En els dos posts anteriors he intentat respondre què entenem per un allotjament de turisme rural i quantes cases hi ha, si fa no fa, al nostre país. Continuo amb les preguntes i respostes.

3. Per què tindran espigues els allotjaments rurals?

Com ja haureu pogut comprovar, la diversitat de l’oferta etiquetada de turisme rural dificulta la identificació i tria dels allotjaments. Si a això hi afegim la necessitat d’ampliar l’ocupació d’aquests establiments, avui reduïda —salvant la temporada estiuenca— als caps de setmana, calia endreçar i classificar. Una de les claus de futur dels establiments rurals serà la capacitat d’atreure-hi turisme internacional. Hi ha milers d’europeus, posem per cas, que organitzen els seus períodes vacacionals a la recerca del millor moment per observar ocells o altres pràctiques ecoturístiques. Com és lògic, aquests estrangers volen saber exactament on van perquè els seus desplaçaments són llargs i en depèn l’èxit del viatge. A més, qui està disposat a viatjar des de l’estranger i allotjar-se en una casa de pagès no hi ve per un cap de setmana. Per això solen ser força exigents.

En aquest context, la categorització era imprescindible. Perquè ens entenguem, allò de les espigues: una, dues, tres, quatre i fins a cinc en funció de les prestacions que ofereixen les cases. La gràcia és que aquesta necessitat ha esdevingut una oportunitat de fer del turisme rural una opció d’allotjament homologable, cosa que beneficiarà el conjunt dels seus usuaris, també els catalans. Penseu que una de les finalitats del model és establir indicadors que puguin servir per fixar preus. No pretén suplantar el lliure mercat, sinó evitar que les igualacions es produeixin a l’alça tot marcant clarament distintes categories.

L’aprofitament sostenible del paisatge, la natura i el patrimoni del nostre país necessiten una oferta de turisme rural de qualitat. A la imatge, el poble osonenc de Rupit i el seu entorn de Collsacabra (foto: Shutterstock).

4. És obligatori per a tots els establiments?

No. Des de fa anys, la categorització als hotels sí que és obligatòria —tot i que no està exempta de criteris discutibles, sobretot els que primen l’espai de les habitacions a altres aspectes. Però el procés de categorització dels allotjaments de turisme rural impulsat per la Generalitat de Catalunya (CaTR, en el seu acrònim) neix com una opció voluntària sotmesa a la consideració dels propietaris. Joan Domènec Abad, subdirector general d’Ordenació Turística, em comentava fa uns dies que havien optat per aquest model a fi de “guanyar-hi precisió”. Una cosa és la normativa per obrir un establiment, que tothom ha de complir per esdevenir legal, i una altra és el model CaTR, que és un sistema d’una certa complexitat, que avalua una llarga llista de paràmetres (en parlaré més endavant) i que audita els establiments per identificar-se en el mercat amb una major nitidesa.

Quan el sistema estigui suficientment implantat, l’Agència Catalana de Turisme promocionarà els establiments categoritzats, dels quals tindrà una garantia certificada de qualitat. Fins avui, segons fonts de l’ACT, aquesta mancança era el principal obstacle a la projecció del turisme rural català fora de les nostres fronteres.