Evocacions càtares entre pastures ripolleses

dijous, 10/06/2010 (Rafael López-Monné)

Sant Marcel de Planés, església romànica construïda a finals del segle XI, amb una sola nau amb absis i campanar de cadireta Té les teulades de llosa antiga i el seu absis mostra una planta de ferradura o arc molt obert a l'interior.Planoles, Ripollès, Girona

Sant Marcel de Planés, església romànica construïda a finals del segle XI, Planoles, Ripollès © RLM

Seguim treballant en la guia d’excursions que ha d’evocar el mon medieval dels Pirineus catalans que van viure el bons homes, els anomenats càtars, pels seus perseguidors. Es tracta d’una iniciativa impulsada pel Consell Regulador del Camí dels Bons Homes.  No és tracta però, d’una altra ruta de senderisme per etapes sinó d’un conjunt de propostes excursions a peu de mitja jornada o de jornada sencera, algunes fins i tot per fer amb nens, i que abasta un àmbit que va més enllà dels territoris per on passa la ruta clàssica que uneix Berga i Montsegur.

Cim del Pla de Pujals (2.055m ) serra de Montgrony, vista des del vessant est del Pedra Picada, sota, el coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Cim del Pla de Pujals (2.055m ) serra de Montgrony, vista des del vessant est del Pedra Picada; davant, el coll del Remoló; muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Un dels itineraris  transcorre per la muntanya de Nevà, al Ripollès i està relacionat amb el món dels pastors transhumants. A la vall de Toses hi ha noticies històriques de presència càtara i, d’altra banda, es sabut que l’expansió d’aquesta religió herètica—segons l’església catòlica, és clar— va tenir molt a veure amb les rutes transhumants de l’època. Val a dir que la importància de la ramaderia va ser enorme durant aquells segles. Era una de les grans activitats econòmiques del país, no pas però pel plaer de degustar costelletes de corder sinó per raó de la llana, el material bàsic amb que es vestia la immensa majoria d’europeus de llavors.

Acabo de preparar les fotos de la sortida i, mentre es cuina la guia, us faig un tastet (moltes gràcies Xavier per una excursió i una companyia tan agradable).

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès, muntanya i pasturas de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Marton Jov, pastor rumanès, muntanya de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès, muntanya i pasturas de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès, muntanya de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Camí ramader del coll de la Bona, muntanya i plans de Nevà, senyals d'Itinerània,Toses, Ripollès, Girona

Camí ramader del coll de la Bona, plans de Nevà, senyals de la xarxa de camins Itinerània, Toses, Ripollès © RLM

Sant Cristòfol de Toses, església romànica segle XIToses, Ripollès, Girona

Sant Cristòfol de Toses, església romànica segle XI, Toses, Ripollès © RLM

Campanar de Sant Víctor de Dòrria, església romànica consagrada el segle X (es conserven murs preromànics).Toses, Ripollès, Girona

Campanar de Sant Víctor de Dòrria, Toses, Ripollès © RLM

Tags: , , , , , , ,
Publicat a llibres, món rural, turisme a peu i senderisme | Deixa-hi un comentari

El passeig i el paisatge

diumenge, 6/06/2010 (Rafael López-Monné)

Passeig de Llevant Cambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig de Llevant, Cambrils, Baix Camp. © RLM

Blog_20100605_imatge_02.jpgCom això dels blogs entenc que és un instrument per compartir, em ve molt de gust de recomanar-vos un autor  que sempre és un plaer llegir i que, a més, tinc el gust de conèixer. De fet, probablement molts l’haureu llegit. Es tracta de Joan Nogué, geògraf i catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona. A més de la bona feina al capdavant de l’Observatori del Paisatge, al meu entendre, el Joan Nogué és una de les veus més lúcides, il·lustrades i clares del pensament sobre paisatge i territori a casa nostra. Destaca no sols per les idees, per les reflexions que fa, sinó també per l’habilitat en transmetre-ho, en comunicar-ho. D’aquesta tasca divulgadora en destaquen els articles publicats a La Vanguardia, especialment al suplement “Culturas”. Pels qui els vulguin llegir o rellegir, va sortir publicat l’any passat un llibre que els recull amb el títol Entre paisajes (Àmbit editorial), que ha estat recentment traduït al italià.

Cambrils, Baix Camp, Tarragona

El pont del passeig que creua la riera de Maspujols, Cambrils, Baix Camp. © RLM

Un dels articles que hi trobareu porta el títol “El arte de pasear” i pels qui ens agrada el fet de caminar resulta especialment interessant. L’autor comença fent notar que viatjar i passejar no és exactament el mateix i destaca precisament l’escassa velocitat com una de les diferències fonamentals. Molt sovint el passeig es fa a peu, amb bicicleta, a cavall,  mitjans que permeten precisament gaudir de ritmes pausats.

Buscant a la història, el Joan Nogué ens explica que l’interès pel passeig va créixer de manera molt destacada a partir de les reflexions de personatges com Jean-Jaques Rousseau (Las ensoñaciones de un paseante solitario, 1776-1778) o Goethe (Werther, 1802) i molt especialment de l’aparició de l’obra El arte de pasear de Karl Gottolb Schelle.

Parc de la LlosaCambrils, Baix Camp, Tarragona

Parc de la Llosa Cambrils, Baix Camp. © RLM

La relació entre la conquesta cultural de la idea de paisatge per part dels europeus i el passeig té una relació més estreta que no pas podríem imaginar. A partir de finals del s. XVIII i inicis del XIX, “el paisatge será más el fruto de un recorrido que de una instantánia, más una experiencia que una cosa o una idea” (p. 36). Aquesta reflexió em sembla fonamental, cabdal. Els pensadors de l’època argumentaven que el paisatge no pot apreciar-se ni descobrir-se sense l’estat d’ànim receptiu que genera el passeig. Així, el passeig esdevé una experiència estètica i una manera d’aprehendre, de capturar, d’abastar el territori, que també pot incloure dosis de denúncia i de crítica social explícita o implícita (p. 39).

Passeig Llevant, al fons les Muntanyes de VandellòsCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig Llevant, al fons les Muntanyes de Vandellòs Cambrils, Baix Camp. © RLM

L’article acaba citant a l’artista i poeta Perejaume amb unes paraules ben evocadores: “con los años, los seres humanos nos hemos perfeccionado como sujetos e instrumentos de camino, como paseantes, en definitiva. Quizás sea verdad, entonces, que es en el camino y actuando como paseantes donde mejor podemos reconocer aquello que nos hace humanos”. (p. 41)

Passeig de Llevant prop de la riera de MaspujolsCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig de Llevant prop de la riera de Maspujols Cambrils, Baix Camp. © RLM

Blog_20100605_imatge_08.jpgAquestes fotografies les vaig fer pel llibre Cambrils, espais per a la calma, d’Arola Editors, amb text de Roser Guasch Bea. Va ser un encàrrec de l’ajuntament que buscava una publicació que parlés dels seus parcs (val a dir que conec pocs alcaldes amb tanta sensibilitat pels llibres i la cultura). Des de l’editorial els vam proposar un llibre que no es centrés en recollir parcs sinó que anés dirigit a subratllar precisament el valor dels espais amb que compta Cambrils per passejar, per gaudir de la calma, els espais per trobar-se amb el paisatge, per retrobar-se amb un mateix.

Cambrils, per exemple, és un municipi de costa on es possible recórrer a peu o en bicicleta absolutament tot el seu litoral —que no és poca cosa—, acompanyat pels horitzons de la Mediterrània i de les muntanyes del Camp. I de tant en tant, bancs que inviten a seure davant el mar. Potser no s’adonem, però acceptar aquesta invitació és un acte profundament cultural.

Passeig marítim de Ponent, platja Horta de Santa MariaCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig marítim de Ponent, platja Horta de Santa Maria Cambrils, Baix Camp. © RLM

Tags: , , , ,
Publicat a llibres, paisatges, turisme a peu i senderisme | 6 comentaris »

Molt recomanable

dimarts, 1/06/2010 (Rafael López-Monné)

Els Empedrats, camí ral del coll de Pendís, vall de Pendís, Parc Natural del Cadí-MoixeróGuardiola de Berguedà, el Berguedà, Barcelona

La Maria Faura i el José Luís Ordovás al camí dels Empedrats, Parc Natural del Cadí-Moixerò, Berguedà © RLM

Estic acabant de tractar les darreres imatges del proper reportatge central de la revista Descobrir Catalunya (vaig de bòlit!). El número estarà dedicat a rutes per fer a peu: els Estels del Sud als Ports, el Brogit de la Vall a les Muntanyes de Prades, els Camins del Bisbe i de l’Abat Oliva al Bages, Osona i el Ripollès, el Camin Reiau a l’Aran, la Ruta de l’Óssa per Andorra. Sembla que el viatge a peu va deixant de ser una opció reservada a minories d’excursionistes esforçats i patidors i poc a poc es consolida com una veritable opció pels qui volen conèixer territoris a poc a poc, lentament, però de manera intensa; tot canviant la quantitat de coses a veure per la intensitat de la vivència que proporciona el caminar.

Cim de la Picossa, serra de la Picossa, Mora d'Ebre, Ribera d'Ebre, Tarragona

El Josep Artigues i el José Luís Ordovàs dalt el cim de la Picossa, Ribera d'Ebre © RLM

M’agradarà compartir algunes de les impressions que aquest reportatge m’ha deixat pel que fa a les rutes i els paisatges. Tanmateix, fins que enllesteixi la feina, us proposo que conegueu el blog d’un amic meu. El seu títol —m’encanta— és tota una declaració de principis “Todo se andarà”. El José Luís Ordovás és un aragonès que un bon dia va seguir Ebre avall fins arribar a Mora d’Ebre. És un caminador sensible i meticulós, que gaudeix amb cada pam de camí i que comparteix a través del blog les seves excursions. Te una mirada afinada, ben educada i al blog ens regala imatges delicioses, a més dels recorreguts georeferenciats (traks) molt ben ajustats (jo li dec uns quants —bastants— favors en aquests aspecte). Ell, el Josep i el Josep Maria formen un equip excel·lent on es barreja la passió pels antics camins, per descobrir el propi país, amb les ganes i l’habilitat per explicar-ho. Els que busquin excursions ben escollides pel sud de Catalunya agrairan, de ben segur, les seves propostes. Us deixo en bones mans.

TODO SE ANDARÀ

Tags: , ,
Publicat a turisme a peu i senderisme | 1 comentari »

Color, color, color…

dijous, 27/05/2010 (Rafael López-Monné)

Església de Sant Quirze de Pedret, absidiola del sud, reproducció de les pintures romàniques traslladades al MNAC el 1922, una màndorla envolta la imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen,Cercs, el Berguedà, Barcelona

Església de Sant Quirze de Pedret, absidiola del sud, reproducció de les pintures romàniques traslladades al MNAC el 1922, una màndorla envolta la imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen, Cercs, Berguedà. © RLM

Ho reconec, veig la vida en color molt més que no pas en blanc i negre i estic obsessionat amb la policromia de l’art clàssic i emprenyat amb la poca atenció que la majoria de gestors patrimonials hi dediquen. No pot ser que seguim mostrant estàtues romanes sense dir que eren completament pintades (alguna de les estàtues del teatre romà de Tarragona, exposades al Museu Nacional Arqueològic, encara conserva unes minses traces de l’intens vermell amb que van pintar la capa). No pot ser que seguim identificant l’art romànic amb l’art de la pedra quan el referent és Bizanci i és color, color i color. No pot ser que al costat de la portalada de Ripoll encara no hi hagi una senzilla il·lustració de l’aspecte que podia tenir en el seu origen, completament policromada (absència que resulta paradoxal davant la reinvenció de l’església que va fer Elies Rogent). ¿Algú s’atreviria a defensar que un esquelet humà representa la imatge d’una persona? doncs, ¿per què ho fem amb l’art antic?

Temple de Deir el Bahari o temple de Hapsetsut, Luxor, Egipte

Temple de Deir el Bahari o temple de Hapsetsut, Luxor, Egipte © RLM

Es per això que, malgrat les crítiques que hagi pogut tenir, la reconstrucció de la policromia d’una de les absidioles de Sant Quirze de Pedret (Berguedà) em resulta tant gratificant i estic profundament agraït als qui van tenir el coratge de tirar-ho endavant. Perquè, als que ens agrada la història, els que ens apassiona és el viatge mental en el temps. Espero que algú s’atreveixi a construir de nou (no cal reconstruir) una petita església romànica, pintar-la completament i il·luminar-la com era a la seva època (una altra assignatura pendent) amb tot el rigor dels coneixements que tenim actualment. El valor i les possibilitats didàctiques serien enormes i l’atractiu indiscutible. Perquè allò que m’interessa especialment de l’arquitectura no són les façanes, que tenen una dimensió més escultòrica, sinó la creació d’espais interiors en funció d’un determinat pensament, d’una determinada ideologia. Tants museus, tantes inversions… potser hauré d’esperar que es decideixi a fer-ho Port Aventura (els espais temàtics van ser decorats amb un rigor altíssim, una història que també caldria explicar).

Templo faraónico de Esna,Esna, Luxor, Egipto

Temple faraònic d'Esna, Egipte © RLM

Templo faraónico de Esna,Esna, Luxor, Egipto

Temple faraònic d'Esna, Egipte © RLM

El gener passat, durant el viatge que vaig poder fer per Egipte, allò que més em va impressionar —a més és clar de les magnituds monumentals dels temples— va ser la policromia. Tots els temples estaven absolutament pintats, com després també ho estaria el Partenó d’Atenes, per exemple, les cases i els temples romans, els gòtics, els renaixentistes, els barrocs… En relació al romànic, és molt recomanable el recent llibre de Xavier Barral i Altet L’art romànic a debat, d’Edicions 62. Sols un fragment: “Les neteges de les parets romàniques per deixar la pedra vista o els morters refets haurien de ser pecats mortals, perquè fan desaparèixer els vestigis del passat. L’església romànica dels segles XI i XII era policromada, tota plena de color. Sense arrebossar i pintar, els homes de l’edat mitjana l’haurien trobada indigna i pobra.” (p. 24)

No puc deixar de pensar que ens estan estafant una bona part de la història de l’art —sense mala intenció, suposo. Tanmateix però, el color és vida, energia, dinamisme, alegria… m’atreviria a dir quasi llibertat.

Fa uns dies vaig estar a l’Aran treballant pel proper número del Descobrir Catalunya i vaig aprofitar per gaudir del fantàstic patrimoni de pintures murals que té la vall, molt ben acompanyat de l’Elisa Ros, el Daniel Vilarubias, el Ricard Novell i la Dolors López (moltes gràcies!). Us convido a un petit tastet:

Restes de les pintures romàniques de l'absis de l'església de Santa Eulàlia d'Unha, del segle XII. Rostre d'un dels apòstols probablement,Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Restes de les pintures romàniques de l'absis de l'església de Santa Eulàlia d'Unha, segle XII, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, Naut Aran, Val d'Aran © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena de l'infern.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena de l'infern. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena del Cel.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena del Cel. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI,Naut Aran, Val d'Aran, LleidaEsglésia romànica de Santa Eulàlia d’Unha. Pintures murals del s. XVI,  Naut Aran, Val d’Aran. © RLM
Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI, la Crucifixió,Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI, la Crucifixió, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església de Sant Andrèu de Salardú, pintures del segle XVII on es representen diverses personalitats i exemplificacions bíbliquesNaut Aran, Val d'Aran, Lleida

Església de Sant Andrèu de Salardú, pintures del segle XVII on es representen diverses personalitats i exemplificacions bíbliques Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals de finals de segle XVI o principis del XVII, i en elles es representen les set virtuts teològiques i cardinals, representades per personatges femenins i en estil clàssic. Les pintures s'ubiquen en el primer tram de la volta de la paret sud lateral de l'església.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures murals de finals de s. XVI o principis del XVII, de l’església de Santa Eulàlia d'Unha. Apareixen les set virtuts teològiques i cardinals, representades per personatges femenins i en estil clàssic. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Tags: , ,
Publicat a arts i exposicions, General | 2 comentaris »

Lliçons des de Suïssa

dissabte, 22/05/2010 (Rafael López-Monné)

Ascensión al Eggishorn, alpes suizos,Valais, Suiza

Camí de l'Eggishorn, Valais, Suïssa. © RLM

Molts dels qui em coneixen m’han sentit parlar de Suïssa, dels seus camins i del seu model a l’hora de senyalitzar-los. De fet, bona part dels criteris que defenso per als nostres camins estan inspirats en el model suís (modificats i adaptats a la nostra realitat, és clar). El principi fonamental es basa en entendre que els camins per anar a peu formen una xarxa viaria tal com pot ser la motoritzada, la de carreteres. La senyalització és basa en indicar, en les cruïlles, els punts que connecten els camins. No ha estat, fins a dates molt recents que, a més a més, s’ha incorporat la senyalització de rutes, és a dir, de propostes concretes d’itineraris.

Senyalización de senderos en Fiescheralp, alpes suizos,Valais, Suiza

Senyalització de camins en una cruïlla important a Fiescheralp, Valais, Suïssa. © RLM

Ara ens arriba una altra lliçó de com comunicar que val la pena anar-hi a caminar. Sensibilitat, bon humor i molta humanitat; quin gust dóna gaudir de la intel·ligència d’altres (i una mica d’enveja també). No us perdeu aquest petit videoclip destinat a promocionar Suïssa com a destinació de turisme a peu (moltes gràcies David per passar-m’ho). Se’n poden extreure un bon grapat de bones idees i de prioritats.

Video de promoció del senderisme a Suïssa

Sendero en Bettmeralp,Valais, Suiza

Camí a Bettmeralp, Valais, Suïssa. © RLM


Tags: , , ,
Publicat a camins, turisme a peu i senderisme | 6 comentaris »

Pedra sobre pedra

diumenge, 16/05/2010 (Rafael López-Monné)

Barraca del Jaume de la Cota, pedra seca La Palma Negra Mont-roig del Camp, Baix Camp, Tarragona 2000

Barraca del Jaume de la Cota, La Palma Negra, Mont-roig del Camp, Baix Camp. © RLM

Ni fang, ni morter, ni ciment… pedra sobre pedra, habilitat, enginy i la gravetat com a única aliada. Pedra sobre pedra per bastir marges, bancals, barraques, cabanes, arneres, aljubs, cocons, pous de gel… funcionalitat per sobre de tot. L’arquitectura de la pedra seca ens apropa a un món  humil, d’esforç i voluntats fermes, que ens fascina per la tenacitat i la calidesa que transpira. És un testimoni cabdal de la història del nostre món rural i, a hores d’ara, està convertint-se en un paisatge identitari de primer ordre.

Barraca de pedra seca de la Casera Altafulla, Tarragons, Tarragona 2000

Barraca de pedra seca de la Casera, Altafulla, Tarragonès. © RLM

Blog_20100516_imatge_03.jpgEl 2008 va sortir publicat un petit “gran” llibre amb el títol Pedra seca a les comarques de Tarragona. Patrimoni i paisatge, directament promogut per la Diputació de Tarragona. La publicació és obra de un bon grapat d’estudiosos i apassionats d’aquest món, com la Maria Adserias, el Josep Aragonès, l’August Bernat, la Rosa Canela, el Benjamí Català, el Josep Gironès, l’Antoni López Daufí, el Manel Martínez, el Julio Mateus Borràs, el Josep Olivas, el Roger Pasqual, el Xavier Rebés, el Sergi Saladie, el Miquel Subirats i el Josep Vallès. Vaig tenir el gust de compartir la coordinació amb un bon amic i també geògraf, el Jordi Blay (un dels grans docents amb que compta la Universitat Rovira i Virgili). El disseny del llibre és obra d’un altre apreciat company, el Xavier Gasol, un dissenyador exquisit amb una profunda sensibilitat pel patrimoni. Val a dir que, des de l’àrea de cultura de la Diputació de Tarragona, el suport de la Pilar Casas durant tot el projecte va ser molt valuós (així com la comprensió i benevolència davant els retards…) La publicació es distribueix gratuïtament i es pot sol·licitar per correu electrònic, cultura@dipta.cat, o trucant al 977 23 50 32.

Blog_20100516_imatge_04.jpg

El proper dijous dia 20, a les 20 h, al pati de la Diputació de Tarragona, s’inaugura l’exposició que s’ha originat a partir del llibre i que ha estat concebuda i dirigida pel Xavier Gasol. He treballat amb ell en l’edició gràfica i estic convençut que l’exposició serà un èxit. L’objectiu principal és molt clar, estendre la sensibilitat per aquest patrimoni i pels paisatges que configura.

Barraca de pedra seca al peu de la tossa Gran de Montferri, Montferri, Alt Camp, Tarragona 2003.02.24

Barraca de pedra seca al peu de la Tossa Gran de Montferri, Montferri, Alt Camp. © RLM

Especialment aquí, als territoris del sud, la pedra seca diu molt de qui som, d’on venim i de que hem estat. Nomes pensar en la quantitat de mans que han aixecat el milers de quilòmetres de murs de pedra seca repartits per les nostres comarques hauria de provocar un respecte reverencial. Aquesta és la nostra “Gran Muralla xinesa”, aixecada per defensar-se d’un enemic terrible: la gana.

Ametllers i vinyes de Mas d'en Gil, DOQ Priorat, Bellmunt del Priorat, Priorat, Tarragona. 2005.03

Ametllers de Mas d'en Gil, Bellmunt del Priorat, Priorat. © RLM

Per descarregar-se la Invitacio pedra seca

Tags: , , , ,
Publicat a General, llibres, món rural | 5 comentaris »

Els tresors que guarden les capses de cartró

dijous, 13/05/2010 (Rafael López-Monné)

Ja havia deixat constància de la curiositat i bon olfacte del Toni Orensanz al parlar del seu llibre El falsari. Novament, aquesta fantàstica tafaneria de bon periodista ha donat fruits deliciosos, entranyables, que tothom podrem assaborir  mercès a la col·laboració amb l’infatigable Josep M. Ribas Prous i la excel·lent tasca del Centre de la imatge Mas Iglesias de Reus. El proper dia 20 de maig, a les 20 hores s’inaugurarà  l’exposició “Les llums del Priorat” amb imatges captades per Josep Peris Llebaria.

Blog_20100513_imatge_01.jpg

© Josep Peris Llebaria

Li he demanat al Toni algunes imatges (no són les excel·lents còpies positivades per  Josep M. Ribas Prous per a l’exposició) i permís per mostrar alguns fragments del text que ell ha preparat per la mostra. Crec que servirà per obrir la gana i anar-la a veure. El treball d’en Peris s’ho val.

Josep Peris Llebaria (Falset, 1925) és, per damunt de tot, un home discret. Encara ara no entén per què es dedica una exposició a la seva obra fotogràfica. “Jo només feia fotos, m’agradava”, diu. Tant li agradava que s’ha passat la vida plegant imatges amb una càmera al coll, sobretot entre els anys 1950 i 1970, període al qual pertanyen la majoria d’instantànies que es poden veure en aquesta exposició.

Josep Peris és, com tota la seva generació, un nen de la guerra, un xiquet marcat per la contesa bèl·lica, que els va posar la vida damunt davall. Fill de paleta, la guerra i el franquisme el van deixar amb una escolarització de mínims.

Blog_20100513_imatge_02.jpg

© Josep Peris Llebaria

(…) La pintura ha estat una de les grans passions de la seva vida. “El meu amor per la pintura i el dibuix és anterior a la fotografia, que descobreixo més tard perquè no teníem ni diners ni càmeres”, s’explica.

(…) Aquesta vocació pictòrica –Josep Peris ha pintat tota la seva vida– fa que s’interessi per l’efecte de la llum damunt les coses. S’hi fixa. Observa els paisatges locals, urbans i rurals. Les teulades. Les cases caigudes. Els barrancs. Els nens que juguen als carrers i les places. Els capvespres. Els contrallums. I és aquesta manera de mirar la que també intentarà plasmar en el paper fotogràfic amb el pas dels anys.

Blog_20100513_imatge_03.jpg

© Josep Peris Llebaria

Els seus primers clicks també tenen a veure amb la guerra civil. Sempre, la guerra. Un dels seus amics de l’ànima era Domènech Estrem, fill del poeta Salvador Estrem i Fa (assassinat a Falset el setembre de 1936). El seu gran amic havia heretat del pare mort una càmera plegable de marca Agfa, amb la qual es van començar a fer fotos de grup, a retratar els amics, la sortida de rigor de la Mona de Pasqua, i poca cosa més. A l’Agfa plegable del malaurat Salvador  Estrem li seguirà una camereta de plàstic arreplegada a partir de juntar vals d’una casa de xocalata.

Blog_20100513_imatge_05.jpg

© Josep Peris Llebaria

(…) La llum mai és un element secundari en les seves fotografies. “En la majoria de fotos que he fet i m’agraden, primer descobria la llum del lloc i després mirava que hi passés alguna cosa”, s’explica. És el cas dels xiquets que, en pantalons curts, juguen a bales al carrer Davall de Falset mentre la llum dibuixa ombres intenses de traç arquitectònic a tot el seu voltant. “Sempre que tornava del Banc al migdia em fixava en aquella llum, que em tenia enamorat, i sempre em deia que havia de fer-hi alguna cosa, fins que un bon dia va sorgir la foto dels nens”, conta.

Les seves imatges, gairebé sempre, transmeten silencis, moments de recolliment, per molt que siguin imatges preses al carrer. Són imatges en què la llum i l’ambient de fotografia sembla que es puguin tocar. És el cas de la foto zenital de l’enterrament de Mossèn Vidal el 1959, camí de l’Església, que més enllà de la seva qualitat i del seu enquadrament calculat, més enllà del moment decisiu i de la llum que capta, té emoció. Perquè Josep Peris, a Falset, és un fotògraf que dispara a allò que l’emociona i li diu alguna cosa, i això es percep en les imatges que plega.

Blog_20100513_imatge_04.jpg

© Josep Peris Llebaria

(…) A Falset, des dels anys setanta, ningú no ha tornat a veure exposada una fotografia de Josep Peris i els seus amics. Mai més. Els negatius dormien en capses, i les còpies en paper eren escasses. Així que aquesta exposició fa aflorar un patrimoni fotogràfic i artístic de primeríssima qualitat que posa en evidència que a Falset, com en tants d’altres pobles d’aquest país, hi ha autèntics tresors documentals i fotogràfics que encara habiten en el món de les capses extraviades, en els abismes dels calaixos, en el desordre de les golfes, en el planeta de l’oblit.

Toni Orensanz

Si voleu llegir el text complert: Josep Peris Llebaria, per Toni Orensanz

Tags: , , ,
Publicat a arts i exposicions, fotografia, món rural | 4 comentaris »

HOSPES AVE

dimarts, 11/05/2010 (Rafael López-Monné)

Tˆrraco Viva, El festival romˆ de Tarragona, XI edici—, festival de divulgaci— hist˜rica, Tarragona, Tarragons, Tarragona

L'Adrià retroba els orígens del seu nom, Tàrraco Viva © RLM

Manquen pocs dies per a que comenci la XII edició de Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. Els qui em coneixen saben que soc un profund enamorat d’aquest festival internacional dedicat i especialitzat en la divulgació històrica de l’època romana. Confesso que estic permanentment en deute amb el festival i la gent que el fan possible pel plaer que suposa poder gaudir de la història i del coneixement tant intensament. Confesso que m’han permès relligar la història de la meva ciutat i adonar-me de la gran quantitat de coses i maneres de fer que encara compartim amb les gents del passat (a més d’aquest llatí evolucionat que parlem). Confesso que m’he emocionat gaudit de sensacions que mai abans havia sentit escoltant el grup de músics que experimenten com podia sonar la música romana (Ludi Scaenice).  Confesso que em fa ràbia adonar-me que, en alguns aspectes, hem aprés molt poc des de llavors.

Baccanalia, els ritus en honor de Bacus, Ludi Scaenice (Itˆlia) IXes Jornades Internacionals de Divulgaci— Hist˜rica Romana Museu d'Hist˜ria de Tarragona Tarragona, Tarragons, Tarragona

Baccanalia, els ritus en honor de Bacus, Ludi Scaenice (Itàlia). © RLM

I no es tracta només d’arribar a saber més detalls de com era Tàrraco. El festival va molt més enllà i mostra —de manera inusitadament entenedora— perquè som fills del món clàssic. Així, mirant enrere, et sorprens entenent millor el present i, sobre tot, amb més criteris per saber que vols pel futur. Assistir a una lliçó d’història en un auditori, amb tothom bocabadat, és una experiència ben poc comuna que demostra la tesis del festival: la història no és avorrida, tot el contrari, és apassionant!

L'Annona frumentaria, un intent d'estat del benestar a la Roma antiga, conferncia amb recreaci— hist˜rica, Mag’ Seritjol, CaixaForum, Tˆrraco Viva, El festival romˆ de Tarragona, XI edici—, festival de divulgaci— hist˜rica, Tarragona, Tarragons, Tarragona

L'Annona frumentaria, un intent d'estat del benestar a la Roma antiga, conferència amb recreació històrica, CaixaForum, Tàrraco Viva. © RLM

Mirar el passat comporta, sovint, enfrontar-se a espais buits, o bé distants, aliens, per molt que coneguem el que diuen els llibres d’història. Esdeveniments freds que van tenir com a protagonistes persones que no coneixem i que, al capdavall, tant fa que succeïssin fa 100, 1000 o 10.000 anys. Tot sovint no connectem, no va amb nosaltres. Tanmateix, viure instal·lats en un present permanent ens priva de la perspectiva necessària, precisament, per interpretar el moment que ens ha tocat viure i ens fa terriblement fràgils, dòcils i ens deixa indefensos davant el curs dels esdeveniments.

Artifex, artesans i artesania en el m—n romˆ, Erik Kšnig, Aurificina Treverinca (Alemanya), Tˆrraco Viva, El festival romˆ de Tarragona, XI edici—, festival de divulgaci— hist˜rica, Tarragona, Tarragons, Tarragona

Artifex, artesans i artesania en el món romà, Erik König, Aurificina Treverinca (Alemanya), Tàrraco Viva. © RLM

Tàrraco Viva és un dels millors festivals de divulgació històrica d’Europa segons els entesos però, a més, és veritablement un esdeveniment “d’utilitat pública”. Tàrraco Viva proporciona claus per fer intel·ligible el passat, per empatitzar amb els que ens han precedit, és a dir, per ser capaços de posar-se en el seu lloc. Davant els canvis tant accelerats com estem vivint, resulta imprescindible —ara més que mai— saber que som, destriar allò  fonamental que ens identifica com a civilització del que és circumstancial o accessori.

Artifex, artesans i artesania en el m—n romˆ, Tˆrraco Viva, El festival romˆ de Tarragona, XI edici—, festival de divulgaci— hist˜rica, Tarragona, Tarragons, Tarragona

Artifex, artesans i artesania en el món romà, Tàrraco Viva. © RLM

No és casualitat que el programa del festival comenci amb cites com:

“Quan més enrere puguis mirar, més endavant veuràs”

W. Churchill (1874-1965), polític anglès

“No saber allò que ha succeït abans que nosaltres, és com ser permanentment nens”

Marc Tuli Ciceró (106 aC-43 aC), escriptor, orador i polític romà

“No oblidis la teva història ni el teu destí”

Bob Marley (1945-1981), músic jamaicà

“En l’adversitat convé moltes vegades prendre un camí arriscat”

Sèneca (4 aC.- 65 dC), filòsof i escriptor romà

Ludi Apolinaris, Jocs en honor al dŽu Apolálo, NŽmesis (Tarragona), Istituto Ars Dimicandi (Itˆlia) i Ludi Scaenici (Itˆlia), Tˆrraco Viva, El festival romˆ de Tarragona, XI edici—, festival de divulgaci— hist˜rica, Tarragona, Tarragons, Tarragona

Ludi Apolinaris, Jocs en honor al déu Apol·lo, Istituto Ars Dimicandi (Itàlia), Tàrraco Viva. © RLM

Continuarà…

Tags: , , , , , , ,
Publicat a arts i exposicions, festes, jornades | Deixa-hi un comentari

La roca estimada

dimecres, 5/05/2010 (Rafael López-Monné)

El poblet de Canalda i, darrera, la roca de Canalda, vessant sud de la serra de Querol, port del Comte, Odn, Solsons, Lleida

El poblet de Canalda al peu de la roca. © RLM

Canalda és un poblet petit, com tants altres dels que hi ha a Catalunya. És un poble de muntanya, un poble vell. L’etimologia del seu nom és preromana, probablement celta. Canalda podria passar desapercebuda sinó fos perquè es troba al peu d’una monumental cinglera a la qual dóna nom. L’enorme rocam manté una estreta relació amb els humans que habiten als seus peus. Protegeix el poble del vent del nord que gela les testes del Port del Comte i fins i tot, quan ha calgut, els ha proporcionat balmes per aixoplugar-se, per guardar els ramats o, fins i tot, per construir-hi cases.

Font de Pallerols, al costat del torrent d'Ordoll, vessants de la roca de Canalda, serra de Querol, port del Comte, Odn, Solsons, Lleida

Font de Pallerols, al costat del torrent d'Ordoll, la roca de Canalda. © RLM

Ara fa uns dies vaig ser a Canalda fent una ruta per una guia que estem preparant sobre l’èxode càtar i el món medieval del Pirineu català. Vaig gaudir de la contundent presència i la bellesa de la seva Roca, però encara més de la companyia dels qui em vam mostrar la ruta, el Marcel Camps i la seva dóna, la Rosa Maria Parera. Com s’estimen aquesta muntanya! com mimen les fonts i els camins!

Espluga Grˆtines, roca de Canalda, Odn, Solsons, Lleida

Espluga Gràtines, roca de Canalda. © RLM

Des de fa nou anys, cada setembre el Marcel i un colla d’amics i col·laboradors organitzen una caminada popular. Arreu de Catalunya es celebren moltes altres, tanmateix, a Canalda editen un opuscle, molt acurat, ben dissenyat i imprès on, a més de la descripció de l’itinerari triat, es divulga la memòria d’aquestes muntanyes: els camins rals, els bandolers, la vegetació, els primers esquiadors, la Missió Musical de l’any 1922… En realitat és tracta de petits tresors, riquíssimes píndoles de sensibilitat i cultura que fan més gran la Roca de Canalda i millor aquest país.

Ca la Rita, roca de Canalda, Odn, Solsons, Lleida

Ca la Rita, roca de Canalda. © RLM

Tags: , , ,
Publicat a món rural, paisatges, turisme a peu i senderisme | 2 comentaris »

El regne dels cels i de la… Terreta

dilluns, 3/05/2010 (Rafael López-Monné)

Voltor a la collada de Castellet, EIN Alta vall de Serradell, Tremp, Pallars Jussˆ, Lleida

Voltor a la collada de Castellet, Alta vall de Serradell, La Terreta, Tremp. © RLM

Sempre és un privilegi que algú et descobreixi coses noves. El divendres passat vaig tenir el gust de conèixer un paratge ben especial, la Terreta, i fer-ho de la ma de dos dels seus enamorats, el fotògraf Jordi Tutusaus i Josep Àngel Alert, tècnic de l’àrea de recursos naturals de l’ajuntament de Tremp. Ja sabia que aquest bocí de l’enorme terme municipal de Tremp (el més gran de Catalunya) és un reputat indret d’observació d’aus, especialment de grans ocells com el trencalòs, el voltor comú, el voltor negre i l’aufrany. La visita va ser molt curta però intensa. Al capdamunt d’un turó, prop de la collada de Castellet, vam ensopegar de nassos (sense temps per treure la càmera) amb dotzenes de voltors que assistien al part d’un petit cabrit, tot esperant la placenta de la mare (no m’imagino un part més “estresant”). La nostra sobtada presència va espantar a uns i altres però va deixar ben clar que aquest és un lloc on la naturalesa encara s’escriu amb majúscules. Sens dubte, es tracta d’un paradís per ornitòlegs, amants del ocells i fotògrafs especialitzats en fauna.

L’ajuntament de Tremp sembla prou conscient dels valors que sobrevolen aquest espai i està apostant decididament per afavorir les activitats que tinguin relació amb el món de l’ornitologia i la naturalesa. A més del cel però, aquest petit territori guarda altres tresors. Per aquelles persones que van més enllà l’arquetip de paisatge clàssic —muntanyes alpines amb neu a la punta i prats amb vaques a la falda— la Terreta és un regal per obrir. Aquest és un paisatge dur, directe, sever, però d’una honestedat cristal·lina. És un paisatge llegible, ordenat encara, que parla de segles de pagesia i ramaderia, de l’esforç per guanyar-se el pa en un territori que no regala res (prova d’això és l’alarmant descens de població dels seus poblets). En molts aspectes, recorda paisatges de més al sud, paisatges amb els que personalment em trobo molt identificat. Aquest és un d’aquells territoris que es tornen més i mes valuosos cada dia que passa, en una Catalunya —molt petita— que es transforma a una velocitat vertiginosa i no sempre amb el seny del qual presumeix.

La Terreta, Tremp, Pallars Jussˆ, Lleida

L'Espluga Freda, La Terreta, Tremp. © RLM

Tags: ,
Publicat a món rural, paisatges | 2 comentaris »

  2. 1
  3. ...
  4. 16
  5. 17
  6. 18
  7. 19
  8. 20
  9. 21
  10. 22
  11. 23
  12. 24
  13. 25