Amb les cames i amb el cor

dimecres, 30/11/2011 (Rafael López-Monné)

Amb les cames i amb el cor és el títol d’una obra de l’insigne geògraf i excursionista reusenc Josep Iglésies, editada el 1982 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat a la veterana col·lecció Llibre de motxilla, sí, sí, aquells petits de coberta groga. He de reconèixer que l’obra i el pensament de Josep Iglésies ha estat un dels meus grans referents (les seves guies, per exemple, van despertar-me les ganes d’iniciar una col·lecció que continués aquell esperit i el resultat són les que publica Arola Editors a “De ferradura”). De l’anomenada obra recordo una frase en referència a la història de l’excursionisme que deia “Més que els literats, més que els polítics, són els excursionistes els qui van descobrir, van fer conèixer i van fer valer el nostre territori”. Uf, quina responsabilitat.

Amb les cames i amb el cor ha estat la idea que m’ha vingut al cap quan buscava un títol per convidar-vos —si el dijous al vespre esteu a València— a una taula rodona que he de compartir amb el Jorge Cruz, un bon amic, també geògraf i gran coneixedor de la cultura excursionista, i amb el Paco Tortosa una persona extraordinària en el camp de l’excursionisme amb bicicleta. L’acte porta el suggeridor títol de Passejant les nostres terres de manera assossegada poètica i sensual i l’ha organitzat la Societat Coral El Micalet una entitat molt activa en matèria cultural. Personalment, admiro molt tots els activistes del País Valencià que treballen per la nostra cultura. No puc deixar de pensar que massa sovint és terra de trinxeres.

Barranc de la Tenalla des del camí del Portell de l'Infern (camí vell de la Sènia), els Ports, Fredes,
La Tinença de Benifassar, Castelló
2002.10

Barranc de la Tenalla des del camí del Portell de l'Infern (camí vell de la Sènia), els Ports, Fredes. © RLM

Boscos amagats

dilluns, 21/11/2011 (Rafael López-Monné)

Capcelera de la vall de Toran, camí de Liat per les gorges d'Ermèr, GR 211Canejan, Val d'Aran, Lleida

Capcelera de la vall de Toran, camí de Liat per les gorges d'Ermèr, Val d'Aran. © RLM

Quins són els boscos més valuosos de Catalunya? El passat dia 15 de novembre és va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans la Xarxa de Boscos Singulars de Catalunya. L’estudi ha estat coordinat pel prestigiós CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), per encàrrec de la Generalitat de Catalunya. Han estat inventariats un total de 292 boscos singulars a partir de criteris com la poca intervenció humana, l’existència d’espècies rares protegides o amenaçades, l’interès sociocultural i educatiu que puguin tenir, o bé  la gestió modèlica que s’hi du a terme. La informació  d’aquest estudi, sens dubte, serà molt útil i molt valuosa tant per la comunitat científica, com pels gestors d’espai forestals i d’espais naturals protegits.

Boscos de la vessant nord del Matagalls vists des de la Creu.
Viladrau, Osona, Barcelona
1994

Boscos de la vessant nord del Matagalls des de la Creu, Osona. © RLM

Al web del projecte s’hi pot trobar informació de l’estudi, la metodologia, la manera de participar-hi però, en canvi, enlloc és pot trobar quins són aquests boscos, és a dir, el llistat dels espais inventariats. El Josep Gordi, un geògraf enamorat dels boscos, es fa ressó al seu blog de la presentació de l’inventari i comenta que, en general, hi han importants reticències per part dels impulsors d’aquests tipus d’estudis per facilitar les dades a la societat. Aquesta prevenció sol justificar-se adduint els possibles impactes negatius que es podrien ocasionar sobre els ecosistemes forestals.

Puc entendre aquestes reticències. Jo mateix les he tingut i les continuo tenint a l’hora d’impulsar la recuperació d’un antic camí (se perfectament que es converteix en un reclam per molts motoristes, malgrat la il·legalitat de circular-hi), i fins i tot existeix algun indret tant fràgil i indefens que he considerat més prudent no divulgar-lo. Ara bé, personalment he arribat a la conclusió que només difonent el valor de les coses serem capaços de preservar-les. La incultura, la barbàrie o la banalitat, només es combaten amb cultura, civilització i passió.

Rouredes als voltants de Solanell, des del camí de Sendes a Solanell,
Montferrer i Castellbó, Alt Urgell, Lleida

Rouredes als voltants de Solanell, Alt Urgell. © RLM

Entenc el dilema entre difondre i protegir. Entenc que cal valorar cada cas, entenc la prudència, les excepcions i no m’estic referint a aquest estudi en concret perquè encara el desconec. De tota manera, tot el que soni a reservar dades, a amagar coneixement, em resulta, com a mínim, qüestionable (a banda de poc realista). Em fa pensar en aquella famosa frase de “tot pel poble però sense el poble”, la qual em sembla, a hores d’ara, una estratègia per mantenir privilegis per part dels consideren que la societat és immadura i que han de ser ells els qui la condueixin pel bon camí. És un fet que tots els estaments de professionals que tenen a veure amb l’estudi i gestió del patrimoni pateixen i patim el perill, la temptació d’establir vedats només per entesos, només per iniciats.

El bosc de la Grevolosa (el nom ve del català boix grèvol, "grèvol" en castellà (Ilex aquifolium) es troba en una vall de la serra dels Llancers, del Prepirineu català, entre les serres de Curull, San Miguel i Cabrera i al sud del cim de Puigsacalm (1515 m), en el massís de Collsacabra. El bosc, d'unes poques hectàrees i a una altitud mitjana d'1.000 metres, posseeix un gran nombre de fajos centenaris d'una grandària que aconsegueix els quaranta metres d'altura gràcies al microclima i a l'aïllament de la tancada vall. Es tracta d'un lloc recòndit, al que només es pot accedir a peu des del nord per la collada de Bracons, venint de Sant Andreu de la Vola o de Joanetes, o pel sud, des de la ermita de Sant Nazario (documentada des de 1382, d'estil barroc), a la qual s'accedeix per una sendera des de Sant Andreu de la Vola.
Sant Pere de Torelló, Osona, BarcelonaEl bosc pertany actualment al PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya) serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt i Savassona.

El bosc de la Grevolosa, Osona. © RLM

Estic convençut que la voluntat d’aquest estudi i la dels seus impulsors va per una altra banda i aviat podrà servir per augmentar la sensibilitat social vers el nostre patrimoni forestal. Respecte al dilema de la protecció dels boscos més valuosos, estic molt d’acord amb el que apunta en Josep Gordi  quan afirma que la qüestió clau és cóm es regula la circulació motoritzada pels espais naturals. “Si per arribar a un bosc calgués caminar entre una i dues hores, i només s’hi pogués arribar a peu, no hi hauria mai cap problema de massificació ni impactes sobre l’ecosistema”. A peu, les muntanyes i els nostres boscos es fan més grans, immensos!

Salt d'aigua a la vall de ToranCanejan, Val d'Aran, Lleida

Vall de Toran, Val d'Aran. © RLM

Castells, llibres i exposicions

dimecres, 16/11/2011 (Rafael López-Monné)

Al setembre vaig comentar la publicació del llibre Castells i castellers, una voluntat col·lectiva, que acabava de veure la llum, publicat per Lunwerg Editores, amb fotografies de José Carlos León, Lucas Vallecillos i jo mateix. Si algú li ve gust, avui dimecres 16 de novembre es fa la presentació oficial a Barcelona, a les 18 h al palau Robert i, tot seguit, s’inaugura l’exposició Castells i castellers. Patrimoni immaterial de la Humanitat, que l’editorial ha preparat a partir del llibre. Ara, més que mai, els valors que representen els castells són més necessaris que mai: esforç, valor, risc, compromís, passió… Pit i amunt!

Històries de Montsant, la muntanya viscuda

dimecres, 26/10/2011 (Rafael López-Monné)

Acaba de sortir el número de novembre de la revista Descobrir Catalunya i aquest cop està dedicat a Montsant, la que sempre dic és la “meva” muntanya (i la de molts altres, és clar). He tingut la sort d’elaborar el reportatge fotogràfic i de treballar molt estretament amb l’equip de redacció i amb els diferents periodistes autors dels textos. I ha estat un plaer, si senyor!

Montsant, aquesta gran muntanya, ja havia estat tractada en altres números del Descobrir. És la primera vegada però, que directament se li dedica un central. Hem procurat que la mirada sobre aquest territori fos nova, diferent i hem posat el focus fonamentalment en les persones que hi viuen, que hi treballen i que estan vinculades anímicament a la muntanya.

Aquest és un reportatge fet com alguns entenem el periodisme —també el de viatges—. Redactor i fotògraf hem treballat plegats per tal que els dos discursos, l’escrit i el visual, estiguin el més trenats possible. Això no assegura que el resultat sigui bo, però sí que ajuda molt a que sigui el més coherent possible. El resultat, evidentment, ha de ser jutjat pels lectors.

En aquest número hi trobareu un article excel·lent —i gens fàcil de fer— de la Sara Sans (aquesta dona cada dia escriu millor) sobre el Montsant més simbòlic i la seva relació amb els creadors literaris i amb els activistes de la cultura a la comarca. Després ve un article sobre el Montsant dels pagesos, escrit i viscut per l’Oriol Margalef, un periodista nascut a les Terres de l’Ebre, vinculat al camp i amb un cognom que delata la indefectible necessitat de recuperar antics i profunds vincles amb aquesta comarca. Ell us explicarà les converses amb un grup pagesos que treballen a les faldes de la muntanya, gent que creu profundament amb la terra, gent valenta, dignes successors de les generacions de pagesos prioratins que s’han deixat l’esquena en els costers i bancals d’aquest petit país. Hi trobareu també recomanacions per tastar vins, olis, festucs i préssecs conreats al peu de Montsant.

T29_RLM0342BX.jpgRoger Aleu i el periodista Oriol Margalef a l’ horta de L’Esparver. La Bisbal de Falset, Priorat. © RLM

L’Isaac Albesa escriu un article que probablement us sorpendrà i que parla de gent que va deixar casa seva per vindre a viure al peu de Montsant, atrets per la roca, la verticalitat i la salvatge seducció del buit. Sí, sí, corrents migratòries originades pel l’atracció dels cingles, que han portat nous pobladors i famílies a una de les capitals internacionals de l’escalada, Cornudella de Montsant. Hem volgut que aquest article el fes un bon periodista però que no hagués practicat mai l’escalada, per tal que els seus ulls fossin una mica els de la majoria dels lectors. El resultat és molt espectacular.

El periodista Isaac Albesa, al grau de Carrasclet. Serra Major de Montsant, Priorat. © RLM

El darrer article porta la signatura del Toni Orensaz i és, en la meva modesta opinió, un dels millors que he llegit mai sobre la cartoixa de Scala Dei. El Toni ens acompanya a descobrir la “nova” cartoixa que està apareguent sota les runes, allí on molts pensaven que ja no es podia trobar res. Ho fem de la mà de dos persones apassionades per aquest monestir, l’arquitecte i l’arqueòleg responsables de les excavacions que s’estan duent a terme al vell monestir —Carles Brull i Josep M. Vila— els quals ens han ajudat, i molt, a entedre les veritables dimensions físiques i simbòliques de la poderosa cartoixa barroca aixecada als peus de la muntanya santa.

Al final de cada un dels articles hi trobareu una proposta d’excursió vinculada amb el tema tractat. Algunes són passejades per fer amb família i altres poden constituir tot un repte pels amants dels cingles i les emocions fortes. Són propostes que recorren antics camins de ferradura, alguns dels quals han estat recentment recuperats pel Parc Natural de la Serra de Montsant. Alguna altre cop ja he destacat l’extraordinària tasca que ha fet el Parc i la seva brigada en relació als camins.

L’objectiu d’aquestes propostes és clar. En agradaria que els lectors, a més de llegir còmodament la revista al sofà de casa, es calcessin les botes per experimentar en primera persona els articles de la revista. Estem convençuts que una de les millors maneres de viure intensament els paisatges és recorre’ls a peu. De fet, alguns dels secrets que guarden els territoris només es revelen apropant-s’hi així, lentament, caminant.

T29_RLM1588BX.jpg

Serrall de les Roques. L’antic camí ral de Cabacés a Margalef travessa una plantació d’oliveres. Cabacés, Priorat. © RLM

Si algú s’anima, dijous  27 d’octubre, a les set de la tarda, a l’absis del Castell del Vi de Falset, es farà la presentació d’aquest número de la revista Descobrir.

 

 

Pedals de cultura

divendres, 21/10/2011 (Rafael López-Monné)

Si tot va bé, el dissabte seré a Ciutadella, a Menorca, rodejat de gent que no conec però amb la que estic segur comparteixo sensibilitats i desitjos. M’han convidat ha fer una intervenció parlant del valor dels camins tradicionals i com recuperar-los, com a coautor d’El Llibre dels Camins (al Xavier Campillo el tenim vivint a Gales). Les  jornades porten un títol preciós i molt encertat “Camins de Menorca, recuperar el passat per gaudir el futur”. És difícil dir més en en un sola frase.

Les jornades no les organitzen pas l’Administració, sinó un club ciclista, el de Ciutadella. M’encanta. I no sols pel que té de demostració de l’empenta de la societat civil (més indispensable ara que mai) sinó perquè, a més a més, ajuda a trencar els tòpics dels ciclistes de BTT com a ansiosos adrenalínics només preocupats per llançar-se muntanya avall. La realitat sempre és més complexa i és fantàstic que des d’aquesta petita illa ens arribin noves lliçons de cultura. No és estrany que hagi estat aquí on diputats s’hagin posat al davant de marxes per enfrontar-se a terratinents per reclamar la titularitat pública del seu magnífic camí de ronda, el camí de Cavalls. Ara, aquest camí té una llei pròpia que el protegeix. De vegades em sembla reconèixer en aquesta gent algunes de les virtuts que admiro dels britànics. No serà que no van marxar del tot.

Paisatges observats

dilluns, 17/10/2011 (Rafael López-Monné)

Vinyes DO Montsant i el campanar dels Guiamets, al fons, la serra de Cavalls (Terra Alta),Capçanes Priorat, Tarragona

© RLM

Uf! quin parèntesi. La meva incapacitat (una més) de digerir adequadament acumulacions de feina, sumat a un “simpàtic” virus, m’han tingut allunyat del blog més de l’habitual. Tampoc és que passi res però… diuen que en això dels blogs, la regularitat és fonamental. A la meva edat, això de la regularitat comença a tenir aires de resistència. Com deia el cèlebre filòsof Rocky Balboa, “cal resistir, resistir i tirar endavant”. De fet, ara recordo que la màxima de la família de Sir Ernest Henry Shackleton era “Resistir és vèncer”, i bé que la posar a prova. Sempre que penso en Shackelton en ve a la memòria l’anunci que va publicar a The Times per reunir la tripulació amb l’objectiu d’intentar travessar l’Antàrtida a peu: “Es busquen homes per viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit”. Em pregunto si avui els aconseguiria en aquesta Europa acomodada, on l’agosarament sembla patrimoni de brokers i banquers sense escrúpols.

No tinc clar que el concepte de resistència es pugui aplicar als paisatges. Tot canvia, fins i tot també la nostra manera d’apreciar els territoris. Ara bé, una cosa és l’evolució i la transformació i l’altra la destrucció i banalització dels nostres paisatges  (és llavors quan resem per tal que els paisatges que estimem i que formen part de la nostra vida tinguin la fortuna de “resistir” les escomeses del “progrés”).

Els ritmes del canvis i la importància patrimonial que té el paisatge en la construcció de les nostres identitats són raons de pes (entre altres) que justifiquen àmpliament l’existència de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. He tingut la sort de col·laborar amb ells en diverses ocasions i conec el compromís personal dels que hi treballen i la seva excel·lent tasca. L’excusa per tornar a parlar-ne em toca de ple. Em van demanar fa un temps una selecció d’imatges de paisatge per sortir a la capçalera del seu web. Ja fa unes setmanes que funcionen i m’encanta veure-les donant la benvinguda als visitants on line de l’Observatori. Us recomano visitar-la, és clar, i endinsar-se en els seus continguts. A més, si us ve de gust, us convido al joc de localitzar els paisatges del grupet d’imatges que apareixen en aquesta entrada.

L’energia de la festa

dimecres, 28/09/2011 (Rafael López-Monné)

Dia 23, esmorzar al carrer, als "quatre Cantons". Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Matinades el dia de Santa Tecla, Tarragona. © RLM

Santa Tecla ha quedat enrera. Les coses van tant despresa que només uns dies semblen mesos. En canvi, em fa l’efecte que aquesta ha estat una Santa Tecla especial. Es pot dir que és la primera dins ben be de la crisi. I quan els diaris, ràdios i mitjans sembla que animin a la immolació col·lectiva, aquí ens tornem bojos treien a passejar un braç. Ho reconec, això no te ni cap ni peus (només vam aconseguir el braç incorrupte de la santa), però funciona!

Segur que la crisi és molt greu. No ho nego. Al contrari, precisament per la seva gravetat ens cal ser més optimistes que mai. El setge que va patir Tarragona el 1811 a mans de les tropes franceses, va convertir una ciutat d’uns 10.000 habitants, en una ruïna habitada per menys d’un miler de persones. Només durant els tres dies de saqueig van ser assassinades 5.700 persones. Alló sí que va ser una crisi.

Dos anys després, l’octubre de 1813, just quan els francesos la van abandonar fent volar pels aires bona part del que quedava en peu, hi va arribar un viatger britànic, Edward Hawke Locker, que es confessava sorprès del bon ànim dels tarragonins considerant les enormes desgràcies que havien patit. Locker escriu: ” La ciutat presentava un aspecte molt animat. Malgrat que la meitat de les cases estaven en ruïnes i la majoria de les demès patien els senyals dels projectils dels canons i dels mosquets, els carrers es mostraven alegres, amb tendes provisionals, i els camperols s’afanyaven a vendre els seus productes. Grups de treballadors s’ocupaven d’aixecar de nou les fortificacions. A l’esplanada hi havia tropes allotjades en barracons i soldats disseminats, lluint uniformes de tots colors. La platja estava sembrada de canons de bronze mutilats que l’enemic havia abandonat en la seva retirada. Grups de mariners s’arremolinaven al moll, on les embarcacions descarregaven els pertrets militars provinents dels transports que es trobaven fondejats dins els port destruït. Al fons es veien els vaixells de guerra britànics, ancorats en formació de ruta. La combinació de tots aquests elements produïa un quadre extremadament animat.”

Parlant de britànics, recordo de memòria una frase del sempre genial W. Shakespeare que ve a dir que no són les dificultats allò que fa fracassar els homes, sinó la por. Em fa patir que el pessimisme que comença a instal·lar-se es pugui transformar en por. Amb por no som capaços de raonar i, en canvi, per sortir de la crisi ens fa falta més intel·ligència, esforç i ganes de viure que mai. I parlant de ganes de viure, Santa Tecla —des del cel o des de dins el braç de plata— aconsegueix una comunió especial entre els tarragonins i la vida (poc que s’ho podia imaginar aquesta santa de l’Anatòlia del segle I). Es meravellós trobar els carrers plens de música, somriures, nanos de guants blancs, víbries amb pits, àligues elegants o mulasses esbojarrades.

Suposo que l’energia que transmet Santa Tecla és comuna a la gran majoria de festes. De fet, aquest és una de les grans funcions de la festa. Seria bo saber aprofitar aquest entusiasme, aquesta mobilització per abordar les dificultats que sembla que ens esperen. Soc dels convençuts que se’n sortirem i en sortirem millorats, per varies raons. Per exemple, perquè tenim fills i volem que visquin en un món que probablement no serà tan ric, però que pot ser més feliç, més humà, més lliure. Se’n sortirem perquè creiem en aquesta ciutat (sovint massa aturada però) i en aquest país (acostumat a sortir-se’n), i també en una Europa hereva i bressol dels valors que avui reclama tot el planeta. I se’n sortirem perquè estem convençuts de fer-ho. Val la pena recordar aquella cita de Virgili: “Ho aconseguiren perquè van creure que podien fer-ho“.

Festes, castellers i llibres

dimecres, 21/09/2011 (Rafael López-Monné)

Ja som dins les festes de Santa Tecla i la gent surt —massivament— al carrer per retrobar-se amb músiques, bèsties, balls i foc. M’encanten. És cert que els entesos destaquen aquestes festes com unes de les més riques i interessants de Catalunya i fin i tot de l’Estat però, a banda d’això (que sempre fa de bon sentir, és clar) són les meves, les dels meus fills, família, amics… amb moments exultants i d’altres d’íntims, que sovint fan olor de Chartreuse i pólvora.

Correfoc petit. Festes de Santa Tecla Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Correfoc petit, Santa Tecla 2011. Tarragona. © RLM

D’altra banda, acaba de sortir el llibre de Lunwerg Castells i castellers. Una voluntat col·lectiva. Aquest ha estat el darrer projecte del meu estimat amic Andrés Gamboa, durant molts anys director d’art i ànima de Lunwerg. La idea ve de lluny. L’any 2001, tot just vam acabar el llibre Festes de Catalunya. Una mostra de la diversitat del patrimoni popular, l’Andrés em va explicar la seva idea de fer un gran llibre sobre castells i castellers. La seva mare havia estat una de les primeres nenes de la història en fer d’enxaneta i aquest món el tenia captivat. Finalment, nou anys més tard, va aconseguir convèncer els nous editors  de Lunwerg per tirar endavant el projecte. Malauradament, ens va deixar mentre acabàvem les sessions fotogràfiques. No li perdonaré mai. Això no es fa.

El llibre ha tirat endavant, no sense dificultats (ja se sap que això de fer castells no és cosa fàcil), de la mà de la seva filla Alexandra i de l’equip editorial. L’Andrés és insubstituïble tanmateix, se n’han sortit i el llibre fa molt goig. Segur que els entesos hi trobaran que manca una o altra cosa, més tractant-se de l’exigent i susceptible món casteller. Els llibres perfectes no existeixen, però sí els bons llibres i aquest serà una referència en el tema. Hi trobareu un pròleg de Màrius Carol i textos de Jordi Bertran, Xavier Brotons, Jaume Ayats i Iris Gayete i Joan Beumala. L’extens portafoli fotogràfic és obra de José Carlos León, Lucas Vallecillos i jo mateix. Us convido a unes quantes imatges del reportatge, inèdites (al llibre en trobareu moltes altres). Pinya i amunt!

De pólvora, gegants, àligues, ossos i altra fauna solsonina

dimarts, 13/09/2011 (Rafael López-Monné)

Després de la ressaca de la platja m’ha calgut un temps de descans…uf!  I, sense gaire temps pel mig arriba la festa! D’aquí no res serà Santa Tecla, la festa gran de Tarragona i fa no res que els habitants de Solsona han acabat de celebrar la seva festa Major. L’any passat vaig ser-hi, treballant pel Descobrir Catalunya. De fet, vaig penjar algunes imatges en una entrada del setembre passat al blog . El reportatge en paper el podeu veure ara, en el número d’aquest més de la revista, amb text de Jordi Castañeda. He tingut la sort de viure un bon grapat de festes com a fotògraf i tinc clar que la de Solsona és una de les meves preferides. La barreja entre intensitat, ritual, familiaritat i calidesa és excepcional. Ja se sap que les pàgines de les revistes són limitades i he pensat que podria ser una bona idea compartir algunes imatges que no han pogut ser impreses. Bona festa Major!

Epíleg (la platja robada)

dissabte, 3/09/2011 (Rafael López-Monné)

Probablement, la darrera de les paradoxes que es donen a la platja sigui amb la que acabava el comentari de la darrera entrada: què poc cuidem un espai que hem convertit en tan valuós. Les platges i la costa ens ha acabat agradant tant que, si podem, l’acaben fagocitant. Volem ser-hi tant aprop que l’acabem omplint de ciment i de formigó com si d’una muralla es tractés. Arreu han crescut, en primera línia, hotels, apartament o passejos marítims on no caldria; així com pàrquings nàutics —els ports esportius—, irresponsables, plens sovint de vanitats i capricis, que desvien els corrents que alimentaven de sorra les platges, condemnant-les a regeneracions insostenibles. Ens resulta encara difícil entendre que, en molts llocs, menys és més. Als convençuts en el paradís de la platja no ens toca altra remei que defensar i reivindicar la seva importància.

(Moltes  gràcies a tothom per la bona acollida que ha tingut la sèrie. Espero no haver-me fet gaire pesat. Prometo deixar passar un any fins tornar-hi, per  cert, amb un dels treballs que més m’estimo…)