Tarraco Viva, les rotondes i el salami

diumenge, 3/05/2015 (Rafael López-Monné)

Poster_TRA-2.jpgArriba el maig i també el festival Tarraco Viva. Un any més. I van disset. Els catàlegs (en català i castella) i la programació dia a dia, es poden consultar i descarregar del web del Festival. Si us ve de gust, una petita recerca dins el blog, us portarà a diverses entrades d’anys anteriors dedicades aquest singular festival.

Probablement, la majoria pensaran que, amb disset edicions i un progressiu augment d’espectadors —més de 100.000— es tracta d’un festival plenament consolidat. Potser sí, però jo no ho acabo de veure clar. En les actuals circumstàncies, municipals, catalanes, europees i més enllà, res està tant en risc com la cultura. Anys de crisi i unes elits tramposes, que han saquejat el sistema i han socialitzat les pèrdues, ens han deixat un panorama no gaire encoratjador que se suma a canvis més profunds.

La idea que la cultura és quelcom prescindible, quelcom de més a més, ha anat calant. L’augment de l’IVA al 21% és un bon exemple, però no l’únic. El repartiment de pressupostos ho deixa molt clar a tots els nivells de l’administració. Per exemple, podem gastar-nos el que no tenim en infraestructures, en formigó; en canvi,  els pressupostos en cultura han quedar reduïts a un tall transparent de salami, i de no gaire bona qualitat.

Amb més infraestructures, amb més trens d’alta velocitat, per exemple, guanyarem uns minuts per arribar a la feina, per anar de vacances… i? No em malinterpretin, no dic que no calguin millorar les carreteres, les comunicacions. Són importants i ens fan la vida més còmoda, és cert però, les rotondes ens fan més feliços? (en una prop de casa meva s’han gastat més de 50 milions d’euros, segons tinc entès). La cultura, els valors, el pensament, l’art, són el grans instruments que hem creat els humans per donar sentit al món, per donar sentit a la nostra existència. I això no és poca cosa. Per exemple, són els valors nascuts de la nostra cultura els que ens han portat a organitzar una sanitat pública com la que tenim. Els diners són necessaris, és clar, però no és una qüestió de diners.

Malauradament però, el problema amb la cultura va més enllà d’un o altre alcalde, d’un o altre govern. En un recent article  de  diari l’Ara titulat L’agonia de la classe creativa cultural, el seu director es feia ressò del llibre Culture crash: the killing of creative class, de Scott Timberg; un assaig amb “un punt de depriment per realista” on es fa “una descripció de com la crisi, els canvis socials i la tecnologia estan matant de gana els creadors culturals“. És un clam, una alerta vers un procés que crec que molts estem constatant dia a dia. Jo sovint parlo de l’afebliment del múscul cultural i considero la gratuïtat com una veritable arma de destrucció massiva.

En una recent entrada en aquest blog (Seduccions primaverals en boscos atlàntics), expressava els meus dubtes i pressentiments en relació amb el futur dels professionals de la fotografia de natura. El tema va motivar uns excel·lents comentaris de lectors que van enriquir el debat. El que està passat però, va molt més enllà del paper que puguin tenir els nous productes turístics pensats per a l’observació d’aus en llibertat, els quals, val la pena subratllar-ho, habitualment són molt escrupolosos pel que fa a minimitzar els impactes que pugin tenir sobre la fauna observada.

El repte, com assenyala Timberg, és la desaparició dels professionals creadors de continguts culturals. Realment creiem que podem prescindir d’escriptors, de músics, de fotògrafs, de pensadors, d’artistes… de bons periodistes? Què no passarà res? De veritat creiem què tenim prou amb els continguts fabricats i controlats pels grans imperis mediàtics? No cal ser gaire llest per saber on porta aquest camí, tant a nivell individual com a col·lectiu. I en el nostre cas, no podem oblidar les dimensions del nostre país.

El valor d’un festival cultural com Tarraco Viva va més lluny del seu contingut directe. Va molt més enllà i té a veure amb la gent que relaciona, amb el pensament i les reflexions que provoca, amb les atmosferes que genera, o, per exemple, amb les propostes que a partir d’ell comencen a sorgir per tal de generar una veritable indústria cultural a la ciutat, basada en la divulgació de la història,. Sense adonar-nos, molts dels milers de persones que hi han assistit i participat s’han emportat alguna cosa del festival dins seu. Potser és el gaudi d’una bona estona viscuda, el plaer d’experiències que busquen tenir sentit i allunyar-se de la banalitat. Potser són reflexions que, inconscientment, motivaran decisions futures que resultaran transformadores.

La cultura ja ho té això, ens humanitza i canvia realitats. Tanmateix, sembla que arriben temps que ens exigiran major compromís en els valors que considerem fonamentals. Com deia aquell pensador, si creiem que invertir en cultura resulta car, esperem a veure el preu de la incultura. Ens cal estar disposats a pagar i defensar la cultura, a exigir un major pes dins l’acció dels nostres governants i ens cal també recuperar el prestigi que dona invertir-hi per aconseguir més mecenatges que mai.

Com diu el lema del festival, esperem que el passat ens permeti descobrir nous futurs. Us deixo amb algunes imatges de l’any passat  i amb el convenciment que  fruireu molt d’aquesta nova edició de TARRACO VIVA!

Transparències líquides

divendres, 1/05/2015 (Rafael López-Monné)

Per a molts dels amants de vi, el cap de setmana de l’1 de maig està vinculat a la Fira del Vi que es celebra a Falset (Priorat) i que enguany compleix 20 anys.  Felicitats! El que ha succeït amb la fira des de ja fa una bona colla d’anys és ben interessant. Sense cap planificació —crec—, han anat sorgint i consolidant-se tastos i actes en diferents pobles de la comarca coincidint amb les dates de la fira, i la Fira els ha anat integrant. Sensacional!

El que ha succeït pot semblar normal, lògic, però, de veritat, no ho és gens. El comportament humà més habitual hagués estat muntar una fira en cada poble cada setmana de l’any…  i fer la guerra cadascú per la seva banda.  Amb aquesta altra estratègia, en canvi, tots hi surten guanyant. Uns aprofiten la inèrcia, els altres en surten reforçats i més grans. Intel·ligència col·laborativa, vaja, i defensant cadascú els seus interessos.

Vint anys celebrant una fira no és poca cosa. La fira funciona i ha aguantat bé aquests anys difícils; tot i amb això, crec que encara continua lluny de les seves possibilitats, que són enormes. Us deixo amb imatges de dos dels  tastos que més m’agraden, el Tast amb Llops de Gratallops i el Tast de Cal Compte a Torroja. Bons indrets on gaudir d’excel·lents vins i dels jocs entre rostres, rialles, transparències i reflexos de felicitats dins les copes.

Seduccions primaverals en boscos atlàntics

diumenge, 26/04/2015 (Rafael López-Monné)

Els gripaus no són únics, està clar. Potser encara és una mica d’hora, però als boscos atlàntics de la Vall d’Aran són a punt d’arribar les cerimònies d’aparellament dels galls fers. L’any passat vaig ser convidat per la consultora DNA Expertus i per Torisme Val d’Aran, a tastar un producte turístic molt singular i també exclusiu, tant per l’absència de conforts, com pel seu preu. Es tracta d’un producte pensat pels amants de la fotografia de naturalesa. Una empresa especialitzada de la vall, d’acord amb els responsables de l’administració en matèria de protecció de fauna, instal·len cada any uns petits hides (amagatalls per a fotògrafs) en un cantador del galls fers. És a dir, en una zona on els mascles d’aquestes aus, canten a l’albada per atreure les femelles i copular. Aquesta és una espècie protegida a casa nostra, una espècie molt fràgil, que no ho té gens fàcil per sobreviure rodejada de tanta transformació humana. Per tant, les coses han de fer-se amb molta, molta cura; amb molt, molt respecte.

Finals de maig. Hem quedat amb el guia a Viella. Es presenta puntual amb el tot terreny. És un tipus jove, molt agradable, de bona conversa i gran coneixedor dels animals que anem a observar. De fet, crec és més bon naturalista que no pas guia turístic; la qual cosa, en aquest cas, ja m’està bé que sigui així.

Els hides que utilitzen són petites tendes de campanya per a dues persones instal·lades on creuen que podrà observar-se millor la parada dels animals. La neu que encara resta a la zona sol servir de plataforma on instal·lar-les. L’entrada als hides cal fer-la la tarda abans, quan els galls fers són lluny de l’indret. Al caure el dia comencen a apropar-se, molt sigil·losament, mentre els intrusos (nosaltres) restem en silenci i intentem dormir, només aïllats de la neu pels prims matalassets que hem portat. No cal dir que cal disposar d’un bon sac. Jo tinc el meu de plomes a casa i he agafat el de les colònies del meu fill. Anem bé. Molt autèntic tot plegat, d’això no ens podem queixar.

Amb la tremolor de l’alba començen a sentir-se els primers cants. El soroll és molt característic. Em recorda el cops sords d’un d’aquells gots de plàstic dur sobre les taules de fusta de pic-nic. És l’hora de la veritat per un fotògraf. I si, a més, no és cap especialista en fotografiar “gallines” (perdó, volia dir aus), doncs encara més. Acosto el cap als forats de la tenda. Miro i miro… i miro. —Collons! no veig res! Nen! tu no serveixes per això—.  Val a dir que tinc una profunda admiració pels fotògrafs de naturalesa. No pels qui lloguen hides, sinó pels qui els construeixen, pels qui es passen dies, setmanes, mesos, pensant-se-les totes per intentar capturar una imatge. Jo no podria. En conec uns quants de bons. A més, dos, són grans amics meus. El seu treball m’entusiasma.

Em sento estrany. Com si envaís un territori que no em pertoca. Els galls només els sento. A veure si tindré la mala sort que no s’aproparà cap? M’assalten tots els dubtes tècnics i aquest extraordinari 500 mm que m’han deixat, pesa com un mort i em costa de moure. A més m’estic pixant i, és clar, no puc sortir de hide. No puc fer fotos si em pixo. L´única solució és acabar-me l’aigua que em queda a l’ampolla i …. Sí, ja ho se, això no és gaire glamurós, però… és el que m’han explicat que fa tothom i funciona.

Per fi! Ara sí. Acabo de veure un gall entre els trocs de la dreta. Ostres que maco que és! Aquest mateix individu va estar una estona llarga passejant davant meu. Potser es va adonar de la meva inexperiència i va decidir ajudar-me a que assegurés la foto. Fantàstic! Moltes gràcies. Prometo no tornar a anomenar-los “pollastres”.

Passat un temps, el galls van anar allunyant-se de la zona del cantador. Quan tot va quedar tranquil, els voyers vam anar sortint de les tendes. Vam recollir-ho tot i vam abandonar el regne del bosc contents per haver assistit a un espectacle de la naturalesa. Encara avui però, no tinc clara la meva opinió sobre aquest tipus d’activitat. Pel que vaig poder observar —sense ser un expert— tot sembla fet amb una enorme cura per tal de no alterar la vida dels animals. Els organitzadors semblen tenir clar que l’èxit del seu producte rau precisament en mantenir aquest fràgil equilibri entre l’intervenció humana i la vida animal.

D’altra banda, em sembla raonable que, si les coses es van ben fetes, la conservació de la naturalesa pugui generar economies pels territoris on es desenvolupa. Hi han persones que “col·leccionen” obtenir imatges de fauna, que tenen prou poder adquisitiu per adquirir bons equips fotogràfics (millors que els d’alguns professionals) i que estan disposats a pagar per fer ús d’aquestes facilitats.

Els meus dubtes però, tenen més a veure  amb el perill de la banalització. Per exemple, jo havia assumit perfectament que aquests tipus d’experiències no estaven al meu abast. No tant per capacitat com per disposició. És a dir, no tinc prou passió per la fotografia de fauna com per dedicar-li el temps que demana (en canvi, per altres projectes fotogràfics sí que ho faig). Així de senzill, i no em suposava cap trauma. És més, tot i que l’experiència va ser molt gratificant, estic segur que no la vaig viure, ni de lluny, amb la profunditat dels fotògrafs que estudien, busquen i aconsegueixen, pels seus propis mitjans, fotografiar una espècie (i encara que no sigui tant emblemàtica com el gall fer).

Vaig retornar a casa admirant encara més els meus companys fotògrafs de natura i, alhora, convençut de les opcions personals que he triat. També vaig veure clar que el seu futur, com a fotògrafs professionals, difícilment passarà per la comercialització de les seves imatges i que, probablement, tots hi perdrem. Però aquesta és una altra història.

Però no eren de sang freda?

diumenge, 5/04/2015 (Rafael López-Monné)

 

 

T’agraden les gambes?

dilluns, 23/03/2015 (Rafael López-Monné)

Pocs aliments tenen el poder de seducció i l’atractiu de les gambes. Segur que si cada dia en mengéssim un quilo la cosa canviaria però, no és el cas precisament. A Tarragona tenim la sort de pescar-les davant de casa. I la qualitat és altíssima. De fet, no només a Tarragona sinó al conjunt del Mediterrani les gambes solen ser exquisides. Donada la seva fragilitat, el repte de la qualitat de les gambes rau en com es tracten un cop pescades (en l’absència o no de conservants per a que puguin viatjar, per exemple).

Des de 13 de maig al 29 es celebren les primeres Jornades gastronòmiques de la Gamba de Tarragona, una excusa excel·lent per tastar-les de la ma dels cuiners de la ciutat. Els organitzadors van confiar en el Rafa Pérez i amb mi per a l’obtenció de les imatges per a la campanya i la gravació del vídeo promocional. Totes i les advertències, vam decidir embarcar-nos amb els pescadors de L’avi Victoriano per compartir una jornada de pesca. Ja se sap, a l’hivern, les possibilitats de “pescar” un mal dia s’incrementen. Sense ser dels pitjors, ens va tocar un de força “mogudet” i ja teniu a dos fotògrafs —que presumien de no haver-se marejat mai— absolutament K.O. només sortir del port, a les 6 del matí, amb tot el dia pel davant (vaig poder experimentar per primer cop la sensació d’un estomac volen sortir per la boca). Uf, uf!

Treballar en aquestes condicions no és fàcil, i menys després de perdre’s el magnífic esmorzar que van preparar. Val a dir però, que va ser magnífica l’amabilitat dels germans Orts —el Quico, el Rafel i el Victoriano— i del Joan i el Juan Antonio. Treballar amb ells va ser molt agradable. Moltíssimes gràcies! Finalment, em quedo amb una sensació: el gust de menjar una gamba crua acabada de pescar. Indescriptible!

Aquí teniu una selecció d’imatges i els dos curts que vam preparar. Bon profit!

Benaurats somriures (Carnaval de Tarragona II)

dijous, 12/02/2015 (Rafael López-Monné)

I arriben les rues de Carnaval! Diuen que a Tarragona aprofitem qualsevol excusa per sortir al carrer i desfilar amunt i avall. I possiblement és cert. Ens agrada trobar-nos al carrer, ens agrada lluir, ens agrada mirar, ens agrada criticar… Diuen aquesta dèria de les desfilades és una herència del nostre passat romà. Potser sí. M’agrada la idea. El fet és que, en el cas del Carnaval, som davant les poques festes que no van poder assimilar completament el poder que ha estat hegemònic durant tots aquests segles. Hi han investigadors que els vinculen amb les saturnals, també amb les lupercals, i fins i tot amb els ritus en honor a Isis, com l’obertura del mar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAAl món romà, cada primavera s’obria la navegació pel Mediterrani amb una cerimònia que tenia origen egipci: el Navigium Isidis. Després dels mesos d’hivern, en què la navegació era perillosa, a molts ports de la Mediterrània i a través d’un magnifica cerimònia en honor a la deessa Isis, s’obria el període de navegació, el mare apertum. La festa de Navigium Isidis es celebrava el 5 de març i es coneix amb gran detall, ja que Apuleu la va descriure fa quasi dos mil anys a la part final de la seva novel·la L’Ase d’or. Es tractava d’una gran festa de primavera que començava amb la processió d’Isis per arribar al mar, on es celebrava la cerimònia principal. La comitiva anava precedida per una mascarada carnavalesca de persones disfressades amb màscares, entre d’altres la del fidel gos guardià Anubis. D’alguna manera els podem considerar probablement origen dels grups de gegants i capgrossos que obren els seguicis de les nostres festes.

Probablement, és de la barreja de records de festes alegres i transgressores que Carnaval ha aconseguit arribar fins els nostres dies. El Carnaval ha estat, durant segles, un forat per respirar en un ambient de profund control i ofec moral, una oportunitat de reivindicar l’alegria. Estic convençut que el d’ara continua acomplint funcions similars. Funcions balsàmiques. D’acord, és ple de contradiccions. Són les nostres com a societat. Però quan veig una rua (a qualsevol localitat), el que veig és una expressió de profunda humanitat, veig esforç, treball, molt treball en comú per aconseguir il·lusions, anhels; esforç per sortir a buscar la felicitat en comptes d’esperar a que vingui.

Us deixo amb algunes imatges de la rua del Carnaval de Tarragona del 2014 i amb el (tradicional) portfoli que he preparat. També podeu veure la col·lecció d’imatges al web de Tarragona Turisme.

 A tots els que ho fan possible, moltes gràcies pels vostres somriures!

Benaurades plomes (Carnaval de Tarragona I)

dimarts, 10/02/2015 (Rafael López-Monné)

“Cal ser atrevits per passar-ho bé”. És una frase de Jordi Viñolas, un activista cultural i fester de la meva ciutat, algú que aprecio i admiro, algú que desborda energia i bon humor. La frase és d’una entrevista apareguda al blog de Tarragona Turisme. Quan la vaig llegir em va encantar. Cal atreviment, valentia. Res més seriós i important que l’humor, que l’alegria. Els amics i seguidors del blog ja saben de la meva debilitat pel Carnaval (si poseu la paraula al buscador del blog us sortirà les entrades dels anys anteriors). Se que no és una passió compartida per tothom però, com més voltes li dono, més m’agrada que la gent perdi la xaveta per disfressar-se (del que sigui), i per desafiar l’hivern i desfilar carre amunt i carrer avall. Sí, d’acord, pot semblar que no tingui gaire sentit, però el té tot.

Davant aquesta crisi que ens ha tocat viure, davant els perills de l’abatiment, de la desesperança; els somriures, les plomes, els colors, són essencials, transgressors, alliberadors, terapèutics… És cert que cadascú busca la millor manera de combatre les tristors i mediocritats que ens han caigut a sobre. Tanmateix, la recerca d’ànim, d’il·lusió, intueixo que té més a veure amb l’estomac que amb el cap. “El somni de la raó produeix monstres”, recordeu-ho. Atreviu-vos!

Us deixo amb algunes imatges de la Disfressa d’Or del 2014 del Carnaval de Tarragona, que apareixen al porfoli que he preparat. Si en voleu saber més, us recomano l’article de Jordi Suriñach a fet a Tarragona “Disfressa de platí” i podeu veure la col·lecció d’imatges al web de Tarragona Turisme. A més, a l’Espai Turisme (carrer Major) s’acaba d’inaugurar una exposició fotogràfica col·lectiva de l’Agrupació Fotogràfica de Tarragona.

 

 

Retrats sense retrets

dimarts, 27/01/2015 (Rafael López-Monné)

Els fotògrafs de premsa, de viatges, de festes, els cronistes gràfics de la realitat ja ho comencen a tenir clar. Fotografiar gent és quasi pecat, i si són nens, pecat mortal. Justament a l’època on bona part de la població llença la seva intimitat per la finestra de les xarxes socials i es despulla impúdicament, fer fotos on es puguin reconèixer persones, pot acabar sent un delicte. Excepte en els casos que s’estigui informant de l’actualitat, en els demés, segons la llei, cal l’autorització per escrit de les persones que apareguin a la fotografia.

S’imaginen al mig de qualsevol festa major demanar a la gent que comenci a ompli formularis per tal que cedeixin els seus drets d’imatge? Aquest no és un tema fàcil, ho reconec. És delicat, complex, enrevessat i altres amb major coneixement l’han abordat millor que jo. En tot cas però, comencin a repassar els grans noms de fotògrafs que han retrat la quotidianitat. Ara podrien estar arruïnats per les demandes o engarjolats (si Cartier-Bresson aixequés el cap!).

Alguns diran que les lleis busquen garantir de totes totes els drets de les persones. Jo però, crec que es tracta fonamentalment d’un acte de droperia. Allò que cal és perseguir i castigar  els abusos, no els usos. Però ja se sap, ens agrada més allò de “mort el gos, morta la ràbia”.  “No fotos, no problem” que dirien alguns. Els qui, des del futur, vulguin estudiar el nostre temps, es trobaran amb tones, tones i tones d’imatges (píxels, volia dir), però amb menys relats visuals meditats, serens, aprofundits de qui som i que fem. Paradoxal, oi? Un senyal més dels processos d’idiotització als quals estem exposats.

Tanmateix, com sol passar, es tanquen unes portes i s’obren d’altres. Qui escriu aquestes línies s’ha format com a fotògraf a l’aire lliure; a la muntanya, al camp i al carrer. Difícilment trepitjava un estudi on, per cert, els fotògrafs li semblaven més mags que altre cosa en mig de tants artefactes i equips. Quan des de Tarragona Turisme li van proposar fotografiar personatges per a una sèrie d’entrevistes que havien de ser publicades al bloc Tarragona Experience, li va semblar una d’aquelles oportunitats que et donen els altres per encetar nous camins. Un repte, sí senyor.

Val a dir que, novament, he tingut la sort de treballar amb gent molt bona. Parlo de l’Oriol Margalef, un excel·lent periodista amb el qual preparem prèviament les entrevistes. De la barreja dels nostres punts de vista, d’influenciar-nos mútuament han anat sorgint fotos i textos. I crec que es nota aquesta manera de treballar.

No cal dir que el genere dels retrat té diversos avantatges. Per començar, els subjectes hi estan d’acord i no tenen intenció de denunciar-te (a no ser pel resultat, és clar). Parlant seriosament, és un privilegi poder conèixer gent interessant i compartir, encara que sigui una estoneta, un bocinet del seu món (i com jo soc molt lent treballant…). Encaro recordo, per exemple, el petit concert que em va regalar Richard White (al mig d’una rotonda) mentre s’amagava el sol. Confesso que vaig allargar la sessió tant com vaig poder. Us deixo amb els personatges del 2014. Els text de cada entrevista el trobareu a Tarragona Experience.

 

 

Un any genial!

dijous, 22/01/2015 (Rafael López-Monné)

Diuen que per aconseguir quelcom, el primer és estar-ne convençut, oi? Doncs aquest 2015 serà genial! Com a mínim que no falti l’optimisme. L’inici m’enxampa amb la llengua fora (cosa que comença a ser massa habitual). La sensació que el món va més depresa que les meves cames és una evidència física i metafísica. La sensació de no arribar… comença a cronificar-se. No passa res, però. Estem al ball i haurem de ballar, oi? I el ball té a veure ara, per exemple, amb dos llibres que espero poder compartir ben aviat.

Una altra de les músiques que sonen cada cop amb més intensitat són les feines de preparació de la nova edició del festival Tarraco Viva . Un dels protagonistes de l’edició del 2015 serà novament la proposta de policromia de l’August de Prima Porta. Segons sembla, és probable que enguany incorpori complements (com la Nancy, suposo).

El nostre estimat August en colors va atreure l’atenció i va provocar l’admiració d’alguns dels millors especialistes de l’antiguitat clàssica que van assistir al passat II Congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic, que va celebrar-se a Tarragona el passat mes de novembre. Al desembre, la edició espanyola de National Geographic, va dedicar una doble pàgina precisament a parlar de l’August policromat de Tarragona. Poc a poc, aquesta extraordinària proposta de divulgació històrica va sent coneguda arreu. Enhorabona als seus creadors —Emma Zahonero i Jesús Mendiola— i al festival i el seu director —Magí Seritjol— que van impulsar el projecte. Per algú com jo, “obsessionat” per la policromia en el món antic, aquesta proposta ha estat un regal sensacional que permet començar a percebre l’art clàssic des d’una altra perspectiva. Visca el colooooor!!!

Aquesta propera edició del festival també oferirà una exposició molt especial en la qual hi estic involucrat molt directament. Però això ho començarem a descobrir una mica més endavant…

NG12.AugustExploraBX.jpg

Els millors desitjos (dionisíacs)

diumenge, 28/12/2014 (Rafael López-Monné)

S’acaba l’any i els humans que compartim calendari s’afanyem a desitjar-nos el millor pel nou any que comença. Tinc la sensació que no és cap estupidesa, tot i que  sabem que l’any que començarà difícilment serà el que ens agradaria que fos; què és impossible canviar tot el que no ens agrada de cop i volta.

Sabem amb certesa però, que les coses poden anar a pitjor. També sabem que millorar-les depèn molt del que fem. Per començar, està bé desitjar-nos el millor. No es canvia res des del pessimisme, des de l’abatiment. Per sort, els humans sabem trobar refugis de felicitats —per petits que siguin— en la pitjor de les tempestes. Això ens fan grans, resistents, supervivents. I som ambiciosos. Volem més felicitat, encara que no sempre encertem on buscar-la.

Espero molt d’aquest any que arriba. Reconec alguns desitjos certament quimèrics, com el d’aconseguir reservar més temps per coses que m’agraden (aquest blog ha patit molt en els darrers mesos per culpa dels meus col·lapses organitzatius). M’agradaria que el temps anés més a poc a poc però… reconec que és una estupidesa. Som naltros els qui hauríem d’anar més a poc a poc. Donar a la gent, a les coses, als projectes el temps que els cal, que mereixen. Tinc però la sensació que tot s’ha accelerat de manera extraordinària i perillosa. Temo més la banalització que l’absència.

Aquest 2015 és l’any que veurà la llum l’inici del projecte “El retorn dels Déus“. Més d’una trentena de persones estan col·laborant per fer retornar, en primer lloc, al gran Διόνυσος, Dionís, al qui el romans anomenaran Bacus. N’esperem l’arribada pel inicis del mes de maig. Podeu començar a posar en quarantena els tòpics que d’ell tingueu perquè volem esmicolar-los!

Bon Any 2015BX