Vistes- Descobrir.cat

Palla, es necessita més palla

dijous, 4/02/2016 (Rafael López-Monné)

La Baixada del Pajaritu és, sens dubte, un dels actes més divertits i esbojarrats del Carnaval de Tarragona. Com explicava a l’anterior entrada del blog, es tracta d’un acte que ha vingut sent organitzat directament des d’associacions ciutadanes, la Colla Pajaritu i la Pipel Entertaiment. Enguany, és la XI edició. A més de les inscripcions, el finançament necessari s’ha aconseguit a partir d’un Verkami. És una mostra fantàstica del millor humor i dinamisme d’aquesta ciutat.

Es tracta d’un cursa d’andròmines i disfresses que es celebra el dissabte de Carnaval. És completament oberta a la imaginació i atreviment de tothom, infants i adults. La diversitat és la norma, també amb la velocitat. Atenció amb els espitats! Si a casa us sobra una bala de palla, porteu-la, segur que farà servei. Enguany la cursa es previst que acabi amb una paella (a la qual no es descarta que hi acabin posant rodes).

Tags: andròmines, Carnaval, disfresses, festes, Tarragona
Publicat a festes | Deixa-hi un comentari

Lluentors, focus i ungles mossegades

dimecres, 3/02/2016 (Rafael López-Monné)

Ja és a punt una nova edició del concurs La Disfressa d’Or, un dels actes més esperats del Carnaval de Tarragona, especialment per part dels milers de persones que formen les comparses a la ciutat. Per a molts, és el moment de la veritat, el moment de pujar d’alt un escenari i mostrar el resultat d’hores i hores de feina. Hores i hores tallant, cosint, pintant, assajant… Ho he dit molts cops, aquesta és la dimensió que més em fascina d’aquesta festa, l’esforç personal i col·lectiu i l’ambició per millorar cada any.

Darrerament, aquesta ciutat no va sobrada d’ambició i això encara posa més en valor els esforços del Carnaval. I no sols pel que fa als vessants de més lluentors i plomes, també és el cas de la divertidíssima Baixada del Pajaritu (espero dedicar-hi una propera entrada al bloc). La crisi va ajudar a que fos la ciutadania la que s’espavilés per tirar endavant aquests actes del Carnaval. Fantàstic! No se m’acut un esperit mes carnavaler que aquest. És com si entreguessin que la diversió carnavalera és una cosa massa seriosa com per deixar-la en mans dels representants polítics.

Tant la Disfressa d’Or com la Baixada del Pajaritu són esdeveniments organitzats de manera privada per empreses i associacions. Les entrades són la font de finançament del primer esdeveniment (a la venda aquí), mentre que el segon ha optat enguany per un Verkami. En el cas de la Disfressa d’Or, l’ambició de la que parlàvem va portar els organitzadors (Abril Producciones – Music From Tamarit) a canviar l’antic recinte firal per la TAP, la Tarraco Arena Plaça, la antiga plaça de toros. No ha de ser fàcil, no. Tanmateix, en la primera edició a la TAP, els organitzadors se’n van sortir molt bé. Felicitats!

Al recordar-la, em venen al cap algunes reflexions i aspectes que m’atreveixo a compartir per si poden ser d’alguna utilitat (des d’una profunda humilitat i respecte, està clar, i sabent que, des de fora, les coses són molt diferents que vistes des de la responsabilitat de l’organització).

Per començar, als fotògrafs ens anava molt bé el fet que hi haguessin diverses sessions. Entenc però, que això queda fora de lloc donades les dimensions de la nova ubicació. D’altra banda però, la il·luminació, tot i correcta, va ser excessivament plana. Vaig enyorar, i molt, el joc de llums i colors darrera dels personatges d’altres edicions, que aportaven unes possibilitats plàstiques sensacionals. Això, sumat al fet d’haver de treballar des de molta distància durant pràcticament tota la gala va condicionar molt el tipus de fotografies que es podien obtenir.

Un podria pensar que l’aposta per un nou escenari i una major “espectacularitat” hauria d’haver repercutit una també en una millora de les possibilitats fotogràfiques de relatar l’esdeveniment. Malauradament no ha estat així sinó, més aviat, el contrari.

L’augment de les dimensions de l’escenari i de l’espai comporta cert riscos. Allò més gran no sempre és millor (els artistes saben bé que la bellesa es troba en la proporció i l’equilibri). Omplir un escenari no és fàcil i segons la mida que tingui, pot no estar a l’abast de totes les comparses.

També vaig trobar a faltar bona part de l’escalfor que generava la proximitat de participants i public, tot i els esforços i bon ofici del presentador. Tampoc hi va ajudar l’exagerada rivalitat entre el públic que, a l’hora d’animar o reconèixer l’esforç de les actuacions, em va semblar que només ho feia vers la pròpia comparsa .

De tota manera, el balanç de tot plegat és absolutament positiu i engrescador. L’espectacle és ple de il·lusió, d’imaginació i d’esforç i a hores d’ara, mentre els muntadors i tècnics ultimen els detalls, segur que hi han mans amb ungles molt i molt retallades. Bona sort a tothom!

Podeu veure una selecció més àmplia i a pantalla complerta! al nou espai per a exposicions virtuals que ha inaugurat el web de Tarragona Turisme amb el nom de Tarragona ara!

Tags: Carnaval, disfresses, espectacles, festes, Tarragona
Publicat a festes | Deixa-hi un comentari

Com buscar el futur dins un bikini

dimarts, 26/01/2016 (Rafael López-Monné)

Recorden les postals de platges dels anys 50 i 60 del nostre segle XX? Recorden les senyores que encara es posaven el casquet al cap per banyar-se? També hi apareixen homes que passejaven amunt i avall amb pantalons llargs i samarreta imperi. A Tarragona, bona part de les imatges de les postals van ser captades per Ramon Segú Chinchilla i el seu pare Ramon Segú Palau. És tracta d’un “tresor” documental que, des de fa uns anys, resta dipositat a l’Arxiu Municipal.

Els arxius poden servir només per guardar documents, però en mans de bons gestors es converteixen en una font inesgotable per a la divulgació del passat. Fruit d’aquesta mentalitat i de la col·laboració amb el Patronat de Turisme de la ciutat, va néixer la iniciativa de realitzar una exposició que comparés l’evolució de les platges a partir de les postals de mitjans de segle. Platges de Tarragona 50 anys després ha estat el títol triat i un servidor ha tingut la sort de rebre l’encarreg de capturar la imatge actual.

L’exposició restarà oberta fins a finals de gener a l’Espai Turisme, al capdamunt del carrer Major. Després és previst que s’instal·li a l’Arxiu Municipal. Val a dir que ha tingut un molt bon èxit de públic (La Vanguardia o TV3, entre altres, van recollir la notícia). Suposo perquè ens agrada això de mirar al passat i al present alhora i comparar (és una mica com aquells entreteniments de trobar les diferències entre dos dibuixos, oi?).

Tal com s’explica a l’exposició “moltes coses han canviat en els últims cinquanta anys. La població de Tarragona ha augmentat de 57.428 a 136.689 habitants. El turisme també ha registrat un creixement meteòric i ha passat dels gairebé 30.000 visitants als més de dos milions de visitants a l’any, 400.000 dels quals pernocten a la ciutat. La Tarragona subdesenvolupada econòmicament d’inicis dels anys seixanta s’ha transformat en una de les àrees industrials i turístiques més dinàmiques de Catalunya”.

I les platges? com han canviat? El cert és que els tarragonins podem considerar que hem sortit prou ben parats dels anys de desarrollisme i dels somnis de Miami Beach d’alguns alcaldes. Tanmateix, també és cert que no n’em sortit indemnes. L’enorme pifiada de formigó de la platja del Miracle —que les males llengües asseguren va ajudar a omplir moltes butxaques i no precisament de sorra—, va arruïnar en bona mesura la platja més urbana, més propera a la ciutat.

D’altra banda, la preservació de la platja Llarga i l’aturada del projecte de passeig marítim es va aconseguir gràcies a la mobilització popular (que és el mateix que dir, gràcies a la tossuderia i coratge d’un petit grup de gent que, alhora, va ser capaç de convèncer a una bona part de la ciutadania). És curiós, en una ciutat molt poc avesada a les mobilitzacions ciutadanes, han estat les platges allò que més l’ha sacsejat. Un bon exemple de com la ciutadania se les estima.

Personalment m’encanten aquests exercicis de mirar el passat i el present alhora. Si es va més enllà de l’anècdota, poden convertir-se en sensacionals catalitzadors de reflexions i de plantejaments pel futur. Més enllà dels casquets de banys i bikinis, l’exposició pot ajudar a percebre que la preservació de les platges de la ciutat ha estat més una qüestió de casualitats —la via del tren, per exemple— i de voluntats populars, que no pas de visions meditades i models compartits (i això encara és així).

Per exemple, no sabem que fer amb l‘antic preventori de la Savinosa perquè no ens fem les preguntes correctes (els interessats trobareu dues entrades al blog dedicades a aquest indret 1 2). Al meu entendre, abans que pensar en què fer, cal respondre a qüestions essencials com ara: quin litoral ens agradaria tenir? quina relació vol establir la ciutadania amb les seves platges? com ens imaginem la costa d’aquí vint-i-cinc o cinquanta anys? Són les visions allò que ordena i dona sentit i coherència a les idees i els projectes. En canvi, les “grans” idees desconnectades poden resultar acabar sent enormes pífies (els tarragonins en tenim bona experiència d’això: el parking Jaume I o el mercat municipal, per exemple; i a l’horitzó els Jocs del Mediterrani…).

L’estada de l’exposició a l’Espai Turisme clourà d’una manera interessant, agradable i esperançadora. El dissabte 30 de gener, a les 7 del vespre, tindrà lloc la xerrada “Rieres, conreus, arenals, aiguamolls… Història de Platja Llarga i els seus voltants” a càrrec de la plataforma Cuidem la Platja Llarga. I si l’hivern continua com ara, encara podrem acabar banyant-nos a la platja.

Tags: fotografia, paisatges, platges, postals, postals antigues, Tarragona
Publicat a arts i exposicions, fotografia, paisatges | Deixa-hi un comentari

Tenen ànima els paisatges?

divendres, 13/11/2015 (Rafael López-Monné)

Tenen ànima els espais? Si no fos així, com és que hi han paisatges que ens commouen, que ens inspiren? com és que hi han territoris capaços d’evocar la vida i els anhels de generacions senceres d’avantpassats?, de crear estats d’ànim?, com és que hi han paisatges balsàmics, tranquil·litzadors?, com és que hi han espais que ens captiven i amb els quals establim lligams anímics, íntims?

És una evidència que els humans, amb diferències segons les cultures, establim relacions emocionals amb els espais. Tanmateix, els espais no tenen més ànima que la nostra, que la que nosaltres hi volem abocar. La natura és indeterminada i som nosaltres, les persones, les cultures, les arts les que la determinem. La connotació ètica i estètica dels espais és l’origen de la visió de paisatges allà on abans només hi havia territori. Una visió evidentment subjectiva, fruit dels mecanismes de la cultura. Aquesta conquesta cultural —esdevinguda a Europa a partir del segle XVIII i sobretot el XIX— ha resultat ser una extraordinària revolució que ha canviat profundament la nostra percepció de l’entorn.

El dossier central del número de novembre de Descobrir Catalunya, està dedicat de ple a parlar de paisatges, concretament, a parlar dels valors i significats dels paisatges del Priorat. Fer-ho ara té tot el sentit donat que aquest territori està impulsant una candidatura per tal de ser declarada paisatge cultural patrimoni mundial, per part de la Unesco.

El dossier comença amb una magnífica introducció de Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya i un dels nostres millors pensadors sobre paisatge. Hi trobareu un primer article escrit per Toni Orensanz, dedicat al caràcter mediterrani i excepcional del seu paisatge, és a dir, a les raons que fan que mereix ser inscrit en la llista de paisatges patrimoni de la Humanitat. El segon, escrit per Oriol Margalef, està dedicat a posar de relleu l’extraordinària diversitat dels paisatges dins aquest petit territori. El tercer, a càrrec de la Roser Vernet, parla de dos dels elements centrals que estructuren aquest territori: els pobles i els camins. Són els camins antics precisament, un dels element que millor permet evocar l’evolució d’aquesta comarca; són els fils de la memòria dels vells pagesos, dels Priorats passats i també dels actuals.

Jo he tingut el privilegi de il·lustrar-los amb imatges i també d’escriure el darrer article, el dedicat a l’espiritualitat. Per redactar-lo he recuperat una part d’un article propi publicat al llibre Priorat, publicat per Lunwerg fa més de quinze anys. M’ha resultat gratificant comprovar la persistència de la meva visió, però encara més l’evolució que m’ha portat més enllà d’aquella espiritualitat basada en la història dels eremites i cartoixans. A hores d’ara, entenc que l’espiritualitat d’aquest territori es connecta amb aspectes essencials del món clàssic, dels orígens de la nostra civilització. El Priorat em permet evocar les antigues relacions entre els homes, els déus i la naturalesa. El Priorat em permet retrobar, per exemple, les velles creences en Dionysos, el xenikos daimon —el dimoni estranger— i els orígens dels simbolisme del vi, les arrels de les qual s’allarguen probablement fins el Neolític. Vi, fermentacions, resurreccions…. Espero que a algú li resulti interessant i inspiradora aquesta regressió. Com hem començat dient, el paisatge no reflecteix res més que el que portem dins. Salut!

Tags: camins, Dionís, Gratallops, La Figuera, Mola de Colldejou, Montsant, mules, pagesos, paisatges, Porrera, Priorat, religions antigues, senderisme, Tarraco Viva, vinyes
Publicat a món rural, paisatges, vi | 2 comentaris »

Ai, diables, quina vergonya sentir com blasmeu Tarragona!

dimarts, 29/09/2015 (Rafael López-Monné)

Setembre ja es a les acaballes i això vol dir que l’olor de pólvora de Santa Tecla és a punt de desaparèixer. Com a totes les festes arrelades i viscudes, les persones acabem generant les nostres pròpies litúrgies. A banda de treure a pasejar el braç de la Santa, la festa gran de Santa Tecla deixa moments per al gust de tothom (i també pel disgust). Precisament, en això d’emprenyar, el Ball de Diables de Tarragona té ofici i tradició. Un dels moments més adients per tocar els nassos és, sens dubte, la lectura dels versots, en tornar d’Ofici el dia 23. És costum que es llegeixin sota el balcó de l’Ajuntament, on, els polítics aguanten —amb millor o pitjor cara— l’estracanada verbal dels diables malcarats.

Des de fa un parell d’anys que bufen aires atrevits i renovadors. I s’agreix. Sense deixar l’estructura tradicional, la posada en escena és més satírica que mai, i alguns comentaris afilats punxen de debò (a banda que algunes caracteritzacions poden acabar cremant retines sensibles).

Enguany els versots han girat al voltant dels Jocs del Mediterrani. Sens dubte, la natació sincronitzada és, també a Tarragona, una de les disciplines que generen més expectació. I és que, quan hi ha glamur… D’altra banda, les incerteses i els costos d’oportunitat que s’albiren prometen, em temo, més d’una edició monogràfica de versots dedicada als Jocs. “Ai, diables, quina vergonya sentir com blasmeu Tarragona!” Ai! Sant Miquel, perseguidor de blasfems i irresponsables, em temo que se us gira feina.

Els mes curiosos, després de les imatges, podreu llegir el text complert dels versots d’aquesta Santa Tecla 2015.

VERSOTS SANTA TECLA 2015

LLUCIFER
(Al públic)
El nostre Ball de Diables
ja ha tornat al carrer
per dir-vos les veritats
d’aquest món tan mentider.

Jo sóc el gran Llucifer,
i de l’infern he vingut
per poder-vos demostrar
que sóc el més gran banyut.

M’he passat l’estiu sentint
la tabarra que heu muntat
sobre aquests collons de Jocs
que ha d’aguantar la ciutat…

I encara heu muntat un ple
per si s’han de fer o no!
Però l’únic que està clar
és que no hi ha pavelló

ni calaix per fer les obres.
No patiu, tarragonins,
acabem amb la incertesa
que us rosega a tots per dins:

Comencem, ara i aquí,
aquests Jocs Mediterranis:
amb la selecció Infernal
“matxacarem” els foranis!

I no patiu pels calés,
que a l’Infern n’estic sobrat,
amb la trepa de corruptes
que han caigut al meu forat!

La Trompeta del Judici
em sembla que estic sentint
i, sense més protocol
aquests Jocs ja vaig obrint.

Música! Que soni l’himne!
(Ritual d’inauguració dels Jocs Mediterranis 2015.)

(Als diables.)
Alerta, diables meus!
Pareu molta atenció,
que els núvols del Cel s’apropen!
D’aquí en sento la remor!

Serà nostra la victòria
si no ens falten els tabals;
aquests són els nostres Jocs
i els dels focs infernals!

(Als timbalers.)
Timbalers, doneu l’alarma!

(Els timbalers donen un cop de baquetes.)
Més!

(En donen un altre.)
Bé!

TIMBAL
(A Llucifer, sense moure’s de la formació.)
Si tan fort maneu tocar
però guerra no veiem,
perquè triomfem millor
a degolla tocarem!

A tots els altres atletes
ja els vénen totes les pors
en escoltar el fort repic
d’aquests infernals tambors!
(Repic de timbals…)

LLUCIFER
(Assenyalant Mascaron amb el dit estès, el qual es quadra sense moure’s de la seva posició.)
A tu, astut Mascaron,
et nomeno capità,
de la nostra selecció
que a sant Miquel vencerà.

Amb la força que jo et dono,
encendràs el peveter
i amb la sageta de foc
tu triomfaràs primer!

MASCARÓN
(Avançant-se cap a Llucifer.)
En donar-me el teu poder
en aquesta gran empresa,
el triomf i les medalles
no ens vindran pas per sorpresa.

(Dirigint-se a les tropes.)
Amb foc infernal cremeu
els pavellons de Miquel!
Bona serà la notícia
de la derrota del Cel!

Fem tots junts foc a l’instant
en combat sense defensa!
Set rajos i set ballestes
al Cel llancem amb ofensa!
(Mascaron i els set diables que representen els set pecats capitals criden a cor.)

La medalla ja és nostra!

(Mascaron es retira a l’esquerra de Llucifer. Tot seguit, cadascun dels set diables recitarà per torn el seu parlament, amb la maça sobre l’espatlla dreta, després d’haver entrat en escena tirant una carretilla. Mentrestant, els timbalers han començat a tocar i ho fan fins que esclata cada carretilla; hi tornen quan se n’encén una altra, i així successivament.)

DIABLE PRIMER: LEVIATAN
Sóc el primer i més altiu,
el més esvelt i enginyós;
em faig dir Leviatan:
com jo, no en trobareu dos!

Aquest any, a Tarragona,
estic de molt mala sort:
cada dia, a alguna platja,
m’he trobat, a l’aigua, un mort.

Canvio mar per piscina
i ara vaig allà al Serrallo,
però al cap de tres braçades
amb les jaies ja em barallo.

Ballesteros, espavila
millorant els pavellons
que, en piscines tan petites,
no m’hi caben ni els collons!

Per fer la sincronitzada
aniré al Palau firal,
ho faré a porta tancada
i serà un èxit total!

DIABLE SEGON: MATMONA
Potser us sembla malament,
però a mi em diuen Matmona.
Sóc garrepa i sols m’excito
quan la meva bossa sona.

Morenés vol enviar
cavalleria espanyola
per impedir, als catalans,
que anem a la nostra bola…

Que vinguin a saltar obstacles
a la plaça de la Font
quan les terrasses són plenes:
Serà el seu pitjor malson!

I si envia la Invencible,
ho tindrà igual de pelut,
per esquivar les pasteres
que vénen de l’est i el sud!

DIABLE TERCER: ASMODEUS
Asmodeus és el meu nom
i, de banyes, en tinc tres:
tres de llargues i aixecades…
Suposo que m’heu entès!

Amb lo que porto entre cames,
jo sóc més de salt de perxa;
compte, nena, quan em giri,
(Assenyalant alguna mossa del públic.)
no fos cas que et deixi guerxa.

Guanyo medalla, segur,
no tinc pas competidor,
un que em feia ombra, els Mossos
va i me’l tiren pel balcó!

El vaig avisar mil cops:
«Vés alerta, amic Mor Sylla,
que les Mosses es trastornen
quan treus el pot de Nocilla!»
(Assenyalant-se el paquet.)

Però m’he venjat com cal
i, per l’acte d’obertura,
m’he tatual a la polla:
«La poli mata… i tortura!»

DIABLE QUART: BELFEGOR
Belfegor sóc jo, el més gras,
i sóc golafre de mena:
quan m’afarto sóc feliç
i no em domina cap pena.

Campió d’Halterobirra
aixecant bidons a barra,
amb el cul doblego bigues
i, amb la polla, la “xatarra”.

M’han prohibit sopar al carrer
assegut amb les veïnes,
a mi, que esmorzo senglar
i m’esnifo proteïnes!

Ja em teniu fins als collons,
amb les vostres ordenances,
us envio a tots a Síria
perquè hi passeu les vacances.

Allà es pot sopar al carrer
sense dir ni una paraula;
ja parlo jo amb els de l’Isis,
perquè us vagin parant taula.

DIABLE CINQUÈ: BARIT
Si faig cara d’emprenyat
és perquè em diuen Barit:
la mala llet em rosega
i l’ira em té consumit

A mi no em falten espàrrings,
per “liar-me” a mastegots:
m’entreno al Saló de Plens,
que està ple d’estaquirots!

La cara com un sant cromo,
li he fotut, a l’Abelló;
el Ricomà em suplicava:
«Junts pel sí, però tant no!»

A l’Argaño i a l’Estrada
els toca du el cartellet
i entre “rounds”, les feministes,
que remenin el culet!

I pel final, tots els fatxes:
PP, PSOE i Ciutadans…
De tant de repartir estopa,
se m’han rebentat els guants!

DIABLE SISÈ: BELZEBUB, príncep
Se’m coneix per Belzebub
i també per un desfici:
envejar allò que no és meu,
ho faig per gust i per vici.

Si la Floría es va endur
al Highland la Sindriada,
jo hi posaré, a l’escenari,
la meva espasa esmolada,

que l’esgrima és cosa fina
i no es pot fer allà al Miracle,
amb el cony de passarel·la…
Quina merda d’espectacle!

I quan m’hagi fet petar
la resta de contrincants
aniré per la Begoña,
perquè tasti els meus encants:

Li faré sagnar la ullera
abans que se’n vagi a casa
i només podrà triar:
amb la cigala o l’espasa?

DIABLE SETÈ: ASTAROT, gran duc
Sóc el gran duc Astarot,
i pertanyo a la noblesa.
M’agrada no fotre brot,
i d’això en diuen peresa.

Jo em dedico a la petanca,
que per córrer, ja no estic.
Jugo amb el Pujol i el Núñez
a la presó “Mas d’Enric”.

La Pantoja ens fa concerts,
que li organitza el Millet;
‘nava a venir Lina Morgan,
però es veu que ha fet el pet…

M’ha sortit de puta mare:
jubilació daurada!
Us deixo, que vaig amb Messi
a ocultar la morterada.

SANT MIQUEL
(Entrant en escena per l’espai del Cel, pel qual evoluciona.)
Silenci, dracs infernals
que preteneu derribar
el poder de l’únic Déu:
preparats per tremolar!

MASCARON
(S’avança. Burleta.)
Tremolar al davant teu?
Si tens el poder del Cel,
jo tinc el foc de l’infern.
Angelet, et caurà el pèl!

BEEMOT
(Anant a trobar Mascaron i dirigint-se a sant Miquel.)
Miquel, la festa que fem,
tu no la pots adorar.
En cas que et vegis batut,
a l’infern t’has d’entregar!

SANT MIQUEL
Prova les armes i mira
el poder d’aquesta creu!
(Li ensenya la creu de l’escut.)
Totes les vostres esquadres,
aviat us rendireu!

LLUCIFER
(Acudeix en ajut de Mascaron i Beemot. To sarcàstic.)
Prova les armes i mira…!
Si a la terra has arribat
en nom de l’Ésser Suprem,
ja ho tens quasi tot guanyat!

(Mentrestant, Mascaron i Beemot s’han retirat a la seva posició.)

(To amenaçador.)
El poder et ve del Cel
però, guerra contra guerra,
jo tinc tot el de l’infern
per llençar sobre la terra!

DIABLESSA
(S’ha anat avançant cap a Llucifer, a qui es dirigeix amb to burleta.)No t’espantis, Llucifer,
que sempre seré ta guia;
mai no et desempararé,
en la meva companyia.

Al teu costat estaré
unida com a mestressa
i, en aquest ball de diables,
jo faré de Diablessa.

(Als diables.)
Deixeu-se de collonades
i d’imitar els sociates,
perdent el temps i els calés
en Jocs i “bronques” barates!

Amb això us volen distreure
del que importa de debò,
ja ho veureu aquest diumenge:
Catalunya serà un tro!

Ho juro pels meus ovaris,
que serem independents,
a cagar els unionistes
i tots els fatxes presents!

(Dirigint-se a sant Miquel.)
Ja saps que sóc la supèrbia
i indigna de tu, Miquel;

(Es gira momentàniament cap a Llucifer.)
de tu, Llucifer, amiga,
i destructora del Cel!

Sóc més forta que Samsó,
sóc dona i saps que ho faré:
amb aquest ganivet curt,
el cervell et llevaré!

(Dient això, la Diablessa es treu el punyal i l’alça contra sant Miquel en actitud amenaçadora. Sant Miquel es treu l’espasa i, aixecant-la, amenaça la Diablessa, que recula un pas.)

SANT MIQUEL
Enrere, dona infernal!
Que des de dalt he baixat
per destruir Mascaron
i Llucifer, el malvat!

Aquesta espasa que porto
és el meu Déu qui la inspira;
dona perversa i cruel:
d’on l’has treta, tanta ira?

DIABLESSA
(Amb el punyal alçat amenaçant sant Miquel.)
Diables meus!

(Tots els diables bramen:)
Eh!!!

(Redoble de timbals; els diables adopten la figura d’ELSA: tots s’agenollen formant un cercle al centre de l’escenari amb el cap cot en direcció a la Diablessa, demostrant-li submissió.)

DIABLESSA
(Brandant el punyal per damunt del cap.)
Ei, fills meus, Llucifer meu,
per res cal que us espanteu,
que si el punyal no em falta,
en la guerra no perdreu!

(La Diablessa s’agenolla, l’Arcàngel puja damunt dels genolls de dos diables i, apuntant al Cel amb l’espasa, recita solemne.)

SANT MIQUEL
Jo sóc l’Arcàngel Sant Miquel,
que del Cel aquí us ha vingut
per matar tots aquests banyuts.
Ai, diables, quina vergonya
sentir com blasmeu Tarragona!
Prou ja d’aquestes indecències!
No us poseu amb els capellans
i estimeu petits, joves, grans…!
Santa Tecla, nostra patrona,
acaba amb tots aquests diables,
que són uns grans irresponsables!

Visca Tarragona!!

(Contesten els diables, vençuts.)
Visca!

Visca la Festa Major!!

(Tornen a contestar els diables.)
Visca!

(L’Arcàngel surt d’escena. Els diables s’aixequen i encenen una carretillada en rodó, al centre de la qual evolucionen Llucifer i la Diablessa; un cop acabada, abandonen l’escenari.)

Tags: diables, festes, Santa Tecla, sàtira, Tarragona, versots
Publicat a festes | Deixa-hi un comentari

I love Salou, nou llibre per a la platja d’Europa

dissabte, 22/08/2015 (Rafael López-Monné)

Aquest estiu Salou ha estrenat llibre: I love Salou; en qual tingut el privilegi de coordinar i il·lustrar. L’obra és el resultat d’un gran treball col·lectiu i pretén ser una invitació a anar més enllà dels tòpics que arrossega aquesta ciutat.

Admetem-ho, això de pensar fa molta mandra i els tòpics són fantàstics, sempre a punt, sempre preparats precisament per això: no haver de qüestionar-se les coses. Sempre és més còmode deixar-se dur pel corrent, pel mainstream que es diu, i no portar la contrària. Humanament és un fet comprensible, que fins i tot els científics expliquen en clau d’evolució de l’espècie. Tanmateix, segueixo pensant (dieu-me il·lús) que alguns sectors professionals i formadors d’opinió haurien de ser capaços de qüestionar i d’anar més lluny dels discursos simplistes. És allò que en dèiem esperit crític, oi?

M’esglaia veure com suposats intel·lectuals i professionals de la comunicació menyspreen directament o indirecta els milers i milers de persones que a l’estiu decideixen passar las vacances a la platja en indrets com Salou. A mi, per exemple, el futbol o el Barça m’atreuen ben poc— per no dir gens—, però aquesta orientació personal no em porta a desqualificar a la gent que sí els agrada. A més, no em costa gaire diferenciar els brètols que de tant en tant surten a les televisions i diaris, del milers i milers de persones normals, amb seny, que cada diumenge omplen els estadis.

Salou, per començar, no és un resort, és una ciutat de prop de 30.000 habitants a l’hivern, sense turistes. Al llarg de la història les ciutats han sorgit per motius diversos: militars, comercials, cruïlles de comunicació, etc. En aquest cas, estem assistint al naixement d’una ciutat originada pel fenomen de desenvolupament social i econòmic més important a Europa d’ençà de la II Guerra Mundial: el lleure i el turisme.

Tal com assenyala Salvador Anton, “Salou no s’explica sense el turisme. Qualsevol imatge de Salou té a veure amb les vacances, l’entreteniment i la platja. Són més de 150 els anys d’història com un espai de vacances. Els mateixos que separen aquest llibre de la construcció de les primeres casetes de bany a l’actual platja de Ponent, l’any 1863”.

El fenomen del turisme, les vacances i la platja està directament connectat amb els importantíssims canvis culturals que durant el segle XVIII i especialment el XIX, transformarien radicalment la percepció dels europeus respecte al seu espai, especialment vers les muntanyes i la costa. Va ser a partir de llavors que vam aprendre a veure paisatges allí on només hi havia territori. Va ser des de la cultura que la visió de les costes es va transformar radicalment. Així, d’espais perillosos, lletjos, resultat de la violència del Diluvi Universal —és a dir, del càstig diví—, d’espais sense interès si no era per anar a cercar restes de naufragis; va anar transformant-se en espai de desig i somnis. Avui dia, milions de persones miren de trobar vora el mar un bocí del Paradís en el que tots somniem.

I love Salou és un llibre prou singular. Neix de la voluntat del consistori i del patronat de turisme de comptar amb un nou “llibre de prestigi”. Tanmateix, va molt més enllà que la majoria d’aquestes obres (no hi trobareu, per exemple, les usuals salutacions oficials, quelcom molt intel·ligent d’altra banda). El seu principal impulsor, en Benet Presas, regidor de turisme de l’ajuntament, va apostar en ferm per aconseguir un llibre diferent. Fugir de la comoditat implica però, haver de gestionar reptes i dificultats. Treballar amb ell i amb l’equip del Patronat ha estat realment molt gratificant (gràcies per tot Berta!).

Un cop rebut l’encàrrec d’impulsar-lo, el primer va ser sumar al projecte el Salvador Anton, catedràtic de Geografia a la URV, un reputat expert internacional en turisme i, a més, un bon amic. El Salvador no només havia de ser qui escrivís els textos, sinó que el discurs del llibre havia de sortir d’un treball de reflexió conjunta (a partir de nombroses trobades en despatxos, cafeteries i bars). Textos i imatges havien d’estar al servei d’un relat que en cap cas no podia ser banal. No podíem perdre aquesta oportunitat per intentar anar més enllà de les idees preconcebudes. Així, de seguida vam tenir clar que el llibre no parlaria tant de Salou sinó d’allò que Salou representa a la nostra societat. L’index dels capítols del llibre ja permet intuir-ho: Salou, la ciutat; Beaching; Holiday making; Entertaining; Living i Celebrating.

Tanmateix, l’encàrrec comportava més d’un repte. En essència, els llibres institucionals han de fer patxoca, és a dir, ha de ser de tapa dura, han de pesar una mica i han de dur moltes fotos en colors i poc text. Habitualment s’obren al ser rebuts, es fullegen una vegada, es tanquen i, malauradament (o no) molts resten per sempre més abandonats en un prestatge (disculpeu la simplicitat i cruesa de la descripció). Com aconseguir que el llibre fos obert més d’una vegada? El meu amic Magí Seritjol em va donar la clau: amb la literatura. A I love Salou trobareu cinc fantàstics relats curts obra dels escriptors Joan Todó (“La samarreta”), Albert Vilaró (“C-14”), Toni Orensaz (“L’augur”), X. R. Trigo (“L’arquebisbe a la Torre”) i Roger Vila (“El vell caminaire”). L’objectiu no ha estat només provocar l’interès del lector, sinó contribuir a la creació d’espais simbòlics en una ciutat que tot just està naixent. La coordinació de l’apartat literari va recaure en el bon olfacte i experiència del Toni Orensanz. Al calaix han quedat alguns relats sensacionals, d’autors que no desvetllarem encara, que esperem puguin ser publicats en breu.

A més, cadascun dels relats compta amb un dibuix de la il·lustradora Cinta Vidal que ajuden a crear un espai singular dins el conjunt de l’obra. En aquest sentit, la responsabilitat de com havia de respirar el llibre ha anat a càrrec del dissenyador gràfic Xavier Gasol, de Simbòlic Comunicació. La feina no era fàcil en el cas d’un llibre tant complex. Él resultat a mi em sembla sensacional. No hi ha res com treballar amb gent extraordinària.

En aquest tipus de llibre, on la lectura visual és tant important, la responsabilitat de les imatges i la fluïdesa del discurs visual resulta fonamental. En aquest cas, el repte que tenia per davant era ben clar: les fotografies havien de reflectir Salou en la seva complexitat i riquesa. Ha calgut fotografiar la vida de Salou durant totes les estacions de l’any, i des de totes les perspectives que en han estat possibles: des d’helicòpter (i també penjat d’un parasailing), barques, catamarans, piragües… Hi ha un espai però que hem privilegiat conscientment per considerar-lo essencial: la platja, el gran escenari que ha donat vida a la ciutat i on es reflecteixen, any rera any, les expectatives i els somnis de felicitat de tantes i tantes persones. Val a dir però que la feina ja l’havíem començat a fer un any abans d’iniciar el projecte del llibre, per tal d’obtenir un bon arxiu fotogràfic per al Patronat de Turisme. Això explica en bona part la riquesa i matisos del treball fotogràfic.

Lunwerg Editores ha estat l’editorial triada per dur a terme l’edició (per cert, l’absència de logos a la portada és un petit homenatge al qui va ser l’ànima d’aquesta editorial, el meu amic, el gran Andrés Gamboa). Finalment però, seran els lectors qui jutjareu en quina mesura o no hem aconseguit allò que ens proposàvem: oferir una visió de Salou més complexa, rica, menys tòpica, més contrastada, en definitiva, més humana. De moment, us deixo amb algunes de les imatges que no van poder entrar al llibre.

Tags: beach, Cos Blanc, espectacles, estiu, festes, holidays, pescadors, platges, platja, playa, Port Aventura, Salou, turisme, vacances, verano
Publicat a llibres, turismes i turistes | 3 comentaris »

Foc pirinenc pel solstici d’estiu

dimarts, 23/06/2015 (Rafael López-Monné)

Reconeguem-ho, ens agrada el foc. I això ve de lluny, lluny. Ja sigui a l’hivern (com a Bagà i Sant Julià de Cerdanyola) o l’estiu, com les que es celebren al Pirineu. Estic a punt de marxar de sopar de Sant Joan i no és moment per submergir-me en simbolismes que, d’altra banda, ja hom coneix si fa o no fa. En canvi, sí que m’agradaria compartir unes imatges recents (calentetes, calentetes…) de les Falles de Durro, les primeres del calendari de les que es celebren a la Vall de Boí, ara que precisament opten a ser declarades Patrimoni Mundial. Que la nit mes curta de l’any us sigui generosa!

Tags: Durro, estiu, falles, festes, foc, món rural, muntanyes, Pirineu, solstici, Vall de Boí
Publicat a festes, món rural | Deixa-hi un comentari

Tres racons

dimecres, 17/06/2015 (Rafael López-Monné)

Quins són els tres racons que triaríeu de la vostra ciutat, del vostre poble? Potser l’elecció us resulta fàcil i de seguida us han vingut al cap. Quina sort! A mi m’ha costat una mica més.

La proposta porta el nom de #BlogosferaTGN i sorgeix de l’entremaliada i inquieta gestora del bloc de Tarragona cultura, la Rosa Comes, que ha estat capaç d’enredar prop d’una trentena de veïns vinculats amb la cultura i els blogs, per tal de confeccionar un mapa de la ciutat a partir de les seves recomanacions (és a dir, un mapa emocional). I aquesta setmana em toca a mi fer les propostes i ser presentat al blog (una de les presentacions més boniques que m’han fet mai; moltes gràcies Rosa!).

Els que ara veureu no són els únics racons que m’han vingut al cap. La llista d’indrets que m’estimo d’aquesta ciutat —que a voltes engegaria a fer punyetes, però que em té captivat— és prou més llarga. Tampoc tinc clar que siguin els millors, però sí que en aquest moment són indrets que m’inspiren i m’emocionen.

El fragment del mur del tèmenos —el recinte sagrat de Tàrraco— que fa relativament pocs anys es va descobrir darrera el claustre de la catedral de Tarragona. Recordo que el primer cop que el vaig veure em va impressionar moltíssim. Em va deixar bocabadat les dimensions dels carreus, de les finestres i el misteri que encara envolta l’indret. La imaginació va fer la resta. Només s’hi pot accedir amb visita guiada. Podeu triar entre un bon grapat de bones empreses de guiatge que hi han a la ciutat al web de Tarragona Turisme. Posats a recomanar però, n’hi han dues conduïdes per excel·lents guies que a més són bons amics meus i amb els que col·laboro habitualment: Nemesis i Argos.

La punta de la Creueta, és al final de la platja Llarga, una de les platges més estimades pels Tarragonins. De fet, aquesta platja va originar un dels pocs moviments ciutadans reivindicatius potents que he conegut a la meva ciutat i que va aconseguir aturar un projecte de passeig marítim que ja estava dat i beneït. Recordo una tertúlia amb l’alcalde on argumentava que el passeig serià “tou” i que havia de servir per frenar l’ocupació de terrenys públics per part d’un càmping costaner. Malgrat reconèixer aquesta bona intenció, vaig ser incapaç de convèncer-lo que en mig de tanta costa transformada, el més valuós de l’indret era precisament que no hi havia res, que la platja ja era el passeig de tots nosaltres, que menys és més… Per sort, la pressió popular sí ho va aconseguir. No us perdeu l’excel·lent documental “La platja Llarga” d’Ariadna Costa que recentment va emetre TV3.

Allí on acaba la platja, a la punta de la Creueta, comença el bosc de la Marquesa. Platja i bosc formen ja un tot indestriable, un tresor extremadament valuós per una ciutat com la nostra. Per acabar-ho d’adobar, en aquest punta rocallosa hi trobareu una petita pedrera romana molt interessant que passa desapercebuda per a molts visitants. El camí de la Costa, el camí de ronda que recorre aquest tram, és veritablement sensacional. Si voleu més informació sobre camins i rutes podeu recuperar l’entrada d’aquest mateix blog: A peu per Tàrraco: la guia.

La darrera imatge correspon a un tram de la séquia Major en desús que ha estat recuperada per a passejadors, corredors, ciclistes… i incorporada a la Xarxa de camins de Tarragona. Aquesta era la principal conducció d’aigua que regava els horts del riu Francolí i arribava a la part baixa de la ciutat. Circular dins aquest veritable túnel de vegetació, al costat del riu, i prop de la ciutat és realment sorprenent i molt agradable. La seva recuperació com a camí va ser una proposta que vam transmetre als responsables de la Brigada municipal, davant la necessitat de trobar una alternativa a la desaparició progressiva del camí habitual per efectes de l’erosió del riu. Així doncs, és un indret que em recorda que les coses són possibles si se sumen les sensibilitats i les voluntats que calen.

Tags: arqueologia, caminar, camins, ciutats, costa, espais naturals, pedreres, platges, romanitat, senderisme, sequies, Tarragona
Publicat a camins, divulgació històrica, turisme a peu i senderisme | 1 comentari »

Tarraco Viva, les rotondes i el salami

diumenge, 3/05/2015 (Rafael López-Monné)

Arriba el maig i també el festival Tarraco Viva. Un any més. I van disset. Els catàlegs (en català i castella) i la programació dia a dia, es poden consultar i descarregar del web del Festival. Si us ve de gust, una petita recerca dins el blog, us portarà a diverses entrades d’anys anteriors dedicades aquest singular festival.

Probablement, la majoria pensaran que, amb disset edicions i un progressiu augment d’espectadors —més de 100.000— es tracta d’un festival plenament consolidat. Potser sí, però jo no ho acabo de veure clar. En les actuals circumstàncies, municipals, catalanes, europees i més enllà, res està tant en risc com la cultura. Anys de crisi i unes elits tramposes, que han saquejat el sistema i han socialitzat les pèrdues, ens han deixat un panorama no gaire encoratjador que se suma a canvis més profunds.

La idea que la cultura és quelcom prescindible, quelcom de més a més, ha anat calant. L’augment de l’IVA al 21% és un bon exemple, però no l’únic. El repartiment de pressupostos ho deixa molt clar a tots els nivells de l’administració. Per exemple, podem gastar-nos el que no tenim en infraestructures, en formigó; en canvi, els pressupostos en cultura han quedar reduïts a un tall transparent de salami, i de no gaire bona qualitat.

Amb més infraestructures, amb més trens d’alta velocitat, per exemple, guanyarem uns minuts per arribar a la feina, per anar de vacances… i? No em malinterpretin, no dic que no calguin millorar les carreteres, les comunicacions. Són importants i ens fan la vida més còmoda, és cert però, les rotondes ens fan més feliços? (en una prop de casa meva s’han gastat més de 50 milions d’euros, segons tinc entès). La cultura, els valors, el pensament, l’art, són el grans instruments que hem creat els humans per donar sentit al món, per donar sentit a la nostra existència. I això no és poca cosa. Per exemple, són els valors nascuts de la nostra cultura els que ens han portat a organitzar una sanitat pública com la que tenim. Els diners són necessaris, és clar, però no és una qüestió de diners.

Malauradament però, el problema amb la cultura va més enllà d’un o altre alcalde, d’un o altre govern. En un recent article de diari l’Ara titulat L’agonia de la classe creativa cultural, el seu director es feia ressò del llibre Culture crash: the killing of creative class, de Scott Timberg; un assaig amb “un punt de depriment per realista” on es fa “una descripció de com la crisi, els canvis socials i la tecnologia estan matant de gana els creadors culturals“. És un clam, una alerta vers un procés que crec que molts estem constatant dia a dia. Jo sovint parlo de l’afebliment del múscul cultural i considero la gratuïtat com una veritable arma de destrucció massiva.

En una recent entrada en aquest blog (Seduccions primaverals en boscos atlàntics), expressava els meus dubtes i pressentiments en relació amb el futur dels professionals de la fotografia de natura. El tema va motivar uns excel·lents comentaris de lectors que van enriquir el debat. El que està passat però, va molt més enllà del paper que puguin tenir els nous productes turístics pensats per a l’observació d’aus en llibertat, els quals, val la pena subratllar-ho, habitualment són molt escrupolosos pel que fa a minimitzar els impactes que pugin tenir sobre la fauna observada.

El repte, com assenyala Timberg, és la desaparició dels professionals creadors de continguts culturals. Realment creiem que podem prescindir d’escriptors, de músics, de fotògrafs, de pensadors, d’artistes… de bons periodistes? Què no passarà res? De veritat creiem què tenim prou amb els continguts fabricats i controlats pels grans imperis mediàtics? No cal ser gaire llest per saber on porta aquest camí, tant a nivell individual com a col·lectiu. I en el nostre cas, no podem oblidar les dimensions del nostre país.

El valor d’un festival cultural com Tarraco Viva va més lluny del seu contingut directe. Va molt més enllà i té a veure amb la gent que relaciona, amb el pensament i les reflexions que provoca, amb les atmosferes que genera, o, per exemple, amb les propostes que a partir d’ell comencen a sorgir per tal de generar una veritable indústria cultural a la ciutat, basada en la divulgació de la història,. Sense adonar-nos, molts dels milers de persones que hi han assistit i participat s’han emportat alguna cosa del festival dins seu. Potser és el gaudi d’una bona estona viscuda, el plaer d’experiències que busquen tenir sentit i allunyar-se de la banalitat. Potser són reflexions que, inconscientment, motivaran decisions futures que resultaran transformadores.

La cultura ja ho té això, ens humanitza i canvia realitats. Tanmateix, sembla que arriben temps que ens exigiran major compromís en els valors que considerem fonamentals. Com deia aquell pensador, si creiem que invertir en cultura resulta car, esperem a veure el preu de la incultura. Ens cal estar disposats a pagar i defensar la cultura, a exigir un major pes dins l’acció dels nostres governants i ens cal també recuperar el prestigi que dona invertir-hi per aconseguir més mecenatges que mai.

Com diu el lema del festival, esperem que el passat ens permeti descobrir nous futurs. Us deixo amb algunes imatges de l’any passat i amb el convenciment que fruireu molt d’aquesta nova edició de TARRACO VIVA!

Tags: festivals, Tarraco Viva, Tarragona
Publicat a festes, jornades | 2 comentaris »

Transparències líquides

divendres, 1/05/2015 (Rafael López-Monné)

Per a molts dels amants de vi, el cap de setmana de l’1 de maig està vinculat a la Fira del Vi que es celebra a Falset (Priorat) i que enguany compleix 20 anys. Felicitats! El que ha succeït amb la fira des de ja fa una bona colla d’anys és ben interessant. Sense cap planificació —crec—, han anat sorgint i consolidant-se tastos i actes en diferents pobles de la comarca coincidint amb les dates de la fira, i la Fira els ha anat integrant. Sensacional!

El que ha succeït pot semblar normal, lògic, però, de veritat, no ho és gens. El comportament humà més habitual hagués estat muntar una fira en cada poble cada setmana de l’any… i fer la guerra cadascú per la seva banda. Amb aquesta altra estratègia, en canvi, tots hi surten guanyant. Uns aprofiten la inèrcia, els altres en surten reforçats i més grans. Intel·ligència col·laborativa, vaja, i defensant cadascú els seus interessos.

Vint anys celebrant una fira no és poca cosa. La fira funciona i ha aguantat bé aquests anys difícils; tot i amb això, crec que encara continua lluny de les seves possibilitats, que són enormes. Us deixo amb imatges de dos dels tastos que més m’agraden, el Tast amb Llops de Gratallops i el Tast de Cal Compte a Torroja. Bons indrets on gaudir d’excel·lents vins i dels jocs entre rostres, rialles, transparències i reflexos de felicitats dins les copes.