Arxiu del mes: abril 2013

Pels boscos i ermites de Montserrat

diumenge, 28/04/2013

Aquesta proposta de passejada parteix del monestir de Montserrat. Agafarem, al costat de l’actual estació del cremallera, el camí de sant Miquel que ens fa ascendir progressivament fins arribar a l’ermita del sant. Abans d’arribar-hi us recomano acostar-vos a la miranda de sant Miquel, des d’on gaudireu d’una esplèndida panoràmica de la vall del Llobregat i de les principals serralades de Catalunya. Passada l’ermita del sant, continuarem ascendint pel camí de les ermites, el qual ens portarà fins a l’estació del funicular de sant Joan. Abans d’arribar-hi podreu admirar, davant vostre, les ermites de sant Jaume i sant Joan.

Proposta de passejada per la muntanya de Montserrat

Proposta de passejada per la muntanya de Montserrat

 

Si us hi fixeu ja hem esmentat tres ermites. La causa és que el massís de Montserrat és una muntanya santa des de temps molt reculats. Es creu que en els segle VII ja van establir-s’hi els primers eremites i des del 1025 hi ha el monestir benedictí que alberga la imatge romànica de la verge negra, patrona de Catalunya. En el segle XIV la vida eremítica va arribar al seu màxim esplendor ja que existien dotze ermites ocupades que també rebien peregrins i que se situaven en llocs vertiginosos que eren, a la vegada, esplèndides balconades contemplatives. Per tant, al llarg de molts segles, els peregrins després de pregar davant la “Moreneta” continuaven el seu camí fins  algunes de les ermites per parlar amb els ermitans que tenien fama de savis i de ser sants. La major part d’aquestes ermites van ser destruïdes el 1812 amb l’arribada de les tropes napoleòniques. El monestir es va restaurar, però la vitalitat de les ermites no es va refer.

 

Els flautats i les ermites de sant Joan i sant Jaume

 

Des de l’estació del funicular de sant Joan prendrem el camí de sant Jeroni que s’endinsa per l’obaga del torrent de santa Maria. Es tracta d’un sender molt ben cuidat que transcorre per entremig d’un alzinar amb boix. Després de fer tota l’obaga, el camí comença a enfilar-se cap a sant Jeroni. En un punt d’aquest camí trobareu una cruïlla. A mà dreta observareu un corriol que baixa cap al torrent de santa Maria i arriba al monestir. Preneu-lo.

Arribats a aquest punt, us proposo el següent: abans d’endinsar-vos en l’alzinar amb boix del torrent de Santa Maria obriu, al màxim, tots els  vostres sentits per poder captar la major varietat de sensacions que transmet aquest alzinar i, per tant, camineu uns 10 minuts en silenci i solitud per dins de l’aulet fins arribar al Pla dels Ocells i després, si heu vingut acompanyats, podeu parlar-en vers quines sensacions heu viscut. És molt important adonar-se que el silenci i, a ser possible, la solitud, ens permeten obrir els nostres sentits davant de la natura.

 

Recordo algunes de les sensacions viscudes i explicades en la reunió, amb els amics que m’acompanyaven, feta al Pla dels Ocells: la força del vent i la consegüent remor que generava sobre les branques, el contrast entre la penombra de l’interior del bosc i l’excessiva claror que paties quan arribaves a una clariana, la piuladissa dels ocells, la remor que fèiem nosaltres mateixos al caminar.. Per tant, us recomano que si voleu viure en la seva plenitud el bosc, camineu sols, en silenci i amb humilitat i respecte vers la natura que us aixopluga.

Un cop hem parlat de les sensacions que ens ha generat la passejada per dins de l’alzinar amb boix, continuarem pel camí, tranquil·lament, fins retornar al monestir.

L'alzinar amb boix del torrent de santa Maria

 

El torrent de santa Maria

Història del ginjoler del carrer Arimon de Barcelona

divendres, 19/04/2013

La primavera del 2007 l’Ajuntament de Barcelona va donar llicència a un projecte d’edificació en un solar del carrer Arimon, situat al barri de Sarrià – Sant Gervasi de la ciutat de Barcelona. Ara bé en aquest espai hi vivien alguns arbres enmig de trastos vells als seus peus. Un d’ells era un ginjoler de dimensions notables.

Cal tenir present que el ginjoler (Zizjpun jujuba) és un arbre de conreu agrícola antiquíssim, originari del sud i est d’Àsia i que va ser cultivat per grecs, romans i àrabs, els quals el van estendre per la mediterrània i, presumiblement ,l’introduïren a la península Ibèrica. L’arbre era important pels seus fruits, que es mengen frescos o assecats, i la qualitat de la seva fusta. A Catalunya s’utilitza per fer instruments musicals com ara gralles i tenores.

Ràpidament va iniciar-se una campanya veïnal per evitar la tala del ginjoler i d’una olivera que l’acompanyava. A la primavera del 2007 s’aconseguí que l’arbre fos declarat d’interès local i es posà de manifest que és tractava d’un dels exemplars més antics d’Europa ja que va ser plantat el 1857 i sobrepassa els 12 m d’alçada.

Al llarg dels anys 2007 i 2008 es van recollir 1500 signatures per evitar la desaparició d’aquests arbres. El moviment veïnal va aconseguir que la propietària del solar desistís d’executar la construcció i, posteriorment, l’ajuntament, mitjançant una permuta, va aconseguir la propietat del solar.

En els darrers moments del canvi de mandat de l’anterior a l’actual ajuntament, els veïns encara van témer pel futur del ginjoler i per aquest motiu, la senyora Isabel Nuñez, una de les principals impulsores d’aquesta campanya, va escriure una carta oberta al senyor Trias demanant que al voltant de l’arbre es construís una zona verda. Temps enrere ella ja li havia regalat un exemplar del seu llibre: “La plaza del azufaifo”[1] on s’explica la lluita veïnal per defensar l’arbre.

M’agradaria reproduir un parell de fragments de la carta oberta dirigida a Xavier Trias: “…També que si tots els arbres haurien de ser protegits, els arbres històrics i monumentals exigeixen una protecció encara més important, l’aplicació de les normes europees, que demanen un territori lliure de construcció al voltant per a la salut i manteniment d’aquests arbres. En aquests moments, unes obres amenacen el ginjoler del carrer Arimon, catalogat com l’exemplar de ginjoler més gran i important documentat a Europa. Cap centre social no justifica aquesta destrucció.

Sis plau, senyor Trias, vingui a veure el ginjoler. Faci aturar les obres. Permeti que els nostres experts independents parlin i dictaminin el que cal per protegir l’arbre. No deixi que el destrueixin”.

Lamentablement, el desembre del 2012 traspassava Isabel Nuñez Salmeron, escriptora, traductora, crítica literària i amant dels arbres. Podeu llegir els seus textos en els seus llibres i en els seus blogs[2]

Finalment, l’arbre no només s’ha salvat sinó que s’ha dignificat l’espai on creix ja que al seu voltant hi ha una zona verda i als costats un equipament municipal i una mitgera decorada, recentment, pels alumnes de l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja, al peu de la qual hi ha nombroses dites populars catalanes que fan referència al ginjoler i al seu fruit el gínjol, com per exemple: “estar més content que un gínjol”.

Totes les històries tenen personatges amagats i sorprenents, però la de la Isabel t’arriba al cor per la constància i estima cap un ésser de la creació, com és el ginjoler. Abans d’escriure la darrera versió d’aquestes ratlles vaig visitar el ginjoler del carrer Arimón per fotografiar-lo  i malgrat que encara no havia tret les fulles se’l veia content amb els seus nous veïns i d’estar en un espai obert a tots els ciutadans. Gràcies Isabel i a tots els que vau treballar per salvar un bell arbre que d’altres terres va arribar per arrelar entre nosaltres i donar-nos ombra i fruits per molts anys.

Gingoler del carrer Arimon

El ginjoler i la nova mitgera

 


[1] Antoni Puigverd, en un article a La Vanguardia, del 7 de juliol de 2007 deia el següent: “Que unos vecinos intenten salvar un árbol parece un modestísimo objetivo. Pero se ha convertido en una batalla simbólica: la cruda razón económica contra la melancolía por las pérdidas irreparables de nuestro tiempo. El árbol es un monumental azufaifo o ginjoler, situado en un pequeño jardín del cruce Arimon-Berlinès, perteneciente a una entrañable torrecita de aspecto menestral

[2] isabelnunez-zbelnu.blogspot.com i articulosisabelnunez.blogspot.com

Els arbres de l’estany de Sils, a la primavera

divendres, 12/04/2013

Per arribar a l’estany de Sils teniu dues opcions: anar-hi amb tren i baixar a l’estació de Sils (línia Girona-Portbou) o arribar-hi amb cotxe i deixar-lo a l’aparcament de l’estació de tren. Des d’aquest punt cal continuar a peu fins l’estany. Aquest se situa a uns centenars de metres de l’estació; el  recorregut per arribar-hi està molt ben indicat.

Us recomano fer la volta a tot l’estany, fet que us permetrà observar la seva fauna i mentre camineu aturar-vos per gaudir de l’enorme varietat d’arbres que hi ha al peu mateix del camí.

Visitar l’estany de Sils a la primavera és la millor opció ja que els arbres que creixen al seu voltant ja han tret les seves tendres fulles i la meteorologia us pot obsequiar amb un dia de temperatures suaus i cels nets de núvols. Els principals arbres que hi podreu observar al costat mateix del camí són el freixe de fulla estreta, el salze blanc, l’om i algun roure. D’altra part, també cal ressenyar l’existència de plantacions de  pollancres envoltant bona part de l’estany.

Salze blanc

L’estany de Sils és un paisatge  molt peculiar ja que ha evolucionat de forma paral·lela als canvis que ha viscut la nostra societat al llarg de la història. Com a zona humida i des de temps medievals ha estat considerat un lloc insalubre ja que era un focus de malalties derivades de l’estancament de l’aigua, com el paludisme. Aquesta realitat va generar que s’intentés dessecar en diverses ocasions. Finalment, el 1851, amb la construcció de la sèquia de Sils i d’un mur paral·lel a la riera de santa Coloma que tenia com objectiu impedir l’entrada de les aigües de les revingudes de la riera,  es va aconseguir drenar, de forma efectiva, l’aigua. Amb l’ajuda dels pagesos del voltant es van acabar d’abocar terres i es va aconseguir que  la zona humida es convertís en un conjunt de camps de conreu, els quals es van quedar els pagesos que hi van treballar.

Els usos agrícoles tradicionals d’aquestes terres es van mantenir fins la dècada dels setanta. A partir d’aquest moment, algunes parcel·les es van abandonar i d’altres es van convertir en plantacions de pollancres i plàtans.

La darrera etapa de la història d’aquest paisatge té lloc a finals de la dècada dels noranta quan, gràcies sobretot a l’acció de l’Ajuntament de Sils i de la Fundació Natura, s’aconsegueix redactar i aprovar un Pla Especial de Protecció de les terres de l’estany, comprar finques privades i amb diners d’un projecte LIFE europeu, executar un el projecte de recuperació de l’estany de Sils.

Freixe

La verdor primaveral dels arbres fruiters a la vall del Corb

dissabte, 6/04/2013

Les terres de ponent, a la primavera, són fascinants. Cada cop que hi passejo em sorprèn la suavitat de les seves serres, la tendra verdor de les noves fulles dels arbres fruiters dels fons de vall;  tot plegat  contrastant amb el verd intens de les pinedes i els alzinars que coronen els vessants, com és sorprenent la calculada ubicació dels nuclis rurals.

Avui, mentre llegia una entrevista que se l’hi feia al periodista Lluís Foix al diari “Ara[1]” , he recordat una breu passejada pels entorns de Vallbona de les Monges. Foix és nascut a Rocafort de Vallbona i acaba d’escriure un llibre titulat “La marinada sempre arriba”, en el qual  parla de la seva infantesa. A l’entrevista diu el següent: “A mi m’ha condicionat molt haver fet de pagès, quan vaig plegar d’escola, dels 14 als 16 anys. Això et dóna una relació amb la terra, amb la naturalesa. Vius el temps, depens del temps que faci. Has d’esperar. Quan toca, toca: no pots segar ni un dia abans ni un dia després”.

 

Certament, treballar la terra i sentir el pas de les estacions amb tota les alegries i patiments que això genera, ha de marcar el caràcter. Però, fer-ho en un espai tant contrastat, climàticament parlant, com la vall del Corb ha de fer-ho molt més. En aquest sentit em venen a la ment un seguit d’imatges de simple viatger que ha passat, normalment massa ràpid, per aquestes contrades: la boira i les gebrades hivernals, la verdor dels arbres fruiters a la primavera, la contundent calor del migdia a l’estiu i la suavitat de les tardes tardorals. Terra de contrastos. La fredor dels llargs i foscos mesos de l’hivern és el preludi de l’esclat de la primavera, primer en forma de flor i després de fulla. L’aïllament hivernal dóna pas a l’agradable caminada dels dies d’abril.

 

En conclusió, tot passejant per aquestes suaus valls que conformen la vall del Corb, te n’adones de l’harmonia que, majoritàriament, encara regna en aquests paisatges i com aquesta percepció és producte d’observar que tot és al seu lloc: els pobles units i arrecerats, els fruiters al fons de vall, les oliveres a mig vessant i les pinedes i els alzinars coronant les serres


[1] Diari “Ara” del dissabte  6 d’abril de 2013