Balleu, balleu …

dimarts, 18/12/2012 (Rafael López-Monné)

Fa uns dies vaig fotografiar la mula del Dominik i del Jaume Sabater —la Frida—  llaurant un coster al Priorat.  Al cap de no res, em va tocar fotografiar ballarins glamurosos al XIV Spanish Open Salou, una reputada competició internacional de ball esportiu (m’encanta la meva feina).  Les dues sessions suposaven un repte. No tinc gaires ocasions per fotografia mules treballant com fa un segle i, d’altra banda, mai havia fotografiat una competició de ball.

La mula és ferma, es mou bé per terrenys difícils i té caràcter. No es fàcil guanyar-se-la ni fer-la seguir el ritme, però en Jaume i el seu fill saben com fer-la ballar. I ballen, i ballen. És veritat però, que el bast li falten algunes lluentors. En canvi, els vestits de les participants de l’Open de Salou  són tot menys discrets. I com ballen! A mi em sembla impossible tanta coordinació, tanta energia.  Com els admiro. De fet, ells defineixen l’activitat com “ball esportiu” i realment són atletes.

He de confessar que tenia algun prejudici respecte a aquesta activitat. Em costa entendre aquesta vessant competitiva del ball. Tinc associat el ball a la sensualitat, l’alegria, espontaneïtat…En general, la perfecció no m’atreu. Sol ser freda. El preu que cobra el diable per atorgar-la, sovint és l’ànima de l’inconscient que vol aconseguir-la a tot preu.

Després d’aquest primer contacte directe amb el món del ball esportiu, si fa o no fa continuo pensant el mateix pel que fa al fet de la competició. No m’interessa el més mínim qui guanya (tots em semblen boníssims). I a més, no puc suportar el número que porten a l’esquena els ballarins (es com menjar gambes amb Coca-cola). Suposo que és imprescindible, però representa un sacrilegi estètic. Tanmateix, el treballar des de la primera línia m’ha permès copsar la vessant més humana d’aquesta activitat. I el ball és ple d’una humanitat especialment intensa. Cares, mirades, rialles, tensió, esforç, complicitats, alegria… Sensacional! Us deixo amb algunes imatges (poseu vosaltres la música).

 

Romànic amb espelmes. Tardor a la Ribagorça (III)

divendres, 7/12/2012 (Rafael López-Monné)

Si no aprenem a il·luminar, no entendrem mai l’art antic. Habitualment, il·luminem els espais arquitectònics com si es tractés de la taula d’un metge forense. És a dir, volem veure-ho tot. Ens mou un esperit científic, seccionador, higienista; lloable, però parcial en excés. Ens encanta aprofundir en els detalls, però sovint ens oblidem del que a mi em sembla més important: les atmosferes. El fonamental d’un quadre, per exemple, no és el tipus de pigments que utilitza (que pot ser interessant i important, no ho nego). Alló essencial d’una obra d’art són les emocions que provoca, la ideologia que mostra, la cosmovisió que hi ha al darrera. Això és l’art, un dels grans sistemes humans per crear realitats.

Hem il·luminat moltes esglésies antigues, romàniques per exemple, de manera no gaire diferent de com il·luminaríem una granja (m’he passat, ho se). L’objectiu buscat la majoria de vegades és que s’hi vegi, com més millor, sense que sembli que hi hagi cap reflexió sobre la il·luminació amb que havia estat pensat l’edifici en qüestió. En els casos que es conserva alguna peça important (pintures, retaules, etc.), l’opció passa per col·locar un nombre com més gran millor de focus per tal que no quedi cap racó sense llum. Que es vegi tot i que es vegi bé. Que llueixi. Sovint sota una llum freda, blavosa, quan no verdosa… Com sempre, hi han excepcions, però no són gaires.

Sembla que hem oblidat que una església és un espai arquitectònic creat específicament amb l’objecte de representar-hi un “misteri”. L’espai de culte és un espai profundament escenogràfic. I els escenògrafs saben bé que tan important com la llum és l’ombra. Els qui aquesta idea els resulti atractiva fruiran amb l’excel·lent —i breu— assaig de l’escriptor japonès Junichiro Tanizaki El elogio de la sombra, publicat en castellà per Siruela. En transcric un fragment que em resulta especialment suggeridor: ” Un cofre, una bandeja de mesa baja, un anaquel de laca decorados con oro molido, pueden parecer llamativos, chillones, incluso vulgares; pero hagamos el siguiente experimento: dejemos el espacio que los rodea en una completa oscuridad, luego sustituyamos la luz solar o eléctrica por la luz de una única lámpara de aceite o de una vela, y veremos immediatamente que esos llamativos objetos cobran profundidad, sobriedad y densidad” (p.35). Probablement, el text  portarà a més d’un a entendre  perquè resulta tant difícil admirar un altar barroc hiperil·luminat , oi?

En el número de novembre de Descobrir Catalunya dedicat a la Ribagorça romànica, ens vam proposar abordar l’extraordinari patrimoni romànic d’aquest territori a partir de dues idees fonamentals i encara desmitificadores de la visió més estesa: l’arquitectura romànica no és l’art de la pedra sinó del color i no és l’art nacional de Catalunya sinó l’art que ens fa europeus. Com a fotògraf, em resulta més que evident que el color depèn de la llum. Per tot plegat, vaig proposar a la directora del Centre del Romànic de la Vall de Boí al seu equip realitzar un petit experiment: il·luminar Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí amb les espelmes (les que poguéssim trobar). No es tractava d’un experiment amb rigor històric, però vam pensar que, si més no, els resultats ens aproparien als ambients que haguessin pogut tenir aquests temples a l’antiguitat més que no pas la llum elèctrica (em cal agrair molt especialment l’entusiasme del fantàstic equip del Centre).

Com ja havia escrit en una entrada anterior on parlava d’aquestes “neures” meves, espero el dia que algú s’atreveixi a edificar una petita església romànica, de manera rigorosa, i la ompli de policromia, arrebossi les parets exteriors, les decori amb els motius de l’època i torni a il·luminar el seu interior amb llums d’oli, una llum càlida, que es mou i mou les ombres, que fa olor i que ens evoca el passat més llunyà dels homes. I viatjarem en el temps, ens emocionarem i, probablement, descobrirem un altre romànic. És clar que jo no soc cap expert en tot això i demano disculpes als experts i acadèmics per les bestieses que hagi pogut dir (eppur si muove).

 

Tardor a la Ribagorça (II), tardor al Parc Nacional

dijous, 29/11/2012 (Rafael López-Monné)

Uau! com estava la vall de Sant Nicolau. Durant la preparació del dossier central  del número de novembre de la revista Descobrir Catalunya, dedicat a la Ribagorça, vam poder dedicar una escapada a l’interior del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. No teníem gaire temps, però vam arribar-nos fins l’estany Redó, al costat del Portarró d’Espot. Feia molts, molts anys que no hi havia tornat i vaig  recordar moments molt intensos de la meva descoberta adolescent del Pirineu. Passejar per aquests escenaris sempre és una meravella. És una natura potent, salvatge, amb força i caràcter. A més però, fer-ho acompanyat d’un bon amic que, és guia interpretador del Parc, és un privilegi. Ho reconec.

 

Tardor a la Ribagorça (I), turisme per “exploradors”

dilluns, 26/11/2012 (Rafael López-Monné)

Ho vaig comprovar fa un any i, ho he certificat aquest mateix cap de setmana: octubre i novembre és temporada baixa a les valls ribagorçanes. Estem parlant de valls tan conegudes (i concorregudes) com la de Boí, per exemple. La tardor representa, de fet, un parèntesi entre el turisme estival i el turisme de neu. Tot i les evidències, em costa de creure-ho (locals tancats, hotels de vacances, tranquil·litat, molta tranqui·litat…). És precisament ara que aquestes valls es mostren fantàstiques! Les bromes, les primeres neus, les fulles de colors que van encatifant el terra… tot agafa un to sublim, un pel melancòlic, ho reconec, però carregat de bellesa. A mi em sembla que, precisament, aquesta és l’època més pictòrica i més suggerent per entrar en contacte amb el sensacional romànic que guarden aquestes valls. Així ho vam pensar també al Descobrir i el número d’aquest novembre  ha estat dedicat a aquests sensacional territori.

Ves per on, endinsar-se ara en aquestes valls té alguna cosa d’exploració, de descoberta. No serem pioners però…casi. Anar contracorrent té aquests privilegis (i alguna incomoditat, és clar). Abans que entri de ple l’hivern, us deixo amb algunes de les imatges que no van cabre dins el central.

Boires matinals prop del poble de Gotarta.El pont de Suert, Alta Ribagorca, Lleida

Boires matinals prop del poble de Gotarta. El Pont de Suert, Alta Ribagorca. © RLM

La vall de Boi. La Vall de Boi, Alta Ribagorca, Lleida

Boires des de Boí. La Vall de Boi, Alta Ribagorca. © RLM

Vall de la Noguera Ribagorcana.El Pont de Suert, Alta Ribagoca, Lleida

Vall de la Noguera Ribagorcana. El Pont de Suert, Alta Ribagoca. © RLM

Garganta de Obarra, rio de Isabena.Veracruz, La Ribagorza, Huesca

Congost d'Obarra, riu d'Isàbena. La Ribagorça, Osca. © RLM

Ermita de Sant Quirc de Durro, romanica s. XII, Patrimoni de la Humanitat (UNESCO),Vall de Boi, Alta Ribagorca, Lleida

Ermita de Sant Quirc de Durro, s. XII, Patrimoni de la Humanitat (UNESCO), Vall de Boi, Alta Ribagorca. © RLM

Vista de la vall de la Noguera Ribagorcana des de la carretera de Gotarta i Iguerri.El Pont de Suert, Alta Ribagorca, Lleida

La vall de la Noguera Ribagorcana des de la carretera de Gotarta. El Pont de Suert, Alta Ribagorca. © RLM

Salencar de BarrueraLa Vall de Boi, Alta Ribagorca, Lleida

Salencar de Barruera. La Vall de Boi, Alta Ribagorca. © RLM

La vall de la Noguera Ribagorcana des del poble de Gotarta. El Pont de Suert, Alta Ribagorca, Lleida

La vall de la Noguera Ribagorcana des del poble de Gotarta. El Pont de Suert, Alta Ribagorca. © RLM

T’agrada que et cuidin?

dimarts, 30/10/2012 (Rafael López-Monné)

Centre termal Baronia de Les.Les, Val d'Aran, Lleida

Tractament amb caviar. Centre termal Baronia de Les, Val d'Aran. © RLM

–”Tu si que tens sort”. Em diuen sovint els amics quan parlem de feina —i és veritat— i podeu imaginar-vos la seva cara quan els vaig explicar que me’n anava de balnearis… El número d’octubre de la revista Descobrir ha estat dedicat als establiments termals del Pirineu català i jo vaig rebre l’encàrrec de realitzar bona part del reportatge. La veritable sort però, no van ser els massatges (encara estan pendents…) , sinó, com sempre, el privilegi de conèixer gent interessant, amable, gent amb anhels i experiències per compartir que acaben enriquint-te.

La periodista Elisenda Roca a l'Hotel Balneari Sant Vicent. El lloc es esmentat des del segle X i des del 1775 que ha estat regentat ininterrompudament per la familia Pal.Els Banys de Sant Vicenc Pont de Bar, Alt Urgell, Lleida

Hotel Balneari Sant Vicent. El lloc es esmentat des del segle X i des del 1775 que ha estat regentat ininterrompudament per la familia Pal. Pont de Bar, Alt Urgell. © RLM

Vaig conèixer personalment l’Elisenda Roca, la periodista i presentadora de televisió. Ella havia d’escriure un reportatge de l’estada en el balneari dels Banys de Sant Vicenç i jo fotografiar-la. M’encanten aquests reportatges en que s’uneix redactor i fotògraf (en deien periodisme d’això?) És clar que hi ha el risc de no entendre’s però, sempre que ho he fet ha sortit bé, molt bé. I també en aquest cas. L’Elisenda em van encantar. Ofici, sensibilitat, i una conversadora brillant (i incansable).

La periodista Elisenda Roca a l'Hotel Balneari Sant Vicent. El lloc es esmentat des del segle X i des del 1775 que ha estat regentat ininterrompudament per la familia Pal.Els Banys de Sant Vicenc Pont de Bar, Alt Urgell, Lleida

La periodista Elisenda Roca a l'Hotel Balneari Sant Vicent. Pont de Bar, Alt Urgell. © RLM

L’indret triat va ser una sorpresa per a mi. El balneari Banys de Sant Vicenç és el paradigma de l’hoteleria familiar ben entesa. Sensacional el treball que porten a terme les germanes Marta i Anna i la família sencera. En pocs llocs he vist innovar tant bé i alhora mantenir l’essència del passat. Amabilitat, intel·ligència i treball, molt treball. Es podrien organitzar uns quants màsters sobre turisme i hoteleria amb l’exemple d’aquesta família i aquest establiment.

Balneari de Caldes de Boi.Vall de Boi, Alta Ribagorca, Lleida

Balneari de Caldes de Boi. Vall de Boi, Alta Ribagorça. © RLM

Coneixia de fa molt, molts anys el balneari de Caldes de Boí, però mai havia estat dins les seves instal·lacions. Aquesta va ser la ocasió. Em vaig quedar parat de la riquesa d’aigües termals i vaig quedar en deute amb l’amabilitat dels treballadors que em van ajudar a fer les fotografies, especialment l’Estrella. La placeta de les botigues, davant l’església del balneari, d’origen romànic, em va encantar. Guarda encara algun regust dels segles d’història i m’he quedat amb ganes de saber més del passat medieval d’aquest indret .

Pla dels Banhs, vall d'AiguamogL'edifici groc es l'Hotel Balneari Banhs de Tredos.Al fons, les muntanyes del cercle de Colomers.Parc Nacional d'Aiguestortes i Estany de Sant MauriciNaut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pla dels Banhs, vall d'Aiguamog. L'edifici groc es l'Hotel Balneari Banhs de Tredos. Al fons, les muntanyes del cercle de Colomers. Parc Nacional d'Aiguestortes i Estany de Sant Maurici. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Els Banys de Tredós són un caramel. Estan situats en un lloc sensacional, privilegiat, sota mateix del cercle de Colomers i la seva mida, petita, els fa especialment encantadors. No vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment els seus gestors però, novament, els personal que hi treballa es va desviure per facilitar-me la feina. Finalment van dinar plegats, i va ser un d’aquells dinars que desborden els límits de la feina per relacionar persones. Preciós. Ara només em falta deixar algun dia la càmera i anar a tastar els plaers que vaig fotografiar. Perquè a tothom ens agrada que ens cuidin, oi?

Dutxa Vichi.Hotel balneari Banhs de Tredos.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Dutxa Vichi. Hotel balneari Banhs de Tredos. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Obsessionats per alçar-se

divendres, 5/10/2012 (Rafael López-Monné)

Castellers de Vilafranca.XXIIIe Concurs de Castells a Tarragona.Tarraco Arena Placa (antiga placa de braus).Tarragona, Tarragones, Tarragona

El Concurs de Castells ja és aquí. Aquest cap de setmana Tarragona és més castellera que mai. I m’agrada. Hi faran cap una quantitat gens menyspreable de gent amant de la suor, les fortors corporals, les trepitjades, les luxacions i la vida. Perquè fer castells no serveix per res mes que per viure la vida i experimentar el plaer que Terray va denominar —parlant d’alpinisme— “la conquesta de l’inútil”. Aquí es trobaran gent obsessionada per amuntegar-se, sí, però amb ordre (que som catalans), obsessionats per alçar-se uns a sobre d’altres per aconseguir un objectiu: que un marrec alci el braç el més amunt possible. Fantàstic! En aquests moments històrics que viu el país, els castells, com diu aquell xinès, esdevenen “còsmics“. Apa, pit i amunt!

XXIIIe Concurs de Castells a Tarragona.Tarraco Arena Placa (antiga placa de braus).Tarragona, Tarragones, Tarragona

Colla Joves Xiquets de Valls, enxaneta.XXIIIe Concurs de Castells a Tarragona.Tarraco Arena Placa (antiga placa de braus).Tarragona, Tarragones, Tarragona

Castellers de Sants, 3 de 9 amb folre.XXIIIe Concurs de Castells a Tarragona.Tarraco Arena Placa (antiga placa de braus).Tarragona, Tarragones, Tarragona

 

La Savinosa, actuar contra la vergonya

dimarts, 2/10/2012 (Rafael López-Monné)

La vergonya continua. La situació de l’antic sanatori i orfenat de la Savinosa segueix, si fa o no fa, igual que fa dos anys quan vaig publicar en aquest mateix blog l’entrada La Savinosa, la vergonya d’un lloc prohibit. Estic convençut que és un tema que interessa, de fet,  ha estat una de les entrades més visitades del blog i els comentaris deixats són molt enriquidors. No és un assupte banal. No es tracta només d’un edifici abandonat. La seva silueta ruïnosa en un dels indrets més atractius i visitats de la nostra costa esdevé símbol del fracàs. D’un fracàs polític, però també col·lectiu, també ciutadà. Ens cal superar les fatalitats i la Savinosa s’han convertit en un i de molt visible.

Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monrava Soler, construit sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Despres de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i families amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tragics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i es propietat de la Diputacio de Tarragona.Tarragona, Tarragones, Tarragona

Sortosament, les coses canvien i els ciutadans sembla que anem prenent consciència de la nostra força i també de la nostra responsabilitat per aconseguir els canvis. Un grup de persones sensibilitzades per aquest tema han iniciat una campanya de petició de signatures a internet per demanar a l’Ajuntament de Tarragona i la Diputació (la propietària de la finca) actuacions que millorin l’accessibilitat de l’indret i que permetin el gaudi public de l’espai no construït. Aquest és l’enllaç: La Savinosa, nou parc urbà de Tarragona.

Això és el que plantegen: “Tarragona té pocs parcs urbans pel gaudi dels ciutadans, però hi ha un espai disponible i malaguanyat. Entre les platges de la Savinosa i l’Arrabassada, a Tarragona, tenim una preciosa pineda litoral, en primera línia de mar, tancada al públic de fa molts anys. Hi ha els antics edificis del preventori, abandonats i en risc d’esfondrament. Mentre no es dona cap ús als edificis, amb molt poca inversió, es podria obrir al públic, en horari diurn com a mínim, sempre i quan els edificis en runes s’aillesin o s’enderroquessin per evitar risc a les persones. Aquest parc també serviria de comunicació fàcil entre platja i platja. A què esperem?”

No fa gaire temps que passejant-hi em vaig trobar amb les obres per refer la tanca en varis punts. Suposo que la manifesta perillositat d’un tram  i el mal estat de la tanca en altres va originar l’actuació. La meva sorpresa no va ser constatar que  no sols no s’aprofitava l’ocasió per plantejar la millora de l’accessibilitat de la zona sinó, que la pròpia administració incomplia el que determina la Ley de Costas.

La secció 2a de la llei, a l’apartat de servitud de trànsit diu: “27.1. La servidumbre de tránsito recaerá sobre una franja de 6 metros, medidos tierra adentro a partir del límite interior de la ribera del mar. Esta zona deberá dejarse permanentemente expedita para el paso público peatonal y para los vehículos de vigilancia y salvamento, salvo en espacios especialmente protegidos. 2. En lugares de tránsito difícil o peligrosos dicha anchura podrá ampliarse en lo que resulte necesario, hasta un máximo de 20 metros.”

És a dir, com a mínim, des de les fites blanques caldria deixar una franja de 6 metres per al pas peatonal. En comptes d’això, la nova tanca, en molts punts, continua enganxada a les fites. Ignoro si existeix alguna disposició legal que ho permeti, però no puc entendre que una administració al servei dels ciutadans no vetlli, precisament, per defensar els seus drets i millorar tot el relacionat amb els espais i usos públics. Senzillament, no ho entenc (admeto però, les meves limitacions intel·lectuals).

Antic preventori i orfanat de la Savinosa. Punta de l'Arrabassada.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

A hores d’ara, la possibilitat d’aconseguir els milions d’euros necessaris per restaurar el sanatori i la valoració ètica de destinar-los a aquest objectiu, genera més dubtes que mai.  Tanmateix, independentment del final que tingui l’edifici, és inexcusable no abordar el tema de l’entorn no edificat i l’accessibilitat entre les platges de l’Arrabassada i de la Savinosa.

És urgent, per exemple, adequar un pas peatonal, un pas de ronda apte per a la majoria de la gent, que conservi el caràcter natural i agrest de l’indret precisament per evitar la construcció d’un passeig marítim que l’acabi desvirtuant-lo. És urgent, alhora, començar a combatre la vergonya d’un indret de record tan sinistre per a molts dels que hi van estar. És urgent continuar reivindicant la costa com espai natural, com l’espai on gaudir de l’horitzó.

Heu provat contemplar un capvespre asseguts sobre els penya-segats de la punta de l’Arrabassada?

Article “Condemnat a l’oblit” de Laura Casadevall, publicat a La Vanguardia el 26 d’octubre de 2012

“Els castells són còsmics” i també xinesos

divendres, 28/09/2012 (Rafael López-Monné)

Colla de castellers xinesa Xiquets de Hangzhou al inci d'una gira a Catalunya.Hotel Calypso, Medplaya.Salou, Tarragones, Tarragona

Colla de castellers xinesa Xiquets de Hangzhou. Hotel Calypso. Salou. © RLM

“Els castells són còsmics, són energia positiva, molta energia positiva” comentava el cap de colla dels Xiquets de Hangzhou a Josep Solé, el president de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Són precisament els de Valls, els padrins d’aquesta colla de castellers xinesos que, en poc temps, han estat capaços d’aixecar castells de set, amb  una sorprenent facilitat.

“Si aquests s’hi posen, ja podem plegar” ha estat el comentari de més d’un casteller vallenc, mig en broma mig en serio, al veure com aquests xiquets aixequen els seus castells. La veritat és però, que omple de joia també d’orgull —perquè no dir-ho— veure com aprecien els castells i com sonen les gralles en les mans de gent d’una cultura tant diferent de la xinesa. Potser sí que els catalans tenin quelcom d’universal. Ves a saber.

Més de 160 membres de la colla castellera de Hangzhou acaben d’arribar a terres catalanes per realitzar una petit gira. La colla és formada per treballadors de l’empresa tèxtil Antex i seran presents al Concurs de Castells de Tarragona, on col·laboraran amb la Colla Vella de Valls. Aquestes són imatges dels primers castells aixecats ahir mateix en l’hotel Calypso de Salou que els acull, per a sorpresa de russos, britànics, espanyols… Més globalització impossible. Apa, pit i amunt!

 

 

Priorat i pell… més Priorat que mai

dijous, 20/09/2012 (Rafael López-Monné)

Tinc un bon amic que afirma que la propera revolució important en el món del turisme, de la cultura i de les relacions socials, no vindrà de la tecnologia, sinó que serà “la de la pell”. Sí, la revolució de la pell, de la proximitat, d’allò que no és virtual, que és pot tocar, que és imperfecte però autèntic, que és humà, que és de veritat.

L’evolució de les pràctiques turístiques, les noves tendències, no són sinó un reflex de la nostra evolució com a societat. Ara que segurament tenim centenars d’amics al facebook, de seguidors al Twitter, val la pena pensar quants d’ells estarien disposats a escoltar els teus problemes amb un ampolla de vi sobre la taula, o arreglar el món en una tarda, o riure com a marrecs per qualsevol collonada i… deixar-se anar, deixar-se anar… És temps de recuperar la paraula, la conversa, la tertúlia, la proximitat. Temps de retrobar els sabors de les coses fetes amb il·lusió, amb passió, els petits grans plaers que ja coneixem i que tan feliços ens han fet. En efecte, estic convençut que són molts els que coneixen els secret de la felicitat. A què esperem?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

El Priorat és precisament, un territori de pell, un territori d’intensitats, de duresa i d’autenticitats (pregunteu-ho als cellers de grans personatges que venien a menjar-se’l i han sortit escaldats). Amb l’actual context de crisi, la major part de gent del Priorat té clar que aquí no aterrarà Eurovegas, ni Barcelona World (ni ho volen). Al Priorat no caben les grans operacions, les grans ostentacions. El paisatge cataclismàtic que deia Josep Pla no ho posa fàcil. Els prioratins (nascuts o arrelats) saben que no vindran de fora a salvar-los. S’han de reinventar. I ho fan a partir del que són, del que tenen.

Al Molar, la Roser Vernet, lletraferida de mena i prioratina compromesa fins a la medul·la, regenta el Perxe, un dels allotjaments rurals amb més personalitat del Priorat (la seva). Perxe és també la seu del Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi,  una associació cultural que, d’una bada, recull el fons de l’escriptor Joaquim Soler Ferret i vol fomentar l’estudi i la difusió de la seua obra; i de l’altra, vol ser un espai que vinculi la literatura i el vi, dos realitats, dos passions, que al llarg de la història de la humanitat han tingut molts vincles.

Perxe, residència-casa de pagès i Centre Quim Soler, centre de documentació i activitats entorn de la literatura i el viEl Molar, Priorat, Tarragona

Perxe i Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi. El Molar, Priorat. © RLM

La Roser acaba de llançar una proposta que em sembla fantàstica, excel·lent, vinculada amb el món de la literatura, l’art i la cultura: Priorat, versió original. Us imagineu poder parlar tranquil·lament, per exemple, amb algun dels escriptors que us agraden? És tracta de compartir un cap de setmana al Priorat amb un convidat (un escriptor, un pensador, un artista…), i com a molt 10 persones més. Com diu la proposta, “una estada feta al gust i les ganes de qui convidem, per  enraonar de la seua obra, d’allò que, més ençà o més enllà s’hi relaciona o la caracteritza, i de  tot allò que es vulgui proposar durant l’estada”. La primera convidada, el 5, 6 i 7 d’octubre serà l’escriptora Maria Barbal i ja estan confirmats Sílvia Alcántara (novembre) i Ramon Solsona (desembre). Sensacional.

Prop de Porrera, un dels allotjaments rurals de més prestigi del país, Mas Ardèvol, està a punt de llençar una proposta també molt temptadora. Mas Ardèvol és regentat per la Gemma Peyrí, una altra de les grans dones d’aquesta comarca, pionera en el turisme rural i incansable emprenedora. És ella, per exemple, la impulsora i ànima de la línia de productes cosmètics d’alta qualitat Nina Mas Ardèvol, basats en el vi i les avellanes. Podeu imaginar quelcom més arrelat a la terra?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

En aquest cas, la iniciativa va de vi, de paisatge i també de tertúlies. Amb el nom de Vins Panoràmics és proposa un cap de setmana per descobrir algun dels grans vins que s’elaboren a Porrera de la ma dels propis enòlegs, tot passejant entre vinyes d’alçada i participant en un sopar amb els creadors dels vins. L’estada inclou una passejada amb guia per camins entre vinyes  per contemplar els grans horitzons dels paisatges del vi —que tan identifiquen al Priorat— i conèixer les històries humanes que van transformar la comarca. A mig camí, entre les vinyes, es fa un tast del vi proposat que, per iniciar la sèrie sembla que serà del prestigiós celler Cims de Porrera.

Ambdues propostes respiren coherència, honestedat i sensibilitat. Ambdues persones viuen del turisme, però no el conceben únicament com una activitat econòmica, sinó com una activitat que posa en relació persones, una activitat on la satisfacció d’uns és també la satisfacció dels altres; una activitat que persegueix un objectiu d’una enorme transcendència: intentar ser una miqueta més feliços. Bona sort!

Terra endins, Terra Alta, imatges inèdites

dijous, 6/09/2012 (Rafael López-Monné)

Hem dit adéu a la platja, si més no, a la platja estiuenca i que millor que mirar terra endins i a una comarca on la terra és més terra que en lloc: la Terra Alta.

Fa uns dies que va sortir el número de setembre de la revista Descobrir Catalunya i el reportatge central ha estat dedicat a aquest territori, la Terra Alta, un país que m’impressiona, sempre em captiva i em deixa tocat. Donat que és impossible publicar dins la revista totes les fotos que vam fer, us deixo amb un petit recull de les que no hi van cabre. Així veuen la llum, la llum de les vostres pantalles (i la dels vostres ulls) i prenen vida. Gràcies.