Un camí llarg, ple d’amics i complicitats

divendres, 12/11/2010 (Rafael López-Monné)

El Montalt,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona2002.11.02

El Josep Jordana i Josep Artigues al cim del Montalt. © RLM

Fa no gaire que ha arribat de l’enquadernador el sisè volum de la guia A peu per les comarques de Tarragona. Com els anteriors volums, la guia recull 25 propostes d’excursions per les comarques tarragonines que van sortir publicades a La Vanguardia, a la secció Vivir en Tarragona (els qui tinguin curiositat, poden baixar-se una  excursió de mostra). Aquest volum té però una característica especial: és l’últim de la sèrie. Van ser 150 excursions publicades al diari i han donat lloc a sis volums de la col·lecció “De ferradura, guies per a caminants curiosos”, la col·lecció de guies excursionistes d’Arola Editors (la majoria de la gent les coneix però com la col·lecció de guies “A peu” perquè tots els títols comencen amb aquestes paraules, les quals apareixen molts destacades a la suggestiva portada que va dissenyar l’Elena Cruz) .

Va ser precisament el primer volum el que va donar lloc a la col·lecció ara ja fa set anys. Durant molt de temps havia donant tombs a la idea de com m’agradaria que fossin les guies i llegia amb admiració el treball d’excursionistes com Juli Soler Santaló o Josep Iglésies. Paradoxalment, la cura i el rigor d’aquelles obres de començament de segle XX, encara costa trobar-les als nostres dies. He de confessar, amb enveja mal dissimulada, que continuo emmirallant-me amb la qualitat i saber fer de la majoria d’autors i editors britànics de guies per caminar. De fet, la nostra col·lecció De ferradura ha incorporat alguns elements inspirats en les guies d’aquell país. Les idees cal concretar-les i els articles publicats a La Vanguardia van convertir-se en l’oportunitat perfecte. Val a dir però, que va resultar fonamental l’oferiment del meu amic Xavier Vigil a traduir els articles al català (en un sopar on el vi del Priorat probablement hi va tenir alguna cosa a veure). D’altra forma, qui sap si la idea de la col·lecció encara restaria en el calaix dels projectes.

Carrer de Rojals, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona2001.04

L'Ismael Alcañiz i el Giussepe a Rojals. © RLM

Faltava només trobar el més important, una editorial que cregués en el projecte i, afortunadament, els Déus em van somriure i vaig aconseguir despertar l’interès dels germans Arola pel projecte, uns editors atrevits, que s’estimen profundament els llibres i amb els quals m’he entès extraordinàriament bé. L’aposta continua ben viva, fer guies el més acurades possible, tan pel que fa als textos com a les fotografies, la maquetació i la edició. Fer guies que, a més de descriure itineraris, expliquin històries i que ajudin a veure allò que no és evident, allò que guarden els llocs però que sovint resta reservat només als ulls d’uns pocs entesos i iniciats.

Cingles del Portell de Llaberia, serra de Llaberia, al fons a l'esquerra la mola de Colldejou,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona

La Montse Riera a la Miranda de Llaberia. © RLM

Aquest VI volum és també una bona excusa per intentar agrair una petita part de les ajudes que de tants amics he rebut. Un bon exemple dels deutes adquirits és el suggeridor pròleg que ha escrit per aquesta guia el Xavier Bru de Sala, així com la resta que apareixen en els altres volums, escrits pel Joan Morales, director de la revista Descobrir Catalunya, el Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge, el Salvador Anton, director de l’Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili, el Dioni Serrano, cap de redacció de la revista Grandes Espacios i la Rosa Maria Bosch, la cap de La Vanguardia a Tarragona, la persona qui precisament va tindre la idea de la sèrie i amb qui tant he aprés. Del Jordi Blay, geògraf i professor a la URV, és l’interessant article sobre els molins hidràulics que va apareixen en el volum V.

Vista de les muntanyes del Priorat des de la Roca Corbatera, Serra Major del Montsant, Parc Natural, Priorat, Tarragona2002.12

El Pep i la Carme a la roca Corbatera, el Montsant. © RLM

El disseny del primer volum va ser obra de la Elena Cruz, un dels dissenyadors més sensibles i elegants amb els que he treballat. Durant aquest temps, la col·lecció ha anat polint-se i millorant sota els ulls i les mans expertes del Fèlix, i ara també de la Paula. En tot aquest procés, la contribució sempre incisiva i reflexiva del Pep Artigues ha estat fonamental. No conec ningú més apassionat per les lleis i els ritmes de la tinta sobre el paper. I parlant de tinta, al final tot queda a les mans de qui té el poder —i la responsabilitat— que enormes fulls de paper blanc deixin de ser-ho. Estic convençut que la implicació del Paco i el seu equip va més enllà de la d’un bon impressor. I els avantatges d’un editorial de la mida d’Arola és que tothom s’implica i mima les guies De ferradura. La Patrícia, la Montse, la Maite, la Tere i la resta de l’equip multipliquen pans i peixos per tal que tot funcioni.

Els Puntals, barranc del Mas, serra de Cardó,Benifallet, Baix Ebre, Tarragona

El Josep M. Escoda i l'Estrella al barranc del Mas, Benifallet. © RLM

Pel que fa a les sortides, s’equivoquen els que puguin pensar que soc un expert en les muntanyes de Tarragona capaç de proposar 150 excursions diferents. He begut de totes les guies que m’han passat per les mans i, molt especialment, dels amics i bons coneixedors del país que m’han acompanyat. A ells els dec molt més que suggeriments d’itineraris i informació. Els dec hores i hores de converses agradables, de compartir camins fantàstics i horitzons colpidors (hem arreglat el món diverses vegades però, caram, al tornar a casa continua com sempre). Tinc uns records especialment entranyables dels esmorzars amb el Pep Artigues, sempre en llocs ben triats, davant de panoràmiques generoses, amb el gotet de vi, les olives i el fogonet per escalfar l’aigua del cafè. I també de les nombroses caminades fetes amb el Josep Jordana, el Josep M. Escoda, el Joan Baptista Beltran, l’Ismael Alcañiz, la Montse Riera, el Josep Gironès, el José Luís Ordovás, el Jordi Blay o el Josep Insa entre altres companys i amics. Finalment, la magnífica acollida de les guies entre els lectors i la constatació que compartim no poques complicitats, té un valor enorme per tots els qui ens hem implicat en aquestes guies. Moltes, moltes gràcies a tots els “caminants curiosos”.

Riu Glorieta, el Niu de l'Àliga,Muntanyes de Prades,Alcover, Alt Camp, Tarragona2002.04

El riu Glorieta i el Niu de l'Àliga, Muntanyes de Prades, Alcover, Alt Camp. © RLM

Perifèries bucòliques i estigmatitzades

dijous, 4/11/2010 (Rafael López-Monné)

Berga.jpg

Josep Berga i Boix, "Veïnat de Sangles" 1871, aquarel·la sobre paper, Museu de la Garrotxa

Gasolinera a la N-240. Al fons, el polígon industrial petroquímic Nord, Perafort, Tarragonès, Tarragona

Carretera Tarragona-Lleida i polígon petroquímic nord, Tarragona. © RLM

Triar obres del museu que permetessin elaborar un discurs visual sobre les perifèries actuals. Aquest va ser la suggestiva proposta que vaig rebre del Museu de la Garrotxa d’Olot.

El museu i l’Observatori del Paisatge de Catalunya van convidar a cinc fotògrafs a “reflexionar sobre les diferents representacions del paisatge i, al mateix temps, apreciar com ha canviat el paisatge de les perifèries en les últimes dècades”. L’objectiu ha estat aconseguir una exposició on es contraposi “la imatge idíl·lica i bucòlica representada en els quadres de paisatge de finals del segle XIX i principis del XX (de Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix, Ramon Casas, Enric Galwey) amb la visió de les perifèries actuals dels fotògrafs Jordi Bernadó, Albert Gusi, Rafael López-Monné, Aleix Plademunt i Llorenç Rosanes”.

Habitualment, els meus encàrrecs professionals van en una altra línia. És a dir, la invitació del que serà el futur Museu del Paisatge de Catalunya em va suposar un repte i alhora un joc (moltes gràcies!). Les perifèries actuals són espais que reflecteixen no poques de les contradiccions que tenim com a societat i no constitueixen pas espais “còmodes”. A més, en el meu cas, les meves perifèries són, en general, espais profundament estigmatitzats per un element singular: la gran indústria petroquímica.

El record dels antics espais agrícoles del Camp de Tarragona, que l’alba despertava poc a poc, suaument, humitejats per la boirina del riu, contrasta ara amb un enginy grandiós, ple de llumetes i xemeneies, que no descansa mai i que evoca les ovelles elèctriques amb les que probablement somniaven els androides.

Tanmateix, la gran indústria simbolitza només una part d’aquests canvis. Un altre que em crida tan o més l’atenció és l’abandonament cru i ignominiós d’antics masos i molins que han quedat en terra de ningú, en un territori que no sabem que és, però sí el que ja no tornarà a ser. Els veig amb tristor, com el símbol d’un fracàs, de la incapacitat de refuncionalitzar edificis i de preservar una certa dignitat dels espais que ja “no són”.

L’exposició porta el nom de “Els paisatges de les perifèries. Mirades creuades” i s’inaugura el proper  dia 6 de novembre a les 7 de la tarda. Constitueix alhora una activitat complementària del seminari internacional “Franges. Els paisatges de la perifèria”, que organitza l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

Enllaço la nota de premsa del Museu i el targetó de l’exposició i penjo algunes de les imatges que no estaran presents a Olot.

Polígon industrial petroquímic Nord.El Morell, Tarragonès, Tarragona

Polígon petroquímic nord, Tarragona. © RLM

Mas enrunat al costat de l'autovia de Tarragona a Salou (C-31B), al fons el port de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Port de Tarragona. © RLM

Molí abandonat del riu Gaià al costat de l'antiga carretera N-340 aprop d'Altafulla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

N-340 i molí abandonat del Gaià a l'entrada d'Altafulla. © RLM

Records de Fellini. Roma IV

dissabte, 30/10/2010 (Rafael López-Monné)

Plaza del Campidoglio ('Capitolio'), remodelada según diseño de Miguel Ángel.Roma, Italia.

Plaça del Capitolio, Roma. © RLM

Roma continua sent, a més de tot el que és i representa, un magnífic escenari, un gran plató. Val a dir però, que no vam tenir la sort d’ensopegar amb  l’Anita Ekbert, ni a la font de Trevi ni als carrers del voltant. Per acabar la sèrie romana he seleccionat imatges de la ciutat  amb models, nuvis i fotògrafs que vam anar trobant, i especialment imatges d’una arquitectura que esdevé un decorat simfònic i grandiós de plans i més plans encavalcats o d’elegants harmonies frontals.

Sesión de fotos en la columnata del Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Columnes del Museo della Civiltà Romana. Roma @ RLM

Sesión de fotos en la columnata del Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Columnes del Museo della Civiltà Romana. Roma @ RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Itàlia

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

Roma, Itàlia

Roma. © RLM

Roma, Itàlia

Roma. © RLM

Roma, Italia.

Roma. © RLM

ITA_RLM8587BX.jpg

Roma. © RLM

ITA_RLM8597BX.jpg

Roma. © RLM

Records d’Antínous. Roma III

dijous, 28/10/2010 (Rafael López-Monné)

Escultura romana. Antinus.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

La feina se’m menja però no volia deixar de “revelar”  les fotos de Roma. Tanta bellesa… Us proposo un petit —i necessàriament breu— itinerari per l’impressionant museu Palazzo Massimo alle Terme. Son imatges preses durant una visita corrent, d’un matí, sense trípode, sense guió i absolutament abassegat i aclaparat per la força de les escultures i de la millor col·lecció de mosaics i pintura al fresc romana que es pot contemplar a Roma. Són fotos d’aquelles que es fan sols pel desig irrefrenable d’intentar “robar” l’objecte, de capturar la seducció que emana de l’obra, quelcom ben difícil, és clar. No podia però, deixar d’intentar-ho.

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana. El boxeadorMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana. El boxeadorMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM
Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Frescos provinientes de la Casa de Livia en el Palatino.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

FrescosMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

FrescosMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Mosaicos romanos.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Records de Mussolini. Roma II

dimarts, 12/10/2010 (Rafael López-Monné)

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

La primera edició de les jornades de divulgació històrica a Roma han portat el títol de Ludi Romani, Festival internazional della civilta’ e cultura romana i pràcticament totes les activitats s’han dut terme dins el Museo della Civiltà Romana, situat en la zona EUR.

Es tracta d’un museu ben singular, molt poc visitat pels turistes que arriben a Roma. No hi han peces originals sinó una quantitat impressionant de reproduccions i de maquetes. Va néixer a la primera meitat dels segle XX amb la voluntat d’oferir en un mateix indret una visió de la romanitat que tingués caràcter permanent. L’edifici, projectat durant el règim mussolinià, havia de formar part de l’Exposició Internacional de Roma de 1942 (EUR), concebuda per glorificar els 20 anys de fascisme i que mai es va arribar a celebrar.

Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Maqueta de la Roma antiga, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Acabada la II Guerra Mundial, als anys 50, l’ajuntament de Roma va reconsiderar el projecte gràcies al fet que la FIAT es va fer càrrec de completar l’edifici, de finançar el projecte i la primera part de les obres de rehabilitació. Així és com va neixer el 1952 el Museo della Civiltà Romana. És obvi que la força de les peces autèntiques no es pot comparar amb el d’una rèplica, però també és veritat que la capacitat de lectura i d’interpretació de les maquetes és fantàstica. Els anys no perdonen i el museu ha quedat antiquat (com també el nostre Museu Nacional Arqueològic de Tarragona). Tanmateix, des d’un punt de vista educatiu, segueix sent molt interessant. Cal recordar, per exemple, que aquí es troba la immensa maqueta de la Roma imperial, absolutament impressionant (només per veure-la val la pena arribar-s’hi).

Gran maqueta de la Roma romana. Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Maqueta de la Roma imperial, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Gran maqueta de la Roma romana. Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Maqueta de la Roma imperial, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Pel que fa al festival Ludi Romani, és evident que aquest era el primer any, és a dir, una edició de rodatge. Malgrat el que pugui semblar, no és fàcil dur a terme un esdeveniment d’aquestes característiques a Roma per diverses raons. Per exemple, la mida de la ciutat. En aquest sentit, la dimensió de Tarragona és més idònia. Hi van participar grups força interessant, alguns ben coneguts a Tarragona com els Ludi Scaenici, i es probable que altres vinguin a Tàrraco Viva en properes edicions. L’acceptació i assistència del públic va ser força bona i els responsables en va quedar contents (algun reconeixia obertament que mai havia vist tanta gent al museu). Els tarragonins que hi vam assistir ens vam sentir contents de compartir vincles i especialment orgullosos del reconeixement que des de Roma es va fer del nostre festival.

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Médico romano. Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Extracció d'una punta de fletxa amb instrumental d'època romana. Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Médico romano. Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Extracció d'una punta de fletxa amb instrumental d'època romana. Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Jocs d'estratègia. Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Records de Marc Aureli. Roma I

dimecres, 6/10/2010 (Rafael López-Monné)

Estatua ecuestre de Marco Aurelio. Museos Capitolinos (Musei Capitolini)Roma, Italia.

Estàtua de l'emperador Marc Aureli, Museus Capitolins, Roma. © RLM

A finals de setembre vaig estar uns dies a Roma, teòricament per feina però a la pràctica, ha estat més un plaer que un treball. Vaig acompanyar al Magí Seritjol —el creador i gestor de Tàrraco Viva— i a part del seu magnífic equip. En Seritjol va estar convidat pel Museo della Civiltà Romana a donar una conferència en les primeres jornades de reconstrucció històrica romanes que s’han celebrat enguany a Roma. Els elogis a Tàrraco Viva, per part d’experts italians, van ser constants.  Curiosament, la petita Tàrraco, sense cap pretensió de comparar-se a les joies arqueològiques que guarda la capital imperial, en aquests moments és un referent a Roma i a Europa pel que fa a com divulgar la història. Un exemple de com fer les coses ben fetes.

Això em recorda una reflexió que sovint fem amb el Salvador Anton respecte als recursos turístics de casa nostra: tenim el hardware que tenim (que habitualment no esta gens malament), però en l’aspecte on realment podem ser competitius és amb el sofware. És a dir, a nivell de patrimoni romà, per exemple, a Tarragona Déu n’hi do el que disposem, ara bé, ni podem competir amb Roma, ni som la ciutat romana més ben conservada. En absolut. Tanmateix, el camp del pensament, la reflexió i els coneixements no té més límits que els de les pròpies capacitats i, Tarragona, pel que fa al coneixement de com divulgar la història —el famós know how—, en aquests moments ocupa posicions capdavanteres a nivell internacional. Ho sabrem aprofitar com a ciutat per desenvolupar una veritable indústria cultural a partir de quelcom realment creat aquí? o pel contrari ens emmirallarem i dedicarem els esforços a aconseguir alguna o altra franquícia?

Estatua colosal de Constantino. Museos Capitolinos (Musei Capitolini)Roma, Italia.

Cap de l'estàtua gegantina de Constantí, Museus Capitolins, Roma. © RLM

Roma és fantàstica però, veure-la de la ma d’aquests homes és un veritable privilegi. Carai, quina manera de gaudir de les pedres… i de la pasta. Passejar-hi amb els ulls de la romanitat i la cultura és reconèixer els orígens de la nostra civilització europea i d’un mateix —abans que Gifrè el Pilós, m’agrada pensar que el meu referent fonamental és August. Més enllà de la fascinant i enlluernadora grandiositat de Roma, hi han continues lliçons de com organitzar-se, de com governar, de com intentar ser més justos, més ciutadans. Llàstima que el prejudicis del Hollywood més religiós i purità —entre altres— continuïn desvirtuant i estigmatitzat un passat utilíssim per entendre el present.

Foros Imperiales desde el balcon de los Museos Capitolinos (Musei Capitolini)Roma, Italia.

Els fòrums Imperials des de la balconada dels Museus Capitolins, Roma. © RLM

A més de fotografiar peces als museus pensant en les properes edicions de Tàrraco Viva, em vaig dedicar a un dels meus temes preferits: “nosaltres els turistes”, és a dir, retratar el que més o menys tots fem quan exercim de turistes, els rituals, els comportaments, les ocupacions més o menys pacífiques de carrers, places, etc. Tenia pensat tractar les fotos de tots els dies abans de penjar el post però… la feina se’m menja. De moment penjo un petit tastet del primer dia.

Arrivederci


Turistas, al fondo, la columna de Trajano.Roma, Italia.

Roma, al fons, la columna de Trajà. © RLM

Plaza del Campidoglio ('Capitolio'), remodelada según diseño de Miguel Ángel.Roma, Italia.

Plaça del Capitoli i còpia de l'estàtua de l'emperador Marc Aureli, Roma. © RLM

Roma, Italia.

Souvenirs, Roma. © RLM

Roma, Italia.

Souvenirs, Roma. © RLM

La Fuente de Trevi (Fontana di Trevi) es la mayor y más ambiciosa de las fuentes barrocas de Roma.Roma, Italia.

La font de Trevi, Roma. © RLM

El Panteón de Agripa o Panteón de Roma [Il Pantheon en italiano] es un templo circular construido en Roma a comienzos del Imperio romano dedicado a todos los dioses (la palabra panteón significa templo de todos los dioses). Roma, Italia.

Sortida del Panteó i plaça de la Rotonda, Roma. © RLM

Piazza della Rotonda, situada frente al Panteon.Roma, Italia.

Plaça de la Rotonda, Roma. © RLM

Plaza NabonaRoma, Italia.

Plaça Nabona, Roma. © RLM

Plaza NabonaRoma, Italia.

Plaça Nabona, Roma. © RLM

Dimoniets, dracolins i altres éssers festius

dijous, 23/09/2010 (Rafael López-Monné)

Santa Tecla ja arribat!

A Tarragona, cada setembre fem festa grossa per treure a passejar un braç incorrupte amunt i avall pels carrers de la part alta (la cosa més lògica del món, oi?). La festa té un clar origen medieval i religiós, vinculada a la celebració del Corpus. Tanmateix però, hi ha qui assegura que la cosa ve de molt abans i que els tarragonins fa més de dos mils anys que celebrem les festes els mateixos dies. L’emperador Cèsar Octavi August, que va governar tot l’imperi romà des de Tàrraco durant un parell d’anys, va néixer un 23 de setembre (diada de Santa Tecla) i va morir un 19 d’agost (diada de Sant Magí). Tàrraco va ser la primera ciutat romana que va dedicar-li un temple.

L’Oriol Grau ho explica en el magnífic pròleg del llibre Santa Tecla. Identitats Tarragonines que va encetar la col·lecció Post Festum d’Arola Editors. Alhora es pregunta si és sols una coincidència fruït de la casualitat o si, un cop més, l’església va adaptar les coses segons li convenia. Fos una cosa o un altra, el fet és que les festes de Santa Tecla han estat quelcom essencial en la construcció —o reconstrucció— de la identitat de la ciutat a finals del segle XX, i continua sent-ho. A banda, els entesos sovint la destaquen com una de les festes més riques i complexes de l’Estat, és a dir, de la vella Hispània, és clar.

Permeteu que siguin el menuts que fan la Santa Tecla petita els qui us presentin l’edició d’enguany. Bona festa Major!

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

Santa Tecla petita. Festes de Santa Tecla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Santa Tecla petita, Tarragona. © RLM

I que bé que els fan ballar!

dimecres, 15/09/2010 (Rafael López-Monné)

_RLM5216BX.jpg

Festa major de Solsona, el Solsonès. © RLM

La setmana passada vaig estar un parell de dies a Solsona, treballant en un reportatge per la revista Descobrir Catalunya. L’encàrrec em venia molt de gust, es tractava de fotografiar la seva festa major. Fa un bon grapat d’anys, el 1997, quan preparàvem amb el Jordi Tutusaus el llibre Festes de Catalunya publicat per Lunwerg, vam triar el carnaval de Solsona com una de les 25 festes més interessants de Catalunya. Érem conscients que la festa major també s’ho valia, però calia escollir i el seu carnaval era i és veritablement interessant.

El treball va ser intens —com s’escau en una festa— però molt, molt agradable. El Jordi Castanyeda, l’autor del text, i jo vam comptar amb l’amabilíssima i competent col·laboració del Carles Freixes un jove enamorat de la seva festa que fa tenir fe en el futur d’aquest país.

El primer que vaig poder comprovar és l’encert dels entesos que diuen per entendre plenament el carnaval de Solsona cal viure abans la festa major. La connexió és fortíssima, com no l’he trobat en cap altre lloc. De fet, fa l’impressió que els solsonins tenen una gran festa —amb dos cares ben contrastades— que celebren amb un llarg descans al mig.

Tal com diuen els entesos, la festa major presenta un dels esquemes tradicionals més antics i, alhora, valuosos del Principat i, com la de la meva ciutat, té el seu origen en les celebracions del Corpus Christi. Potser és per això o potser per altres coses, però el fet és que em vaig trobar com a casa. Em va encantar la simplicitat i repetició de les seqüències rituals. Em recordava quelcom de la infantesa, quan pots mirar i mirar i tornar a mirar un conte o una pel·lícula, un i altre cop sense cansar-te.

I si alguna cosa destaca especialment a Solsona són els seus gegants. No sols per la qualitat de les peces (a Catalunya hi han altres gegants molt macos), sinó per com el fan ballar. A Solsona tothom els sap fer ballar i tothom els fa ballar. Només cal esperar el torn. A Solsona la festa respira aires d’altres temps. No hi han tanques, ni cordons de seguretat i la gent camina i balla al costat dels elements festius. Quan es prepara la tronada, molts volen veure de ben aprop com els trabucaires enllesteixen els mascles i sembren la pólvora. Ni un sol guàrdia intenta res semblant a un espai de seguretat. Ara bé, quan esclata el primer tro, l’espai es fa sol. Sembla com si tothom sabés ben bé que cal i fer i que no. Sincerament, em vaig sentir un privilegiat de poder fruir d’aquesta atmosfera tan profundament civilitzada. Una festa delicada i encantadora, sens dubte.

Com és lògic, caldrà esperar un any per veure el reportatge publicat a la revista. Mentre tant, permeteu-me compartir algunes mirades de la festa (la meva inclosa, és clar).

_RLM5367BX.jpg

Festa major de Solsona, el Solsonès. © RLM

_RLM5342BX.jpg

Festa major de Solsona, el Solsonès. © RLM

_RLM5241BX.jpg

Festa major de Solsona, el Solsonès. © RLM

_RLM3672BX.jpg

Festa major de Solsona, el Solsonès. © RLM

_RLM3645BX.jpg

Festa major de Solsona, el Solsonès. © RLM

La Savinosa, la vergonya d’un lloc prohibit

divendres, 3/09/2010 (Rafael López-Monné)

Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monravà Soler, construït sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Després de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i famílies amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tràgics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i és propietat de la Diputació de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada i d'edifici de la Savinosa, Tarragona. © RLM

Arriba el setembre i tanquem el parèntesi estival, on hi ha hagut vacances, sopars a la fresca, piscines… i també feina. Entre els encàrrecs que havia d’enllestir durant l’estiu n’hi havia un que em feia especial il·lusió. L’editorial La Galera m’havien demanat que preparés un imatge per la portada d’una novel·la de la col·lecció juvenil El corsari. L’obra és de Miquel Fanyanás i va estar guanyadora del premi literari Ciutat de Badalona de literatura juvenil. La trama es desenvolupa en el sanatori i orfenat de la Savinosa, aquest trist edifici aixecat en una punta preciosa del litoral de Tarragona.

Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monravà Soler, construït sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Després de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i famílies amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tràgics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i és propietat de la Diputació de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada, darrera, l'edifici de la Savinosa, Tarragona. © RLM

El primer que vaig fer va ser contactar amb patrimoni de la Diputació de Tarragona, l’administració propietària de l’edifici, per demanar l’autorització per entrar a fer les fotos. Hem vaig quedar parat quan em van advertir que tenien per norma no autoritzar la realització de fotografies. De tota manera, ens van recomanar fer una petició formal que l’editorial els va fer arribar tot seguit. La resposta va ser però, negativa del tot.

Un es pregunta com pot ser que una administració pública negui el permís per fotografiar un patrimoni públic, i més quan es tracta d’il·lustrar una obra literària. Em costa d’entendre. Tot seguit vaig fer una recerca a internet i em vaig quedar bocabadat. Resulta que hi ha col·lectius de gent a Espanya i a l’estranger que tenen com a principal afició entrar en recintes abandonats i llocs prohibits per fer-ne fotos i filmar-los. La Sabinosa, precisament, apareix al capdemunt del ranking com un dels indrets més interessants d’Espanya. Val a dir que algun dels reportatges publicats són francament interessants, mireu sinó aquesta incursió realitzada per un pare i un fill: www.forbidden-places.net/urban-exploration-Sabinosa-s-Sanatorium#gal

De tota manera, les sorpreses no van acabar aquí. Llegint els comentaris publicats als webs en vaig trobar alguns escrits per persones que de petits havien estat recloses a la Savinosa i, la veritat, em va canviar la imatge —bastant neutre— que tenia de l’edifici. Sempre havia sentit a dir que havia estat un sanatori per a tuberculosos però va arribar a ser més que això. Durant molts anys va funcionar com una mena d’horfanat dirigit per ments abjectes impregnades de la més rància moral franquista —segons sembla i a jutjar pels comentaris que es poden llegir a la xarxa. Va estar en actiu curiosament fins el 1975. La mort del dictador va ser també la d’aquesta institució. Des de llavors, el debat de què fer amb la Savinosa és un dels temes recorrents a la ciutat. Fins hi tot el Col·legi d’Arquitectes en va organitzar unes jornades fa una anys.

A hores d’ara crec que seria bo documentar tot el que fes falta i fotografiar minuciosament les ruïnes per tal d’assegurar  una memòria gràfica el més completa possible. Després, donat que de l’edifici està en estat ruïnós, crec que una opció sensata seria aterrar-lo, plantar pins i canviar un indret vergonyós per un bon parc des d’on contemplar el mar i recordar valors tant importants com la llibertat, el respecte, la infantesa…

La punta de l'Arrabassada Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada, Tarragona. © RLM

Aquesta opció, a més, permetria a la Diputació deixar de sentir-se còmplice i culpable de la vergonya que transmet l’edifici (suposo que d’aquí arrenca la negativa a deixar-nos entrar amb una càmera). D’altra banda, sense permís per accedir-hi, i amb la intenció de trobar una alternativa digna per la portada de la novel·la, vaig triar un dia ben gris per anar a voltar la tanca de la finca. El resultat final de la foto triada la teniu abaix. El llibre  encara no ha sortit imprès, però val a dir que me’l llegiré amb moltes ganes.

RLM portada Sabinosa.jpg

Ha estat bé, molt bé (CB VI)

dimecres, 21/07/2010 (Rafael López-Monné)

S’ha acabat aquest curt però intens viatge per la costa gironina i s’ha acabat bé, molt bé, amb una visita de luxe al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, de la ma de l’Antoni Roviras, amb qui m’uneix una bona i antiga relació. No us perdeu, si podeu escapar-vos-hi, l’exposició “Veus de la Mediterrània”, un projecte ambiciós i ben travat que ofereix una singular mirada de les cultures que vivim a redós d’aquest mar.

Aquesta aposta de la revista Descobrir d’unir escriptor i fotògraf per realitzar junts una crònica de viatge, em va semblar una gran idea pel que té de posar l’accent en la mirada —en les mirades— més que no pas en la descripció més clàssica d’un territori. Dubto que hi hagi un espai més escrit, descrit i lloat pels catalans que la Costa Brava (he comprovat que mig país hi estiueja, és a dir, Barcelona, acompanyats de mitja Holanda, algun barri moscovita i una parella d’americans que feien exercici prop de la cala d’Aiguafreda). Tanmateix, estic convençut que el relat que en sortirà d’aquesta experiència serà ric i interessant, fins i tot pels els qui coneixen a fons aquestes muntanyes que es banyen a la Mediterrània (crec recordar que el número 150 serà el d’octubre o novembre).

_RLM9242BX.jpg

Turista americana fent exercici matinal prop de la cala d'Aiguafreda, Baix Empordà. © RLM

D’altra banda, ha estat un plaer compartir aquesta experiència amb el Pep Coll. És obvi que, a més d’un bon escriptor (un fet contrastat), també és un gran caminador i excel·lent company de viatge. Em costa trobar entre els escriptors que coneix-ho algú capaç de digerir la temperatura i llargada de les etapes que hem recorregut sense maleir constantment el sol, la calor i la seva excelsa mare.

_RLM9298BX.jpg

Platja de sa Riera, Baix Empordà. © RLM

Val a dir que el viatge ha comptat amb el valuós —i còmode— suport de l’agrupació hotelera Costa Brava Centre Hotels i del patronat de turisme Costa Brava de la Diputació de Girona. Ens hem sentit molt ben tractats. A més de facilitar-nos informació i reservar els hotels, hem pogut gaudir del servei de transports dels equipatges d’hotel a hotel. És a dir, caminàvem amb una motxilla només amb aigua, menjar, la crema solar, els mapes, una guia…, tot i que un dels dos carregava també ferros i vidres, és clar. Val a dir que aquesta agrupació i el seu gerent, el Martí Sabrià, fa molts anys que aposten i creuen en el turisme a peu. De fet, són uns pioners (vaig conèixer el Martí quan vaig triar els primers productes de senderisme que van començar a elaborar amb operadors especialitzats anglesos, a mitjans dels noranta, com a cas d’estudi per a la meva tesi de llicenciatura). Ens comentava que, en pocs mesos oferiran la possibilitat de recórrer la costa a peu i contractar via internet aquests serveis. Una gran idea, sens dubte.

Pels qui s’animin a fer-ho cal advertir que l’estiu no és, definitivament, la millor època. La primavera i la tardor són, en canvi, molt més adients i fins i tot les llums d’hivern poden fer el recorregut molt interessant, alhora que el mestral hi pot afegir un punt d’èpica. A més a més, la llargada de les etapes que s’estableixen a la topoguia del GR 92 les trobo excessives, especialment si el temps és calorós, és clar, però no sols per aquesta raó. Soc conscient que vint i tants kilòmetres és una distància assumible pels bons caminadors. De fet, hi ha qui en faria tres vegades més sense despentinar-se i tallant-se les ungles dels peus alhora. Ara bé, aquest és un itinerari per badar, per degustar, per assaborir racons, cales, penya-segats, llums i aigües; per passejar pels pobles, per fer cafès, per entrar als museus, per fer-la petar amb els qui hi viuen. Etapes d’uns quinze o setze kilòmetres serien perfectes. Jo ho veig així, és clar, però si algú té pressa per arribar (a on?) o vol batre rècords… endavant!

De tota manera, allò que sí hem pogut copsar caminant en ple juliol, és com batega la Costa Brava en plena ebullició (mai millor dit).

_RLM9277BX.jpg

Les aigües de la reserva marina de ses Negres, Baix Empordà. © RLM