Fonts de Sant Magí de la Brufaganya, Pontils, Conca de Barberà. © RLM
Caminar és una de les millors opcions que tenim els humans per entrar en contacte amb el patrimoni, sens dubte. I és lògic que sigui així. De fet, és el mitjà de locomoció més “humà” dels que gaudim. El particular tempo del caminar permet aproximacions pausades, tranquil·les, atentes amb tot allò que considerem que te valor, que val la pena ser mirat. Les exposicions les visitem a peu, les ciutats les explorem a peu per sentir com bateguen i els paisatges que vivim amb més intensitat solen ser aquells que assaborim caminant, passejant. De fet, el propi concepte de paisatge va néixer estretament vinculat al passeig a peu.
Camps de cereal de Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà. © RLM
A peu també ha estat el mitjà per dur a terme reivindicacions socials i polítiques. Gandhi, Luther King, miners, pobles indígenes… molts han caminat i caminen per aconseguir ser escoltats. Alguna cosa té de incontestable i rotund el fet que un col·lectiu es posi en marxa, a peu, tranquil·lament, per reivindicar alló que considera just.
Font dels Comptes o de les Canelles, Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà. © RLM
A finals de més, els dies 29, 30 d’abril i 1 de maig, tindrà lloc la II Marxa per les Terres del Gaià; una marxa per reivindicar la conservació i protecció d’aquest territori i el cabal ecològic del riu, organitzada per la plataforma Salvem el Gaià. L’itinerari dissenyat preveu acompanyar el recorregut del riu des del la seva capçalera a Santa Coloma de Queralt fins la desembocadura a tocar d’Altafulla i l’antic poble de Tamarit. Es tracta d’una excel·lent oportunitat per recórrer aquest petit país del Gaià, interessantíssim i veritablement sorprenent (sovint he dit que les terres del Gaià guarden mons amagats que creiem desapareguts). Aquesta va ser durant molts anys terra de frontera i el seguit de castells i fortificacions que encara resten, a casa del país veí haguessin donat lloc a rutes i propostes turístiques de tota mena, per exemple.
El castell de Biure de Gaià vist des de la serra dels Clots, serra de Montclar, Les Piles, Conca de Barberà. © RLM
Castell de Saburella, El Pont d'Armentera, Alt Camp. © RLM
Castell i església de Santa Perpètua de Gaià, Pontils, Conca de Barberà. © RLM
Castell de Saburella, El Pont d'Armentera, Alt Camp. © RLM
Aquest és un territori que ha patit una perllongada somnolència, fruit en bona part de la sagnia d’un èxode de població, especialment acusat a la conca mitjana i alta del riu. D’ençà d’un temps però, creix la consciència i el compromís dels seus habitants per reivindicar un futur digne per aquest país i, personalment, estic convençut que se’n sortiran. El fre a l’insensat projecte d’urbanització de Querol és un bon exemple.
El riu Gaià a l'alçada del gorg Negre, Querol, Alt Camp. © RLM
Els organitzadors de la marxa posen ara l’accent en la recuperació del cabal ecològic del riu. És a dir, recuperar la dignitat —que el riu torni a ser un riu— del principal element que dona identitat i cohesiona aquest territori. L’any 1975, per donar resposta a les necessitats d’aigua que es preveia tindria la industria petroquímica de Tarragona, es va construir al curs baix del riu una pressa desmesurada que ha esdevingut ignominiosa.
El riu Gaià, Vilabella, Alt Camp. © RLM
El tram final del riu, la darrera desena de quilòmetres, ha quedat pràcticament sec, sense aigua durant la major part de l’any. Repsol YPF gaudeix d’una concessió d’aigua que sembla exagerada tenint en compte el cabal del Gaià. Tanmateix, les enormes filtracions del terreny —incomprensiblement menystingudes pels responsables— fan que mai no s’ompli l’embassament i que la industria li hagi calgut disposar, a més a mes, d’altres sistemes per garantir-se el subministrament d’aigua. El resultat de tot plegat és un riu moribund en el seu darrer tram, sense cabal ecològic, i una pressa fora de mida com a testimoni d’una pífia i d’una manera d’actuar on es menysté la dignitat d’un territori (em nego a creure que no hi ha una altra manera d’aconseguir que la indústria disposi de l’aigua que necessita que no sigui acabant amb un riu).
Desembocadura del riu Gaià, Tarragona. © RLM
Platja d'Altafulla a l'alçada de la desembocadura del riu Gaià. L'antic poble fortificat de Tamarit al fons. Tarragona. © RLM
Sempre he cregut que aquestes situacions tenen un cost enorme per les societats. La incapacitat de tornar enrere, de desmuntar errors, de restaurar indrets, ens confronta dia a dia amb el fracàs. Un fracàs que acaba filtrant-se i amarant l’ànim de la gent i alimentant el desencís. I el desencís és la pitjor de les malaltia, tant sigui individual a col·lectiu. Per a progressar ens cal auto estima i la cultura i la identitat en són uns grans generadors. Molt ànims i moltes gràcies als que destinen els seus esforços per difondre la cultura i refer i a enfortir identitats.
Campanar de l'església de Vespella de Gaià, Tarragonès. © RLM
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
