Seduccions primaverals en boscos atlàntics

diumenge, 26/04/2015 (Rafael López-Monné)

Els gripaus no són únics, està clar. Potser encara és una mica d’hora, però als boscos atlàntics de la Vall d’Aran són a punt d’arribar les cerimònies d’aparellament dels galls fers. L’any passat vaig ser convidat per la consultora DNA Expertus i per Torisme Val d’Aran, a tastar un producte turístic molt singular i també exclusiu, tant per l’absència de conforts, com pel seu preu. Es tracta d’un producte pensat pels amants de la fotografia de naturalesa. Una empresa especialitzada de la vall, d’acord amb els responsables de l’administració en matèria de protecció de fauna, instal·len cada any uns petits hides (amagatalls per a fotògrafs) en un cantador del galls fers. És a dir, en una zona on els mascles d’aquestes aus, canten a l’albada per atreure les femelles i copular. Aquesta és una espècie protegida a casa nostra, una espècie molt fràgil, que no ho té gens fàcil per sobreviure rodejada de tanta transformació humana. Per tant, les coses han de fer-se amb molta, molta cura; amb molt, molt respecte.

Finals de maig. Hem quedat amb el guia a Viella. Es presenta puntual amb el tot terreny. És un tipus jove, molt agradable, de bona conversa i gran coneixedor dels animals que anem a observar. De fet, crec és més bon naturalista que no pas guia turístic; la qual cosa, en aquest cas, ja m’està bé que sigui així.

Els hides que utilitzen són petites tendes de campanya per a dues persones instal·lades on creuen que podrà observar-se millor la parada dels animals. La neu que encara resta a la zona sol servir de plataforma on instal·lar-les. L’entrada als hides cal fer-la la tarda abans, quan els galls fers són lluny de l’indret. Al caure el dia comencen a apropar-se, molt sigil·losament, mentre els intrusos (nosaltres) restem en silenci i intentem dormir, només aïllats de la neu pels prims matalassets que hem portat. No cal dir que cal disposar d’un bon sac. Jo tinc el meu de plomes a casa i he agafat el de les colònies del meu fill. Anem bé. Molt autèntic tot plegat, d’això no ens podem queixar.

Amb la tremolor de l’alba començen a sentir-se els primers cants. El soroll és molt característic. Em recorda el cops sords d’un d’aquells gots de plàstic dur sobre les taules de fusta de pic-nic. És l’hora de la veritat per un fotògraf. I si, a més, no és cap especialista en fotografiar “gallines” (perdó, volia dir aus), doncs encara més. Acosto el cap als forats de la tenda. Miro i miro… i miro. —Collons! no veig res! Nen! tu no serveixes per això—.  Val a dir que tinc una profunda admiració pels fotògrafs de naturalesa. No pels qui lloguen hides, sinó pels qui els construeixen, pels qui es passen dies, setmanes, mesos, pensant-se-les totes per intentar capturar una imatge. Jo no podria. En conec uns quants de bons. A més, dos, són grans amics meus. El seu treball m’entusiasma.

Em sento estrany. Com si envaís un territori que no em pertoca. Els galls només els sento. A veure si tindré la mala sort que no s’aproparà cap? M’assalten tots els dubtes tècnics i aquest extraordinari 500 mm que m’han deixat, pesa com un mort i em costa de moure. A més m’estic pixant i, és clar, no puc sortir de hide. No puc fer fotos si em pixo. L´única solució és acabar-me l’aigua que em queda a l’ampolla i …. Sí, ja ho se, això no és gaire glamurós, però… és el que m’han explicat que fa tothom i funciona.

Per fi! Ara sí. Acabo de veure un gall entre els trocs de la dreta. Ostres que maco que és! Aquest mateix individu va estar una estona llarga passejant davant meu. Potser es va adonar de la meva inexperiència i va decidir ajudar-me a que assegurés la foto. Fantàstic! Moltes gràcies. Prometo no tornar a anomenar-los “pollastres”.

Passat un temps, el galls van anar allunyant-se de la zona del cantador. Quan tot va quedar tranquil, els voyers vam anar sortint de les tendes. Vam recollir-ho tot i vam abandonar el regne del bosc contents per haver assistit a un espectacle de la naturalesa. Encara avui però, no tinc clara la meva opinió sobre aquest tipus d’activitat. Pel que vaig poder observar —sense ser un expert— tot sembla fet amb una enorme cura per tal de no alterar la vida dels animals. Els organitzadors semblen tenir clar que l’èxit del seu producte rau precisament en mantenir aquest fràgil equilibri entre l’intervenció humana i la vida animal.

D’altra banda, em sembla raonable que, si les coses es van ben fetes, la conservació de la naturalesa pugui generar economies pels territoris on es desenvolupa. Hi han persones que “col·leccionen” obtenir imatges de fauna, que tenen prou poder adquisitiu per adquirir bons equips fotogràfics (millors que els d’alguns professionals) i que estan disposats a pagar per fer ús d’aquestes facilitats.

Els meus dubtes però, tenen més a veure  amb el perill de la banalització. Per exemple, jo havia assumit perfectament que aquests tipus d’experiències no estaven al meu abast. No tant per capacitat com per disposició. És a dir, no tinc prou passió per la fotografia de fauna com per dedicar-li el temps que demana (en canvi, per altres projectes fotogràfics sí que ho faig). Així de senzill, i no em suposava cap trauma. És més, tot i que l’experiència va ser molt gratificant, estic segur que no la vaig viure, ni de lluny, amb la profunditat dels fotògrafs que estudien, busquen i aconsegueixen, pels seus propis mitjans, fotografiar una espècie (i encara que no sigui tant emblemàtica com el gall fer).

Vaig retornar a casa admirant encara més els meus companys fotògrafs de natura i, alhora, convençut de les opcions personals que he triat. També vaig veure clar que el seu futur, com a fotògrafs professionals, difícilment passarà per la comercialització de les seves imatges i que, probablement, tots hi perdrem. Però aquesta és una altra història.

Però no eren de sang freda?

diumenge, 5/04/2015 (Rafael López-Monné)

 

 

T’agraden les gambes?

dilluns, 23/03/2015 (Rafael López-Monné)

Pocs aliments tenen el poder de seducció i l’atractiu de les gambes. Segur que si cada dia en mengéssim un quilo la cosa canviaria però, no és el cas precisament. A Tarragona tenim la sort de pescar-les davant de casa. I la qualitat és altíssima. De fet, no només a Tarragona sinó al conjunt del Mediterrani les gambes solen ser exquisides. Donada la seva fragilitat, el repte de la qualitat de les gambes rau en com es tracten un cop pescades (en l’absència o no de conservants per a que puguin viatjar, per exemple).

Des de 13 de maig al 29 es celebren les primeres Jornades gastronòmiques de la Gamba de Tarragona, una excusa excel·lent per tastar-les de la ma dels cuiners de la ciutat. Els organitzadors van confiar en el Rafa Pérez i amb mi per a l’obtenció de les imatges per a la campanya i la gravació del vídeo promocional. Totes i les advertències, vam decidir embarcar-nos amb els pescadors de L’avi Victoriano per compartir una jornada de pesca. Ja se sap, a l’hivern, les possibilitats de “pescar” un mal dia s’incrementen. Sense ser dels pitjors, ens va tocar un de força “mogudet” i ja teniu a dos fotògrafs —que presumien de no haver-se marejat mai— absolutament K.O. només sortir del port, a les 6 del matí, amb tot el dia pel davant (vaig poder experimentar per primer cop la sensació d’un estomac volen sortir per la boca). Uf, uf!

Treballar en aquestes condicions no és fàcil, i menys després de perdre’s el magnífic esmorzar que van preparar. Val a dir però, que va ser magnífica l’amabilitat dels germans Orts —el Quico, el Rafel i el Victoriano— i del Joan i el Juan Antonio. Treballar amb ells va ser molt agradable. Moltíssimes gràcies! Finalment, em quedo amb una sensació: el gust de menjar una gamba crua acabada de pescar. Indescriptible!

Aquí teniu una selecció d’imatges i els dos curts que vam preparar. Bon profit!

Benaurats somriures (Carnaval de Tarragona II)

dijous, 12/02/2015 (Rafael López-Monné)

I arriben les rues de Carnaval! Diuen que a Tarragona aprofitem qualsevol excusa per sortir al carrer i desfilar amunt i avall. I possiblement és cert. Ens agrada trobar-nos al carrer, ens agrada lluir, ens agrada mirar, ens agrada criticar… Diuen aquesta dèria de les desfilades és una herència del nostre passat romà. Potser sí. M’agrada la idea. El fet és que, en el cas del Carnaval, som davant les poques festes que no van poder assimilar completament el poder que ha estat hegemònic durant tots aquests segles. Hi han investigadors que els vinculen amb les saturnals, també amb les lupercals, i fins i tot amb els ritus en honor a Isis, com l’obertura del mar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAAl món romà, cada primavera s’obria la navegació pel Mediterrani amb una cerimònia que tenia origen egipci: el Navigium Isidis. Després dels mesos d’hivern, en què la navegació era perillosa, a molts ports de la Mediterrània i a través d’un magnifica cerimònia en honor a la deessa Isis, s’obria el període de navegació, el mare apertum. La festa de Navigium Isidis es celebrava el 5 de març i es coneix amb gran detall, ja que Apuleu la va descriure fa quasi dos mil anys a la part final de la seva novel·la L’Ase d’or. Es tractava d’una gran festa de primavera que començava amb la processió d’Isis per arribar al mar, on es celebrava la cerimònia principal. La comitiva anava precedida per una mascarada carnavalesca de persones disfressades amb màscares, entre d’altres la del fidel gos guardià Anubis. D’alguna manera els podem considerar probablement origen dels grups de gegants i capgrossos que obren els seguicis de les nostres festes.

Probablement, és de la barreja de records de festes alegres i transgressores que Carnaval ha aconseguit arribar fins els nostres dies. El Carnaval ha estat, durant segles, un forat per respirar en un ambient de profund control i ofec moral, una oportunitat de reivindicar l’alegria. Estic convençut que el d’ara continua acomplint funcions similars. Funcions balsàmiques. D’acord, és ple de contradiccions. Són les nostres com a societat. Però quan veig una rua (a qualsevol localitat), el que veig és una expressió de profunda humanitat, veig esforç, treball, molt treball en comú per aconseguir il·lusions, anhels; esforç per sortir a buscar la felicitat en comptes d’esperar a que vingui.

Us deixo amb algunes imatges de la rua del Carnaval de Tarragona del 2014 i amb el (tradicional) portfoli que he preparat. També podeu veure la col·lecció d’imatges al web de Tarragona Turisme.

 A tots els que ho fan possible, moltes gràcies pels vostres somriures!

Benaurades plomes (Carnaval de Tarragona I)

dimarts, 10/02/2015 (Rafael López-Monné)

“Cal ser atrevits per passar-ho bé”. És una frase de Jordi Viñolas, un activista cultural i fester de la meva ciutat, algú que aprecio i admiro, algú que desborda energia i bon humor. La frase és d’una entrevista apareguda al blog de Tarragona Turisme. Quan la vaig llegir em va encantar. Cal atreviment, valentia. Res més seriós i important que l’humor, que l’alegria. Els amics i seguidors del blog ja saben de la meva debilitat pel Carnaval (si poseu la paraula al buscador del blog us sortirà les entrades dels anys anteriors). Se que no és una passió compartida per tothom però, com més voltes li dono, més m’agrada que la gent perdi la xaveta per disfressar-se (del que sigui), i per desafiar l’hivern i desfilar carre amunt i carrer avall. Sí, d’acord, pot semblar que no tingui gaire sentit, però el té tot.

Davant aquesta crisi que ens ha tocat viure, davant els perills de l’abatiment, de la desesperança; els somriures, les plomes, els colors, són essencials, transgressors, alliberadors, terapèutics… És cert que cadascú busca la millor manera de combatre les tristors i mediocritats que ens han caigut a sobre. Tanmateix, la recerca d’ànim, d’il·lusió, intueixo que té més a veure amb l’estomac que amb el cap. “El somni de la raó produeix monstres”, recordeu-ho. Atreviu-vos!

Us deixo amb algunes imatges de la Disfressa d’Or del 2014 del Carnaval de Tarragona, que apareixen al porfoli que he preparat. Si en voleu saber més, us recomano l’article de Jordi Suriñach a fet a Tarragona “Disfressa de platí” i podeu veure la col·lecció d’imatges al web de Tarragona Turisme. A més, a l’Espai Turisme (carrer Major) s’acaba d’inaugurar una exposició fotogràfica col·lectiva de l’Agrupació Fotogràfica de Tarragona.

 

 

Retrats sense retrets

dimarts, 27/01/2015 (Rafael López-Monné)

Els fotògrafs de premsa, de viatges, de festes, els cronistes gràfics de la realitat ja ho comencen a tenir clar. Fotografiar gent és quasi pecat, i si són nens, pecat mortal. Justament a l’època on bona part de la població llença la seva intimitat per la finestra de les xarxes socials i es despulla impúdicament, fer fotos on es puguin reconèixer persones, pot acabar sent un delicte. Excepte en els casos que s’estigui informant de l’actualitat, en els demés, segons la llei, cal l’autorització per escrit de les persones que apareguin a la fotografia.

S’imaginen al mig de qualsevol festa major demanar a la gent que comenci a ompli formularis per tal que cedeixin els seus drets d’imatge? Aquest no és un tema fàcil, ho reconec. És delicat, complex, enrevessat i altres amb major coneixement l’han abordat millor que jo. En tot cas però, comencin a repassar els grans noms de fotògrafs que han retrat la quotidianitat. Ara podrien estar arruïnats per les demandes o engarjolats (si Cartier-Bresson aixequés el cap!).

Alguns diran que les lleis busquen garantir de totes totes els drets de les persones. Jo però, crec que es tracta fonamentalment d’un acte de droperia. Allò que cal és perseguir i castigar  els abusos, no els usos. Però ja se sap, ens agrada més allò de “mort el gos, morta la ràbia”.  “No fotos, no problem” que dirien alguns. Els qui, des del futur, vulguin estudiar el nostre temps, es trobaran amb tones, tones i tones d’imatges (píxels, volia dir), però amb menys relats visuals meditats, serens, aprofundits de qui som i que fem. Paradoxal, oi? Un senyal més dels processos d’idiotització als quals estem exposats.

Tanmateix, com sol passar, es tanquen unes portes i s’obren d’altres. Qui escriu aquestes línies s’ha format com a fotògraf a l’aire lliure; a la muntanya, al camp i al carrer. Difícilment trepitjava un estudi on, per cert, els fotògrafs li semblaven més mags que altre cosa en mig de tants artefactes i equips. Quan des de Tarragona Turisme li van proposar fotografiar personatges per a una sèrie d’entrevistes que havien de ser publicades al bloc Tarragona Experience, li va semblar una d’aquelles oportunitats que et donen els altres per encetar nous camins. Un repte, sí senyor.

Val a dir que, novament, he tingut la sort de treballar amb gent molt bona. Parlo de l’Oriol Margalef, un excel·lent periodista amb el qual preparem prèviament les entrevistes. De la barreja dels nostres punts de vista, d’influenciar-nos mútuament han anat sorgint fotos i textos. I crec que es nota aquesta manera de treballar.

No cal dir que el genere dels retrat té diversos avantatges. Per començar, els subjectes hi estan d’acord i no tenen intenció de denunciar-te (a no ser pel resultat, és clar). Parlant seriosament, és un privilegi poder conèixer gent interessant i compartir, encara que sigui una estoneta, un bocinet del seu món (i com jo soc molt lent treballant…). Encaro recordo, per exemple, el petit concert que em va regalar Richard White (al mig d’una rotonda) mentre s’amagava el sol. Confesso que vaig allargar la sessió tant com vaig poder. Us deixo amb els personatges del 2014. Els text de cada entrevista el trobareu a Tarragona Experience.

 

 

Un any genial!

dijous, 22/01/2015 (Rafael López-Monné)

Diuen que per aconseguir quelcom, el primer és estar-ne convençut, oi? Doncs aquest 2015 serà genial! Com a mínim que no falti l’optimisme. L’inici m’enxampa amb la llengua fora (cosa que comença a ser massa habitual). La sensació que el món va més depresa que les meves cames és una evidència física i metafísica. La sensació de no arribar… comença a cronificar-se. No passa res, però. Estem al ball i haurem de ballar, oi? I el ball té a veure ara, per exemple, amb dos llibres que espero poder compartir ben aviat.

Una altra de les músiques que sonen cada cop amb més intensitat són les feines de preparació de la nova edició del festival Tarraco Viva . Un dels protagonistes de l’edició del 2015 serà novament la proposta de policromia de l’August de Prima Porta. Segons sembla, és probable que enguany incorpori complements (com la Nancy, suposo).

El nostre estimat August en colors va atreure l’atenció i va provocar l’admiració d’alguns dels millors especialistes de l’antiguitat clàssica que van assistir al passat II Congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic, que va celebrar-se a Tarragona el passat mes de novembre. Al desembre, la edició espanyola de National Geographic, va dedicar una doble pàgina precisament a parlar de l’August policromat de Tarragona. Poc a poc, aquesta extraordinària proposta de divulgació històrica va sent coneguda arreu. Enhorabona als seus creadors —Emma Zahonero i Jesús Mendiola— i al festival i el seu director —Magí Seritjol— que van impulsar el projecte. Per algú com jo, “obsessionat” per la policromia en el món antic, aquesta proposta ha estat un regal sensacional que permet començar a percebre l’art clàssic des d’una altra perspectiva. Visca el colooooor!!!

Aquesta propera edició del festival també oferirà una exposició molt especial en la qual hi estic involucrat molt directament. Però això ho començarem a descobrir una mica més endavant…

NG12.AugustExploraBX.jpg

Els millors desitjos (dionisíacs)

diumenge, 28/12/2014 (Rafael López-Monné)

S’acaba l’any i els humans que compartim calendari s’afanyem a desitjar-nos el millor pel nou any que comença. Tinc la sensació que no és cap estupidesa, tot i que  sabem que l’any que començarà difícilment serà el que ens agradaria que fos; què és impossible canviar tot el que no ens agrada de cop i volta.

Sabem amb certesa però, que les coses poden anar a pitjor. També sabem que millorar-les depèn molt del que fem. Per començar, està bé desitjar-nos el millor. No es canvia res des del pessimisme, des de l’abatiment. Per sort, els humans sabem trobar refugis de felicitats —per petits que siguin— en la pitjor de les tempestes. Això ens fan grans, resistents, supervivents. I som ambiciosos. Volem més felicitat, encara que no sempre encertem on buscar-la.

Espero molt d’aquest any que arriba. Reconec alguns desitjos certament quimèrics, com el d’aconseguir reservar més temps per coses que m’agraden (aquest blog ha patit molt en els darrers mesos per culpa dels meus col·lapses organitzatius). M’agradaria que el temps anés més a poc a poc però… reconec que és una estupidesa. Som naltros els qui hauríem d’anar més a poc a poc. Donar a la gent, a les coses, als projectes el temps que els cal, que mereixen. Tinc però la sensació que tot s’ha accelerat de manera extraordinària i perillosa. Temo més la banalització que l’absència.

Aquest 2015 és l’any que veurà la llum l’inici del projecte “El retorn dels Déus“. Més d’una trentena de persones estan col·laborant per fer retornar, en primer lloc, al gran Διόνυσος, Dionís, al qui el romans anomenaran Bacus. N’esperem l’arribada pel inicis del mes de maig. Podeu començar a posar en quarantena els tòpics que d’ell tingueu perquè volem esmicolar-los!

Bon Any 2015BX

Santa Tecla Post Festum. Màscares

divendres, 3/10/2014 (Rafael López-Monné)

Què fotografies quan una cosa ja l’has retratat de mil maneres?  Aquesta sensació l’he tingut en més d’una ocasió, per exemple, a les festes de Santa Tecla, les meves, les de Tarragona. He tingut la sort de fotografiar-les per tres projectes editorials i per diversos articles i encàrrecs. Tant ha estat així, que festes i càmera han acabat fent un binómi díficil de separar. Em costa entendre la festa sense la càmera penjant. I com tot a la vida, això té aspectes bons i altres de no tant.

Crec que el millor, en aquests casos, és no agafar la càmera. Deixar refrescar els ulls. Però això no sempre és fàcil. Enguany m’havia proposat que fos una edició-guaret, un any per descansar. Ho he aconseguit… només en part. Confeso que vaig “pecar”. Hi van haver un parell d’estones que no em vaig poder-ho resistir i vaig agafar la càmera.

El repte rau en procurar mirar d’una altra manera. Tanmateix, això és quelcom ben dificil. És un repte del qual, en el millor dels casos, només t’en pots sortir a mitges, perquè mirem tal com som i canviar, canviar, tampoc no canviem gaire. De fet, em conformo amb aconseguir mirar més distesament, sense les obligacions d’un encàrrec, d’un projecte.

Les fotos fetes no han estat gaire diferents de les que habitualment faig, però el procés ha estat distés i el resultat incomplert i desequilibrat. És a dir, interessant. Entre altres coses, reflecteix neures i fixacions… i això ja m’agrada.

Per aquesta entrada he  triat dos elements del Seguici que m’agraden especialment: els nanos i el ball del Set pecats Capitals. Crec que m’atrauen perquè en els dos casos l’element fonamental és la màscara, una màscara que amaga els portadors i els confereixen un altre rol. En el cas dels nanos, la màscara és, a més a més, sobredimensionada. D’alguna manera, crec representen elments molt carnavalescos dins la festa major.

 

August, els colors i els perills d’empetitir un país

dimarts, 19/08/2014 (Rafael López-Monné)

D’acord, ho reconec, la policromia en l’art antic és una de les meves debilitats (i obsessions). Segur que exagero però em fa l’efecte que, des del maig passat, i gràcies al festival Tarraco Viva, en aquests moments Tarragona és probablement capdavantera mundial pel que fa a les interpretacions de la policromia en l’art clàssic. No és broma. Ho tenim tant a prop que ens costa reconèixer-ho i, a més a més, hi juguen en contra certs complexes d’inferioritat i la incapacitat manifesta de les grans capitals de mirar fora dels seus límits estrictes, com si la cultura només hi pogués créixer allí.

 

Encara hi ha molta gent que continua pensant en l’escultura i l’arquitectura clàssica, com l’art del marbre blanc. Res més allunyat de la realitat. El món antic era un món en color. Color, color i més color. Durant segles, ens han “estafat” la veritable història de l’art. D’una banda, les modes enamorades de la fàcil i elegant abstracció que regala el blanc marmori i, de l’altra, la incapacitat o covardia generalitzada de la majoria de responsables de museus per anar mes allà de les restes trobada i atrevir-se a interpretar —amb tot el rigor és clar— la realitat primigènia dels objectes, la seva estètica, les seves funcions, la ideologia a que responia cada obra. És a dir, parlo de l’aclaparadora absència de voluntat per intentar copsar la mirada dels nostres avantpassats.

 

images.jpegFa un temps va sortir a la llum les investigacions sobre les escasses restes de policromia que havien estat trobades a l’estàtua de l’August de Prima Porta, mercès a la utilització de les tecnologies d’investigació química més avançades que mai s’havien utilitzat. A partir d’aquests resultats, els investigadors dels Museus Vaticans van llençar una proposta de com podia haver estat pintada l’estàtua. Una proposta, certament impactant que va donar la volta al món. Malgrat el rigor científic aplicat però, aquesta proposta patia d’una enorme mancança: no s’havien tingut en compte les tècniques pictòriques de l’època i, malgrat el rigor científic, el resultat, probablement, era molt lluny de l’aspecte que l’estàtua podia haver tingut. Nomes una apreciació, els artistes antics no pintaven barrejant colors en la paleta, sinó que els obtenien a partir d’aplicar-ne diferents, un damunt un altre, en capes molt fines —veladures— que permetien que el color de sota es barregés visualment amb el de sobre.

 

I ves per on, aquí, a Tarragona, comptem amb uns excel·lents restauradors Emma Zahonero i Jesús Mendiola (madrilenys d’origen), especialistes en aquestes tècniques clàssiques. El festival Tarraco Viva, dins de l’edició especial per commemorar el bimil·lenari d’August, els va encarregar obtenir una rèplica en resina de l’estàtua en bronze que hi ha a les muralles de la ciutat (a la vegada rèplica de l’original romana). L’objectiu era pintar-la, mostrar una nova proposta de com podia haver estar policromada. El resultat és fantàstic, realment es tracta d’una hipòtesi molt ben argumentada i molt interessant que està despertant l’interès d’altres especialistes arreu del món.

Procés d'elaboració de la proposta policromada de l'estàtua d'August de Prima Porta  a l'estudi dels restauradors Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte a Cabra del Camp (Alt Camp). TARRACO VIVA, el festival romà de Tarragona. XVIa ed.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Procés d'elaboració de la proposta policromada de l'estàtua d'August de Prima Porta  a l'estudi dels restauradors Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte a Cabra del Camp (Alt Camp). TARRACO VIVA, el festival romà de Tarragona. XVIa ed.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

 

201407 TGN Historia Viva_Página_01.jpgAquesta mateixa setmana, en el marc de les activitats que durant l’estiu es realitzen als monuments de Tarragona —Història Viva— encara es pot assistir en directe a les xerrades que els propis restauradors realitzen davant l’estàtua. Amb el títol “Els colors d’August” coneixereu el què, el com i els perquès d’aquesta proposta. Si teniu un mínim interès o curiositat pel món clàssic, per l’art, no perdeu aquesta oportunitat. Probablement, mai més tornareu a veure igual l’art de l’antiguitat.

 

Els colors d'August. Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte.Tarragona Història Viva, estiu 2014. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

 

D’altra banda, avui 19 d’agost, dia de la mort d’August i festa a Tarragona (el naixement, el 23 de setembre, també fem festa) al diari Ara, apareixen una plana dedicada a l’emperador. L’enfocament és August i Barcino. Em sembla interessant que es toquin els aspectes més poc coneguts d’un tema si abans però, se n’ha mostrat els principals. És cert que, de passada es parla d’August i Tàrraco, i fins i tot del festival Tàrraco Viva, però obliden mencionar, per exemple, tots els actes que encara s’estan fent aquest estiu i que, a més de les xerrades sobre la policromia de l’estàtua d’August, inclouen uns excel·lents monòlegs a càrrec d’actors que donen vida als personatges que van conèixer l’emperador, tals com Mecenes, Marc Antoni, la seva esposa Lívia, la seva filla Júlia, etc. Res, ni una línia.

Mecenes. L'ideoleg del règim. Carles AlcoyGent d'August.Tarragona Història Viva, estiu 2014. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

 

Els 130.000 espectadors que van assistir al festival Tarraco Viva en la seva XVI edició —que els experts consideren com el festival de divulgació històrica romana més important d’Europa— tampoc van ser prou per tal que la majoria de mitjans barcelonins giressin el cap vers el sud. Estic convençut però, que la responsabilitat és fonamentalment nostra i dels nostres representants. Tanmateix, com a país, tenim un problema.

 

Fa uns mesos, en una auto-entrevista per parlar del seu darrer llibre (molt poc elegant, per cert), el director de La Vanguardia va vindre a dir que l’essència de Catalunya residia a l’Empordà, que si un cataclisme arrasés el país, aquest es podria reconstruir a partir d’aquesta comarca. Res a dir davant una opinió personal, sinó fos perquè aquesta l’expressa el director del diari més influent del país i rebla el clau d’una visió que considero pobre, tòpica i reduccionista (malgrat que l’Empordà em sembli fantàstic). La meva reacció no va ser d’indignació sinó de profunda tristesa.

 

Catalunya és, en efecte, un país de dimensions petites. Ara bé, aquesta incapacitat per mirar el sud —i l’oest, per cert— l’empetiteixen mentalment d’una manera especialment greu en els moments històrics que estem vivint. No crec que cap català discuteix la importància de Barcelona i de tenir una gran capital. Al contrari, n’estem ben orgullosos. Tanmateix, una cosa és tenir una gran capital i l’altra que només existeixi una gran capital. Si el problema d’Espanya és Madrid, seria bo evitar que el de Catalunya acabi sent Barcelona (i en aquest punt, el nou periodisme hi té molt a dir a l’hora de proposar noves mirades, noves perspectives que enriqueixin la imatge simplificada que ara tenim del país).

 

La idea de Catalunya nascuda de la Renaixença és, en essència, profundament carolíngia i, des del punt de vista polític, és evident que Catalunya neix a l’Edat Mitjana. Tanmateix, culturalment, venim de molt més enrere. De fet, encara parlem llatí. I això em porta a preguntar-me quin serà el nou relat per una Catalunya independent? Serem capaços de superar Guifré el Pilós? D’anar més enllà? De recuperar les nostres arrels clàssiques i convertir-nos en una veritable capital de la mediterraneïtat? Un bon amic meu fa temps que diu que som hereus i estem en millor situació que ningú per capitalitzar els valors universals sorgits d’aquest petit racó del món. Jo me’l crec i, si una cosa podem recuperar del que ens va ensenyar August, és a pensar en gran.

Els colors d'August. Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte.Tarragona Història Viva, estiu 2014. Tarragona, Tarragonès, Tarragona