De vegades el nom fa la cosa. Us heu parat mai a pensar perquè Sitges es diu així? Una sitja és una cavitat subterrània (o un dipòsit cilíndric) destinada a guardar-hi productes collits del camp, especialment cereals, però també farratges, minerals, etc. També és un clot profund a la terra. El Garraf és ple d’avencs, però també de margallons, de roca calcària que configura una vegetació pròpia on hi destaquen barraques de vinya i murs de pedra seca. Tot aquest paisatge té també un reflex a la taula.
Al maig, Rosa María del Castillo i Antonio Muñoz, del blog Alacarte Menus ens van convidar a un grup de bloggers a descobrir diverses iniciatives emmarcades en el moviment slow food del Garraf, la jornada es va titular #SlowSitges (més info). El moviment slow food, nascut a Itlàlia el 1986, té com a objectiu preservar la cuina tradicional i les plantes i llavors associades, animals domèstics, i el cultiu dintre d’una ecoregió, enfront l’auge del fastfood. Al Garraf, hi ha diverses iniciatives i persones que el promouen, com Guillo Neffke, de Slow Food Garraf-Penedès, que ens va acompanyar durant la jornada.
Feia temps que no visitava la zona així que vaig arribar a Sitges el divendres anterior per poder gaudir d’una de les poblacions més boniques -i alhora més turístiques- de les nostres contrades. Vaig visitar el recent reformat Museu Maricel i vaig fer un passeig vora mar, fins a veure pondre’s el sol, i contemplar el massís del Garraf, que dóna nom al Parc del Garraf. Es tracta d’un territori molt singular de la nostra geografia, que podeu descobrir amb diversos itineraris que trobareu en aquesta web.
El mati de dissabte vam assistir al naixement d’un projecte com Sències a la Masia Can Girona (vegeu el seu Facebook), que és també casa de turisme rural i té molt d’encant! La gerent, Agni Zander, està al capdavant d’una cooperativa de 17 propietaris que van crear els hereus de la masia per mantenir-la i que no fos absorbida per un model turístic massiu. Després de tastar unes cireres recent collides, vam agafar unes caixes i vam anar a l’hort a collir verdures, com ara les bledes de colors. Ens va explicar el projecte que han engegat, que inclou una agrobotiga a la mateixa masia. Allà mateix vam poder tastar el cigronet de l’Anoia, que cultiven en una altra de les finques del projecte, a Masquefa. La mateixa Agni ens el va cuinar amb bledes.
També vam tenir ocasió de tastar i endur-nos una mostra de productes que participen al Mercat de la Terra que es fa cada primer dissabte de mes a la plaça de l’Ajuntament de Sitges. Es va inaugurar el 2 d’agost del 2014 i és el primer Mercat de la Terra que es fa de forma estable a l’estat. Entre els productes, tots naturals i d’una gran qualitat, destaquen els olis d’Oleum Flumen, la cervesa La Sitgetana Craftbeer, els Suc de vida, les crispetes ecològiques de Pip Pop, les Carns Fusteret (Genís Noguera) i les verdures de Can Pebrots de Vilanova i la Geltrú.
Al magnífic pati de Can Girona vam compartir taula amb Marcelo Desvalls, propietari de Viladellops, que ens va convidar a fer un tast d’alguns dels seus millors vins, fruit de la seva estima per la terra: Xarel·lo XXX 2013 (un triple Xarel·lo), Finca Viladellops 2012 i Turó de les Abelles 2011. El paisatge ens va inundar el pal·ladar!
Si un licor és conegut i singular a Sitges és la Malvasia. La seva singularitat és única: part del raïm es cultiva en una finca urbana dins la pròpia població, al celler de l’Hospital de Sant Joan Baptista, sí, sí, en un asil. Mentre passejàvem per la vinya urbana i les instal·lacions en reforma del celler, Ramon Salat ens va explicar l’origen de la Fundació de l’hospital, el 1324, i com Manel Llopis en va fer un llegat a l’Ajuntament que ha ajudat a mantenir viva la producció de malvasia a Sitges. Si no l’heu tastat, la malvasia és un vi dolç de gran qualitat, ideal per acompanyar unes postres, tot i que també té versió seca i en espumós.
Després de tants tastets, ja teníem l’estómac a punt per a fer endur-nos el Garraf a casa. L’àpat no podia ser a un altre lloc que a La Salseta, el restaurant inaugurat el 1990 per Valen Mongay. Va ser un dels primers restaurants Km0 Slow Food del país. Ens va oferir plats singulars com Croquetes de gall del Penedès o Gyozas d’espigalls i una Coca de sardines amb maduixes o un Tàrtar de sorells amb cítrics escabetxats, entre els entrants. De plat principal destacava la Cassola d’arròs a la sitgetana o un caneló de gall del Penedès. Tot regat amb vins de l’Hospital de Sant Joan de Sitges, com ara la Malvasia seca, la dolça, el Blanc Subur i la Monembasia. Vegeu totes les fotos a l’etiqueta #slowSitges d’Instagram i al compte @savorism.
En el dinar, tant Valen Mongay com Guillo Neffke,de Slow Food Garraf-Penedès, ens va parlar del peix sense preu, la iniciativa que han tingut per posar en valor tot aquell peix que sovint es retorna al mar, sol ser més petit i amb més espines que no té tant renom ni és tant valorat.
La conversa es va reprendre uns dies després al Restaurant la Cucanya de Vilanova i la Geltrú, on ens vam trobar de nou uns quants per degustar la cuina d’aquest restaurant que té un emplaçament genial davant del mar. En aquella ocasió el tast de vins va anar a càrrec de Ràfols dels Caus. El gastromoment va comptar amb plats com Verat escabetxat amb pebrot escalivat, Amanida de molls de Vilanova marinats amb wasabi, Tallarins amb placton i fruits de mar, Suquet de gambes de Vilanova (un clàssic de la zona), Filet de vedella al vinagre de Mòdena i un assortit de postres molt complet. I així, amb els fruits del paisatge marítim, tanquem la ruta gastronòmica pel Garraf.
Susanna Ginesta i Coll (la Garriga, 1974) és periodista especialitzada en Internet. Apassionada per la natura i la fotografia, volta per tot el país fent fotos de paisatge i gastronomia i compartint-les a la xarxa social Instagram. Li encanta aprendre i compartir el que descobreix.
