El Pi de les Tres Branques es localitza en el pla de Campllong dins del municipi del mateix nom, a la comarca del Berguedà. Per arribar-hi cal prendre la carretera BV-4243 que va de Berga cap als Rasos de Peguera. Al cap d’uns cinc quilòmetres trobareu un trencall a mà esquerra vers Castellar del Riu que cal prendre. Passat un quilòmetre arribareu al pla de Campllong. Un cop arribats al pla convé que us endinseu a peu per la pineda de pi roig que hi ha davant vostre, on fàcilment trobareu aquest arbre que és el símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears, ja que les tres branques surten d’una única soca.

Cal esmentar que actualment aquest arbre està mort. Quan era viu havia estat un pi roig que sobrepassava els 28 m d’alçada i que el 1985 va ser catalogat com a arbre monumental per la Generalitat de Catalunya. Cal assenyalar que, a un centenar de metres del tradicional Pi de les Tres Branques, hi ha un altre pi roig que també té tres branques, amb unes dimensions importants ja que arriba als 19 m d’alçada i catalogat també com a arbre monumental i que amb el pas del temps s’acabarà convertint en el substitut simbòlic de l’anterior.

 La simbologia del Pi de les Tres Branques neix d’un poema de Jacint Verdaguer titulat: “El pi de les tres branques” i on es parla d’un somni que el jove rei Jaume I va tenir als peus del pi roig. En aquest somni  es convertia en rei de Catalunya, València i Mallorca. El poema acaba dient: “preguem que sia aqueix pi / l’arbre sagrat de la pàtria”.  A partir del 1904 es va celebrar, al voltant de l’arbre, la primera diada nacionalista i encara s’hi celebra.

Si voleu, us recomano que cerqueu un pi qualsevol del pla de Campllong que permeti observar el tradicional Pi de les Tres Branques i us hi assegueu recolzant-vos en el seu tronc i llegiu aquest fragment del poema de Verdaguer.

Lo Campllong té com un breç
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l’any com l’esmaragda.

Corona immensa de tots
és una hermosa Pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.

Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama:
—Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l’arbre de Mambré
on Abraham reposava.—
Fent la senyal de la creu
se recolza a la Pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.

Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l’abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.
Alça els ulls a l’Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d’estels
i al cim lluna minvanta.

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l’alba;
al bes de l’alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
—He somniat que era gran
i d’un bell país monarca,
d’un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix Pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.—

Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s’amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l’acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l’Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa,
les tres nimfes d’eixa mar,
d’aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:

—Preguem, que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l’arbre sagrat de la pàtria.—

Passejar amb bicicleta per la ciutat de Barcelona qualsevol dissabte o diumenge, a primera hora del matí, és un plaer. Es viu la ciutat amb tranquil·litat i es pot passejar per carrers i parcs amb calma. Si a més a més afegim al nostre itinerari l’observació plàcida d’alguns arbres, la passejada matinal pot esdevenir perfecte.

L’Ajuntament de Barcelona ha editat unes senzilles propostes d’itineraris ciclistes que t’orienten en la trobada i l’observació arbres meritoris. Us els podeu descarregar al seu web. Cal tenir present que la ciutat té un gran nombre de carrers arbrats així com d’interessantíssims jardins i parcs. El resultat és que Barcelona compta amb uns 150.000 arbres i palmeres de més de 128 espècies. Nosaltres hem triat l’itinerari nº 1 ja que passa per tres espais que m’agraden molt: el parc de la Ciutadella, el front marítim i el parc de Diagonal Mar. Per qüestions d’espai, només ens centrarem en dos arbres d’aquest itinerari: la magnòlia i la bella ombra.

La magnòlia (Magnolia grandiflora) que us proposem observar se situa dins del parc de la Ciutadella, prop de l’hivernacle. La magnòlia comuna és una de les espècies emblemàtiques del bosc planifoli de la plana costanera atlàntica dels SE dels Estats Units. Es tracta d’un arbre que pot fer-se molt gran i que té unes fulles perennifòlies, amb l’anvers d’un verd focs brillant i el revers amb un to rovellat. L’element més vistós d’aquest arbre són les seves grans flors que tenen entre 20 i 25 cm, són d’un color blanc cremós i, sobretot, són molt aromàtiques. La família de les magnoliàcies és considerada com la més primitiva de totes les famílies de les angiospermes, sobretot, per la morfologia de les flors, és a dir, per la grandària i la disposició en espiral de les peces florals.

Al llarg del segle XVIII la Magnòlia va arribar a Europa, però anteriorment ja es cultivava als Estats Units i a l’Amèrica del Sud. Per la seva bellesa es convertí en un símbol del Romanticisme als estats del sud dels Estats Units, i fou un dels emblemes de l’exèrcit confederat durant la Guerra Civil nord-americana. La seva flor representa l’estat de Louisiana des del 1900 i també des del 1952 és la flor i l’arbre de Mississipí. Aquest estat rep el sobrenom: The Magnolia State.

La flor de la magnòlia s’associa a la noblesa, la perseverança, la dignitat i l’estima per la natura. Per a alguns estudiosos del simbolisme dels arbres, la magnòlia esdevé l’arbre còsmic ja que és una de les espècies més antigues que existeixen sobre la terra i se sap que en temps remots s’estenien per altres continents. Cal esmentar que l’arbre còsmic representa el centre i, a la vegada, l’inici del viatge imaginari per la història de la humanitat.

El segon arbre del qual volem parlar és la Bellaombra (Phytolaca dioica) que es troba al final del passeig Joan de Borbó que hi ha al davant del barri de la Barceloneta i, per tant, en el mateix front marítim. Aquests arbre forma part d’un grup d’arbres de la mateixa espècie que hi ha al voltant d’una curiosa obra artística.

La Bellaombra és un arbre originari de Sud-Amèrica, en concret de la zona de la pampa que hi ha entre l’Argentina i l’Uruguai. Era una espècie que vivia associada als bosquets de ribera. Ara bé, actualment la major part d’aquests arbres creixen com arbres ornamentals, al costat de les estàncies o cases de la pampa.

La bellaombra és un arbre que presenta un tronc molt peculiar ja que la seva base és molt ampla, accidentada i plena de contraforts. Desenvolupa una capçada molt densa i tupida formada per unes fulles perennifòlies i amples. L’arbre pot arribar a sobrepassar els 15 m d’alçada.

El bé més preuat d’aquest arbre, tal com seu nom indica, és l’agradable ombra que genera sota seu. Per aquest motiu és un arbre que apareix a diferents fronts marítims.

Tots els segons diumenges de febrer, des de 1924, davant de la tomba del poeta Joan Maragall, al cementiri de Sant Gervasi, s’hi celebra la festa de l’ametller florit. Per tant, el proper 10 de Febrer, si us hi acosteu, podreu gaudir d’una celebració senzilla i emotiva en la qual les persones recorden el poeta recitant els seus versos. (http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/ILC/Documents/programa_ametller_2013.pdf  )

Un dels moments especials que té aquesta trobada  es produeix quan, en el decurs del recitat del poema “L’ametller”, el qual es fa al costat mateix de l’ametller plantat en una de les cantonades de la tomba del poeta, s’uneixen els versos de Maragall amb la realitat: l’arbre,  normalment,  està  traient les seves primeres flors, només que el bon temps li hagi permès despuntar un xic, i les paraules de Maragall cobren un sentit molt més ampli.

En aquest instant, és fàcil repensar en com els versos del poeta permeten comunicar els tres mons, m’explico:l’arbre, amb les seves arrels subterrànies, s’endinsa en el subsòl on reposen les despulles del poeta per, tot seguit , possibilitar que el seu tronc  emergeixi sobre el terra on, finalment, la capçada i, sobretot, les seves flors et fan mirar cap al cel on situem l’anima del gran poeta.

Conseqüentment, l’ametller, al qual dotem de tot el simbolisme que li cal per complir aquest menester, esdevé el pal de paller i ens recorda i connecta  aquests tres mons.  Hi pensem, resseguim aquest camí cap a la immensitat i gaudim dels versos del poeta com mai.

Si voleu avançar-vos-hi una mica i començar a experimentar les sensacions d’aquesta celebració, podeu llegir l’homenatge que Maragall va dedicar  a l’ametller l’any 1901:

L’ametller

23 de gener:

Avui, per la primera i dolça volta,

m’ha sorprès la blancor dels ametllers

traient el cap per sobre dels recers

de l’hort blanc de les monges caputxines:

semblaven esfereïts de sentir-se tan florits

tots sols entre les boirines.

6 de febrer:

Avui semblaven valents

i semblava que cantaven

afrontant a tots els vents

i a les neus que els vents portaven.

Sota les neus imminents

cantaven de l’alegria

d’haver florit innocents

abans de l’hora i del dia:

des del fons dels jorns vinents,

plorant, la Primavera els beneïa.

15 de febrer:

Avui ha caigut neu damunt les flors

i damunt de les coses primerenques:

un matí de blancor que el sol ha fos.

A migdia poncelles vermellenques

han tret el cap florit entre la neu

i han resplendit en mig de la blancura:

els ametllers han dat gràcies a Déu

agitant llur rosada vestidura.