Elogi de les pedres

dimecres, 11/09/2013 (Rafael López-Monné)

explorar_1_4.jpgAcabo de llegir el llibre Marges, de Roger Vilà, i m’ha encantat (Editorial Barcino, 2013). No havia llegit comentaris a favor o en contra, sols la recomanació d’una bona amiga i ja en tenia prou. És un llibre que parla només d’un petit poble, Margalef, i una mica de la comarca on es troba, el Priorat. No se si això li haurà valgut l’etiqueta d’autor local, però no m’estranyaria. Ves quina bajanada. Com si no ho fossin locals tots els autors (d’un lloc o altre vull dir). Com si la qualitat d’una obra depengués des d’on es publica. En canvi, llegint Marges, la universalitat del missatge és ben palesa (em fa pensar en Jesús Montcada).

El llibre m’ha enamorat per moltes raons, i una és precisament aquesta universalitat. És un llibre poderós. Parla d’introspecció personal, de relació íntima amb l’entorn, de valoració i de respecte pel treball de les anteriors generacions, per exemple.

L’obra descriu uns espais i un univers que em són molt propers, molt familiars. Reconec personatges, reconec indrets i, sobretot, reconec sensacions, sentiments. I tot en una clau interpretativa que comparteixo. I és clar, les sensacions són molt agradables.

A banda d’aquestes sensacions més personals, segons jo ho veig, un dels grans valors de l’obra és la seva contribució a la construcció present del paisatge prioratí i, molt concretament, a la de Margalef i el seu entorn, aquesta part de Montsant, per a molts, encara massa poc coneguda.

És l’art qui crea els paisatges, és a dir, qui construeix una determinada manera de veure i interpretar estèticament i emocionalment el territori; i la literatura ha jugat un gran paper en aquests processos. Abans que arribessin els pintors, van ser els poetes i escriptors de finals del XVIII els que van iniciar el canvi de percepció dels europeus sobre la muntanya, sobre els Alps concretament.

La construcció cultural del paisatge prioratí és quelcom més recent. De fa dos dies podríem dir. I les contribucions literàries —tot i haver-les i de molt interesants—, en conjunt, encara no han jugat el paper que poden arribar a representar. En aquest sentit, val la pena destacar el paper dinamitzador que està jugant a la comarca el Centre Quim Soler de la literatura i el vi i les magnifiques trobades d’escriptors Priorat en persona.

Només per donar més credibilitat als elogis descrits, crec que em sobra el petit apèndix fotogràfic. Les imatges són interessants des d’un punt de vista informatiu, però queden molt lluny d’un text que atrapa, que sedueix. Permeteu-me compartir un bocinet d’aquest text:

“Tot el Priorat és ple de costers escrits, travessats per aquestes línies cal·ligràfiques on les lletres han estat substituïdes per un traç ferm i segur de rocs; saber-hi llegir el que ens han volgut dir, el que hi han deixat gravat, és arribar al moll de l’os del territori, comprendre com eren els qui hi van treballar en altres èpoques.”

Moltes gracies Roger per aquesta preciosa obra. Us deixo amb algunes imatges de marges prioratins i pedra seca.

Poda de vinyes velles a la serra de la Figuera.Jaume Roca, Celler Ficària Vins, DO Montsant.La Figuera, Priorat, Tarragona

© RLM

Vinyes del celler Mas de Sant Rafel.DO Montsant.La Torre de Fontaubella, Priorat, Tarragona

© RLM

Vinya de l'Ermita, celler Alvaro Palacios, DOQ PrioratTorroja, Priorat, Tarragona2004.01

© RLM

Vinyes de coster, llicorella, partida dels Masos d'en Ferrer,DOQ Priorat,Porrera, Priorat, Tarragona2001.11

© RLM

Empeltat de vinyes velles al coster del Riuet, DOQ Priorat,La Vilella Baixa, Priorat, Tarragona2003.02

© RLM

Barranc de les Escomelles, camí del Mas de la Plana del Sebes, costers de llicorella, vinyes del celler Vall Llac, DOQ Priorat, Porrera, Priorat, Tarragona

© RLM

Bancals d'oliveres al barranc del Coll de Manxa, Montsant,La Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

© RLM

Camí del Grau GranLa Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

© RLM

Serrall de les Roques, antic camí ral de Cabacés a Margalef Parc Natural del Montsant.Cabacés, Priorat, Tarragona

© RLM

 

 

El Priorat sota les bombes

dimecres, 7/08/2013 (Rafael López-Monné)

Si aquest país funciona, malgrat tot el que ens ha caigut a sobre, és pel neguit de fer que tenen alguns individus. És per les passions que ens mouen per dins, barrejades amb conviccions, però passions al cap i la fi. I el Priorat, afortunadament, és un territori fèrtil en passions.

Cartell horari bo.jpgUn exemple recent d’això és l’exposició ‘Bombes al Priorat’, una mostra que commemora el bombardeig que durant la Guerra Civil Espanyola van patir Falset i altres pobles prioratins a l’estiu del 1938. Es pot veure fins el 11 de setembre a l’absis del castell de Falset i està organitzada per l’Ajuntament de Falset, l’Arxiu Comarcal del Priorat i la Biblioteca de Falset. De tota manera, en un moment de recursos quasi inexistents, l’exposició es fa, bàsicament, per la dèria dels seus comissaris, el Toni Orensanz, el Miquel Perelló Segura i el Josep Munté Mateu, a més de la col·laboració altruista de tots els que s’han creuat pel seu camí.

El passat més de juliol es va acomplir el 75è aniversari del bombardeig de pobles del Baix Priorat, com a primera rereguarda de la Batalla de l’Ebre. Les imatges que s’exposen mostren edificis i carrers de Falset castigats per l’aviació franquista el 29, 30 i 31 de juliol de 1938, així com les seqüències aèries de diversos dels atacs sobre Marçà, Falset, Masroig i els Guiamets. El bombardeig que va patir el Priorat va deixar anar, en només dos dies (29 i 30 de juliol de 1938) fins a 62.000 kilograms de bombes.

El principal atractiu de la mostra és la presència d’una vintena d’imatges —inèdites, en la seva majoria— dels bombardeigs de Falset procedents de diversos arxius i entre les quals n’hi ha del cèlebre fotoperiodista Agustí Centelles. Al marge de les imatges de Centelles, la resta de fotos exposades provenen de la Biblioteca Nacional de España i de l’Arxiu de la Biblioteca de Montserrat, on es troba el Fons Ramon Perera (l’enginyer que va construir els refugis de Barcelona).

458 copy.jpg

© Arxiu de la Biblioteca de Montserrat (Fons Ramon Perera)

L’exposició també mostra, per primera vegada, imatges del refugi antiaeri de Falset. A qui has d’enredar en les aventures personals sinó als amics? Aquest cop, em va tocar agafar la càmera, el trípode, un frontal i un llum de carburo, i baixar sota la plaça de la Quartera. Us deixo amb algunes de les imatges d’aquesta petita sessió històrico-subterrània.

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera.Falset, Priorat, Tarragona

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera. Falset, Priorat. © RLM

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera.Falset, Priorat, Tarragona

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera. Falset, Priorat. © RLM

 

A peu per Tàrraco: la guia

dijous, 11/07/2013 (Rafael López-Monné)

Ja la tenim a les mans! Ja ha arribat la guia A peu per Tàrraco i en les seves quatre edicions: català, castellà, anglès i francès. I estem molt contents!

Atenció: la primera presentació de la guia serà a Tarragona, el proper dilluns dia 15, a les 19 h, a l’espai Turisme, situat al capdamunt del carrer Major. Si algú li ve de gust unir-se a l’arròs que farem per sopar al restaurant El Llagut, pot trucar-hi (977 22 89 38) i reservar plaça directament (hem acordat un menú tancat de 25€).

El gran epigrafista Geza Alfoldy parlava de Tàrraco com una ciutat oberta, a semblança de Roma, un indret atractiu per gents vingudes d’Hispània i de tot l’Imperi. Aquest cop, a través de la guia, seran els propis habitants de Tàrraco els qui us presentaran la seva ciutat i us acompanyaran pel voltants. Les excursions per l’ager de Tàrraco, a més de donar a conèixer els principals vestigis romans que es conserven, pretenen també enfortir els lligams entre les poblacions d’aquest entorn i el seu territori. Altafulla, Constantí, Berà i moltes més, són ara les hereves del ager tarraconensis.

coberta.jpg

La guia ha estat  impulsada pel Pla de competitivitat turística de la Tàrraco romana i editada per Arola Editors. Forma part d’un projecte més ampli que vam batejar com TARRACO, URBS ET AGER, que ha comportat també l’elaboració d’inventaris de camins en els municipis propers a Tarragona, l’ampliació de la xarxa de camins senyalitzats, plafons interpretatius  i l’elaboració d’un mapa excursionista. Ha estat un projecte ambiciós, dut a terme a partir dels plantejaments que ja vam posar en pràctica al Priorat, amb la creació d’una xarxa de camins i amb l’edició també d’una guia basada en la interpretació del patrimoni: A peu pel Priorat per camins del vi i l’oli. Novament ha estat un plaer treballar colze a colze amb el Jordi Tutusaus i, a l’igual que amb el projecte dels Camins de l’Anella Verda, les tasques d’adequació dels camins les han dut a terme l’Associació Aurora, un centre especial que dona feina a persones amb alguna incapacitació.

La llista de deutes adquirits amb tothom que ens ha ajudat és molt, molt llarga. Permeteu-me però, agrair la confiança (i la paciència) del gerent del Pla, el Quim Queralt i de la seva presidenta, la Patricia Anton, així com la implicació dels alcaldes de Constantí i d’Altafulla, el Josep M. Sabaté i el Fèlix Alonso i de regidors entusiastes com el Guillermo Alonso i la Montse Castellarnau o tècnics com el Marc Antillach o l’Oscar Francés. D’altra banda, la guia no hagués estat la mateixa si la ciutat no comptés amb el festival Tarraco Viva i amb Tarragona Història Viva. Moltíssimes gràcies als grups de reconstrucció històrica que hi participen, especialment a Nemesis, Projecte Phoneix, Thaleia i la Legio I Germànica. Quina sort tenim en aquesta ciutat de comptar amb aquests enamorats de la història i de com transmetre-la!

La guia ha comptat amb l’assessorament històric de Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic de la URV i autor del pròleg, i amb arqueòlegs de l’ICAC, com l’Anna Gutiérrez o la Diana Gorostidi, que han aportat el rigor que entenem imprescindible en una guia històrica. Els textos estan escrits a quatre mans entre la Sara Sans i jo i esperem que us resultin prou suggeridors, així com les imatges. Per nosaltres, la capbussada en la història de la nostra ciutat ha estat sensacional. La guia compta, a més, amb una fantàstica col·lecció d’ il·lustracions (algunes desplegables) dibuixades per Hugo Prades (m’encanten!). Per acabar, Magí Seritjol, el director del festival Tarraco Viva, ha escrit tres excel·lents textos introductoris que segur us sorprendran (moltes gràcies Magí!).

No estaria bé acabar això així, sense més, i per aquest motiu, clicant AQUÍ o sobre la portada, podreu descarregar-vos un fragment de la guia on trobareu aquest capítol introductori i el primer itinerari.

Salve!

 

 

“Objetivo Coruña”, una iniciativa d’èxit

dimarts , 2/07/2013 (Rafael López-Monné)

A Coruña celebra, a partir de demà i fins diumenge, la segona edició d’una iniciativa ben interessant “Objetivo Coruña“. Es tracta d’una trobada de cinc fotògrafs seleccionats a nivell nacional i contractats per tal que durant cinc dies fotografiin la ciutat.  Turismo Coruña busca així dotar-se d’un bon arxiu d’imatges per a la promoció de la ciutat, que inclogui mirades diverses de professionals amb experiència en la fotografia de viatges. En un moment en que sembla que tot val, que no cal invertir en fotos perquè es poden trobar gratis, que qualsevol foto —amb un bon filtre és clar—  ja serveix , no deixa de sorprendre l’aposta de La Corunya.

Ben mirat però, no ens hauria de sorprendre tant. En un món farcit de missatges i  d’imatges, afinar el discurs, resulta fonamental. A més sembla lògic intentar fer-ho amb prou qualitat per tal que el missatge arribi clar, precís, net, directe. Els professionals de la fotografia, amb major o menor encert, ens dediquem precisament a això, a traduir  idees i pensaments en imatges; a construir relats visuals.

Mirada així, la proposta ja és interessant, però a més, aquesta gent de La Corunya, han reblat el clau i l’han transformat en un esdeveniment social. Genial! Els fotògrafs donen xerrades i, a més, durant un matí, són acompanyats per grups d’unes quinze persones interessades en acompanyar els fotògrafs i veure com treballen, com plantegen els temes, com fan la seva feina. En només dos dies, les places per assistir a les xerrades i a les sortides, es van esgotar. Tot un èxit.

L’edició d’enguany us la podré explicar en directe (@lopezmonne) perquè he tingut la sort de ser un dels cinc fotògrafs seleccionats. A més de la satisfacció de participar en un esdeveniment que em sembla molt ben pensat, em fa una il·lusió tremenda compartir uns dies amb grans fotògrafs com són el Lucas Vallecillos, el Gonzalo Azumendi, el Ángel Martínez Bermejo, i l’Oscar Domínguez.

Us deixo un vídeo que recull part dels treballs dels fotògrafs de l’any passat. Sensacional!


 

Objetivo Coruña 2013.jpg

 

 

Castells i castellers des de dins

dissabte, 29/06/2013 (Rafael López-Monné)

TGN_Castellers_Cartell_14JUNY.jpgTarragona, ciutat de castells. Aquest és el lema d’una setmana ben especial dedicada a apropar els castells a tothom que tingui curiositat per conèixer més de prop el món de les colles castelleres i de les torres humanes que  tan ens captiven en aquesta ciutat. Les activitats programades inclouen, per exemple, rutes guiades pels llocs més emblemàtics (inclosos els locals de les colles) o la participació activa en els assajos de castells, per acabar compartint sopars amb els castellers. A banda també s’ha programat actuacions castelleres al carrer, amb la participació, a més de les colles locals, dels Castellers de Vilafranca.

Es tracta d’una proposta singular, sens dubte. L’ha impulsat Turisme de Tarragona i les colles castelleres. A més de reforçar la imatge de Tarragona com a ciutat castellera, es busca generar fons econòmics per a les colles, en un moment en que els cal trobar noves fonts de recursos.

Els qui, en comptes de creuar-se de braços davant la fatalitat imaginen, busquen i proven noves sortides, em mereixen admiració i tot el meu respecte. A més a més, les propostes que es plantegen, lluny de banalitzar els castells, crec que poden aconseguir un altre objectiu (buscat o no) que sembla especialment interessant: passar de la simple visió dels castells com a espectacle corprenedor a endinsar-se en la seva dimensió més humana: les persones.

Us deixo amb una selecció d’imatges del passat Concurs de Castells de Tarragona (i si no las vau veure en el seu dia, doneu un cop d’ull també a les de Lucas Vallecillos, excel·lents) . Per anar fent boca pel de l’any que ve. Pit i amunt!

Records de Patum

diumenge, 2/06/2013 (Rafael López-Monné)

A hores d’ara, la plaça de Sant Pere de Berga bull d’emocions amb els darrers salts de plens de la Patum d’enguany. Des de casa puc sentir l’olor d’herba tallada (que emmascara la de suor) i els sons dels músics tocant en la foscor encesa d’un infern creat per humans. Uns humans una mica descreguts, tot s’ha de dir, que o bé se’n en foten de Pere Botero, ho bé  es preparen per quan vagin a parar tots als regnes de Llucifer. Amb tanta “barreja” (la beguda anisada de les festes) no es difícil traspassar els límits del pecat. A l’infern, els de Berga segur que ballaran sota les flames (i jo els envejaré). De fet, sempre explico que la vegada que vaig saltar és el més aprop de l’Avern que recordo haver estat.

Tal com explicava en una entrada passada, vaig estar fotografiant la Patum de l’any passat. Us deixo amb unes quantes imatges d’una de les festes que més extraordinàries que conec i on sempre, els berguedans, m’han fet sentir com a casa. (Dedicades a l’àngel que em va recollir a l’aire quan la guita em va fer fora de la barana)

Roma desembarca a Tàrraco

divendres, 24/05/2013 (Rafael López-Monné)

Ja ha arribat Tarraco Viva, el festival romà de Tarragona; un festival cultural que creu fermament que el coneixement de la història és apassionant, que ens fa més lliures i que ens hauria de permetre evitar errors i construir futurs millors. Ciceró deia: Desconèixer que és el que ha passat abans del nostre naixement és ésser sempre un nen. Què és en efecte, la vida d’un home sinó s’uneix a la vida dels seus avantpassats mitjançant el record dels fets antics.

AMPHITHEATRUM REFECIT. Epigrafia a l’arena dels gladiadorsDiana Gorostidi. Visita comentadaTàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XIVa edició.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

AMPHITHEATRUM REFECIT. Epigrafia a l’arena dels gladiadors. Diana Gorostidi. Visita comentada. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XIVa edició. ©RLM

El personatge de l’edició d’enguany és Juli Cèsar. El seu assassinat habitualment ha estat presentat com un tiranicidi. L’opinió entre la majoria d’historiadors, tant antics com moderns, és que els assassins de Cèsar estaven intentant restaurar les llibertats republicanes, eliminant a un usurpador despòtic. Aquesta va ser la justificació preferida pels propis assassins. Tanmateix però, no tothom ho interpreta de la mateix manera. Una d’alternativa considera que, en realitat,  els aristòcrates del Senat varen matar a Cèsar perquè el percebien com a un líder popular que amenaçava els seus interessos de privilegi i l’assassinat va ser una manifestació dramàtica de la llarga lluita entre conservadors opulents i reformadors recolzats pel poble.

Com diu el seu director  Magí Seritjol “Al llarg de la present edició del festival intentarem aprofundir en aquestes visions contraposades. L’assassinat de Cèsar però, servirà per repensar o viatjar a un dels moments més apassionants de la història de l’antiga Roma; el final de la República. Un moment que significà la fi, no només d’una classe oligàrquica que havia monopolitzat el poder polític durant segles, sinó també el final de les aspiracions reformistes de les classes populars i els seus líders. Amb el fum de la pira funerària de Cèsar al Fòrum de Roma, no només s’estava cremant el cadàver d’un home brillant, també desapareixia tot un sistema polític. La societat occidental tardarà mil vuit-cents anys en recuperar l’esperit reformador i democràtic de la societat romana de la República tardana. En els moments actuals potser val la pena que hi reflexionem”.

IURISPRUDENTIA QUID IURIS SITEl judici d’Hortènsia i les matrones indignadesNemesis ARQ Grup de reconstrucció històrica de Tarragona.Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XIVa edició.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

IURISPRUDENTIA QUID IURIS SITEl judici d’Hortènsia i les matrones indignades. Nemesis ARQ. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XIVa edició.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

A més a més, enguany el festival Tarraco Viva celebra el seu quinzè aniversari. El seu director ho explica així:

“Si alguna cosa podem dir dels antics romans, o al menys crec que podríem destacar, és la seva tenacitat per aconseguir el que es proposaven. Acceptaven la derrota en el camp de batalla, però només l’entenien com un obstacle per a la victòria final, de la qual no en dubtaven mai. Penso en això i miro enrere, quinze anys per a ser exactes. Era 1999 i un nou festival debutava a la nostra ciutat. Un festival una mica estrany ja que no era d’arts escèniques ni plàstiques, tampoc era un festival de música. Proposàvem un festival dedicat a la divulgació de la història de l’antiga Roma. No era una proposta fàcil, al contrari, era una proposta arriscada. Un festival sense concessions a la banalització de la història, basat en el coneixement científic de la mateixa però amb claus interpretatives que la fessin un model de divulgació.

Quinze anys després, el festival està mes viu que mai, intentant superar aquest temps de certa penúria però mirant cap el futur. Un futur per a la millor qualitat de vida de tots els ciutadans i on la cultura, en aquest cas des de la divulgació del patrimoni històric, ens ajudi a prosperar. A prosperar no només en l’aspecte econòmic, que també, sinó especialment en l’aprofundiment de les nostres arrels, la nostra identitat.

Som encara romans, o així ho vull creure. Malgrat la visió en gran part negativa que de la civilització romana ens ha llegat una certa historiografia i el món de “l’entertainment”, la romana va ser una civilització d’èxit. Potser la primera gran civilització global d’èxit. En ella estan les llavors de coses que creiem assumides i ara tornen a estar en perill: l’estat del benestar, les lleis per a tothom, el gaudi de la vida, el treball ben fet i una certa grandesa en la mirada. Què altre cosa són sinó el dret romà, les termes, els aqüeductes, les clavegueres o la prefectura de l’annona (per evitar les crisis alimentàries)? Parlem d’una gran civilització urbana connectada per una xarxa de carreteres públiques i una gran autopista, la Mediterrània. Tarragona encara ara és un somni mediterrani.”

Podeu descarregar-vos la revista-catàleg del festival al web o be visionar-la aquí.

 

 

 

A punt per rondar a ran de mar

dimarts , 14/05/2013 (Rafael López-Monné)

Els camins de ronda són els protagonistes del proper dossier central de la revista Descobrir Catalunya, de l’exemplar de juny. I els plecs ja està entrant a màquines! Aquest número em fa especial il·lusió perquè reflecteix l’esperit del treball que vam realitzar sobre camins de ronda a Catalunya, per encarreg del Museu Marítim de Barcelona i la Xarxa de Museus Marítims. Al començar el projecte ens vam adonar d’una primera paradoxa, els camins de ronda s’han fet molt populars però, en canvi, sabem molt poc d’ells.

D’altra banda, m’agradaria excusar-me amb els seguidors del blog, per aquest dilatat descans. Una altra paradoxa: la causa no té a veure per a res amb el descans, sinó tot el contrari. I ja enyorava teclejar dins la maqueta del WordPress intentant no cometre gaires errors al pujar les fotos, al posar els peus, etc.

Mentre arriba el número del Descobrir, us deixo amb un petit article que vaig escriure per la revista Argos, la del Museu Marítim de Barcelona, parlant d’aquests interessant camins de costa.

Bosc de la Marquesa i la cala Fonda, platja nudista, espai natural protegit de la Punta de la Mora, Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Bosc de la Marquesa i la cala Fonda, des del camí de la Costa, camí de ronda. Tarragona. © RLM

Camins de ronda, noves funcions i nous reptes

El dia 27 juliol de l’any del Senyor de 1576 va ser fatídic per fra Miquel d’Aradiga. Només feia tres dies que havia estat nomenat nou prior del castell de Sant Jordi d’Alfama, bastit a tocar de la costa sud del coll de Balaguer, en els mars de Tortosa, per tal de procurar combatre els continus desembarcament de corsaris barbarescs. El mateix emperador Carles I havia recriminat als mestres de les ordes de Sant Jordi d’Alfama i de Santa Maria de Montesa la manca de vigilància i els deia que “habéis de tener guardas en la fortaleza para que de dia con humo y de noche con fuego dar aviso (…) porque dicen que los vaxeles de cristianos que andan en la mar y los caminantes por la tierra, viendo que la fortaleza no señala, pensando que la costa está segura, pasan sin recelo alguno y los moros salen y los toman al descuido…”

Aquell malaurat dia, fra Miquel d’Aradiga i tretze persones més, sembla que havien sortit de la fortalesa amb intenció d’inspeccionar la costa quan van ser assaltats i capturats per corsaris sarraïns. Fra Miquel va ser portat a Alger i allí va ser comprat per un moro anomenat Caxeta. Sembla que no era gaire amic dels cristians perquè les cròniques parlen que el va martiritzar i que va acabar per cremar-lo viu el 28 de març de l’any següent.

Ruines del castell medieval de Sant Esteve de Mar i punta de Sant Esteve, al fons el cap Gros. GR 92.Costa Brava.Palamós, Baix Empordà, Girona

Ruines del castell medieval de Sant Esteve de Mar i punta de Sant Esteve, al fons el cap Gros. Palamós, Baix Empordà, Girona. © RLM

Els camins de vora mar que ressegueixen les costes de Sant Jordi d’Alfama —i les de tot el litoral català—, guarden aquesta i moltes altres històries de quan la gent no feia cua per estirar-se a la platja i bronzejar-se. Guarden històries que expliquen que els camins ronda servien precisament per això, per fer la ronda i vigilar un mar temut d’on arribava perills i desgràcies. Prova d’això és que els camins importants que connectaven poblacions –els camins rals— sempre que podien s’allunyaven de la costa. Sovint, els camins de ronda no han passat de ser simples corriols, senderes per on hi podien transitar persones, però no cavalleries.

Dos segles després, als vols de 1775, prop del castell de Sant Jordi d’Alfama, a la deserta cala de l’Ametlla, van arribar Joan Baptista Gallart i la seva família, pescadors valencians. A ells el van seguir altres que van anar aixecant el poblet de l’Ametlla de Mar. Els camins de ronda que seguien soldats i pirates, ara els utilitzaven els “caleros” per anar, per exemple, al port de l’Estany, un port natural on deixaven embarcacions. Anant a vela o a rem, era important tenir les barques prop dels caladers i, a més, no sempre es podia tornar al port d’on havies sortit. Els canvis de vent, les tempestes obligaven sovint a buscar refugi en alguna cala i, llavors, es retornava al poble seguint els camins de ronda. I és que, abans que per vigilar, des de temps prehistòrics, els camins vora el mar han servit als habitants de la costa per anar a pescar i trobar aliment.

PLatja d'Altafulla i botigues de Mar, l'antic barri de pescadors.<br />
Altafulla Tarragonès, Tarragona

Platja d'Altafulla i botigues de Mar, l'antic barri de pescadors, des del camí de ronda. Altafulla, Tarragonès. © RLM

Els pirates barbarescs van deixar d’arribar a les nostres costes, però la necessitat de vigilar el mar continuava. Calia, per exemple, vigilar el compliment de les quarantenes en els vaixells on s’havia declarat alguna epidèmia. Així trobem camins de ronda anomenats camins de Sanitat, com el de Cambrils. Fins a la darrera Guerra Civil i la postguerra, l’horitzó ha estat vigilat des de la costa per línies defensives, búnquers i canons, i quan no ha estat per divisar l’enemic ha estat —i continua— per tal de vigilar el contraban. No fa tants anys, els carrabiners o guàrdies civils hi tenien barraques o cabanes i encara feien la ronda.

Tanmateix, a partir del segle XVIII i especialment durant el segle XIX, els europeus vam aprendre a veure paisatges on abans només hi havia territori, vam educar els ulls per descobrir les dimensions estètiques i emocionals dels paratges que contemplem i la percepció de la costa va transformar-se radicalment. Les platges ermes, els aiguamolls insalubres plens de malària, els violents penya-segats que provaven irrefutablement l’existència del Diluvi Universal, tot plegat va deixar pas a les postes de sol, a la bellesa del mar embravit, a les passions romàntiques, al gaudi de la tranquil·litat, de la solitud… I vam convertir la costa en un dels espais més desitjats, més valorats probablement per la seva condició d’espai frontera, d’espai d’encontre entre la terra i el mar.

Camí de ronda entre la punta de la Creu i la Platja de sa Riera.Costa Brava,Begur, Baix Empordà, Girona

Camí de ronda entre la punta de la Creu i la Platja de sa Riera. Begur, Baix Empordà. © RLM

La construcció del camí de ronda de S’Agaró, començat al primer terç, del segle XX, constata clarament la nova funció sorgida d’aquest canvi de percepció de la costa. Rafael Massó va dissenyar-lo específicament per passejar a peu al costat del mar. Tal com defensen nombrosos experts, la percepció i el gaudi del paisatge és més el fruit d’un recorregut que d’una instantània, és més una experiència que una idea i caminar prop del mar s’ha convertit en una experiència molt valorada a hores d’ara. És a dir, els camins de ronda ens ajuden ara a sentir-nos bé, a gaudir de la naturalesa, del patrimoni, a ser una mica més feliços.

Els humans però, som especialistes en devorar allò que tan desitgem i quedar-nos sense. Prova d’això són els processos d’urbanització, transformació radical que ha patit bona part del nostre litoral. Ens cal protegir els camins de ronda que tenim, està clar. Tanmateix, cada cop es fa més urgent abordar seriosament el debat sobre quin caràcter volem que tinguin?, quin grau de transformació estem disposats a acceptar? Sembla evident que les decisions haurien de tenir en compte el paper evocador dels camins de ronda pel que als espais naturals i el patrimoni. Els serà difícil explicar la trista història de fra Miquel d’Aradiga entre fanals, ciment i formigó. Aquest cop, l’absència és plena de significats.

Platja d'Altafulla a l'alçada de la desembocadura del riu Gaià. L'antic poble frotificat de Tamarit al fons.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Platja de Tamarit. Tarragona. © RLM

Déu, polímers i processons

dimecres, 27/03/2013 (Rafael López-Monné)

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona. © RLM

Déu Nostre Senyor ha d’estar molt ocupat. Se li acumula la feina amb tants banquers, comptables i polítics penedits, resant tot el dia per no caure en les flames eternes de l’infern. Deu ser per això que no sempre presta atenció a les pregaries dels seus fidels quan li demanen bon temps per les processons de Setmana Santa (o potser no li agrada que li recordin que vam crucificar el seu fill, ves a saber). I el temps és boig i tant pot passar que els pobres penitents es torrin dins les cucurulles, que faci un fred que congeli les avies que se’ls miren o que troni i plogui a bots i barrals.

No és que el portadors dels misteris s’arronsin per quatre gotes, no. I menys els de la Setmana Santa de Tarragona. Però les talles i les robes són prou valuoses per no deixar que la pluja les faci malbé. Llavors, si les oracions fallen i es posa a ploure, se sent algun “mecagonDéu” que no ajuda a millorar la situació, és clar. Tanmateix, ràpidament, de sota els misteris, com per art de màgia, apareixen grans llençols de polietilè de baixa densitat —és a dir, de plàstic— . Els confrares més àgils s’enfilen dalt els passos i, circulant entre creus, apòstols i Mares de Déu, se les empesquen per cobrir-los i protegir-los de l’aigua inoportuna. Sense trencar ni desmuntar res, cosa que no és pas fàcil, per cert.

Llavors, els més sentits se’ls posa cara de pomes agres. I s’entén. Tants dies de feina, de posar-ho tot a punt, sense oblidar els diners gastats en les flors, per exemple, per a que ara la pluja o desllueixi tot. I emprenya, és clar que sí, tant a les germandats com al públic, i també a molts fotògrafs que no podran captar la imatge que esperaven. En canvi però, apareixen d’altres de sorprenents, no exemptes d’un cert surrealisme

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona. © RLM

Pyrenades, Gourdon i gpx

dissabte, 16/03/2013 (Rafael López-Monné)

Tots els qui ens agrada pujar muntanyes, recorre vells camins a peu, o embadalir-se amb les fantasies de les boires matinals, compartim quelcom molt significatiu: som hereus directes d’un canvi revolucionari esdevingut a la cultura europea, no fa tant de temps. Un canvi que ens va ensenyar a mirar les muntanyes d’una manera com mai abans ho havíem fet.

Fossin conqueridors de l’inútil, com va anomenar-los Terray, o aquella colla de sonats, com molts altres pensaven, aquells pioners, que cercaven la bellesa que els poetes cantaven o que els pintors plasmaven, van obrir un camí que encara recorrem a hores d’ara.

El Montardo d'Aran (2.833 m) i la vall de Valarties, vista des d'Arties, Naut Aran, Val d'Aran, Lleida2002.07

El Montardo d'Aran (2.833 m) i la vall de Valarties des d'Arties, Val d'Aran. © RLM

Què va succeir? Què va provocar que les “muntanyes horribles”, rebutjades per la gent es convertissin en indrets, admirats, somiats, capaços d’atreure a milers i milers de persones? I per què ara, que poden arribar en cotxe pràcticament a tot arreu, hi ha tanta gent que vol caminar? Coneixeu la íntima relació que existeix entre un track (gpx, plt o kmz, és igual) i els calendaris amb el paisatge de la Heidi, que regalava la botiga de pollastres de la cantonada?

Provarem d’esbrinar-ho i parlarem de tot plegat la setmana que ve, el diumenge 24, en un lloc molt especial, en el refugi Rosta de Salardú. El mateix on es va allotjar, per exemple, Maurice Gourdon, l’explorador dels cims aranesos. I ho farem dins un festival que em sembla fantàstic, Pyrenades, que aquest any es celebraran del 23 al 30 de març.

D’entrada, els cartells del festival són preciosos i un bon preludi de la sensibilitat d’aquest esdeveniment. Pyrenades és un festival sobre el Pirineisme, és a dir, el moviment cultural que va portar al mirar, recórrer i difondre el Pirineu amb els nous ulls que va adquirir la cultura europea. Així com la descoberta dels Alps —i l’alpinisme— ha estat un fenomen àmpliament difós, en el cas del pirineisme, encara resta molta feina per fer.

El festival té un format molt interessant: excursions i passejades pel matí, xerrades i conferències al vespre i cicles de pel·lícules a la nit. I exposicions. La d’enguany és especialment interessant: “El Pirineu en profunditat”. Elaborada amb fons propis, està dedicada a la fotografia estereoscòpica i 3 D. El festival compta també amb música tradicional, un ingredient més que col·labora a crear aquells ambients que fan sentir-se a gust, amb vetllades que voldries que no s’acabessin mai.

A3 triptico_2 [1600x1200].jpg

Com sempre passa, tot això té un secret: el Manel Rocher i la Mari Àngels. Ells són l’ànima de les jornades i del refugi, és clar. I és que aquest refugi és excepcional, però no sols pel seu passat i perquè conserva admirablement la mateixa l’estructura arquitectònica i el caràcter des de fa més de cent anys. La clau de la seva singularitat, en aquests moments, està en la mentalitat dels qui el dirigeixen.

Davant els reptes que plantegen els estàndards actuals de la hoteleria, l’opció més habitual hagués estat una completa remodelació interior (és a dir, tirar-ho tot a terra) i mantenir la façana. Ells, en canvi, van optar per conservar i revaloritzar l’ambient centenari de l’hostal. I van anar més lluny, l’han convertit en el Pyrenmuseu, el museu del Pirineisme, sense deixar de ser un hostal. En efecte, avui podeu dormir a la mateixa cambra que ho va fer Gourdon i reviure una època — i tocar-la— sense que calguin gaires virtualitats. Tot un luxe. Moltes gràcies Manel i Maria Àngels!

postal rosta.jpg

L'hostal Rosta. © Pyrenmuseu

Podeu descarregar-vos l’entrevista que va fer-los Josepmaria Rispa per El Portarró, el butlletí del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici.