Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral del Lloar a la Figuera, Priorat. © RLM
Fa dos setmanes que l’anticicló hivernal va regalar-nos un matí de diumenge radiant, harmoniós, agosaradament primaveral. Havíem sortit a fer una passejada a peu tota la família —la meva dona i els meus petits de quatre i set anys— i uns bons amics als quals havia explicat l’engrescador projecte de recuperació de camins antics que des de fa uns anys està sent desenvolupat al Priorat. Vaig triar el camí de Damunt Roca, el vell camí ral que connecta el Lloar amb la Figuera. Volia mostrar-los l’elegància d’un camí de ferradura històric, probablement d’origen medieval, tant antic com els pobles que comunica, ple d’històries de pagesos, vinyes, veremes, o de fervents barcelonistes (unes de les primeres televisions que va arribar al Priorat va aterrar a la Figuera i més d’un veí del Lloar utilitzava el camí vell per anar a peu a veure el Barça).
Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral que comunica el Lloar i la Figuera, Priorat. © RLM
A l’inici del camí tradicional vam veure com tres motoristes estaven baixant-lo. Quan van arribar on érem els vaig demanar que s’aturessin i amablement van fer-ho. Vaig preguntar-los si sabien que allò que estaven fent estava prohibit per llei, que si eren conscients que l’empedrat del vell camí no estava preparat per resistir el pas de les seves motos d’enduro i que molta gent estava esforçant-se precisament per conservar aquest patrimoni. Em van respondre que sempre havien fet allò i que continuarien fent-ho. Van donar gas i van desaparèixer afirmant que eren ells, precisament, els que mantenien els camins.
Sota l’aspecte anònim i ferotge que confereixen les ulleres i els cascs estic segur que, en la majoria de casos, trobaria persones amb les que podria fer un bon vermut i petar la xerrada. Entenc perfectament —i comparteixo, ho reconec— el gust per la velocitat, el risc, l’habilitat…, tanmateix resulta frustrant comprovar el difícil que resulta provar d’explicar que no tot s’hi val, que resulta absolutament injustificable la destrucció d’un patrimoni històric pel plaer que poden obtenir els practicants d’una activitat esportiva (no m’imagino foradant la portalada gòtica de la catedral de Tarragona per posar ancoratges argumentant les virtuts de l’escalada urbana).
Camí vell de l'Argentera al castell d'Escornalbou, Baix Camp. © RLM
Es pot debatre sobre la necessitat i conveniència d’establir circuits, sobre quins territoris tenen una major facilitar per evocar la pau, el silenci, la tranquil·litat i quins altres poden assumir millor activitats de motor. Tanmateix, a més de ser una pràctica il·legal, és una evidència empírica que el pas de motocicletes per camins de ferradura provoca la seva destrucció. És cert que qualsevol trànsit provoca efectes erosius. També les botes dels excursionistes, les bicicletes o els cavalls. Tanmateix, resulta difícil igualar la capacitat destructora del pneumàtic d’una motocicleta d’enduro en un camí de muntanya.
L’argument que “les motos mantenen els camins” es fonamenta en l’efecte que el trànsit motoritzat pot tenir en el control de la vegetació de les vores dels camins. Tot i admetre que, efectivament, es pot donar aquest efecte, l’argument resulta absolutament fals donat que allò essencial d’un camí és la seva caixa és a dir, la plataforma. Un camí embardissat resulta relativament fàcil i factible de recuperar, en canvi, quan la plataforma s’erosiona, quan salten els empedrats, quan es formen xaragalls, la recuperació del camí és molt difícil i té un cost econòmic molt elevat. Els resultat són evidents, molts camins han esdevinguts pràcticament intransitables, empedrats amb segles d’història han saltat pels aires i són molt rars els projectes que aborden veritables restauracions de camins.
Erosió a l'antic camí ral de Reus a Prades sota el coll de les Saleres, serra de la Mussara. © RLM
Seria injust afirmar que els processos d’erosió que pateixen molts dels nostres camins històrics es deuen només al trànsit de motocicletes. Els camins antics, com qualsevol via de comunicació, els cal manteniment. Per exemple, quan les aigüeres queda tapada de sorra (la línia de pedres més elevades que travessen el camí i que condueixen l’aigua fora), les pluges torrencials es desboquen camí avall amb efectes que poden resultar terriblement destructors. Altres cops és l’obertura irreflexiva de pistes, per exemple, el causant de la destrucció de camins antics.
La llista és més llarga però, de tota manera, repeteixo, res justifica que se segueixi circulant amb vehicles a motor per aquests camins, res justifica la destrucció irresponsable i gratuïta d’aquest patrimoni col·lectiu. Estic convençut que, a mesura que creix la sensibilitat social pels camins històrics, també més motoristes prenen consciència d’aquest valor i opten per modificar els seus hàbits. De tota manera, la fragilitat d’aquest patrimoni es tan gran que, malauradament, resulta imprescindible les tasques de vigilància que realitzen els cossos d’Agents Rurals i els Mossos d’Esquadra.
Als ciutadans preocupats pels nostres camins, pel nostre patrimoni, ens cal manifestar arreu i sempre que puguem aquesta preocupació, per exemple, davant els nostres alcaldes (la gran majoria de camins són de propietat municipal) o bé avisant les autoritats quan ens trobem amb motoristes que incompleixin deliberadament la llei (coordinació 24 h dels Agents Rurals 93 574 00 36).
Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral del Lloar a la Figuera, Priorat. © RLM
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
