Catedral romànica de la Seu d'Urgell, porta nord i mercat dels dissabtes. Alt Urgell. © RLM
Aquests darrers mesos he estat col·laborant amb Enciclopèdia Catalana en un obra dedicada a les joies del romànic català. Les coordinadores del projecte —la Roser i la Gemma— són un encant i treballar amb elles ha estat molt fàcil i agradable, tot i que no han faltat els entrebancs (algun dia caldria parlar del concepte de propietat privada que exerceixen els responsables eclesiàstics en relació a esglésies que formen part del patrimoni nacional i que són restaurades i mantingudes amb diners públics).
Catedral romànica de la Seu d'Urgell, nau principal. Alt Urgell. © RLM
El projecte m’ha portat a fotografiar la catedral de la Seu d’Urgell, una obra grandiosa, magnífica. Abans d’anar-hi vaig llegir diversos textos que en parlessin, tal com procuro fer sempre (intento primer entendre allò que vaig a fotografiar per tal de poder generar un discurs propi que després procuraré traduir en imatges). Em va cridar l’atenció que, a la majoria de textos, es destacava com un tret característic l’austeritat de l’església. Fins i tot, mentre treballava a l’interior vaig sentir una conversa entre un dues persones precisament en aquest sentit.
— Es molt austera.
— Sí que ho és, sí.
És evident que no soc cap expert però suposo que si a la basílica de Sant Pere del Vaticà repiquessin totes les parets fins deixar al descobert el mur de base, també ens semblaria austera. La gran majoria de textos només fan referència a l’aspecte actual del temple i —intencionadament o no— acaben per deixar que els lectors creguin que aquest era l’aspecte del temple romànic en l’època que va ser construït. En alguns casos es parla de “decoració escassa” i jo penso, Mare de Déu! algú pot imaginar-se més decoració que un temple pintat i acolorit molt probablement de dalt abaix?
Església de Sant Quirze de Pedret, reproducció de les pintures romàniques de l'absidiola sud que varen ser traslladades al MNAC el 1922. S'ha fet una simulació del seu estat original amb els vius colors que devien tenir fa 1000 anys. Representen un màndorla que envolta una imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen. Cercs, el Berguedà. © RLM
I això no es tot, per exemple, les columnes estan decorades amb una franja de perles o ulls esculpits en granit, que en alguns indrets es transformen en petits caparrons i, amb una mica d’atenció, es descobreixen detalls ben divertits, com personatges fent ganyotes, al capdamunt de les columnes. I em pregunto si tot plegat són també signes d’austeritat?
Catedral romànica de la Seu d'Urgell, detall d'una de les columnes. Alt Urgell. © RLM
Quan toca parlar de les pintures romàniques de la catedral, la majoria de textos no van més enllà de dir que les que es van trobar, són ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Sembla com si l’únic important fos la dimensió estructural del temple i poca cosa més. Cap intent —que jo hagi estat capaç d’identificar— per apropar-se a l’ambient escenogràfic i ideològic que va caracteritzar el temple.
De fet però, la idea de decorar les parets amb pintures murals no és només propi del romànic. En un dels braços del creuer n’apareixen unes de renaixentistes molt interessants, (s. XVI), que van ser pintades per decorar les parets on es va col·locar la tomba del bisbe d’Urgell Joan Despés.
Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes i tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM
Les de la paret on es troba la discreta tomba, mostren motius funeraris medievals —els plorants— i altres de renaixentistes —les torxes cap per avall– emmarcat tot en un dramàtic fons negre molt efectista.
Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM
A la paret del costat, formant part del mateix conjunt funerari, apareixen una serie d’elements grotescs, realment fantàstics que, d’altra banda, permeten corroborar fil per randa la idea d’austeritat del temple, és clar!
Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM
Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM
Com això dels blogs entenc que és un instrument per compartir, em ve molt de gust de recomanar-vos un autor que sempre és un plaer llegir i que, a més, tinc el gust de conèixer. De fet, probablement molts l’haureu llegit. Es tracta de Joan Nogué, geògraf i catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona. A més de la bona feina al capdavant de l’Observatori del Paisatge, al meu entendre, el Joan Nogué és una de les veus més lúcides, il·lustrades i clares del pensament sobre paisatge i territori a casa nostra. Destaca no sols per les idees, per les reflexions que fa, sinó també per l’habilitat en transmetre-ho, en comunicar-ho. D’aquesta tasca divulgadora en destaquen els articles publicats a La Vanguardia, especialment al suplement “Culturas”. Pels qui els vulguin llegir o rellegir, va sortir publicat l’any passat un llibre que els recull amb el títol Entre paisajes (Àmbit editorial), que ha estat recentment traduït al italià.
Aquestes fotografies les vaig fer pel llibre Cambrils, espais per a la calma, d’Arola Editors, amb text de 
El 2008 va sortir publicat un petit “gran” llibre amb el títol Pedra 
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
