Fa uns dies vaig fotografiar la mula del Dominik i del Jaume Sabater —la Frida—  llaurant un coster al Priorat.  Al cap de no res, em va tocar fotografiar ballarins glamurosos al XIV Spanish Open Salou, una reputada competició internacional de ball esportiu (m’encanta la meva feina).  Les dues sessions suposaven un repte. No tinc gaires ocasions per fotografia mules treballant com fa un segle i, d’altra banda, mai havia fotografiat una competició de ball.
La mula és ferma, es mou bé per terrenys difÃcils i té carà cter. No es fà cil guanyar-se-la ni fer-la seguir el ritme, però en Jaume i el seu fill saben com fer-la ballar. I ballen, i ballen. És veritat però, que el bast li falten algunes lluentors. En canvi, els vestits de les participants de l’Open de Salou  són tot menys discrets. I com ballen! A mi em sembla impossible tanta coordinació, tanta energia.  Com els admiro. De fet, ells defineixen l’activitat com “ball esportiu” i realment són atletes.
He de confessar que tenia algun prejudici respecte a aquesta activitat. Em costa entendre aquesta vessant competitiva del ball. Tinc associat el ball a la sensualitat, l’alegria, espontaneïtat…En general, la perfecció no m’atreu. Sol ser freda. El preu que cobra el diable per atorgar-la, sovint és l’à nima de l’inconscient que vol aconseguir-la a tot preu.
Després d’aquest primer contacte directe amb el món del ball esportiu, si fa o no fa continuo pensant el mateix pel que fa al fet de la competició. No m’interessa el més mÃnim qui guanya (tots em semblen bonÃssims). I a més, no puc suportar el número que porten a l’esquena els ballarins (es com menjar gambes amb Coca-cola). Suposo que és imprescindible, però representa un sacrilegi estètic. Tanmateix, el treballar des de la primera lÃnia m’ha permès copsar la vessant més humana d’aquesta activitat. I el ball és ple d’una humanitat especialment intensa. Cares, mirades, rialles, tensió, esforç, complicitats, alegria… Sensacional! Us deixo amb algunes imatges (poseu vosaltres la música).






























































































































































Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
