Arxiu del mes: abril 2011

Tombs pel barri Gòtic de Barcelona

dijous, 28/04/2011

A la redacció i per la meva feina, rebo, fullejo i utilitzo moltes guies turístiques. De l’estranger, d’indrets del nostre país i, també, de Barcelona. I malgrat que sempre hi ha qui ho fa bé i qui ho fa malament, existeix un cert model que funciona, que t’introdueix en el territori, que et dóna les claus per entendre’l i la informació pràctica per gaudir-ne. Són molts anys de prova i error, de resultats contrastats i de continguts avui complementats per les noves tecnologies i el turisme 2.0 que s’instal·la irremissiblement.

joan002.jpg

Tot això està molt bé i és necessari. Però no ens enganyem, més informació no té per què ser millor informació. En aquest sentit, el ritme accelerat amb què fem les coses (tant l’edició d’una guia com la visita a una ciutat) no ajuda a discernir el gra de la palla. És un mal del nostre temps: coneixem fins a l’última dada, però ens manca perspectiva per interpretar-la. Aquí és on pren protagonisme el prescriptor. Un prescriptor és un referent de credibilitat, que tant pot ser una marca (el Descobrir, per exemple) com, en darrer terme, una persona.

Per això em sembla especialment interessant la col·lecció «Carnet de voyage» que edita des de fa un any l’Ajuntament de Barcelona. Recentment, l’il·lustrador francès establert a la capital catalana Stéphane Carteron em va demanar de presentar el títol del qual és autor, Tombs pel barri Gòtic, i vaig acceptar. El treball és excel·lent. Primer heu de saber que aquests tombs per la ciutat vella són el fruit d’una feina intensa de l’Stéphane durant dos anys. Ell és veí del barri i el coneix com el palmell de la mà. Però no en el sentit enciclopèdic del terme, sinó com una vivència íntima. I en tant que vivència, el seu treball ens parla de la gent que habita aquest espai, de la història quotidiana que omple els seus racons.

joan003.jpg

Pàgina interior de la guia, amb il·lustracions i comentaris de l’Stéphane Carteron sobre la catedral i la façana del Col·legi d’Arquitectes, decorada per Picasso.

De fet, quan viatgem, quan passegem amb esperit de turista (tant se val que sigui aquí o a l’altra punta de món), ens deixem dur per l’opinió d’aquells que en saben; és a dir, d’aquells que hi viuen o d’aquells que hi han estat i que ens poden ajudar a treure profit de la visita. L’Stéphane és, per tant, un bon prescriptor del Gòtic —que no vol dir que sigui asèptic, ben al contrari. El Gòtic de l’Stéphane és el seu Gòtic, és aquell del qual pot parlar amb coneixement de causa, sense deixar de sorprendre’s cada dia. I això dóna molt de valor a la feina que ha fet.

No és gens habitual, a més, que un autor hagi tingut el marge de maniobra que intueixo que ha tingut l’Stéphane. Això diu molt i bé dels impulsors del projecte perquè en el món editorial ens cal recuperar el prestigi de la firma, el punt de vista de l’artista, del professional. No hem de tenir por de la subjectivitat. Precisament, és des d’aquesta subjectivitat que ens acostem a les realitats del nostre entorn i dels entorns distants. Benvinguda sigui, per tant, ja que enriqueix la visió de les coses.

joan004.jpg

L’element humà, amb noms i cognoms, és un motiu central d’aquest passeig pel Gòtic. A dalt, l’Elvira i la Carme, de la botiga de queviures de la plaça de Sant Just.

Tornant a la guia, segurament l’Stéphane hauria pogut fer-ne una completament diferent, més impersonal, i tanmateix aquests tombs pel Gòtic són un catàleg de biografies que, en conjunt, m’atreviria a afirmar que reflecteixen l’ànima del barri. No en va, tothom qui hi apareix fa deu anys o més que hi resideix, que hi interactua. Són d’alguna manera els referents del barri, les persones que poden explicar millor que ningú l’essència d’aquest racó de Barcelona, sovint difuminat per la presència dels passavolants.

Hi trobem gent, molta gent, a la seva botiga, al seu taller, en plena activitat… I tots ens conviden a passejar pel Gòtic, a recórrer-lo d’una manera tranquil·la. Però si bé aquest fet ja li atorga un punt d’autenticitat, aquesta crònica és molt més que un reguitzell de personatges.

joan005.jpg

Una altra pàgina de la guia, en aquest cas una imatge costumista del Gòtic, amb detalls que permeten descobrir curiositats de la història de la ciutat (com les tres cares de la font de Sant Just, la més antiga de Barcelona).

Els Tombs pel barri Gòtic es poden llegir com una guia més convencional, on hi trobem multitud d’anècdotes i detalls d’aquells que ens agrada comentar en família a la sobretaula dels diumenges. Sabíeu que al jardí del claustre de la catedral les tretze oques que hi romanen recorden l’edat en què va morir martiritzada santa Eulàlia? O que al lloc on hi havia l’antic convent dels Templers, avui el Palau Reial Menor, al carrer dels Templers justament, encara s’hi aplega una confraria templera?

Per tot això, penso que aquesta guia és un retrat fresc i estimulant, farcit de detalls que no tan sols pot servir de referent als turistes ocasionals de la ciutat, sinó també —o sobretot— als propis barcelonins. Si partim de la màxima que per agradar als altres ens hem d’agradar a nosaltres mateixos, entendrem de la importància de treballs com aquest, que transmeten una gran complicitat amb la ciutat.

_ALB2874.JPG

La presentació dels ‘Tombs pel barri Gòtic’ es va fer a l’Espai Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona, el passat 6 d’abril. D’esquerra a dreta, l’autor, Stéphane Carteron, l’alcalde Jordi Hereu, la regidora del districte de Ciutat Vella Assumpta Escarp i un servidor, adreçant-se al públic. (Foto: Alba / Aj. de Barcelona.)

La pedra seca ja té el seu portal: Wikipedra

divendres, 22/04/2011

Al Descobrir publiquem sovint fotografies on apareixen mostres de l’immens patrimoni de pedra seca que tenim al nostre país. No és d’estranyar, atès que el paisatge agrari català conserva importants traces de la seva història. L’abandonament del camp —quina terrible contrarietat— ha permès en algunes comarques de secà congelar imatges que tal vegada el productivisme actual hauria condemnat a la desaparició; però sobretot, ha escatimat el valor que tenen aquestes sàvies manifestacions de cultura popular.

S’ha perdut molt de patrimoni, és evident, però en resta molt dempeus i d’uns anys ençà hi ha força gent que treballa per dignificar-lo. Penso en la Fundació el Solà de la Fatarella (Terra Alta), en el Drac Verd de Sitges (Garraf), en el Grup Barracaire de Mont-roig del Camp (Baix Camp), en l’associació Via Pirena de l’Alt Empordà… També penso, per què no dir-ho, en persones com l’ambientòleg Ramon Queralt i tot el seu esforç per inventariar les cabanes de les Garrigues (si us interessa el tema, us recomano el seu llibre Les cabanes de volta de les Borges Blanques, un treball rigorós i emotiu que fa parlar els pagesos i les construccions sobre la terra i la forma de vida de generacions de garriguencs).

shutterstock_74964187.jpg

La pedra seca és una de les principals manifestacions de la cultura agrària catalana. (Foto: Shutterstock.)

Fruit de tota aquesta florida, fa uns anys va sorgir la Coordinadora d’Entitats per la Pedra Seca, una associació d’àmbit nacional que aplega una bona colla d’institucions i col·lectius preocupats per la recuperació d’aquest patrimoni agrari. L’activitat més rellevant de la Coordinadora són les trobades bianuals d’estudi i defensa de la pedra en sec (la pròxima, els dies 21, 22 i 23 d’octubre, serà a Vilafranca del Maestrat).

Ara, l’Observatori del Paisatge i l’Obra Social de Catalunya Caixa han desenvolupat —amb la col·laboració de les associacions— la Wikipedra, una nova eina de divulgació i conscienciació sobre gairebé cinc mil barraques i cabanes de pedra seca del Principat. Un portal amb fotografies, mapes i fitxes obert a la incorporació de noves dades per part dels usuaris que ha de fixar definitivament la vàlua de tot aquest patrimoni —i, per tant, que ha de contribuir de manera determinant a la seva conservació. Enhorabona als ideòlegs i als impulsors de tot aquest projecte, que aplega un gran tresor cultural del qual podem sentir-nos orgullosos. Tan sols, si m’ho permeten, els animo a ampliar progressivament el fons amb altres manifestacions de pedra seca a banda de les barraques (murades, marges, sínies, pous…) i a estendre el marc d’observació a la resta dels Països Catalans, on hi ha exemples espectaculars d’arquitectura agrària tradicional que mereixen una segona esplendor.

El delta del Llobregat, una grata sorpresa

dimecres, 13/04/2011

Heu practicat mai l’holeriturisme? Sabeu què és? Jo tampoc no ho sabia fins que, fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat de visitar Can Comas, la seu del Parc Agrari del Baix Llobregat. L’holeriturisme és, ras i curt, el turisme de l’horta, igual com hi ha l’enoturisme o l’oliturisme. Però no cal que aneu gaire lluny per posar-lo en pràctica. De fet, si us deixeu sorprendre, tindreu dues recompenses. La primera, la pròpia descoberta de l’activitat que organitzen al Parc, i que condueix amb solvència la cuinera de l’hotel Can Rafel de Cervelló, Cristina Roig. En una mateixa sessió —que adapten segons el públic, bé sigui infantil, adult o ambdues coses— expliquen la informació bàsica sobre un producte, en revelen algunes curiositats, mostren diverses maneres de cuinar-lo i fan un recorregut pels camps que envolten la masia per veure in situ, i de la mà d’un pagès, com és el seu conreu.

CanComas.JPG

Davant de la masia de Can Comas, seu del Parc Agrari del Baix Llobregat, hi ha un arborètum d’espècies fruiteres autòctones del Delta, com els presseguers florits de la dreta de la imatge.

De moment, perquè no descarten ampliar l’oferta d’activitats, parlem de la carxofa Prat en temporada d’hivern i fins a l’abril, de les cireres del Baix Llobregat als mesos de maig i juny (aviat arribaran!) i de les bledes i les hortalisses de fulla a la tardor: fruits tots aplegats sota l’etiqueta “Producte fresc del Parc Agrari del Baix Llobregat”. Jo encara vaig agafar, de resquitllada, el taller de l’escarxofa (com diuen popularment aquí) i m’ho vaig passar pipa. Us el recomano sense embuts. Ara sé que la carxofa també és bona crua, vaig aprendre a fer-ne un carpaccio deliciós, he vist com és de prolífica la seva planta i conec els immensos beneficis que aporta a la nostra salut, singularment al fetge.

Però la major satisfacció va ser passar tot un matí envoltat de natura, en ple delta del Llobregat, gaudint d’un entorn rural sorprenentment ben conservat i viu… Com tothom que resideix a la conurbació de Barcelona, havia passat infinitat de vegades per l’autovia de Castelldefels, anant cap al Garraf o camí de l’aeroport del Prat, sense parar esment en la immensa superfície agrícola que s’estenia a banda i banda. Una plana molt fèrtil gràcies a l’al·luvió que hi ha dipositat el riu durant anys i panys.

Confesso que després d’aquesta experiència, he redescobert els valors naturals del territori litoral de la comarca, un dels paisatges vinculats a la meva memòria d’infantesa. Potser per això, amb la família, el cap de setmana passat em vaig deixar caure per un dels espais protegits del Parc del Delta del Llobregat, el tram final del riu, que ja coneixia però que tenia mig oblidat; ara a la primavera és una delícia fer-hi cap i és tot just un passeig des del centre del Prat.

Tan a prop i tan lluny. Quina gran sorpresa, el delta del Llobregat…

CalTet.jpg

La maresma de Cal Tet, a la desembocadura del Llobregat, és un oasi de natura molt poc conegut. Al centre de la imatge, un aguait per observar els ocells. (Foto: CENDLL.)