nostra.

_RLM9065BX.jpg

Mercat d'artesans als carrers de Begur, Baix Empordà. © RLM

Senderistes al vapor (CB III)

dijous, 15/07/2010

El temps segueix igual d’esplèndid. A les 7 h del matí ja portava la camisa xopa de suor. Déu meu, la humitat és tan alta que netejar-te les ulleres ja et fa suar. No cal explicar doncs l’aspecte que teníem quan, a les 14 h i sota un sol egipci, hem arribat a l’hotel de cala Fosca, passat Palamós, després de vint i no se quants kilòmetres (no recordava haver suat així des de fa molts anys).

Val a dir però, que el paisatge ha estat preciós. Les cales, els camins de ronda, les platges… La bellesa de s’Agaró però, m’ha deixat un cert neguit. Comprovar que una arquitectura dels anys 30 del segle passat va ser admirada en el seu dia i ho continua sent avui dia, t’enfronta de manera descarnada amb la realitat de l’arquitectura que hem estat fent les darreres dècades (cal començar a considerar com un ofici de futur el de barrinador i tècnic d’explosius) .

Aquesta tarda hem visitat el Museu de la Pesca de Palamós. Molt bé, si senyor. És realment recomanable i amb un horari adaptat al públic d’estiu (de 10 h del matí a les 9 h del vespre). En un moment m’han vingut al cap moltes lliçons pendents que encara tenim a Tarragona (per exemple).

Demà tenim una altra etapa ben bonica, igual o més suada, i jo tinc el genoll esquerra ben emprenyat. Espero que la nit faci de bàlsam.

_RLM8318BX.jpg

Comprant més crema de protecció solar a Platja d'Aro, Baix Empordà. © RLM

Calor… calor, calor! (CB II)

dimecres, 14/07/2010

Les previsions s’han complert. Totes. Hem patit molta calor  i, tot i que hem sortit aviat, hem arribat tard, a les 2 de migdia, amb els peus bullint, completament amarats de suor i més morts que vius després de vint i tants quilometres i un desnivell gens menyspreable per tractar-se d’una ruta costanera. Primer la dutxa i després la piscina però, han fet miracles i sembla que reviscolem.

El massís de Cadiretes ha de ser un lloc ben interessant…, però a l’hivern potser. Avui, massa sol, massa llum i pistes massa amples. Només ha faltat l’aspecte decadent del que havia estat el gran santuari de Sant Grau d’Ardenya. Tanmateix, caminar entre alzines sureres sempre resulta sorprenent, amb aquells troncs mig despullats de pells d’aram.

Sant Feliu de Guíxols transmet unes sensacions molt agradables; principalment la d’una població turística que no ha esta fagocitada per aquesta activitat i que manté la seva personalitat.

Demà partim cap a Palamós i, no se perquè no deixo de pensar en aquell acudit de l’Eugenio

—…a  ti te parió una madre

—Y a ti una gamba, bandarra!

_RLM8161BX.jpg

Mirador de l'Ermita de Sant Telm, Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà. © RLM