Oliveres i arquitectes

dissabte, 30/11/2013 (Rafael López-Monné)

primavera_estiu_etcetera_blog.jpgAcabo de llegir la novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, i m’ha fet passar unes estones fantàstiques. Quina delícia! (moltes gràcies Sara i Roser per recomanar-me-la).

Els que teniu poca feina i seguiu aquest bloc, ja sabeu que no és pas un espai de crítica literària, no. A més vaig tard. La novel·la es va publicar el 2011. L’obra és sòlida, potent, i a més a més de bona literatura (n’estic segur) l’obra aporta altres elements que a mi em captiven especialment. A l’igual que el llibre Marges, de Roger Vila, del qual en vaig parlar en una entrada anterior, aquesta és literatura creada i pensada des dels espais del sud, literatura que enriqueix mirades, que ajuda a crear-ne de noves sobre uns espais encara massa invisibles. Literatura que conforma nous universos en una part del país on no n’anem sobrats.

La força de l’obra es centra en el relat de la protagonista, una arquitecta de 34 anys, en mig d’una crisi personal, que retorna al poble on va néixer per retrobar-se a si mateixa. La història és ben comuna, però els pensaments i diàlegs interiors de la protagonista la converteixen en extraordinària. El personatge de l’Èlia ens atrapa immediatament, probablement perquè sabem que algun moment o altre ens l’hem creuada pel carrer i només l’atzar ha fet que no compartíssim algun o altre sopar. Tanmateix, a més de la trama, a mi m’ha seduït la descripció del món rural, tant nostre, tant humà, tant normal i, alhora, tant extraordinari. Permeteu-me transcriure un petit fragment que trobo deliciós, de pensaments de la protagonista mentre ajuda al seu pare a collir olives:

… I mira per on, tots aquests milers d’olivers també m’han vist néixer, m’han posat el plat calent a taula i encara m’han pagat la carrera, que no és que sigui barata (…/…) De sobte, no puc evitar que m’envaeixi un respecte profund cap a aquest ésser de gravetat pètria i metabolisme lentíssim. Aquest oliver, i l’altre, i tots els que m’envolten em veuran passar, com han vist passar als meus padrins, i als padrins dels meus padrins. El seu temps es mesura amb una altra escala de l’escalímetre. Les meves circumpstàncies passen a 1:1.000, i les seues a 1:20, potser a 1:5. Per a ells soc un insecte frenètic de temporada. I resulta que jo els ho dec tot i ells no em deuen res de res.

El llenguatge que utilitza, el tractament de la llengua oral i del microdialecte local que hi apareix, al meu entendre, també és un element fonamental de la força d’aquesta novel·la. Com diu el propi personatge: …Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perqué el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no? És un exercici sensacional de diversitat. És un exercici fonamental de dignitat.

La lectura de Primavera, estiu, etcètera ha resultat ser un autèntic regal. Moltes gràcies Èlia, moltes gràcies Marta. Us deixo amb algunes esquitxades del món de la protagonista.

Muntanyes de Prades i reivindicacions eternes

divendres, 8/11/2013 (Rafael López-Monné)

portadadescobrir188-22898.jpgLes Muntanyes de Prades és el territori que ocupa el dossier central del número de novembre de la revista Descobrir Catalunya. Val a dir que vaig acceptar la responsabilitat del reportatge fotogràfic amb una certa por i, a l’hora, amb molt, molt de gust. La temor ve donada perquè sovint és més difícil fotografiar allò que coneixes que no pas un territori desconegut, on la sorpresa ajuda a triar. La proximitat fa més difícil prioritzar, és inevitable. Tanmateix, em venia molt de gust poder mostrar la meva visió d’aquest territori. Som molts els que ens sentim aquestes muntanyes com a nostres, i no pas per una qüestió de propietat, sinó perquè formen part de la nostres vides, dels nostres escenaris vitals, que dirien alguns.

188Dobles2_Página_1.jpg

Descobrir ja havia parlat de les Muntanyes de Prades en altres ocasions, però aquest és el primer cop que els hi dedica el dossier central. Fantàstic! Alhora però, que el dossier arribi després de 182 números pot ser llegit com un indicador del pes d’aquest territori en l’imaginari col·lectiu català. Poquet, hi pesa poquet. I no és per falta de valors, no. Per començar, part d’aquestes muntanyes estan estretament vinculades amb un dels monestirs cistercencs més importants d’Europa, declarat patrimoni Mundial (el dossier dedica un article a parlar del bosc de Poblet). Altres serres envolten Siurana, el darrer reducte musulmà de Catalunya, en mig d’uns escenaris absolutament corprenedors, d’aquells que els anglesos qualifiquen de “dramàtics” (la foto de portada està feta des d’allí).

Fa quasi trenta anys, quan estudiava Geografia a la Universitat, que sento parlar del futur Parc Natural de les Muntanyes de Prades. Pot semblar que en aquest país hi han coses que van una mica massa lentes… o potser el territori no és prou madur, o ja li està bé aquesta situació. En tot cas, el nostre govern continua sense considerar-ho prioritari, malgrat els mil i un estudis realitzats.

Val a dir que la por a perdre capacitat de decisió sobre el propi territori ha frenat bona part de la població local a llençar-se a reclamar el Parc. I no deixa de ser comprensible. Un exagerat biaix biologista en la gestió dels espais naturals por portar a situacions on els habitats se senten estrangers. Sovint s’oblida que la figura del parc natural, en la legislació catalana, és un figura especialment destinada a afavorir el desenvolupament territorial d’àrees rurals. La protecció dels valors de l’indret ha de ser en l’eix de les estratègies, sí, però han d’estar dirigides a fixar població —a atreure’n si es pot— i a millorar-ne la qualitat de vida. Si l’objectiu només és la protecció, hi han altres figures més adients.

Entre les coses que crec que valdria la pena reflexionar sobre el món dels parc hi ha el fet que les figures de director (de parcs naturals o nacionals) siguin càrrecs pràcticament de per vida. Això significa que, si no t’hi entens, has begut oli (tècnics, veïns, institucions local, etc.). Sembla més prudent que aquest tipus de càrrecs de gestió (directors de parcs, de museus, de patronats, de consorcis, etc.) estiguessin associats a un projecte de direcció acotat en el temps. Vuit o deu anys per desenvolupar-los i després, un nou destí, amb nous reptes, nova gent i noves possibilitats. Potser estic equivocat, però em sembla més interessant i, sobretot, més higiènic, més saludable tant pel territori com per les pròpies persones, per evitar-ne, per exemple, l’esclerosi professional.

Sigui com sigui, les Muntanyes de Prades encara no son Parc Natural. Més enllà dels beneficis i inconvenients d’aquesta possibilitat, i ha un fet important que un parc (o alguna altra opció aglutinadora) podria ajudar a aconseguir: consciència, identitat i imatge conjunta. Aquesta encara no existeix, i probablement això té molt a veure amb la feblesa de la seva projecció exterior. Aquestes serres s’estenen dins quatre comarques (Alt Camp, Baix Camp, Conca de Barberà i Priorat) i a cada banda es tendeix a veure només una cara, un vessant. Recorden la faula dels savis cecs i l’elefant? És comprensible, però aquest país necessita visions més àmplies, més ambicioses. Necessitem un servei de globus aerostàtics.  Hi ha bon amic meu que sempre em diu que per evitar capelletes el millor és construir una catedral.

Us deixo amb algunes de les imatge que no van poden sortir en el reportatge.

Capafonts des de la serra Plana. Al davant, el Picorandan i darrera, els Motllats. Muntanyes de Prades.Capafonts, Baix Camp, Tarragona

Capafonts des de la serra Plana. Al davant, el Picorandan i darrera, els Motllats. Muntanyes de Prades.Capafonts, Baix Camp. © RLM

 

Mas de Flassada, vinyes de Torres.Barranc de Vallerdú, serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.Al fons, els vessants del puig d'en Cama.La Selva del Camp, Baix Camp, Tarragona

Mas de Flassada, vinyes de Torres.Barranc de Vallerdú, serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.Al fons, els vessants del puig d'en Cama.La Selva del Camp, Baix Camp. © RLM

 

Les muntanyes de Vandellòs i el Baix Camp.  Vista des de camí vell de Reus a Prades sota el pla de la Mola.Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.L'Albiol, Baix Camp, Tarragona

Les muntanyes de Vandellòs i el Baix Camp. Vista des de camí vell de Reus a Prades sota el pla de la Mola.Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.L'Albiol, Baix Camp. © RLM

 

Vall del riu Brugent. Al fons, la torre d'en Petrol. Muntanyes de Prades.Mont-ral, Alt Camp, Tarragona

Vall del riu Brugent. Al fons, la torre d'en Petrol. Muntanyes de Prades.Mont-ral, Alt Camp. © RLM

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp, Tarragona

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp. © RLM

 

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp, Tarragona

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp. © RLM

 

Mas d'en Carles, serret dels Avencs, barranc de la Baridana, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona2003.04

Mas d'en Carles, serret dels Avencs, barranc de la Baridana, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà. © RLM

 

Centre d'Interpretació d'Art Rupestre Muntanyes de Prades - Montblanc (CIAR).Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona

Centre d'Interpretació d'Art Rupestre Muntanyes de Prades - Montblanc (CIAR).Montblanc, Conca de Barberà. © RLM

 

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat, Tarragona

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat,. © RLM

 

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana, sector esperó de Primavera. Dani Celma a "Se m'acaba la baldufa" 7a.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat, Tarragona

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana, sector esperó de Primavera. Dani Celma a "Se m'acaba la baldufa" 7a.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat. © RLM

 

 

 

 

La catedral de Tarragona: inabastable

diumenge, 6/10/2013 (Rafael López-Monné)

El número d’octubre de la revista Descobrir publica un reportatge dedicat a la catedral de Tarragona, amb un text molt interessant d’Oriol Margalef i fotos d’un tal Rafael López-Monné.

Tarragona.jpg

Aquest és un d’aquells reportatges però, que per molt bé que quedin, no et deixen satisfet del tot. L’Univers no cap en vuit planes i la catedral de Tarragona tampoc. Els racons i les històries són inesgotables i voldries compartir tot el que els entesos t’expliquen en especial els petits detalls rera els que s’amaguen ves a saber quins personatges.

La catedral és plena de relats, i també també de contradiccions. Algunes amb centenars d’anys i altre més recents. Per exemple, la recent restauració del retaule de la capella dels Sastres, del segle XIV, que ha permès recuperar una policromia sorprenent . Una meravella! (felicitats als experts de MV Arte). Per contra, la nova il·luminació instal·lada en algunes capelles és francament horrorosa. És a les antípodes del que creiem que caldria els qui pensem que, per entendre l’art antic, resulta imprescindible apropar-se a les il·luminacions originals.

De fet, la Catedral exemplifica molt bé la història i caràcter dels tarragonins; les nostres grandeses i misèries. Capaços d’aixecar una gran catedral quan la Tarragona medieval era no gaire més que un poble, i de tancar el claustre amb reixes al segle XVII per tal que la canalla no robés les taronges (les mateixes reixes de ferro que ara estan fent malbé el preciosos capitells romànics d’un dels claustres més grans de la Península).

Fotografiar la catedral és una de les meves debilitats —aquest edifici és història pura— i val a dir  que aquesta vegada ha estat especialment agradable mercès a l’ajuda i la fantàstica col·laboració de l’empresa DNA que gestiona les visites (gràcies Francisco Javier i Laura!) i gracies a mossèn  Martínez Subias, responsable de patrimoni. A més a més, el reportatge també va  ser l’excusa per a que a Siqui Sánchez i el seu  fill Guillem, provessin les possibilitats de filmació dels petits helicòpters dins els grans monuments. No us perdeu el video.

Us deixo amb alguns dels éssers i personatges de la Catedral que no van poder “entrar” en les pàgines de la revista. Us esperen però, per conversar pausadament, entre els sons de l’espectacular orgue (sempre que no hi hagin helicòpters sobrevolant l’espai sacre, és clar).

 

RLM130817_310BX©.jpg

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

RLM130817_257BX©.jpg

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Detall de l'artesonat gòtic del sostre de la sagristia menor i sala del Tresor, s. XIV.Catedral de Santa Maria, catedral de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Detall de l'escena del Judici Final, timpà gòtic de la porta principal de la catedral de Tarragona,Tarragona, Tarragonès, Tarragona2001.07

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Detall de tres cares a un dels capitells romànics del claustre.Catedral de Santa Maria, catedral de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Teofania de Mambre, capitells romànics, historiats, del claustre de la catedral de Tarragona,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Una història de banyes

divendres, 20/09/2013 (Rafael López-Monné)

IMG_1801BX.jpgEl Ball de Diables de Tarragona compleix enguany 30 anys de la seva recuperació. Ara que Tarragona torna a fer olor de pólvora, ara que ja entrem de ple a les festes de Santa Tecla (la versió cristiana de les festes que devien celebrar a Tàrraco en honor a August), és bon moment per recordar aquests banyuts. (Hi a qui assegura que Tarragona té 5 estacions; a més de primavera, estiu, tardor i hivern, aquí tenim Santa Tecla. Doneu un cop d’ull sinó al blog de Gabriella Nonino).

Les fonts històriques parlen de diables a les festes del Corpus de Tarragona des del segle XV i estan connectats directament amb la tradició del teatre medieval. És a dir, si per parlar del cel sortien nens vestits d’àngels, també calia que apareguessin les forces del mal, de l’Avern, mal vestits, mal parlats i llençant foc del de veritat, del que crema.

Recuperat el 1984, el Ball de Diables de Tarragona es va convertir aviat en un dels col·lectius més implicats en la recuperació de les festes de Santa Tecla, les quals han esdevingut un dels principals elements identitaris de la ciutat (poca broma amb la importància de les festes en la salut de les col·lectivitats). Va ser el Ball de Diables qui va recupera l’Àliga de la ciutat (una meravella obra d’Antoni Mas) i va ser clau en el naixement de la Santa Tecla Petita.

La meva relació amb el Ball de Diables ve de lluny, de molt lluny i ha estat intensa i molt profitosa. De fet, està molt lligada al meu tarannà com a fotògraf. Els dec moltes vivències i experiència. Fa quasi trenta anys era un fotògraf novell, apassionat per la fotografia de reportatge però amb molt poca experiència encara. Em vaig plantejar trobar algun tema per tractar-lo amb profunditat, i vet aquí que aquest tema va ser el Ball de Diables de Tarragona. Així, un bon dia, em vaig presentar al seu local per demanar-los permís per acompanyar-los i fer fotos.

Els devia semblar humanitari adoptar un fotògraf (no són tan mala gent com diuen) i, la veritat és que em van acollir molt bé, i amb molta paciència, considerant que eren dimonis joves que no estaven per osties. Eren els temps dels rodets de diapositives (que no eren barats), de sensibilitats  màximes de 400 ASA si volies que el gra de la pel·lícula fos més petit que la cara dels personatges, temps de càmeres sense autofocus… Us puc assegurar que, a banda de les limitacions personals, no era gens fàcil fotografiar aquests bandarres. El resultat van ser bons amics, molts filtres cremats (també barrets, camises i la closca, és clar) i una especial vocació per fotografiar festes tradicionals que ha marcat bona part de la meva vida com a fotògraf.

IMG_2367.JPGIMG.jpgA més a més, aquests han estat un diables peculiars, molt interessats, per exemple, en impulsar la publicacions de llibres (la malèfica influència del Jordi Bertran em temo). Així, el primer llibre que vam fer plegats va ser El Ball del Diables de Tarragona. Teatre i festa a Catalunya (El Mèdol, 1993), i el segon Els Colors de Santa Tecla, conjuntament amb el fotògraf i amic Jordi Tutusaus (El Mèdol, 1998). Els dos van ser llibres pioners en la seva matèria i n’estem molt ogullosos

Continuo fotografiant-los cada Santa Tecla. Els relleus generacionals —imprescindibles— fa que cada cop em trobi més i més cares noves que no conec i no em coneixen. La vida. Per això em fa especial il·lusió retrobar els “vells diables” (no deixeu de llegir l’entrevista feta enguany a la senyora Diablesa) i també és bonic veure que no falta  gaire per a que els seus propis fills els fotin una patada al cul per jubilar-los .

He estat escanejant un bon grapat d’imatges antigues sobre el Ball. Me aturat al 2003. Em temo que algunes fins i tot podrien ser considerades com a “vintage”. Però vaja, si mirar enrera pot provocar vertigen, el bo que té  és que vol dir que encara estem al davant. I no és poca cosa. No m’ha donat temps d’aconseguir datar-les totes. Així que, si algú vol col·laborar, fantàstic!

Visca Santa Tecla i visca l’Infern! (és clar)

Ball de Diables de Tarragona. Vilanova i la Geltrú, Garraf, Barcelona

Ball de Diables de Tarragona. © RLM

Ball de Diables de Tarragona. Lectura dels versots.Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Ball de Diables de Tarragona. © RLM

Ball de Diables de Tarragona. Lectura dels versots.Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Ball de Diables de Tarragona. © RLM

Elogi de les pedres

dimecres, 11/09/2013 (Rafael López-Monné)

explorar_1_4.jpgAcabo de llegir el llibre Marges, de Roger Vilà, i m’ha encantat (Editorial Barcino, 2013). No havia llegit comentaris a favor o en contra, sols la recomanació d’una bona amiga i ja en tenia prou. És un llibre que parla només d’un petit poble, Margalef, i una mica de la comarca on es troba, el Priorat. No se si això li haurà valgut l’etiqueta d’autor local, però no m’estranyaria. Ves quina bajanada. Com si no ho fossin locals tots els autors (d’un lloc o altre vull dir). Com si la qualitat d’una obra depengués des d’on es publica. En canvi, llegint Marges, la universalitat del missatge és ben palesa (em fa pensar en Jesús Montcada).

El llibre m’ha enamorat per moltes raons, i una és precisament aquesta universalitat. És un llibre poderós. Parla d’introspecció personal, de relació íntima amb l’entorn, de valoració i de respecte pel treball de les anteriors generacions, per exemple.

L’obra descriu uns espais i un univers que em són molt propers, molt familiars. Reconec personatges, reconec indrets i, sobretot, reconec sensacions, sentiments. I tot en una clau interpretativa que comparteixo. I és clar, les sensacions són molt agradables.

A banda d’aquestes sensacions més personals, segons jo ho veig, un dels grans valors de l’obra és la seva contribució a la construcció present del paisatge prioratí i, molt concretament, a la de Margalef i el seu entorn, aquesta part de Montsant, per a molts, encara massa poc coneguda.

És l’art qui crea els paisatges, és a dir, qui construeix una determinada manera de veure i interpretar estèticament i emocionalment el territori; i la literatura ha jugat un gran paper en aquests processos. Abans que arribessin els pintors, van ser els poetes i escriptors de finals del XVIII els que van iniciar el canvi de percepció dels europeus sobre la muntanya, sobre els Alps concretament.

La construcció cultural del paisatge prioratí és quelcom més recent. De fa dos dies podríem dir. I les contribucions literàries —tot i haver-les i de molt interesants—, en conjunt, encara no han jugat el paper que poden arribar a representar. En aquest sentit, val la pena destacar el paper dinamitzador que està jugant a la comarca el Centre Quim Soler de la literatura i el vi i les magnifiques trobades d’escriptors Priorat en persona.

Només per donar més credibilitat als elogis descrits, crec que em sobra el petit apèndix fotogràfic. Les imatges són interessants des d’un punt de vista informatiu, però queden molt lluny d’un text que atrapa, que sedueix. Permeteu-me compartir un bocinet d’aquest text:

“Tot el Priorat és ple de costers escrits, travessats per aquestes línies cal·ligràfiques on les lletres han estat substituïdes per un traç ferm i segur de rocs; saber-hi llegir el que ens han volgut dir, el que hi han deixat gravat, és arribar al moll de l’os del territori, comprendre com eren els qui hi van treballar en altres èpoques.”

Moltes gracies Roger per aquesta preciosa obra. Us deixo amb algunes imatges de marges prioratins i pedra seca.

Poda de vinyes velles a la serra de la Figuera.Jaume Roca, Celler Ficària Vins, DO Montsant.La Figuera, Priorat, Tarragona

© RLM

Vinyes del celler Mas de Sant Rafel.DO Montsant.La Torre de Fontaubella, Priorat, Tarragona

© RLM

Vinya de l'Ermita, celler Alvaro Palacios, DOQ PrioratTorroja, Priorat, Tarragona2004.01

© RLM

Vinyes de coster, llicorella, partida dels Masos d'en Ferrer,DOQ Priorat,Porrera, Priorat, Tarragona2001.11

© RLM

Empeltat de vinyes velles al coster del Riuet, DOQ Priorat,La Vilella Baixa, Priorat, Tarragona2003.02

© RLM

Barranc de les Escomelles, camí del Mas de la Plana del Sebes, costers de llicorella, vinyes del celler Vall Llac, DOQ Priorat, Porrera, Priorat, Tarragona

© RLM

Bancals d'oliveres al barranc del Coll de Manxa, Montsant,La Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

© RLM

Camí del Grau GranLa Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

© RLM

Serrall de les Roques, antic camí ral de Cabacés a Margalef Parc Natural del Montsant.Cabacés, Priorat, Tarragona

© RLM

 

 

El Priorat sota les bombes

dimecres, 7/08/2013 (Rafael López-Monné)

Si aquest país funciona, malgrat tot el que ens ha caigut a sobre, és pel neguit de fer que tenen alguns individus. És per les passions que ens mouen per dins, barrejades amb conviccions, però passions al cap i la fi. I el Priorat, afortunadament, és un territori fèrtil en passions.

Cartell horari bo.jpgUn exemple recent d’això és l’exposició ‘Bombes al Priorat’, una mostra que commemora el bombardeig que durant la Guerra Civil Espanyola van patir Falset i altres pobles prioratins a l’estiu del 1938. Es pot veure fins el 11 de setembre a l’absis del castell de Falset i està organitzada per l’Ajuntament de Falset, l’Arxiu Comarcal del Priorat i la Biblioteca de Falset. De tota manera, en un moment de recursos quasi inexistents, l’exposició es fa, bàsicament, per la dèria dels seus comissaris, el Toni Orensanz, el Miquel Perelló Segura i el Josep Munté Mateu, a més de la col·laboració altruista de tots els que s’han creuat pel seu camí.

El passat més de juliol es va acomplir el 75è aniversari del bombardeig de pobles del Baix Priorat, com a primera rereguarda de la Batalla de l’Ebre. Les imatges que s’exposen mostren edificis i carrers de Falset castigats per l’aviació franquista el 29, 30 i 31 de juliol de 1938, així com les seqüències aèries de diversos dels atacs sobre Marçà, Falset, Masroig i els Guiamets. El bombardeig que va patir el Priorat va deixar anar, en només dos dies (29 i 30 de juliol de 1938) fins a 62.000 kilograms de bombes.

El principal atractiu de la mostra és la presència d’una vintena d’imatges —inèdites, en la seva majoria— dels bombardeigs de Falset procedents de diversos arxius i entre les quals n’hi ha del cèlebre fotoperiodista Agustí Centelles. Al marge de les imatges de Centelles, la resta de fotos exposades provenen de la Biblioteca Nacional de España i de l’Arxiu de la Biblioteca de Montserrat, on es troba el Fons Ramon Perera (l’enginyer que va construir els refugis de Barcelona).

458 copy.jpg

© Arxiu de la Biblioteca de Montserrat (Fons Ramon Perera)

L’exposició també mostra, per primera vegada, imatges del refugi antiaeri de Falset. A qui has d’enredar en les aventures personals sinó als amics? Aquest cop, em va tocar agafar la càmera, el trípode, un frontal i un llum de carburo, i baixar sota la plaça de la Quartera. Us deixo amb algunes de les imatges d’aquesta petita sessió històrico-subterrània.

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera.Falset, Priorat, Tarragona

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera. Falset, Priorat. © RLM

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera.Falset, Priorat, Tarragona

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera. Falset, Priorat. © RLM

 

A peu per Tàrraco: la guia

dijous, 11/07/2013 (Rafael López-Monné)

Ja la tenim a les mans! Ja ha arribat la guia A peu per Tàrraco i en les seves quatre edicions: català, castellà, anglès i francès. I estem molt contents!

Atenció: la primera presentació de la guia serà a Tarragona, el proper dilluns dia 15, a les 19 h, a l’espai Turisme, situat al capdamunt del carrer Major. Si algú li ve de gust unir-se a l’arròs que farem per sopar al restaurant El Llagut, pot trucar-hi (977 22 89 38) i reservar plaça directament (hem acordat un menú tancat de 25€).

El gran epigrafista Geza Alfoldy parlava de Tàrraco com una ciutat oberta, a semblança de Roma, un indret atractiu per gents vingudes d’Hispània i de tot l’Imperi. Aquest cop, a través de la guia, seran els propis habitants de Tàrraco els qui us presentaran la seva ciutat i us acompanyaran pel voltants. Les excursions per l’ager de Tàrraco, a més de donar a conèixer els principals vestigis romans que es conserven, pretenen també enfortir els lligams entre les poblacions d’aquest entorn i el seu territori. Altafulla, Constantí, Berà i moltes més, són ara les hereves del ager tarraconensis.

coberta.jpg

La guia ha estat  impulsada pel Pla de competitivitat turística de la Tàrraco romana i editada per Arola Editors. Forma part d’un projecte més ampli que vam batejar com TARRACO, URBS ET AGER, que ha comportat també l’elaboració d’inventaris de camins en els municipis propers a Tarragona, l’ampliació de la xarxa de camins senyalitzats, plafons interpretatius  i l’elaboració d’un mapa excursionista. Ha estat un projecte ambiciós, dut a terme a partir dels plantejaments que ja vam posar en pràctica al Priorat, amb la creació d’una xarxa de camins i amb l’edició també d’una guia basada en la interpretació del patrimoni: A peu pel Priorat per camins del vi i l’oli. Novament ha estat un plaer treballar colze a colze amb el Jordi Tutusaus i, a l’igual que amb el projecte dels Camins de l’Anella Verda, les tasques d’adequació dels camins les han dut a terme l’Associació Aurora, un centre especial que dona feina a persones amb alguna incapacitació.

La llista de deutes adquirits amb tothom que ens ha ajudat és molt, molt llarga. Permeteu-me però, agrair la confiança (i la paciència) del gerent del Pla, el Quim Queralt i de la seva presidenta, la Patricia Anton, així com la implicació dels alcaldes de Constantí i d’Altafulla, el Josep M. Sabaté i el Fèlix Alonso i de regidors entusiastes com el Guillermo Alonso i la Montse Castellarnau o tècnics com el Marc Antillach o l’Oscar Francés. D’altra banda, la guia no hagués estat la mateixa si la ciutat no comptés amb el festival Tarraco Viva i amb Tarragona Història Viva. Moltíssimes gràcies als grups de reconstrucció històrica que hi participen, especialment a Nemesis, Projecte Phoneix, Thaleia i la Legio I Germànica. Quina sort tenim en aquesta ciutat de comptar amb aquests enamorats de la història i de com transmetre-la!

La guia ha comptat amb l’assessorament històric de Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic de la URV i autor del pròleg, i amb arqueòlegs de l’ICAC, com l’Anna Gutiérrez o la Diana Gorostidi, que han aportat el rigor que entenem imprescindible en una guia històrica. Els textos estan escrits a quatre mans entre la Sara Sans i jo i esperem que us resultin prou suggeridors, així com les imatges. Per nosaltres, la capbussada en la història de la nostra ciutat ha estat sensacional. La guia compta, a més, amb una fantàstica col·lecció d’ il·lustracions (algunes desplegables) dibuixades per Hugo Prades (m’encanten!). Per acabar, Magí Seritjol, el director del festival Tarraco Viva, ha escrit tres excel·lents textos introductoris que segur us sorprendran (moltes gràcies Magí!).

No estaria bé acabar això així, sense més, i per aquest motiu, clicant AQUÍ o sobre la portada, podreu descarregar-vos un fragment de la guia on trobareu aquest capítol introductori i el primer itinerari.

Salve!

 

 

“Objetivo Coruña”, una iniciativa d’èxit

dimarts, 2/07/2013 (Rafael López-Monné)

A Coruña celebra, a partir de demà i fins diumenge, la segona edició d’una iniciativa ben interessant “Objetivo Coruña“. Es tracta d’una trobada de cinc fotògrafs seleccionats a nivell nacional i contractats per tal que durant cinc dies fotografiin la ciutat.  Turismo Coruña busca així dotar-se d’un bon arxiu d’imatges per a la promoció de la ciutat, que inclogui mirades diverses de professionals amb experiència en la fotografia de viatges. En un moment en que sembla que tot val, que no cal invertir en fotos perquè es poden trobar gratis, que qualsevol foto —amb un bon filtre és clar—  ja serveix , no deixa de sorprendre l’aposta de La Corunya.

Ben mirat però, no ens hauria de sorprendre tant. En un món farcit de missatges i  d’imatges, afinar el discurs, resulta fonamental. A més sembla lògic intentar fer-ho amb prou qualitat per tal que el missatge arribi clar, precís, net, directe. Els professionals de la fotografia, amb major o menor encert, ens dediquem precisament a això, a traduir  idees i pensaments en imatges; a construir relats visuals.

Mirada així, la proposta ja és interessant, però a més, aquesta gent de La Corunya, han reblat el clau i l’han transformat en un esdeveniment social. Genial! Els fotògrafs donen xerrades i, a més, durant un matí, són acompanyats per grups d’unes quinze persones interessades en acompanyar els fotògrafs i veure com treballen, com plantegen els temes, com fan la seva feina. En només dos dies, les places per assistir a les xerrades i a les sortides, es van esgotar. Tot un èxit.

L’edició d’enguany us la podré explicar en directe (@lopezmonne) perquè he tingut la sort de ser un dels cinc fotògrafs seleccionats. A més de la satisfacció de participar en un esdeveniment que em sembla molt ben pensat, em fa una il·lusió tremenda compartir uns dies amb grans fotògrafs com són el Lucas Vallecillos, el Gonzalo Azumendi, el Ángel Martínez Bermejo, i l’Oscar Domínguez.

Us deixo un vídeo que recull part dels treballs dels fotògrafs de l’any passat. Sensacional!


 

Objetivo Coruña 2013.jpg

 

 

Castells i castellers des de dins

dissabte, 29/06/2013 (Rafael López-Monné)

TGN_Castellers_Cartell_14JUNY.jpgTarragona, ciutat de castells. Aquest és el lema d’una setmana ben especial dedicada a apropar els castells a tothom que tingui curiositat per conèixer més de prop el món de les colles castelleres i de les torres humanes que  tan ens captiven en aquesta ciutat. Les activitats programades inclouen, per exemple, rutes guiades pels llocs més emblemàtics (inclosos els locals de les colles) o la participació activa en els assajos de castells, per acabar compartint sopars amb els castellers. A banda també s’ha programat actuacions castelleres al carrer, amb la participació, a més de les colles locals, dels Castellers de Vilafranca.

Es tracta d’una proposta singular, sens dubte. L’ha impulsat Turisme de Tarragona i les colles castelleres. A més de reforçar la imatge de Tarragona com a ciutat castellera, es busca generar fons econòmics per a les colles, en un moment en que els cal trobar noves fonts de recursos.

Els qui, en comptes de creuar-se de braços davant la fatalitat imaginen, busquen i proven noves sortides, em mereixen admiració i tot el meu respecte. A més a més, les propostes que es plantegen, lluny de banalitzar els castells, crec que poden aconseguir un altre objectiu (buscat o no) que sembla especialment interessant: passar de la simple visió dels castells com a espectacle corprenedor a endinsar-se en la seva dimensió més humana: les persones.

Us deixo amb una selecció d’imatges del passat Concurs de Castells de Tarragona (i si no las vau veure en el seu dia, doneu un cop d’ull també a les de Lucas Vallecillos, excel·lents) . Per anar fent boca pel de l’any que ve. Pit i amunt!

Records de Patum

diumenge, 2/06/2013 (Rafael López-Monné)

A hores d’ara, la plaça de Sant Pere de Berga bull d’emocions amb els darrers salts de plens de la Patum d’enguany. Des de casa puc sentir l’olor d’herba tallada (que emmascara la de suor) i els sons dels músics tocant en la foscor encesa d’un infern creat per humans. Uns humans una mica descreguts, tot s’ha de dir, que o bé se’n en foten de Pere Botero, ho bé  es preparen per quan vagin a parar tots als regnes de Llucifer. Amb tanta “barreja” (la beguda anisada de les festes) no es difícil traspassar els límits del pecat. A l’infern, els de Berga segur que ballaran sota les flames (i jo els envejaré). De fet, sempre explico que la vegada que vaig saltar és el més aprop de l’Avern que recordo haver estat.

Tal com explicava en una entrada passada, vaig estar fotografiant la Patum de l’any passat. Us deixo amb unes quantes imatges d’una de les festes que més extraordinàries que conec i on sempre, els berguedans, m’han fet sentir com a casa. (Dedicades a l’àngel que em va recollir a l’aire quan la guita em va fer fora de la barana)