Entrades amb l'etiqueta ‘Tarragona’

La catedral de Tarragona: inabastable

diumenge, 6/10/2013

El número d’octubre de la revista Descobrir publica un reportatge dedicat a la catedral de Tarragona, amb un text molt interessant d’Oriol Margalef i fotos d’un tal Rafael López-Monné.

Tarragona.jpg

Aquest és un d’aquells reportatges però, que per molt bé que quedin, no et deixen satisfet del tot. L’Univers no cap en vuit planes i la catedral de Tarragona tampoc. Els racons i les històries són inesgotables i voldries compartir tot el que els entesos t’expliquen en especial els petits detalls rera els que s’amaguen ves a saber quins personatges.

La catedral és plena de relats, i també també de contradiccions. Algunes amb centenars d’anys i altre més recents. Per exemple, la recent restauració del retaule de la capella dels Sastres, del segle XIV, que ha permès recuperar una policromia sorprenent . Una meravella! (felicitats als experts de MV Arte). Per contra, la nova il·luminació instal·lada en algunes capelles és francament horrorosa. És a les antípodes del que creiem que caldria els qui pensem que, per entendre l’art antic, resulta imprescindible apropar-se a les il·luminacions originals.

De fet, la Catedral exemplifica molt bé la història i caràcter dels tarragonins; les nostres grandeses i misèries. Capaços d’aixecar una gran catedral quan la Tarragona medieval era no gaire més que un poble, i de tancar el claustre amb reixes al segle XVII per tal que la canalla no robés les taronges (les mateixes reixes de ferro que ara estan fent malbé el preciosos capitells romànics d’un dels claustres més grans de la Península).

Fotografiar la catedral és una de les meves debilitats —aquest edifici és història pura— i val a dir  que aquesta vegada ha estat especialment agradable mercès a l’ajuda i la fantàstica col·laboració de l’empresa DNA que gestiona les visites (gràcies Francisco Javier i Laura!) i gracies a mossèn  Martínez Subias, responsable de patrimoni. A més a més, el reportatge també va  ser l’excusa per a que a Siqui Sánchez i el seu  fill Guillem, provessin les possibilitats de filmació dels petits helicòpters dins els grans monuments. No us perdeu el video.

Us deixo amb alguns dels éssers i personatges de la Catedral que no van poder “entrar” en les pàgines de la revista. Us esperen però, per conversar pausadament, entre els sons de l’espectacular orgue (sempre que no hi hagin helicòpters sobrevolant l’espai sacre, és clar).

 

RLM130817_310BX©.jpg

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

RLM130817_257BX©.jpg

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Detall de l'artesonat gòtic del sostre de la sagristia menor i sala del Tresor, s. XIV.Catedral de Santa Maria, catedral de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Detall de l'escena del Judici Final, timpà gòtic de la porta principal de la catedral de Tarragona,Tarragona, Tarragonès, Tarragona2001.07

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Detall de tres cares a un dels capitells romànics del claustre.Catedral de Santa Maria, catedral de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Teofania de Mambre, capitells romànics, historiats, del claustre de la catedral de Tarragona,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Una història de banyes

divendres, 20/09/2013

IMG_1801BX.jpgEl Ball de Diables de Tarragona compleix enguany 30 anys de la seva recuperació. Ara que Tarragona torna a fer olor de pólvora, ara que ja entrem de ple a les festes de Santa Tecla (la versió cristiana de les festes que devien celebrar a Tàrraco en honor a August), és bon moment per recordar aquests banyuts. (Hi a qui assegura que Tarragona té 5 estacions; a més de primavera, estiu, tardor i hivern, aquí tenim Santa Tecla. Doneu un cop d’ull sinó al blog de Gabriella Nonino).

Les fonts històriques parlen de diables a les festes del Corpus de Tarragona des del segle XV i estan connectats directament amb la tradició del teatre medieval. És a dir, si per parlar del cel sortien nens vestits d’àngels, també calia que apareguessin les forces del mal, de l’Avern, mal vestits, mal parlats i llençant foc del de veritat, del que crema.

Recuperat el 1984, el Ball de Diables de Tarragona es va convertir aviat en un dels col·lectius més implicats en la recuperació de les festes de Santa Tecla, les quals han esdevingut un dels principals elements identitaris de la ciutat (poca broma amb la importància de les festes en la salut de les col·lectivitats). Va ser el Ball de Diables qui va recupera l’Àliga de la ciutat (una meravella obra d’Antoni Mas) i va ser clau en el naixement de la Santa Tecla Petita.

La meva relació amb el Ball de Diables ve de lluny, de molt lluny i ha estat intensa i molt profitosa. De fet, està molt lligada al meu tarannà com a fotògraf. Els dec moltes vivències i experiència. Fa quasi trenta anys era un fotògraf novell, apassionat per la fotografia de reportatge però amb molt poca experiència encara. Em vaig plantejar trobar algun tema per tractar-lo amb profunditat, i vet aquí que aquest tema va ser el Ball de Diables de Tarragona. Així, un bon dia, em vaig presentar al seu local per demanar-los permís per acompanyar-los i fer fotos.

Els devia semblar humanitari adoptar un fotògraf (no són tan mala gent com diuen) i, la veritat és que em van acollir molt bé, i amb molta paciència, considerant que eren dimonis joves que no estaven per osties. Eren els temps dels rodets de diapositives (que no eren barats), de sensibilitats  màximes de 400 ASA si volies que el gra de la pel·lícula fos més petit que la cara dels personatges, temps de càmeres sense autofocus… Us puc assegurar que, a banda de les limitacions personals, no era gens fàcil fotografiar aquests bandarres. El resultat van ser bons amics, molts filtres cremats (també barrets, camises i la closca, és clar) i una especial vocació per fotografiar festes tradicionals que ha marcat bona part de la meva vida com a fotògraf.

IMG_2367.JPGIMG.jpgA més a més, aquests han estat un diables peculiars, molt interessats, per exemple, en impulsar la publicacions de llibres (la malèfica influència del Jordi Bertran em temo). Així, el primer llibre que vam fer plegats va ser El Ball del Diables de Tarragona. Teatre i festa a Catalunya (El Mèdol, 1993), i el segon Els Colors de Santa Tecla, conjuntament amb el fotògraf i amic Jordi Tutusaus (El Mèdol, 1998). Els dos van ser llibres pioners en la seva matèria i n’estem molt ogullosos

Continuo fotografiant-los cada Santa Tecla. Els relleus generacionals —imprescindibles— fa que cada cop em trobi més i més cares noves que no conec i no em coneixen. La vida. Per això em fa especial il·lusió retrobar els “vells diables” (no deixeu de llegir l’entrevista feta enguany a la senyora Diablesa) i també és bonic veure que no falta  gaire per a que els seus propis fills els fotin una patada al cul per jubilar-los .

He estat escanejant un bon grapat d’imatges antigues sobre el Ball. Me aturat al 2003. Em temo que algunes fins i tot podrien ser considerades com a “vintage”. Però vaja, si mirar enrera pot provocar vertigen, el bo que té  és que vol dir que encara estem al davant. I no és poca cosa. No m’ha donat temps d’aconseguir datar-les totes. Així que, si algú vol col·laborar, fantàstic!

Visca Santa Tecla i visca l’Infern! (és clar)

Ball de Diables de Tarragona. Vilanova i la Geltrú, Garraf, Barcelona

Ball de Diables de Tarragona. © RLM

Ball de Diables de Tarragona. Lectura dels versots.Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Ball de Diables de Tarragona. © RLM

Ball de Diables de Tarragona. Lectura dels versots.Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Ball de Diables de Tarragona. © RLM

A peu per Tàrraco: la guia

dijous, 11/07/2013

Ja la tenim a les mans! Ja ha arribat la guia A peu per Tàrraco i en les seves quatre edicions: català, castellà, anglès i francès. I estem molt contents!

Atenció: la primera presentació de la guia serà a Tarragona, el proper dilluns dia 15, a les 19 h, a l’espai Turisme, situat al capdamunt del carrer Major. Si algú li ve de gust unir-se a l’arròs que farem per sopar al restaurant El Llagut, pot trucar-hi (977 22 89 38) i reservar plaça directament (hem acordat un menú tancat de 25€).

El gran epigrafista Geza Alfoldy parlava de Tàrraco com una ciutat oberta, a semblança de Roma, un indret atractiu per gents vingudes d’Hispània i de tot l’Imperi. Aquest cop, a través de la guia, seran els propis habitants de Tàrraco els qui us presentaran la seva ciutat i us acompanyaran pel voltants. Les excursions per l’ager de Tàrraco, a més de donar a conèixer els principals vestigis romans que es conserven, pretenen també enfortir els lligams entre les poblacions d’aquest entorn i el seu territori. Altafulla, Constantí, Berà i moltes més, són ara les hereves del ager tarraconensis.

coberta.jpg

La guia ha estat  impulsada pel Pla de competitivitat turística de la Tàrraco romana i editada per Arola Editors. Forma part d’un projecte més ampli que vam batejar com TARRACO, URBS ET AGER, que ha comportat també l’elaboració d’inventaris de camins en els municipis propers a Tarragona, l’ampliació de la xarxa de camins senyalitzats, plafons interpretatius  i l’elaboració d’un mapa excursionista. Ha estat un projecte ambiciós, dut a terme a partir dels plantejaments que ja vam posar en pràctica al Priorat, amb la creació d’una xarxa de camins i amb l’edició també d’una guia basada en la interpretació del patrimoni: A peu pel Priorat per camins del vi i l’oli. Novament ha estat un plaer treballar colze a colze amb el Jordi Tutusaus i, a l’igual que amb el projecte dels Camins de l’Anella Verda, les tasques d’adequació dels camins les han dut a terme l’Associació Aurora, un centre especial que dona feina a persones amb alguna incapacitació.

La llista de deutes adquirits amb tothom que ens ha ajudat és molt, molt llarga. Permeteu-me però, agrair la confiança (i la paciència) del gerent del Pla, el Quim Queralt i de la seva presidenta, la Patricia Anton, així com la implicació dels alcaldes de Constantí i d’Altafulla, el Josep M. Sabaté i el Fèlix Alonso i de regidors entusiastes com el Guillermo Alonso i la Montse Castellarnau o tècnics com el Marc Antillach o l’Oscar Francés. D’altra banda, la guia no hagués estat la mateixa si la ciutat no comptés amb el festival Tarraco Viva i amb Tarragona Història Viva. Moltíssimes gràcies als grups de reconstrucció històrica que hi participen, especialment a Nemesis, Projecte Phoneix, Thaleia i la Legio I Germànica. Quina sort tenim en aquesta ciutat de comptar amb aquests enamorats de la història i de com transmetre-la!

La guia ha comptat amb l’assessorament històric de Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic de la URV i autor del pròleg, i amb arqueòlegs de l’ICAC, com l’Anna Gutiérrez o la Diana Gorostidi, que han aportat el rigor que entenem imprescindible en una guia històrica. Els textos estan escrits a quatre mans entre la Sara Sans i jo i esperem que us resultin prou suggeridors, així com les imatges. Per nosaltres, la capbussada en la història de la nostra ciutat ha estat sensacional. La guia compta, a més, amb una fantàstica col·lecció d’ il·lustracions (algunes desplegables) dibuixades per Hugo Prades (m’encanten!). Per acabar, Magí Seritjol, el director del festival Tarraco Viva, ha escrit tres excel·lents textos introductoris que segur us sorprendran (moltes gràcies Magí!).

No estaria bé acabar això així, sense més, i per aquest motiu, clicant AQUÍ o sobre la portada, podreu descarregar-vos un fragment de la guia on trobareu aquest capítol introductori i el primer itinerari.

Salve!

 

 

Castells i castellers des de dins

dissabte, 29/06/2013

TGN_Castellers_Cartell_14JUNY.jpgTarragona, ciutat de castells. Aquest és el lema d’una setmana ben especial dedicada a apropar els castells a tothom que tingui curiositat per conèixer més de prop el món de les colles castelleres i de les torres humanes que  tan ens captiven en aquesta ciutat. Les activitats programades inclouen, per exemple, rutes guiades pels llocs més emblemàtics (inclosos els locals de les colles) o la participació activa en els assajos de castells, per acabar compartint sopars amb els castellers. A banda també s’ha programat actuacions castelleres al carrer, amb la participació, a més de les colles locals, dels Castellers de Vilafranca.

Es tracta d’una proposta singular, sens dubte. L’ha impulsat Turisme de Tarragona i les colles castelleres. A més de reforçar la imatge de Tarragona com a ciutat castellera, es busca generar fons econòmics per a les colles, en un moment en que els cal trobar noves fonts de recursos.

Els qui, en comptes de creuar-se de braços davant la fatalitat imaginen, busquen i proven noves sortides, em mereixen admiració i tot el meu respecte. A més a més, les propostes que es plantegen, lluny de banalitzar els castells, crec que poden aconseguir un altre objectiu (buscat o no) que sembla especialment interessant: passar de la simple visió dels castells com a espectacle corprenedor a endinsar-se en la seva dimensió més humana: les persones.

Us deixo amb una selecció d’imatges del passat Concurs de Castells de Tarragona (i si no las vau veure en el seu dia, doneu un cop d’ull també a les de Lucas Vallecillos, excel·lents) . Per anar fent boca pel de l’any que ve. Pit i amunt!

Déu, polímers i processons

dimecres, 27/03/2013
Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona. © RLM

Déu Nostre Senyor ha d’estar molt ocupat. Se li acumula la feina amb tants banquers, comptables i polítics penedits, resant tot el dia per no caure en les flames eternes de l’infern. Deu ser per això que no sempre presta atenció a les pregaries dels seus fidels quan li demanen bon temps per les processons de Setmana Santa (o potser no li agrada que li recordin que vam crucificar el seu fill, ves a saber). I el temps és boig i tant pot passar que els pobres penitents es torrin dins les cucurulles, que faci un fred que congeli les avies que se’ls miren o que troni i plogui a bots i barrals.

No és que el portadors dels misteris s’arronsin per quatre gotes, no. I menys els de la Setmana Santa de Tarragona. Però les talles i les robes són prou valuoses per no deixar que la pluja les faci malbé. Llavors, si les oracions fallen i es posa a ploure, se sent algun “mecagonDéu” que no ajuda a millorar la situació, és clar. Tanmateix, ràpidament, de sota els misteris, com per art de màgia, apareixen grans llençols de polietilè de baixa densitat —és a dir, de plàstic— . Els confrares més àgils s’enfilen dalt els passos i, circulant entre creus, apòstols i Mares de Déu, se les empesquen per cobrir-los i protegir-los de l’aigua inoportuna. Sense trencar ni desmuntar res, cosa que no és pas fàcil, per cert.

Llavors, els més sentits se’ls posa cara de pomes agres. I s’entén. Tants dies de feina, de posar-ho tot a punt, sense oblidar els diners gastats en les flors, per exemple, per a que ara la pluja o desllueixi tot. I emprenya, és clar que sí, tant a les germandats com al públic, i també a molts fotògrafs que no podran captar la imatge que esperaven. En canvi però, apareixen d’altres de sorprenents, no exemptes d’un cert surrealisme

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona. © RLM

Somriures i plomes contra la crisi

divendres, 25/01/2013

Els carnavals estan a punt d’arribar i, a Tarragona, és fa festa gran.  Ja he confessat altres cops la meva debilitat per aquesta festa. A l’entrada “El Carnaval ha mort, visca el Carnaval” hi trobaren les raons principals que em fan defensar-la apassionadament. Cada cop hi crec més. Crec més en el valor del treball conjunt de les colles, en el teixit social que això ajuda a construir, i cada cop crec més en les coses que tenen un punt d’insensatesa, d’atreviment, de manca d’estricta racionalitat.

No es pot negar que desfilar mig vestit, mig despullat, en ple més de febrer és una insensatesa. És veritat, aparentment no té ni solta ni volta. Però només aparentment. Ara mateix, la majoria dels poders volen que ens resignem que ens tornem més grisos, que ens apaguem, que obeïm, que siguem raonables, prudents… Ara mateix, omplir-se de plomes o  disfressar-se de granota,  tan se val, o d’arquebisbe (amb un fulard amb els colors de la bandera gay) és un acte de supervivència. Serveix, fonamentalment, per respirar. Uns trien la crítica directa, punyent, desvergonyida. Fantàstic! Altres decideixen les lluentors, les plomes, per revelar-se contra una quotidianitat que pot resultar profundament alienant; per revelar-se contra la dictadura d’un glamour mediàtic prohibit per a la majoria de la gent. Ambdues opcions —la satírica i la de lluïment— tenen més en comú del que podria semblar.

El carnaval és higiènic, saludable, balsàmic. I podem remuntar-nos com a mínim a l’època romana per trobar-ne els orígens. Desfilar, ocupar el carrer, provocar, seduir i riure, sobretot riure. És bo recordar-nos l’enorme poder desmitificador, i per tant alliberador, que té el riure. Tothom sap que el dimecres de cendra arribarà. I n’hi haurà un de definitiu. I què? Com deia aquell savi, l’important no és saber si hi ha vida després de la mort. L’essencial és saber si n’hi ha abans de la mort.

El de Tarragona, segons els entesos, és un dels carnavals més rellevants de l’Estat, si bé no dels més coneguts. La seva seqüència ritual és molt rica i la festa s’enriqueix encara més amb actes tan divertits com “La baixa del Pajaritu“, un descens pels carrers de la part Alta amb andròmines i molt, molt bon humor (aquí teniu el programa d’enguany).

Us deixo amb algunes imatges del Concurs de la Disfressa d’Or i de la rua de l’any passat. Pels qui tinguin gana de més, podeu donar un cop al recull maquetat del Carnaval de Tarragona que he penjat a Issuu … i comenceu a somriure!

 

Obsessionats per alçar-se

divendres, 5/10/2012

Castellers de Vilafranca.XXIIIe Concurs de Castells a Tarragona.Tarraco Arena Placa (antiga placa de braus).Tarragona, Tarragones, Tarragona

El Concurs de Castells ja és aquí. Aquest cap de setmana Tarragona és més castellera que mai. I m’agrada. Hi faran cap una quantitat gens menyspreable de gent amant de la suor, les fortors corporals, les trepitjades, les luxacions i la vida. Perquè fer castells no serveix per res mes que per viure la vida i experimentar el plaer que Terray va denominar —parlant d’alpinisme— “la conquesta de l’inútil”. Aquí es trobaran gent obsessionada per amuntegar-se, sí, però amb ordre (que som catalans), obsessionats per alçar-se uns a sobre d’altres per aconseguir un objectiu: que un marrec alci el braç el més amunt possible. Fantàstic! En aquests moments històrics que viu el país, els castells, com diu aquell xinès, esdevenen “còsmics“. Apa, pit i amunt!

XXIIIe Concurs de Castells a Tarragona.Tarraco Arena Placa (antiga placa de braus).Tarragona, Tarragones, Tarragona

Colla Joves Xiquets de Valls, enxaneta.XXIIIe Concurs de Castells a Tarragona.Tarraco Arena Placa (antiga placa de braus).Tarragona, Tarragones, Tarragona

Castellers de Sants, 3 de 9 amb folre.XXIIIe Concurs de Castells a Tarragona.Tarraco Arena Placa (antiga placa de braus).Tarragona, Tarragones, Tarragona

 

La Savinosa, actuar contra la vergonya

dimarts, 2/10/2012

La vergonya continua. La situació de l’antic sanatori i orfenat de la Savinosa segueix, si fa o no fa, igual que fa dos anys quan vaig publicar en aquest mateix blog l’entrada La Savinosa, la vergonya d’un lloc prohibit. Estic convençut que és un tema que interessa, de fet,  ha estat una de les entrades més visitades del blog i els comentaris deixats són molt enriquidors. No és un assupte banal. No es tracta només d’un edifici abandonat. La seva silueta ruïnosa en un dels indrets més atractius i visitats de la nostra costa esdevé símbol del fracàs. D’un fracàs polític, però també col·lectiu, també ciutadà. Ens cal superar les fatalitats i la Savinosa s’han convertit en un i de molt visible.

Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monrava Soler, construit sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Despres de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i families amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tragics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i es propietat de la Diputacio de Tarragona.Tarragona, Tarragones, Tarragona

Sortosament, les coses canvien i els ciutadans sembla que anem prenent consciència de la nostra força i també de la nostra responsabilitat per aconseguir els canvis. Un grup de persones sensibilitzades per aquest tema han iniciat una campanya de petició de signatures a internet per demanar a l’Ajuntament de Tarragona i la Diputació (la propietària de la finca) actuacions que millorin l’accessibilitat de l’indret i que permetin el gaudi public de l’espai no construït. Aquest és l’enllaç: La Savinosa, nou parc urbà de Tarragona.

Això és el que plantegen: “Tarragona té pocs parcs urbans pel gaudi dels ciutadans, però hi ha un espai disponible i malaguanyat. Entre les platges de la Savinosa i l’Arrabassada, a Tarragona, tenim una preciosa pineda litoral, en primera línia de mar, tancada al públic de fa molts anys. Hi ha els antics edificis del preventori, abandonats i en risc d’esfondrament. Mentre no es dona cap ús als edificis, amb molt poca inversió, es podria obrir al públic, en horari diurn com a mínim, sempre i quan els edificis en runes s’aillesin o s’enderroquessin per evitar risc a les persones. Aquest parc també serviria de comunicació fàcil entre platja i platja. A què esperem?”

No fa gaire temps que passejant-hi em vaig trobar amb les obres per refer la tanca en varis punts. Suposo que la manifesta perillositat d’un tram  i el mal estat de la tanca en altres va originar l’actuació. La meva sorpresa no va ser constatar que  no sols no s’aprofitava l’ocasió per plantejar la millora de l’accessibilitat de la zona sinó, que la pròpia administració incomplia el que determina la Ley de Costas.

La secció 2a de la llei, a l’apartat de servitud de trànsit diu: “27.1. La servidumbre de tránsito recaerá sobre una franja de 6 metros, medidos tierra adentro a partir del límite interior de la ribera del mar. Esta zona deberá dejarse permanentemente expedita para el paso público peatonal y para los vehículos de vigilancia y salvamento, salvo en espacios especialmente protegidos. 2. En lugares de tránsito difícil o peligrosos dicha anchura podrá ampliarse en lo que resulte necesario, hasta un máximo de 20 metros.”

És a dir, com a mínim, des de les fites blanques caldria deixar una franja de 6 metres per al pas peatonal. En comptes d’això, la nova tanca, en molts punts, continua enganxada a les fites. Ignoro si existeix alguna disposició legal que ho permeti, però no puc entendre que una administració al servei dels ciutadans no vetlli, precisament, per defensar els seus drets i millorar tot el relacionat amb els espais i usos públics. Senzillament, no ho entenc (admeto però, les meves limitacions intel·lectuals).

Antic preventori i orfanat de la Savinosa. Punta de l'Arrabassada.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

A hores d’ara, la possibilitat d’aconseguir els milions d’euros necessaris per restaurar el sanatori i la valoració ètica de destinar-los a aquest objectiu, genera més dubtes que mai.  Tanmateix, independentment del final que tingui l’edifici, és inexcusable no abordar el tema de l’entorn no edificat i l’accessibilitat entre les platges de l’Arrabassada i de la Savinosa.

És urgent, per exemple, adequar un pas peatonal, un pas de ronda apte per a la majoria de la gent, que conservi el caràcter natural i agrest de l’indret precisament per evitar la construcció d’un passeig marítim que l’acabi desvirtuant-lo. És urgent, alhora, començar a combatre la vergonya d’un indret de record tan sinistre per a molts dels que hi van estar. És urgent continuar reivindicant la costa com espai natural, com l’espai on gaudir de l’horitzó.

Heu provat contemplar un capvespre asseguts sobre els penya-segats de la punta de l’Arrabassada?

Article “Condemnat a l’oblit” de Laura Casadevall, publicat a La Vanguardia el 26 d’octubre de 2012

07. La platja. Aigua, bona, bona

dissabte, 21/07/2012
Tarragona, Tarragones, Tarragona

Platja de l'Arrabassada, Tarragona. © RLM

“Hola em dic Matteo i vinc a menjar-me el mar i a veure la meva avia”. Té dos anys. El seu pare confessa que l’aigua l’entusiasma. Que el torna boig. Han arribat de Tolouse per a veure a la família de Tarragona. Després de superar múltiples xantatges (si no t’ho menges tot, si no et portes bé…), finalment ha arribat el moment. El mar és seu. / RLM

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

01. La platja. Que bona és la sorra!

diumenge, 15/07/2012
Platja dels Capellans.Tarragona, Tarragones, Tarragona

Platja dels Capellans, Tarragona © RLM

La Núria no parla. Només té sis mesos. Tot ho mira i tot ho toca. Avui és el seu primer  dia de platja i en un tres i no res ha creuat la frontera de la tovallola i ja és a la sorra. El seu pare l’aixeca. Des de dalt, descobreix el mar. La Núria riu. Això és molt millor que la banyera de casa. També riu quan l’apropen a l’aigua. Que freda està! Primer dia de platja i primer constipat./ SARA SANS

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.