Per arribar al bosc de les Estunes, situat dins del terme municipal de Porqueres, cal prendre la carretera GI-524 que surt de Banyoles (Pla de l’Estany) en direcció Mieres i Olot. A un parell de quilòmetres de Banyoles trobareu, a mà esquerra, un trencall que assenyala “Les Estunes” i que us portarà a un petit l’aparcament que hi ha al davant mateix del bosc.

Una de les grans peculiaritats d’aquest bosc és que s’ha desenvolupat sobre un dipòsit de travertins. Aquesta àrea havia estat fa milers d’anys una antiga zona litoral d’un llac anterior a l’actual, ja que el sostre d’aquests materials es troba 10 m per sabre el nivell actual del llac. Els travertins son materials sedimentaris que tenen un origen molt peculiar i que explicarem més endavant. A més, aquestes roques presenten grans esquerdes verticals que fins i tot en alguns sectors son transitables. En conjunt, el paratge boscos posseeix un ambient molt peculiar i per aquest motiu ha estat un espai que ha motivat nombroses llegendes.

Anem, primer de tot, als arguments científics. Pel que fa a les grans esquerdes, segons les primeres explicacions que es van donar eren resultat de terratrèmols que van afectar la comarca, però avui dia es creu que les esquerdes van ser generades per esfondraments produïts en zones properes. N’hi ha prou de tenir present que la gènesi de l’estany de Banyoles és el resultat de repetits esfondraments causats per les aigües subterrànies que l’alimenten. Respecte als travertins, hem d’explicar, primer de tot, que el terme travertí és la traducció de la paraula italiana travertino. L’origen d’aquestes roques és la precipitació de carbonats en medis aquàtics continentals, com ara els estanys. Entremig dels carbonats que s’anaven sedimentant també van quedar atrapades restes vegetals, com fulles o petits troncs, i també organismes aquàtics i algues. Per tant, és molt fàcil trobar entremig dels travertins restes fossilitzades de flora i fauna de fa milers d’anys.

Pel que fa a la vegetació, els estudiosos esmenten que a la plana que envolta l’estany, és a dir, sobre sols profunds i amb materials sedimentaris, hi creixeria un bosc mixt d’alzines i roures que faria de transició entre la vegetació humida que envolta l’estany i l’alzinar amb marfull dels vessants de les serres. D’aquest tipus de bosc, només en resten petits fragments, ja que majoritàriament han desaparegut en benefici dels camps de conreu. Aquest és el cas del paratge de les Estunes, que s’ha mantingut per créixer sobre un substrat rocallós, el qual ha impedit la transformació en espai agrícola.

Aquest majestuós bosc d’alzines i roures posseeix un encant particular i especial. Direm que li prové d’una conformació natural tan propera i acollidora com enigmàtica i inquietant, tan ombrívola hom té la sensació d ‘estar absolutament aïllat de tot i tothom, alhora que conviu harmoniosament amb el món mineral el qual conforma tortuosos “palaus naturals” capaços d’albergar aquests éssers enigmàtics i fantàstics: les fades que la tradició popular banyolina hi ha situat des de temps remotíssims, unes fades o “goges” molt enfeinades filant i contemplant embadalides el bell estany proper.

Les peculiars característiques queden definides a la Llegenda de les fades de les Tunes recollida per Pere Alsias i reproduïda per Joan Vidal que en descriu l’excepcional bellesa, les peculiaritats màgiques; i tanmateix, la saviesa popular les converteix en dones “treballadores” malgrat que, tal com apunta Joan Amades, no és pas que a les terres banyolines hi hagués “lli” per tant l’adjudicació d’aquesta activitat és més pròpia de l’adequació del personatge a una feina possible que no pas a les possibilitats de l’entorn. Vegem, doncs, un fragment d’aquesta llegenda.

Les fades o goges són uns:

“[…] éssers fantàstics, impalpables, i invisibles, personificades sota la forma de dones de bellesa sens igual que tenien el seu palau encantat en el pintoresc paratge de les Tunes. Amagades de dia entre ombrívols llocs solitaris, gaudint de les delícies dels cants dels ocellets, o entre delitosos i falaguers entreteniments en les amples galeries de son fantàstic palau de les Tunes, sense ésser mai sorpreses per les atrevides mirades dels mortals. La llampant ombra de la seva encisadora boniquesa, de les riqueses dels seus vestits i la preciositat de les seves joies i les resplendors que desprenia l’ombra del seu cos, s’entreveien quan sortien a esbargir-se a la claror de la lluna i de les estrelles després d’haver assenyalat el gall la mitjanit, i només aleshores es manifestaven als vivents ja ballant i emmirallant-se sobre les plàcides aigües de l’estany, ja entonant encisadors càntics als esperits de la boscúria. En els palaus encantats de les Tunes feien també les fades sumptuosos àpats i convits, dels quals s’adonaven els mortals per les flamarades d’enlluernadora claror que sortien de les esquerdes de les roques; per la fressa de la cridòria i dels xiscles acompanyats del trinc-trinc de les copes del cristall més fi i més sonor, per les notes d’harmoniosos instruments. Àdhuc benignes, àdhuc indiferents per la sort dels mortals, cap tracte compartien amb ells, ans al contrari, de dies fugien cap als més solitaris i amagats boscos del palau de les Tunes, entretenint-se abans en tapar amb una espessa i fina xarxa de fil imperceptible que elles es filaven, totes les entrades, per a privar així el pas dels atrevits i curiosos, ja que sols tenien la sort i la joia d’entrar dintre d’aquells prohibits llocs i gaudir de la vida intima de les fades, sense necessitat de trencar aquella malla fina, aquells que abans havien renunciat a tornar mai més a riure entre els éssers mortals, conformats a quedar-se per sempre més entre les ones d’aquell fantàstic mar de joia i de delícies“.