Aquest l’any, per exemple, podríem haver-nos quedat sense el programa-revista del Festival, o haver-lo hagut d’editar de qualsevol manera. En canvi, hem apostat per canviar-lo i provar de millorar-lo en un temps record (impossible diria jo). Moltes, moltes gràcies al grapat d’empreses que han confiat (quasi a cegues) i han col·laborat per fer-lo possible. De fet, parlant de dificultats, si us fixeu, la tria de la imatge del cartell d’aquesta edició no és casual.

© Ricardo Mar. URV

© Ricardo Mar. URV

© Ricardo Mar. URV

© Ricardo Mar. URV

© Ricardo Mar. URV

Tinc amics em fan arribar propostes per “alliberar-me” (o per tocar-me els nassos, ves a saber). Propostes fantàstiques però en les que difícilment podré participar. Per això he pensat que potser algú que ho llegeixi s’animarà i ens ho podrà explicar (val la pena aprofitar aquesta magnífica primavera).

El proper dissabte dia 12, El Brogit guiatges organitza una sortida a peu resseguint un tram del vell camí del Lloar a la Figuera i tornant pel camí de la Font de Minfami. Els camins són preciosos i l’itinerari deliciós, un dels que recomano quan no s’ha estat mai al Priorat. L’excursió acaba com cal, amb un tast de vi en un celler. Aquesta és una de les millors empreses de senderisme guiat que conec. Passió per la feina i treball, molt treball.
El mateix dia 12 organitzen una altra excursió a peu pel Priorat que també val molt la pena i que uneix Mas Ardèvol (un dels allotjaments rurals més fantàstics que conec) amb Mas Sinén, el celler Burgos-Porta. Per arribar-hi reseguiran un dels camins recuperat recentment que més estima tinc (i que més va costar de trobar), el camí vell de Porrera a Poboleda. Sensacional! I amb un final immillorable: l’esmorzar i el vi que fa el Salvador Burgos i la seva família.

Tots els camins porten a Roma i, del 17 al 27, passen per Tàrraco. És veritat però, que n’hi ha un que el dia 26 també porta a Borredà. Aquest petit poble del Berguedà poc a poc va convertint-se en capital dels formatges catalans. La proposta és tota una provocació: un itinerari guiat per conèixer —i tastar— formatges. No crec que calgui ni motxilla, ni crema solar (es fa dins una carpa). Podeu, això sí, portar una mica del vi del Salvador, sense desmerèixer, és clar, els del celler Oller del Mas.

Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral del Lloar a la Figuera, camí de ferradura. El Lloar. Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí vell de Porrera a Poboleda pel collet dels Tossals, camí de ferradura. Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Formatge de cabra la Bauma, elaborador Toni Chueca, Borredà, el Berguedà. © RLM

Ens hagués agradat poder compartir aquest dia amb la guia d’Arola Editors A peu per camins del Priorat a les mans, finalment publicada. Però… Sant Jordi, el cavall, el drac, la princesa… tots han acabat ensopegant i amuntegant-se i, malgrat que la guia ja està llesta, no ha estat possible imprimir-la amb condicions (sí, ja se que sovint fai elogi de la lentitud però he de confessar que aquesta vegada m’hagués agradat disposar d’una mica més de velocitat).

De tota manera, també és veritat que em fa pànic a córrer davant de Sant Jordi, i no és per cap esperit de drac que pugui tenir, sinó per les patinades que es poden fer quan es va massa embalat. Tanmateix però, al Toni Orensanz i a mi ens sap greu no tenir encara la guia per poder-la compartir amb tota la gent que ens ha ajudat, els qui ens han explicat històries, els qui han reobert camins, els qui ens han prepart els mapes i tracks, els qui ens han deixat precioses fotografies antigues o els que “intrèpidament” es van oferir voluntaris per a provar els itineraris.

Res. Ens caldrà esperar algunes setmanes més (espero que poques). Mentre tant, no hem pogut estar de penjar un bon fragment de la guia per celebrar aquest dia de llibres amb tots vosaltres. Així podreu llegir el fantàstic pròleg que ens ha fet l’Eduard Punset. De veritat, molt bo. Desitgem que to plegat us agradi aquest avançament en primícia (podeu descarregar-lo AQUÍ)

Camí del grau del Rebull. Xarxa de Camins del Priorat. La Bisbal de Falset, Priorat. © RLM

També avança lentament, però constant, el procés per presentar la candidatura del Priorat per ser declarat paisatge cultural patrimoni de la Humanitat. Fa uns dies vam tenir la bona notícia que el Parlament de Catalunya ha donat el seu suport a la candidatura. Aquest és un dels actes que no formen part dels requeriments oficials exigits per la UNESCO però que tenen una considerable importància simbòlica. Podeu consultar el text integre AQUÍ. Està molt bé. Ara però, ens caldran compromisos reals —a banda dels simbòlics— de part dels nostres polítics.

Pel Priorat, per tal que aquest territori tan singular i difícil pugui tirar endavant aquest gran projecte, necessitarà de totes les aliances possibles. No se m’acut un projecte millor, més positiu, més optimista, més aglutinador i carregat de futur pel Priorat que aquesta candidatura a paisatge cultural patrimoni de la Humanitat. Aquest no és però un projecte comarcal, sinó un projecte realment de país directament vinculat al món agrari, al respecte al paisatge, als pagesos, a la terra, a una altra manera de veure el futur.

És evident que la crisi ha afegit nous reptes al procés i no penso tant en la manca de recursos com en la pluja de desànim que dia sí i dia també ens cau a tots a sobre. Les temptacions de tancar-se a casa són enormes —al Priorat i arreu—. Ara més que mai però, cal tenir present que l’ordit és el que fa fort els fils. El desànim, per contra, esfilagarsa els teixits.  En un comentari recent, el meu amic Jaume Salvat deia “el Priorat és una comarca valenta, ambiciosa, que no es resigna a les adversitat. Tot el contrari, n’ha  sabut fer virtud“. És hora de comprovar-ho, és l’hora dels valents.

Com estem de primícies, us avanço  el text de les samarretes de la nova edició del meu estimat festival de cultura clàssica Tàrraco Viva: “CALAMITAS VIRTUTIS OCCASIO EST” “En l’adversitat es demostra el valor”, SÈNECA.

Vista de la Vilella Alta (esquerra) i de la Vilella Baixa des del grau de la Figuera. Antic camí ral de la Vilella Baixa a la Figuera. Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Vinyes al peu de Montsant. DO Montsant. Cornudella, Priorat. © RLM

Aquest cop, a més, li ha tocat el rebre als pessebres vivents. Entenc perfectament que hi hagi molta gent que no els digui res o que directament no els agradin. Jo mateix em trobo incòmode amb els missatges religiosos d’aquesta i altres festes (soc un ateu convençut que les grans religions monoteistes han segrestat la dimensió espiritual de l’ésser humà, per crear una poderosa i lucrativa maquinaria de control social). Tanmateix, els anys m’han portat a veure que la realitat sol ser més complexa del que sembla, i que una de les responsabilitats dels intel·lectuals és, precisament, provar de mostrar-la i no banalitzar-la. Pessebres com el de Castelló de Vandellòs o el de Sant Guim de la Plana, per exemple, no són sinó la millor fórmula que aquelles comunitats han trobat per recuperar la memòria d’un poble abandonat (Castelló) o la riquesa del seu passat agrari. Potser hi han altres maneres de fer-ho, però la feina que fan han fet és digníssima i em mereix un respecte enorme.

D’altra banda, em sorprèn l’obsessió d’en Quim Monzó per negar el caràcter i el rigor que té el festival Tàrraco Viva (sense citar-lo explícitament, això sí). Amb els seus encerts i errors, el festival té com a principal objectiu explicar la història, la nostra cultura clàssica, els nostres fonaments, convençuts que la reflexió sobre el passat ens fa més lliures, que els ciutadans sense memòria històrica són més manipulables. Ara més que mai necessitem reflexionar sobre els elements essencials de la nostra civilització. Per això el festival fa samarretes amb aforismes de Sèneca com “SAPIENTIA, QUAE SOLA LIBERTAS EST” (La saviesa, que és l’única llibertat) o amb aquest altre que m’encanta SI VIS AMARI, AMA (Si vols ser estimat, estima).

Espero que l’opinió d’un escriptor del nivell de Monzó continuï sent resultat de la manca d’informació. D’altra manera, l’actitud seria molt propera a la que manifesten determinats intel·lectuals que s’esforcen a mantenir la inescrutabilitat de la història per reforçar el seu paper sacerdotal d’intermediaris entre el saber del passat i el poble inculte. Un exemple: els que es van oposar a la reconstrucció d’una cel·la de la Cartoixa d’Escaladei. La visita al monestir ha canviat radicalment i els visitants ara entenen com vivia un cartoixà i molt més.

El menyspreu per Tàrraco Viva i el seu rigor suposa també, encara que sigui indirectament, la desqualificació d’opinions d’entusiastes del festival com la directora del prestigiós Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) Isabel Rodà de Llanza, o del reputat catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili Joaquín Ruiz de Arbulo, de Fernando Quesada Sanz, de la Universidad Autónoma de Madrid, de Juan Francisco Martos Montiel, de la Universitat de Màlaga, de Xavier Martí i Oltra, Director del Museu d’història de València, d’Anna Maria Liberati, directora del Museu della Civilità Romana de Roma, d’Alfredo Jimeno Martínez, de la Universidad Complutense, o de periodistes especialitzats com Enric Calpena. (Després de les imatges he afegit  fragments escrits per alguns aquestes persones parlant de Tàrraco Viva; de fet, informar-se i trobar aquestes referències costa tant com entrar al web de  Tàrraco Viva. També he inclós la carta, no publicada, que Joaquín Ruiz de Arbulo va enviar al director de La Vanguardia).

Donat que després del primer ha arribat aquest segon article sobre “señores disfrazados” (això promet ser una sèrie), em pregunto cóm de rígides són les màscares dels personatges que ens construïm nosaltres mateixos? o és tracta d’una obsessió autèntica senyor Monzó? És clar que potser, efectivament com diu vostè, no som més que “guiris y camacos de nivel lelo”.

Les pintures de la vil·la dels misteris de Pompeia, conferència de Marc Laumà, investigador URV. Sala del Sarcòfag d'Hipòlit, Pretori romà, espais patrimoni mundial UNESCO. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. © RLM

Les veus de les pedres, explicació prèvia a la passejada epigràfica per la part Alta a càrrec de Diana Gorostidi, investigadora ICAC. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. © RLM

Recaiguts del pedestal. Lectures dramatitzades de literatura romana. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. © RLM

Les excavacions de la reserva arqueològica del carrer Eivissa.Visita comentada per la directora de les excavacions Marta Bru. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. © RLM

AD CUCUMAS. TABERNA VINARIA. El món del vi a Roma. Taller a càrrec de Benito Báguena (Saragossa). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. © RLM

Juan Francisco Martos Montiel

Universitat de Màlaga

Encara que ja havia sentit a parlar de les jornades Tàrraco Viva, sobretot a bastants blogs de cultura clàssica que parlaven del festival amb termes molt elogiosos, no va ser fina a l’edició de 2007 que vaig poder visitar les jornades personalment i conèixer, in situ i amb més detall, aquest fet cultural que any rere any s’està convertint en un referent europeu en l’àmbit de la reconstrucció històrica romana i la divulgació del nostre passat, a nivell dels més importants festivals culturals, no només d’Europa, sinó m’atreviria a dir, de la resta del món.

La quantitat i qualitat de les activitats programades, la seva òptima organització i la seva perfecta conjunció amb el ric patrimoni històric i artístic de la ciutat de Tarragona, ha donat com a resultat, i com a merescuda recompensa al treball dels seus promotors i organitzadors, un èxit de públic sense precedents al nostre país, el que confirma que la divulgació històrica del món romà, i de l’Antiguitat en general, si es fa amb serietat, rigor i qualitat, pot copsar l’atenció i l’interès de la gent, com a mínim, en la mateixa mesura (i millors resultats, sens dubte, pel que fa a l’augment del nivell cultural dels nostres ciutadans) que qualsevol altra festa popular, per multitudinària que sigui. Felicitats doncs, a la ciutat de Tarragona per a poder seguir gaudint y aprenent amb aquestes jornades que enguany fan deu anys i enhorabona també als seus organitzadors, que amb la seva tasca auguren a Tàrraco Viva molts més anys de fructífera vida.

Desiderio Vaquerizo Gil

Catedràtic d’Arqueologia Universitat de Còrdova

Avui ningú dubta que l’Arqueologia és una ciència històrica capaç de recrear la cultura de qui ens han precedit en el temps, a partir de l’estudi rigorós de les seves restes materials. Això requereix d’un cos teòric i un mètode propis, que tenen com a objectiu la recollida de dades, l’anàlisi i la interpretació de les mateixes, sometent tot segut els resultats obtinguts a la comunitat científica. Però els arqueòlegs també hem de fer arribar a la societat els avenços històrics que aconseguit amb la nostra feina, revertint en la societat el que ella mateixa ens dóna.

Tenim la obligació de difondre i, una de les maneres més efectives de fer-ho son les jornades de recreació històrica , entre les quals Tàrraco Viva ocupa un lloc de privilegi pel seu caràcter pioner, el seu extraordinari rigor, el seu abast, la seva repercussió (social, cultural, professional…) i la seva magnífica organització.. Son milers de persones les que gaudeixen cada anys de les “conferències il·lustrades” que en realitat suposen la major part de les activitats programades en el seu marc, imbuint-se al temps de l’Antiguitat i de l’Arqueologia. Moltes d’elles fan arribar a l’àmbit familiar o laboral, l’interès per la història i la seva preocupació per la conservació del patrimoni arqueològic: les dues premisses bàsiques per a començar a canviar les coses. En conseqüència, soms molts els que pensem que es tracta d’un model a seguir. Per això, ara que feu els vostres primers deu anys de camí us felicito efusivament i em congratulo de la vostra existència, animant-vos a seguir endavant. Salve Tàrraco Viva.

Xavier Martí i Oltra

Director del Museu d’història de València

Des de l’any 2004, el Museu d’història de València ha participat en Tarraco Viva, estant present al stand de la fira “Roma als museus del món” i asistint als nombrosos actes i representacions que cada any es programen dins del festival. Per a mi, com a director del MhV, va ser tota una sorpresa poder descobrir el Reenactment, que només coneixia per referències anglófones o com a complement d’experiències didàctiques en alguns museus. De la mà dels germans Seritjol vaig endinsar-me en la disciplina i vaig tenir el privilegi de contemplar, des de dintre, una presentació de la Legio VII Gemina al MhV, que va gaudir d’un extraordinari èxit de públic. Pocs mesos després acudíem per primera vegada a Tarragona i comprovàvem que allò que havíem vist a València era només una petita part d’un festival gran, consolidat i ben programat, que pren a l’assalt durant una setmana la ciutat vella, i que atreu grups de recreació històrica d’arreu del món.

El festival es completa amb una fira de professionals al voltant de la recreació històrica, i una fira de museus sobre l’època romana. Tot i que el nostre museu no és específic d’aquest període, doncs abasta fins a l’actualitat, hi dediquem un apartat especial a tractar-ho i per això acudim a la fira ben honrats per la invitació. Any rere any, és una ocasió per donar a conèixer les nostres activitats i publicacions, i una oportunitat magnífica per intercanviar experiències amb altres professionals de museus. Considere que Tarraco Viva és una de les millors propostes didàctiques que es poden comtemplar actualment al voltant del patrimoni i l’arqueologia romana, que ha ultrapassat en molt els seus plantejaments inicials per esdevindre una oferta turística de primer ordre per a la ciutat de Tarragona i la seua comarca. Un exemple de com es poden oferir productes alternatius al turisme tradicional, que prenguen com a base el patrimoni, que generen empleament i que atreguen de debó al visitant. Un exemple a seguir.

Anna Maria Liberati

Museu della Civilità Romana

Vaig arribar a Tarragona fa molts anys gairebé per casualitat. Com arqueóloga conec be la importancia d’aquesta ciutat romana, però haig de reconeixer que Tàrraco Viva ha estat per mi una experiencia fora del comú. L’entusiasme i la gran preparació cientifica de la organizació, unida a la resposta del pùblic fan de Tarraco Viva una experiencia molt extraordinària: el que aquí es mostra anula la distancia temporal i apropa la vida dels romans a la gent, amb la convicció que només del coneixement neix el respecte per el propi passat i l’esperança de construir un futur millor

Alfredo Jimeno Martínez

Universitat Complutense. Pla Director de Numancia

Al llarg d’aquests deu anys, Tàrraco Viva s’ha convertit en un referent mundial dels grups de reconstrucció històrica (re-enactment), com a mitjà per a la difusió del patrimoni arqueològic i històric, en establir lligams de contacte entre el treball científic dels arqueòlegs i historiadors i la seva presentació didàctica, atractiva i comprensible. Tàrraco Viva, en incentivar la trobada de grups i tallers de reconstrucció històrica, amb el suport de l’arqueologia experimental, ha propiciat una nova dimensió en el camp de l’educació, els museus i el turisme, portant el coneixement del passat directament a la societat, utilitzant els espais públics i jugant un paper important al transmetre, reconstruïts amb molta exactitud i documentació fidedigne, les restes arqueològiques i la manera de viure del passat. Com a responsable de la investigació y presentació didàctica del jaciment arqueològic de Numancia, desitjo ressaltar aquesta valuosa contribució de Tàrraco Viva, que ofereix l’exemple a seguir per tal de realitzar amb major eficàcia els objectius de l’Arqueologia, centrats en aportar a la societat un major i millor coneixement del passat, per a entendre millor el moment que ens toca viure.

Carta al director de La Vanguardia (no publicada)

Tàrraco Viva 2012

En la seva columna d’ahir, Quim Monzó reflexionava sobre els espectacles de recreació històrica com a simples actes lúdics i muntatges per a turistes. Dins de la columna es fa esment del festival Tàrraco Viva i encara que l’escriptor admet que mai no l’ha vist —això espero de cor que pugui solucionar-se ben aviat— ho posa en el mateix sac. Per això el voldria ara explicar que “Tàrraco Viva” és avui dia una activitat d’alta divulgació. El model en què es basa i aplica de forma rigorosa es el que correspon a un Museu de la Ciència. Aquest professor, com molts altres col·legues de la Universitat Rovira i Virgili, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i els diferents Museus de la ciutat, col·laborem des de fa anys amb cicles de conferències, organització d’exposicions, visites comentades als monuments i, com no, també assistim encantats a les activitats i espectacles de reconstrucció històrica. Tots ells estan mesurats al mil·límetre, res s’ha deixat a l’atzar ni a la improvisació. A Gran Bretanya i Alemanya fa ja molts anys que aquestes activitats representen una forma important de compartir amb els ciutadans els estudis del passat. Aquest és el model aplicat a Tarragona pel Museu d’Història i el Patronat de Turisme. No es tracta d’una festa, ni tampoc un joc, vol ser un Museu a l’aire lliure amb múltiples sales obertes en els diferents monuments de la ciutat. Convido sincerament a Monzó i els seus lectors a que es facin la seva pròpia opinió. Ja queden poques setmanes per Tàrraco Viva 2012.

Joaquín Ruiz de Arbulo Bayona
Catedràtic d’Arqueologia
Universitat Rovira i Virgili

—”Es clar que sí, el turisme és molt important“.

Si sentiu aquesta afirmació de boca de polítics o d’alts funcionaris poseu-la, com a mínim, en dubte. Els fets, massa sovint, contradiuen descarnadament les paraules. Encara que ha millorat, el coneixement sobre la naturalesa de l’activitat turística continua sent ignorada per bona part dels nostres dirigents. Habitualment, tot el que supera l’edició de fulletons turístics i l’anada a Fitur és prescindible.

En el millor dels casos, durant aquests anys de bonança, han deixat fer als seus tècnics i, si han tingut la sort de tenir-ne de bons (o la casualitat, perquè pràcticament mai els han triat atenent a les seves capacitats professionals), les coses han rutllat bé, i fins i tot molt bé. Ara però, amb la crisi, la ignorància i la incompetència apareixen més despullades que mai.

Els exemples es succeeixen. El darrer que m’ha arribat ha tingut lloc a una comarca que conec bé. Acaben de fer fora al seu tècnic en turisme, una persona d’una vàlua extraordinària, un dels pocs que conec que porta incorporat el xip del segle XXI. Inconcebible. Algú que ha tingut un paper clau, decisiu, en el desenvolupament del turisme al seu territori en aquest darrers anys (un exemple, el seu web és considerat pels entesos com un dels millors de Catalunya). Els detalls del seu acomiadament són reveladors (cap reunió ni amb ell ni amb el sector per mirar de trobar alternatives) però tanmateix, no és el més important.

Allò que és fonamental és, al meu entendre, és la miopia respecte a la naturalesa territorial de l’activitat turística i la necessitat d’una mínima gestió pública. Els turistes, els visitants, ens movem, anem a munt i avall, volem conèixer, volem gaudir del territori, consumim territori i molts serveis relacionats. Exceptuant grans ressorts o parcs temàtics, la major part del consum turístic no té lloc en un recinte tancat ordenat empresarialment, amb responsables amb capacitat de gestió directa sobre tots els elements. Al contrari, el territori és divers i ple d’agents que hi intervenen en un sentit o en un altre. La gestió de la dimensió pública de l’activitat és imprescindible.

Espero que quan sàpiga més detalls, entendre la inevitabilitat del comiat però, a hores d’ara, l’únic que veig és un enorme pas enrere (vint anys si fa o no fa), una greu estocada a un dels dos únics motors amb que compta la comarca. Sovint comparo la situació actual a la d’un carro estacat en un fangar. És necessari i recomanable alleugerir pes, però cal saber molt bé que ens pot estirar fora, que ens pot fer créixer, crear llocs de treballs, etc. i el turisme continua sent una de les escasses activitats amb capacitat per resistir la crisi. De fet, i malgrat a fama d’inconsistència que comentaristes ignorants solen donar-li en bona part de les tertúlies mediàtiques, el turisme és l’activitat econòmica que millor ha resistit totes les crisis, des de la del petroli als anys setanta.

Però els turistes ja no venen sols. Cal decidir que volem? Afavorir un turisme coherent amb els valors del nostre territori? Afavorir la dimensió econòmica però també la humana que té aquesta activitat? O esperar a ser redimits per projectes com l’Euro-Vegas? Construir una oferta sobre el que som, sobre la nostra cultura mediterrània europea? O vendre’ns per un plat de llenties? Encara no ha cantat tres cops el gall i la por, l’egoisme (mantenir la cadira) o la simple incompetència, ja fet a molts negar el camí de la coherència.

M’espanta especialment aquesta mentalitat d’alguns gestors públics de “com no hi han diners hem de retallar”, “no podem fer perquè  no hi han diners”. No senyor, de cap manera. Gestionar ara és trobar els recursos, implicar-se amb els sectors productius, amb els privats. És temps d’aliances, d’intel·ligència i de valentia.

Diuen que al tercer dia va arribar la resurrecció. Per si de cas tarda una mica més, jo aniria fent per mirar de sortir-se’n.

(Us deixo amb algunes imatges de la processó del Sant Enterrament de Divendres Sant a Tarragona)

Els Armats de la Sang, recollida de misteris, processó del Sant Enterrament, Setmana Santa, Tarragona. © RLM

Els Armats de la Sang, recollida de misteris, processó del Sant Enterrament, Setmana Santa, Tarragona. © RLM

Misteri "Crist dels Penitents" (I. Soriano Montagut, 1961), Congregació de la Puríssima Sang, processó del Sant Enterrament, Setmana Santa, Tarragona. © RLM

Arribada a la plaça del Rei, processó del Sant Enterrament, Setmana Santa, Tarragona. © RLM

Gremi de Pagesos de Sant Isidre, processó del Sant Enterrament, Setmana Santa, Tarragona. © RLM

Gremi de Pagesos de Sant Isidre, processó del Sant Enterrament, Setmana Santa, Tarragona. © RLM

Misteri del Sant Sepulcre (s, XVIII), Gremi de Pagesos de Sant Isidre, processó del Sant Enterrament, Setmana Santa, Tarragona. © RLM

Processó del Sant Enterrament, Setmana Santa, Tarragona. © RLM

Penitents amb improperis al pla de la Seu, congregació de la Puríssima Sang, processó del Sant Enterrament, Setmana Santa, Tarragona. © RLM

Processó del Sant Enterrament, Setmana Santa, Tarragona. © RLM

Em fa l’efecte que aquest és un dels missatges de fons de l’article publicat ahir a La Vanguadia amb el títol “Pastorets cada dia del año“. L’altre missatge que m’ha semblat llegir també és prou important: tractar d’idiotes als turistes ens idiotitza. Sempre he cregut que un turista no és una nova especie del gènere homo, sinó una persona, un ciutadà que viatja. És clar que n’hi ha de molts tipus —els humans som molt diversos—, però tots som turistes. Menyspreant-los ens menyspreem a nosaltres mateixos.

Les coincidències s’acaben però, quan Monzó desqualifica obertament el festival de divulgació històrica Tàrraco Viva i el programa de recreacions històriques que està sent preparat per aquest estiu. Resulta ben curiós que fos precisament un article del mateix Monzó “La vida disfrazada”, publicat a l’any 2000 al Magazine de La Vanguardia, un dels textos que més van ajudar al creador de Tàrraco Viva (em consta) a explicar allò que no havia de ser el festival.

Paradoxes a banda, Tàrraco Viva beu directament de la tradició anglosaxona i germànica del re-enacment i del líving history, que tant important ha estat per a divulgar el passat a partir del rigor dels coneixements arqueològics i històrics. Els principals museus d’Història del món programen esdeveniments de recreació històrica. Tàrraco Viva en ha demostrat, any rera any, que la Història és atractiva, que és útil, que ens ajuda a reflexionar sobre qui som i d’on venim i ens facilita repensar el present per incidir sobre el futur. Tàrraco Viva ens ha seduït.

El festival ha estat alabat per nombrosos directors de museus i acadèmics (la Complutense i l’Autonoma de Madrid, Còrdova, Màlaga, València …) i sobretot, compta amb el suport i la complicitat de la Universitat Rovira i Virgili i de l’ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica). És més, Tàrraco Viva participa en un dels Campus d’Excel·lència de la URV. D’altra banda l’alt nivell dels grups de reconstrucció històrica nascuts a Tarragona, no fa sinó posar de manifest l’arrelament del festival a la ciutat (no és la primera vegada que parlo de Tàrraco Viva: i, ii, iii, iv, v)

Els entesos solen dir que el futur del patrimoni es sustenta en tres pilars: la conservació, la investigació i la divulgació. En aquests temps difícils que ens han tocat viure, és probable que la divulgació acabi convertint-se en una de les vies destacades d’obtenció de fons pels altres dos pilars. Som molts els que creiem que Tarragona té un gran futur en el camp de la divulgació seriosa de la Història (i no només del periòde romà) i del turisme cultural. Tarragona està en condicions de crear una veritable indústria cultural a partir, entre d’altres coses, precisament del know how acumulat en més d’una dècada del festival Tàrraco Viva. Una indústria capaç de crear llocs de treball, capaç de generar riquesa, basada en el coneixement, la investigació rigorosa i la divulgació atractiva. Una industria a partir d’allò que som, d’allò que tenim.

Finalment, al meu entendre, l’article de Quim Monzó posa de manifest dues qüestions:

— Escriure cada dia un article atractiu i rigorós és complicat.

— Cal seguir treballant per difondre el veritable caràcter cultural del festival.

Ara més que mai, rodejats com estem de discursos negatius, reduccionistes i covards, iniciatives valentes com Tàrraco Viva necessiten complicitats. Estic convençut que aviat podran comptar amb la de Quim Monzó.

OPTIMATES VERSUS POPULARES. L'inici del final de la República romana. Projecte Phoenix (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. © RLM

Les excavacions de la reserva arqueològica del carrer Eivissa. Visita comentada per la directora de les excavacions Marta Bru. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. © RLM

FUNUS, El món de la mort a l'antiga Tàrraco. Nemesis ARQ (Tarragona). Restes arqueològiques del Parc Central Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. © RLM

De la mímesi o les 3D. Taller de dibuix i representació del volum a l'antiguitat clàssica. MV ARTE (Tarragona) Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. © RLM

DE MUSICA Arqueologia musical de l'antiga Roma. Ludi Scaenici (Itàlia) Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. © RLM

QUID VIDISTI, FRUMENTARIE? Que has vist, espia? Legio I Germànica (Tarragona) Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. © RLM

SEQVERE ME!, La prostitució a Roma. Thaleia (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. © RLM

SENATUS. El Senat romà. Projecte PHOENIX (Tarragona) Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. © RLM

Li vaig demanar al  Tino Soriano que em tornés a repetir la xifra d’inscrits en el taller de Fotografía y Senderismo del Fotonature de La Palma i vaig començar a preocupar-me de veritat.

És cert que em sento còmode fotografiant camins, caminants i paisatges. Tot això forma part dels meus projectes i de les meves passions, però una cosa es sortir amb dos o tres amics a caminar amb la càmera i l’altra sistematitzar i explicitar allò que un fa per tal de poder transmetre-ho d’una manera ordenada i intel·ligible a un grup de persones —un grup que no era precisament petit.

No havia estat maia a a La Palma i el dimecres vam començar a buscar localitzacions acompanyats per Manuel, un excel·lent coneixedor de l’illa (moltes gràcies). No vam trobar la localització perfecta però sí una de prou bona. He de reconèixer que comptar amb les opinions de la Maria Rosa Vila i del Rafa Pérez em va facilitar les coses.

Finalment va arribar el divendres i a les 8 h del matí em vaig trobar amb un autobús (sí, sí, un autobús) ple fotògrafs desitjosos d’aprendre quelcom nou i que, entre “bon dia” i càmeres penjant, procuraven dissimular la incertesa de si perdrien o no temps. Van haver 46 inscrits i jo recomano sempre no passar de 15 (màxim 20) participants, ja sigui un taller o un itinerari guiat. Anem a morir d’èxit, vaig pensar, però cal intentar-ho…

Segueixo pensant que hagués estat millor treballar, com a mínim, amb dos grups però, el cert és que vaig acabar relativament satisfet amb els resultats. Les limitacions (les meves i les derivades del nombre de participants) es van veure feliçment compensades per un fet fonamental: la sintonia, la bona predisposició i les ganes de participar de tots. És a dir, per la capacitat que tenim les persones per empatitzar. Sensacional!

M’emporto un meravellós record de les persones amb les que vaig compartir el matí del passat divendres. M’emporto allò que sovint busco en un paisatge: humanitat.

No vaig estar gens pendent de fer fotos ni el dia era el millor, però aquí penjo algunes imatges dels exercicis que anàvem fent per tal que els participants recordin alguns dels moments viscuts. A més, si algú te ganes de recordar les imatges que vaig presentar durant la masterclass, pot trobar-les aquí.

Taller de fotografia y senderismo junto a la Cumbrecita, en la caldera de Taburiente. Fotonature 2012. Isla de la Palma. © RLM

Taller de fotografia y senderismo junto a la Cumbrecita, en la caldera de Taburiente. Fotonature 2012. Isla de la Palma. © RLM

Taller de fotografia y senderismo junto a la Cumbrecita, en la caldera de Taburiente. Fotonature 2012. Isla de la Palma. © RLM

Taller de fotografia y senderismo junto a la Cumbrecita, en la caldera de Taburiente. Fotonature 2012. Isla de la Palma. © RLM

Taller de fotografia y senderismo junto a la Cumbrecita, en la caldera de Taburiente. Fotonature 2012. Isla de la Palma. © RLM

Taller de fotografia y senderismo junto a la Cumbrecita, en la caldera de Taburiente. Fotonature 2012. Isla de la Palma. © RLM

Taller de fotografia y senderismo junto a la Cumbrecita, en la caldera de Taburiente. Fotonature 2012. Isla de la Palma. © RLM

Taller de fotografia y senderismo junto a la Cumbrecita, en la caldera de Taburiente. Fotonature 2012. Isla de la Palma. © RLM

Taller de fotografia y senderismo junto a la Cumbrecita, en la caldera de Taburiente. Fotonature 2012. Isla de la Palma. © RLM

 

Fotos, caminos y caminantes:

el taller de fotografía y senderismo de Fotonature

— ¿Cuantos se han apuntado?—

Le pedí a Tino Soriano que me volviera a repetir la cifra de inscritos en el taller de Fotografía y Senderismo del Fotonature de La Palma y empecé a preocuparme de verdad.

Es cierto que me siento cómodo fotografiando caminos, caminantes y paisajes. Todo eso forma parte de mis proyectos y de mis pasiones, pero una cosa es salir con dos o tres amigos a caminar con la cámara y la otra sistematizar y explicitar lo que uno hace para poderlo transmitir de manera inteligible a un grupo de personas —y un grupo no precisamente pequeño—.

No había estado nunca en La Palma y miércoles empezamos a buscar localizaciones acompañados por Manuel, un excelente conocedor de la isla (muchas gracias). No encontramos la localización perfecta pero sí una suficientemente buena. Tengo que reconocer que contar con las opiniones de Maria Rosa Vila y de Rafa Pérez me facilitó las cosas.

Por fin llegó el viernes y a las 8 h de la mañana me encontré con un autobús (sí, sí, un autobús) lleno de fotógrafos deseosos de aprender algo nuevo que, entre “buenos días” y cámaras colgando, procuraban disimular la incertidumbre sobre si iban o no a perder la mañana. Fueron un total de 46 inscritos, cuando yo recomiendo no pasar de 15 (máximo 20) participantes, sea un taller o un itinerario guiado. Vamos a morir de éxito, pensé, pero vamos a intentarlo…

Sigo pensado que hubiera sido mejor trabajar, como mínimo, con dos grupos pero, lo cierto es que acabé relativamente satisfecho con los resultados. Las limitaciones (las mías y las derivadas del número de participantes) se vieron felizmente compensadas por un hecho fundamental: la sintonía, la buena predisposición y las ganas de participar de todos. Es decir, por la capacidad que tenemos las personas por empatizar. Sensacional.

Me llevo un recuerdo maravilloso de las personas con las que compartí la mañana del pasado viernes. Me llevo lo que para mí es lo mejor de un paisaje: la humanidad.

No estuve nada pendiente de hacer mis fotos, pero aquí cuelgo algunas imágenes para que los participantes en el taller recuerden algunos momentos. Además, si alguien está interesado en recordar las imágenes que presenté durante la masterclass puede encontrarlas aquí.

Salines de la Trinitat, situades a la península de la Banya del delta de l'Ebre. Montsià. © RLM

Ara, més que mai, necessitem bon periodisme. No cal ser un expert per adonar-se que periodisme i llibertat són elements que van molt units. La greu crisi que afecta actualment els mitjans —i que és prèvia a la financera— és prou complexa com per atrevir-se a analitzar-la en unes línies. Tanmateix, intueixo que, a hores d’ara, un factor important té a veure amb la gran dependència de tercers (publicitat, suports de l’administració, etc.). Les estratègies de gratuïtat em semblen nefastes i molt, molt perilloses. “El que res no costa, res no val” diuen els padrins. No pagar el que costen les coses, paradoxalment, ens està empobrint i debilitant-nos com a societat. Només és una intuïció, però em fa l’efecte que el periodisme del futur haurà de basar-se, fonamentalment, en el suport dels seus lectors. Els qui volem comptar amb informació de qualitat, haurem d’acostumar-nos a pagar-la. Només així el periodisme recuperarà la independència que li cal per treballar (la llibertat no és mai total, però calen uns mínims).

Els canvis, les transformacions ja estan produint-se i en aquest context s’agraeix molt els incentius a la reflexió que promou la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb el cicle de conferències “Experiència de periodista”. Un any més —malgrat la crisi— i mercès al suport de Catalunya Caixa, s’han començat a celebrar a l’auditori de l’antiga Caixa Tarragona. El passat dia 12 vam comptar amb verb eloqüent i reflexiu de Màrius Serra. Avui, dilluns 19, és el torn de Carles Capdevila, el director del diari Ara i el dilluns següent, el 26, seré jo el convidat a parlar de la meva experiència professional. L’acte coincidirà amb la inauguració de l’exposició Imatges 2011, que recull una mostra del millor fotoperiodisme de les comarques tarragonines.

Ja podeu imaginar que compartir cartell amb un Màrius Serra i un Carles Capdevila impressiona (per no dir una altra paraula). Espero que els aires de l’Atlàntic m’ajudin a afinar la meva exposició perquè hauré acabat d’arribar de La Palma, d’haver participat en el prestigiós seminari Fotonature, i d’haver explicat també la meva professió de fotògraf a la classe de pàrvuls —P5— de la meva filla (en serio, el mateix dilluns). Vull agrair als companys del Col·legi de Periodistes la seva confiança, és clar, però també, i molt especialment, el fet d’haver pensat en un fotoperiodista que no treballa habitualment en la premsa diària.

Les exposicions dels fotògrafs en aquestes jornades es centren habitualment en descriure la seva experiència professional. En el meu cas tinc intenció de parlar de la meva feina, però a partir d’exposar  algunes reflexions sobre les relacions que s’estableixen entre el periodisme, la fotografia i la construcció de paisatges i de identitats. Posats a assumir reptes… que caram!, ho intentarem.

D’altra banda, els que estiguin interessats en conèixer l’opinió dels fotoperiodistes sobre la situació de la seva professió, val molt la pena el documental de Roger Leixà “Reinventant el fotoperiodisme“.

“Sembla que qualsevol moment els seus habitants, els antics pompeians, han de retornar”, comenta el meu company. I té bona part de raó. Pompeia no és una ciutat intacta. És una ciutat devastada per un volcà. Tanmateix, la força evocadora que conserva és enorme perquè, tot i destruir-la, la va congelar en el temps. Arqueòlegs i historiadors han aprés moltíssim de Pompeia. Entre altres coses, molts es van acabar de convèncer de la importància de la pintura, la policromia i el color: absolutament omnipresent arreu. “Tot estucadet i pintadet” com diu un amic meu.

Caupona o termopolium de Vetutius Placidus. Pompeia. © RLM

Pintades electorals, Pompeia. © RLM

Casa de Menandre, Pompeia. © RLM

Casa de Menandre, Pompeia. © RLM

Forum, Pompeia. © RLM

Mosaics de les termes suburbanes de Porta Marina, Pompeia. © RLM

Frigidarium, termes suburbanes de Porta Marina, Pompeia. © RLM

Frigidarium, termes suburbanes de Porta Marina, Pompeia. © RLM

Tepidarium. Termes del Forum, Pompeia. © RLM

Pompeia. © RLM

Muralles i torres prop de la porta Vesubi, Pompeia. © RLM

Necropolis de la porta d'Herculà, Pompeia. © RLM

Pintures de la sala del triclinium de la vil·la dels Misteris. © RLM

Pintures de la sala del triclinium de la vil·la dels Misteris. © RLM

Pintures de la sala del triclinium de la vil·la dels Misteris. © RLM

Necropolis de la porta d'Herculà, Pompeia. © RLM

Forn, Pompeia. © RLM

Pompeia. © RLM

Pompeia. © RLM

Pompeia. © RLM

Palestra gran. Pompeia. © RLM

Palestra gran. Pompeia. © RLM

Palestra gran. Pompeia. © RLM