Ara sí! Ja ha sortit la guia del Priorat

dijous, 12/07/2012 (Rafael López-Monné)

Ja tenim a les mans la guia A peu pel Priorat del vi i l’oli, una nova guia de la col·lecció “De ferradura, guies per a caminants curiosos”, que publica Arola Editors. De fet, no és un primícia. Se m’ha avançat a explicar-ho pel Facebook el meu bon amic José Luís Ordovás, l’autor de la georeferenciació de les excursions, els tracks per a GPS.

Fa temps que vaig publicant entrades que tenen a veure amb el Priorat, els seus camins tradicional i el projecte que hem dut a terme aquests darrers anys, per exemple: “Beu vi que l’aigua espatlla els camins”. També sobre les amenaces que els afecten, com és el cas del motorisme il·legal de muntanya o sobre el recent mapa excursionista. Concretament, sobre la guia, vaig parlar-ne el passat Sant Jordi, avisant que finalment ens caldria esperar una mica més per veure-la en paper. Llavors vaig destacar el magnífic pròleg que ens ha regalat l’Eduard Punset i vaig a penjar un pdf amb la primera part de la guia, per si algú tenia ganes de donar-li un cop ull  (pots descarregar-lo clicant AQUÍ).

D’altra banda, temps enrere, a través d’aquest blog vam fer una crida a voluntaris que volguessin comprovar els recorreguts. La resposta va ser fantàstica. Moltes gràcies un altre cop. En pocs dies rebreu un exemplar de la guia com a mostra del nostre agraïment. Esperem que us agradi.

No crec que sigui prudent atabalar gaire més sobre aquesta guia, però sí voldriem tornar a donar les  gràcies a tothom qui ha participat (que són molts) i especialment al David Esteller, veritable ànima de la guia i de tantes altres coses al Priorat. Nosaltres, els autors, el Toni Orensaz i jo mateix estem molt satisfets (i això no és gens senzill). L’editorial ha fet una bona feina.

Estem treballant per presentar-la al setembre al Priorat (amb passejada inclosa pels qui ho vulguin) i al Centre de Lectura de Reus. Us deixo amb el text que apareix a la contracoberta (la darrera frase té avui més sentit que mai si pensem en les noticies que porten els diaris):

Al Priorat els camins tenen gust de vi i d’oli. Els empedrats, polits a força de ferradures i d’espardenyes, encara guarden el so de les mules, els renecs dels traginers, els salms dels cartoixans, les cançons de les mosses… Aquest és un territori ric en camins i en històries. Aquesta guia vol precisament explicar alguns d’aquests relats i ajudar a entendre i fruir a peu del Priorat que ha arribat fins els nostres dies.

Tenim l’esperança que, quan tasteu un vi d’aquesta terra i escampeu damunt el pa torrat un bon raig del seu oli, ho acompanyeu amb els records dels camins prioratins i degusteu també porcions del paisatge d’aquest bocí de mon. De fet, això no és una guia. Voldríem que fos un manual per ser una mica més feliços.

Portada_punset.jpg

Sang, vent i paisatges

dissabte, 7/07/2012 (Rafael López-Monné)

La Terra Alta, els nous emprenedors, les brigades internacionals a la Batalla de l’Ebre, els lluitadors per la memòria, aquests són alguns dels aspectes que recollirà el dossier central de la revista Descobrir Catalunya en el número del proper setembre. Fa pocs dies que vaig acabar les sessions fotogràfiques i els records són frescos, intensos, molt intensos i també contradictoris. Aquest número de la revista promet. Aquesta terra no deixa indiferent, la seva gent tampoc.

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a BotHorta, Terra Alta, Tarragona

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a Bot. Horta, Terra Alta. © RLM

Reconec que m’ha costat tornar a la Terra Alta. Per a mi era la terra dels grans horitzons agraris. La vista davallava dels dels Ports i s’estenia, serena, antiga, com fa centenars d’anys, dins les planes i turons de l’Aragó, sense aturador, fins a trobar les muntanyes del Pirineu. Sovint pensava que aquesta serenor contrastava amb l’horror i la tragèdia que aquestes terres havien viscut durant la Guerra Civil. M’agradava creure que aquesta serenor havia de ser balsàmica, que podria ajudar a tancar ferides…

La nostra visió estètica i emocional del territori —és a dir, allò que en diem paisatge— sempre és personal i subjectiva, si bé la compartim més o menys amb els altres (i això ens fa especialment feliços). És evident que allí on jo veia serenor, bellesa, identitat agrària, altres veien desesperança, improductivitat, emigració, o res. Un passat ple privacions, i amb la tragèdia de la Guerra Civil amarant-ho tot, no facilita precisament la generació de paisatges. La connotació estètica dels territoris és fruit de la cultura. Les societats més cultes generen visions —paisatges— més riques, més complexes i les doten d’un major valor identitari. És quan el paisatge es converteix en part de la nostra identitat que serveix per saber qui som, per enfrontar-se als canvis, al futur sabent on tenim els peus, sabent millor discernir entre allò que és essencial del que no ho es tant, o directament del que és banal.

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Bona part del paisatge d’aquesta comarca s’ha transformat de manera dràstica recentment. Passejar en cotxe per la carretera que uneix la Fatarella amb Vilalba dels Arcs, sota els enormes aerogeneradors, és una experiència impressionant, molt interessant, molt recomanable.

Reconec que m’encanten aquestes bèsties de 120 m  (tot i que arriben a fer una mica de por). Gegants blancs que es retallen sovint en un blau immens, cadenciosos, imperturbables, indiferents al que passa sota els seus peus, amb la mirada posada en l’horitzó, esperant ansiosos que el vent els doni vida. M’agrada veure’ls entre vinyes, ametllers o oliveres, com si d’una altra plantació es tractés. Un nombre reduït em semblen molt atractius, tanmateix, a la Terra Alta, a un parc el segueix un altre, i un altre i un altre … La seva dimensió és extraordinària (l’edifici més alt de Tarragona fa la meitat d’alçada) i seu número és tal que aquell paisatge obert, generòs, ple de matisos, ple d’humanitats antigues, ha desaparegut. Els molins xuclen totes les mirades. Ara el paisatge són ells.

Central eòlica de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Central eòlica de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. Al fons, els Ports. © RLM

Els nostres governants consideren inevitable sacrificar tots els horitzons (i dic tots sense exagerar gaire) del sud de Catalunya en pro de l’obtenció d’energia eòlica. Però, si us plau, que no ho venguin com ecologisme. El paradigma que hi ha al darrera del model d’implantació que hem triat segueix sent el mateix de sempre: produir més per gastar més, per fer més negoci, per continuar afavorint les grans empreses productores d’energia i els seus monopolis. Seguim sense voler entendre que el món ha canviat. Crec fermament que hem d’acabar tancant les nuclears el més aviat possible, crec en les energies renovables, però seguim sense posar l’accent en la reducció del consum d’energia.

A hores d’ara estem en camí de sacrificar els paisatges d’un terç del país—i una part de la seva identitat— per tal que les botigues continuïn tenint les portes obertes tot l’any, per gelar-nos de fred en els cinemes durant l’estiu o anant amb màniga curta a l’hivern, per il·luminar mig univers durant la nit i quedar-nos sense estels, per continuar dissenyant edificis sense ventilació natural on siguin imprescindibles els aires condicionats, per obrir les  finestres dels instituts a l’hivern quan la calefacció es fa insuportable, etc., etc. Però això és el sud. Sacrificarem paisatges abans d’haver-los pogut valorar. Un altre cop, sembla que arribem tard. És veritat que la misèria només engendra misèria…

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Els incomptables aerogenerados de la Terra Alta no deixen de semblar-me (potser només a mi) desenes i desenes de piques verticals clavades en la mil·lenària horitzontalitat ferida del seu paisatge. No puc evitar pensar que a aquest territori encara no li ha arribat la pau, que les ferides continuen obertes. Les identitats han de ser molt fràgils si el territori només és vist com un recurs  productiu.

Un exemple: l’indret conegut com Quatre Camins, davant Vilalba dels Arcs, va ser el trist escenari d’un dels episodis més terribles i dramàtics que van tenir lloc durant la Batalla del Ebre. L’assalt de la punta Targa (un simple turonet) per part de les tropes franquistes del Terç de Montserrat va ser absolutament esgarrifós. El terra encara ha d’estar amarat de sang. Això però, no ha estat cap impediment per instal·lar-hi a tocar dos aerogeneradors. Em sembla una trista mostra de menyspreu, del nivell moral de la nostra societat i dels nostres governants, una imprudència històrica greu, una mostra també de la miopia davant un patrimoni, el de la Guerra Civil, d’abast internacional.

Foc, més foc… i festes

divendres, 29/06/2012 (Rafael López-Monné)

Pels que no va tenir prou amb els focs de sant Joan, pels enamorats del poder atàvic d’aquest element que ens va fer humans, pels que es queden hipnotitzats davant les flames crepitants, pels qui saben que el foc és vida… i també alegria. Per totes aquestes persones va dirigida la següent proposta: col·laborar a fer realitat el llibre Calendari de festes amb foc.

La iniciativa és de Manel Carrera (textos i fotografies), un personatge d’aquells que val la pena conèixer i, si més no, fruir de la seva impressionant tasca en pro de les festes tradicionals i la cultura popular. Una persona excel·lent que té tota la meva admiració. Ell és l’ànima del portal Festes.org un espai d’informació i recursos sobre les festes populars a les terres de parla catalana que inclou un extraordinari i exhaustiu calendari de les celebracions festives. A més, porta el blog Tirabou, molt interessant i on podreu gaudir, per exemple, del coneixement que té el Manel sobre festes al Nepal. Extraordinari.

Es tracta d’un projecte de micro mecenatge. Entreu a la pàgina de verkami per veure més detalls. Val la pena i queden molt pocs dies per que expiri el termini.

Pels que estiguin espantats pels altres focs menys festius que ara són notícia —els focs forestals—, us recomano l’entrevista que publica El Temps al geògraf Artemi Cerdà (Universitat de València).

verkami025.jpg

© Manel Carrera

Records de l’atemptat que va aterrir Tarragona

dijous, 14/06/2012 (Rafael López-Monné)

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Dimarts va fer 25 anys de l’atemptat  d’ETA al rack d’Empetrol de Tarragona. Sara Sans, periodista de La Vanguardia, ha escrit un petit, però excel·lent article, que recorda el desconcert i veritable terror que va viure bona part de la gent de Tarragona aquella nit. Tanmateix, m’he quedat amb les ganes de llegir més en relació al pànic desfermat per les flames de més de 150 metres que van il·luminar el cel de la ciutat aquella negra nit. El dia següent, els mitjans, especialment la televisió, van minimitzar considerablement el que havia passat. No recordo que ningú expliqués que la gent corria pels carrers aterrida o que algunes mares van arribar a demanar als conductors dels vehicles que provaven de marxar que, si us plau, prenguessin i salvessin els seus fills…

Jo tenia 22 anys, volia ser fotògraf i m’enlluernaven els grans fotoperiodistes. Vaig agafar la càmera, l’únic rodet de diapositives que tenia a casa, el Seat Panda d’una amiga i vaig dirigir-me cap al foc. Suposava que la policia hauria tallat la carretera d’accés al polígon des de Tarragona i vaig decidir jugar-me-la i donar una volta per entrar des de La Pineda. I va funcionar! Només vaig trobar un petit control més preocupat pel que podia passar que per aturar a un jove fotògraf inconscient.

Un cop dins, ningú no em va posar cap obstacle. Tothom tenia massa feina com per tenir-me en compte. La cosa era molt greu. Vaig aconseguir arribar fins al final de la principal línia de bombers i, a més a més de fotografiar-los, vaig poder parlar amb ells. Em van explicar que, francament, no les tenien totes. D’una banda temien que els dipòsits de gas propers poguessin explotar per simpatia degut a les altes temperatures però, sobre tot, que el foc s’estengués i pogués passar a l’altra costat de l’autovia. L’ambient era molt tens, jo estava nerviós, però no recordo haver passat por. Suposo que estava massa excitat per tot el que estava veient. A més, no em vaig trobar amb cap altra fotògraf en aquell indret (alguns d’ells em van explicar després que no havien pogut passar la barrera de la policia) i tenia la sensació que havia captat quelcom important.

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Aquella nit vaig dormir ben poc. Al matí següent vaig agafar un tren per anar a Barcelona i portar a revelar el rodet de “diapos”. A Tarragona no havia cap laboratori que revelés transparències. Eren altres temps. Quan finalment les vaig tenir a les mans, vaig trucar a alguns mitjans per si podien estar interessats, però arreu la resposta va ser negativa. Temps després, el desaparegut diari Catalunya Sud en va publicar una.

Tot plegat va resultar molt alliçonador. La principal ensenyança però, va ser  constatar que la notícia no estava entre les flames i els bombers —per molt espectacular i perillós que això fos. La “foto”, la imatge realment important, la tenia molt més a prop de casa. Era als carrers de la ciutat, era el pànic dels meus veïns intentant fugir d’un desastre que, probablement, vam tenir més aprop que no ens pensem. No crec en Déu, però sí en la Mare de Déu del Polígon (per constatació empírica, és clar).

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Patum, Patum, Patum

dimecres, 6/06/2012 (Rafael López-Monné)

El tabaler, anada a OficiLa PatumBerga, el Berguedà, Barcelona1997

El tabaler, anada a Ofici. La Patum de Berga. © RLM

Fa dies que els berguedans, siguin a Berga o Afganistan, senten el so del tabal. Patum, patum, patum… Les  festes són quelcom essencial per a les societats humanes, per relacionar-se, per trencar la quotidianitat, per cohesionar els grups, per festejar… Conec poques però, que siguin viscudes amb la intensitat de la Patum de Berga.

Enguany torno a fotografiar-la i a retrobar-me amb un espai, un moment i una gent que admiro profundament (va se a Berga, saltant Plens, on més a prop de l’infern he estat; almenys de l’infern del Pere Botero, perquè, de fet, n’hi d’altres de terribles i que no els cal el foc). Procuraré no abusar de la “barreja” (la veguda oficial) per poder enfocar correctament les imatges. Ja us explicaré…

Els camins del Priorat estrenen mapa

dissabte, 2/06/2012 (Rafael López-Monné)

Camí ral del Molar al Masroig, vinyes DO Montsant,El Molar, Priorat, Tarragona

Camí ral del Molar al Masroig, El Molar, Priorat. © RLM

 

Quants mapes excursionistes recordeu que incorporin els noms dels camins tradicionals? No és gens habitual. Obsessionats com estem per reivindicar aquest patrimoni viari, hem fet tot el possible per incorporar els que hem pogut en el nou mapa excursionista Camins del Priorat 1:30.000, que fa pocs dies ha sortit al mercat publicat per l’Editorial Piolet. Es tracta d’una publicació impulsada pel Consell Comarcal del Priorat, i com darrera de les obres hi han persones (les coses no es fan soles), val la pena recordar que tenim aquest mapa a les mans gràcies a l’esforç i tossuderia del que fins fa poc va ser el tècnic comarcal de turisme, el David Esteller. De fet, es tracta d’una de les accions que vam dissenyar conjuntament, ja fa uns anys, quan vam establir les estratègies per impulsar el turisme a peu i la recuperació d’antics camins al Priorat (la guia A peu pel Priorat per camins del vi i l’oli, que està a punt de sortir, és també una conseqüència d’aquest projecte).

 

IMG_0001.jpg

 

Aquest mapa és també el fruït d’un laboriós treball col·lectiu. A banda del David Esteller i de la meva col·laboració, hi han participat directament, per exemple, els tècnics del Parc Natural de la Serra de Montsant, els del Consorci de la Serra de Llaberia, la pròpia editorial i excursionistes i amants dels camins prioratins, com el Joan Queralt o el Ricard Pasanau, que ens han ajudat a recollir toponímia. Em cal fer però, un agraïment especialment al José Luís Ordavás. Sovint parlo de l’enorme “generositat cartogràfica” d’aquest bon amic de Mora d’Ebre i aquesta és una altra ocasió obligada.

 

Antic camí ral de Falset a Gratallops, vinyes DOQ Priorat, Gratallops, Priorat, Tarragona

Antic camí ral de Falset a Gratallops, Gratallops, Priorat. © RLM

 

Es tracta d’un mapa que recull la xarxa de camins del Priorat i també la de la Serra de Llaberia. La Xarxa de camins del Priorat la formen antics camins rals, vells camins de ferradura, senderes i també camins de carro i agrícoles més actuals. Una bona part han estat recuperats recentment i són mantinguts pel Consell Comarcal, els ajuntaments, el Parc Natural de la Serra de Montsant i el Consorci de la serra de Llaberia, a més de la col·laboració de voluntaris i de cellers de la comarca.

 

Camí ral entre Cabacés i la Vilella Baixa,Cabacés, Priorat, Tarragona

Camí ral de Cabacés i la Vilella Baixa, Cabacés, Priorat. © RLM

 

Tant al Priorat com al conjunt de la serra de Llaberia, ambdues xarxes han estat senyalitzades amb marques de continuïtat grogues, tret que coincideixin amb trams de GR o de PR on es mantenen les marques dels itineraris de la FEEC sense afegir-ne cap altra (ja tenim prou pintura a la muntanya). Aquest mateix model de senyalització de camins el trobareu a la Garrotxa, el Ripollès i l’Alt Empordà (impulsat pel projecte Itinerànnia), al Berguedà, la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà el Pallars Jussà i a municipis com Tarragona o Altafulla. Aquest és un model que no es basa en marcar propostes d’excursió, sinó en senyalitzar una veritable xarxa viària per a que tothom que vulgui pugui dissenyar els seu propis itineraris. Un model que reivindica directament el valor dels antic camins.

 

Antic camí ral del Lloar a la Figuera per sobre dels Rogerals. Camí de ferradura.Serra de la Figuera.El Lloar, Priorat, Tarragona

Antic camí ral del Lloar a la Figuera per sobre dels Rogerals, el Lloar, Priorat. © RLM

 

Per aquesta raó trobareu que al mapa el conjunt de la xarxa de camins està grafiada amb un sol color, si bé els GR i PR estan adequadament identificats. Els mapes però, mai estan acabats. Sempre s’escapa alguna cosa o altra i, a més, la realitat no para de canviar. Per aquest motiu, us agrairem que notifiqueu qualsevol incidència rellevant o errors del mapa a: oit@priorat.cat. I ara, a caminar. Podeu consultar diverses propostes al web de turisme del Priorat.  I, si us plau, recordeu, si trobeu motoristes circulant per antics camins, infringit la llei i destruint aquest valuós patrimoni col·lectiu, no dubteu en trucar al 112 i notificar-ho als agents rurals o als mossos d’esquadra. Més important que els pugin detenir o no, és la constància de la queixa ciutadana. Si no es recullen queixes, no existeix el problema.

 

Celler Mas d'en Gil, antiga masia Barril.DOQ Priorat.Bellmunt del Priorat, Priorat, Tarragona

Camí de Bellmunt al Masroig o camí de lo Sarraí, Bellmunt del Priorat, Priorat. © RLM

Camí vell del Mas d'en Cubells,DOQ Priorat,Porrera, Priorat, Tarragona

Camí vell del Mas d'en Cubells,DOQ Priorat,Porrera, Priorat. © RLM

 

Les sardines, l’omega3 i el festival romà de Tarragona

dijous, 17/05/2012 (Rafael López-Monné)

Aquest era l’any perfecte per abandonar… Les circumstàncies (i algunes persones) ho havien posat fàcil. Aquest discurs pessimista, que tan bo deu resultar per alguns especuladors, hauria ajudat a que la major part de la gent assumís com a inevitable que el Festival Tàrraco Viva no hagués celebrat la seva XIVa edició  (s’hauria quedat amb XIII per a joia dels supersticiosos). Però no. Potser és el famós omega3 de les sardines tarragonines o potser per massa sol a la closca, però el cas és que en aquesta ciutat i ha gent tossuda i molt entusiasta. Penso en els grups de reconstrucció històrica de la ciutat, en tots els que participen al Festival i, és clar, molt especialment, en l’equip organitzador del Festival. No són perfectes, però són bons, molt bons. Entre ells hi ha una professional que m’ha sorprès especialment per la seva capacitat de pensar constantment en el públic, especialment davant les dificultats, i per posar-lo davant de tot. D’aquesta gent s’aprén. Sí senyor.

Aquest l’any, per exemple, podríem haver-nos quedat sense el programa-revista del Festival, o haver-lo hagut d’editar de qualsevol manera. En canvi, hem apostat per canviar-lo i provar de millorar-lo en un temps record (impossible diria jo). Moltes, moltes gràcies al grapat d’empreses que han confiat (quasi a cegues) i han col·laborat per fer-lo possible. De fet, parlant de dificultats, si us fixeu, la tria de la imatge del cartell d’aquesta edició no és casual.

 

Propostes a peu que vénen de gust

dimecres, 9/05/2012 (Rafael López-Monné)

Porto ja uns quants dies “esclavitzat” pel meu estimat festival Tarraco Viva, col·laborant colze a colze amb l’equip organitzador que navega en plena tempesta, diluviant, amb vent desfavorable i amb una administració preocupada per si els rems compleixen la normativa… Com deia Ciceró: “com més gran sigui la dificultat, major la gloria” (ves per on que no m’ho acabo de creure).

Tinc amics em fan arribar propostes per “alliberar-me” (o per tocar-me els nassos, ves a saber). Propostes fantàstiques però en les que difícilment podré participar. Per això he pensat que potser algú que ho llegeixi s’animarà i ens ho podrà explicar (val la pena aprofitar aquesta magnífica primavera).

El proper dissabte dia 12, El Brogit guiatges organitza una sortida a peu resseguint un tram del vell camí del Lloar a la Figuera i tornant pel camí de la Font de Minfami. Els camins són preciosos i l’itinerari deliciós, un dels que recomano quan no s’ha estat mai al Priorat. L’excursió acaba com cal, amb un tast de vi en un celler. Aquesta és una de les millors empreses de senderisme guiat que conec. Passió per la feina i treball, molt treball.
image001.jpgEl mateix dia 12 organitzen una altra excursió a peu pel Priorat que també val molt la pena i que uneix Mas Ardèvol (un dels allotjaments rurals més fantàstics que conec) amb Mas Sinén, el celler Burgos-Porta. Per arribar-hi reseguiran un dels camins recuperat recentment que més estima tinc (i que més va costar de trobar), el camí vell de Porrera a Poboleda. Sensacional! I amb un final immillorable: l’esmorzar i el vi que fa el Salvador Burgos i la seva família.

tast-guiat.jpgTots els camins porten a Roma i, del 17 al 27, passen per Tàrraco. És veritat però, que n’hi ha un que el dia 26 també porta a Borredà. Aquest petit poble del Berguedà poc a poc va convertint-se en capital dels formatges catalans. La proposta és tota una provocació: un itinerari guiat per conèixer —i tastar— formatges. No crec que calgui ni motxilla, ni crema solar (es fa dins una carpa). Podeu, això sí, portar una mica del vi del Salvador, sense desmerèixer, és clar, els del celler Oller del Mas.

 

 

Llibres i paisatges prioratins a poc a poc

dilluns, 23/04/2012 (Rafael López-Monné)

Bon Sant Jordi, bons llibres i bon paisatge!

Ens hagués agradat poder compartir aquest dia amb la guia d’Arola Editors A peu per camins del Priorat a les mans, finalment publicada. Però… Sant Jordi, el cavall, el drac, la princesa… tots han acabat ensopegant i amuntegant-se i, malgrat que la guia ja està llesta, no ha estat possible imprimir-la amb condicions (sí, ja se que sovint fai elogi de la lentitud però he de confessar que aquesta vegada m’hagués agradat disposar d’una mica més de velocitat).

De tota manera, també és veritat que em fa pànic a córrer davant de Sant Jordi, i no és per cap esperit de drac que pugui tenir, sinó per les patinades que es poden fer quan es va massa embalat. Tanmateix però, al Toni Orensanz i a mi ens sap greu no tenir encara la guia per poder-la compartir amb tota la gent que ens ha ajudat, els qui ens han explicat històries, els qui han reobert camins, els qui ens han prepart els mapes i tracks, els qui ens han deixat precioses fotografies antigues o els que “intrèpidament” es van oferir voluntaris per a provar els itineraris.

Res. Ens caldrà esperar algunes setmanes més (espero que poques). Mentre tant, no hem pogut estar de penjar un bon fragment de la guia per celebrar aquest dia de llibres amb tots vosaltres. Així podreu llegir el fantàstic pròleg que ens ha fet l’Eduard Punset. De veritat, molt bo. Desitgem que to plegat us agradi aquest avançament en primícia (podeu descarregar-lo AQUÍ)

Camí del grau del Rebull.Xarxa de Camins del PrioratLa Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

Camí del grau del Rebull. Xarxa de Camins del Priorat. La Bisbal de Falset, Priorat. © RLM

També avança lentament, però constant, el procés per presentar la candidatura del Priorat per ser declarat paisatge cultural patrimoni de la Humanitat. Fa uns dies vam tenir la bona notícia que el Parlament de Catalunya ha donat el seu suport a la candidatura. Aquest és un dels actes que no formen part dels requeriments oficials exigits per la UNESCO però que tenen una considerable importància simbòlica. Podeu consultar el text integre AQUÍ. Està molt bé. Ara però, ens caldran compromisos reals —a banda dels simbòlics— de part dels nostres polítics.

Pel Priorat, per tal que aquest territori tan singular i difícil pugui tirar endavant aquest gran projecte, necessitarà de totes les aliances possibles. No se m’acut un projecte millor, més positiu, més optimista, més aglutinador i carregat de futur pel Priorat que aquesta candidatura a paisatge cultural patrimoni de la Humanitat. Aquest no és però un projecte comarcal, sinó un projecte realment de país directament vinculat al món agrari, al respecte al paisatge, als pagesos, a la terra, a una altra manera de veure el futur.

És evident que la crisi ha afegit nous reptes al procés i no penso tant en la manca de recursos com en la pluja de desànim que dia sí i dia també ens cau a tots a sobre. Les temptacions de tancar-se a casa són enormes —al Priorat i arreu—. Ara més que mai però, cal tenir present que l’ordit és el que fa fort els fils. El desànim, per contra, esfilagarsa els teixits.  En un comentari recent, el meu amic Jaume Salvat deia “el Priorat és una comarca valenta, ambiciosa, que no es resigna a les adversitat. Tot el contrari, n’ha  sabut fer virtud“. És hora de comprovar-ho, és l’hora dels valents.

Com estem de primícies, us avanço  el text de les samarretes de la nova edició del meu estimat festival de cultura clàssica Tàrraco Viva: “CALAMITAS VIRTUTIS OCCASIO EST” “En l’adversitat es demostra el valor”, SÈNECA.

 


Pessebres, obsessions i elitismes intel·lectuals

dissabte, 14/04/2012 (Rafael López-Monné)

Estem de sort. El festival de divulgació històrica Tàrraco Viva ha passat de ser una representació de pastorets a un pessebre vivent. En l’article d’opinió publicat a La Vanguardia el passat 7 d’abril “Sin la soga al cuello”, Quim Monzó continuava la tesi de l’article “Pastorets cada dia del año” al qual vaig dedicar-li una entrada en aquest blog. Segons Monzó: “Espectáculos de recreación histórica”, los llaman. Desde hace décadas, media Europa se dedica a pantomimas parecidas, que arguyen reconstrucciones de un pasado a menudo imaginado a base de péplums y donde las más rigurosas llegan a la categoría de los muchos pesebres vivientes que hay en algunos lugares de Catalunya.”

Aquest cop, a més, li ha tocat el rebre als pessebres vivents. Entenc perfectament que hi hagi molta gent que no els digui res o que directament no els agradin. Jo mateix em trobo incòmode amb els missatges religiosos d’aquesta i altres festes (soc un ateu convençut que les grans religions monoteistes han segrestat la dimensió espiritual de l’ésser humà, per crear una poderosa i lucrativa maquinaria de control social). Tanmateix, els anys m’han portat a veure que la realitat sol ser més complexa del que sembla, i que una de les responsabilitats dels intel·lectuals és, precisament, provar de mostrar-la i no banalitzar-la. Pessebres com el de Castelló de Vandellòs o el de Sant Guim de la Plana, per exemple, no són sinó la millor fórmula que aquelles comunitats han trobat per recuperar la memòria d’un poble abandonat (Castelló) o la riquesa del seu passat agrari. Potser hi han altres maneres de fer-ho, però la feina que fan han fet és digníssima i em mereix un respecte enorme.

D’altra banda, em sorprèn l’obsessió d’en Quim Monzó per negar el caràcter i el rigor que té el festival Tàrraco Viva (sense citar-lo explícitament, això sí). Amb els seus encerts i errors, el festival té com a principal objectiu explicar la història, la nostra cultura clàssica, els nostres fonaments, convençuts que la reflexió sobre el passat ens fa més lliures, que els ciutadans sense memòria històrica són més manipulables. Ara més que mai necessitem reflexionar sobre els elements essencials de la nostra civilització. Per això el festival fa samarretes amb aforismes de Sèneca com “SAPIENTIA, QUAE SOLA LIBERTAS EST” (La saviesa, que és l’única llibertat) o amb aquest altre que m’encanta SI VIS AMARI, AMA (Si vols ser estimat, estima).

Espero que l’opinió d’un escriptor del nivell de Monzó continuï sent resultat de la manca d’informació. D’altra manera, l’actitud seria molt propera a la que manifesten determinats intel·lectuals que s’esforcen a mantenir la inescrutabilitat de la història per reforçar el seu paper sacerdotal d’intermediaris entre el saber del passat i el poble inculte. Un exemple: els que es van oposar a la reconstrucció d’una cel·la de la Cartoixa d’Escaladei. La visita al monestir ha canviat radicalment i els visitants ara entenen com vivia un cartoixà i molt més.

El menyspreu per Tàrraco Viva i el seu rigor suposa també, encara que sigui indirectament, la desqualificació d’opinions d’entusiastes del festival com la directora del prestigiós Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) Isabel Rodà de Llanza, o del reputat catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili Joaquín Ruiz de Arbulo, de Fernando Quesada Sanz, de la Universidad Autónoma de Madrid, de Juan Francisco Martos Montiel, de la Universitat de Màlaga, de Xavier Martí i Oltra, Director del Museu d’història de València, d’Anna Maria Liberati, directora del Museu della Civilità Romana de Roma, d’Alfredo Jimeno Martínez, de la Universidad Complutense, o de periodistes especialitzats com Enric Calpena. (Després de les imatges he afegit  fragments escrits per alguns aquestes persones parlant de Tàrraco Viva; de fet, informar-se i trobar aquestes referències costa tant com entrar al web de  Tàrraco Viva. També he inclós la carta, no publicada, que Joaquín Ruiz de Arbulo va enviar al director de La Vanguardia).

Donat que després del primer ha arribat aquest segon article sobre “señores disfrazados” (això promet ser una sèrie), em pregunto cóm de rígides són les màscares dels personatges que ens construïm nosaltres mateixos? o és tracta d’una obsessió autèntica senyor Monzó? És clar que potser, efectivament com diu vostè, no som més que “guiris y camacos de nivel lelo”.

 

Juan Francisco Martos Montiel

Universitat de Màlaga

Encara que ja havia sentit a parlar de les jornades Tàrraco Viva, sobretot a bastants blogs de cultura clàssica que parlaven del festival amb termes molt elogiosos, no va ser fina a l’edició de 2007 que vaig poder visitar les jornades personalment i conèixer, in situ i amb més detall, aquest fet cultural que any rere any s’està convertint en un referent europeu en l’àmbit de la reconstrucció històrica romana i la divulgació del nostre passat, a nivell dels més importants festivals culturals, no només d’Europa, sinó m’atreviria a dir, de la resta del món.

La quantitat i qualitat de les activitats programades, la seva òptima organització i la seva perfecta conjunció amb el ric patrimoni històric i artístic de la ciutat de Tarragona, ha donat com a resultat, i com a merescuda recompensa al treball dels seus promotors i organitzadors, un èxit de públic sense precedents al nostre país, el que confirma que la divulgació històrica del món romà, i de l’Antiguitat en general, si es fa amb serietat, rigor i qualitat, pot copsar l’atenció i l’interès de la gent, com a mínim, en la mateixa mesura (i millors resultats, sens dubte, pel que fa a l’augment del nivell cultural dels nostres ciutadans) que qualsevol altra festa popular, per multitudinària que sigui. Felicitats doncs, a la ciutat de Tarragona per a poder seguir gaudint y aprenent amb aquestes jornades que enguany fan deu anys i enhorabona també als seus organitzadors, que amb la seva tasca auguren a Tàrraco Viva molts més anys de fructífera vida.

 

Desiderio Vaquerizo Gil

Catedràtic d’Arqueologia Universitat de Còrdova

Avui ningú dubta que l’Arqueologia és una ciència històrica capaç de recrear la cultura de qui ens han precedit en el temps, a partir de l’estudi rigorós de les seves restes materials. Això requereix d’un cos teòric i un mètode propis, que tenen com a objectiu la recollida de dades, l’anàlisi i la interpretació de les mateixes, sometent tot segut els resultats obtinguts a la comunitat científica. Però els arqueòlegs també hem de fer arribar a la societat els avenços històrics que aconseguit amb la nostra feina, revertint en la societat el que ella mateixa ens dóna.

Tenim la obligació de difondre i, una de les maneres més efectives de fer-ho son les jornades de recreació històrica , entre les quals Tàrraco Viva ocupa un lloc de privilegi pel seu caràcter pioner, el seu extraordinari rigor, el seu abast, la seva repercussió (social, cultural, professional…) i la seva magnífica organització.. Son milers de persones les que gaudeixen cada anys de les “conferències il·lustrades” que en realitat suposen la major part de les activitats programades en el seu marc, imbuint-se al temps de l’Antiguitat i de l’Arqueologia. Moltes d’elles fan arribar a l’àmbit familiar o laboral, l’interès per la història i la seva preocupació per la conservació del patrimoni arqueològic: les dues premisses bàsiques per a començar a canviar les coses. En conseqüència, soms molts els que pensem que es tracta d’un model a seguir. Per això, ara que feu els vostres primers deu anys de camí us felicito efusivament i em congratulo de la vostra existència, animant-vos a seguir endavant. Salve Tàrraco Viva.

 

Xavier Martí i Oltra

Director del Museu d’història de València

Des de l’any 2004, el Museu d’història de València ha participat en Tarraco Viva, estant present al stand de la fira “Roma als museus del món” i asistint als nombrosos actes i representacions que cada any es programen dins del festival. Per a mi, com a director del MhV, va ser tota una sorpresa poder descobrir el Reenactment, que només coneixia per referències anglófones o com a complement d’experiències didàctiques en alguns museus. De la mà dels germans Seritjol vaig endinsar-me en la disciplina i vaig tenir el privilegi de contemplar, des de dintre, una presentació de la Legio VII Gemina al MhV, que va gaudir d’un extraordinari èxit de públic. Pocs mesos després acudíem per primera vegada a Tarragona i comprovàvem que allò que havíem vist a València era només una petita part d’un festival gran, consolidat i ben programat, que pren a l’assalt durant una setmana la ciutat vella, i que atreu grups de recreació històrica d’arreu del món.

El festival es completa amb una fira de professionals al voltant de la recreació històrica, i una fira de museus sobre l’època romana. Tot i que el nostre museu no és específic d’aquest període, doncs abasta fins a l’actualitat, hi dediquem un apartat especial a tractar-ho i per això acudim a la fira ben honrats per la invitació. Any rere any, és una ocasió per donar a conèixer les nostres activitats i publicacions, i una oportunitat magnífica per intercanviar experiències amb altres professionals de museus. Considere que Tarraco Viva és una de les millors propostes didàctiques que es poden comtemplar actualment al voltant del patrimoni i l’arqueologia romana, que ha ultrapassat en molt els seus plantejaments inicials per esdevindre una oferta turística de primer ordre per a la ciutat de Tarragona i la seua comarca. Un exemple de com es poden oferir productes alternatius al turisme tradicional, que prenguen com a base el patrimoni, que generen empleament i que atreguen de debó al visitant. Un exemple a seguir.

 

Anna Maria Liberati

Museu della Civilità Romana

Vaig arribar a Tarragona fa molts anys gairebé per casualitat. Com arqueóloga conec be la importancia d’aquesta ciutat romana, però haig de reconeixer que Tàrraco Viva ha estat per mi una experiencia fora del comú. L’entusiasme i la gran preparació cientifica de la organizació, unida a la resposta del pùblic fan de Tarraco Viva una experiencia molt extraordinària: el que aquí es mostra anula la distancia temporal i apropa la vida dels romans a la gent, amb la convicció que només del coneixement neix el respecte per el propi passat i l’esperança de construir un futur millor

 

Alfredo Jimeno Martínez

Universitat Complutense. Pla Director de Numancia

Al llarg d’aquests deu anys, Tàrraco Viva s’ha convertit en un referent mundial dels grups de reconstrucció històrica (re-enactment), com a mitjà per a la difusió del patrimoni arqueològic i històric, en establir lligams de contacte entre el treball científic dels arqueòlegs i historiadors i la seva presentació didàctica, atractiva i comprensible. Tàrraco Viva, en incentivar la trobada de grups i tallers de reconstrucció històrica, amb el suport de l’arqueologia experimental, ha propiciat una nova dimensió en el camp de l’educació, els museus i el turisme, portant el coneixement del passat directament a la societat, utilitzant els espais públics i jugant un paper important al transmetre, reconstruïts amb molta exactitud i documentació fidedigne, les restes arqueològiques i la manera de viure del passat. Com a responsable de la investigació y presentació didàctica del jaciment arqueològic de Numancia, desitjo ressaltar aquesta valuosa contribució de Tàrraco Viva, que ofereix l’exemple a seguir per tal de realitzar amb major eficàcia els objectius de l’Arqueologia, centrats en aportar a la societat un major i millor coneixement del passat, per a entendre millor el moment que ens toca viure.

 

Carta al director de La Vanguardia (no publicada)

Tàrraco Viva 2012

En la seva columna d’ahir, Quim Monzó reflexionava sobre els espectacles de recreació històrica com a simples actes lúdics i muntatges per a turistes. Dins de la columna es fa esment del festival Tàrraco Viva i encara que l’escriptor admet que mai no l’ha vist —això espero de cor que pugui solucionar-se ben aviat— ho posa en el mateix sac. Per això el voldria ara explicar que “Tàrraco Viva” és avui dia una activitat d’alta divulgació. El model en què es basa i aplica de forma rigorosa es el que correspon a un Museu de la Ciència. Aquest professor, com molts altres col·legues de la Universitat Rovira i Virgili, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i els diferents Museus de la ciutat, col·laborem des de fa anys amb cicles de conferències, organització d’exposicions, visites comentades als monuments i, com no, també assistim encantats a les activitats i espectacles de reconstrucció històrica. Tots ells estan mesurats al mil·límetre, res s’ha deixat a l’atzar ni a la improvisació. A Gran Bretanya i Alemanya fa ja molts anys que aquestes activitats representen una forma important de compartir amb els ciutadans els estudis del passat. Aquest és el model aplicat a Tarragona pel Museu d’Història i el Patronat de Turisme. No es tracta d’una festa, ni tampoc un joc, vol ser un Museu a l’aire lliure amb múltiples sales obertes en els diferents monuments de la ciutat. Convido sincerament a Monzó i els seus lectors a que es facin la seva pròpia opinió. Ja queden poques setmanes per Tàrraco Viva 2012.

Joaquín Ruiz de Arbulo Bayona
Catedràtic d’Arqueologia
Universitat Rovira i Virgili