Entrades amb l'etiqueta ‘Tarragona’

Records de l’atemptat que va aterrir Tarragona

dijous, 14/06/2012
Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Dimarts va fer 25 anys de l’atemptat  d’ETA al rack d’Empetrol de Tarragona. Sara Sans, periodista de La Vanguardia, ha escrit un petit, però excel·lent article, que recorda el desconcert i veritable terror que va viure bona part de la gent de Tarragona aquella nit. Tanmateix, m’he quedat amb les ganes de llegir més en relació al pànic desfermat per les flames de més de 150 metres que van il·luminar el cel de la ciutat aquella negra nit. El dia següent, els mitjans, especialment la televisió, van minimitzar considerablement el que havia passat. No recordo que ningú expliqués que la gent corria pels carrers aterrida o que algunes mares van arribar a demanar als conductors dels vehicles que provaven de marxar que, si us plau, prenguessin i salvessin els seus fills…

Jo tenia 22 anys, volia ser fotògraf i m’enlluernaven els grans fotoperiodistes. Vaig agafar la càmera, l’únic rodet de diapositives que tenia a casa, el Seat Panda d’una amiga i vaig dirigir-me cap al foc. Suposava que la policia hauria tallat la carretera d’accés al polígon des de Tarragona i vaig decidir jugar-me-la i donar una volta per entrar des de La Pineda. I va funcionar! Només vaig trobar un petit control més preocupat pel que podia passar que per aturar a un jove fotògraf inconscient.

Un cop dins, ningú no em va posar cap obstacle. Tothom tenia massa feina com per tenir-me en compte. La cosa era molt greu. Vaig aconseguir arribar fins al final de la principal línia de bombers i, a més a més de fotografiar-los, vaig poder parlar amb ells. Em van explicar que, francament, no les tenien totes. D’una banda temien que els dipòsits de gas propers poguessin explotar per simpatia degut a les altes temperatures però, sobre tot, que el foc s’estengués i pogués passar a l’altra costat de l’autovia. L’ambient era molt tens, jo estava nerviós, però no recordo haver passat por. Suposo que estava massa excitat per tot el que estava veient. A més, no em vaig trobar amb cap altra fotògraf en aquell indret (alguns d’ells em van explicar després que no havien pogut passar la barrera de la policia) i tenia la sensació que havia captat quelcom important.

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Aquella nit vaig dormir ben poc. Al matí següent vaig agafar un tren per anar a Barcelona i portar a revelar el rodet de “diapos”. A Tarragona no havia cap laboratori que revelés transparències. Eren altres temps. Quan finalment les vaig tenir a les mans, vaig trucar a alguns mitjans per si podien estar interessats, però arreu la resposta va ser negativa. Temps després, el desaparegut diari Catalunya Sud en va publicar una.

Tot plegat va resultar molt alliçonador. La principal ensenyança però, va ser  constatar que la notícia no estava entre les flames i els bombers —per molt espectacular i perillós que això fos. La “foto”, la imatge realment important, la tenia molt més a prop de casa. Era als carrers de la ciutat, era el pànic dels meus veïns intentant fugir d’un desastre que, probablement, vam tenir més aprop que no ens pensem. No crec en Déu, però sí en la Mare de Déu del Polígon (per constatació empírica, és clar).

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Els camins del Priorat estrenen mapa

dissabte, 2/06/2012
Camí ral del Molar al Masroig, vinyes DO Montsant,El Molar, Priorat, Tarragona

Camí ral del Molar al Masroig, El Molar, Priorat. © RLM

 

Quants mapes excursionistes recordeu que incorporin els noms dels camins tradicionals? No és gens habitual. Obsessionats com estem per reivindicar aquest patrimoni viari, hem fet tot el possible per incorporar els que hem pogut en el nou mapa excursionista Camins del Priorat 1:30.000, que fa pocs dies ha sortit al mercat publicat per l’Editorial Piolet. Es tracta d’una publicació impulsada pel Consell Comarcal del Priorat, i com darrera de les obres hi han persones (les coses no es fan soles), val la pena recordar que tenim aquest mapa a les mans gràcies a l’esforç i tossuderia del que fins fa poc va ser el tècnic comarcal de turisme, el David Esteller. De fet, es tracta d’una de les accions que vam dissenyar conjuntament, ja fa uns anys, quan vam establir les estratègies per impulsar el turisme a peu i la recuperació d’antics camins al Priorat (la guia A peu pel Priorat per camins del vi i l’oli, que està a punt de sortir, és també una conseqüència d’aquest projecte).

 

IMG_0001.jpg

 

Aquest mapa és també el fruït d’un laboriós treball col·lectiu. A banda del David Esteller i de la meva col·laboració, hi han participat directament, per exemple, els tècnics del Parc Natural de la Serra de Montsant, els del Consorci de la Serra de Llaberia, la pròpia editorial i excursionistes i amants dels camins prioratins, com el Joan Queralt o el Ricard Pasanau, que ens han ajudat a recollir toponímia. Em cal fer però, un agraïment especialment al José Luís Ordavás. Sovint parlo de l’enorme “generositat cartogràfica” d’aquest bon amic de Mora d’Ebre i aquesta és una altra ocasió obligada.

 

Antic camí ral de Falset a Gratallops, vinyes DOQ Priorat, Gratallops, Priorat, Tarragona

Antic camí ral de Falset a Gratallops, Gratallops, Priorat. © RLM

 

Es tracta d’un mapa que recull la xarxa de camins del Priorat i també la de la Serra de Llaberia. La Xarxa de camins del Priorat la formen antics camins rals, vells camins de ferradura, senderes i també camins de carro i agrícoles més actuals. Una bona part han estat recuperats recentment i són mantinguts pel Consell Comarcal, els ajuntaments, el Parc Natural de la Serra de Montsant i el Consorci de la serra de Llaberia, a més de la col·laboració de voluntaris i de cellers de la comarca.

 

Camí ral entre Cabacés i la Vilella Baixa,Cabacés, Priorat, Tarragona

Camí ral de Cabacés i la Vilella Baixa, Cabacés, Priorat. © RLM

 

Tant al Priorat com al conjunt de la serra de Llaberia, ambdues xarxes han estat senyalitzades amb marques de continuïtat grogues, tret que coincideixin amb trams de GR o de PR on es mantenen les marques dels itineraris de la FEEC sense afegir-ne cap altra (ja tenim prou pintura a la muntanya). Aquest mateix model de senyalització de camins el trobareu a la Garrotxa, el Ripollès i l’Alt Empordà (impulsat pel projecte Itinerànnia), al Berguedà, la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà el Pallars Jussà i a municipis com Tarragona o Altafulla. Aquest és un model que no es basa en marcar propostes d’excursió, sinó en senyalitzar una veritable xarxa viària per a que tothom que vulgui pugui dissenyar els seu propis itineraris. Un model que reivindica directament el valor dels antic camins.

 

Antic camí ral del Lloar a la Figuera per sobre dels Rogerals. Camí de ferradura.Serra de la Figuera.El Lloar, Priorat, Tarragona

Antic camí ral del Lloar a la Figuera per sobre dels Rogerals, el Lloar, Priorat. © RLM

 

Per aquesta raó trobareu que al mapa el conjunt de la xarxa de camins està grafiada amb un sol color, si bé els GR i PR estan adequadament identificats. Els mapes però, mai estan acabats. Sempre s’escapa alguna cosa o altra i, a més, la realitat no para de canviar. Per aquest motiu, us agrairem que notifiqueu qualsevol incidència rellevant o errors del mapa a: oit@priorat.cat. I ara, a caminar. Podeu consultar diverses propostes al web de turisme del Priorat.  I, si us plau, recordeu, si trobeu motoristes circulant per antics camins, infringit la llei i destruint aquest valuós patrimoni col·lectiu, no dubteu en trucar al 112 i notificar-ho als agents rurals o als mossos d’esquadra. Més important que els pugin detenir o no, és la constància de la queixa ciutadana. Si no es recullen queixes, no existeix el problema.

 

Celler Mas d'en Gil, antiga masia Barril.DOQ Priorat.Bellmunt del Priorat, Priorat, Tarragona

Camí de Bellmunt al Masroig o camí de lo Sarraí, Bellmunt del Priorat, Priorat. © RLM

Camí vell del Mas d'en Cubells,DOQ Priorat,Porrera, Priorat, Tarragona

Camí vell del Mas d'en Cubells,DOQ Priorat,Porrera, Priorat. © RLM

 

Les sardines, l’omega3 i el festival romà de Tarragona

dijous, 17/05/2012

Aquest era l’any perfecte per abandonar… Les circumstàncies (i algunes persones) ho havien posat fàcil. Aquest discurs pessimista, que tan bo deu resultar per alguns especuladors, hauria ajudat a que la major part de la gent assumís com a inevitable que el Festival Tàrraco Viva no hagués celebrat la seva XIVa edició  (s’hauria quedat amb XIII per a joia dels supersticiosos). Però no. Potser és el famós omega3 de les sardines tarragonines o potser per massa sol a la closca, però el cas és que en aquesta ciutat i ha gent tossuda i molt entusiasta. Penso en els grups de reconstrucció històrica de la ciutat, en tots els que participen al Festival i, és clar, molt especialment, en l’equip organitzador del Festival. No són perfectes, però són bons, molt bons. Entre ells hi ha una professional que m’ha sorprès especialment per la seva capacitat de pensar constantment en el públic, especialment davant les dificultats, i per posar-lo davant de tot. D’aquesta gent s’aprén. Sí senyor.

Aquest l’any, per exemple, podríem haver-nos quedat sense el programa-revista del Festival, o haver-lo hagut d’editar de qualsevol manera. En canvi, hem apostat per canviar-lo i provar de millorar-lo en un temps record (impossible diria jo). Moltes, moltes gràcies al grapat d’empreses que han confiat (quasi a cegues) i han col·laborat per fer-lo possible. De fet, parlant de dificultats, si us fixeu, la tria de la imatge del cartell d’aquesta edició no és casual.

 

Pessebres, obsessions i elitismes intel·lectuals

dissabte, 14/04/2012

Estem de sort. El festival de divulgació històrica Tàrraco Viva ha passat de ser una representació de pastorets a un pessebre vivent. En l’article d’opinió publicat a La Vanguardia el passat 7 d’abril “Sin la soga al cuello”, Quim Monzó continuava la tesi de l’article “Pastorets cada dia del año” al qual vaig dedicar-li una entrada en aquest blog. Segons Monzó: “Espectáculos de recreación histórica”, los llaman. Desde hace décadas, media Europa se dedica a pantomimas parecidas, que arguyen reconstrucciones de un pasado a menudo imaginado a base de péplums y donde las más rigurosas llegan a la categoría de los muchos pesebres vivientes que hay en algunos lugares de Catalunya.”

Aquest cop, a més, li ha tocat el rebre als pessebres vivents. Entenc perfectament que hi hagi molta gent que no els digui res o que directament no els agradin. Jo mateix em trobo incòmode amb els missatges religiosos d’aquesta i altres festes (soc un ateu convençut que les grans religions monoteistes han segrestat la dimensió espiritual de l’ésser humà, per crear una poderosa i lucrativa maquinaria de control social). Tanmateix, els anys m’han portat a veure que la realitat sol ser més complexa del que sembla, i que una de les responsabilitats dels intel·lectuals és, precisament, provar de mostrar-la i no banalitzar-la. Pessebres com el de Castelló de Vandellòs o el de Sant Guim de la Plana, per exemple, no són sinó la millor fórmula que aquelles comunitats han trobat per recuperar la memòria d’un poble abandonat (Castelló) o la riquesa del seu passat agrari. Potser hi han altres maneres de fer-ho, però la feina que fan han fet és digníssima i em mereix un respecte enorme.

D’altra banda, em sorprèn l’obsessió d’en Quim Monzó per negar el caràcter i el rigor que té el festival Tàrraco Viva (sense citar-lo explícitament, això sí). Amb els seus encerts i errors, el festival té com a principal objectiu explicar la història, la nostra cultura clàssica, els nostres fonaments, convençuts que la reflexió sobre el passat ens fa més lliures, que els ciutadans sense memòria històrica són més manipulables. Ara més que mai necessitem reflexionar sobre els elements essencials de la nostra civilització. Per això el festival fa samarretes amb aforismes de Sèneca com “SAPIENTIA, QUAE SOLA LIBERTAS EST” (La saviesa, que és l’única llibertat) o amb aquest altre que m’encanta SI VIS AMARI, AMA (Si vols ser estimat, estima).

Espero que l’opinió d’un escriptor del nivell de Monzó continuï sent resultat de la manca d’informació. D’altra manera, l’actitud seria molt propera a la que manifesten determinats intel·lectuals que s’esforcen a mantenir la inescrutabilitat de la història per reforçar el seu paper sacerdotal d’intermediaris entre el saber del passat i el poble inculte. Un exemple: els que es van oposar a la reconstrucció d’una cel·la de la Cartoixa d’Escaladei. La visita al monestir ha canviat radicalment i els visitants ara entenen com vivia un cartoixà i molt més.

El menyspreu per Tàrraco Viva i el seu rigor suposa també, encara que sigui indirectament, la desqualificació d’opinions d’entusiastes del festival com la directora del prestigiós Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) Isabel Rodà de Llanza, o del reputat catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili Joaquín Ruiz de Arbulo, de Fernando Quesada Sanz, de la Universidad Autónoma de Madrid, de Juan Francisco Martos Montiel, de la Universitat de Màlaga, de Xavier Martí i Oltra, Director del Museu d’història de València, d’Anna Maria Liberati, directora del Museu della Civilità Romana de Roma, d’Alfredo Jimeno Martínez, de la Universidad Complutense, o de periodistes especialitzats com Enric Calpena. (Després de les imatges he afegit  fragments escrits per alguns aquestes persones parlant de Tàrraco Viva; de fet, informar-se i trobar aquestes referències costa tant com entrar al web de  Tàrraco Viva. També he inclós la carta, no publicada, que Joaquín Ruiz de Arbulo va enviar al director de La Vanguardia).

Donat que després del primer ha arribat aquest segon article sobre “señores disfrazados” (això promet ser una sèrie), em pregunto cóm de rígides són les màscares dels personatges que ens construïm nosaltres mateixos? o és tracta d’una obsessió autèntica senyor Monzó? És clar que potser, efectivament com diu vostè, no som més que “guiris y camacos de nivel lelo”.

 

Juan Francisco Martos Montiel

Universitat de Màlaga

Encara que ja havia sentit a parlar de les jornades Tàrraco Viva, sobretot a bastants blogs de cultura clàssica que parlaven del festival amb termes molt elogiosos, no va ser fina a l’edició de 2007 que vaig poder visitar les jornades personalment i conèixer, in situ i amb més detall, aquest fet cultural que any rere any s’està convertint en un referent europeu en l’àmbit de la reconstrucció històrica romana i la divulgació del nostre passat, a nivell dels més importants festivals culturals, no només d’Europa, sinó m’atreviria a dir, de la resta del món.

La quantitat i qualitat de les activitats programades, la seva òptima organització i la seva perfecta conjunció amb el ric patrimoni històric i artístic de la ciutat de Tarragona, ha donat com a resultat, i com a merescuda recompensa al treball dels seus promotors i organitzadors, un èxit de públic sense precedents al nostre país, el que confirma que la divulgació històrica del món romà, i de l’Antiguitat en general, si es fa amb serietat, rigor i qualitat, pot copsar l’atenció i l’interès de la gent, com a mínim, en la mateixa mesura (i millors resultats, sens dubte, pel que fa a l’augment del nivell cultural dels nostres ciutadans) que qualsevol altra festa popular, per multitudinària que sigui. Felicitats doncs, a la ciutat de Tarragona per a poder seguir gaudint y aprenent amb aquestes jornades que enguany fan deu anys i enhorabona també als seus organitzadors, que amb la seva tasca auguren a Tàrraco Viva molts més anys de fructífera vida.

 

Desiderio Vaquerizo Gil

Catedràtic d’Arqueologia Universitat de Còrdova

Avui ningú dubta que l’Arqueologia és una ciència històrica capaç de recrear la cultura de qui ens han precedit en el temps, a partir de l’estudi rigorós de les seves restes materials. Això requereix d’un cos teòric i un mètode propis, que tenen com a objectiu la recollida de dades, l’anàlisi i la interpretació de les mateixes, sometent tot segut els resultats obtinguts a la comunitat científica. Però els arqueòlegs també hem de fer arribar a la societat els avenços històrics que aconseguit amb la nostra feina, revertint en la societat el que ella mateixa ens dóna.

Tenim la obligació de difondre i, una de les maneres més efectives de fer-ho son les jornades de recreació històrica , entre les quals Tàrraco Viva ocupa un lloc de privilegi pel seu caràcter pioner, el seu extraordinari rigor, el seu abast, la seva repercussió (social, cultural, professional…) i la seva magnífica organització.. Son milers de persones les que gaudeixen cada anys de les “conferències il·lustrades” que en realitat suposen la major part de les activitats programades en el seu marc, imbuint-se al temps de l’Antiguitat i de l’Arqueologia. Moltes d’elles fan arribar a l’àmbit familiar o laboral, l’interès per la història i la seva preocupació per la conservació del patrimoni arqueològic: les dues premisses bàsiques per a començar a canviar les coses. En conseqüència, soms molts els que pensem que es tracta d’un model a seguir. Per això, ara que feu els vostres primers deu anys de camí us felicito efusivament i em congratulo de la vostra existència, animant-vos a seguir endavant. Salve Tàrraco Viva.

 

Xavier Martí i Oltra

Director del Museu d’història de València

Des de l’any 2004, el Museu d’història de València ha participat en Tarraco Viva, estant present al stand de la fira “Roma als museus del món” i asistint als nombrosos actes i representacions que cada any es programen dins del festival. Per a mi, com a director del MhV, va ser tota una sorpresa poder descobrir el Reenactment, que només coneixia per referències anglófones o com a complement d’experiències didàctiques en alguns museus. De la mà dels germans Seritjol vaig endinsar-me en la disciplina i vaig tenir el privilegi de contemplar, des de dintre, una presentació de la Legio VII Gemina al MhV, que va gaudir d’un extraordinari èxit de públic. Pocs mesos després acudíem per primera vegada a Tarragona i comprovàvem que allò que havíem vist a València era només una petita part d’un festival gran, consolidat i ben programat, que pren a l’assalt durant una setmana la ciutat vella, i que atreu grups de recreació històrica d’arreu del món.

El festival es completa amb una fira de professionals al voltant de la recreació històrica, i una fira de museus sobre l’època romana. Tot i que el nostre museu no és específic d’aquest període, doncs abasta fins a l’actualitat, hi dediquem un apartat especial a tractar-ho i per això acudim a la fira ben honrats per la invitació. Any rere any, és una ocasió per donar a conèixer les nostres activitats i publicacions, i una oportunitat magnífica per intercanviar experiències amb altres professionals de museus. Considere que Tarraco Viva és una de les millors propostes didàctiques que es poden comtemplar actualment al voltant del patrimoni i l’arqueologia romana, que ha ultrapassat en molt els seus plantejaments inicials per esdevindre una oferta turística de primer ordre per a la ciutat de Tarragona i la seua comarca. Un exemple de com es poden oferir productes alternatius al turisme tradicional, que prenguen com a base el patrimoni, que generen empleament i que atreguen de debó al visitant. Un exemple a seguir.

 

Anna Maria Liberati

Museu della Civilità Romana

Vaig arribar a Tarragona fa molts anys gairebé per casualitat. Com arqueóloga conec be la importancia d’aquesta ciutat romana, però haig de reconeixer que Tàrraco Viva ha estat per mi una experiencia fora del comú. L’entusiasme i la gran preparació cientifica de la organizació, unida a la resposta del pùblic fan de Tarraco Viva una experiencia molt extraordinària: el que aquí es mostra anula la distancia temporal i apropa la vida dels romans a la gent, amb la convicció que només del coneixement neix el respecte per el propi passat i l’esperança de construir un futur millor

 

Alfredo Jimeno Martínez

Universitat Complutense. Pla Director de Numancia

Al llarg d’aquests deu anys, Tàrraco Viva s’ha convertit en un referent mundial dels grups de reconstrucció històrica (re-enactment), com a mitjà per a la difusió del patrimoni arqueològic i històric, en establir lligams de contacte entre el treball científic dels arqueòlegs i historiadors i la seva presentació didàctica, atractiva i comprensible. Tàrraco Viva, en incentivar la trobada de grups i tallers de reconstrucció històrica, amb el suport de l’arqueologia experimental, ha propiciat una nova dimensió en el camp de l’educació, els museus i el turisme, portant el coneixement del passat directament a la societat, utilitzant els espais públics i jugant un paper important al transmetre, reconstruïts amb molta exactitud i documentació fidedigne, les restes arqueològiques i la manera de viure del passat. Com a responsable de la investigació y presentació didàctica del jaciment arqueològic de Numancia, desitjo ressaltar aquesta valuosa contribució de Tàrraco Viva, que ofereix l’exemple a seguir per tal de realitzar amb major eficàcia els objectius de l’Arqueologia, centrats en aportar a la societat un major i millor coneixement del passat, per a entendre millor el moment que ens toca viure.

 

Carta al director de La Vanguardia (no publicada)

Tàrraco Viva 2012

En la seva columna d’ahir, Quim Monzó reflexionava sobre els espectacles de recreació històrica com a simples actes lúdics i muntatges per a turistes. Dins de la columna es fa esment del festival Tàrraco Viva i encara que l’escriptor admet que mai no l’ha vist —això espero de cor que pugui solucionar-se ben aviat— ho posa en el mateix sac. Per això el voldria ara explicar que “Tàrraco Viva” és avui dia una activitat d’alta divulgació. El model en què es basa i aplica de forma rigorosa es el que correspon a un Museu de la Ciència. Aquest professor, com molts altres col·legues de la Universitat Rovira i Virgili, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i els diferents Museus de la ciutat, col·laborem des de fa anys amb cicles de conferències, organització d’exposicions, visites comentades als monuments i, com no, també assistim encantats a les activitats i espectacles de reconstrucció històrica. Tots ells estan mesurats al mil·límetre, res s’ha deixat a l’atzar ni a la improvisació. A Gran Bretanya i Alemanya fa ja molts anys que aquestes activitats representen una forma important de compartir amb els ciutadans els estudis del passat. Aquest és el model aplicat a Tarragona pel Museu d’Història i el Patronat de Turisme. No es tracta d’una festa, ni tampoc un joc, vol ser un Museu a l’aire lliure amb múltiples sales obertes en els diferents monuments de la ciutat. Convido sincerament a Monzó i els seus lectors a que es facin la seva pròpia opinió. Ja queden poques setmanes per Tàrraco Viva 2012.

Joaquín Ruiz de Arbulo Bayona
Catedràtic d’Arqueologia
Universitat Rovira i Virgili

 

De crucificacions i suïcidis (turístics)

divendres, 6/04/2012

Reflexions en una tarda de Divendres Sant

—”Es clar que sí, el turisme és molt important“.

Si sentiu aquesta afirmació de boca de polítics o d’alts funcionaris poseu-la, com a mínim, en dubte. Els fets, massa sovint, contradiuen descarnadament les paraules. Encara que ha millorat, el coneixement sobre la naturalesa de l’activitat turística continua sent ignorada per bona part dels nostres dirigents. Habitualment, tot el que supera l’edició de fulletons turístics i l’anada a Fitur és prescindible.

En el millor dels casos, durant aquests anys de bonança, han deixat fer als seus tècnics i, si han tingut la sort de tenir-ne de bons (o la casualitat, perquè pràcticament mai els han triat atenent a les seves capacitats professionals), les coses han rutllat bé, i fins i tot molt bé. Ara però, amb la crisi, la ignorància i la incompetència apareixen més despullades que mai.

Els exemples es succeeixen. El darrer que m’ha arribat ha tingut lloc a una comarca que conec bé. Acaben de fer fora al seu tècnic en turisme, una persona d’una vàlua extraordinària, un dels pocs que conec que porta incorporat el xip del segle XXI. Inconcebible. Algú que ha tingut un paper clau, decisiu, en el desenvolupament del turisme al seu territori en aquest darrers anys (un exemple, el seu web és considerat pels entesos com un dels millors de Catalunya). Els detalls del seu acomiadament són reveladors (cap reunió ni amb ell ni amb el sector per mirar de trobar alternatives) però tanmateix, no és el més important.

Allò que és fonamental és, al meu entendre, és la miopia respecte a la naturalesa territorial de l’activitat turística i la necessitat d’una mínima gestió pública. Els turistes, els visitants, ens movem, anem a munt i avall, volem conèixer, volem gaudir del territori, consumim territori i molts serveis relacionats. Exceptuant grans ressorts o parcs temàtics, la major part del consum turístic no té lloc en un recinte tancat ordenat empresarialment, amb responsables amb capacitat de gestió directa sobre tots els elements. Al contrari, el territori és divers i ple d’agents que hi intervenen en un sentit o en un altre. La gestió de la dimensió pública de l’activitat és imprescindible.

Espero que quan sàpiga més detalls, entendre la inevitabilitat del comiat però, a hores d’ara, l’únic que veig és un enorme pas enrere (vint anys si fa o no fa), una greu estocada a un dels dos únics motors amb que compta la comarca. Sovint comparo la situació actual a la d’un carro estacat en un fangar. És necessari i recomanable alleugerir pes, però cal saber molt bé que ens pot estirar fora, que ens pot fer créixer, crear llocs de treballs, etc. i el turisme continua sent una de les escasses activitats amb capacitat per resistir la crisi. De fet, i malgrat a fama d’inconsistència que comentaristes ignorants solen donar-li en bona part de les tertúlies mediàtiques, el turisme és l’activitat econòmica que millor ha resistit totes les crisis, des de la del petroli als anys setanta.

Però els turistes ja no venen sols. Cal decidir que volem? Afavorir un turisme coherent amb els valors del nostre territori? Afavorir la dimensió econòmica però també la humana que té aquesta activitat? O esperar a ser redimits per projectes com l’Euro-Vegas? Construir una oferta sobre el que som, sobre la nostra cultura mediterrània europea? O vendre’ns per un plat de llenties? Encara no ha cantat tres cops el gall i la por, l’egoisme (mantenir la cadira) o la simple incompetència, ja fet a molts negar el camí de la coherència.

M’espanta especialment aquesta mentalitat d’alguns gestors públics de “com no hi han diners hem de retallar”, “no podem fer perquè  no hi han diners”. No senyor, de cap manera. Gestionar ara és trobar els recursos, implicar-se amb els sectors productius, amb els privats. És temps d’aliances, d’intel·ligència i de valentia.

Diuen que al tercer dia va arribar la resurrecció. Per si de cas tarda una mica més, jo aniria fent per mirar de sortir-se’n.

(Us deixo amb algunes imatges de la processó del Sant Enterrament de Divendres Sant a Tarragona)

 

El carnaval de Tarragona… amb bona salut!

divendres, 17/02/2012

Tot i estar matxacadet i convalescent d’una visita d’aquests simpàtics virus que roden amunt i avall, ahir al vespre no vaig poder-me estar de baixar a veure l’espectacle de la Disfressa d’Or que es fa els Dijous de Carnaval a Tarragona.

Excel·lent! El nivell de les coreografies i la qualitat de tot plegat em va semblar que estava en la línia i millorava algunes coses de la passada edició. És que no hi ha crisi?  Ja provaré d’esbrinar el secret però, d’entrada, ja vaig veure la implicació d’empreses privades en l’organització i en la esponsorització. L’entrada no era gratuïta, valia 5 € i de dues sessions es va passar a 3, i van omplir! Fantàstic!

Mentre preparo les fotos d’enguany, us deixo un portfoli, amb imatges de l’any passat, del Carnaval de la meva ciutat, un dels més destacats de Catalunya i de l’Estat segons alguns entesos. Aquí el teniu:

Carnaval de Tarragona 2011

Rua del Carnaval de Tarragona, Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Concubina reial a la rua del Carnaval de Tarragona. © RLM

Molt de nas però poc olfacte

dissabte, 31/12/2011
L'Home dels Nassos, que té tans nassos com dies manquen per acabar l'any, sortida des del pla de la Seu,
Tarragona, Tarragonès, Tarragona

L'Home dels nassos al pla de la Seu, Tarragona. © RLM

Avui surt l’Home dels nassos, aquell personatge que té tants nassos com dies falten per acabar l’any. Reconec que, de petit,  mai vaig acabar de trobar-li la gràcia. Només veia un capgròs d’un senyor que tenia un sol nas. Gran sí, però només un de sol. Ja podia haver sortit un dia abans, pensava.

Enguany, la felicitació de  Nadal del meu amic Bienve Moya—un dels nostres grans experts en cultura popular— apuntava una reflexió ben interessant. Val la pena llegir-la.

Camins de Tarragona, el tomb de l’Anella Verda

dimarts, 20/12/2011
100_0044BX.jpg

L'Adrià davant el castell de Ferran. Vam pujar les bicis al tren fins Altafulla i vam tornar pedalant a Tarragona seguint el Tomb de l'Anella Verda. © RLM

Al llarg del projecte Camins de Tarragona vam mantenir sempre la idea inicial  d’unir a peu els dos rius que desemboquen a Tarragona. El resultat ha esta una gran excursió que mostra el gran patrimoni que atresora el municipi. Es passa sota aqüeductes romans, masos medievals, cúpules modernistes, torres de defensa contra els temuts pirates barbarescs, pedreres amb agulles, hortes generoses, desembocadures plenes de vida, pobles que semblen castells, cales on els pins encara baixen a banyar-se i restes de casetes de carrabiners on seien parelles que miraven junts l’horitzó, sense estar enamorats.

Mas de la Creu, Tarragona, Tarragonès

Mas de la Creu, Tarragona. © RLM

Mas de Sorder, Tarragona, Tarragonès

Mas de Sorder, Tarragona. © RLM

El recorregut complert són 34 km. L’anada fins al Gaià per l’interior es pot fer tant a peu com en bicicleta. La tornada per la costa però, està reservada als caminadors. Una bona idea pot ser fer el recorregut per trams i utilitzar el transport públic (autobús urbà o tren) per arribar o tornar des de Ferran o des d’Altafulla.

Les intenses transformacions que ha patit aquest territori són ben evidents. També, la poca cura i deixadesa en l’acabament de la majoria d’obres de grans infraestructures (autopistes, autovies conduccions soterrades…). Malgrat tot,  l’interior del terme de Tarragona guarda racons fantàstics, sorprenents, i  una costa amb trams que són veritables tresors.

Podeu descarregar-vos una  síntesi de l’itinerari i el  track de tot el recorregut

El bosc de la Marquesa, punta de la Creueta, espai natural protegit, extrem nord de la platja Llarga, al fons, la torre de la Mora,
Tarragona, Tarragonès, Tarragona

El bosc de la Marquesa, al fons, la torre de la Mora, Tarragona. © RLM

Camins de Tarragona, el projecte

dijous, 15/12/2011
La punta de la Creueta, espai natural protegit, extrem nord de la platja Llarga, Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de la Creueta, camí de ronda a extrem nord de la platja Llarga, Xarxa de Camins de Tarragona. © RLM

La qualitat de vida de les ciutats més avançades del món ja no es mesura només pels quilòmetres asfaltats, sinó pels camins que disposen els seus ciutadans per passejar, anar en bicicleta i gaudir d’entorns ben gestionats. Camins humils, sense pavimentar, però que, quan plou, fan olor de terra.

Tarragona arrossega tot un seguit d’endarreriments fruit d’una visió de ciutat que volia semblar-se més a la Miami dels EEUU que no pas a les ciutats europees del segle XXI.  Un dels endarreriments més notables és el que fa a la mobilitat alternativa, lenta, o”dolça” com alguns l’han anomenat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Camí de Monnars al Mas de Sorder, Xarxa de Camins de Tarragona. © RLM

A finals de l’any passat vam rebre la confiança de l’ajuntament de Tarragona per tirar endavant el projecte de senyalització dels camins de l’Anella Verda (aquest nom fa referència als espais no urbanitzables del municipi), un dels projectes impulsats pel grup d’ERC que va governar durant quatre anys juntament amb el PSC. Val a dir que la relació amb els responsables polítics i, especialment amb els tècnics, ha estat francament excel·lent.

El projecte inicial, bàsicament contemplava la senyalització d’un itinerari que unís els dos rius i donés el tomb al municipi. Els vam proposar replantejar-lo, fer-lo més ambiciós (amb els mateixos recursos)  i anar més enllà, amb l’objectiu que fos el primer pas per  la consolidació d’una veritable xarxa de mobilitat alternativa. El vam rebatejar amb el nom de Camins de Tarragona.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Camí de Boscos a Monnars, Xarxa de Camins de Tarragona. © RLM

En primer lloc es va ser encarregar un inventari complert de camins a un especialista (el Xavier Campillo i Besses). El resultat va sorprendre a més d’un al trobar-nos amb 90 vials de titularitat pública, més de 140 km, amb més del 80 % encara amb ferm de terra. El següent pas va ser recorre’ls per seleccionar un primer conjunt dels més interessants per satisfer les necessitats de la població de passejar, practicar esports, mantenir contacte amb la naturalesa i conèixer i gaudir del patrimoni del municipi.

Vam optar des de bon començament pel concepte de senyalització de xarxa de camins, segons els qual no se senyalitzen itineraris —és a dir, propostes d’excursions concretes—, sinó un veritable conjunt viari —com si es tractés d’una xarxa de carreteres— que permeti que usuaris de molts tipus i amb interessos diversos en puguin fer ús, recórrer múltiples itineraris i gaudir-ne . Un tret característic d’aquest concepte és el reforçament del valor del propi camí. A les banderoles dels encreuaments sempre es pot llegir, en primer lloc, el nom tradicional del camí.

banderola_TGN3BX.jpg

Exemple de banderola de la senyalització de la Xarxa de Camins de Tarragona

La senyal de continuïtat és la mateixa marca rectangular groga amb que estan sent pintades les xarxes de camins del Priorat, del Berguedà, de la Garrotxa, del Ripollès, de l’Alt Empordà, del Pallars Sobirà, del Pallars Jussà o de la Val d’Aran, per exemple. Alhora, s’han respectat les senyals dels itineraris de la FEEC (GR i PR) i no s’ha duplicat la senyalització.

El resultat més visible ha estat la senyalització de 76 km de camins que formen aquesta primera xarxa de Camins de Tarragona. N’hi han d’altres però, menys vistosos però tant o més importants, com per exemple, la il·lusió i la implicació de tècnics municipals —que  segurament resultarà fonamental per la continuïtat del projecte— o la sintonia, suggeriments i recolzament obtingut de diversos col·lectius ciutadans que han anat seguint el projecte. Tenim l’esperança que el projecte ajudi a despertar la consciència dels usuaris dels camins com a tals i que participin de l’ambició d’aconseguir una ciutat més amable, més viscuda, més sentida. Esperem una participació activa a través del web per tal que acabin transformant-se en un veritable grup de pressió que empenyi els polítics a comprometre’s i actuar.

Si us ve de gust, podeu visitar la primera versió del WEB dedicat al projecte. Podeu descarregar-vos el fulletó de presentació del projecte el mapa de la xarxa Camins de Tarragona el track de tota la xarxa (preparat per veure’l amb Google Earth).

 

 

 

 

 

L’energia de la festa

dimecres, 28/09/2011
Dia 23, esmorzar al carrer, als "quatre Cantons". Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Matinades el dia de Santa Tecla, Tarragona. © RLM

Santa Tecla ha quedat enrera. Les coses van tant despresa que només uns dies semblen mesos. En canvi, em fa l’efecte que aquesta ha estat una Santa Tecla especial. Es pot dir que és la primera dins ben be de la crisi. I quan els diaris, ràdios i mitjans sembla que animin a la immolació col·lectiva, aquí ens tornem bojos treien a passejar un braç. Ho reconec, això no te ni cap ni peus (només vam aconseguir el braç incorrupte de la santa), però funciona!

Segur que la crisi és molt greu. No ho nego. Al contrari, precisament per la seva gravetat ens cal ser més optimistes que mai. El setge que va patir Tarragona el 1811 a mans de les tropes franceses, va convertir una ciutat d’uns 10.000 habitants, en una ruïna habitada per menys d’un miler de persones. Només durant els tres dies de saqueig van ser assassinades 5.700 persones. Alló sí que va ser una crisi.

Dos anys després, l’octubre de 1813, just quan els francesos la van abandonar fent volar pels aires bona part del que quedava en peu, hi va arribar un viatger britànic, Edward Hawke Locker, que es confessava sorprès del bon ànim dels tarragonins considerant les enormes desgràcies que havien patit. Locker escriu: ” La ciutat presentava un aspecte molt animat. Malgrat que la meitat de les cases estaven en ruïnes i la majoria de les demès patien els senyals dels projectils dels canons i dels mosquets, els carrers es mostraven alegres, amb tendes provisionals, i els camperols s’afanyaven a vendre els seus productes. Grups de treballadors s’ocupaven d’aixecar de nou les fortificacions. A l’esplanada hi havia tropes allotjades en barracons i soldats disseminats, lluint uniformes de tots colors. La platja estava sembrada de canons de bronze mutilats que l’enemic havia abandonat en la seva retirada. Grups de mariners s’arremolinaven al moll, on les embarcacions descarregaven els pertrets militars provinents dels transports que es trobaven fondejats dins els port destruït. Al fons es veien els vaixells de guerra britànics, ancorats en formació de ruta. La combinació de tots aquests elements produïa un quadre extremadament animat.”

Parlant de britànics, recordo de memòria una frase del sempre genial W. Shakespeare que ve a dir que no són les dificultats allò que fa fracassar els homes, sinó la por. Em fa patir que el pessimisme que comença a instal·lar-se es pugui transformar en por. Amb por no som capaços de raonar i, en canvi, per sortir de la crisi ens fa falta més intel·ligència, esforç i ganes de viure que mai. I parlant de ganes de viure, Santa Tecla —des del cel o des de dins el braç de plata— aconsegueix una comunió especial entre els tarragonins i la vida (poc que s’ho podia imaginar aquesta santa de l’Anatòlia del segle I). Es meravellós trobar els carrers plens de música, somriures, nanos de guants blancs, víbries amb pits, àligues elegants o mulasses esbojarrades.

Suposo que l’energia que transmet Santa Tecla és comuna a la gran majoria de festes. De fet, aquest és una de les grans funcions de la festa. Seria bo saber aprofitar aquest entusiasme, aquesta mobilització per abordar les dificultats que sembla que ens esperen. Soc dels convençuts que se’n sortirem i en sortirem millorats, per varies raons. Per exemple, perquè tenim fills i volem que visquin en un món que probablement no serà tan ric, però que pot ser més feliç, més humà, més lliure. Se’n sortirem perquè creiem en aquesta ciutat (sovint massa aturada però) i en aquest país (acostumat a sortir-se’n), i també en una Europa hereva i bressol dels valors que avui reclama tot el planeta. I se’n sortirem perquè estem convençuts de fer-ho. Val la pena recordar aquella cita de Virgili: “Ho aconseguiren perquè van creure que podien fer-ho“.